--Bé --va dir--. Serà millor que me'n vagi. Només he vingut per mirar de convèncer-te que jo, com el Führer, vaig actuar sempre per principis i mai, mai, amb el desig de ser cruel. Érem com cirurgians que amputen una cama per salvar el cos de la gangrena. Sé que per a tu, un jueu, serà difícil si no impossible d'entendre-ho, però potser, si més no, podràs arribar a reconèixer que no vaig actuar de manera innoble o cruel.
Va mirar i va esperar, però Simon Elsas no va dir res. Els jueus assassinats li van aconsellar que callés.
--Adéu, doncs, Elsas. Que trist que és tot això! ¿Te'n recordes, de quan em vas treure de l'estany dels peixos? Que joves i innocents que érem llavors, i com relluïa la lluna en aquells temps! Quantes vegades no m'he dolgut de no haver-me ofegat llavors o de no haver mort juntament amb tants dels meus soldats!
Se'n va anar coixejant a poc a poc i, per primer cop, Elsas es va adonar que aquell home tenia una cama de fusta.