logo

Goliarda Sapienza


sapienzagoliarda Goliarda Sapienza va néixer a Catània, Sicília el 1924 i va morir a Roma el 1996. Escriptora i actriu, el seu pare va ser un conegut sindicalista sicilià i la seva mare, una col·laboradora del filòsof Antonio Gramsci. Des dels 16 anys va viure a Roma i va ingressar a l'Acadèmia d'Art Dramàtic. Als anys cinquanta i seixanta va tenir una destacada activitat com a actriu, primer al teatre, amb obres de Pirandello, i més tard al cinema, on va treballar amb directors com Luchino Visconti, entre altres. La seva primera novel·la va ser 'Lettera aperta' (1967). La seva obra més cèlebre, 'L'art de viure' (1998), la va escriure durant deu anys i no la va poder veure publicada perquè no es va editar fins dos anys després de la seva mort. La novel·la havia estat rebutjada per totes les editorials on es va presentar fins que mitjançant el seu marit, Angelo Pellegrino, la casa Stampa Alternativa la va acceptar. La protagonista de 'L'art de viure' és una dona amb una capacitat excepcional per lluitar i per estimar. Nascuda en la misèria, explora al llarg de la seva vida totes les possibilitats de mare i d'amant, la vida en un convent i en un palau, i a través de la intriga, apareixen les més grans commocions del segle XX.



  • L'art de viure (L'Arte della Gioia) [fragment]

    I aquí em teniu, a quatre o cinc anys, que arrossego un tros de llenya immens per un espai fangós. Al voltant no hi ha ni arbres ni cases, només la suor per l’esforç d’arrossegar aquest cos dur, i la coïssor aguda dels palmells, encetats pel tronc. M’enfonso al fang fins als turmells però he d’estirar, no sé per què, però ho he de fer. Deixem aquest primer record així: no m’agrada fer suposicions ni inventar res. Vull explicar-vos les coses sense cap alteració.

    O sigui que arrossegava el tros de llenya; i després d’haver-lo amagat o abandonat, em vaig ficar pel gran forat de la paret, tancat únicament per un vel negre ple de mosques. Ara em trobo en la foscor de l’estança on dormíem, on menjàvem pa i olives, pa i ceba. Només es cuinava el diumenge. La mare, amb els ulls dilatats pel silenci, cus en un racó. No parla mai, la mare. O crida, o calla. Té els cabells de vel negre espès plens de mosques. La meva germana, asseguda a terra, l’observa des de dues escletxes fosques enfonsades en el greix. Tota la vida, si més no tot el que va durar la seva vida, la va seguir mirant-la d’aquesta manera sempre. I si la mare –cosa estranya– sortia, se l’havia de tancar al vàter, perquè no suportava separar-se’n. I tancada al vàter cridava, s’arrencava els cabells, clavava cops de cap a la paret fins que ella, la mare, no tornava, l’abraçava i l’acariciava, sense dir res.

    Durant anys la vaig sentir cridar així sense parar-hi esment, fins al dia que, cansada d’arrossegar aquell tros de llenya, tirada a terra, en sentir-la cridar vaig notar una mena de dolçor a tot el cos. Una dolçor que tot seguit es va transformar en esgarrifances de plaer, de manera que de mica en mica cada dia vaig començar a esperar que la mare sortís per poder parar l’orella a la porta del vàter i gaudir dels crits.

    Quan passava això, tancava els ulls i m’imaginava que es feia mal a la carn, que es feria. I així va ser com, seguint-me les mans empeses pels crits, vaig descobrir que si em tocava al lloc d’on surt el pipí sentia un plaer més gran que menjant pa tou, o fruita. La mare deia que la meva germana Tina, «la creu que Déu ens ha enviat justament per la maldat del teu pare», tenia vint anys; però era de la meva altura i tan grassa que, si se li hagués pogut treure el cap, hauria semblat el bagul sempre tancat de l’avi, «més mala ànima que el seu fill...», que havia estat mariner. No hi havia manera d’entendre quina mena d’ofici era això de mariner. En Tuzzu deia que era gent que vivia en vaixells i anava pel mar..., però el mar què era?

    La Tina semblava ben bé la caixa de l’avi, i quan m’avorria tancava els ulls i li arrencava el cap. Si tenia vint anys i era una dona, segur que totes les dones a vint anys es devien tornar com ella o com la mama; els nois era diferent: en Tuzzu era alt i no li faltaven dents com a la Tina, les tenia fortes i blanques com el cel d’estiu quan cal llevar-se aviat per fer el pa. I el seu pare també era com ell: robust i amb unes dents que brillaven com les d’en Tuzzu quan reia. Reia sempre, el pare d’en Tuzzu. La nostra mare no reia mai i segur que això també era perquè era una dona. Però encara que no rigués mai i que no tingués dents, jo esperava tornar-me com ella; almenys era alta i tenia els ulls grossos i dolços, i els cabells negres. La Tina no tenia ni això: només uns fils que la mama estenia amb la pinta per mirar de tapar la closca d’aquell ou.

    Els crits s’han interromput, segur que la mama ha tornat i acaricia el cap de la Tina per fer-la callar. Qui sap si la mama també ha descobert que es pot sentir tant de plaer acariciant-se en aquell lloc? I en Tuzzu, vés a saber si ho sap, en Tuzzu? Deu haver anat a recollir canyes.

    El sol és molt amunt, he de buscar-lo i preguntar-li per les carícies i també preguntar-li pel mar. Encara hi deu ser?



    punts



    [Copyright© 2007. Goliarda Sapienza i Editorial La Campana. Traducció d'Anna Casassas. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]