logo

Jean Racine


foto Jean Racine va néixer a La Ferté-Milon el 21 de desembre del 1639 i va morir a París el 21 d'abril del 1699. Originari d'una família de la burgesia mitjana i orfe des de mos jove, Jean Racine, va ser recollit pels seus avis i una tia, religiosa a Port-Royal. Va fer els seus estudis a les Petites Écoles i al Collège Beauvais de París. Els va acabar a les Granges au Port-Royal-des-Champs. Aquests tres anys esencials per a la seva formació intel.lectual, filosòfica i estilística, fan de Racine un dels grans escriptors del segle XVIII que pot llegir en original els textos clàssics. El 1658, va estudiar filosofia a París i va entrar al servei de l'arxiduc de Luynes. Aviat va ser cridat per la carrera literària. Jean Racine és considerat, juntament amb Corneille i Molière, un dels tres grans dramaturgs del classicisme francès. Va triomfar primer amb 'Andròmaca' (1667), una tragèdia que li obre les portes a Versalles. Va seguir amb 'Britanicus' (1669) i 'Berenice' (1670). L'èxit i el favor reial del qual gaudia van aixecar gelosies i confabulacions en contra seu que van culminar amb la càbala de 'Fedra', una obra sobre les passions. Després d'aquest fracàs, va abandonar el teatre per un càrrec oficial. Però a petició de la senyora de Maintenon, favorita de Lluís XIV, va tornar per escriure les seves dues últimes tragèdies, 'Ester' (1689) i 'Atalia' (1691), el seu testament dramàtic. És considerat mestre del vers, la senzillesa i l'homogeneïtat del to, de la delicadesa i de la descripció agudíssima dels sentiments més violents amb mitjans molt reduïts i un dels autors més destacables del classicisme.



  • Fedra [fragment]

    Acte segon. Escena II

    Hipòlit: M'he enardit massa. Veig que al seny venç la força. Mes, romput el silenci, cal que parli; ja no me'n puc estòrcer. Us hauré d'informar d'un secret íntim que fer-se vostre cerca. Heu-vos, senyora, al davant vostre un príncep d'una esquivesa terca, un temerari, un ésser deplorable. Jo, Hipòlit, que em burlava de les cadenes que l'amor imposa; jo, que l'amor blasmava i que, veient com els mortals naufraguen dintre ses mars funestes, de la ribera estant em proposava contemplar les tempestes; caigut per fi sota la llei comuna, confús i sense gràcia, sobreeixint, sucumbesc a declarar-me. I ma imprudent audàcia en un moment heu-vos aquí prostrada; i mon ànima altiva en un moment heu-vos aquí vinguda a l'estat de captiva. Sis mesos ha que duc al flanc clavada la fletxa que em turmenta, i, com més me l'espolso, més penetra dins la plaga cruenta. En va, desesperat, contra mi propi i contra vós em giro. Us fujo de present, i en les absències per totes parts us miro. Vostra imatge em segueix al fons dels boscos; i, amb ses clarors, el dia, i, amb ses ombres, la nit, me la figuren. Tot sembla que es congria contra l'esquerp Hipòlit per rendir-vos-el. No puc seguir la lluita. M'abat, em destrueix... No sóc el que era. L'alegria m'és fuita. L'arc, les piques i el carro m'enfastiguen. Que no m'enutja i cansa? De les lliçons del gran Neptú, jo quasi en servo remembrança. Sols amb gemecs faig ressonar les selves; i els meus cavalls, en oci, desconeixen ma veu. Ah!... Però tracto malament mon negoci. Una amor tan salvatge deu causar-vos només rubor i pena. Pensareu: "Quin llenguatge més feréstec per a un cor que s'ofrena! Estrany captiu per a lligams tan dolços!" Però, com menys afable sigui la meva ofrena, més encara ua ha d'ésser estimable. Penseu que parlo en estrangera llengua, sols per a vós apresa. Acceptareu una flama per vós sola, per ningú més, encesa.



    punts



    [Copyright© 1983. Edicions 62. Traducció de Joaquim Ruyra. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]