logo

Francesc Trabal


foto Francesc Trabal va néixer a Sabadell el 1899 i va morir a Santiago de Xile el 1957. Cofundador del grup La Mirada, va publicar, a més d'articles un primer llibre "impetuós i pèrfid", d'acudits il.lustrats, 'L'any que ve' (1925), i set novel.les, totes reeditades actualment: 'L'home que es va perdre' (1929), 'Judita' (1930), 'Quo vadis, Sánchez? (1931), 'Era una dona com les altres (1932), 'Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon' (1933), 'Temperatura' (1947) i 'Vals' (1935), una novel.la més pròpia del segle XXI que de l'anterior, allunyada del realisme del segle XIX que el 1936 va obtenir el premi Crexells. Francesc Trabal va ser un novel.lista, periodista i humorista compromès amb la seva generació i el seu país. Fundador de l'anomenat Grup de Sabadell, amb el qual va iniciar l'editorial La Mirada, el Diari de Sabadell va ser una de les plataformes bàsiques per a les múltiples activitats de gestió cultural que va desplegar el grup. Francesc Trabal hi va mantenir una columna diària durant molts anys. Va promoure el Club de Novel.listes, que va acabar sent l'Agrupació d'Escriptors Catalans, una peça clau dins el tramat cultural català i precedent de la Institució de les Lletres Catalanes. Va presidir la comissió d'aquest organisme i en va ser secretari. Exiliat, després de la guerra civil espanyola, a Xile va crear l'Institut Chileno-Catalán de Cultura i va dur a terme diverses iniciatives editorials.



  • Vals [fragment]

    I Zeno no s'adonà que Teresa havia marxat. I que, novament, quedaren tots dos sols, molt a prop l'un de l'altre, Raya i ell, mentre el sol il.luminava només l'angle de la finestra. La confessió de Raya li havia donat una suor enganxosa. Cercà a la butxaca un mocador per a eixugar-se el front i no podia estroncar la humitat de les seves mans. Resseguia cabell per cabell, amb la mirada, la testa de Raya, i endevinava un moviment d'onada al blaugris dels ulls de la seva nova amiga. En aquell moment li tornà a la memòria la definició de Teresa: uns ulls. Uns ulls i una cabellera d'or. Així era Raya. Així li ho digué Teresa i així ell la veia ara. I una boca perfecta, petita, amb un llavi vermell de sang. D'aquella sang imaginar-se la qual el deixava amarat de suor. Des d'aquell instant, Raya li semblà una mena de divinitat adorable. Des d'aquell instant, Zeni se sentí ple d'una responsabilitat envers aquella noia. La tenia al costat i li semblava que ja no podria deixar-la. No era possible que fos cert que el Raya s'imaginava. Aquells ulls, aquells llavis, eren fets per a viure, eren fets per a resplendir a ple aire, i no per a colgar-se entre llençols i entre una simfonia d'específics. La seva pell era feta per a rebre carícies suaus, i no per a ésser travessada amb injeccions i fregada per l'alcohol.
    --Raya, ¿per què no sortim? Fa tant de sol!
    I l'ajudava a posar-se l'abric, tot prenent-li els guants i el paraigua:
    --¿L'heu portat per amagar-vos del sol?
    I Raya rigué tot contant-li que quan prengué el tren, a Arrahona, al matí, plovia.
    No havien fet cent passes quan Zeni, aturant-se: --¿Per què no hem de dir-nos de tu? --preguntà Raya.
    Zeni no hauria pas sospitat el dia abans que un revolt inesperat girés la seva vida. La conversa de casa el Dr. Vancells seguí d'una manera més lenta a fora, i el paisatge, els arbres, el sol, l'aire del parc, reemplaçaren moltes paraules. Fins que un banc serví de punt.
    --La gent deu pensar-se que festegem.
    I, amb les mans preses, Zeni es mirà un anell que duia Raya i s'atreví a deixar-hi, tímidament, un bes.
    --Ai, Zeni, Zeni!... --fou la sola resposta. I aquella amista quedà fixada.



    punts



    [Copyright© 1998 Hereus de Francesc Trabal i Quaderns Crema. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]