logo

Vicenç Riera Llorca


foto Vicenç Riera Llorca va néixer a Barcelona el 1903 i va morir a Pineda de Mar el 1991. Va ser redactor de les revistes L'Opinió i La Rambla, secretari de l'Agrupació professional de Periodistes i secretari del conseller d'Agricultura de la Generalitat. Durant la guerra civil es va incorporar voluntari a l'exèrcit de la República. Acabada la guerra, es va exiliar a França d'on, a la darreria del 1939, va passar a la República Dominicana i d'allí, el 1942, Mèxic. Hi va treballar com a periodista i com a traductor. Va contribuir en diverses empreses de caràcter polític i cultural català. Va col.laborar a les revistes catalanes més importants de fora; va ser secretari de redacció de La Nostra Revista i director de Pont Blau, la revista de més durada entre les de l'exili. Es va reintegrar a Catalunya el 1969. Entre les seves obres més destacades figuren: 'Tots tres surten per l'Ozama' (Mèxic, 1946, Catalunya, 1967); 'Roda de malcontents' (1968); 'Joc de xocs' (1970); 'Amb permís de l'enterramorts' (1970); 'Fes memòria, Bel' (1972); 'Oh, mala bèstia!' (1972); 'Què vols, Xavier?' (1974); 'Canvi de via' (1976); 'Plou sobre mullat' (1979); 'Nou obstinats' (1971); i 'El meu pas pel temps' (1979). Va obtenir els premis Sant Jordi (1971) i Prudenci Bertrana (1970). La novel.la 'Tots tres surten per l'Ozama' va ser publicada per primera vegada a Mèxic el 1946. Per prlbmes de censura, no es va poder publicar a Catalunya fins al 1967. La novel.la, considerada una de les millors de l'autor, és un testimoni colpidor de la situació miseriosa dels negres i mulatos antillans i, sobretot, el reflex de la inadaptació d'uns catalans exiliats en un país dominat per la corrupció oficial del règim de Trujillo.



  • Tots tres surten per l'Ozama [fragment]

    Xop de suor, lentament, el Ramon va cap a casa, amb el gec blanc sota el braç i un paquet a la mà. Ve del Palau del Govern, on ha servit en una festa on hi havia tots els secretaris d'Estat i el Cos diplomàtic, els alts funcionaris de l'Estat i dels bancs... Quatre hores de servir sandvitxos i begudes, sense reposar un moment. Aquells fanalets de papers de colors, com els que veia a les festes de carrer de Barcelona, han donat to a la festa. Ha vessat una coca-cola sobre la falda d'una dama mulata i aquesta se n'ha queixat al patró, que dirigia el servei, i li ha dit: "Pero, hombre, Ramón... A una dama!" Ha begut molt de conyac i se sent un xic excitat. Si es fica al llit ara, li costarà adormir-se. Com que ja ha cobrat, anirà al cinema.
    Així que entra a casa, el Miquel, que està adobant una cadira que tenia una pota desencolada, el guaita i es posa a riure.
    --Quina "torradora" que portes!
    El Ramon riu i explica que s'ha begut mitja botella de conyac, i de seguida demana:
    --Ja has sopat?
    --No.
    El Ramon desfà el paquet i deixa sobre la taula mitja dotzena de sandvitxos.
    --Té, de pernil, de formatge i de foie-gras.
    El Miquel n'agafa un, però abans de mossegar-lo el deixa i diu:
    --Tinc molta set. Si em pots deixar dos "cheles" aniria a comprar gel i refredaríem aigua.
    --Sí, anem. T'acompanyo.



    punts



    [Copyright© 1967. Hereus de Vicenç Riera Llorca. Edicions 62. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]