logo

Stendhal


foto Stendhal és el pseudònim literari de Henri Beyle. Va nèixer el 23 de gener del 1783, a la rue des Vieux-Jésuites (avui rue Jean- Jacques Rousseau núm. 14), de Grenoble, i va morir a el 23 març del 1842, al núm. 78 de la rue Neuve-des-Petits-Champs, la seva residència de París, quan encara tenia el càrrec de cònsol de França a Civitavecchia; el dia abans al vespre havia patit un atac d'apoplèxia a la rue Neuve-des-Capucines. Va ser enterrat al cementiri de Montmartre (del Nord) (4a línia, núm. 1). Orfe de mare des dels 7 anys, no es va entendre mai gaire amb el seu pare i als 16 anys, es va traslladar a París amb el propòsit de completar els seus estudis, però aviat els va abandonar, empès per l'ambició literària. Va treballar a l'administració pública de París i després a Milà, on va entrar a l'exèrcit que va abandonar al cap de poc temps. Va tornar a París, cridat novament per la seva vocació per les lletres. La necessitat i l'enlluernament que li produeix la figura de Napoleó fan que reingressi a l'exèrcit com a comissari, intendent i auditor del Consell d'Estat. Va seguir l'Emperador a Viena i Moscou i va viure l'incendi d'aquesta ciutat i la retirada que va venir darrere. Caigut l'Imperi, es va instal.lar a Milà on va viure els que ell mateix va considerar els set anys més feliços de la seva vida. El 1821 es retroba a París després d'una etapa d'amors amb alts i baixos. Va ser quan va començar realment la seva carrera literària. El 1837, frustrada una petició de destí com a cònsol a Espanya, va fer una escapada a Catalunya i va passar un dia a Barcelona a l'Hotel Quatre Nacions. Stendhal va aconseguir poca estima en vida, però després ha estat considerat el capdavanter de la novel.la psicològica. 'El roig i el negre' (1830) continua ocupant un lloc entre les obres mestres de tots els temps. Entre les seves publicacions figuren també 'Armance' (1827), que va ser la seva primera novel.la, 'Promenades dans Rome' i 'Vanina Vanini' (1829). Stendhal havia redactat ell mateix l'epitafi que el seu amic, Romain Colomb, i executor testamentari es va encarregar de redactar: "Arrigo Beyle. Milanese. Scrisse. Amò. Visse. Ann. LIX. M. II, Morì IL XXIII MARZO M.D. CCC. XLII". La ciutat de Milà, on va viure, havia engrescat sempre Stendhal i el 1840, indignat contra l'actitud de França en la qüestió d'Orient, va criticar vivament l'actitud del govern que, al seu parer, deshonrava el país amb la seva covardia, i declarava que cessava de ser francès i adoptava per pàtria la ciutat on havia passat els moments més feliços de la seva vida. Literàriament, se li han atribuït abundants plagis i pillatges com per exemple 'La Vie de Haydn', un arranjament de Carpani; 'La Vie de Mozart', un llibre de Schichtegroll; el tema de la novel.la 'Armance', tret d'un llibre alemany en el qual s'havien inspirat altres autors; les 'Cròniques italianes' amb referències de llibres antics... El cas és que els plagiats s'han ensorrat en l'oblit i l'obra d'Stendhal no. 'El roig i el negre' la va escriure a partir d'una anècdota treta de la Gazette des Tribunaux, d'entre el 28-31 de desembre del 1827 i el 29 de febrer del 1828: Antoni Berthet, fill d'un ferrer de Brangues, crida per la seva intel.ligència l'atenció del rector, que el fa entrar al petit seminari de Grenoble. La seva mala salut l'en fa sortir el 1822. Entra de preceptor dels fills de Monsieur Michoud. No se sap si va ser l'amant de l'esposa de Michaud, però ell es va fer passar, almenys, per seduït. Va ingressar al seminari de Belley i va tornar a Brangues, on va ser rebutjat pel senyor Michoud. Les seves crítiques a la família li tanquen les portes al seminari de Grenoble. Entra de servei al castell de Cordon, però n'és expulsat per una intriga de la senyoreta de Cordon. Entra a casa d'un notari de Morestel. El 22 de juny de 1827, durant la missa que se celebra a l'església de Brangues, engega un tret de pistola contra la senyora Michoud. El judici el va condemnar a mort i va ser executat el 23 de febrer de 1828. Tenia vint-i-cinc anys. El paral.lelisme d'aquests fets verídics amb els personatges de 'El roig i el negre' és evident. Stendhal es va avançar a la novel.la i el cinema documental dels segles XX i XXI. En aquell moment, però, la novel.la no va ser apreciada perquè s'allunyava dels gustos romàntics i dels cànons naturalistes.



  • El roig i el negre (Le Rouge et le Noir) [fragment]

    Aquesta carta, extremament llarga i mig esborrada per les llàgrimes, era ben bé de la pròpia mà de la senyora de Rênal; fins era escrita amb molta més cura que de costum.
    —No puc tirar res en cara al senyor de La Mole —digué Julià després d'haver-la acabada—; és just i prudent. ¿Quin pare voldria donar la seva filla estimada a un home així? Adéu!
    Julià saltà del fiacre i corregué a la seva cadira de posta, parada al cap del carrer. Matilde, la qual ella semblava haver oblidat, féu alguns passos per seguir-lo; però les mirades dels botiguers que sortien a la porta de llurs botigues, i que la coneixeien, la forçaren a ficar-se precipitadament al jardí.
    Julià se n'havia anat cap a Verrières. En aquest ràpid viatge, no pogué escriure a Matilde com en tenia la intenció; la seva mà no formava sobre el paper sinó uns gargots il.legibles.
    Arribà a Verrières un diumenge al matí. Entrà a casa de l'armer del país, que l'aclaparà amb compliments sobre la seva recent fortuna. Era la notícia del país.
    Julià tingué molta feina a fer-li comprendre que volia un parell de pistoles. A petició seva, l'armer les carregà.
    Tocava la rematada; és un senyal ben conegut als pobles de França, i que, després dels diversos tocs de la matinada, anuncia el començament immediat de la missa.
    Julià entrà a l'església nova de Verrières. Totes les finestres altes de l'edifici eren velades amb cortines carmesines. Julià es trobà a algunos passos darrera el banc de la senyora de Rênal. Li semblà que ella pregava amb fervor. La vista d'aquesta dona que l'havia estimat tant féu tremolar el braç de Julià d'una tal manera que no pogué executar de primer antuvi el seu primer designi. «No puc —es deia a ell mateix—, materialment no puc.»
    En aquest moment, el clergue jove que ajudava la missa tocà per a l'elevació. La senyora de Rênal acotà el cap, que un instant es trobà gairebé enterament amagat pels plecs del seu xal. Julià ja no la distingia tan bé; tirà sobre ella un tret de pistola i l'errà; engegà un segon tret, ella caigué.



    punts



    [Copyright© 1930 i 1970. Edicions Proa. Traducció de Just Cabot. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]