logo

J. K. Rowling


foto Joanne Kathleen Rowling va néixer a Chipping Sodbury, prop de Bristol, Anglaterra, el 31 de juliol del 1966. Hi va estar fins als 9 anys. Després va anar a viure a Tutshill, un poblet prop de Chepstown, al sud de Gal.les. Autora de la sèrie 'Harry Potter', s'ha convertit en una de les escriptores més populars del món gràcies a l'èxit dels seus llibres i les adaptacions cinematogràfiques que se n'han fet. És, per ara i tant, l'autora que més exemplars ha venut en menys poc temps de tota la història de la literatura. Tot i així, un primer agent li va rebutjar el llibre. I un segon agent va estar un any a trobar-li editor. Per exigències editorials, es fa afegir una segon inicial al seu nom de fonts, la K, de Katheleen, una àvia seva. I també es va presentar al públic amb el nom literari de J.K. Rowling, per evitar, segons els editors, que es vegés menystinguda la seva promoció, en ser una dona. Sempre ha estat reticent a concedir entrevistes i parlar de la seva vida. Tot i que la seva pàgina web i moltes altres pàgines han difòs alguns dels aspectes més interessants de la seva infantesa, adolescència i joventut. Actualment viu a Edimburg, casada per segona vegada i té tres fills. Ha estat guardonada amb nombrosos premis per cadascun dels llibres de la sèrie. El personatge de Harry Potter és orfe i viu en unes condicions infrahumanes a casa d'uns tiets despietats fins al dia que descobreix dots de bruixot i és convidat a estudiar en una escola de màgia i bruixeria. Allà, a més d'aprendre l'ofici, haurà de combatre Voldemort, que encarna les forces del mal. La sèrie "in progress" consta de 7 volums, en cadascun dels quals Harry Potter va madurant i descobrint el misteri dels seus avantpassats.



  • Harry Potter i la pedra filosofal (Harry Potter and the Philosopher Stone) (Vol. I) [fragment]

    Amb el mes de novembre va venir el fred. Les muntanyes que envoltaven l'escola es van tornar d'un gris gèlid i el llac semblava acer glaçat. Als matins els camps es despertaven coberts de gebre. Des dels finestrals dels pisos superiors es veia el Hagrid desglaçar escombres al camp de quidditch, cobert amb un abric de pell de talp, uns guants de conill i unes botes de castor enormes.
    La temporada de quidditch havia començat. Després d'entrenar-se durant setmanes, el dissabte següent el Harry havia de jugar el seu primer partit: Gryffindor contra Slytherin. Si guanyava Griffindor, anirien segons en la Copa Interresidències.
    Giarebé ningú havia vist jugar el Harry perquè el Roure havia decidit que era una arma secreta i s'havia de mantenir en l'incògnit. Però la notícia que jugaria de caçador s'havia filtrat d'alguna manera, i el Harry no sabia què era pitjor que li digués la gent: que ho faria fantàsticament, o que correrien sota seu amb un matalàs.


  • Harry Potter i la cambra secreta (Harry Potter and the Chamber of Secrets) (Vol. II) [fragment]

    Van arribar a dalt de tot, van sortir de les escales de pedra i la professora McGonagall va picar a la porta. La porta es va obrir i van entrar a dins. La professora McGonagall li va dir al Harry que s'esperés i el va deixar sol.
    El Harry va mirar al seu voltant. Una cosa era clara: de totes les vivendes de professors que el Harry havia vist aquell curs, la del Dumbledore era la més interessant. Si no hagués estat mort de por perquè es pensava que estaven a punt de fer-lo fora de l'escola, hauria gaudit molt d'aquella ocasió que tenia de mirar-la.
    Era en una habitació circular gran i molt bonica plena de sorollets estranys. Sobre unes tauletes amb potes llargues hi havia tota una sèrie d'instruments de plata molt curiosos que brunzien i emetien bafarades de fum. Les parets estaven cobertes amb retrats dels antics directors i directores de l'escola, que dormien tranquil.lament. També hi havia un escriptori enorme amb les potes en forma d'urpes i, en un prestatge del darrere, hi havia un barret de bruixot tronat i espellifat... Era el Barret que Tria.


  • Harry Potter i el pres d'Azkaban (Harry Potter and the Prisoner of Azkaban) (Vol. III) [fragment]

    El Harry no era conscient de com s'ho havia fet per arribar fins al celler de Ducsdemel, recórrer el túnel i entrar de nou al castell. Només sabia que el camí de tornada se li havia fet molt curt i que gairebé no s'havia adonat del feia perquè al cap només hi tenia una cosa: la conversa que acabava de sentir.
    ¿Per què no li ho havia explicat mai ningú? Ni el Dumbledore, ni el Hagrid, ni el senyor Weasley, ni el Cornelius Fudge... ¿Per què ningú no li havia explicat mai que els seus pares havien mort perquè el seu millor amic els havia traït?
    El Ron i l'Hermionevan estar observant el Harry ansiosos durant tot el sopar, sense atrevir-se a parlar-li sobre el que havien sentit perquè el Percy s'havia assegut a prop seu. Quan van pujar a la sala comuna van trobar-se que el Fred i el George hi havien llançat mitja dotzena de bombes fètides en un atac d'alegria de fi de trimestre. El Harry, que no volia que el Fred i el George li preguntessin si havia arribat a Hogsmeade o no, es va escapolir cap al dormitori i se'n va anar directe a la tauleta de nit. Va apartar els llibres i ben aviat va trobar el que buscava: l'àlbum amb cobertes de pell que li havia regalat el Hagrid feia dos anys, que estava ple de fotografies dels seus pares.


  • Harry Potter i el calze de foc (Harry Potter and the Goblet of Fire) (Vol. IV) [fragment]

    El Harry estava estirat panxa enlaire i respirava amb dificultat, com si hagués estat corrent. S'havia despertat d'un malson amb la cara entre les mans. la cicatriu que tenia al front en forma de llamp li cremava sota els dits com si algú l'hi acabés de clavar un ferro roent.
    Es va incorporar amb una mà a la cicatriu i amb l'altra va buscar a les palpentes les seves ulleres, que eren a la tauleta de nit. Se les va posar i l'habitació es va enfocar, il.luminada per una llum taronja dèbil i boirosa que es filtrava per les cortines provinent del carrer.
    El Harry es va tornar a tocar la cicatriu. Encara li feia mal. Va encendre el llum de la tauleta, va sortir del llit, va creuar el dormitori, va obrir l'armari i es va mirar al mirall que hi havia a la porta. Hi va veure un noi prim de catorze anys amb uns ulls verds brillants desconcertats i els cabells negres esbullats. Va examinar de més a prop la cicatriu en forma de llamp. La tenia com sempre, però li seguia coent.
    El Harry va intentar recordar què havia somiat abans de despertar-se. El somni li havia semblat tan real... Hi havia vist dues persones que coneixia i una que no. Es va concentrar amb totes les seves forces a reviure'l... Li va venir la imatge boirosa d'una sala fosca... Una serp en una catifa davant d'una llar de foc... Un home petit que es deia Ben, de sobrenom Cuapelada... Una veu aguda i freda... La veu de Lord Voldemort. Només de pensar-hi, el Harry va tenir la sensació que s'havia empassat un glaçó...


  • Harry Potter i l'orde del Fènix (Harry Potter and the Order of the Phoenix) (Vol. V) [fragment]

    En Harry es va passar tot l'endemà patint pel que l'Snape li diria si descobria fins a quin punt s'havia arribat a endinsar en el Departament de Misteris en aquell últim somni que havia tingut. Va tenir un rau-rau de remordiment de pensar que no havia practicat oclumència ni un sol dia des de l'última classe; d'altra banda, des del dia de la desaparició d'en Dumbledore havien passat tantes coses que estava convençut que no hauria pogut deixar la ment en blanc ni que hagués volgut. Però no creia que l'Snape acceptés això com a disculpa.
    Va aprovar de practicar una mica durant les classes, però no va poder. L'Hermione li demanava què li passava cada vegada que quedava callat per desprendre's de tot pensament i tota emoció, i en Harry va acabar comprovant que no és un bon moment quedar-te en blanc quan el professor es dedica a fer preguntes de repàs a classe.
    Resignat a la seva sort, havent sopat es va encaminar cap al despatx de l'Snape. Quan era al mig del vestíbul, però, la Xo se li va acostar corrents.
    —Vine allà baix —li va dir Harry de lluny, content de tenir un pretext per arribar més tard a la cita que tenia amb l'Snape, i va fer un gest de la Xo per anar a trobar-se al racó del vestíbul on hi havia els rellotges de sorra gegants. El de Gryffindor estava quasi buit del tot—. ¿Com va? ¿La professora Umbridge no t'ha fet cap pregunta sobre l'ED?
    —Ara ja està —va dir en Harry amb tristesa. Va pensar que la Xo hauria pogut triar més bé les seves amigues; no el consolava gaire saber que la Marietta encara era a la infermeria, i que la senyora Pomfrey no havia trobat res per treure-li tota aquella granissada.


  • Harry Potter i el misteri del Príncep (Harry Potter and the Half-Blood Prince) (Vol. VI) [fragment]

    —És vital que ho entenguis, això! —va dir en Dumbledore, aixecant-se i començant a caminar amunt i avall del despatx, seguit pel vol ondulant i tornassolat de la túnica; en Harry no l'havia vist mai tan alterat—. Pel fet d'haver-te intentat matar, en Voldemort va triar ell mateix la persona singular que tinc ara aquí al meu davant, i li va proporcionar les eines per portar a terme la seva obra! En Voldemort mateix té la culpa que li puguis conèixer els pensaments, les ambicions, i també que entenguis el llenguatge de les serps per mitjà del qual dóna les seves ordres; i tot i així, Harry, tot i la privilegiada capacitat que tens de penetrar en el món d'en Voldemort (que, per cert, és un do que qualsevol cavaller de la mort frisaria per tenir), no t'has sentit temptat mai per les forces del mal, i mai, ni per un moment, no has sentit el més petit desig de convertir-te en un dels seguidors de Voldemort!
    —És clar que no! —va dir en Harry en to indignat—. Va matar els meus pares!
    —En definitiva, que la teva capacitat d'estimar et protegeix! —va dir en Dumbledore amb vehemència—. Perquè aquesta és l'única protecció que serveix contra una ànsia de poder com la d'en Voldemort! A desgrat de totes les temptacions i tot el sofriment que has passat no has deixat de tenir el cor net, tan net com quan tenies onze anys, quan et vas mirar en un mirall que reflectia el desig del teu cor i que et va ensenyar només la manera de derrotar Lord Voldemort, no pas immortalitat ni riqueses. Harry, ¿ja t'adones que ben pocs bruixots haurien pogut veure el que vas veure tu al mirall? En aquell moment a en Voldemort li hauria anat molt bé saber amb qui se les havia, però encara no ho sabia.
    »Ara, però, ja ho sap. Vas transitar pel pensament de Lord Voldemort sense sortir-ne malparat; i, com va descobrir a la Conselleria, no pot posseir-te sense haver de suportar un sofriment atroç. No crec que en Voldemort sigui capaç de comprendre per què és així, Harry, però el fet és que la pressa que tenia per mutilar-se l'esperit li va impedir comprendre que quan l'esperit té més poder és quan és pur i tot d'una peça.
    —Però, professor —va dir en Harry, fent un esforç per argumentar amb racionalitat—, en el fons anem a parar al mateix, ¿no? Haig de fer tot el que estigui a les meves mans per matar-lo, perquè si no...
    —És clar que ho has de fer! —va dir en Dumbledore—. Però no pas a causa de la profecia, sinó perquè no descansaràs fins que no ho hagis fet! Ho sabem tan bé com tu com jo, això! Imagina't, ni que sigui per un moment, que no has sentit a parlar d'aquesta profecia! ¿Què sentiries respecta a en Voldemort? Pensa!
    En Harry va quedar-se mirant com en Voldemort es passejava amunt i avall davant seu, i va pensar. Va pensar en la seva mare, en el seu pare i en en Sírius. Va pensar en en Cedric Diggory. Va pensar en totes les accions esgarrifoses que en Voldemort havia comès. Va notar que se li encenia una flamarada al pit, que li cremava la gola.
    —Voldria que deixés d'existir —va dir en Harry amb un fil de veu—. I voldria encarregar-me'n jo.


  • Harry Potter i les relíquies de la Mort (Harry Potter and the Deathly Hallows) (Vol. VII) [fragment]

    En Harry va córrer escales amunt cap a la seva habitació, i va arribar a la finestra just a temps per veure com el cotxe dels Dursley girava al caminal i enfilava carrer enllà. Al seient de darrere, el barret de copa d'en Dèdal es distingia entre la tieta Petúnia i en Dudley. Al capdavall del carrer Privet el cotxe va trencar a la dreta, les finestres es van encendre un instant amb el rogent de la posta i va desaparèixer.
    En Harry va agafar la gàbia de la Hedwig, la Raigdefoc i la motxilla, va passejar per última vegada la mirada per una habitació que no reconeixia de tan endreçada i va tornar a baixar l'escala amb aire indolent per esperar-se al rebedor, on va deixar la motxilla, la gàbia i l'escombra arrepenjades a l'esglaó de baix. La claror minvava a marxes forçades, i elrebedor s'anava omplint de les ombres del capvespre. Li resultava d'allò més estrany ser enmig d'aquell silenci sabent que estava a punt d'abandonar la casa per sempre. Molt temps enrere, quan es quedava sol mentre els Dursley sortien a divertir-se, les hores de solitud havien constituït un rar plaer; tret d'alguna escapada a la nevera per agafar-ne algun requisit, havia corregut escales amunt per jugar amb l'ordinador d'en Dudley o bé havia engegat la televisió per mirar els canals que li vinguessin de gust. Recordar aquells moments li va causar un estrany sentiment de buidor, com si recordés un germà petit que hagués perdut.



    punts



    [Copyright© 1997, 1999, 2002, 2003, 2004, 2006, 2008. J.K. Rowling i Edicions Empúries. Traducció de Laura Escorihuela (Volums: Pedra, Cambra, Azkaban, Calze de foc). Traducció de Xavier Pàmies (Orde del Fènix, Misteri del Príncep, Relíquies de la Mort). All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]