logo

Emili Teixidor


foto Emili Teixidor va néixer a Roda de Ter (Osona) el 1933. A més de la carrera de mestre va estudiar Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme. Ha conreat majoritàriament el gènere de la novel.la, entre les quals destaquen, de la primera etapa, 'Sic transit Gloria Swanson' (1979), premi Crítica Serra d'Or, i 'Retrat d'un assassí d'ocells' (1988). Però la que li ha estat més reconeguda, fins ara, ha estat 'Pa negre' (2003), que ha rebut premis com el Crexells i el Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya del 2004. S'ha especialitat en literatura infantil i juvenil, camp en el qual ha obtingut, entre d'altres, el premi de la Generalitat, el de la Crítica Serra d'Or, el Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, pel primer llibre de la sèrie de 'La Formiga Piga. Ha dirigit i presentat l'espai de divulgació de llibres 'Mil paraules' de Televisió de Catalunya i col.labora assíduament a la ràdio, en el programa El matí de Catalunya Ràdio, d'Antoni Bassas, en una secció de comentari de novetats literàries. El 1992 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi. La novel.la 'El llibre de les mosques' va ser guardonada amb el premi Sant Jordi, 1998. Té obra traduïda a diverses llengües. La més recent, la versió castellana de la novel.la 'Pa negre'. En aquest relat, valorat molt positivament per la crítica, a mig camí entre la memòria i la ficció, Emili Teixidor fa una barreja de gèneres. El protagonista, un adolescent de la Plana de Vic viu els anys més durs de la postguerra. Pertany al bàndol dels perdedors. El seu pare, home de conviccions republicanes sense esquerdes ha estat empresonat per "roig". Per això, la mare ha de buscar feina a la fàbrica i l'adolescent ha d'anar a viure amb uns parents en una masia de la comarca.





  • Pa negre [fragment]

    Havia començat a assaborir la llibertat del bosc quan anys enrere la mare m'enviava al mas, ben bé tres hores de caminada entre anar i tornar, a buscar queviures. Hi anava sol, ella m'havia ensenyat el camí, hi havíem anat moltes vegades junts, i jo tenia els meus indrets preferits, les envistes que m'agradaven i els trossos de camí que feia de pressa, corrent i tot, perquè no m'agradaven o em feien por. Va arribar un moment que deixava anar les cames i em posava a imaginar coses: les formes dels arbres, els secrets de les formigues o dels grills, les petjades del camí, el destí dels ocells... Vaig aprendre a escoltar el silenci i a apreciar la seva solemnitat. ¿Em toparia amb algun lladre? ¿Ja no quedaven bandolers com en Joan de Serrallonga o pòtols rodamons com el Fadrí de Sau? Si em topés amb algun bandit, ¿com reaccionaria, li plantaria cara o fugiria corrent i cridant auxili a qui em pogués sentir? ¿I si em perdés pel bosc i no tornés a casa...? Vaig començar a imaginar què hi havia darrere d'aquelles muntanyes, més enllà d'aquells cingles. Moltes nits veia en somnis paisatges fantàstics, amagats a l'altre costat de l'horitzó, més enllà d'on arribaven els meus ulls. Un país d'una verdor vivíssima, boscos foscos i densos, arbres altíssims..., una terra que enyorava sense haver-la vist mai, un lloc ideal que no m'ha fugit mai del cap, que se'm presenta sempre que em cal un consol, un paisatge amic on reposar quan estic cansat, uns prats tendres com llençols nets i perfumats que m'acullen sense cap reserva... Un bosc resplendent, màgic, propi, salvatge i acollidor a la vegada, únic. Perdre's al fons del bosc era el camí de la llibertat.

    La Ploramiques i jo necessitàvem créixer per dins també, al revés d'en Quirze jove que només li calia el món de fora i s'admirava de la pròpia pell, dels músculs cada cop més forts que ens ensenyava com en una exhibició de circ doblegant el braç o palpant-se les cuixes, com si el seu cos fos l'únic territori fiable. La crosta de les coses. La crosta del món. La pell.

    Les matinades de primavera fins a la tardor, quan el fred no ens obligava a cargolar-nos al fons del llit sense treure ni el nas, buscant amb els peus la pedra calenta que la mare posava al forn de l'estufa una estona abans d'anar-nos-en a dormir, ben embolicada en una coixinera vella o un tros de jersei, abans que el fred avancés per la casa com una massa de gel invisible que ho ocupava tot, quan el temps començava a fer bona cara..., a vegades, abans de fer-se clar, quan les noies de les masies ja havien cridat la mare i ella se n'havia anat a la fàbrica, el pare no hi era, el pare no hi era gairebé mai —era una festa quan el pare era a casa, el seu cos descansant en la cambra veïna, desprenia una calor, un aire tebi i perfumat, que dissipava el fred i la solitud, però en els records el pare no hi era mai, sempre era a la presó, a la infermeria de la presó, a treballar a fora...—, i en aquelles hores d'aire de suavitat de seda, jo treia de la tauleta de nit un teatrí que m'havia fabricat amb unes cartolines i unes figures retallades i pintades segons els models copiats dels tebeus que ens deixàvem amb els companys a l'escola parroquial, i m'inventava comèdies extraordinàries que inflamaven la meva imaginació, decorats de palaus i castells ipaisatges somiats, una festa.

  • «Una bona clotxa de literatura». Crítica d'Andreu Sotorra de la novel·la Pa negre (Suplement Cultura, diari AVUI, 26 febrer 2004).



    punts



    [Copyright© 2003. Emili Teixidor i Columna Edicions. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]