MICROMOT
Comentaris literaris
El PHN de Jesús Moncada
[Glossa pronunciada en l'acte de lliurament dels Premis Cavall Verd 2001. Binissalem]
- L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha instituït a partir d'aquest any el Premi dels Escriptors Catalans per distingir la trajectòria literària d'un autor o una autora vius. És aquest, doncs, un guardó que aporta un tret inèdit: que sigui el conjunt de la mateixa professió qui reconegui un dels seus col.legues. L'escriptor Jesús Moncada ens honora amb aquest I Premi dels Escriptors Catalans que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana li atorga per la qualitat de la seva obra narrativa i la seva singularitat dins les lletres catalanes.
- Voldria fer referència per uns moments a un gran escriptor i periodista del segle passat quan, als anys vint, en una columna de diari avançava: "La primera cosa que ha de preocupar els escriptors catalans és escriure dignament la nostra llengua". Josep Maria de Sagarra era dels que creia que "per mitjà de la novel.la hi ha hagut, entre els països que tenen la cultura al dia, un intercanvi en el coneixement de les classes socials."
- Deia Josep Maria de Sagarra: "Amb la novel.la, els prínceps s'han informat de la manera de pensar i de viure dels trinxeraires, i els trinxeraires s'han pogut informar de la manera com fan l'amor les princeses. La novel.la ha estat una de les armes més poderoses de la societat democràtica." Jesús Moncada, contista i novel.lista, és un clar exponent del que deia Josep Maria de Sagarra als anys vint. Ambiciós amb la seva obra, alquimista en el seu taller d'escriptura, amant d'una força històrica en la seva narrativa, Moncada admet l'angoixa de l'acte d'escriure i, en contrapartida, ofereix al lector un gran plaer, no pas exempt de dificultats. Escriu de l'única manera possible: en un honest acte de generositat i d'amor.
- Jesús Moncada ha navegat entre el realisme i la fantasia per recrear un passat --ara ja indestriable de la literatura catalana--, i ha elevat a la categoria de mite l'antiga població de Mequinensa, les ruïnes de la qual, en el fons del melic dels Països Catalans, de segur que ara vigilen amatents sota les aigües del riu Ebre, mentre, a dalt, a peu pla, la història continua amb Plans Hidrològics, reivindicacions populars medioambientals i Decrets en paper reciclat... ¿És aquest un Camí de sirga modern que potser parla encara de l"endemà" de l'anegament de Mequinensa?
- No sé què en deu pensar Jesús Moncada d'aquest enrenou político-social per les aigües del seu riu, des del privilegi de la seva talaia literària i des del seu domini d'autor que ha recreat aquest paisatge. El que sí que sé és que, quan els francesos, per citar uns bons lectors, troben a cal llibreter la novel.la Les Bateliers de l'Ebre --que és el títol en francès de Camí de Sirga--, saben molt bé de què els parla l'autor.
- Jesús Moncada és un dels autors catalans actuals més traduïts. I la difusió --i la fusió-- de la literatura catalana amb les altres literatures és un dels reptes que encara tenim. El seu Camí de sirga ha traspassat més d'una dotzena de llengües entre les quals es troben, per esmentar-ne dues d'allunyades, el japonès i el vietnamita. Fa molts pocs dies, al cinema, veia precisament la pel.lícula d'un director vietnamita, À la verticale de l'été, una història contemporània, senzilla, de tres germanes, que ocorre entre pluges i xafogor, i pensava en la força de les històries senzilles, però arrelades en l'ànima dels seus personatges. ¿Per què la novel.la 'Camí de sirga' la pot entendre un lector vietnamita?: pel mateix motiu que els catalans podem entendre el guió de À la verticale de l'été. Perquè les dues obres parlen del que sentim, del nostre passat més íntim, del nostre present, de les nostres frustacions, dels nostres desitjos, de les nostres contradiccions. I les dues ho fan amb comprensió, amb tendresa, i amb un pols d'ironia.
"Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües --escombrat per les transformacions socioeconòmiques-- el món de la seva infantesa." És una afirmació de l'enyorat Pere Calders amb qui Jesús Moncada es va passar hores i hores, durant dotze anys, del que ara en diríem "hores extres", jugant a "màquines d'escriure", com qui juga a "barcos", omplint de lletres fulls i fulls en una mena de ping-pong literari: en un costat Jesús Moncada i a l'altre Pere Calders, a dins del modernisme de l'aleshores editorial Montaner y Simón, al carrer Aragó de Barcelona, en el terrat de la qual, Moncada ha tingut també el privilegi de retratar un Pere Calders entremaliat i murri, abans que el terrat de la Montaner y Simón fos aquest garbuix poètic de filferros que posa de nas enlaire els turistes de can Tàpies.
- Fruit d'aquella amistat a la Montaner y Simón, Pere Calders va ser el primer lector de Jesús Moncada. No ho pot dir tothom. Per això, quan Calders li prologa la reedició de Històries de la mà esquerra --el seu primer recull de contes--, allà, ja diu que Moncada "no es proposa de ser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l'empar d'enriquidores formes dialectals. El preocupen amb plena consciència el país, l'idioma, els tombants de l'època, i l'home baquetejat per tots els elements que el desborden."
Pere Calders, en certa manera, ens torna a portar a allò que deia Josep Maria de Sagarra als anys vint: "De totes les formes que té l'art de la paraula, la de novel.la és la més assequible, la més apassionant, la que s'adapta a tots els paladars; la novel.la és la forma democràtica per excel.lència de la paraula."
- Les lletres catalanes tenen la sort de comptar amb un novel.lista com Jesús Moncada. Si Jesús Moncada fes de Guardiola --i no em refereixo al seu primer i únic editor, el benvolgut Carles-Jordi Guardiola, sinó que em refereixo al jugador del Barça--; si Jesús Moncada, deia, fes de Pep Guardiola, i anunciés que se'n va a tocar tecles a l'estranger, els diaris, les ràdios i les televisions no en donarien la notícia a primera plana ni muntarien reportatges, entre sentimentals i patriòtics, com ha passat amb el noi de Santpedor.
- Per això existeix, doncs el Premi dels Escriptors Catalans. Per omplir un buit en aquest divorci que hi ha entre els mitjans i la literatura. Per recordar que Jesús Moncada és aquí, que ha escrit i escriu, que ha traduït i tradueix, que surt de casa i passeja per la Rambla, que va en metro, que passa gairebé desapercebut i que no és perseguit pels seus fans --¿i com ha de ser, si no, per a un escriptor, que es deu als seus lectors anònims i no a milers d'espectadors, que no llegeixen, i que només es fixen en la piga postissa d'una autora o amb el tupè kitsh d'un autor perquè els veuen cada dia a la pantalleta?
- El Premi dels Escriptors Catalans també reivindica aquest dret a l'escriptor discret, callat, rigorós, empedreït en la seva dèria, matiner a la feina, artesà i no industrial, i amb poques vel.leitats tecnològiques: a tot estirar un contestador automàtic que ell mateix bateja de "rEmalEït", amb les "es" ben clares del parlar de la Franja. Un contestador així, tan remaleït, no pot ofendre ningú si no trobeu el seu amo a casa.
- Jesús Moncada, ja ho sabeu, és l'autor de les Històries de la mà esquerra, d'El cafè de la granota, de les Calaveres atònites, del Camí de sirga, de La Galeria de les estàtues, de l'Estremida memòria...
Com ell diu, si «A l'ínclita, catòlica i gairebé immortal ciutat de Torrelloba, el sol eixia per l'est, i ni els més escèptics gosaven qüestionar-ho»... jo diria ara, amb el seu permís, que: «A la riba de la singular i heterogènia, polida i embrutida, brillant i decadent, estimada i ignorada legió de les lletres catalanes, la llavor d'entresegles de la literatura catalana neix per Mequinensa. I estigueu també segurs que --com passa a Torrelloba amb el sol--, ni els més escèptics no gosaran mai de qüestionar-ho.
Jesús Moncada, en nom de les escriptores i els escriptors catalans, moltes gràcies per la teva aportació i per la teva valuosa trajectòria.
«Micromot»
Aquesta secció ha constat de 135 comentaris de llibres (a sota una tria)
[Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. Temporades des del 1997 al 2000.
«Clip de Llibres»
Aquesta secció ha constat de 175 comentaris de 3 llibres cadascun (a sota una tria)
[Emès per Ràdio Estel. Fòrmula Estel. Temporades des del 2011 al 2015.
- Francesc Trabal. Vals. Quaderns Crema.
Biblioteca Mínima. 263 pàgs.
[Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. [Núm. 1.590]
- Aquest any [1999] es commemora el centenari de Pere Quart/Joan Oliver. En vam parlar un dia. Doncs, en tenim un altre, de centenari. Es tracta del de Francesc Trabal, un autor no tan popular com Pere Quart, però amb una obra que marca també un punt de partida dins la creació literària des anys trenta. Es tracta de 'Vals', un títol enigmàtic, però que té el do de la brevetat.
- Reeditada ara a Quaderns Crema, el lector es podrà adonar del que deia fa quaranta anys Gabriel Ferrater: "'Vals' és l'única novel.la catalana veritablement ben escrita'. Han passat moltes coses en quaranta anys, però el cert és que, es podria afirmar encara que 'Vals' és una de les novel.les que es poden llegir ara amb la mateixa modernitat que devia representar en el moment de la seva edició, l'any 1935. L'estil és, diria, més nítid a vegades que segons quins estils pretesament moderns d'ara mateix, i la introspecció psicològica està molt per damunt del que de tant en tant se'ns fa passar per intronspecció psicològica.
- 'Vals' és una novel.la típica de relacions de parella, de famílies benestants, que s'allunya del realisme del segle XIX i és precursora del que hauria de ser la narrativa del segle XX. Com es pot suposar, el vals hi apareix en un moment o altre. 'Vals' es podria comparar en alguns moments a algunes novel.les de Francis Scot Fitzgerald, autor nord-americà que, precisament el 1934, un any abans de 'Vals', publicava 'Tendra és la nit'.
- Parlava abans de centenaris i de Pere Quart perquè Francesc Trabal va néixer també a Sabadell, com Pere Quart (va morir a Santiago de Xile, el 1957) i va ser un dels integrants del grup 'La Mirada'. Dos centenaris, doncs, gairebé cosins germans. No és aquesta la primera novel.la que es reedita de Francesc Trabal. Quaderns Crema havia publicat en els últims deu anys llargs, articles seus i sis de les set novel.les de Trabal, com 'L'home que es va perdre', 'Era una dona com les altres', 'Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon' i 'Temperatura', totes del període entre 1930 i 1945. Per aquesta novel.la, 'Vals', Francesc Trabal va guanyar el premi Crexells, que avui encara s'atorga com un dels premis més antics.
- Henri Troyat. Alioixa. Traducció d'Antoni Dalmau.
Columna. 158 pàgs.
[Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. [Núm. 1.589]
- Sovint hem parlat d'històries, de novel.les d'amistat. Aquesta n'és una. Henri Troyat està establert a París, és membre de l'Académie Française i procedeix d'emigrants russos que van abandonar Moscou amb la revolució del 1917. Henri Troyat tenia aleshores 8 anys i la novel.la parla de la seva adolescència i de l'amistat que fa amb un jove francès de casa benestant, molt benestant, que fa que ell compari constantment amb la situació de penúria de la seva família d'emigrants. 'Alioixa', en rus, és una manera afectiva de nomenar Aleksei. Utilitza aquest títol, doncs, per presentar el protagonista que, juntament amb el seu amic Thierry Gozelin, fan un aprenentatge i una maduresa rapídissima pels noms de la literatura clàssics i també s'ajuden l'un a l'altre a ser crítics amb les pròpies cultures i a reconèixer cadascú la seva.
- Així, Alioxa, que rebutja la cultura dels seus pares, no vol parlar rus, no vol viure en el passat de la Rússia gloriosa, es llança al francès com un miratge de futur i de cultura, però serà el seu amic Thierry qui li farà veure també que el coneixement dels clàssics russos i la llengua dels seus pares és una riquesa de la qual no hauria de prescindir.
- Tota història d'amistat té un punt àlgid, de sorpresa per al lector, si volem que li deixi un bon regust de la lectura. En el cas d'Alioixa, aquest punt àlgid és la mort de l'amic francès i la mort en un moment que els dos han acabat de passar una temporada de vacances fora de París. Mor també Anatole France, amb un enterrament amb tots els honors, i mor anònimament l'amic d'Alioixa. El govern francès reconeix el nou govern rus i els emigrants russos del 1917 han de començar una etapa de fitxatges i controls. Novel.la d'immigració, doncs, d'immigració de tots els temps.
- Henri Troyat defineix molt bé aquesta situació quan, a mitja novel.la, diu: "Damunt de la terra hi havia els blancs, els negres, els grocs i, finalment, una raça a part, els emigrants. I ningú no podia evadir-se d'aquella condició d'emigrant, com ningú no podia canviar el color de la seva pell".
- Miquel M. Gibert. El teatre de Joan Oliver. Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. 413 pàgs. [Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. [Núm. 1.588]
- Pere Quart / Joan Oliver té una traducció seva en cartellera aquests dies. 'Tot esperant Godot' s'estrena dimecres (10) al Teatre Lliure. I el 1999 és precisament l'any del centenari de Pere Quart. Suposo que és una coincidència, però el llibre 'El teatre de Joan Oliver' és molt oportú. Entre altres coses perquè són més de 400 pàgines molt ben documentades per Miquel Gibert, que és també autor de teatre i, sobretot, estudiós de teatre.
- Pere Quart / Joan Oliver, que havia nascut a Sabadell, havia demanat públicament fa 20 anys promoure el teatre català i promoure'l també a través de la televisió. Jo no sé què pensaria ara Pere Quart, sabadellenc com era, si veiés la telenovel.la 'Laberint d'ombres' situada a Sabadell. ¿Vols dir que no desenterraria la seva vaca de la mala llet?
- El llibre 'El teatre de Joan Oliver' ens parla ara del concepte que Pere Quart tenia del teatre, de la seva visió crítica de l'escena contemporània, i, entrant ja en la seva producció dramàtica, l'estudi fa una classificació en quatre èpoques molt definides: 1) el teatre de preguerra, que ell situa en una etapa d'inconformisme burgès; 2) el teatre de guerra, a cavall de la dramatúrgia burgesa i el desconcert; 3) el teatre de postguerra o la pretensió de la normalitat. I 4) el que l'autor de l'estudi anomena 'Les expressions d'una renúncia'. Perquè en definitiva, Joan Oliver, al final de la seva trajectòria escènica fa un cert mutis, motivat per alguna estrena poc aconseguida.
- Aquest volum sobre 'El teatre de Joan Oliver' pot interessar lectors molt diversos. Insisteixo: pel fet que és centenari de Pere Quart, perquè la seva obra teatral té una part no gaire coneguda, i perquè en aquests moments tenim una traducció seva de Beckett al Teatre Lliure.
- Només afegiria que hi ha un pròleg de Josep M. Benet i Jornet. Un pròleg molt sincer que confessa que als dramaturgs de la seva generació no els interessava gaire els que tenien davant (i es refereix a Joan Oliver, però també a Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, LLorenç Villalonga o Salvador Espriu...) i que no hi va haver comunicació entre les dues generacions.
- Un llibre, doncs, 'El teatre de Joan Oliver', per conèixer què hi ha al voltant d'obres com 'La fam', 'Ball robat', 'El 30 d'Abril' o 'Allò que tal vegada s'esdevingué', o sobre l'adaptació lliure del 'Pigmalió', de Bernard Shaw, que es va veure fa un temps al Teatre Poliorama. Un llibre que posa sobre la taula que, tal com ara hi ha una Rodoreda en cartellera, també un Pere Quart és un dels noms que té prou material per entrar en la programació d'un Teatre Nacional de Catalunya, per exemple.
- Xavier Benguerel. 'Suburbi'. Col.lecció Polissons. Edicions Proa - La Galera. Barcelona, 1998. [Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. [Núm. 1.576]
- La reedició d'una de les primeres novel.les de Xavier Benguerel, 'Suburbi', escrita i publicada el 1936, ens porta a parlar de l'autor que més recentment, abans de la seva mort, potser va ser conegut com el traductor de Les Faules de La Fontaine. Xavier Benguerel és un dels autors testimoni d'un segle que ha deixat un llegat literari més complet: 'Els vençuts', Icària, Icària...', 'Gorra de plat', 'Llibre del retorn'... I moltes novel.les relacionades amb el seu exili i la pròpia experiència.
- La novel.la 'Suburbi' porta les olors, els colors, els sentiments i la manera de ser d'una societat del Poble Nou de Barcelona que s'ha fos com una bola de neu. Benguerel, que va viure més de trenta anys al Poble Nou, va ser la veu de la consciència que va lamentar que "la seva Icària" un dia pogués desaparèixer per l'embat olímpic que ja no va veure, de fet.
- 'Suburbi' és una oportunitat per saber a què es referia quan deia això. Ell mateix ho justifica en el pròleg escrit el 1985, en el moment de la primera reedició, quan diu: "En un d'aquests períodes trasbalsats, insolents i sediciosos que se solen viure en la joventut, vaig revoltar-me contra la majoria de pintors i poetes dels anys trenta que abusaven dels "atractius" d'uns quants suburbis barcelonins." I afirma més endavant: "Un dia vaig mirar el barri des del balcó.És de tot això que has de parlar, em vaig dir. Perquè és tot això el que estimes. Aquesta gent que va i ve de les fàbriques amb brusa blava i espardenyes i una modesta carmanyola a la mà, amb les seves enormes angúnies i les seves petites esperances." Imatge del 36.
- Benguerel mai no ha estat un autor ensucrat. El seu corpus narratiu en conjunt ho confirma. A 'Suburbi', una de les primeres, ja es nota. Xavier Benguerel ha estat sobretot un destacat autor amb gran domini de la novel.la. Aquí, s'entrellacen fugides i amors, un amor entre dos cosins, ella més gran que ell, amb la vida del barri d'allò que diríem 'd'abans de la guerra'. Però res millor que 'Suburbi', doncs, perquè els que un dia, potser encara joves, es van interessar per la telenovel.la 'Poblenou', ara coneguin com era fa seixanta anys aquell barri i la seva gent abans de ser una vila olímpica i un eixample urbanístic d'aquest final de segle.
- Helen Fielding. 'El diari de Bridget Jones'. Traducció d'Ernest Riera. Col.leció El Balancí. Edicions 62. Barcelona, 1998. 341 pàgines. Títol original: 'Bridget Jones's Diary'.
[Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. [Núm. 1.573]
- La pregunta és: ¿Què fa un home com jo amb un llibre com aquest a les mans? La resposta és: motius professionals. Per tant, avui aviso, no m'agradaria fer enfadar les desenes de lectors i de lectores d''El diari de Bridget Jones', però una cosa és el comerç llibre i l'altra la literatura.
- Anem a pams. La senyora Helen Fielding viu a Londres. Ha treballat molt de temps a la BBC i, com que s'avorria, feia documentals sobre l'Àfrica. Ja fa quatre anys que, com que s'avorria, va publicar una novel.la, 'Causa Celeb'. I fa dos anys que, com que es continuava avorrint, va fer 'El diari de Bridget Jones'.
- Continuem anant a pams. Bridget Jones és un excel.lent personatge de fulletó radiofònic, televisiu, quiosquer. L'amiga Bridget és l'ideal d'un tipus de dona cap de pardals, que per aquest mateix cap de pardals, no té parella estable, que quan la pot tenir li fa el lleig, que se'n mor de ganes, que llegeix manuals que l'ajudin a viure, que pren nota de tots els seus excessos (alcohol, cigarrets, calories, pes amunt i avall, números de la Loto). És una dona que espera el príncep blau. I jo em pensava que de dones així ja no en quedaven. Perquè tampoc no queden prínceps blaus.
- Doncs, bé, 340 pàgines, 341 per ser exactes, parlant-te de tota aquesta rècula de temes de revista de perruqueria i de dentista. I això, 'El diari de Bridget Jones' es presenta, avalat per ser un bestseller i fent passar bou per bèstia grossa. Tant, que l'escriptor Salman Rushdie n'ha dit: "Fins i tot els homes riuran". No m'estranya que ho hagi dit Salman Rushdie perquè el pobre, amenaçat com està, qualsevol cosa el deu fer riure. He d'admetre que 'El diari de Bridget Jones' fa somriure en algun moment. Però fa somriure de constatar allò que tothom ja sap: Que la vida és una tómbola, com deia la Marisol. Els anys no passen en va. ¿No vols Marisol? Doncs, au, empassa't Bridget Jones!", que per cert, al llibre, també té un amic que es diu: Tom, Tom, Tom... Tómbola, com cantava aquella.
- Tommaso Landolfi. 'Les dues tietes'. Traducció d'Albert Mestres. Col.lecció Proa A tot Vent. Edicions Proa. Barcelona, 1998. 110 pàgines. Títol original: 'Le due zitelle'.
[Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. [Núm. 1.541]
- ¿Qui ha dit que hi havia la tieta de Joan Manuel Serrat? Aquí en tenim no una, sinó dues. 'Les dues tietes', de Tommaso Landolfi (Pico 1908- Roma 1979). Es tracta de dues ancianes i devotes tietes que habiten en una província italiana de mala mort i que estan lligades per les circumstàncies: tenen una mare malalta i paralítica, molt autoritària, que només es pot expressar com fan aquelles senyores malaltes de les pel.lícules, donant-se cops al pit i fent senyals. Però les dues tietes en qüestió, a qui Tommaso Landolfi va anomenar en diminutiu, Lilla i Nena, també tenen a casa una mico castrat (fàcil d'imaginar perquè és la foto de coberta), i, per postres, una minyona velleta i d'aquelles arrugades de cara a no poder més.
- És un relat breu admirablement irònic. Algú l'ha considerat la millor narració de Tommaso Landolfi. I l'embolic de debò comença quan les dues tietes en qüestió s'alliberen de la mare despòtica i es queden amb el mico de qui descobreixen que a la nit el ximpanzé fa una sèrie de cerimònies desenfranades, blasfemes i sacrílegues.
- El que fa Landolfi és situar el lector. En el primer capítol, doncs, explica com és el lloc on passa l'acció, com és el pis d'una casa burgesa, com és el veïnat, com parlen, quina edat tenen i quin aspecte tenen els personatges, sobretot les dues tietes. D'aquesta manera, quan el relat comença de debò, l'autor se centra en els aspectes més psicològics dels personatges i en una acció de mona xita espaterrant. Tant, que les dues tietes se les pensen com s'han de treure el mico del damunt: ¿Una bastonada al cap? ¿Un cop al bescoll com si fos un conill? ¿Un cop de martell? ¿Un llaç a la gola? ¿Posar-li el cap dintre l'aigua com un colomí? Relat de gènere negre mico. Amb assassinat de mico inclòs.
- Doris Lessing. 'Dintre meu. Primer volum de la meva autobiografia, fins al 1949'. Traducció de Montserrat Vancells. Edicions Destino. Col.lecció L'Àncora, núm.107. Títol original: 'Under my skin'. 435 pàgines.
[Emès per Catalunya Ràdio. Programa Babel. Desembre 1997. [Núm. 1.526]
- Doris Lessing farà aviat 79 anys. I als 77 va tenir clara una cosa: que els periodistes i biògrafs no expliquessin disbarats del que ha estat la seva vida. Per això, fa dos anys, va publicar la primera part de la seva autobiografia ('Under my skin' - 'Sota la meva pell'), publicada ara en català amb el títol 'Dintre meu'. Però no ens pensem que la seva dèria s'acaba aquí.
- Fa poques setmanes que ha sortit ja publicada en anglès (Harper Collins) la segona part de l'autobiografia de Doris Lessing. La primera agafa des del 1919 fins al 1949, 30 anys intensos en 435 pàgines. La segona agafa un període més breu, del 1949 al 1962. El títol original de la segona part és 'Walking in the Shade'.
- Hi ha una afirmació en la primera part de l'autobiografia de Doris Lessing que em sembla que resumeix magníficament la teoria de la literatura. Diu: "Un llibre dolent no t'ajuda a conèixer la gent, només a conèixer l'autor. Un llibre dolent no et permet aprendre gaire sobre l'amor, l'odi, la mort... Però un llibre dolent et pot dir moltes coses sobre una certa època o un lloc... sobre història, fets, tradicions, costums. En canvi, un bon llibre t'ho permet conèixer tot alhora. La gent, els sentiments, l'autor i els fets."
- ¿Què hi ha en aquesta primera part de l'autobiografia de Doris Lessing, del 1919 al 1949? Doncs, més que autobiografia, una novel.la biogràfica. Doris Lessing no cau en la trampa de mirar-se el melic i quedar bé davant el món. Desfà malentesos, denuncia costums familiars, denuncia un sistema anglès colonitzador, s'entendreix, reviu els seus primers anys amb intensitat, però molt distanciadament. En el text, doncs, trobarem olors, menjars, sentiments, sorolls, somnis, pors, alegries i una visió del món molt particular.
- 'Dintre meu' recorda el paisatge africà, descrit amb gran lirisme,el desacord amb els seus pares, la descoberta intensa del seu propi cos, la seva implicació apassionada amb la societat d'Àfrica del Sud i tot el que l'envolta que, encara avui, es relaciona amb l'actualitat.
- 'Under my skin' ('Sota la meva pell' o 'Dintre meu'), mostra una dona inflexible, que trenca totes les regles, que batalla contra la seva educació i el seu ambient, que mira el món amb futur, i les seves dificultats, però que també té sentit de l'humor i compassió per la condició humana.
_______________
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page