logo

Joaquim Ruyra


foto Joaquim Ruyra va néixer a Girona l'any 1858 i va morir a Barcelona el 15 de maig del 1939. Narrador. Propietari rural i advocat. La seva obra és breu i està constituïda per tres reculls de narracions i una novel.la inacabada. Va conrear també la poesia, el teatre i la crítica literària. Els records i la mar són els seus paisatges literaris. Els seus avis procedien de Blanes, on l'autor va passar la major part dels estius de la seva vida. Més tard va establir el seu domicili a Barcelona, on va estudiar a Barcelona la carrera de Dret, que no va arribar a exercir. Dins la seva literatura només s'hi troba, però, l'ambient gironí i blanenc. Va col.laborar a la revista Joventut i a La Veu de Catalunya. 'Marines i boscatges' (1903), reeditada el 1920 amb el títol 'Pinya de rosa', aplega les narracions i els contes inicials i és, probablement, el recull més important de l'autor. Conté el relat 'El rem de trenta-quatre', un dels més reeixits de la seva producció. Els trets més remarcables de la seva obra provenen d'una actitud contemplativa de la natura. Al seu detallisme, s'hi afegeixen els estudis simbòlics dels caràcters i de les actituds dels personatges i la visió fatalista del món, que hereta doblement per via romàntica i per via modernista. La seva prosa, d'una gran perfecció formal, es va convertir en model per als noucentistes. Va rebre un homenatge dels escriptors catalans, quan va fer 80 anys, en plena guerra civil espanyola, a causa de la qual va ser espoliat dels seus béns i va perdre una biografia de Ramon Turró que tenia inèdita. Les lletres catalanes el recorden amb un premi de novel.la per a joves que porta el seu nom, i un altre de narrativa curta. 'El rem de trenta-quatre', publicada per primera vegada a 'Marines i boscatges', és una de les narracions més reeixides i representatives de Joaquim Ruyra. L'autor hi descriu una tempesta que posa en perill de naufragi la barca Santa Rita: el pretext li serveix per a les més variades descripcions de la mar, canviant segons els vents i les hores, però sempre amb la intensitat i el verisme dels colors i dels ritmes, curiosament donats per mitjà de l'adjectivació, mesurada en el sentit dels mots, la distribució de les frases i el so de cada síl.laba. Els personatges són retratats sovint en to de caricatura, però una pregona comprensió ens els mostra tal com són, dins la mesura normal d'uns modestos herois de la barca o de la platja.



  • El rem de trenta-quatre [fragment]

    Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles estenien llargues taques blanques i tremoloses. I quina quietud, a l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els borms, com grosses flors de cristall arrencades d'un arbre meravellós, badaven llurs corol.les gelatinoses, flotant entre dues aigües, quasi surant sobre l'oliosa planura. N'hi havia tot un jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat, i a l'ombra de la barca es revestien d'encantadores fosforescències. ¿Estàvem sobre un regne de fades i allò eren salomons que s'encendrien per a algun fantàstic submarí?
    El sol entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina. S'amagà amb sobtat aclucament darrera d'un nuvolet, i després s'hi reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una esgarrifança, uns reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d'una finesa ideal. L'aire s'enflairava d'aquella olor de marisc que sap tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les veles, desemparades del vent, s'escorria, joguinejant, la resplendor gira-solada del crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl.lid a cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndides estrelles.
    El sopar va ser deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb pebrots i tomàtecs. Però no fou el menjar, per més que s'hi hagués lluït el cuiner, lo millor de l'àpat, sinó les circumstàncies, l'hora quieta, la llum encatanda i fonedissa, i... què sé jo?..., per a mi els plers d'un món nou que em comunicava les seves belleses. Gairebé no es va enraonar; i, si alguna cosa es va dir, no vaig parar-hi esment. Després del llevant de taula, que consistí en algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una raconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la galta.



    punts



    [Copyright© 1968 i 1977. Hereus de Joaquim Ruyra i Edicions 62. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]