RETALLS DE PREMSA
«Andreu Sotorra: "Som 6 milions d'escriptors"»
"Sempre he dit que sóc escriptor per vocació i crític literari per obligació"
"No dic que sigui negatiu que molta gent escrigui,
però sí que ho és que tothom arribi a publicar els seus llibres"
- Diari Avui (Suplement Cultura)
- Entrevista feta per Lourdes Domínguez
- 1 maig 2003
Durant una entrevista amb el Suplement de Cultura del diari AVUI
feta per la periodista Lourdes Domínguez (foto © Xavier Carrion)
dins de la motllura de la lletra D de les sigles del FAD,
davant del MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) l'abril del 2003 (publicada l'1 de maig).
- Andreu Sotorra (Reus, 1950) ha publicat més d'una vintena de títols, la majoria de novel.la breu i contes. De fet, explica que va escriure la seva primera novel.la de ben jove, quan amb prou feines tenia 12 o 13 anys. També ha estat un autor pioner a l'hora de publicar novel.les en català a Internet: el 1999 va escriure 'on line' i a temps real 'Carezza en W'; i més endavant, 'Llàgrimes de rovell', una obra a Internet per a nens i nenes més grans de 9 anys. És l'últim guanyador del premi Edebé de literatura infantil gràcies a la novel.la 'Kor de Parallamps', una obra que explica la història d'una nena xinesa d'11 anys adoptada que idolatra el seu germà gran que fa d'okupa. A més d'autor de narrativa, Andreu Sotorra és crític teatral i de literatura infantil, i des del 1999 fins al 2001 va ser secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
- Vostè, que ha obtingut diferents premis literaris de narrativa curta i de novel.la, sempre ha afirmat que no està gaire a favor de l'existència de premis. ¿Per què va decidir presentar 'Kor de Parallamps' al premi Edebé de literatura infantil, doncs?
- Fa 25 anys que vaig guanyar el primer premi i sempre he pensat que no m'ho havia de creure gaire, i que un premi no és la finalitat d'escriure. Durant molts anys els escriptors hem hagut de passar per aquests concursos per poder sobreviure o publicar i el que és més greu és que encara haguem de continuar fent-ho. De fet, ara existeixen més premis que mai i els escriptors consolidats encara es veuen abocats a presentar-s'hi, cosa que vol dir que no hem aconseguit entrar en un circuit editorial normalitzat. Però responent a la pregunta, vaig decidir presentar-me al concurs convocat per l'editorial Edebé perquè em garantia la publicació de Kor de Parallamps en unes bones condicions professionals. Guanyar aquest premi ha suposat la publicació immediata i simultània de l'obra en les quatre llengües de l'Estat, accedir a nous mercats, un tiratge elevat d'exemplars en la primera edició i una gira de promoció per ciutats diferents dels Països Catalans, Andalusia, Castella, Aragó, Galícia i el País Basc...
- Creu que hi ha un excés de premis literaris actualment?
- Feia sis anys que no em presentava a cap premi, cosa molt difícil, perquè pensa que avui en dia en català se'n deuen convocar uns 1.600 cada any. De vegades tinc la sensació que aquí som 6 milions d'escriptors a la recerca d'un únic lector. Em fa l'efecte que tothom escriu!
- Però això no és dolent! El pitjor és que després ningú no llegeixi gaire...
- No dic que sigui negatiu que molta gent escrigui, però sí que ho és que tothom arribi a publicar els seus llibres. S'està publicant indiscriminadament i el lector es pot cansar de llegir obres repetitives i mimètiques, i abandonar la lectura. Els editors haurien d'equilibrar la balança entre la producció creativa i els lectors reals. Quan fa uns 25 anys vaig començar a publicar en col.leccions de literatura infantil i juvenil, devíem ser una dotzena d'autors que n'escrivíem; en els darrers deu anys, més de 500 autors censats han tret un llibre dirigit a aquest públic. El mercat està molt saturat, tant d'escriptors com d'obres i editorials. El gran drama dels autors actuals és que la il.lusió de publicar una obra mor als sis mesos, quan aquell títol ja no es pot trobar enlloc i al cap d'un any es tracta d'un llibre descatalogat. Tot plegat és com un globus inflat artificialment que qualsevol dia acabarà esclatant, només amb una punxada.
- Per sort, els llibres que es publiquen en col.leccions infantils i juvenils duren més...
- Sí, perquè el públic lector sempre es va renovant. En literatura infantil i juvenil també hi ha un procés de selecció, però no és tan radical. A mi em conviden a escoles i instituts per parlar de llibres que fa anys que vaig publicar i que ja van per la setena o la vuitena edició. Això no és tan habitual en publicacions generals, tret d'alguns títols concrets.
- ¿Dóna suport a la pràctica de recomanar llibres obligatoris a l'escola?
- L'ideal seria que no hi hagués cap obligació escolar! Però aprendre per curiositat sembla que és difícil, a certes edats. El curs passat, el departament d'Ensenyament es va treure de la màniga una llista de lectures obligatòries. Crec que no va tenir bona acceptació en cap sector i no perquè fos una mala idea, sinó perquè la llista estava feta amb un criteri equivocat. Estic d'acord que existeixin llibres recomanats a l'escola, perquè si hi ha hores de gimnàstica, de dibuix i de laboratori, em sembla que també hi ha d'haver hores de lectura. El que passa és que la relació de llibres recomanats hauria d'estar consensuada pel professorat. De totes formes, més que una obligació, hi hauria d'haver una orientació: cada escola i cada grup de classe és un món diferent.
- ¿Com pot competir el llibre infantil i juvenil amb el cinema, la 'play station', l'Internet o la televisió?
- Educant els infants i joves en la lectura. Fent-los descobrir que la literatura els serveix sobretot per entendre el món en què vivim. I sabent aprofitar els nous mitjans a favor de la lectura. Però, saps què passa? Doncs que l'ensenyament encara treballa amb mitjans del segle XIX! Hi ha un desfasament entre els mètodes que utilitza l'escola i la realitat del carrer.
- Vostè ha estat el primer autor en català que ha escrit una novel.la 'on line' en temps real. ¿Què pretenia demostrar amb aquesta experiència?
- Primer, divertir-me amb l'experiment. I després comprovar que l'editor ja no és l'únic camí que tenim els escriptors per arribar al nostre públic, si volem. Mai abans ni després d'escriure aquella novel.la a Internet l'any 1999 he aconseguit el mateix ressò als mitjans de comunicació. Em trucaven de tot arreu: de televisions, de ràdios, de diaris d'aquí i de fora... Ara, en canvi, 4 anys després, si tornés a repetir l'experiència, em sembla que ja no seria notícia enlloc. I és que, en només 4 anys, Internet ha avançat mig segle!
- ¿Té xifres de quanta gent va llegir la novel.la 'on line' 'Carezza en W'?
- Segons les estadístiques, més de 50.000 persones van visitar la pàgina web només durant la primera setmana. El degoteig no ha parat i encara ara, de tant en tant, algú hi entra per llegir-la.
- Pocs autors han seguit el seu exemple...
- És que, en general, els escriptors ni saben què és Internet. Són una minoria els que s'hi han interessat. Si abans deia que l'escola encara viu al segle XIX, el mateix puc afirmar de la majoria d'autors, que sovint no tenen ni e-mail. El món editorial, per la seva banda, continua basant-se en les presentacions tradicionals de llibres. Mentrestant, la poesia ha passat a ser matèria de lectures en públic on, per cert, gairebé sempre es llegeix entre els mateixos autors. No sé per què els poetes no han utilitzat més Internet. La poesia hauria d'estar a Internet, que és un mitjà barat i que potser arribaria a més gent. Mira, escriure una novel.la on line i penjar-la a la xarxa té un avantatge: no hi ha ningú que faci crítica de llibres a Internet!
- I això venint d'un escriptor que fa crítica literària al diari AVUI! És difícil compaginar la faceta d'escriptor amb la de crític?
- No, si es diferencien bé els dos papers. Sempre he dit que sóc escriptor per vocació i crític per obligació. I em puc equivocar o encertar-la en una feina i en l'altra. Mai sacrificaria l'escriptura per la crítica. Després de més de 600 articles he constatat que els editors i autors de literatura infantil i juvenil estan poc acostumats a la crítica, perquè fan un drama si el crític no lloa la seva obra. Els lectors tenen els seus crítics de referència i de vegades se'ls creuen i d'altres no, perquè en coneixen els gustos, les virtuts i els defectes.
- Com a crític, ¿s'ha autocensurat alguna vegada a l'hora de parlar del llibre d'un autor amic?
- És que jo no formo part del gueto literari. Si tinc algun amic que escriu, és una casualitat. De totes meneres, crec que si algun dia hagués de fer algun comentari crític de l'obra d'un amic, el faria igualment dient el que penso.
- Davant l'allau de novetats en literatura infantil i juvenil, quins són els seus criteris a l'hora de seleccionar de quins llibres parlarà al seu espai al diari?
- Constantment em trobo que tinc cent llibres nous que n'empenyen uns altres cent de vells. A l'AVUI, puc fer unes 45 o 50 crítiques a l'any. Si en cadascuna parlo de 4 o 5 llibres, els números canten. Intento ressenyar autors nous, escriptors consolidats que treuen una nova obra, obres traduïdes al català... sempre que siguin interessants. Però la realitat és que hi ha una saturació tan gran, que em fa por que obres molt bones passin totalment desapercebudes per falta de temps i de difusió.
- ¿Els joves llegeixen tan poc com diuen les estadístiques?
- Jo crec que els joves són els que llegeixen més! Cada any es venen milers de llibres per a lectors d'entre 7 i 16 anys. En canvi, no estic tan segur que tots els llibres que es venen per a adults acabin llegint-se.
- I llavors, per què, de més grans, aquests joves perden l'hàbit de la lectura?
- Perquè comencen a estar tips que se'ls prengui el pèl amb l'etiqueta de llibre jove, una etiqueta en la qual no acabo de creure.
La polèmica amb l'AELC
- Pioner en català de la publicació de novel.les 'on line', Andreu Sotorra també ha publicat més d'una vintena de llibres en paper, la majoria de novel.la breu i conte. El darrer, 'Kor de Parallamps', ha estat guardonat amb el premi Edebé de literatura infantil 2003. Parlem amb l'autor de l'obra, de la literatura infantil i juvenil actual i del seu polèmic i fulminant cessament com a secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que fa poques setmanes va quedar resolt en un acte de conciliació.
- Passat més d'un any i mig des del seu fulminant cessament com a secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). ¿Creu que aquesta entitat ha canviat la seva línia d'actuació?
- Comencem pel principi: crec que els escriptors catalans no tenim actualment un organisme professional que ens representi. L'AELC continua funcionant com fa 25 anys, amb l'esperit de fons d'una mena de colla gegantera o de ball de bastons, amb tots els respectes per aquestes agrupacions. Una associació de caràcter professional no es pot només reunir de tant en tant. Queden per dinar, per sopar, per organitzar algun acte rutinari i poc útil, per donar un parell de premis, fer viatgets i, això sí, sempre pagant els altres! Actualment, els escriptors no tenim una mena de col.legi professional útil de debò. A mi, per exemple, com a soci, fa un any i mig que l'AELC no m'informa de res d'àmbit professional (o, si vols, gremial) que realment m'interessi i m'orienti com a escriptor.
- Del març del 1999 a l'octubre del 2001, què va intentar canviar de l'AELC des del seu càrrec de secretari general?
- Vaig intentar portar a terme i executar el que aprovava la junta i l'assemblea anual, com per exemple obrir àrees a nova gent, que no vol dir només a gent jove. Vaig provar, amb altres companys, molts ja dimitits, d'aconseguir que l'associació tingués el prestigi que es mereix per la seva tradició, que és conegués més, buscar nous convenis, fer més socis... En un any i mig, vam fer 150 nous socis, que no es fan així com així, ja que estem en un moment que hi ha molta reticència a associar-se; vam multiplicar les activitats; vam augmentar el pressupost... I vam tenir superàvit i tot! I quan semblava que estàvem en el bon camí cap a la professionalització, un grup ancorat en el passat decideix que s'ha de mantenir l'organització que potser sí que era vàlida quan l'AELC tenia un centenar i mig de socis, però no ho és ara que en té un miler. És un acte d'egoisme i poca generositat voler mantenir aquesta estructura que, a més, a la llarga, acabarà girant-se en contra dels mateixos que es resisteixen al canvi.
- Per què creu, doncs, que van decidir cessar-lo?
- Perquè no els interessava ni l'obertura sense amiguismes, ni la professionalitat de l'associació, ni l'empenta que l'AELC agafava davant d'altres associacions similars. L'interès del sector immobilista era anar fent, anar organitzant actes molt de tant en tant i actuar sense haver d'explicar gaire les coses públicament. Amb alguns dels altres companys que van dimitir ens dedicàvem dia i nit a treballar per l'AELC, i mentrestant, un nucli tradicionalista de l'AELC tenia tot el temps del món per preparar un complot. Un mitjà de premsa va qualificar el meu cessament de cop d'Estat en tota regla, fet amb el suport o el silenci d'alguns representants de càrrecs polítics. Les quatre associacions catalanes d'escriptors ingressen anualment en conjunt uns 600.000 euros (uns 100 milions de pessetes) de les diverses administracions i de Cedro, l'entitat de gestió de drets reprogràfics. Què en reben en feines de base o de servei social realment els escriptors? L'AELC no pot continuar sent una associació tan lligada al govern, ni el d'ara ni a cap, perquè si és així, no defensarà els drets professionals dels seus membres.
- ¿Amb quins arguments la directiva de l'AELC el va cessar com a secretari?
- Se'm va acusar de treballar, cosa que ja és bastant significativa. Els promotors del cessament, una part dels membres de junta, van arribar a fer servir arguments insòlits, com ara que enviava notes de premsa des del meu estudi o que havia signat algun conveni com el de l'Espai de Lletres. Una mostra evident de la feina que feia a totes hores. Els arguments esgrimits no s'aguantaven, i els qui els van utilitzar impunement van lesionar tant el meu nom com la meva feina professional. És una paradoxa que l'organisme que hauria de defensar els escriptors es giri en contra seu. Per això tot plegat, per dignitat, ha hagut d'acabar de resoldre's, després d'una demanda meva, en un acord de conciliació, al jutjat social de Barcelona número 11, el 7 d'abril passat. En aquest acord l'AELC ha admès la meva relació professional i ha cancel.lat el deute que mantenia amb mi des del setembre del 2001. El temps sempre posa les coses al seu lloc. He confiat durant dos anys que arribaria el moment de fer-ho i així ha estat.
- Per vostè, quins serien els principals reptes que hauria d'afrontar el món editorial català?
- Una de les mancances que fa anys que s'arrosseguen és la difusió, la promoció i el llançament exterior de la literatura catalana. Aconseguir una indústria editorial normalitzada que funcioni amb criteris de qualitat i comercials a la vegada i comptar amb uns escriptors que s'agrupin sense personalismes per defensar els seus drets de forma col.legial. Només així evitaríem el mal hàbit de la política de subvencions. D'altra banda, de totes les actuacions que ha realizat el departament de Cultura en els darrers temps, les destinades a les lletres són les més reduïdes. Els pressupostos en infraestructures del teatre, la música o les arts plàstiques són brutals. Però, i per als escriptors, què? Admeto, no obstant, que en part ens ho mereixem, perquè el gremi dels escriptors és més individualista que el de la gent del teatre, les arts plàstiques i la música. He vist autors capaços de vendre's la pell al diable per tal de publicar un llibre. I d'altres que es roseguen els punys quan un col.lega té un cop de sort. A algun me l'imagino com la reina dolenta del conte de la Blancaneu: tot el sant dia amb un mirallet preguntant-li qui és l'escriptor més maco del regne. I l'enrabiada és considerable quan resulta que el mirallet li respon: "Un altre", o, pitjor encara: "Molts altres".
Durant una entrevista amb el Suplement de Cultura del diari AVUI
feta per la periodista Lourdes Domínguez (foto © Xavier Carrion)
dins de la motllura de la lletra A de les sigles del FAD,
davant del MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) l'abril del 2003 (publicada l'1 de maig).
[Text íntegre de l'entrevista publicada al Diari Avui (Suplement Cultura).
Feta per Lourdes Domínguez. 1 maig 2003]
Tornar a Retalls de premsa
Tornar a Comentaris seva obra
Tornar a Home Page