Vicenç Riera Llorca va néixer a Barcelona el 1903 i va morir a Pineda de Mar el 1991. Va ser redactor de les revistes L'Opinió i La Rambla, secretari de l'Agrupació professional de Periodistes i secretari del conseller d'Agricultura de la Generalitat. Durant la guerra civil es va incorporar voluntari a l'exèrcit de la República. Acabada la guerra, es va exiliar a França d'on, a la darreria del 1939, va passar a la República Dominicana i d'allí, el 1942, Mèxic. Hi va treballar com a periodista i com a traductor. Va contribuir en diverses empreses de caràcter polític i cultural català. Va col.laborar a les revistes catalanes més importants de fora; va ser secretari de redacció de La Nostra Revista i director de Pont Blau, la revista de més durada entre les de l'exili. Es va reintegrar a Catalunya el 1969. Entre les seves obres més destacades figuren: 'Tots tres surten per l'Ozama' (Mèxic, 1946, Catalunya, 1967); 'Roda de malcontents' (1968); 'Joc de xocs' (1970); 'Amb permís de l'enterramorts' (1970); 'Fes memòria, Bel' (1972); 'Oh, mala bèstia!' (1972); 'Què vols, Xavier?' (1974); 'Canvi de via' (1976); 'Plou sobre mullat' (1979); 'Nou obstinats' (1971); i 'El meu pas pel temps' (1979). Va obtenir els premis Sant Jordi (1971) i Prudenci Bertrana (1970). La novel.la 'Tots tres surten per l'Ozama' va ser publicada per primera vegada a Mèxic el 1946. Per prlbmes de censura, no es va poder publicar a Catalunya fins al 1967. La novel.la, considerada una de les millors de l'autor, és un testimoni colpidor de la situació miseriosa dels negres i mulatos antillans i, sobretot, el reflex de la inadaptació d'uns catalans exiliats en un país dominat per la corrupció oficial del règim de Trujillo.
Xop de suor, lentament, el Ramon va cap a casa, amb el gec blanc sota el braç i un paquet a la mà. Ve del Palau del Govern, on ha servit en una festa on hi havia tots els secretaris d'Estat i el Cos diplomàtic, els alts funcionaris de l'Estat i dels bancs... Quatre hores de servir sandvitxos i begudes, sense reposar un moment. Aquells fanalets de papers de colors, com els que veia a les festes de carrer de Barcelona, han donat to a la festa. Ha vessat una coca-cola sobre la falda d'una dama mulata i aquesta se n'ha queixat al patró, que dirigia el servei, i li ha dit: "Pero, hombre, Ramón... A una dama!" Ha begut molt de conyac i se sent un xic excitat. Si es fica al llit ara, li costarà adormir-se. Com que ja ha cobrat, anirà al cinema.
Així que entra a casa, el Miquel, que està adobant una cadira que tenia una pota desencolada, el guaita i es posa a riure.
--Quina "torradora" que portes!
El Ramon riu i explica que s'ha begut mitja botella de conyac, i de seguida demana:
--Ja has sopat?
--No.
El Ramon desfà el paquet i deixa sobre la taula mitja dotzena de sandvitxos.
--Té, de pernil, de formatge i de foie-gras.
El Miquel n'agafa un, però abans de mossegar-lo el deixa i diu:
--Tinc molta set. Si em pots deixar dos "cheles" aniria a comprar gel i refredaríem aigua.
--Sí, anem. T'acompanyo.
