Amy Tan va néixer a Oakland, California, el 1952. La seva obra ha estat traduïda a prop de vint-i-cinc llengües. Pel primer llibre, 'El club de la bona estrella', va rebre els premis The National Book Award i el Times Book Award del 1989. Alterna la seva residència entre San Francisco i Nova York. Amy Tan és una persona espiritual, intel.ligent, introspectiva. Adora la seva intimitat i és per això que escriu sobre la seva vida, sobre les persones que li són més pròximes, sobre els pensaments i sentiments d'aquest reduït entorn. Si 'El club de la bona estrella' va ser un èxit rotund de crítica i públic, el següent llibre, 'La dona del déu de la cuina' (1991), la va consagrar com una de les més grans representants de la literatura xinesa-americana. Més tard vindria 'Els cent sentits secrets' (1995). Tots plegats se sumen als llibres infantils 'La senyora lluna' (1992) i 'El gat siamès de la Xina' (1994), dedicat a la seva gata Sagwa -morta als 21 anys- i del qual el canal de televisió pública de Nova York, la PBS, fa una sèrie. Amant dels animals domèstics, desapareguda Sagwa, Amy Tan va adquirir dos simpàtics Yorkshire terriers, Bubba i Lilli.
O sigui que, ¿què era el nou? Sempre s'organitzava el dia d'acord amb els dits de la mà. Cada dia es posava cinc o deu obligacions. No era del tot estricta, però; els afegits, els allotjava als dits dels peus, tenia espai per a deu obligacions inesperades més. Nou, nou, podia posar la trucada a Wendy al número u i fer baixar totes les altres. Però s'adonava que aquella trucada havia de ser un dit del peu, un extra, un onze. ¿Què era el nou? Normalment el nou era alguna cosa important, un número significatiu, el que la seva mare anomenava el número de la plenitud, un número que també volia dir: "No te n'oblidis, o ho pots perdre tot." ¿Potser el nou tenia alguna cosa a veure amb la seva mare? Però això no era un fet excepcional que calgués recordar. Sempre hi havia alguna cosa que tenia a veure amb la seva mare.
LuLing era qui li havia ensenyat a fer servir els dits com a recurs mnemotècnic. Amb aquest mètode, LuLing no s'oblidava mai de res, especialment de les mentides, les traïcions i les malifetes que havia fet Ruth des del dia que va néixer. Ruth encara veia la seva mare comptant a l'estil xinès, començant pel més petit i doblegant-los d'un en un, un moviment que Ruth va arribar a interpretar que volia dir que no hi havia cap altra possibilitat ni escapatòria possible. Ruth tenia els dits ben oberts i estirats, a l'estil americà. ¿Què era el nou? Es va calçar un parell de sandàlies rústegues.
Art va aparèixer a l'entrada.
--¿Amor? No t'oblidis de trucar al llauner perquè vingui a arreglar el dipòsit.
"De cap de les maneres", va pensar Ruth, "el llauner no podia ser el número nou, ni pensar?hi."
--Ho sento amor meu, però ¿et fa res trucar?hi tu? Avui tinc un dia molt ocupat.
--Tinc reunions i tres entrevistes avui.
Art treballava com a especialista en lingüística i aquest any s'ocupava de casos sobre presoners de guerra a qui havien arrestat i jutjat sense tenir accés a un intèrpret.
Estava temptada de dir-li: "Això és casa teva." Però va fer un esforç per semblar raonable, inexpugnable, com Art.
--¿No pots trucar des de l'oficina, entre reunió i reunió?
--Si ho fem així t'hauré de trucar per saber quan seràs a casa per obrir la porta al llauner.
--No sé exactament a quina hora seré a casa. I ja saps com les gasten aquests paios. Diuen que vindran a la una i t'apareixen a les cinc. Que treballi a casa no vol dir que no tingui una feina de veritat. Tinc un dia horrorós. Primer de tot he fer... --i va començar a cantar-li la llista detallada de tot el que havia de fer.
Art es va encongir d'espatlles i va sospirar.
--¿Per què ho has de fer tot tan difícil? Només havia pensat que si podies, si tenies temps... au, oblida?ho --i es va girar d'esquena.
--D'acord, d'acord, ja me n'ocuparé jo. Però si surts aviat de les reunions, ¿et fa res tornar a casa de seguida?
--El que tu manis --Art li va fer un petó al front--. Ei, gràcies. No t'ho hauria demanat si no estigués de veritat fins al coll -li va tornar a fer un petó-. T'estimo.
