logo

Alberto Vigevani


foto Alberto Vigevani va néixer a Milà l'11 d'agost del 1919 i hi va morir el 23 de febrer del 1999. Escriptor i editor. Va estudiar literatura francesa i des de molt jove es va dedicar a la crítica i al teatre. Arran de la imposició de les lleis racials, va abandonar els estudis que feia a Itàlia i es va escriure a la Universitat francesa de Grenoble. El 1938 va formar part del grup que va impulsar el moviment i la revista Corrente. Aquell mateix any va obrir la llibreria La Lampada, un refugi dels resistents contra el feixisme. Es va haver d'exiliar a Lugano entre el 1943 i el 1945, amb la seva esposa, Anna Maria Camerini, i el seu primer fill de sis mesos, Paolo. Allà va ser on va dirigir la revista literària del diari socialista Libera Stampa. A finals de la dècada dels quaranta, després de veure frustrada una fugida als Estats Units, va fundar l'editorial Il Polifilo, amb el mateix nom que llibreria d'antiquari que també havia creat. Va ser autor d'una extensa obra narrativa que després de la seva mort s'ha renovat per part dels lectors. Va ser amic de personatges com Italo Calvino, Einaudi, Gadda o Mondadori. Va rebre nombroses distincions literàries i se'l va considerar el narrador de Milà per excel·lència. La seva bibliografia més destacada és aquesta: Erba d’infanzia, Firenze, Parenti, 1943; I compagni di settembre, Lugano, Ghilda del libro, 1944; La fidanzata, Milano, Mondadori, 1947; Estate al lago, Milano, Feltrinelli, 1958; Giovinezza di Andrea, Firenze, Sansoni, 1959; La reputazione, Milano, Feltrinelli, 1961; Le foglie di San Siro, Milano, Rizzoli, 1962; Un certo Ramondès, Milano, Feltrinelli, 1966 (Premio Veillon); L’invenzione, Firenze, Vallecchi, 1970 (Premio Bagutta, 1970); Dalla pancia di un orso bianco, Firenze, 1970; Fine delle domeniche, Firenze, Vallecchi, 1973 (Premio Portico d’Ottavia); Il grembiule rosso, Milano, Mondadori, 1975 (Premio Selezione Campiello); La Lucia dei Giardini, Milano, Mondadori, 1977 (Premio Settembrini 1977); Fata morgana, Milano, Mondadori,1978; All'ombra di mio padre, Milano, Mondadori, 1984; Un'educazione borghese, Milano, Rusconi,1987. Després de la seva mort es va publicar 'La febbre dei libri: memorie di un libraio bibliofilo', Palermo, Sellerio, 2001. El 2005, el seu arxiu personal, que conté els manuscrits i correspondència amb personatges com Alberto Mondadori, Eugenio Montale o Indro Montanelli, es va dipositar al Centro Apice dell’Università degli Studi di Milano. A 'Un estiu al llac', la novel·la se situa als anys trenta. Giacomo, el fill petit d'una família de la burgesia de Milà, és un noi una mica fantasiós, que reacciona davant dels embats de la vida a vegades amb escepticisme i a vegades amb excitació. Però troba a faltar un amic que compensi la seva tendència a la tristor. El seu pare sembla que l'estigui esperant a l'altra costat de la maduresa que Giacomo encara no ha aconseguit. Als catorze anys se'n va de vacances amb la seva mare i els seus germans al llac Como, tot i que li hauria agradat més passar l'estiu a la vora del mar. Allà descobreix un nou paisatge i tindrà una experiència que li permetrà entrar en l'edat adulta per una porta inesperada: la bellesa. Giacomo pren consciència de l'amor. La novel·la és una barreja de memòria adolescent i història de l'educació sentimental, i una de les més valorades de l'autor.





  • Un estiu al llac (Estate al lago) [fragment]

    Els mesos que en Giacomo passava a Milà, tot l’any llevat de l’estiu i algun dia de tardor, li semblava que no comptaven, en la seva vida. Eren com un paisatge de boires, d’edificis grisos, destinat a recloure la seva imaginació en un sentiment d’inanitat que el feia gandul, subtilment infeliç.
    Vivia al quart pis d’una casa del barri dels canals. Els seus pares pertanyien a la burgesia de les professions liberals i no deixaven voltar els nois pels carrers. L’entreteniment habitual d’en Giacomo consistia a mirar des del balcó com les gavarres, carregades de feixines o de rotlles de paper per fer diaris, remuntaven el canal cap a San Marco sirgades per cavalls que, pels narius, deixaven sortir un fum que de seguida es dissipava en l’aire tallant.
    Sota casa seva el carrer es començava a enfilar abans del pont; allà, a l’empedrat de llambordes sovint cobertes de gebre, de vegades algun cavall relliscava i fins arribava a caure de cop. El mulater intentava fer-lo aixecar amb crits, fent espetegar el fuet a l’aire o picant-lo a les anques amb el mànec de nervi trenat, mentre una petita gentada gaudia de l’espectacle des dels minúsculs jardinets que s’abocaven com un balcó sobre l’aigua i que pertanyien a un cafè on solien anar els empleats de la prefectura.
    En Giacomo aguantava la respiració amb l’esperança de veure que el cavall, escarritxant sobre la pedra de la qual saltaven espurnes, s’alçava amb un últim esforç dels jarrets i sacsejava la llarga crinera. No podia sofrir la idea que, altrament, portarien l’animal a l’escorxador.
    La sang, o la idea de la mort, i alhora de la violència, que per a ell anaven unides a aquesta i a altres imatges, fàcilment li instil·laven una sensació de nàusea. Les seves aprensions gairebé sempre desembocaven en una pertorbació física: el deixaven aclaparat i no sabia cultivar-les com sentiments, ni observar-les i analitzar-les a la llum de la raó. De seguida es cansava de tot; les idees i les impressions s’enterbolien, ofegades per una boira que les acabava cobrint.
    Per anar a l’escola seguia el carrer que flanquejava el canal. Aquella zona de la ciutat encara conservava aspectes provincians que a en Giacomo li agradaven, potser perquè quan el seu pare, advocat, sortia amb ell, i en una època això succeïa força sovint, li explicava com era Milà abans que comencessin les demolicions del centre. Després de l’elegant pont de ferro amb les sirenes a cada cap de barana, hi havia magatzems amb grans voltes que donaven sobre l’aigua reblertes de llenya per al foc o de carbó, i més enllà una balustrada de pedra esculpida de la qual sobreeixien plantes. Al matí trobava els carrets que venien del mercat central del Verziere o, sota l’altre pont, gavarres negres de brea que descarregaven muntanyes de cols. Un cop deixava el canal, el carrer es tornava estret i fosc, entre edifi cis vells i jardins de convents tancats entre parets altes. Era a prop de l’escola: per culpa del fred li feien mal els penellons de les mans.
    A classe començava sempre la mateixa pena, que cap somriure ni cap broma no podien dissipar més d’un breu instant. Després de la bàsica, que no li havia pesat i durant la qual havia fet algun amic, un cop havia entrat a secundària es trobava perdut i li semblava que vivia en una presó, lligat a la taula. No aconseguia estar atent a les classes. El temps s’enclotava en un pantà ensopit; quan en Giacomo es despertava, ja no era capaç de seguir el professor. Si no li preguntaven res —en cas contrari la classe esclafi a en una riallada general perquè les seves respostes semblava que vinguessin de l’hort— tornava a deixar-se submergir per somnis tristos: de fet, ni tan sols somnis, sinó repeticions de pensaments sense sortida, d’imatges en les quals sempre s’emmirallava la grisor del cel que planava sobre el pati sense arbres rere els finestrals. Només sortia d’aquesta opressió quan tocava el timbre.
    Amb l’ajut de les classes particulars no perdia el curs; arrossegava alguna assignatura fins a l’octubre. Era un noi una mica gras, amb els cabells rinxolats i uns ulls molt expressius, inquiets. Normalment estava sol, i no li desagradava; tanmateix de vegades desitjava un amic que dissipés la seva inclinació a la tristesa contemplativa, afavorida pel gust per l’observació, i una tendència a la fantasia que d’altra banda el feien capaç en algun rar moment d’un humor personal i comunicatiu. Ni tan sols la seva actitud a classe, que el feia popular perquè els altres l’atribuïen a una astuta defensa de la seva mandra, no li havia procurat amistats. Encara que juguessin o xerressin de bon grat amb ell al pati o a l’hora de sortir, els companys en general eren més àgils i forts; formaven grups en els quals, d’altra banda sense esforçar-s’hi gaire, havia intentat inútilment entrar. Anaven als camps de la rodalia a jugar a pilota, o a nedar a la piscina coberta del Foro Bonaparte: en Giacomo se sentia diferent, no parlava dialecte com ells —a casa no ho havien volgut mai— ni li interessava l’esport. Tampoc no tenia traça a jugar a futbol: xutava la pilota maldestrament amb la punta del peu.
    Tenia un germà i una germana, l’Stefano i la Clara, uns quants anys més grans; si estaven tots junts, només es fixaven en ell per riure-se’n o demanar-li favors. No aconseguia ser normal amb els altres, només de tu a tu amb una sola persona: era massa indolent o, de vegades, en canvi, nerviós, excitat. Quan sortia de la solitud de tot un dia, com si n’hi quedés enganxada una ombra, amb els germans es mostrava cohibit i susceptible: fins i tot la diferència d’edat l’humiliava. L’Stefano, que tenia vint anys, sempre se’n mofava, potser amb la intenció de desfer la capa d’insociabilitat que li venia de la manca d’amics i que li impedia de fer-ne.
    No havia sabut mai, ni de petit, divertir-se amb joguines. Si n’hi regalaven, les destruïa per sotmetre-les a funcions diferents d’aquelles per a les quals havien estat concebudes. D’una raqueta en feia una guitarra o, de la xarxa, un sedàs, una màscara d’esgrima. Preferia les construccions i el mecano, amb els quals se sentia lliure d’inventar estructures i edificis inesperats que deixava sense acabar. Se’ls mirava hores i hores, i de cop reparava algun detallet de no res que tot d’una li semblava essencial per a la concepció. Sabia que des del pont, simplement aixecat amb quatre biguetes del mecano, es podia insinuar tota una ciutat. Per tant no valia la pena continuar: era com un somni geomètric en el qual es repetia la seva aspiració a formes lleugeres, incertes, capaces d’evocació. Acabaven portant-li imatges d’harmonia, de bellesa complida, i l’adormien en una divagació que el feia tornar insensible a tota la resta.



    punts



    [Copyright© 2009. Hereus d'Alberto Vigevani i Quaderns Crema. Traducció d'Anna Casassas. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]