ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

RETALLS DE PREMSA

«Duesaigües és una mena de reserva que es manté al marge d'especulacions»

És l'opinió d'Andreu Sotorra, que coneix bé el poble després de prop de trenta anys escrivint-hi les seves novel.les. En aquesta reflexió sobre la seva feina i sobre el poble s'hi analitza
el present i el futur tant de la seva literatura com de Duesaigües

María José Ramos

Duesaigües

Vostè és de Reus i viu a Barcelona, ¿com va començar la seva relació amb Duesaigües?

Des de molt jove que havia fet excursionisme. No el d'alta muntanya, ni el de les operacions com les de TV3 més recents amb ascensió a l'Aconcagua. Un excursionisme encara "cultural". Simplement l'excursionisme de les muntanyes més pròximes i algunes escapades al Pirineu. Un dels punts més suaus per tenir una muntanya diversa a l'abast era el de Duesaigües-L'Argentera: la Serra, la Mola, Escornalbou, el pantà de Riudecanyes... A mitjan dels anys setanta (aleshores en teniem vint-i-tants) buscàvem, amb la meva dona, un lloc fora de Reus per combinar ciutat i muntanya i potser inconscientment per tenir un lloc per treballar. Duesaigües no havia estat envaït ni per urbanitzacions ni per plans d'urbanisme de l'època del benstar que en canviessin massa la cara. Estava ben comunicat per tren i era a prop de Reus. Un veí del poble tenia un projecte en cartera de feia anys per obrir un espai del poble per la banda que dóna a la Serra de l'Argentera. Vam ser els primers a construir-hi. Era una muntanya que tancava el poble en pendent i que abans havia estat una vinya i un oliverar. Els més grans del poble van vaticinar que allò era una "aventura" i una "bogeria". Una part de raó, la tenien.

¿Com és el refugi de La Vinyeta?

Com el seu nom indica és un típic "refugi" de muntanya, de dimensions reduïdes que lliga amb la tradició geogràfica i la funcionalitat. Teulada de vessant, porticons a les finestres, llar de foc, lleixes de biblioteca, planta baixa i entresolat, orientat al sud... La partida es deia de La Vinyeta i amb la normalització toponímica vam demanar a l'Ajuntament que respectés el nom. Avui se'n diu el carrer. I nosaltres hem mantingut el nom del Refugi com a identificatiu. La construcció no se'n pot dir unifamiliar, entre altres coses, perquè una família massa nombrosa tindria dificultats per moure-s'hi! En va fer el projecte l'arquitecte reusenc Anton Maria Pàmies Martorell, d'acord amb algunes idees bàsiques que teníem nosaltres. Aleshores encara era un arquitecte molt jove i amb inquietuds professionals pròpies de l'època que més endavant ha consolidat en altres projectes i intervencions culturals destacades. Les obres van començar per Nadal del 1976 i per Pasqua ja estaven enllestides per entrar-hi. El constructor va ser Josep Bodí, de Montbrió del Camp. Vam agafar just el moment que encara hi havia mestres d'obres joves que havien après l'ofici a peu d'obra, a través de la formació professional per herència familiar. El Refugi ha aguantat, durant més de vint-i-cinc anys, tempestes, ventades i diuen que algun petit terratrèmol, fins ara amb molts pocs senyals.

¿Per què escriu els seus llibres a La Vinyeta?

Tot el que he escrit i publicat a partir del 1976 és escrit a La Vinyeta. Per això molts dels llibres estan datats així. El fet és que ni quan era a Reus ni quan he treballat a Barcelona he pogut mai escriure el que entenem per literatura de creació. La ciutat ha estat per mi l'espai per fer-hi periodisme. El Refugi La Vinyeta, per fer literatura. Per això no em costa gens dir que periodisme i literatura són dues coses molt diferents, ni que els dos s'expressin escrivint.

¿Tots han estat escrits aquí? ¿Fins i tot 'Carezza en W' i 'Llàgrimes de rovell'?

Sí, tots. El Refugi ha viscut les transformacions tecnològiques que hem viscut nosaltres. Durant molts anys no teníem ni telèfon! Ara, amb Internet, La Vinyeta va ser el primer lloc des d'on s'ha fet la primera novel.la en temps real (Carezza en W), almenys en català, i jo diria que en qualsevol altra llengua perquè no en conec cap altre precedent. L'experiència va durar set dies des de la Nit de Nadal a la Nit de Cap d'Any del 1999 al 2000. Va ser una experiència interessant i gratificant que després vaig ampliar amb Llàgrimes de rovell, directament en xarxa, per a lectors més joves.

¿Per què ha optat per publicar els seus darrers llibres només per Internet? ¿Creu que aquest és el futur?

Crec que només val la pena fer segons quins experiments quan no formen part de la vida quotidiana. Després, ja ens en parla tothom i deixen de ser atractius. En només cinc anys, Internet ha caminat com si n'haguessin passat cinquanta. Ara, afortunadament, Internet ja és una eina a l'escola des dels nivells més baixos. Quan vaig fer aquest parell de novel.les per Internet va ser perquè creia que el món editorial tenia i té encara necessitat d'un toc d'alerta. Els escriptors ja no estan lligats com abans per la voluntat suprema d'un editor. Si un vol escriure i vol publicar, ja no necessita ni un editor ni una gran inversió econòmica. Només li cal un ordinador, una connexió a Internet i una pàgina web. Una altra cosa és vendre més o menys. Bé, tampoc no inventem tant: Virginia Woolf, amb el seu marit, va crear la seva pròpia editorial. ¿Què haurien fet aquell parell si hagués existit Internet? Sempre, però, vaig dir que no em limitaria només a la xarxa i que no n'era un "fanàtic". De fet no en sóc ni un tècnic perquè en sóc un simple usuari. I ara mateix, després de cinc o sis anys, que he anat fent reedicions de llibres anteriors en paper, i he publicat una traducció a l'italià, he tornar a publicar en llibre tradicional Kor de Parallamps, la novel.la guanyadora de l'últim premi Edebé, que acaba de sortir en català, i traduïda també al gallec, el basc i el castellà. Crec, doncs, que paper i digital estan condemnats a conviure plegats.

La seva col.laboració amb els mitjans de comunicació també passa ara per internet amb la publicació d'una revista digital...

Fa molts anys que m'he trobat vinculat al periodisme. Des dels 17 anys. Primer en mitjans de Reus com la ràdio (parlo dels anys 1967-1969, i que tothom rebobini i se situï a l'època). I més endavant, a partir dels anys vuitanta, també a la ràdio, i a la premsa escrita, ja a Barcelona. Encara no ho he deixat avui i continuo combinant col.laboracions en un mitjà i l'altre. Per tant, el meu vessant periodístic també ha trobat una sortida a través d'Internet amb la creació d'una revista digital de cultura, una de teatre, una de literatura infantil i juvenil i algun altre portal monogràfic lligat al domini [www.andreusotorra.com] que, jo en sóc el primer sorprès, actualment té al voltant d'un miler de visitants diaris procedents de més de seixanta països diferents, a més, és clar, dels catalans. Segons les estadístiques, cada minut s'hi fan unes tres consultes dels diversos directoris. En llenguatge d'Internet i d'iniciativa privada és un petit bestseller.

¿Està preparant alguna novel.la ara? ¿En pot fer cinc cèntims?

La més immediata ha estat Kor de Parallamps. I ara estic en una etapa immers en la difusió i promoció, amb l'editorial Edebé, tant pels Països Catalans, com en algunes ciutats espanyoles, amb les traduccions editades simultàniament. És una novel.la que té com a protagonista una nena adoptada xinesa que té idealitzat el seu germà adoptiu que està acabant la carrera de metge. Una novel.la d'enamorament i de desengany. Perquè és tan important aprendre a enamorar-se com a aprendre a desenganyar-se. Novel.la breu, feta de micronovel.les, del nostre temps, que he qualificat, mig en broma, com una novel.la "bonsai".

¿Per què novel.la infantil i juvenil?

El sistema editorial m'ho ha posat molt fàcil. Al llarg de més de vint-i-cinc anys sempre he fet novel.la breu i contes. Alguns d'aquests llibres han tingut sortida a partir de col.leccions adreçades als lectors joves. Això ha fet que algunes d'aquestes novel.les breus s'hagin convertit en novel.les que poden llegir també lectors a partir d'una certa edat, classificació sempre relativa perquè el nivell de lectura el marca el propi lector i la seva experiència. No me'n penedeixo. Per diverses raons: perquè, el dels joves, és un públic lector que sempre es renova, perquè alguns dels meus llibres, si no estiguessin en aquestes col.leccions, segurament no haurien fet tantes edicions, i perquè em consta que la majoria dels meus llibres, un cop a casa dels lectors, són igualment llegits pels pares o germans grans, ni que sigui per curiositat. L'essencial perquè una novel.la pugui ser llegida per grans i petits és que no faci caure la cara de vergonya ni als uns ni als altres.

¿Els joves llegeixen, estan al dia de les publicacions que surten adreçades a ells, els interessa la literatura que es fa a casa nostra?

Precisament ho constato perquè tinc la sort d'anar a força centres, tant de primària com de secundària, quan em demanen per parlar d'algun dels meus llibres llegits. La gent jove s'interessa per tot. I els llibres, si els tenen a l'abast, a través dels mestres que els sensibilitzen, de les llibreries de barri, de les biblioteques escolars o públiques, els interessen tant com qualsevol altre "temptació" que els garanteixi que serveix per descobrir o aprendre alguna cosa nova. La gent jove, cada vegada més, rebutja la literatura de fulletó i de consum que ha envaït el mercat i que no els remou ni els canvia després de la lectura. I crec que entrem en una nova època en la qual només les grans històries literàries i els grans personatges sobreviuran enmig del caos literari que s'ha creat.

¿El Baix Camp i la zona de Duesaigües estan presents a les seves novel.les?

Indirectament, sí. I en algun cas, molt directament. Una de les primeres novel.les, A l'ombra de la Saloquia s'hi situa plenament. Ofici de conteste (actualment, Allò que Atlanta s'endugué) fa el recorregut de la ciutat al camp sobre un territori real. Però crec que, en altres llibres, la presència de l'àrea d'Escornalbou, si hi és, s'hi troba en referències que han passat per l'alambí de la literatura i que apareixen reelaborades. Un d'aquests exemples més clars és Carboni 14, un recull de narracions que, en un altre moment, hauria pogut ser un recull de "novel.les" i que, sense esmentar-ho específicament, està molt ambientat en aquest espai humà i geogràfic. I un altre exemple seria Castell de Nines, una novel.la breu futurista que, dissortadament, cada vegada es fa més real.

¿Quan és a La Vinyeta, fa "vida de poble"?

Si fer vida de poble vol dir sentir-me del poble, sí, tot i no haver-hi nascut ni tenir-hi família. Em sabria greu que algú em digués que no sóc de Duesaigües. Fa uns deu anys em van convidar a fer el pregó de Festa Major, tot i que no he viscut mai la Festa com la gent del poble la viu. Si fer vida de poble vol dir viure les inquietuds dels veïns i viure la incertesa pròpia de l'època i la cua de la crisi de la gent del camp, també en faig. El que no faig és aquella vida típica "de cafè" perquè tampoc no faig vida "de bar" a la ciutat. En canvi, per mi, potser és més fàcil tenir relació amb la gent del poble a l'hivern, quan sembla que tot estigui en letargia, que a l'estiu, quan tot bull. El cas és que quan sóc a Duesaigües, sempre tinc un moment per treballar, si no escrivint, llegint. I com que cada vegada tinc la sensació que la vida es fa més curta, em fa por que jugant, jugant, no acabarem mai d'arribar enlloc.

¿Com veu Duesaigües? ¿Com explicaria el poble a qui no el coneix?

Fa molt de temps que penso que la vida rural, que ara ven tant com a etiqueta de turisme, no existeix. Avui, tothom qui viu en poble petit com Duesaigües té la majoria de comoditats, o més, que té qui viu en un barri de ciutat. Per descomptat, no té un complex de cinemes a la vora, ni un barri comercial, ni un centre sanitari o tres sucursals de caixers oberts, però té antena parabólica, internet, calefacció i, si vol, i pot, dos cotxes a l'antic estable. Per tant, Duesaigües, per a bé i per a mal, no s'escapa del canvi social. Crec, però, que cal buscar-ne la singularitat. I Duesaigües és una mena de reserva, diria que perillosament no gaire protegida, al marge d'especulacions urbanístiques, estralls naturals i disbarats artificials anomenats de progrés. Com si els déus el respectessin i hi passessin de llarg a la vegada. Duesaigües és un poble que s'ha de veure des de dalt, des de la banda sud d'Escornalbou, per adonar-se que es troba situat en una doble vall de muntanya baixa que no existeix en gaires llocs més. La vegetació del terme és de les més variades que es poden trobar, en molts casos gràcies al reconstructor del castell d'Escornabou, Eduard Toda. Té un pantà en un extrem i una població estilitzada com l'Argentera a l'altre extrem. L'encercla la Serra de l'Argentera. I l'abracen dos ponts que són catalogats com a Patrimoni Industrial i que formen part de la història i de la febre d'or d'aquest país. Els elements geogràfics d'Escornalbou fan que tingui un clima canviant, afortunadament esbojarrat a vegades, i amenaçadorament asserenat altres vegades. Si es tanquen una mica els ulls als gegants de la línia d'alta tensió que passa boscos enllà, i al ballet contemporani de l'escenari del parc eòlic que treu el cap pel Trucafort, gairebé és un poble com fa vint-i-cinc anys, amb totes les distàncies de l'època daurada de l'aprofitament pam a pam de la terra que ara s'ha perdut sisplau per força. I sobretot hi ha un element humà insubstituïble: gent ja molt gran, gent de tota la vida, que ha nascut a la terra, que ha crescut a la terra i que vol morir a la terra. En un lloc com Duesaigües, la vida sembla que s'aturi i que hi tingui una mena de bis de propina.

¿I el futur del poble de què depèn?

Un poble, per petit que sigui, no pot subsistir sense el suport, tan material com moral, dels organismes públics generals. El manteniment de les comunicacions és imprescindible. La millora dels serveis, també. La política d'integració de les noves famílies immigrades és un altre repte que no es pot deixar a l'atzar. El manteniment de l'equilibri social encara ho és més. Qualsevol ferida mal tancada i mantinguda anys i panys ignorada acaba obrint-se tard o d'hora. Ara sembla que, per circumstàncies històriques, als pobles més petits els toca viure una etapa de desvetllament d'un llarg silenci. I només es pot fer amb una mirada generosa i de futur. Els pobles petits ens han ensenyat una gran lliçó: la convivència, malgrat el passat.

[Text íntegre de l'entrevista publicada al diari El Punt, 30 març 2003,

dins l'especial "La gent i els pobles de les nostres comarques: Duesaigües"]

Torna a Retalls de premsa

Tornar a Comentaris seva obra

Tornar a Home Page