logo

Italo Svevo


foto Italo Svevo va néixer en el si d'una família jueva, a Trieste, quan encara era austríaca, l'any 1861 i va morir el 1928. Pseudònim d'Ettore Schmitz, el 1892 va publicar la seva primera novel.la, 'Una vita', que va passar desapercebuda. Tampoc no va tenir gaire fortuna amb el seu segon llibre, 'Senilità' (1896). Decebut, Svevo va iniciar un llarg període de silenci, durant el qual va viatjar per Europa i es va interessar per la psicoanàlisi. El 1923 va publicar 'La consciència de Zeno', que James Joyce, amic de Svevo i entusiasta de la seva prosa, va donar a conèixer a la crítica internacional. Poc abans de morir, Italo Svevo va veure reconeguda la seva obra, tant a Itàlia, de la mà d'Eugenio Montale, com a l'estranger.



  • La consciència de Zeno (La coscienza di Zeno) [fragment]

    Per primera vegada vaig pensar d'escampar la boira, deixar Trieste i anar a un altre lloc a la recerca de distracció. No hi havia res a fer. Ada estava perduda, per a mi. N'estava segur! No deu ser que creia que Ada es casaria amb un home només després d'haver-lo desgabellat i pesat com si es tractés de concedir-li una distinció acadèmica? Em semblava ridícul perquè veritablement el contrabaix, entre éssers humans, no hauria hagut de comptar a l'hora d'escollir marit, però això no em salvava. Sentia la importància d'aquell so. Era decisiu com per als ocells cantors.
    Em vaig encauar en el meu despatx quan el dia de festa encara no havia acabat per als altres. Vaig treure el violí de la funda, sense saber si esdernegar-lo o tocar-lo. El vaig tocar una mica com si volgués donar-li el darrer adéu i a la fi em vaig posar a estudiar l'etern Kreutzer. Havia fer córrer tants quilòmetres al meu arc en aquella mateixa cambra que, d'una manera rutinària, vaig posar-me a fer-n'hi córrer més, desorientat com estava.
    Tothom qui es dedica a aquelles maleïdes quatre cordes sap, mentre viu aïllat, de quina manera hom creu que cada petit esforç aporta el corresponent progrés. Si no fos així, qui voldria sotmetre's a una feina forçada sense fi, com si hagués tingut la desgràcia de matar algú? Al cap d'una estona em semblà que la meva lluita amb Guido no estava perduda definitivament. Qui sap si no se m'havia concedit d'intervenir entre Guido i Ada amb un violí victoriós?
    Això no era presumpció sinó el meu únic optimisme del qual no vaig saber alliberar-me mai. Tota amenaça de mala sort m'espanta al principi, però just després se m'oblida en la fe més fervent de saber evitar-la. Allí, a més, no hi havia altra solució que fer tornar més benèvol el meu concepte sobre la meva capacitat com a violinista. En les arts en general se sap que el criteri més segur és el resultant de la comparació, que aquí faltava. I després, el violí sona tan a prop de l'orellaque arriba de seguida al cor. Quan, cansat, vaig deixar de tocar, em vaig dir:
    --Molt bé, Zeno, t'has guanyat el pa.



    punts



    [Copyright© 1985. Hereus d'Italo Svevo i Edicions La Magrana. Traducció de Carme Arenas i Elisabetta Sarmati. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]