RETALLS DE PREMSA
«S’ha de poder dir qui és
hereu dels vencedors i qui dels vençuts»
- Revista Reus Directe
- Secció Cultura
- Feta per Jordi Baró
- Octubre 2007
- Reconèixer que uns eren d’un bàndol i la resta de l’altre. Això és el que proposa l’escriptor Andreu Sotorra (Reus, 1950) com a exercici per avançar i superar les ferides que va obrir la guerra i la dictadura. Un exercici de memòria històrica com ho és de fet tot el seu últim llibre, 'Els silencis de la Boca de la Mina', publicat per Editorial Cruïlla, on el fill d’una família obrera reprimit pels vencedors, en Pere Gabriel, amaga un secret que no revela fins que quan és avi li revela a una advocada interessada a recuperar els detalls del franquisme.
- La novel·la és realista, però fins a quin punt real?
- El llibre parteix d’unes notes que el meu pare em va donar ara fa 20 anys. Quan es va jubilar es va entretenir a fer un recull de memòries partint de la infància, i jo ho havia remirat diverses vegades però no hi trobava el to, la manera ni el moment. En aquest sentit, és la novel·la que he portat més temps a dins. Tot i que el 90 per cent està basat en el relat del meu pare, també hi ha un embolcall més literari.
- El protagonista viu els convulsos anys 30...
- No volia fer una altra novel·la sobre la Guerra Civil, sobre la qual ja n’hi ha moltes. He preferit agafar la vida d’una persona i relatar com s’arriba a la guerra. En realitat, és com un pòsit que es va covant amb el temps, es va creant una societat minoritària i rica a base de mà d’obra barata. Ara un té la impressió que pel camí que anem no és tan diferent. Les persones estan molt controlades i veiem pobres iguals. La única diferència és que les grans fortunes no sabem a mans de qui estan. La gent jove no pot decidir quina vida vol pels problemes en el dret a l’habitatge. On sí que és exactament igual és en altres parts del món.
- S’ha explicat molt la guerra, però no tan com s’hi arriba.
- Per això en el llibre vull fer una passa més endavant per veure com s’arriba al 36, perquè a vegades a nosaltres que no ho hem viscut, ens costa entendre què va passar. A la guerra s’hi arriba després que a la societat s’hi va covant un odi que ve motivat per la pressió social sobre la gent; i quan la gent no pot menjar tendeix al salvatgisme.
- La d’en Pere Gabriel, és la història d’una infància robada...també d’un perdedor?
- Tothom que va acabar la guerra, ja sigui els qui es van exiliar com els qui es van quedar, van ser perdedors absoluts. El protagonista és un adolescent de 15 anys que quan finalitza la guerra és víctima d’un procés de depuració a mans dels vencedors, un examen sobre el que ha fet els tres anys de contesa per saber si coneix algú de l’altre bàndol.
- Un procés de depuració a un cambrer?
- Tots els professionals d’aquest gremi, pel motiu que sigui, van haver de passar per aquest procés, com també el dels esportistes.
- L’especulació literària el porta a parlar de l’esterilització a alguns presos republicans i tot això queda en l’oblit fins que el protagonista es fa gran. Per què?
- Durant 40 anys no es va dir res de res, fins als anys 60 la gent va patir molta gana, després va venir un cert progrés i la famosa transició, i potser perquè no es va poder fer d’una altra manera, però va ser un pacte de silenci. Contràriament a Alemanya amb el nazisme, aquí ens hi posem molt tard en la recuperació de la memòria.
- Què queda per fer?
- Tenim la idea que la Guerra Civil s’ha volgut oblidar com si no hagués passat res i hi ha una confusió implícita: o tots eren franquistes o tots eren republicans. La gent des de sempre ha conviscut i molts d’ells s’han unit i s’ha d’admetre que uns eren d’un costat i els altres de l’altre i, en canvi, això s’ha amagat. S’ha de saber qui és la gent hereva del vencedors i qui dels vençuts. No per un nou enfrontament, sinó per avançar plegats.
- [Text íntegre de l'entrevista publicada a la Revista Reus Directe.
- Feta per Jordi Baró. Octubre 2007]
Tornar a Retalls de premsa
Tornar a Comentaris seva obra
Tornar a Home Page