logo

Amy Tan


La filla del curandero Amy Tan va néixer a Oakland, California, el 1952. La seva obra ha estat traduïda a prop de vint-i-cinc llengües. Pel primer llibre, 'El club de la bona estrella', va rebre els premis The National Book Award i el Times Book Award del 1989. Alterna la seva residència entre San Francisco i Nova York. Amy Tan és una persona espiritual, intel.ligent, introspectiva. Adora la seva intimitat i és per això que escriu sobre la seva vida, sobre les persones que li són més pròximes, sobre els pensaments i sentiments d'aquest reduït entorn. Si 'El club de la bona estrella' va ser un èxit rotund de crítica i públic, el següent llibre, 'La dona del déu de la cuina' (1991), la va consagrar com una de les més grans representants de la literatura xinesa-americana. Una de les seves novel·les més recents és 'La vall de la Meravella'. Més tard vindria 'Els cent sentits secrets' (1995). Tots plegats se sumen als llibres infantils 'La senyora lluna' (1992) i 'El gat siamès de la Xina' (1994), dedicat a la seva gata Sagwa —morta als 21 anys— i del qual el canal de televisió pública de Nova York, la PBS, fa una sèrie. Amant dels animals domèstics, desapareguda Sagwa, Amy Tan va adquirir dos simpàtics Yorkshire terriers, Bubba i Lilli.



  • La filla del curandero [fragment]

    O sigui que, ¿què era el nou? Sempre s'organitzava el dia d'acord amb els dits de la mà. Cada dia es posava cinc o deu obligacions. No era del tot estricta, però; els afegits, els allotjava als dits dels peus, tenia espai per a deu obligacions inesperades més. Nou, nou, podia posar la trucada a Wendy al número u i fer baixar totes les altres. Però s'adonava que aquella trucada havia de ser un dit del peu, un extra, un onze. ¿Què era el nou? Normalment el nou era alguna cosa important, un número significatiu, el que la seva mare anomenava el número de la plenitud, un número que també volia dir: "No te n'oblidis, o ho pots perdre tot." ¿Potser el nou tenia alguna cosa a veure amb la seva mare? Però això no era un fet excepcional que calgués recordar. Sempre hi havia alguna cosa que tenia a veure amb la seva mare.
    LuLing era qui li havia ensenyat a fer servir els dits com a recurs mnemotècnic. Amb aquest mètode, LuLing no s'oblidava mai de res, especialment de les mentides, les traïcions i les malifetes que havia fet Ruth des del dia que va néixer. Ruth encara veia la seva mare comptant a l'estil xinès, començant pel més petit i doblegant-los d'un en un, un moviment que Ruth va arribar a interpretar que volia dir que no hi havia cap altra possibilitat ni escapatòria possible. Ruth tenia els dits ben oberts i estirats, a l'estil americà. ¿Què era el nou? Es va calçar un parell de sandàlies rústegues.
    Art va aparèixer a l'entrada.
    --¿Amor? No t'oblidis de trucar al llauner perquè vingui a arreglar el dipòsit.
    "De cap de les maneres", va pensar Ruth, "el llauner no podia ser el número nou, ni pensar?hi."
    --Ho sento amor meu, però ¿et fa res trucar?hi tu? Avui tinc un dia molt ocupat.
    --Tinc reunions i tres entrevistes avui.
    Art treballava com a especialista en lingüística i aquest any s'ocupava de casos sobre presoners de guerra a qui havien arrestat i jutjat sense tenir accés a un intèrpret.
    Estava temptada de dir-li: "Això és casa teva." Però va fer un esforç per semblar raonable, inexpugnable, com Art.
    --¿No pots trucar des de l'oficina, entre reunió i reunió?
    --Si ho fem així t'hauré de trucar per saber quan seràs a casa per obrir la porta al llauner.
    --No sé exactament a quina hora seré a casa. I ja saps com les gasten aquests paios. Diuen que vindran a la una i t'apareixen a les cinc. Que treballi a casa no vol dir que no tingui una feina de veritat. Tinc un dia horrorós. Primer de tot he fer... --i va començar a cantar-li la llista detallada de tot el que havia de fer.
    Art es va encongir d'espatlles i va sospirar.
    --¿Per què ho has de fer tot tan difícil? Només havia pensat que si podies, si tenies temps... au, oblida?ho --i es va girar d'esquena.
    --D'acord, d'acord, ja me n'ocuparé jo. Però si surts aviat de les reunions, ¿et fa res tornar a casa de seguida?
    --El que tu manis --Art li va fer un petó al front--. Ei, gràcies. No t'ho hauria demanat si no estigués de veritat fins al coll -li va tornar a fer un petó-. T'estimo.



    punts



    [Copyright© 2001 Amy Tan i Edicions 62. Traducció de Joan Puntí Recasens All rights reserved.]



  • La vall de la Meravella (The Valley of Amazement) [fragment]

    A casa gairebé tots temien el meu gat pirata. Quan la feien fora dels mobles, esgarrapava. Udolava com un fantasma quan es quedava tancada en un armari. Si percebia por en les persones que se li atansaven, s’eriçava i els deixava clar que feien bé de tenir-li por. Colom Daurat es quedava garratibada cada vegada que la veia saltar cap a ella. Un gat fer l’havia ferit greument quan era petita i havia estat a punt de morir de febre de pus verd. Si algú agafava el meu gat, ella mossegava, ràpidament i amb força, i si algú l’acaronava sense el meu permís, treia les urpes. Va assassinar un noi de disset anys que es deia Loyalty Fang, que va venir al Sender Ocult de Jade amb el seu pare. Jo buscava la Carlotta i la vaig trobar sota el sofà. Hi havia un noi al mig que em va començar a parlar en una llengua que jo no entenia. Abans que el pogués avisar que no toqués la Carlotta, li va agafar la cua i ella va treure les urpes i li va marcar quatre franges sangonoses de pell i carn. Es va quedar blanc, va serrar les dents i es va desmaiar, ferit mortalment.

    (...)

    Les nostres cortesanes eren les noies més populars i dotades de totes les que treballaven a les cases de primera categoria de Xangai: elegants, tímidament seductores, temptadorament esmunyedisses i amb habilitats per al cant o la recitació de poemes. Se les coneixia com les Belleses Núvol. Totes duien el mot «Núvol» al nom, i això identificava la casa a què pertanyien. Quan abandonaven la casa —ja sia per casar-se, per ingressar en un convent o per treballar en una casa de menys categoria— el núvol s’evaporava del seu nom. Les que hi vivien quan jo tenia set anys eren Núvol Rosat, Núvol Ondulant, Núvol Nevat i, la meva preferida, Núvol Màgic. Totes eren llestes. La majoria tenien tretze o catorze anys quan van arribar i en tindrien vint-i-tres o vint-i-quatre quan marxessin. La meva mare posava les normes sobre com havien de treballar amb els clients i quina part dels guanys i de les despeses pagarien a la casa. Colom Daurat s’encarregava del comportament i l’aspecte de les cortesanes i s’assegurava que complissin els criteris i mantinguessin la reputació d’una casa de cortesanes de primera categoria.

    punts



    [Copyright© 2014. Amy Tan i Edicions 62. Traducció d'Esther Roig. ISBN: 978-84-297-7006-3. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]