logo

John Verdon


foto John Verdon ha treballat durant molts anys com a director creatiu en diverses agències publicitàries. Als seixanta-vuit anys, després d’abandonar la vida urbana i instal·lar-se al nord de l’Estat de Nova York, va debutar com a escriptor amb una novel·la que ha significat un autèntic esdeveniment literari i comercial: Sé el que estàs pensant (2010). Amb el seu nou thriller, No obris els ulls, reprèn els mateixos personatges i una escriptura tan elèctrica com intel·ligent. La seva biografia intenta ser una incògnita, per ara.



  • No obris els ulls (Shot your eyes tight) [fragment]

    En l'atmosfera d'aquell matí de setembre planava una quietud com la que hi deu haver a les entranyes d'un submarí que llisca amb els motors apagats per burlar els aparells d'escolta de l'enemic. Tot el paisatge estava immobilitzat sota la grapa invisible d'una gran calma, la calma d'abans de la tempesta, una calma tan profunda i imprevisible com l'oceà.
    L'estiu havia transcorregut inusualment apagat, ja que una lleu sequera havia xuclat la vida de l'herba i els arbres. Les fulles estaven perdent el verd i s'escolaven cap al marronós, i, a més, havien començat a caure silenciosament de les branques dels aurons i els fajos. Les possibilitats de presenciar una tardor acolorida eren, doncs, ben minses.
    En Dave Gurney era davant la porta vidriera de la seva cuina d'estil rústic, i observava el jardí i la franja de gespa tallada que separava la casa del prat descurat que baixava fins a l'estany i el graner vermell.
    Se sentia una mica inquiet i descentrat, i la seva atenció s'aturava ara en la zona dels espàrrecs que hi havia al fons del jardí, ara en el petit buldòzer groc aparcat al costat del graner. Va fer uns quants glops amb poc entusiasme al seu cafè matinal, que l'aire eixut començava a refredar.
    Adobar o no adobar, ve't aquí la qüestió esparreguera. O, en tot cas, era la primera qüestió. Si resultava que la resposta era «sí», aleshores sorgia una segona pregunta: adob a granel o empaquetat? El fertilitzant era, tal com s'havia informat en diverses pàgines web que li havia recomanat la Madeleine, la clau de l'èxit amb els espàrrecs.
    Però ara no li quedava gaire clar si havia de complementar l'adob que havia subministrat la primavera anterior amb una altra dosi.
    Durant els dos anys que feia que s'havien instal·lat a les Catskills, havia provat, si més no en certa mesura, d'involucrar-se en aquelles qüestions de cura de la casa i el jardí en què la Madeleine s'havia submergit amb un entusiasme immediat. Però els esforços esmerçats es veien sempre rosegats pels inquietants tèrmits del rau-rau del comprador, un remordiment que responia no pas a l'adquisició d'aquella casa en concret, envoltada de vint hectàrees idíl·liques —encara considerava que era una bona inversió—, sinó a la decisió subjacent de canviar de vida que implicava deixar el Departament de Policia de Nova York i agafar la jubilació als quaranta-sis anys. La qüestió més empipadora era si havia entregat massa aviat la seva placa d'inspector en primer grau a canvi de les obligacions hortícoles d'un aspirant a hisendat.
    Alguns esdeveniments poc prometedors així ho insinuaven. Des que s'havien traslladat al seu paradís bucòlic, de tant en tant tenia un tic a la parpella esquerra. Havia començat a fumar esporàdicament altra vegada després de quinze anys d'abstinència, cosa que a ell el disgustava i a la Madeleine l'angoixava. I, és clar, hi havia l'evidència que no es podia negar: la decisió d'implicar-se fins al coll la tardor anterior, quan feia un any que representava que s'havia retirat, en l'esgarrifós cas d'assassinat Mellery.
    Li havia anat de poc sobreviure a aquella experiència; fins i tot havia posat en perill la Madeleine en el transcurs dels fets. I, a causa de la clarividència que sovint proporciona una trobada de tu a tu amb la mort, durant un temps s'havia sentit motivat a lliurar-se plenament als plaers simples de la seva nova vida rural. Però es produeix una cosa ben curiosa pel que fa a la imatge nítida que tens de la manera com hauries de viure la vida. Si no t'hi mantens ferm amb convicció cada dia, la visió s'esvaeix de seguida. Un moment de gràcia només és un moment de gràcia. Si no l'adoptem, ben aviat es converteix en una mena de fantasma, en una pàl·lida imatge que es desdibuixa i que se'ns escapa com el record d'un somni, que s'esborra fins que finalment ja no és res més que una nota discordant en la música de fons de la nostra vida.



    punts



    [Copyright © 2011. John Verdon i Edicions Proa - Grup62. Traducció de Mercè Santaulària i Esther Roig. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]