logo

Marcel Proust


llibre Marcel Proust (1871-1923). Novel.lista francès. És un dels autors que ha exercit una major influència en la literatura contemporània. Fill d'un metge i educat al Lycée Condorcet de París, tingué en la seva joventut una vida mundana i freqüentà els salons de l'alta societat. A partir de 1902, però, a causa de les seves greus crisis asmàtiques, es reclou a casa seva i es dedica plenament a la literatura. Autor de 'Chroniques' (1892), 'Les plaisirs et les jours' (1896), 'Pastiches et mélanges' (1919), la seva obra cabdal és 'À la recherche du temps perdu', sèrie novel.lada de la qual en vida seva només es va publicar una part. Les novel.les que componen aquesta sèrie són: 'Du côté de chez Swann' (1913), 'À l'ombre des jeunes filles en fleur' (1918), 'Le côté de Guermantes' (1920), 'Sodome et Gomorre' (1920-22), 'La prisionnère' (1923), 'Albertine disparue' (1925) i 'Le temps retrouvé' (1927). 'A la recerca del temps perdut' és una vasta evocació dels records personals de Proust, que ell descriu amb una extraordinària subtilesa: la tècnica que utilitza i la seva anàlisi del temps i de les transformacions en l'estructura psicològica humana són d'una gran penetració i nodriren bona part de la novel.lística europea posterior.



  • El temps retrobat (Le temps retrouvé) [fragment]

    En un instant els carrers esdevingueren negres del tot. Només de vegades un avió enemic que volava força baix il.luminava el punt on volia llançar una bomba. No podia retrobar el camí. Vaig pensar en aquell dia, anant cap a la Raspelière, quan vaig trobar, com un déu que havia fet encabritar el meu cavall, un avió. Pensava que ara la trobada seria diferent i que el déu del mal em mataria. Apressava el pas per fugir-ne, com un viatger perseguit pel mascaret, girava en cercle per les places negres, d'on ja no sabia com sortir. Finalment les flames d'un incendi em van il.luminar i vaig poder retrobar el camí mentre crepitaven sense parar les canonades. Però el meu pensament s'havia girat envers un altre objecte. Pensava en la casa de Jupien, potser reduïda a cendres ara, perquè una bomba havia caigut molt a prop de mi quan tot just acabava de sortir-ne aquella casa on el senyor Charlus hauria pogut escriure profèticament «Sodoma» com havia fet, amb la mateixa presciència o potser el començament de l'erupció volcànica i de la catàstrofe ja encetada, l'habitant desconegut de Pompeia. Però quina importància tenien sirena i gothas per a aquells qui havien vingut a buscar llur plaer? El marc social, el marc natural, que envolta els nostres amors, gairebé no hi pensem. La tempesta s'enfureix sobre la mar, el vaixell balla per tots cantons, del cel es precipiten allaus que el vent recargola, i com a molt concedim un segon d'atenció, per fer front a la molèstia que ens causa, a aquell decorat inmens al mig del qual som tan poca cosa, tant nosaltres com el cos al qual provem d'apropar-nos. La sirena anunciadora de les bombes feia tan poca por als clients habituals de Jupien com un iceberg. Encara més, el perill físic amenaçador els deslliurava de la por que els perseguia de manera malaltissa des de feia molt de temps. Perquè és fals creure que l'escala dels temors és igual que la dels perills que els inspiren. Podem tenir por de no dormir i cap por d'un duel seriós, d'un ratolí i no d'un lleó. Durant unes quantes hores els agents de la policia només es preocuparien per la vida dels habitants, cosa tan poc important, i no hi hauria cap perill que els deshonoressin.



    punts



    [Copyright© 1927 i 1986. Edicions 62. Traducció de Joan Casas. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]