logo

Schulz, Bruno


foto Bruno Schulz va néixer el 1892 a Drohobycz on també va morir el 1942. Juntament amb Witkiewitcz i Gombrowicz, és considerat un dels tres grans escriptors de la literatura polonesa del segle XX. Dibuixant, grafista i escriptor autodidacta, va ser assassinat per un agent de la gestapo al gueto jueu de la seva ciutat i, amb la guerra, es va perdre bona part de la seva obra. La seva producció artística, travessada per un sentit oníric i eròtic que desvetlla els replecs de l'inconscient, porta el segell inqüestionable d'unamodernitat que sovint s'ha comparat amb Kafka. Les botigues de color canyella i El sanatori de la clepsidra són les dues obres més representatives de l'autor. El Messies, que havia de ser una mena de summa poetica, es va perdre.





  • El sanatori de la clepsidra [fragment]

    Allà baix, en una placeta ampla i clara, tallen llenya per a l'escola municipal. Hi ha munts d'una fusta sana i ferma arranjats en rectangles i cubs que, a poc a poc, tronc rere tronc, es fonen sota els xerracs i les destrals dels llenyataires. Ai, la fusta, aquesta matèria bondadosa, de confiança i de bona estofa, que serveix per construir la realitat; clara com l'aigua i sòlida, tota una encarnació de l'honestedat i de la prosa de la vida! Encara que busquis als racons més profuncs del seu moll, no hi trobaràs res que no t'hagi revelat amb senzillesa i sense embuts a la superfície: sempre amb el mateix somriure, sempre tan clara amb la claredat càlida i segura del seu tou llenyós, teixit a semblança del cos humà. En cada clivella fresca d'un tronc partit, hi apareix una cara nova, tot i que sempre la mateixa, somrient i daurada. Oh, la carnació estranyíssima de la fusta, càlida sense exaltació, sana com un gra d'all, fragant i amena!

    Una activitat veritablement sacramental, plena de serietat i simbolisme. Tallar llenya! Podria passar-me hores en aquest espai lluminós que s'obre a les interioritats del capvespre i contemplar com els xerracs canten una melodia i les destrals treballen totes al mateix ritme. És una tradició tan antiga com l'espècia humana. En aquest esvoranc clar del dia, en aquesta esquerda del temps oberta a una eternitat groga i pansida, s'hi tallen piles de llenya de faig d'ençà dels temps de Noè. Els mateixos moviments patriarcals i mil.lenaris, les mateixes embranzides i inclinacions. S'estan allà, ficats fins a les aixelles en la seva feina de fuster, i, esquitxats per les serradures, mosseguen a poc a poc els cubs i les piles de fusta, amb una petita guspira de resplendor als ulls. Penetren més i més endins del moll càlid i sa, de la massa compacta, i amb cada batzac se'ls encén un reflex daurat als ulls, com si busquessin alguna cosa dins del tou de la fusta, com si volguessin obrir-se camí cap a la salamandra d'or, cap a aquella bestiola ígnia i xisclaire que s'arrecera cada vegada més al fons del moll. No, ells senzillament divideixen el temps en tions petits, administren el temps, omplen els rebosts amb un futur bo tallat en trossos iguals per als mesos d'hivern.

    Només cal suportar aquesta temporada crítica, un parell de setmanes, i tot seguit començarà a gelar al matí i serà hivern. Com m'agrada aquest prefaci de l'hivern, encara sense neu, però ja amb l'olor de fred i de fum dins de l'aire! Recordo les tardes de diumenge de les acaballes de la tardor. Suposem que tota la setmana anterior ha plogut —la típica llarga roina tardorenca— fins que la terra s'ha sadollat d'aigua i ara comença a eixugar-se, es torna opaca per fora, i exhala una frescor robusta i sana. El cel de tota la setmana, amb una capa esparracada de núvols, ha estat rasclat, i les seves restes, onduloses i rebregades, s'amunteguen com piles negres de fang a una banda del firmament, mentre que, per l'oest, comencen a filtrar-se de mica en mica els colors salubres i ressecs d'un vespre tardorenc, que tenyeixen el paisatge nuvolós. I a mesura que el cel es neteja a poc a poc per la banda de ponent i segrega una claredat diàfana, les minyones mudades avancen de tres en tres, de quatre en quatre, agafades de la mà, al llarg d'un carrer buit i endiumenjat que s'eixuga entre les casetes del raval bigarrades pels tints agredolços de l'aire vermellenc de l'última hora del crepuscle; caminen colrades, amb la cara arrodonida pel fred salutífer, i fan passes elàstiques dins del calçat massa estret que s'acaben de comprar. Un record agradable i commovedor extret d'un racó de la meva memòria!





    punts



    [Copyright© 2001. Hereus de Bruno Schulz i Quaderns Crema. Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]