logo

Jacint Verdaguer


foto Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles el 1845, i va morir a Vallvidrera el 1902. És considerat l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Va contribuir a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual va tenir una enorme repercussió popular, incomparable a l'època. Internat al seminari de Vic, on va cursar la carrera eclesiàstica, es va familiaritzar amb la retòrica i els clàssics i es va iniciar en l'escriptura poètica. Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, 'L'Atlàntida' i 'Canigó', i els reculls poètics 'Idil.lis i cants místics', 'Pàtria', 'Montserrat', 'Flors del Calvari' i 'Aires del Montseny'. En prosa va publicar 'Excursions i viatges', 'Dietari d'un pelegrí a Terra Santa', un aplec de 'Rondalles' i el recull d'articles publicats a la premsa 'En defensa pròpia'. Va ser proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet o Falla) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.

Jacint Verdaguer, totes les obres

Prosa
Excursions i viatges
Dietari d'un pelegrí a Terra Santa
L'aucell del paradís
Lo cornamusaire i altres proses
En defensa pròpia
Rondalles
Epistolari
Traduccions
Apèndix


Poemes llargs i teatre

Dos màrtirs de ma pàtria
L'Atlàntida
Llegenda de Montserrat
Canigó
Lo somni de Sant Joan
Jesús Infant
Sant Francesc
Santa Eulàlia
L'adoració dels pastors
Amors d'en Jordi i na Guideta
Colom
L'Atlàntida enfonsada
Segon Colom
La pomerola


Poesia

Idil.lis i cants místics
Caritat
Pàtria
Càntics
Roser de tot l'any
Veus del Bon Pastor
Flors del Calvari
Montserrat
Aires del Montseny
Flors de Maria
Perles del llibre 'D'Amic e Amat'
Eucarístiques
Al cel
Brins d'espígol




  • Burla de gegant (Rondalla) [fragment]

    Diu que en una muntanya hi havia un gran penyal deslligat dels altres, com si hagués sigut separat per la força viva, a on hi havia aqueix escrit amb letres antigues i ben llegidores: Ditxós serà qui em girarà.
    Els pastors del voltant s'havien aplegat diferents vegades per demanar-se uns als altres si se sabia res d'aquell rètol estrany, de per què i de qui l'hi havia escrit, i ningú en sabia donar raó. Els pastors havien provat de girar-lo, mes els era impossible. Aqueixa impossibilitat en féu creixer les ganes de fer-ho i en parlaren a la gent del poble veí, per on no trigà a rodolar la notícia que allí sota hi havia un tresor amagat. Ja n'hi hagué prou per entusiasmar tots els homes del poble, que hi feren cap armats de perpals i manuelles. Amb tota llur força, guiada i dirigida per l'enginy, mogueren la pedra i amb moltes penes i treballs arribaren a girar-la, Mes, ai!, el tresor no hi era; res d'això: ni un diner partit pel mig, ni una malla, ni una palla. Sols en la part que havia estat anys i centúries dintre la terra veieren un altre rètol que deia: Grans mercès a qui m'ha girat, puix temps ha feia d'aquest costat.
    Els vells del poble, que, no tenint prou delit per treballar, s'ho miraven, cregueren que allò havia sigut obra d'algun home de forces tan extraordinàries com de bon humor, que havia volgut riure i fer joguina de qui no tenia ni el seu bon humor ni les seves forces de gegant.



    punts



    [Copyright© 1995. Edicions Proa i Editorial Pirene. Edició a cura d'Andreu Bosch i Rodoreda. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]