logo

Tísner (Avel.lí Artís-Gener)


tisner Tísner (Avel.lí Artís-Gener) (Barcelona, 1912-2000). Va estudiar a l'Escola de Belles Arts. De molt jove ja va destacar com a periodista, tant de redactor com de dibuixant, i va publicar dibuixos a diversos diaris i setmanaris, entre els quals: L'Esquella de la Torratxa, i La Publicitat, etapa durant la qual va popularitzar el pseudònim de "Tísner". Va combatre a la guerra civil espanyola (1936-1939), allistat voluntari com a soldat ras i acabant amb al grau de tinent coronel. Es va haver d'exiliar a Mèxic on va continuar amb les tasques periodístiques amb revistes com Pont Blau i La Nova Revista. A Mèxic va coincidir amb altres escriptors exiliats, especialment amb Pere Calders, cunyat seu, amb qui va mantenir una estreta relació tant a Mèxic com en el seu retorn dels dos a Catalunya. Avel.lí Artís va tornar de Mèxic el 1965. És un destacat autor de novel.les, com Paraules d'Opoton el Vell, i va obtenir, entre d'altres, el premi Prudenci Bertrana amb Prohibida l'evasió; el Sant Jordi, amb L'enquesta del canal 4; i el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d'Or amb els llibres de memòries Viure i veure. També ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi i amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Establert novament a Barcelona, va tornar al periodisme amb una secció fixa de mots encreuats en el diari La Vanguardia. Últimament va publicar les dues parts de Ciris trencats, recull de comentaris emesos per Catalunya Informació.



  • Paraules d'Opoton el Vell [fragment]

    L'Opoton es passava tot el dia tancat dins la cambra capitana, rumiant les coses, i pensava que un dia em posaria a escriure la història de les nostres peripècies i que, tantost hi hagués oportunitat, hauria d'aprendre a llegir i a escriure i m'havia burxat veure que Dona Ximena i tants altres galecs naturals en sabessin. I em mirava les lletres de la meva bufanda i em preguntava com podia ser que aquells gargots diguessin el meu nom i l'altra cosa taujana. I la Clotilde se'm quedava mirant mentre jo, amb la bufanda a les mans, tenia ben lluny els meus pensaments i ell ho entenia com si fos prova de tendresa meva, que m'hagués embadalit amb la bufanda a les mans, i se'm posava tan embafadora que per pudícia m'estimo més no parlar-ne. Pobra Clotilde, que no s'esparava pas que li passés el que li va passar, que aviat serà dit ací mateix. Llavors jo no m'imaginava pas que, bon pic fos arribat a l'Astlan, aviat n'hauria d'aprendre car un cop apresa la Fala Castella, llegir i escriure esdevenen cosa fàcil. Vull dir que ja hi havia els frares, i amb això ja m'entendreu. D'escriure, el nostra nàhoa mai no ho havia provat i ara ja sé que tot era cosa de posar-s'hi. Tanta por que em feia al començament i tan poc que m'encaparra ara. Ja porto explicades la majoria de les coses difícils i el meu cosí de Xalco diu que cada ho faig millor. Els frares d'ells, vull dir els sacerdots estrangers bons, ens preguntaven còpia de coses del nostre nàhoa i no fa molts dies, jo diria que potser una setmana abans que em posés a escriure tots aquests fulls de paper d'àmatl, encara em van cridar a Tlatelolco i em van fer cantar la cançó dels guerrers de l'Astlan i mentre uns escrivien la paraula altres escrivien la música. A bona hora, dic jo. Ara que ja ho han desfet tot és quan ho volen apedaçar. I pocs anys endarrere tot estava ben sencer i ara et vénen que els expliquis com fèiem un bateig i què li dèiem a la Coatlícue quan demanàvem una bona collita. I costa d'entendre que ho vulguin saber ara, quan ja han tallat el cap de totes les Coatlícues.



    punts



    [Copyright© 1968. Hereus d'Avel.lí Artís-Gener i Editorial Cadí. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]