RETALLS DE PREMSA
«Andreu Sotorra: "Sempre he pensat que els premis
són un recurs, no un objectiu"»
- Primeras Noticias
- Entrevista feta per Elisabet Marco
- Núm. 194 / 2003
- El periodista català Andreu Sotorra és el guanyador del Premi Edebé en la modalidat de literatura infantil. La seva obra, Kor de Parallamps, ha estat premiada per la seva qualitat literària, l'originalitat del tema tractat i la seva adequació als interessos dels joves lectors. Andreu Sotorra amb Kor de Parallamps és el guanyador de la XI edició del Premi Edebé en la seva modalitat de literatura infantil. Aquest periodista ha publicat vint-i-cinc llibres en llengua catalana (la majoria de novel.la breu i contes), i algun d'ells es reediten constantment. Ha obtingut una vintena de premis literaris de narrativa curta i novel.la, i la seva obra ha estat traduïda a l'italià, al castellà, al gallec i el basc. Precisament, un dels motius que va portar Andreu Sotorra a presentar-se al Premi Edebé va ser la possibilitat que oferia aquest guardó de publicar les obres guanyadores en totes les llengües de l'Estat, a més del braille, tal com comenta en la següent entrevista concedida a la nostra revista.
- ¿Quins records té de la seva infància?
- Sóc encara d'una generació de barri popular, de carrers sense empedrar, de jocs al carrer, de primeres experiències de descoberta entre diferents classes socials. Tot això, en una ciutat petitburgesa, de seixanta mil habitants, a la dècada dels cinquanta, amb una clara diferenciació entre la classe alta i la mitjana, amb comerciants i botiguers, però també amb pagesos i obrers que es llancen sense saber-ho al consumisme dels seixanta i es preparen per a la invasió industrial i turística dels setanta, crea un còctel enriquidor, gens monòton, molt més viu que el ritme estructurat d'una gran ciutat que he trobat ja de gran a Barcelona. Avui, al barri de Reus on vaig néixer, hi ha immigrants de tot arreu que conviuen amb antics veïns inalterables al temps. A Barcelona, visc al Raval, també en una barreja de cultures extraordinària. El còctel continua.
- ¿Quines lectures té més presents quan pensa en la seva infància i la seva joventut?
- Com que no existia la televisió, la finestra oberta al món era la ràdio i els llibres. La ràdio era per mi una passió fins al punt de construir-me una mena d'estudi de joguina a casa on feia programes pel meu compte que només escoltava jo, és clar. Però els llibres eren més difícils d'aconseguir perquè no era un temps de programes bibliotecaris ni àrees especialitzades com ara per a lectors joves. Això em va salvar. Les meves primeres lectures van ser llibres que avui potser no gosaríem fer llegir als joves: 'Terra baixa', per exemple, d'Àngel Guimerà; o 'La família Rouquier', de Xavier Benguerel; o 'Terres de l'Ebre', de Sebastià J. Arbó. És a dir, sense saber-ho, i ho descobert més tard, immigració, tradició obrera, i tradició pagesa. Gairebé els pilars que aguanten el sistema actual. Després vaig tenir accés a Jules Verne, Jack London o Robert Louis Stevenson... però em van interessar molt més les lectures anteriors d'autors i temes considerats per a adults. Per això, segurament, als tretze o catorze anys escric una primera novel.la, no publicada mai, i que guardo com un material arqueològic.
- ¿Aquestes lectures han influït en la seva obra literària? ¿De quina manera?
- Tampoc no m'atreveria a dir que haguessin influït tant a l'hora d'escriure ja per a circuits de lectors madurs. Després de les primeres lectures d'infància o adolescent, em converteixo en un lector anàrquic i empedreït de tots els autors i gèneres que em cauen a les mans. Quan no sé ben bé per on sortir-me'n, a l'hora d'escriure, alço la vista a la biblioteca que ja té uns deu milers de llibres i penso que tot està dit i que mai no sabrem qui ens ha influït de debò.
- ¿Què és allò que més l'apassiona del seu treball com a escriptor? ¿I el que menys li agrada?
- Em sembla que el que més compensa és la llibertat personal que tens, no només d'horaris, sinó de no estar subjecte a nòmines, que són el cau del vici de les hipoteques i l'endormiscament que proporciona la comoditat i l'anomenada seguretat. La creació de mons farcits de personatges que et fas teus és una altra vitamina molt saludable. El que menys em satisfà de l'ofici d'escriptor és, per una banda, el poc procés professional que ha fet en conjunt i, per l'altra, la idiotització en què s'ha convertit la promoció d'un autor o d'una obra a través de la maquinària publicitària, al marge de la qualitat d'un llibre.
- Vostè ha desenvolupat la seva activitat professional com a periodista, mestre, comentarista, guionista de ràdio, coordinador editorial, etc. ¿Quan va néixer la seva vocació per la literatura?
- Des de sempre. Tinc la sensació que des que tinc ús de raó que escric. Molt abans de fer la primera novel.la als tretze o catorze anys, ja escrivia en revistes escolars i em passava algun estiu fent una mena de reportatges de carrers o d'edificis emblemàtics que recorria tot sol. Avui, això és impensable per a un adolescent sotmès a tot el que li ofereix la societat del pretès benestar.
- ¿Com van ser els seus inicis en el món de la literatura infantil i juvenil?
- Per casualitat. En realitat, els primers premis que vaig tenir la sort de guanyar eren amb narracions per a públic en general. Però un premi de novel.la juvenil (el Joaquim Ruyra) obria una porta a una temàtica més complexa que la infantil. El fet de guanyar aquest premi em va fer entrar en el circuit de publicacions adreçades especialment a infants i joves. Però en algun cas, he publicat alguna novel.la que en el seu moment va ser un premi per a adults i que ara és en una col.lecció per a joves, com l'últim llibre reeditat recentment, ¿On és Berna, Ilse?' (Edicions Proa - La Galera), que fa vint anys va guanyar el premi Joan Santamaria, per on havien passat abans autors com Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. Avui és en una col.lecció per a adolescents i gairebé sense haver retocat gens el text originari.
- Per la seva experiència en el món de l'educació, ¿està vostè a favor o en contra de les lectures obligatòries? ¿Per què?
- Qualsevol mètode per fomentar la lectura que funcioni és bo. En aquest país tenim un deute immens amb els mestres que han fet una feina admirable per a la lectura i per als autors. Quan el sistema falla, és quan es burocratitza i el vol dominar l'administració. Cada mestre sap quins alumnes té. I què els pot donar. Cal un marge de llibertat per als professors. Però, d'altra banda, si és obligatori aprendre a fer sumes i restes, o a esmicolar un pollastre, o plantar raves, o visitar un museu d'art, no sé per què no ho ha de ser conèixer bons autors i bones obres literàries. ¿És que per visitar un museu s'avorreixen les arts plàstiques? Tot depèn de com es fa la visita.
- Segons la seva opinió, ¿existeix actualment una bona literatura dirigida a joves lectors?
- És clar que sí. Però és molt difícil la tria. L'excés d'edició ha col.lapsat absolutament la capacitat de fer un seguiment ben fet de tot el que es publica. I, pel camí, es perden molt bones obres que passen per alt, per culpa d'una falta de promoció, de temps per llegir-les, de contrastar criteris. Els més espavilats, que s'han adonat del desori que regna, han començat a prefabricar literatura perquè saben que ningú no els controla. I s'ha generat una mala fama que fa mal al conjunt.
- Vostè ha estat el primer autor que ha escrit una novel.la on line, en llengua catalana, a temps real. ¿Com va sorgir aquest projecte?
- Fa cinc anys, Internet encara era un mitjà apassionant i desconegut. Avui, quan sento parlar de noves tecnologies en relació a Internet, m'agafen ganes de riure. Ja no és una nova tecnologia! Els petits de qualsevol casa tenen correu electrònic, naveguen i es mouen per Internet com jo ho feia pels carrers del barri. En cinc anys, Internet ha evolucionat com si n'haguessin passat cinquanta. Aleshores, entre la Nit de Nadal i la Nit de Cap d'Any del 1999 al 2000, em vaig proposar demostrar-me i desmostrar a qui volgués veure-ho, quines eren les possibilitats que oferia Internet als escriptors. L'experiència va ser molt positiva. Em vaig tancar al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües, on sempre escric. Va tenir un gran ressò de premsa, que no m'esperava. Però estic segur que si avui repetís l'experiència, ningú no en faria cas. Ara, la novel.la segueix en xarxa i té un ritme gradual de lectura que no s'ha aturat. És un petit regal que vaig fer als lectors perquè feia 25 anys que publicava, jo en complia cinquanta, i convencionalment traspassàvem el segle. Tot plegat permetia un divertiment d'aquella mena.
- ¿El futur de la literatura és a Internet?
- En aquest moment, diria que el futur de qualsevol disciplina és a Internet. No sabem encara com acabarà, però ja no podem fer marxa enrera. Ja és moltíssima la gent incapaç de viure sense correu electrònic i sense poder connectar cada dia amb les seves pàgines preferides. No en sóc pas ni un addicte ni un fanàtic, però com que el mig segle que he viscut, a mi m'ha fet anar des de la ploma amb tinta fins als ordinadors, crec que Internet és un mitjà més del qual no ens podem permetre el luxe de prescindir. Només cal que les infrastructures tècniques millorin, que els governants hi creguin i que s'hi dediquin tants diners com es malgasten inconscientment per fer una guerra. Internet és progrés de debò perquè uneix cultures, democratitza i ens fa universals. És clar que això fa por als que sempre es pensen que poden tenir la paella pel mànec. D'altra banda, Internet no farà desaparèixer el llibre, però pot fer compatible la literatura, de la mateixa manera que l'ha assumida en el seu moment el cinema o la televisió a través del guionatge.
- Aquest ùltim any ha guanyat el premi Edebé amb l'obra Kor de Parallamps. ¿Com va sorgir la idea de presentar aquesta obra al concurs?
- No acostumo a escriure pensant en un premi. En aquest cas, vaig pensar que el premi Edebé oferia unes bones condicions editorials i professionals. I així ha estat. L'edició simultània en les llengües de l'Estat és una sortida molt important per a qualsevol autor i més per als que escrivim en una llengua minoritzada. Estic molt content de les traduccions, de la castellana que signa l'escriptor Pau Joan Hernàndez, fidel i nítida, i que és la que he pogut llegir amb més consciència de coneixement. Però també he rebut bones respostes de les traduccions gallega i basca, dues llengües que malauradament no conec prou. D'altra banda, Edebé ha treballat la promoció a nivell de tot l'Estat amb intensitat i en col.laboració amb un bon equip de professionals. Això, quan parlem de publicacions infantils i juvenils, és un fet insòlit per les nostres latituds.
- ¿Què ha significat aquest guardó per a vostè?
- Sobretot recuperar un fil de publicacions que havia relaxat per diferents motius en els últims anys. I bàsicament aquesta promoció afegida a lectors que per mi són nous, com el castellà, el gallec o el basc. Curiosament, fins ara, havia traduït una novel.la meva a l'italià, per iniciativa editorial. Però no havia tingut l'oportunitat de fer-ho a les llengües de l'Estat. I he comprovat, en pocs mesos, que hi ha un públic lector que aprecia allò que li dones, si és una obra sincera.
- Fa 25 anys que va guanyar el seu primer premi literari. Des de aleshores, la seva obra ha estat guardonada en més d'una desena d'ocasions i, no obstant això, vostè ha afirmat que no està gaire a favor dels premis. ¿Per què?
- És veritat. Sempre he pensat que els premis són un recurs, no un objectiu. Un recurs per donar-te a conèixer millor, per publicar, per tenir més promoció. Però l'abús de premis i el muntatge editorial que en molts casos envolta un premi han generat desconfiança entre els lectors. Un premi hauria de servir per descobrir únicament autors nous. Però és evident que ens ha tocat una cultura en la qual sempre hem de tornar a començar perquè no s'ha aconseguit una situació de professionalitat que permeti els autors més coneguts viure permanentment de la seva obra. M'agradaria poder viure en un paradís literari en què les obres circulessin amb tota normalitat de l'escriptor a l'editor i el lector, sense muntatges intermedis, només guanyant-te el pa amb la suor de l'ordinador.
- A Kor de Parallamps, la protagonista, una nena xinesa d'onze anys, explica un fragment de la seva història i presenta al lector algunes de les vides que l'envolten. ¿Com va sorgir la idea d'escriure aquest llibre? ¿Què va ser primer: història o personatges?
- Volia reflectir un moment determinat d'una nena que es troba a la frontera de la primera adolescència. El fet d'optar per una nena xinesa adoptada, és circumstancial. Crec que la història funcionaria igualment amb qualsevol altre personatge. A manera que avançava vaig adonar-me que estava fent una novel.la d'enamorament i de desengany. Perquè si bé és important aprendre a enamorar-se encara ho és més aprendre a desenganyar-se. Això és el que aprèn la protagonista de Kor de Parallamps. I ho fa en una sortida atrevida i positiva. És una novel.la breu feta de micronovel.les que podrien construir una novel.la molt més extensa, però volia concentrar tota la intensitat en una novel.la breu, que és el que he acostumat a fer en la majoria de llibres que he publicat. Fent broma he dit aquests dies que Kor de Parallamps era una novel.la bonsai, breu, però molt treballada.
- ¿Té actualmente alguna obra en perspectiva?
- Sóc incapaç de preveure allò que escriuré i quan ho escriuré. Puc estar molts mesos sense escriure, llegint, veient cinema, anant al teatre, visitant exposicions, treballant en el camp cultural que faig dins del periodisme, fent vida urbana a Barcelona. Per escriure literatura, en canvi, m'he de tancar a Duesaigües, un poble petit, del prelitoral mediterrani, sota el Castell d'Escornalbou, i quan tinc un argument clar m'hi dedico intensament, totes les hores. Sempre ho he fet així. Per tant sóc imprevisible. I això em fa patir perquè sovint penso que ja s'ha acabat i que el doll no tornarà a rajar mai més. Però confio que la necessitat d'escriure, que no m'ha abandonat mai, sigui com el riu que s'asseca durant temps i un dia puja inesperadament de nivell i ho anega tot.
[Text íntegre de l'entrevista publicada a la revista Primeras Noticias.
Feta per Elisabet Marco. Núm. 194 / 2003]
Tornar a Retalls de premsa
Tornar a Comentaris seva obra
Tornar a Home Page