BON COP DE MAC!
Articles d'opinió
Pescar «drets» amb la xarxa
[Article sobre la modalitat de publicació a Internet (Diari Avui. Suplement Sant Jordi, 23.04.2000)]
"¿I què passa amb els Dret d'Autor, doncs?" No m'havien fet mai tantes vegades aquesta pregunta fins que, els últims set dies del segle passat, vaig publicar a la xarxa, en temps de real d'escriptura, una novel.la breu que, des d'aleshores, qui vol pot llegir sense peatges de cap mena. Segons les dades estadístiques, durant els set dies del procés d'escriptura i edició, van resseguir els diversos capítols uns 25.000 visitants. És lògic, doncs, que el dubte hagi generat sovint la pregunta sobre els Drets d'Autor.
He parlat volgudament de "publicar a la xarxa". Aquesta ha estat una altra constatació arran d'aquell "divertimento". Publicar vol dir encara, per a molts, recórrer només al suport paper. Després de la "publicació", doncs, de la meva novel.la breu, exclusivament a la xarxa, sembla que les iniciatives editorials --i comercials-- posteriors han ratificat que editar a Internet també vol dir "publicar".
I, inevitablement, si es publica, es generen uns Drets d'Autor que tenen uns canals establerts i prou coneguts, però que s'han perdut en el buit del sistema, enmig d'una legislació caduca i la immensitat de la xarxa.
La Llei de Propietat Intel.lectual que empara els creadors no preveu concretament encara el suport "xarxa", però sí que explicita clarament que la indicació del © --que no exigeix cap mena de registre--, atorga la propietat i l'explotació dels drets a qui s'identifica com a autor d'una obra. Actualment, el Registre de Propietat Intel.lectual preveu set categories: Obres literàries i científiques; Composicions musicals; Obres dramàtiques i coreografies; Obres i produccions audiovisuals; Obres plàstiques; Projectes d'arquitectura; i Programes informàtics.
La creació literària és creació, tant si neix en un tovalló de cafeteria, un bloc de notes, un foli, un disc dur, i es distribueix per mitjà d'un llibre en paper couché, un llibre en paper reciclat o un llibre en Braille. ¿Per què ha de generar, doncs, tants dubtes si tria com a mitjà distribució la xarxa? El mateix Registre de la Propietat Intel.lectual admet presentació d'obres en suport informàtic i en llenguatge HTML de pàgines web de creació pròpia.
Una altra cosa és l'explotació d'aquella obra. I, en conseqüència, els Drets d'Autor que, en vida de l'autor, i durant 70 anys després, segons la legislació actual, atorga al seu propietari. Evidentment, l'edició en xarxa per pagament --un reinvent que, per mi, ja no té cap gràcia i que no fa res més sinó reconvertir les grans superfícies comercials en superfícies de pantalla individualitzades--, hauria d'arribar a tenir uns mecanismes de seguretat que permetessin la liquidació de Drets d'Autor com fins ara passa amb altres suports.
Qui va fer la primera fotocòpia es pensava que acabava d'inventar la gallina dels ous d'or i ha hagut d'acabar cotitzant per Llei, d'acord amb uns barems, els resultats d'unes enquestes, uns controls o altres sistemes que es resolen d'una manera més o menys exacta, segons el país. Amb Internet passarà el mateix. Fa just un mes, un grup de parlamentaris europeus ha creat la Fundació Europea d'Internet per treballar en la igualtat de drets a la xarxa. Un organisme, doncs, idoni per redactar també el dret als Drets que han de tenir els autors.
En un moment que comença el debat sobre si cal pagar Drets d'Autor per una pràctica tan lloable com el préstec bibliotecari, és curiós que es plantegi també si fa no fa el mateix pel que està destinat a ser igualment una pràctica habitual d'aquí a molt poc temps. ¿El mètode? No el saben ni els promotors d'Stephen King, l'editorial del qual va envermellir de terror quan uns espavilats li van copiar el text pretesament enxarxat sota pany i clau.
Els camins estan traçats: es publicarà cada vegada més a la xarxa i es continuarà practicant el sa exercici de footing de dits del "copy" i "paste", malgrat l'avís del © i la veu de la consciència digital recitant allò de "Recordeeeuuu que copiaaar és il.legaaaal!". Servidors digitals, beneficiaris d'stockoptions, accionistes de telecomunicacions i tota la colla de brockers que diu que s'enriqueixen amb la febre d'Internet a costa dels proletaris de la xarxa hauran d'estar preparats per repartir una part dels seus presumptes beneficis entre els propietaris morals dels Drets d'Autor.
Una dada: durant l'any 1999, els escriptors catalans adscrits a Cedro, l'entitat estatal de gestió de Drets d'Autor i que vetlla pels drets de la pirateria de la fotocòpia, van percebre, en conjunt, prop de 3'5 milions de pessetes per Drets de reprografia.
Si qui va inventar la fotocòpia dels ous d'or aixequés el cap, ara potser avisaria a temps els que encara es pensen que han inventat la xarxa d'Alí Babà.
La guerra de la paperina
[Article sobre la descatalogació de la novel.la 'La guerra de la Cotxinxina', de Joan Perucho (núm. 108)]
La novel.la 'La guerra de la Cotxinxina' de l'escriptor Joan Perucho, és una de les obres de l'autor traduïdes a més llengües. Que un autor amb una extensa i reconeguda obra literària com Joan Perucho rebi de la mateixa editorial que li publica les Obres Completes, la carta formulària anunciant-li la descatalogació d'un llibre seu podria no amoïnar gens l'autor -en aquest cas no ha estat així-, però sí que hauria d'amoïnar els sectors que pul.lulen al voltant del llibre i, concretem, de la literatura.
Joan Perucho no entén que Edicions 62 no hagi volgut atendre el seu suggeriment de "regalar" la resta de l'edició de 'La guerra de la Cotxinxina' a les biblioteques del país. Seria interessant fer una recerca a vol d'ocell i comprovar que la novel.la deu estar en molt poques prestatgeries de lectura pública. Joan Perucho no entén que una de les seves obres més traduïdes desaparegui del catàleg de la seva pròpia literatura. Joan Perucho no entén, i fa molt bé de no entendre-ho, que uns escassos metres quadrats de l'existència del seu llibre no puguin mantenir-se en un fons de reserva editorial per si un dia un professor universitari o mil aventures de l'atzar fan que 'La guerra de la Cotxinxina' torni a la "vida pública dels lectors".
L'editor es cobreix les espatlles dient que aquesta "és una pràctica habitual". Resposta de comercial que ningú no ha de gosar descontradir. Però no hauria de ser una pràctica habitual fer desaparèixer títols d'autors com Joan Perucho que representen un referent en l'estudi de la literatura dels últims trenta anys.
Alguna cosa no va bé si, al costat d'ajuts a la creació i d'ajuts a l'edició en català, apareixen "taques negres" com la de la descatalogació d'obres d'autors com Joan Perucho (no és l'únic, és clar i, si no, que aixequi la mà qui n'estigui lliure; la diferència és que Joan Perucho ho ha dit en veu alta mentre d'altres prefereixen silenciar el fet per no donar a entendre que els seus llibres, com molts i molts llibres, no tenen cap sortida comercial).
En casos com aquest hi ha implicades més d'una responsabilitat: la institucional, que promociona el fet literari puntual; l'editorial, que fomenta la cultura del consum d'aparador; l'educativa, en mans dels professionals de l'ensenyament que "descataloguen" prèviament tota aquella obra literària que ja no ha entrat en "els apunts de classe" dels seus professors antecessors; la dels distribuïdors i llibreters, que practiquen la política del forner, és a dir, "pa calent del dia"; i la dels mitjans de comunicació, que, a conseqüència de tots els altres, s'oblida del llibre de fons als quinze dies que la foto de l'autor o la falsa llista de més venuts desapareix del mapa.
A qualsevol autor li dol veure desaparèixer del catàleg un dels seus llibres. Cada llibre, si l'autor ha estat honest amb el seu compromís, forma part de la seva vida. En el cas de 'La guerra de la Cotxinxina', de Joan Perucho, el més sorprenent és que el fet es produeix en una editorial
que té un dels catàlegs més considerables de la Literatura Catalana i que, recentment, col.labora en projectes de tan poc rigor com el de relats curts i autobiografies populars en col.laboració amb Televisió de Catalunya, un mitjà, paradoxalment, que perdona la vida a la Literatura Catalana i que ha reduït la seva difusió a espais d'audiències tan mínimes com ineficaces.
Si 'La guerra de la Cotxinxina' fa nosa als magatzems d'Edicions 62, no seria gens difícil fer, en un moment, una relació de títols que, ara mateix, es podrien convertir en pasta de paper sense que els fonaments de la literatura se'n ressentissin. Sense anar més lluny, 'El diari de Bridget Jones', un llibre que, per molta venda que hagi tingut, no fa res més sinó demostrar la incertesa i el desvarieig de segons quines línies editorials catalanes d'aquest final de segle que sembla que hagin obert foc en una incomprensible i inacceptable batalla més pròpia de 'La guerra de la paperina' que de 'La guerra de la Cotxinxina'.
Músic ben pagat fa més bon so
[Article sobre el tancament de la columna diària de Josep M. Espinàs al diari AVUI (núm. 107)]
Que un periodista canviï d'empresa per una millor oferta és el més lògic del món. Però semblava que Josep M. Espinàs no estava immers en els avatars del mercat periodístic. Els fets que han obligat Espinàs a deixar el diari Avui després de 22 anys i 9 mesos sense interrupció no són tan nous. La situació financera de Premsa Catalana, S.A., empresa editora del diari Avui, no està ni millor ni pitjor del que ha estat sempre. En tot cas, després de dos anys de navegar havent abandonat una bona part del llast que portava a la bodega, es troba batent rècords de falta de mitjans personals i tècnics i també batent rècords de deutes a segons quins sectors professionals com els col.laboradors que porten prop de deu mesos de retard en els cobraments dels seus serveis.
Les paraules d'Espinàs en el seu article al.ludint a estar dolgut amb l'empresa del diari Avui deixen entreveure que la paciència té un límit i que, a finals del segle XX, quan la normalització lingüística ha tocat sostre de temptatives bones i fallides i quan ha invertit quantitats incalculables en el seu procés, ningú, des del seu sacrifici personal, no ha de fer res per contribuir a la permanència d'un diari en català en el mercat, un diari que ja no és l'únic tot i que sembla que els seus màxims responsables encara es pensin que sí i sembla que vulguin tancar els ulls a la realitat que els envolta.
El pas de Josep M. Espinàs a les pàgines d'El Periódico és uns dels transvasaments habituals en la història de la premsa. Però en aquest cas, un pas més significatiu que altres. Els "presumptes empresaris" del diari Avui fa temps que han optat per la política del silenci i del cinisme davant de les reclamacions dels professionals. Una política que s'estén com la pólvora i que afavoreix actituds com les que han desembocat en la decisió d'Espinàs. Els freqüents rumors de venda de la capçalera del diari Avui a una altra empresa periodística i les promeses de futur han acabat fins ara en paper mullat, amb relleus de directors i amb excuses de mal pagador, i mai més ben dit.
Com que ningú no pot amagar que l'Avui és un diari que va néixer tort com la torre de Pisa, ha continuat tort, sobretot perquè no se li ha aplicat l'estructura de reforç que li calia. I com que ningú no pot amagar que l'Avui és un diari controlat per personatges pròxims al partit que fins ara té més capacitat de poder a Catalunya, la responsabilitat última de CDC no la pot evadir ningú.
El diari Avui actualment és un diari que fa nosa als mateixos que el mantenen. Els intents de suïcidi empresarial han fracassat tots. Ha estat sempre més forta la capacitat de continuïtat dels professionals del diari que la dels seus dirigents. La situació és tan pintoresca que representants polítics culturals han perdut l'oremus davant l'operació d'un diari que tradueix una màquina al català més que davant d'un diari que es crea en català.
Josep M. Espinàs, un savi del periodisme i de la llengua, hauria de fer que les màquines no el poguessin traduir. Músic ben pagat pagat fa més bon so, sí. Però si toca en directe i no en playback, el so arriba als qui l'escolten amb la puresa que exigeix el treball artesà. I els articles com els de Josep M. Espinàs són, encara, treball artesà sense concessions.
_______________
Pasta de paper a preu d'or
[Article sobre les retirades de llibres del mercat (núm. 106)]
Suposem que sou uns editors legalment establerts. Que sobrepasseu el nombre de títols a l'any que exigeix el Suport Genèric que atorga el departament de Cultura. Que demaneu puntualment els ajuts per aquest concepte. Que editeu bàsicament originals de premis, lliures de drets d'autor. Que distribuïu més o menys bé. Que feu la mínima promoció. I que veneu tan poc com els altres. Resultat: esteu fent el negoci del segle.
No sé per què, el negoci del llibre s'assembla a l'agricultura. ¿Què seria de l'oli, de les avellanes, de la llet i d'altres matèries primeres sense els ajuts institucionals (catalans, estatals i europeus)? Ja fa temps que feta la llei, feta la picaresca, que no vol dir pas la trampa.
Un pagès us ho explicaria millor que jo. Em faig un tip de veure avellaners replanats i mig mal esporgats perquè ha de passar la inspecció d'ajuts. Després, la collita no cal plegar-la perquè rendeix més l'ajut que el mateix producte. ¿Qui ha d'ensenyar picaresca als pagesos si en són mestres? I ben fet que fan, és clar, si volen sobreviure.
Un editor-robot com el que he descrit al principi no s'ha de preocupar de gaire cosa més sinó de greixar les màquines i anar imprimint. No li oposaran cap objecció tant si edita 'La vida i miracles de N'Agneta la Maca', últim premi d'un dels centenars de Premis Literaris que sembren amb les seves llavors les Lletres del futur d'aquest país, com si edita 'Les flors del mal', suposant que Baudelaire visqués en aquest final de segle i, per sort nostra, escrivís en català.
La retirada de llibres del mercat és una pràctica freqüent. ¿Com s'ho farien, si no, els pobres distribuïdors i llibreters? Hi ha edicions que surten i hi ha edicions que no surten gens. I no cal donar-ne la culpa a ningú. El mal és que a l'editor no li costa gaire prendre aquesta decisió atès que té cobert en la majoria dels casos el cost de l'edició gràcies, és clar, al Suport Genèric, un ajut que durant el 1998 ha estat motiu de polèmica i que ha mostrat les cartes de cara enlaire. Un intent de convertir el Suport Genèric en Selectiu va estar a punt d'aixecar en armes els editors, a cops de llibre, és clar.
¿A qui interessa que es mantingui el Suport Genèric? A l'autor, gens. Només a l'editor. Perquè el Suport Genèric, tal com està plantejat, és un ajut de caràcter "industrial". Només el maquilla el fet que estigui adjudicat des de Cultura. El Suport Genèric no arriba a l'autor. I en algun cas fins i tot el perjudica per l'allau editorial que fomenta molt sovint sense cap mena de control de qualitat.
Una edició premiada, per exemple, d'un autor català, amb bona sort deixa uns 500 llibres escampats per llibreries i prestatgeries plenes de pols, uns 500 més adquirits a bon preu per l'Ajuntament convocant del premi, uns 300 que se'n van directes als magatzems del Suport Genèric, i uns 200 entre mermes, premsa i altres menudalles que mai es justifiquen del tot. El pitjor és que moltes Biblioteques ja no volen lots de llibres provinents del Suport Genèric perquè, literalment, diuen que "no els interessen pel seu contingut". Les vendes a preu de saldo d'edicions descatalogades és l'últim pas d'un túnel fosc per on passa el llibre. Tan fosc, que sovint l'editor no hi veu clar i s'oblida d'avisar els autors afectats. A la llarga, tothom contribueix a fer pasta de paper, però, pasta de paper a preu d'or. Gràcies al Suport Genèric, és clar.
_______________
Xarop de Palol
[Article sobre la Nit de les Lletres Catalanes celebrada a Vilafranca el desembre de 1998 (núm. 105)]
Una nit més, el ritual. No hi ha faltat res. El poliesportiu amb la calefacció una mica alta perquè fa fred i perquè el guarda-robes tingui un sentit per existir. Els discursos fotocopiats dels altres anys dels organitzadors i els representants polítics. El to entre patriòtic, paternalista, alliçonador i adoctrinador que, cada any, es llança des de la trona, com si es tractés d'una celebració d'un Sopar que mai no arribarà a ser sant, però que es mereixeria que les jerarquies religioses el presentessin com a candidat a la beatificació. I els presentadors, és clar, convençuts que tothom els escolta.
Aquest any, Vilafranca del Penedès ha marcat el ritme de les converses en algunes taules i gairebé cap no s'ha salvat de rememorar el gloriós passat telenovel.lístic de 'Nissaga de poder' (el futur "de les nostres Lletres", gràcies a l'estimat Papitu), o les gestes castelleres dels Verds (el futur "de la societat de la força i el seny"), que, per cert, han obert la Nit amb un pilar frustrat, per culpa de la bandera que un enxaneta intel.ligent ha rebutjat perquè se li enganxava als peus, i han celebrat la Festa amb cava, a pesar de les picabaralles i les multes milionàries que els cavistes es propinen per uns mesos més o menys d'envelliment.
A Vilafranca del Penedès ja saben què és el gremi de la Confraria i no els ha vingut de nou que la Confraria de les Lletres hagi repetit el ritu d'investir nous confrares d'honor a la llarga llista de gairebé mig segle que, pel que fa a noms, posats a demanar cultureta literària, no aprovaria cap dels presents ni amb la nota de tall més mitjana.
Com cada Nit de Santa Llúcia, les travesses dels premis, a pesar de la voluntat dels organitzadors d'alleugerir la pesantor de les lectures de les votacions i de la comèdia implícita en el guió, no s'han lliurat del "qui guanyarà?" dels que realment encara paguen tiquet (5.000 cuques rodones que l'any vinent tothom comptarà amb euros ni que sigui per contribuir "al futur de l'economia nacional"), que per això paguen i per això hi van.
De res serveix que, durant el dia, ja correguessin els noms dels guanyadors. De res serveix que, de fa uns mesos, ja corregués la brama del Sant Jordi. El que compta és viure la farsa i imaginar-se que, com en els temps més heroics, els jurats "deliberen" en una de les taules del poliesportiu i emeten les votacions successives fins a posar-se d'acord. De res serveix adonar-se que a la Nit de Santa Llúcia el que no hi ha, precisament, són escriptors. I que, quina coincidència!, només hi són els que durant la nit seran cridats a pujar al pòdium i deixar anar el panegíric de gràcies a jurats i altres implicats en la tria del seu llibre que, aquest any, ha tingut versions de tota mena, com la més erudita del guanyador del Folch i Torres que ha decidit explicar vida i miracles de l'ànima del vell 'Patufet', o la sentimental, dels organitzadors del Carles Riba que no s'han estat de recordar Maria-Mercè Marçal.
De res serveix que les Lletres Catalanes ja tinguin un premi superior en dotació al Sant Jordi. D'aquí a quatre dies, el Ramon Llull, d'Editorial Planeta, donarà deu milions al guanyador. Però ja sabem que les qüestions materials, en Literatura, només compten per a quatre "genèrics" que no "suporta" ningú.
Tothom pensa que cal canviar la cara de la Nit de Santa Llúcia. Tothom atribueix a Òmnium Cultural el seu caràcter tancat a acceptar noves fórmules. ¿Per què la Nit de les Lletres Catalanes ja és l'única de les tres que es fan als Països Catalans que no es retransmet en directe per televisió? Falta un guió. Una organització. Un tempo. La Nit ha deixat penjat el conseller Joan Maria Pujals quan algú ja començava a circular camí del guarda-roba i, a fora, al vestíbul del polisportiu, la coral s'esperava amb la partitura a les mans, disposada a atacar. Camí de la una de la matinada.
Hi ha un grup de música, de gent catalana, que toca rock castís des de fa temps. Es diuen Jarabe de Palo. No es tracta de transformar Santa Llúcia en una santa folklòrica -que Òmnium Cultural ens conservi la vista!-, però, almenys en aquesta edició al Pavelló Nou de Vilafranca del Penedès, la falta de ritme i el memorable numeret coral de rigor hauria pogut estar substituït pel d'un grup amb més vibracions. El patriotisme, el paternalisme, l'alliçonament i l'adoctrinament haurien tingut un punt culminant si, per una nit -i ja en van 48!-, i en honor al guanyador, vaticinat de fa mesos, els Jarabe de Palo haguessin acceptat anar al poliesportiu de Vilafranca i dir-se Xarop de Palol. La música, com la Literatura, també té dret a "fer pàtria". Ni que sigui bilingüe. ¿O no?
_______________
Titànics i biblioteques
[Pregó dels IX Jocs Florals de l'Eixample de Barcelona][núm. 104]
Hi ha mil maneres de començar unes paraules com les que heu tingut la gentilesa d'encarregar-me per a aquest acte. Però ho faré amb quatre que tothom, els més joves i els no tan joves, coneixen molt bé: "Hi havia una vegada...".
¿Qui es devia inventar una expressió com aquesta, tan suggerent, per arrencar un conte, una novel.la o una història? Mireu, si n'és, de suggerent, que fins i tot estic segur que supera els efectes que anuncien els spots de l'aspirina Bayer i la del Pharmaton Complex junts.
"Hi havia una vegada...". ¿Quants dels contes que s'han escrit, pensant en aquests Jocs Florals de l'Eixample, deuen començar així? Per tant, tampoc no vull ser diferent dels que s'han deixat endur uns dies per l'escriptura, l'eina bàsica de la Literatura, i s'han deixat anar per aquestes vies escrites de la informació que no paguen peatge, ni connexions telefòniques, ni estan embussades, ni comuniquen mai, com el 055 d'Internet.
Hi havia una vegada... doncs, una ciutat on tothom vivia molt feliç. Els seus habitants presumien d'un Modernisme centenari. Quan els visitaven els habitants d'altres ciutats, deixaven que badessin i que s'emportessin, a pessics de cop d'ull, tot allò que ells podien veure de sol a sol.
Sí, en aquella ciutat tothom vivia molt feliç.
Bé, això és el que deien els diaris, les ràdios i els Telenotícies, almenys.
Tenien un president que viatjava molt per tot el món. Que anava a veure altres països on construïen ponts llarguíssims. I quan tornava a casa deia: "Jo també vull fer un pont tan llarg com aquest!" Tenien un alcalde que sortia a passejar amb bicicleta per un carril bici. Visitava la muntanya i visitava el mar i tornava a casa i deia: "Renoi, que n'és de llarga aquesta ciutat, i quin fart de pedalar que t'has de fer, si vas en bici!". I quan havia dit això, pujava cap a la muntanya, de passada anava al mercat nou de trinca, i inaugurava contenidors anomenats pneumàtics, però que semblaven xemeneies del Titànic.
Als habitants d'aquella ciutat els agradava que el seu president visites països on feien ponts llargs i el seu alcalde anés en bicicleta i inaugurés contenidors en forma de xemeneia. Vivien tan feliços que s'havien acostumat a riure molt. Algú els havia dit un dia que riure ajuda a viure. I, als vespres, després de sopar, en lloc d'anar al gimnàs, de prendre la fresca al balcó, regar les plantes, netejar el gos, fer aeròbic, fer petar la xerrada o sortir a córrer amb patins en línia, s'havien acostumat a posar-se davant d'una mena de guignol digital que es movia amb un comandament a distància.
Els dilluns reien amb "ha, ha, ha". Els dimarts els tocava "he, he, he". Els dimecres els feien "hi, hi, hi". Els dijous era el torn del "ho, ho, ho". Els divendres tenien "hu, hu, hu". I el dissabte i diumenge, per reposar de tota la setmana, repetien una mica de "ha, he, hi, ho, hu", per prendre forces per tota la setmana següent.
Però un dia, els habitants d'aquella ciutat tan feliç es van adonar que s'havien oblidat de fer el que sempre havien fet els seus avis: no llegien!
Bé, sí que llegien. Llegien la cartellera dels programes del "ha, he, hi, ho, hu". Llegien les etiquetes dels tetabriks. I llegien els senyals de trànsit i els recorreguts dels autobusos, i llegien les factures del telèfon, l'aigua, el gas, l'electricitat, i els missatges del caixer automàtic.
Fins que un dia, uns quants d'aquells habitants, amb els ulls plorosos de tant riure, van decidir anar a veure el seu president i el seu alcalde, els dos alhora, perquè tenien el despatx molt a tocar l'un de l'altre.
"Hem pensat que riem massa i llegim poc", els van dir els pobletans. "I ara! -van respondre el president i l'alcalde alhora- més val riure que llegir!"
Però, no. No els van convèncer. I com que, ni que riguessin tant, no tenien un pèl de babaus, van anar al gra: "Volem una biblioteca".
Quan van sentir la petició, el president i l'alcalde es van mirar. Feien cara de pensar: "¿Què diuen ara aquests? ¿Una bibli... què? ¿Una bibiseca?" "I el meu pont llarg com un dia sense pa?", es va exclamar el president. "¿I el meu carril bici fins a la ratlla de l'horitzó on encara no ha arribat mai ningú?", va exclamar l'alcalde. I alcalde i president van respondre a una, com si fossin del cor d'un Liceu: "Ja la farem quan s'acabi el ciment de fer ponts i la pintura de fer carrils!".
I així van anar passant dies, i setmanes, i mesos, anys i panys! Va passar un segle sencer. Van tenir temps de fondre pessetes i d'encunyar euros. Van fer un pont, bé, un pontet, damunt d'un riu sec. I un pas zebra, que quan plovia relliscava, i que els diumenges al matí podien fer servir les bicicletes. Ah, i van posar més xemeneies d'aquelles del Titànic per tot arreu, on els més entristits, de nit, anaven a remenar per veure si hi trobaven algun llibre vell per poder llegir d'amagat.
I els habitants d'aquella ciutat tan feliç havien deixat de riure perquè estaven enfadats. Anaven pel carrer murris. I tots portaven un llibre penjant del nas en senyal de protesta per què ni el president ni l'alcalde els havien volgut fer una biblioteca en tot un segle.
Bé, això passava en una ciutat molt lluny d'aquí quan "hi havia una vegada".
Ara, diuen si els seus habitants ja tornen a riure. Han descobert que el "ha, he, hi, ho, hu", però el de debò, viu amagat entre les pàgines dels contes, de les novel.les, de les històries d'aventures, dels relats de fantasia, dels llibres que parlen d'altres habitants d'altres ciutats com la seva, que també tenen presidents i alcaldes com els seus, però que un dia van descobrir que no calia fer un pont llarg com un dia sense pa, ni un carril bici de mar a muntanya fins a l'horitzó si no els servia per fer cap a una biblioteca on s'hi amaga el tresor més ben guardat de la Humanitat, aquell tresor que ensenya a riure, que ensenya a plorar, que ensenya a parlar, que ensenya a estimar, que ensenya a conèixer, que ensenya a viure i que ensenya a morir... i, ai, caram!, si convé, també ensenya a construir ponts i fer carrils bici.
I en aquella ciutat, ara, per primavera, els seus habitants fan Jocs Florals a cada cantonada, reciten poemes per telèfon, expliquen contes al costat dels jardins, escriuen paraules als balcons, enganxen versos als vagons dels metros, i planten llibres, com si fossin arbres, al mig del carrer.
I ho fan perquè només és així com les paraules, com les cases modernistes fa cent anys llargs, s'eixamplen i s'eixamplen i s'eixamplen... I tantes paraules juntes acaben fent una llengua.
I diuen si ara són tan rics de paraules que han hagut de fer un Banc de Mots que anomenen La Pedrera on, quina casualitat!, un veí del meu poble amb unes barbes de tres pams guarda ben guardades totes aquelles lletres, paraules, frases, paràgrafs, versos, estrofes, capítols i pàgines i pàgines i pàgines que els nens i les nenes, els nois i les noies, els homes i les dones, s'han anat inventant i reinventant al llarg de tots els Jocs Florals d'aquella ciutat.
Fins a avui. Fins en aquests Jocs Florals de l'Eixample. I fins als Jocs Florals de l'Eixample de l'any que ve. I fins als del final de segle, també.
Per molts anys, doncs, i per moltes paraules a tots.
Pronunciat el 15 de maig de 1998, en l'acte dels Jocs Florals de l'Eixample, organitzats pel Centre Cívic Casa Elizalde, el Centre de Recursos Eixample i el Consell del Districte.
_______________
Vint anys al quadrat
[Article sobre el 20è aniversari Premis Literaris Baix Camp (núm. 103)]
Al 1978 volíem...
(No. Voler es poder, com diu aquell.)
Al 1978 pensàvem...
...pensàvem, ingènuament, que al 1998 ja no caldria fer Premis Literaris.
Suposo que, sota la mirada escèptica dels cansats -aquells que no fan mai la feina ni la deixen fer- somniàvem una Literatura normalitzada.
Érem un cas isolat, lluny del melic cultural, entre mitja dotzena escassa de premis considerats de prestigi. Un cas isolat perquè els vam convocar des del primer moment a tots els Països Catalans. Un cas isolat perquè era l'únic obert a joves. Un cas isolat perquè pretenia una fita que les Escoles d'Escriptura han descobert ara: fomentar la lectura i l'escriptura a la vegada.
No cal dir que, fa vint anys, el que ara anomenem Institucions, i més fredament Administració, és a dir, el minaret dels polítics, es limitava a concedir alguna subvenció amb aquell esperit paternalista i egoista a la vegada que, els seus hereus encara no s'han tret del damunt: "Feu, feu poc, i doneu-nos les gràcies."
Sorprenentment, al 1998, la mitja dotzena de Premis Literaris de fa vint anys s'han convertit en mitja dotzena de premis per any a cada ajuntament, institució, institut, escola o centre cívic.
¿Com pot ser que un país que llegeix tan poc escrigui tant?
¿Us imagineu que, en futbol, tothom estigués sobre la gespa i molt pocs a les grades?
Doncs, a la Literatura Catalana -i potser a alguna altra també- li passa una cosa semblant.
El nombre de Premis Literaris actuals no el sé. La dotació econòmica, majoritàriament extreta de les arques públiques, destinada a Premis de tota mena en llengua catalana sí que puc dir que supera els 130 milions de pessetes per temporada.
Per tant, aquell: "Feu, feu poc i doneu-nos les gràcies" ha esdevingut: "No cal que feu i doneu-nos igualment les gràcies perquè ho fem nosaltres."
En cap moment, però, ningú no es planteja per què, després de vint anys, encara cal convocar des de les institucions públiques tants Premis Literaris en una cultura, la Literatura de la qual gairebé no és present en els grans mitjans de comunicació i en una cultura, la Literatura de la qual ha entrat en una roda dominada descaradament pel mercat.
Curiosament, al llindar dels 20 anys dels Premis Literaris Baix Camp -als quals em trobo lligat per una mena de cordó paterno-umbilical que algú ha descobert sense jo proposar-m'ho-, la convocatòria dels PLBC no ha de donar les gràcies a ningú, de la mateixa manera que ningú no les hi ha de donar a ella.
Quan una iniciativa civil (¿millor "cívica"?) d'aquesta mena resisteix vint anys -i a mi m'agradaria creure que en total llibertat i independència- ni que hagi passat per diverses mans de relleu organitzadores, sense canviar gaire l'esperit inicial, és senyal que devia néixer oportunament i que ara deu estar consolidada. Però de segur que també vol dir que s'ha criat, potser salvatgement, però, precisament per això, més eficaçment, sense mals empelts ni influències externes, pendents del que "ara es porta" o "del que ara funciona".
¿Per què es convoquen encara els Premis Literaris Baix Camp?
Em sembla que per tres raons bàsiques:
Perquè malgrat l'augment incontrolat de premis, no hi ha encara una convocatòria que tingui el prestigi suficient oberta a tots els joves escriptors i escriptores dels Països Catalans.
Perquè compleix un requisit clau com és el de no dotar excessivament els premis i, en canvi, publicar-los, modestament però rigorosament.
I perquè continua sent l'única convocatòria que recorda dos noms de la Literatura Catalana que no compten amb cap altra iniciativa d'aquesta mena, el narrador Antoni de Bofarull i el poeta Gabriel Ferrater.
Molts dels joves guanyadors en aquests vint anys han fet un fecund camí en la Literatura Catalana. Ja a la primera convocatòria, unes aleshores "criatures" com Àngels Marcer -ara actriu- o Aràntzazu Fonts -després filòloga i poeta- hi són presents. Més endavant hi van apareixent noms d'escriptors i escriptores encara joves avui, però prou coneguts com els de Rosa Pagès, Rafel Vallbona, Aleix Cort o Alfred Bosch, aquest, l'últim premi Sant Jordi de novel.la. I me'n deixo molts que els índexs de cada publicació anual tenen per a testimoni i que han anat apareixent com a noves veus, tant en narració com en poesia.
Vint anys després, continuo pensant que els premis literaris han de desaparèixer. Que cal anar cap a una normalització plena de la Literatura. I això, per mi, vol dir: que els seus autors tinguin presència en la societat i que recuperin el prestigi que els han volgut escatimar; que cal lluitar perquè les lleis de mercat no enganyin el lector i li amaguin les petites peces de qualitat que hi ha sota les pedres dels més promocionats per raons externes a la mateixa obra.
Però, tal com fa vint anys pensava que els Premis no havien d'existir -i em vaig trobar donant el tret de sortida dels actuals Premis Baix Camp-, ara, penso igualment que no han d'existir -i em trobo empenyent novament els organitzadors perquè no es deixin vèncer pels qui, sota l'excusa del "ja ho farem nosaltres" voldrien avortar iniciatives cíviques (¿o millor "civils" ara?) d'aquesta mena.
Per això cal encoratjar tots els que, vint anys després, encara es fan seva la convocatòria i continuen posant les bases, any darrera any, per elevar aquest vintè aniversari al quadrat.
Al quadrat del prestigi, al quadrat de la participació, al quadrat de la bona literatura i al quadrat de les futures veus de la narració i la poesia.
Andreu Sotorra
Escriptor, periodista i fundador dels Premis Literaris Baix Camp
_______________
¿Sol...er o sol... devila? ¿Qui fa el Toni?
[Article sobre el llibre bestseller del Sant Jordi 98 (núm. 102)]
En el moment d'escriure aquestes impressions sobre la lectura de la versió històrica feta pel mediàtic --i ara bestseller santjordià Toni Soler (Figueres, 1965)--, tinc davant, agafats a l'atzar, tres llibres i un disc de llarga durada, tots de divulgació històrica catalana: 'Història de Catalunya Il.lustrada', de Ferran Soldevila, amb il.lustracions de Josep Granyer; 'Resum d'Història dels Països Catalans', de Ferran Soldevila, revisada i ampliada per Miquel Coll i Alentorn; 'Història de Catalunya', d'Oriol Vergés, il.lustrada per Pilarín Bayés; i 'Història de Catalunya en cançons', sota la direcció musical d'Antoni Ros Marbà.
De les quatre, la de Ferran Soldevila dedicada als Països Catalans és la que té, a primer cop d'ull extern, més semblança amb aquesta nova 'Història de Catalunya (modèstia a part)', (1a edició) de Toni Soler, amb una única il.lustració de Pere Virgili, que hi aboca tota la seva ironia plàstica: El pit de Guifré el Pilós és gairebé una paleta de pintor d'on el rei de França, amb un pinzell, fa les quatre barres sobre una tela. Però també hi ha el Cobi, de Mariscal, en un escut; un joc d'asos en un altre, i l'ensenya nord-americana en un altre. La foto de contracoberta, un Toni Soler medieval amb vestimenta cavalleresca, endevina un text, com a mínim, xocant.
Però la proposta de Toni Soler enganya. Enganya no pas en el contingut sinó en allò que els lectors (¿35.000, diuen?) potser hi voldrien trobar. És a dir: si s'espera una interpretació personal de la història, una tergiversació de segons quins fets, o una versió 'ha, ha, ha!', no és aquest el llibre adequat. Toni Soler, llicenciat en història contemporània, però sobretot periodista i comunicador, integrat a l'equip d'El Terrat, té molt d'interès a continuar 'explicant' la Història de Catalunya. La vena d'historiador el venç, doncs. Però hi aporta la vena de comunicador i, la diferència entre els llibres d'història divulgativa esmentats abans i aquest és que Toni Soler escriu prou bé per fer entenedor un procés històric amanit amb tics i tocs de la seva vis televisiva.
No hi ha dubte que si el que pretenia Toni Soler --o l'editorial promotora-- era fer un text digerible, aquest ho és. Però continua arrossegant el llast de voler entrar en els segles i segles d'història que ens avantatgen amb la dificultat que si el lector no té un coneixement previ de segons quins moments històrics, la seva comprensió, en alguns casos, continua demanant més informació.
Al marge d'això, em sembla, doncs, que una Història de Catalunya (o dels Països Catalans) desinhibida i sense manies, continua estant pendent. No n'hi ha prou de deixar anar, enmig del text, un "tatxííín!", "quina gràcia!" o un "molt maco!", o dir d'un rei que era "un faldiller", o d'un altre que era "un pobre noi, raquític, feble i retardat mental". Vaja, no n'hi ha prou a fer el 'Toni' (i mai més ben dit!).
Jo apostaria per una 'Història de Catalunya (sense modèstia)' com a complement de la primera '(modèstia a part)'. No cal que tingui 250 pàgines com aquesta. L'esquema del guió seria: un cop apresa la història en la primera entrega, ara ens permetem llegir-ne una versió irònica, capgirada, estripada. El que sí que crec és que Toni Soler ha fet un guió del que podrien ser esquetxos radiofònics o televisius. I estic segur que molts dels passatges de la seva 'Història de Catalunya', explicats i escoltats en directe, i amb efectes de so i tot, guanyarien molt. ¿S'hi apunta algun intrèpid cap de programes?
________________
¿Qui pren el pa del cistell a qui?
[Article sobre el rànquing de vendes de llibres del Sant Jordi 98 (núm. 101)]
La informació viu de rànquings, estadístiques, mitjanes i quadres sinòptics. El Dia de Sant Jordi (o el Dia del Llibre) no se'n salva. Quan són les dues de la tarda, els informatius audiovisuals comencen a bombardejar el servei de premsa dels gremis que han de donar les dades (llibreters i editors). I quan uns i altres encara estan en el tràngol de controlar que la distribució no falli i que hi hagi les reposicions que fan falta a cada moment, es veuen obligats a donar noms, títols i, si pot ser, xifres!
Impossible. A mitja tarda, aquest any, el Gremi de Llibreters ha dit el que ja tenien decidit segurament abans de començar la jornada frenètica del Sant Jordi. Que no hi hauria rànquing. Bé, que no hi hauria rànquing, almenys, en el sentit de posició de pòdium, primer, segon, tercer... fins a mitja dotzena, almenys, que és la mida que accepten sense problemes els quadres gràfics de televisió i diaris.
Però a les vuit del vespre, la febre tòpica de la informació s'ha desbordat. "¿Doncs, què direm si no tenim rànquing?", han implorat alguns responsables de fer el seguiment de la jornada.
El Gremi de Llibreters ha donat el rànquing que no és rànquing però com si ho fos. I ha tirat al dret, entre el que es preveia i el que es volia que sortís: els llibres més venuts són els dels autors que tenen una presència mediàtica.
Així, d'una bufada, s'ha passat de tenir en compte els noms dels escriptors i escriptores que prometien per les seves novetats de literatura a esmentar només la mitja dotzena que cada dia, spots televisius, caretes de programes, entrevistes de seccions de ràdio i televisió i coses de la vida, s'encarreguen de donar a conèixer una i una altra vegada.
Són els autors més rendibles per als editors. No necessiten promoció, ni presentacions, ni crítica, ni opinió de ningú. Es venen simplement perquè fan riure per televisió, fan gràcia, fan el que s'anomena humor o, en definitiva, tenen l'oportunitat de la comunicació a la seva mà.
La tendència del comprador/lector de Sant Jordi ha canviat radicalment en només cinc anys. O potser és un canvi conseqüència d'un relaxament d'anys i panys. Els escriptors i les escriptores han confiat durant anys que, pel sol fet de ser escriptors, la seva coneixença i la de la seva obra estava garantida. Res més lluny de la realitat. El noranta per cent de les cares que aquest matí oferien en tires de foto carnet alguns suplements de diaris només eren coneguts entre el gremi, la família i els amics.
A l'hora de reposar del tràfec del dia, molts escriptors i els seus promotors editorials pensaran, com des de fa uns anys, en què han fallat. ¿No n'hi va haver prou a fer un esmorzar de presentació, un parell d'actes en llibreries i aconseguir tres entrevistes i un parell de crítiques durant un parell de mesos de pacient operació preSant Jordi?
Des de fa molt de temps, els escriptors han desaparegut dels mitjans de comunicació més massius. Són només, de tant en tant, carnassa de suplements culturals i amb prou feines. Però no tenen un lloc en les programacions dels espais de màxima audiència que condueixen --coses de la vida!-- els que ara els prenen el pa del cistell.
¿Però qui regeix la línia programàtica de les cadenes públiques de televisió? I, posats a posar el dit a la nafra: ¿D'on surten els diners que farceixen els pressupostos i els dèficits dels mitjans públics?
Les experiències més recents demostren que estem molt lluny d'aconseguir un mínim de presència en els mitjans que acosten ara per ara al gran públic. La polèmica campanya del Punt de Lectura, retirada, a petició dels editors, dels dies pròxims a la passada Setmana del Llibre en Català i dels pròxims a Sant Jordi, n'és una mostra lamentable. Les oïdes sordes a les peticions dels diferents sectors implicats en el llibre sota l'excusa: "El llibre no té audiència", són una vergonya que arrosseguen, un al darrera de l'altre, tots els representants polítics que regeixen els destins de les dues cadenes públiques catalanes de ràdio i televisió. La passivitat, també, dels escriptors i, a vegades dels editors -tan exigents en altres camps-, desconcerten qualsevol anàlisi.
Hi ha un any d'aquí al Sant Jordi de 1999. Un any per posar remei a una situació que corre el perill de convertir la Literatura en un gueto entre amics. Un any per compensar la balança entre el bombardeig permanent d'uns "graciosos" de torn, fets d'un dia per l'altre, a canvi de sacrificar uns "caiguts en gràcia" fets amb el solatge del temps. Un any per decidir què convé promoure: ¿el Llibre o les Lletres? ¿La imatge o el contingut? ¿El gall o el farciment? I aleshores sabrem el pa que s'hi dóna i amb quin cistell cal portar-lo sense por que un es mengi el de l'altre.
_______________
Tornar a Articles d'Opinió
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page