logo

Jules Renard


foto Jules Renard va néixer el 22 de febrer de 1864 a Châlons-du-Maine (Mayenne) i va morir a París el 24 de maig del 1910. Des dels deu anys va viure a Nièvre à Chitry-les-Mines, terra del seu pare, d'on reconeix les seves primeres influències de la infància. Poil de Carotte (Pèl Roig) és com l'anomenava la seva mare perquè va ser el tercer fill de la família, probablement no desitjat. Des del 1875 al 1881, va passar sempre les seves vacances escolars a Nevers. A partir del 1881, viu a París fins a la seva mort, però fa també estades temporals, sempre que pot, a Nièvre, sobretot des del 1886, que lloga a Chaumot, població veïna de Chitry, una casa que ell bateja com 'La Gloriette'. La passió de Jules Renard per la seva "petita pàtria" el porta fins i tot a ser regidor de Chaumot el 1899 i després alcalde de Chitry des del 1904 fins a la seva mort. Així com la seva vida és inseparable d'aquestes dues poblacions, també la seva obra literària se'n veu impregnada. Tant a 'Poil de Carotte' —el seu relat més conegut— com a 'Històries naturals', 'Bucòliques' o 'Journal', la inspiració dels records i les imatges del camp hi és present. Escriptor eminentment clàssic, membre de l'Acadèmia Gouncourt, els seus textos són plens d'humor i de poesia. Les seves obres han estat sovint reeditades tant a França com a altres països. La seva obra completa va ser publicada en tres volums a la Biblioteca de la Plèiade.



  • Pèl Roig (Poil de Carotte) [fragment]

    En Pèl Roig ho ha sentit a dir: no hi ha res millor que la carn de gat per a pescar crancs, ni les tripes d'un pollastre ni les deixalles de carnisseria. Bé, ell en coneix un, de gat, menyspreat perquè és vell i malalt i, a més a més, pelat. En Pèl Roig l'invita a prendre una tassa de llet a casa seva, dins el cobert. Hi seran sols. Pot ser que una rata s'arrisqui a sortir de la paret, però en Pèl Roig només promet la tassa de llet. L'ha posada en un racó. Hi empeny el gat i diu:
    —Aprofita-te'n.
    Li amanyaga l'espinada, li diu noms tendres, observa els ràpids cops de llengua, després s'entendreix.
    —Pobra bèstia, gaudeix del que et resta.
    El gat buida la tassa, neteja el fons, eixuga la vora i ja només llepa els seus llavis ensucrats.
    —Has acabat ben acabat? —pregunta en Pèl Roig , que li continua fent moixaines—.
    Sens dubte, en beuries de bon grat una altra tassa, però només he pogut pispar aquesta. D'altra banda, una mica abans, una mica després...
    Dient aquests mots, li posa al front el canó de l'escopeta i fa foc.
    La detonació estaborneix en Pèl Roig. Es pensa que ha saltat el cobert i tot, i quan el núvol es fon veu als seus peus el gat que se'l mira amb un ull. La meitat del cap és fora i la sang va caient dins la tassa de llet.
    —No sembla pas mort —diu en Pèl Roig—. Murri. I, tanmateix, ha apuntat bé. No gosa moure's, tant l'inquieta l'únic ull, d'un esclat groc.
    El gat, pel tremolor del cos, es veu que viu, però no fa res per desplaçar-se. Sembla sagnar expressament dins la tassa, amb cura que totes les gotes hi caiguin.
    En Pèl Roig no és un principiant. Ha matat ocells salvatges, animals domèstics, un gos, per al seu plaer o per compte d'altri. Sap com s'ha de fer i, si l'animal no mor de seguida, cal afanyar-se, excitar-se, enrabiar-se, arriscar, si cal, una lluita cos a cos. Si no, ens agafen de sobte accessos de falsa sensibilitat. Ens tornem covards. Es perd el temps; no s'acaba mai. D'antuvi, prova algunes monades prudents. Després agafa el gat per la cua i li etziba sobre el clatell cops d'escopeta tan violents, que cadascun sembla el darrer, el cop de gràcia.
    Les potes boges, el gat moribund esgarrapa l'aire, s'arrauleix com una bola o s'afluixa sense cridar.
    —Qui em deia, doncs, que els gats ploren, quan es moren? —diu en Pèl Roig. S'impacienta. Ja dura massa. Llença l'escopeta, rodeja el gat amb els braços i, exaltant-se quan sent les urpes, amb les dents apretades, les venes sortides, l'ofega.
    Però, ell també s'ofega, trontolla, esgotat, i cau per terra, assegut, la seva cara enganxada contra la cara del gat, els ulls dintre el seu ull.



    punts



    [Copyright© 1984. Edicions La Magrana. Traducció de Marisa Abadia. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]