logo

Émile Zola


foto Émile Zola va néixer a París el 2 d'abril del 1840, lloc on també va morir, la nit del 29 de setembre de 1902, víctima d'una asfíxia a causa d'un incendi en la llar de foc del seu apartament. La incògnita sobre si es va tractar d'un accident o d'un acte criminal ha restat per a la posteritat. Émile Zola va ser fill únic de mare francesa, Émilie Aubert, originària de la Beauce. El seu pare, Francesco, era un enginyer civil, d'origen venecià. El 1843, la família es va instal.lar a Aix-en-Provence, on el pare de Zola va ser destinat per construir d'un canal. La mort del pare, quatre anys després, va fer que la família empobrís progressivament. Això els va fer traslladar a París on va cursar el batxillerat amb dificultats i va haver d'acceptar feines mal pagades que li van fer passar fins i tot una etapa d'extrema pobresa abans de tenir una feina estable a l'editorial Hachette on va exercir de cap de publicitat. Això el va aproximar al periodisme i la literatura. Va publicar ja un volum de nouvelles, 'Les Contes à Ninon' (1864), i una novel.la autobiogràfica, 'La Confession de Claude' (1865). Va ser dels primers a defensar la pintura de Manet. La seva primera novel.la important va ser 'Thérèse Raquin' (1867). El 1870 es va casar amb Alexandrine Meley, companya de la seva vida, però el 1888 es va enamorar de Jeanne Rozerot, amb qui va viure i va tenir dos fills, Denise (1889) i Jacques (1891). Inspirat per l'exemple de 'La Comédie humaine' de Balzac, Zola va projectar la sèrie de novel.les que més tard integrarien els 20 volums del cicle 'Rougon-Macquart, histoire naturelle d'une famille sous le Second Empire', que va marcar moltes de les seves obres possteriors. Alguns dels seus títols més coneguts són: 'L'Assommoir', 'Germinal', 'La Curée', 'Nana' --aquesta traduïda al català pel poeta Miquel Martí i Pol--, 'La Conquête de Plassans', 'Son Excellence Eugène Rougon', 'Une page d'amour', 'Pot-bouille', 'Au bonheur des dames', 'L'Oeuvre', 'La Terre', 'La Bête humaine', 'L'Argent', 'La Débâcle'. Capdavanter de l'escola naturalista, l'obra d'Emile Zola, en conjunt, reflecteix les masses i els grups socials. Va prendre partit a favor d'Alfred Dreyfus, oficial jueu acusat de traïció i condemnat a presó perpetua. Va escriure el famós 'J'accuse' (1898), que li va valdre un procés per difamació i un exili voluntari a Anglaterra. Abans del seu retorn a París, el 5 de juny del 1899, havia començat a escriure 'Les quatre évangiles', una obra que la seva mort, en estranyes circumstàncies, no va permetre que acabés. Els seus funerals van ser un esdeveniment de dol nacional amb tot el reconeixement per un dels autors més eminents de l'Europa del segle XIX.



  • Nana [fragment]

    L'endemà, a les deu, Nana encara dormia. Ocupava el segon pis d'una casa del bulevard Haussmann, el propietari de la qual la llogava a dames soles, per tal que suportessin els inconvenients del fet d'ésser nova. Un ric mercader de Moscou, que havia vingut a passar un hivern a París, la hi havia instal.lada, pagant per endavant sis mesos de lloguer. L'apartament, massa gran per a ella, mai no havia estat moblat completament; i un luxe cridaner, consoles i cadires daurades hi contrastaven amb un batibull de revenedor, vetlladors de caoba, canelobres de zenc amb pretensions de bronze florentí. Tot plegat revelava la noia abandona massa aviat pel seu primer senyor seriós, caiguda en braços d'amants sospitosos, un començament difícil, un intent fallit, entorpit per refusament de crèdits i amenaces d'expulsió. Nana dormia sobre el ventre, estreyent amb els braços nus el coixí, en el qual enfonsava el rostre, blanc de son. El dormitori i la cambra de bany eren les dues úniques peces que havia decorat un tapisser de barri. Una llum pàl.lida es filtrava per les cortines, hom mig veia el moble de palissandre, els cortinatges i els seients de damasc brocat, amb grans flors blaves sobre fons gris. Però, en l'entressor d'aquella cambra endormiscada, Nana es desvetllà amb un sobresalt, com sorpresa de sentir un buit al seu costat. Contemplà el coixí del costat del seu, amb el clot encara tebi d'un cap, entre els guipurs. I amb una mà titubejant premé el botó d'un timbre elèctric que tenia al capçal.
    --Se n'ha anat ja? --demanà a la minyona que es presentà.
    --Sí, senyora, el senyor Paul se n'ha anat, encara no fa deu minuts... Com que la senyora estava cansada, no l'ha volguda despertar. Però m'ha encarregat que digués a la senyora que vindria demà.



    punts



    [Copyright© 1981. Edicions 62. Traducció de Miquel Martí i Pol. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]