logo

William Saroyan


foto William Saroyan va néixer a Fresno, Califòrnia, EUA, el 31 d'agost del 1908 i hi va morir el 18 de maig del 1981. Era fill d'un immigrant armeni, propietari de vinyes que, després d'haver emigrat a Nova Jersey per treballar al camp, va morir el 1911 a causa d'una peritonitis, per la qual cosa William i els seus germans van passar la infantesa en un orfenat d'Alameda. Sis anys més tard, la família es va reunir amb la seva mare a Fresno. El 1921, William va anar a l'escola tècnica per aprendre mecanografia i quan tenia quinze anys va abandonar els estudis. El fet de descobrir alguns escrits del seu pare, el va convertir en escriptor. Mentre treballava en diferents oficis, un d'ells com a administrador a la Companyia de Telègrafs, es va pagar els estudis. Alguns dels seus primers articles van serpublicats a The Overland Monthly. Els seus primers relats van aparèixer a la dècada dels 1930, alguns amb pseudònim com el de Sirak Goryan, publicat en el diari armeni 'Hairenik', el 1933. Moltes de les seves històries estan basades en experiències de la infància entre els agricultors armeni-americans de la Vall de Sant Joaquim, o tracten el tema del desarrelament de l'immigrant. La novel·la 'Em dic Aram' (1940), que relata la vida del petit Aram Garoghlanian i la seva família immigrant, amb personatges molt característics, el va consagrar com un dels mestres de la narrativa nord-americana contemporània. Entre les seves novel·les, a més d'aquesta, hi ha 'La comèdia humana' (1943), 'Les aventures de wesley Jackson' (1946) i, una de les últimes, 'Tots estàvem guillats' (1976), entre altres obres de narrativa i també de teatre, gènere que li va fer guanyar el premi Pulitzer amb 'The Time of Your Life' (1940). Quan la seva trajectòria com a autor va patir una certa davallada, es va refugiar en l'alcohol i el joc, cosa que el va portar a carregar nombrosos deutes amb hisenda. Va morir de càncer i les seves cendres es van escampar entre Califòrnia i Armènia.



  • Em dic Aram (My Name is Ara) [fragment]

    Érem pobres. No teníem diners. Tota la nostra tribu era pobra de solemnitat. Totes i cada una de les branques de la família Garoghlanian vivien en la pobresa més esborronadora i més risible del món. Ningú no podia entendre d'on trèiem els diners que calien a omplir-nos més o menys el ventre, ni els més vells de la família. Però val a dir que érem famosos per la nostra honradesa. Feia cosa d'onze segles que érem famosos per la nostra honradesa, fins i tot quan havíem estat la família més rica de tot el món que coneixíem. Érem orgullosos, primerament, honrats després, i, finalment, crèiem en el bé i en el mal. Cap de nosaltres no hauria estat capaç d'abusar de ningú, i menys encara de robar.

    Per això, encara que veia aquell cavall magnífic; encara que en sentia l'olor deliciosa; encara que en copsava l'alè excitant, no podia creure que aquell cavall tingués res a veure amb el meu cosí Mourad, ni amb mi, ni amb cap altre membre de la nostra família, dorment o despert, perquè sabia que el meu cosí Mourad no podia haver comprat el cavall i, si no l'havia comprat, havia d'haver-lo robat, i em negava a creure que ho hagués fet.

    Un membre de la família Garoghlanian no podia ésser un lladre.

    Primer vaig mirar el meu cosí i després el cavall. En tots dos hi havia una mena de calma piadosa i d'humor que, d'una banda, m'enamorava i, d'altra banda, m'esgarrifava tot.
    —Mourad —vaig dir—, on has robat aquest cavall?
    —Salta per la finestra —va dir ell—, si vols muntar-hi.
    Era veritat, doncs, L'havia robat, el cavall. No en podia dubtar. Mourad havia vingut a muntar-hi o no, com jo volgués.

    Bé, de tota manera, em va semblar que robar un cavall per fer-hi una passejada no era el mateix que robar qualsevol altra cosa, per exemple diners. Potser, al capdavall, ni tan sols no era robar, allò. Quan una persona sent pels cavalls la bogeria que sentíem el meu cosí Mourad i jo, això no és robar. O no seria robar fins que no ens disposéssim a vendre'ns el cavall; i això, n'estava segur, no ho faríem mai. (...)

    Un dia va arribar a la ciutat un home muntat en un ruc i va començar a vagarejar pels volts de la biblioteca pública on jo passava gairebé tot el dia, en aquella època. Era un indi alt, jove, de la tribu Ojibway. Em va dir que es deia Locomotora 38. A la ciutat, tothom estava convençut que s'havia escapat d'un manicomi.

    Sis després de la seva arribada, el ruc va ser atropellat pel tramvia de Tulare Street i va quedar greument ferit. L'endemà, l'animal va morir, probablement d'hemorràgia interna, a la cantonada dels carrers Mariposa i Fulton. L'animal es va desplomar sobtadament, va caure damunt la cama de l'indi, va deixar anar un gemec i va morir. Quan l'indi va aconseguir d'alliberar la cama que li havia quedat sota l'animal, es va aixecar i va entrar coixejant al drugstore de la cantonada, on va posar una conferència a llarga distància, per parlar amb el seu germà, a Oklahoma. La conferència li va costar molts diners, que l'indi va deixar caure per l'escletxa d'acord amb les instruccions del telefonista, com si estigués avesat a posar conferències com aquella cada dia.





    punts



    [Copyright© 1975. Hereus de William Saroyan i Edicions 62. Traducció de Ramon Folch i Camarasa. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]