logo

Philip Roth


foto Philip Roth va néixer a Newark, Nova Jersey, el 1933. És hereu de la tradició de la novel·la jueva nord-americana fundada els anys 30 per Henry Roth amb l'obra 'Llámalo sueño' (Alfaguara). Es va doctorar en Lletres a la Universitat de Xicago, on va ser professor de Literatura Anglesa. Més tard va ensenyar escriptura creativa a Iowa i Princeton. Es va donar a conèixer amb 'Goodbye, Columbus'. Ha obtingut nombrosos guardons literaris. Tota la seva obra de creació és de molt alta qualitat, però sobretot, a partir de 1993, amb la publicació d''Operación Shilock', 'El teatro de Sabbath', 'Pastoral Americana', 'Me casé con un comunista', 'La mancha humana' i 'L’animal moribund', encadena una sèrie d’obres mestres indiscutibles. De 'La mancha humana' (2001) es va fer una pel·lícula interpretada per Nicole Kidman, Anthoni Hopkins i Ed Harris. La literatura de Philip Roth escorcolla els racons obscurs o inconfessables de la vida nord-americana i la seva incidència en la moral jueva. 'Complot contra els Estats Units' és una novel·la de política ficció. Roth parteix d’una especulació a partir del fet que a les eleccions presidencials de 1940 el partit republicà va proposar a Charles A. Lindberg, l’heroi de l’aviació, que es presentés a les eleccions presidencials per enfrontar-se a Theodor Delano Roosevelt, cosa que per fortuna l’aviador va refusar de fer. Lindberg, que el 1927 va cobrir per primera vegada el trajecte Nova York-Paris sense escales en trenta-tres hores i mitja i el fill del qual va ser segrestat i posteriorment assassinat, el 1938 havia acceptat una alta condecoració de Hitler, era filonazi declarat i no volia de cap manera que els Estats Units entressin en guerra contra Alemanya. Philip Roth, imagina què hauria pogut passar al país, què li hauria pogut passar a ell i a la seva família jueva, si Lindberg s’hagués presentat a les eleccions i n’hagués sortit guanyador.





  • Elegia[fragment]

    Al voltant de la tomba del malmès cementiri hi havia alguns dels seus antics companys publicistes de Nova York, que recordaven la seva energia i la seva originalitat, i li explicaven a la seva filla Nancy el plaer que havia estat per a ells poder treballar amb el seu pare. També hi havia gent que havia vingut des de Starfish Beach, el poble residencial de retir de Jersey Shore, on ell havia viscut des de l’Acció de Gràcies de 2001 —als més vells d’allà fins feia poc els havia estat fent classes d’art. I hi havia els seus dos fills, en Randy i en Lonny, dos homes de mitjana edat fruit del seu primer i turbulent matrimoni, molt fills de la seva mare i, com a conseqüència, sabien poques coses d’ell que fossin dignes d’elogi i, en canvi, coneixien molts dels seus defectes, i eren allà presents sense cap obligació. El seu germà gran, en Howie, i la seva cunyada també hi eren, després de volar en avió des de Califòrnia la nit abans. I hi havia una de les seves tres exesposes, la segona, la mare de la Nancy, la Phoebe, una dona alta i prima amb els cabells blancs i el braç dret penjant sense cap mena de força. Quan la Nancy li va demanar si volia dir alguna cosa, la Phoebe tímidament va fer que no amb el cap, tot i que després es va decidir a parlar amb una veu dolça, però amb paraules mal articulades. «Es fa molt difícil de creure. Encara penso en ell quan nedava a la badia: això és tot. Encara el veig nedant a la badia.» I finalment hi havia la Nancy, que s’havia encarregat de tots els preparatius del funeral del seu pare i havia trucat a totes aquelles persones que hi van assistir per tal que els acompanyants del fèretre no fossin només ella, la seva mare, el germà i la cunyada. Només hi havia una persona la presència de la qual no era fruit d’una invitació, una dona alta amb una agradable cara rodona i els cabells tenyits de vermell, que simplement va aparèixer al cementiri i es va presentar com la Maureen, la infermera particular que el va cuidar després de ser operat del cor anys enrere. En Howie se’n va recordar i s’hi va acostar per fer-li un petó a la galta.

    La Nancy va dir a tots els assistents: «Podria començar dient alguna cosa sobre aquest cementiri, perquè he descobert que l’avi del meu pare, el meu besavi, no està tan sols enterrat en els pocs acres inicials del cementiri juntament amb la meva besàvia, sinó que a més en va ser un dels fundadors l’any 1888. L’associació que inicialment va finançar i erigir el cementiri estava formada per funeràries de les organitzacions i congregacions benèfiques jueves, escampades pels comtats de la Unió i d’Essex. El meu besavi era propietari i dirigia una pensió a Elizabeth que atenia sobretot els immigrants acabats d’arribar, i es preocupava pel seu benestar molt més del que ho faria un simple propietari. Aquest és el motiu pel qual ell es trobava entre els membres que van comprar el camp obert que hi havia aquí i que ells mateixos van anivellar i enjardinar, i el motiu pel qual ell va ser el primer president del cementiri. Era relativament jove llavors, però encara estava en plena forma, i era el seu nom l’únic que signava el document que especificava que el cementiri era per «enterrar els membres difunts d’acord amb la llei i el ritual jueu». És obvi, doncs, que el manteniment de les parcel·les individuals i el de les tanques i les portes ja no ha estat mai més tal com hauria de ser. Tot està podrit i fet malbé, les portes estan rovellades, els panys han desaparegut, hi ha hagut vandalisme. Ara per ara, el lloc s’ha convertit en un racó de l’aeroport, i el que se sent des d’uns quants quilòmetres enllà és el soroll constant de l’autopista de Nova Jersey. Us asseguro que primer vaig pensar en els llocs realment bonics on el meu pare podria ser enterrat, els llocs on ell i la meva mare solien nedar junts quan eren joves, i els llocs on a ell li encantava nedar, a la badia. Però malgrat el fet que mirar al meu voltant i veure-ho tot deteriorat em trencava el cor: tal com probablement us passaria a vosaltres, i potser fins i tot us faria preguntar per què ens amunteguem en un terreny tan malmès pel pas del temps, volia que el meu pare reposés prop dels que l’estimaven i dels quals ell descendia. El meu pare estimava els seus pares, i per tant, havia d’estar a prop seu. No volia que estigués en algun lloc tot sol». Es va quedar un moment en silenci per refer-se. Era una dona d’uns trenta-cinc anys de cara dolça, tan bonica com ho havia estat la seva mare, que semblava al mateix temps autoritària i dura però també aclaparada com una nena de deu anys. Es va girar cap al taüt, va agafar un grapat de terra i, abans de llençar-lo sobre la tapa, va dir suaument, encara amb aquell aire de nena desconcertada: «Bé, això és tot. No podem fer res més per tu, papa». Llavors va recordar la seva màxima estoica de dècades enrere i es va posar a plorar. «La realitat no es pot canviar», va dir-li. «Només agafar-la tal com ve.» «Sigues ferm i agafa-ho tal com ve.»

    El següent a tirar terra sobre la tapa del taüt va ser en Howie, que havia estat objecte de la seva devoció quan eren nens i a canvi ell sempre l’havia tractat amb amabilitat i afecte, ensenyant-li amb paciència a anar amb bici, a nedar i a practicar tots els esports en els quals en Howie mateix excel·lia. Encara semblava que pogués córrer darrere una pilota pel mig del camp, tot i que ja tenia setanta-set anys. Mai no l’havien hagut d’hospitalitzar per res i, tot i haver estat criat de la mateixa manera que el seu germà, ell s’havia mantingut triomfalment sa tota la seva vida.

    [...]

    Després hi havia els fills, dos homes a punt de fer-ne cinquanta que, amb els seus cabells negres i brillants, els seus eloqüents ulls foscos i la plenitud sensual de les seves boques amples i idèntiques, s’assemblaven al seu pare (i al seu oncle) quan tenia la seva edat. Dos homes guapos que cada vegada eren més corpulents i que aparentment estaven tan units l’un a l’altre com separats del seu difunt pare. El més jove, en Lonny, va ser el primer d’acostar-se a la tomba. Però en el moment que va agafar un grapat de terra amb la mà, el cos sencer se li va estremir i va començar a tremolar, tot i que semblava que estigués a punt de regurgitar violentament. Estava aclaparat per un sentiment vers el seu pare que no era d’hostilitat, però la seva pròpia hostilitat el privava de trobar la manera de deixar-se anar. Quan va obrir la boca, no en va sortir res més que una sèrie de grotescos crits ofegats, tot i que semblava que, probablement, fos el que fos el que el tenia dominat, no l’abatria mai. Estava en una situació tan desesperada que en Randy, el germà gran, el germà més decidit, va sortir immediatament per ajudar-lo. Va agafar el grapat de terra que el seu germà petit tenia a la mà i el va tirar sobre el taüt. I va reaccionar perfectament quan es va disposar a parlar. «Descansa tranquil, papa», va dir en Randy, malgrat que a la seva veu es notava una esgarrifosa absència de tendresa, dolor, amor o tristesa.

    La darrera persona que es va acostar al taüt va ser la infermera particular, la Maureen, una lluitadora a jutjar per l’aspecte que tenia i una dona que coneixia bé tant la vida com la mort. Quan, amb un petit somriure, va deixar anar lentament el grapat de terra lliscant pel palmell tancat de la mà fins a arribar al taüt, semblava més aviat el preludi d’un acte carnal. Era evident que ella havia pensat molt en aquell home.

    I aquí es va acabar tot. No es va parlar de cap qüestió en especial. Que potser tots van dir el que havien de dir? No, no ho van fer, i per descomptat que no ho farien. Arreu de l’Estat, aquell mateix dia, hi havia cinc-cents funerals com aquell, rutinaris, ordinaris i, excepte pels trenta díscols segons de la intervenció dels germans —i la resurrecció d’en Howie amb aquell món de meticulosa precisió com si existís innocentment abans de la invenció de la mort, una vida perpètua a l’Edèn creat pel seu pare, un paradís de tan sols quatre metres d’amplada per dotze de llargada camuflat en forma de joieria antiga—, no hi va haver res més o menys interessant que en els altres funerals. Però després arriba la realitat més angoixant, la constància una vegada més del fet de la mort que ho aclapara tot.

    En qüestió de minuts, tothom havia marxat —plorosos i fatigats van fugir de l’activitat menys preferida de la nostra espècie— deixant-lo a ell enrere. Per descomptat que, com en tots els enterraments, alguns es van quedar afligits, mentre que d’altres van continuar immutables, o es van sentir alleujats o, per motius bons o dolents, van quedar realment satisfets.

    punts







  • Complot contra els Estats Units [fragment]

    El meu germà era conegut a tot el veïnat com un nen capaç de dibuixar «qualsevol cosa» —una bicicleta, un arbre, un gos, una cadira, un personatge de revista infantil com en Li’l Abner—, però el que últimament li interessava més eren les cares de gent de veritat. Sempre tenia tot de quitxalla al voltant observant-lo a qualsevol lloc on s’instal·lava sortint d’escola amb el seu gran bloc amb espiral i el seu portamines i es posava a fer esbossos de les persones de la vora. Inevitablement, els badocs exclamaven: «Dibuixa’l, dibuixa-la, dibuixa’m», i en Sandy accedia als seus precs, ni que fos perquè deixessin de fer-li crits a l’orella. I, mentre la mà anava fent, ell anava aixecant i abaixant la vista, fins que de cop, la persona retratada cobrava vida al full. Com t’ho fas, li demanaven tots, com si es pensessin que es tractava de calcar i prou, o d’un truc de màgia. En Sandy responia a tota aquesta insistència arronsant les espatlles o somrient: el truc consistia a ser el noi callat, formal i modest que era. Que atragués l’atenció de la gent allà on anava pel fet de retratar amb fidelitat les persones que se li posaven al davant no semblava alterar l’essència del seu tarannà, aquella humilitat innata que era la seva força i que més endavant va arraconar perillosament. A casa ja no copiava il·lustracions de Collier’s ni fotografies de Look, sinó que treballava la figura humana amb un manual de dibuix. Havia obtingut aquest llibre com a premi en un concurs de cartells escolars que s’havia celebrat durant la diada d’Arbor Day coincidint amb un programa de plantació d’arbres a tota la ciutat promogut pel departament de Parcs i Jardins. Fins i tot havia tingut lloc una cerimònia en què havia donat la mà a un tal senyor Bannwart, que era el director de l’oficina d’Arbres Ornamentals. La composició del cartell amb què havia guanyat estava inspirada en un segell vermell de dos centaus de la meva col·lecció que commemorava el seixantè aniversari d’Arbor Day. Jo trobava aquell segell especialment bonic perquè arran de cada un dels dos marges blancs verticals hi havia un arbre prim les branques del qual es corbaven al capdamunt per trobar-se amb l’altre i formar una enramada; i, fins que aquest segell no va ser meu i no vaig poder examinar-lo amb la lupa per distingir-ne tots els detalls, el significat d’«enramada» va estar ocult sota la denominació popular de la diada. (Aquella lupa petita —juntament amb un àlbum per a dos mil cinc-cents segells, unes pinces per a segells, un odontòmetre, fixa-segells engomats i una petita safata de plàstic negre que rebia el nom de «detector de filigrana»— me l’havien regalat els meus pares quan havia fet set anys. Afegint-hi deu centaus més també m’havien comprat un llibret de noranta i poques pàgines titulat Guia del col·leccionista de segells, on, al capítol que tenia com a títol «Com es comença una col·lecció de segells», havia llegit amb fascinació aquesta frase: «Enmig dels vells classificadors d’oficina o de la correspondència privada es poden trobar sovint segells d’emissions retirades de la circulació que tenen un gran valor, o sigui que, si tens alguna amistat que visqui en una casa vella on tenen desats efectes d’aquesta mena a les golfes, procura aconseguir les faixes de diari o els sobres vells franquejats.» Nosaltres no teníem golfes, ni cap de les nostres amistats que vivia en un pis tenia golfes, però hi havia golfes a sota de les teulades de totes les cases unifamiliars de Union: des del seient de darrere del cotxe havia vist petites finestres teuladeres al capdamunt de cada casa mentre hi voltàvem amb cotxe aquell terrible dissabte de l’any anterior, i quan aquella tarda tornàvem a casa no podia pensar en res més que en els segells enganxats a les faixes dels diaris de subscripció que es devien amagar en aquelles golfes i en el fet que ara no els podria «aconseguir» de cap manera perquè era jueu). El segell commemoratiu d’Arbor Day tenia molt més interès encara perquè s’hi representava una activitat humana, contràriament a tants altres on hi havia el retrat d’alguna persona famosa o el dibuix d’algun lloc important; una activitat, a més a més, realitzada per infants: al mig del segell, un nen i una nena de deu o onze anys planten un arbrissó, el nen cavant amb una pala mentre la nena agafa el tronc de l’arbre amb una mà i l’aguanta dret dintre el clot. Al cartell d’en Sandy, el nen i la nena estan canviats de lloc, i el nen és dretà en comptes d’esquerrà, va amb pantalons llargs en comptes de pantalons curts i té un peu sobre la fulla de la pala per enfonsar-la a la terra. Al cartell d’en Sandy també hi ha un altre infant, de cap a la meva edat, que és el que va amb pantalons curts. Està a segon terme, en un costat del plançó, i té a punt una regadora (en la mateixa posició en què en tenia jo una quan vaig posar per en Sandy, mudat amb els millors pantalons que tenia per anar a escola i amb mitjons llargs). Afegir-hi aquest nen va ser idea de la meva mare, per diferenciar la composició d’en Sandy de la del segell d’Arbor Day —i salvar-lo de l’acusació de «plagi»—, però també per donar al cartell un contingut social associat a un tema gens comú al 1940, ni en cartellisme ni enlloc, i que per motius de «gust» hauria pogut arribar a resultar inacceptable pels membres del jurat. El tercer infant que plantava l’arbre era un negre, i el que va animar la meva mare a proposar d’incloure’l —a part del desig d’inspirar en els seus fills la virtut cívica de la tolerància— va ser un altre segell meu, d’una emissió de deu centaus nova de trinca pertanyent al «grup dels educadors», cinc segells que havia comprat a l’oficina de correus per un total de vint-i-un centaus i que havia pagat al llarg del mes de març amb la setmanada de cinc centaus que em donaven a casa. A sota del retrat central, a cada segell hi havia el dibuix d’una llàntia que el departament de Correus dels Estats Units anomenava «Llàntia del Saber» però que jo veia com la llàntia d’Aladí a causa del vailet de Les mil i una nits que tenia la llàntia màgica i l’anell i els dos genis que li concedien tot el que els demanava. El que jo hauria demanat a un geni haurien sigut tots els segells nord-americans de més valor: en primer lloc, el cèlebre segell de vint-i-quatre centaus de correu aeri del 1918, un segell que deien que valia 3.400 dòlars, on l’avió que apareix al mig, el Flying Jenny de l’exèrcit de l’aire, està invertit; i, després, els tres famosos segells de l’exposició panamericana de l’emissió del 1901, que també estan impresos erròniament amb els centres invertits i que tenen un valor de més de mil dòlars cada un.



    punts



    [Copyright© «Elegia» 2007. Philip Roth i RBA - La Magrana. Traducció de Núria Parés. All rights reserved.]

    [Copyright© «Complot contra els Estats Units» 2003. Philip Roth i RBA - La Magrana. Traducció de Xavier Pàmies. All rights reserved.]



    [Tornar a dalt] | [Índex]