BIOGRAFIA DE JOSEP PIERA

Josep Piera i Rubió va néixer a a Beniopa (La Safor) l’any 1947. És poeta, narrador, assagista, articulista i traductor. De la literatura n’ha fet la raó i el sentit de la seva vida personal i col·lectiva, i ha convertit el territori on ha viscut en un dels motius centrals i en un dels valors simbòlics de la seva obra.

Com a poeta inicià les seves publicacions en català a principis dels anys 70 quan va ser seleccionat a l’antologia Carn fresca de joves poetes valencians, una antologia que va marcar un abans i un després en la creació, renovació i modernització de la poètica valenciana. Això va coincidir amb els inicis de la coneguda com a Generació dels 70, de la qual Josep Piera en serà un dels màxims representants. En aquesta època també col·labora activament en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), formant part del primer equip directiu. També va participar activament en la represa del PEN Club català, del qual va ser-ne vicepresident pel País Valencià.

El curs 1985-86 va ser lector de català a l’Istituto Universitario Orientale de Napoli, a la càtedra del professor Giuseppe Grilli. D’aquesta experiència napolitana naixeria un dels seus llibres més celebrats, Un bellíssim cadàver barroc. A la tornada de Nàpols se li agreujà una malaltia abans no diagnosticada que el mantingué ingressat durant més d’un any (1988) a l’hospital Francesc de Borja de Gandia. D’aquesta experiència publica Ací s’acaba tot, un viatge real i mental on la malaltia i la vella Europa, representada per l’illa de Sicília, en són protagonistes.

Activista incansable de la nostra llengua i la nostra literatura, va ser un dels fundadors de la revista literària Cairell, a les acaballes dels 70. Va participar en els actes i recitals poètics més importants durant dècades, tant en els territoris de llengua catalana com a l’estranger. Va col·laborar en revistes literàries -Èczema, L’espill, Caràcters- i en la premsa diària -Avui, El País, Levante-EMV. Els seus llibres, tant en vers com en prosa, han estat guardonats amb alguns dels premis més importants, com l’Andròmina de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa, entre els més significatius.

Literàriament, els anys noranta del segle XX destaquen pels llibres motivats pel seu interès per la poesia àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (1995), un original assaig històric que converteix en protagonistes els poetes andalusins de la València islàmica.

Més tard publica diversos llibres dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià, de camí entre l’assaig històric i la biografia novel·lada, com Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009), on defuig l’hagiografia per tal d’humanitzar la figura del duc de Gandia, general jesuïta i sant catòlic. El somni d’una pàtria de paraules (2012) anirà dedicat a la figura de Teodor Llorente, el gran patriarca de la Renaixença valenciana.

La seva obra, en prosa i en vers, ha estat traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’italià, entre altres idiomes, i la seva poesia ha aparegut versionada en antologies col·lectives diverses. L’any 1991 se li atorga la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació com a director de l’Any del Tirant. El 2005 és nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 2010 és honorat com a fill predilecte de Gandia, la seva ciutat, i el 2013 la seva trajectòria va ser reconeguda amb el Premi Abril d’Acció Cívica Valenciana.

© Òmnium cultural / Viquipèdia / AELC / Enciclopèdia Catalana



Cronologia dels Premis d'Honor de les Lletres Catalanes