logo

Tobias Wolff


foto Tobias Jonathan Ansell Wolff va néixer a Birmingham, Alabama, EUA, el 19 de juny del 1945. Autor estatunidenc de ficció i memòries, especialista en el relat breu, tot i que també ha publicat novel·les. Ha estat adscrit dins del corrent conegut com a Dirty Realism (Realisme brut). Es va graduar a les Universitats d'Oxford i Stanford. Va exercir de professor a la Universitat de Siracusa, a Nova York. Des del 1997, va obtenir la plaça de professor de literatura a la Universitat de Stanford. Els seus llibres han estat guardonats amb premis con el O'Henry. Va mantenir relació amical amb el contista Raymond Carver, considerat el representant més important del moviment Realisme Brut. Wolff fuig sempre dels personatges més grandiloqüents i les seves virtuts narratives són una atenció rigorosa al mínim detall tot i que significatiu, en la tradició de Francis Scott Fitzgerald i Ernest Hemingway, la moderació i un refinament estilístics i un peculiar sentit de l'humor. Un tema molt freqüent en la seva narrativa és el dilema moral de difícil resolució. El seu llibre de memòries, 'Vida d'aquest noi' (1989) ha estat adaptat al cinema, protagonitzat per Leonardo Di Caprio i Robert De Niro. És casat i té tres fills.



  • La vella escola (Old School) [fragment]

    Robert Frost va visitar-nos el novembre de 1960, només una setmana després de les eleccions. Diu molt del nostre institut que la perspectiva de la seva arribada despertés més interès que la lluita entre Nixon i Kennedy, que per a la majoria de nosaltres no admetia discussió. Nixon era un ensopit i un corcó. Si hagués estat un de nosaltres, li hauríem encolat les sabates a terra. Kennedy, en canvi..., aquest era un guerrer, un ironista, precís i gens histèric. Fins i tot la roba que duia, la tenia sota control. La seva dona era una garsa. I també llegia i escrivia llibres, un dels quals, Per què va dormir Anglaterra, era de lectura obligatòria al meu seminari d’història. Nosaltres reconeixíem Kennedy; encara hi podíem veure el noi que hauria estat un dels preferits al nostre institut, rebel i llegit, amb aquella despreocupació gairebé formal que representava i alhora deixava de banda la classe a la qual pertanyia. Però nosaltres no hauríem reconegut que la classe tingués res a veure en el fet que Kennedy ens agradés. El nostre no era un institut esnob, o això volíem creure, i nosaltres ens esforçàvem perquè fos veritat. Tothom hi feia feines domèstiques. Els estudiants becats se’n podien declarar o no, com volguessin; l’institut no en donava cap indicació. Se sobreentenia que alguns dels nois comptaven amb l’ajuda dels seus cognoms famosos o de la seva gran fortuna, però encara que el privilegi els atorgava immediatament un lloc, a la resta ens agradava pensar que era un lloc perillós. No admetia cap mena de progrés, només podies esforçar-te a no perdre’l: si no parlaves massa de les festes de posada de llarg a les quals assisties, o del Jaguar que et vas guanyar pel simple fet de fer setze anys. I, mentrestant, absents les altres distincions, havies de cedir terreny sistemàticament davant d’un sistema de mèrits que no valorava res que no haguessis fet tu mateix.

    Aquesta era la idea, tan profundament assimilada que mai no se’n parlava; la respiraves amb l’olor de cera dels terres i l’olor de la llana i l’olor d’un munt de nois que viuen atapeïts en habitacions massa caldejades. No se’n parlava mai i, per tant, no era desafiada mai. I l’altra part de la idea era que tot allò que fessisper tu mateix, l’institut ho acceptaria com a prova de la teva vàlua més enllà de qualsevol altra consideració. El camp, en aquest sentit, era totalment obert. Com tots els instituts, el nostre valorava els seus atletes, i aquests li donaven un bon rendiment, sobretot en la lluita lliure, quan espolsaven alegrement amb els contrincants sorruts i gemegosos els matalassos dels poliesportius de tota la Costa Est. A l’institut li agradaven els seus lluitadors i jugadors de futbol americà, però també els seus polemistes despietats i estudiosos brillants, els seus cantants i campions d’escacs, els seus animadors i actors i músics i conversadors, i, no pas en últim lloc, els seus lletraferits.

    Si l’institut confessava ser esnob en alguna cosa, era en l’orgull que manifestava de ser un lloc lliurat a la literatura; i això, deixant de banda els escriptors cèlebres que el visitaven tres cops l’any. El rector havia estudiat amb Robert Frost a Amherst i havia publicat un recull de poesia, Sonets contra la tempesta, cosa que ara li recava cada cop que li ho recordaven. Tot i que constava a l’índex de la biblioteca, el llibre havia desaparegut i corria el rumor que el rector l’havia destruït. Potser amb raó; però, ¿hi havia algun altre rector d’institut que hagués publicat ni que fos un poema, bo o dolent, i no diguem ja un volum sencer? El degà Makepeace havia estat amic de Hemingway durant la Primera Guerra Mundial i es deia que havia servit com a model de Bill, el company de pesca de Jake a A punta de dia. Els altres professors de la facultat de llengua i literatura angleses també es comportaven com si fossin amics íntims de Hemingway, i també de Shakespeare i Hawthorne i Donne. Aquells homes ens semblaven una mena d’orde de cavalleria. Fins i tot els nois sense vocació llibresca n’imitaven l’estil informal de vestir i l’esgrima ritual de les converses. I en els berenars mensuals que oferia el rector, em sorprenia la manera que tenien la resta de professors de flotar al voltant dels límits del seu cercle, com si s’escalfessin a la vora del foc.

    ¿Com podia ser que inspiressin tanta deferència, els professors de llengua i literatura angleses? Comparats amb els homes que ensenyaven física o biologia, ¿què sabien ells, de debò, sobre el món? Doncs a mi em semblava, i no tan sols a mi, que sabien exactament el que valia més la pena de saber. A l’inrevés que els nostres professors de matemàtiques i de ciències, que es concentraven modestament en els seus temes, ells tendien a ser polimàtics. Malgrat ser tan adeptes a la dissecció, no deixaven mai un poema o una novel·la escampada a trossos com una granota esbudellada i que fes pudor de formol. Ho tornaven a cosir tot amb història i psicologia, filosofia, religió, i fins i tot, ocasionalment, ciència. Sense condescendir a afalagar el pretès desig que tenies d’identificar-te amb el protagonista d’una història, et feien sentir que allò que tenia importància per a l’escriptor també en tenia per a tu. Posem que acabes de llegir «Paller cremat», de Faulkner. Com el fill de la història, tu també t’has adonat dels defectes del caràcter del teu pare. Pensar-hi et fa sentir incòmode; si depengués de tu, cediries a l’impuls de tancar el llibre i pensar en altres coses. Però resulta que un home alt i pensarós, amb una coixesa distingida, t’agafa de la mà i t’involucra a tu i a tota una aula plena d’altres nois a rumiar què vol dir ser fill d’algú. La lleialtat que és el teu deure i la teva vàlua i el teu problema. La bondat de la lleialtat i les seves dificultats i paranys, el fet que la lleialtat també pot esdevenir traïció: al jo i al món més enllà del cercle consanguini.

    Mai no has tingut aquesta conversa, amb ningú. I mentre es desenvolupa, entens que, de la mateixa manera que els problemes del teu pare amb el món —fragilitat emocional, inseguretat, honestedat incompleta— no l’empenyeran pas a calar-hi foc, la teva pròpia lleialtat mai no serà fusta de tragèdia. No giraràs l’esquena al teu pare amb valentia i dolor com fa el noi de la història, sinó que en renegaràs sense recança. I mentre acceptes aquesta separació, sembla com si ja tingués lloc; la cara trista, carnosa, del teu pare es fa més vaga, i parpelleges per esborrar-la i aixeques la vista per mirar el teu professor estintolat a la seva taula, amb una mà a la butxaca de la jaqueta i l’altra fent-se fregues al genoll dolent mentre escolta amb desolació el noi espavilat i pesadíssim que seu darrere teu i que diu alguna cosa sobre la utilització de la imatgeria dels ocells en la història.



    punts



    [Copyright© 2005. Tobias Wolff i Editorial La Magrana - RBA. Traducció d'Ernest Riera. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]