logo

Mercè Rodoreda


foto Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel.lista catalana més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de 'La Plaça del Diamant' (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra va trencar el seu silenci de vint anys amb 'Vint-i-dos contes' (1958). Amb 'El Carrer de les Camèlies' (1966) va guanyar el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta va retornar a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on va acabar la novel.la 'Mirall trencat' (1974) i, entre d'altres, encara va publicar 'Viatges i flors' i 'Quanta, quanta guerra'.





  • Mirall trencat [fragment]

    Decididament s'engreixava. Se n'havia adonat feia uns quants dies, precisament a la Colombòfila, un vespre que estava assegut a la seva butaca, tot sol, i havia posat una cama damunt de l'altra: era la primera vegada que li havia costat. Ara, tot nuant-se la corbata, sentí que la trinxa dels pantalons li estrenyia la cintura. S'estava acabant de vestir per anar a la botiga. A la botiga... Feia ja un parell d'anys, una tarda d'octubre, quan començava a fosquejar, hi havia entrat una senyora sensacional, d'uns quaranta-cinc anys, amb un ram de brillants al pit. L'havia servida personalment. Tenia la cara fresca, amb uns ulls que miraven profund i un somriure tendre. A l'hora d'amidar la roba i de tallar-la, l'Eladi cridà el dependent més ben plantat de la casa. Aquella senyora tenia una gran presència, una cosa inexplicable que emocionava. Sense que s'hi assemblés gens, l'havia fet pensar en la seva mare que, quan era petit i el besava, feia olor d'aigua de roses. L'endemà n'havia parlat al seu oncle. "És la senyora Valldaura, una de les millors clientes que tenim; ja n'has sentit a parlar." Anava sovint a la botiga, sempre sola, una mica per passar l'estona i una mica per veure coses boniques. Un diumenge, l'Eladi, que havia trobat la seva adreça en els llibres de la casa, anà a veure on vivia, per pura curiositat. Així que va ser davant de la torre li tornà tot a la memòria: quan era petit i la seva mare encara vivia, el seu pare el duia a passejar pels afores i el deixava trucar a les cases que tenien jardí al davant perquè quan els de dins anaven a obrir, ells dos, sense haver de córrer, qui sap on paraven. Els tips que s'havia fet de trucar en aquella reixa, d'estirar la cadeneta que sortia de la boca del lleó, tot mirant la casa solitària al capdavall del passeig de castanyers! "El dia que la senyora Valldaura vindrà a la botiga, pensà, no podré aguantar-me les ganes de riure." Però el dia que hi tornà quedà desorientat perquè no anava sola. "Em sembla, Eladi, que vostè no coneix la meva filla; es diu Sofia". L'Eladi mai no s'hauria imaginat que la senyora Valldaura pogués tenir una filla prima, adusta, amb aires de superioritat. L'endemà en parlà al seu oncle. "Sí, ¿què hi vols fer? De vegades d'una mare espaterrant en surt una filla descolorida; però no et fiïs de les aigües quietes".

    rodoreda





    punts



    [Copyright© 1974. Hereus de Mercè Rodoreda i Club Editor. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]