BIT DE CULTURA






La crisi alimentària arreu del món ha arribat a occident i ha posat en alerta tots els organismes que treballen per mantenir un mínim equilibri entre el nord i el sud. Un infant dorm sobre sacs d'arròs en un mercat a Jakarta, Indonèsia (Foto © REUTERS / SUPRI)
[+ imatge ampliada]

Seccions
Bits del dia
Bits d'agenda
Bits de la setmana
Bits convidats
Bits hemeroteca
Crítica literària
Premis literaris
Cens autors
Crítica teatral
Articles opinió
Citacions altri
Reportatges
Entrevistes
Altres links

Dia a dia
Pirulí del dia
Última hora
Revista de premsa
Revista notícies teatrals
Revista notícies dansa
Revista notícies cinema
Revista notícies música
CNN Europa
Totes les portades
Fotos Reuters
Fotos Mirades ARA
DOGC al dia


facebook


cafeto

Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

life

gaza

blogger

flickr

youtube

Nikon

Temps

CàmeresTV3

calendariermita

ParrillaTV

ReportersSF

pau

magnum

noguerra

savechildren

bibliotecacatalunya

conca

llull

memorialdemocratic

cccb

mnac

macba

institutestudiscatalans

macba

cosmocaixa

tv3

guiabcn

carrerstoponimscat

clicatgaleria

museus

patrimonicat

bibliotequesdiputaciobcn

biblioteques

canalcultura

cultura

fnac

sgae

comunitatcultura

2004

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció









Any XXIII - Núm. 6831


Bits del dia

Masoquisme intel·lectual
El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956) va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada. L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets que no és la primera vegada que coincideixen en un muntatge. Només cal recordar de fa deu anys, el seu «Sé de un lugar» a la sala petita de l'antic Escenari Brossa de La Seca
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La directora Magda Puyo avisa els espectadors de «Quan ens haguem torturat prou» en el programa de mà: «Aquesta és una peça teatral atractiva —diu— que pot enutjar, emocionar, divertir o, simplement, deixar perplex el públic.» Que ningú no se senti enganyat, doncs, i empleni un full del Llibre de Reclamacions. Les reaccions —estaria bé que el TNC fes, a través de la Intel·ligencia Arificial que ens amenaça controladora, una anàlisi sociològica d'amagat de cada funció— poden anar des del total rebuig a la màsima perplexitat. [Altres informacions]



El cafetó
Puta nit i bona... tevetrès!
Article d'opinió d'Andreu Sotorra.
Escolteu el pòdcast o llegiu el text.


L'apunt musical i els vídeos culturals del dia

Cop d'ull als titulars d'última hora de la informació general del dia


I encara...

Un arbre vestit de neu
L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè. Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys, l'escriptor Jordi Pere Cerdà. El 1964, dues efímeres funcions van estrenar al Teatre Romea «Quatre dones i el sol». I en temps del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el 1990, Domènec Reixach la va rescatar en una direcció que van compartir Ramon Simó i Magda Puyo al mateix Teatre Romea amb Julieta Serrano, Maite Brik, Anna Güell i Francesca Piñón, amb escenografia de Jean-Pierre Vergier [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En tinc ja d'aleshores un record d'una obra complexa pel seu discurs i que mantenia els espectadors en constant atenció mentre les topades entre cadascuna de les protagonistes va descabdellant i creant la trama de la història que s'amaga darrere de l'enigmàtic títol que va llegar l'autor a la literatura catalana com un repte més davant de la intriga. Quatre dones, sí, això és molt clar. Però, ¿i el sol...?) [Altres informacions]

Prohibit encendre foc al bosc
Es reposa l'obra «Animal Negre Tristesa» a la Sala Beckett que es va esrenar amb gran èxit fa un any. La crítica deia: L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal. L'aposta era arriscada, però el resultat ha estat un dels esclats escènics més sorprenents i gratificants d'aquesta temporada, en un moment que el teatre es troba en un espai de confortabilitat sisplau per força a la recerca per la via còmoda de la recuperació dels espectadors perduts arran de la situació sanitària [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És amb apostes renovadores com aquesta de La Beckett com es guanyen els espectadors perduts i també com es guanyen els que es van perdent per altres desguassos lamentablement desencertats. He dit que «Animal Negre Tristesa» era un “poema èpic”. Caldria afegir, per sortir al pas dels més puristes, que em refereixo a un “poema èpic contemporani”. No hi ha ciència-ficció ni gènere fantàstic ni accions llegendàries en el rerefons de l'obra sinó un cru realisme tintat de dolor intens que acaba portant a la memòria dels espectadors moltes escenes tràgiques viscudes de debò com les que relata l'obra d'Anja Hilling. [Altres informacions]

Mirar i callar sense deixar de pensar
Vist fugaçment dins el Festival Grec del 2018, al Sant Andreu Teatre, la companyia El Conde de Torrefiel es va emportar amb aquest espectacle, «La plaza», el Premi la Crítica de les Arts Escèniques en la modalitat de Noves Tendències. Han passat gairebé cinc anys i probablement es podria continuar qualificant el muntatge que ara recupera el cicle Katharsis del Teatre Lliure com un espectacle encara de “noves tendències”, tot i que aquesta definició canviï ràpidament d'un dia per l'altre i una “nova tendència” d'última hora en deixi una altra per superada. El Conde de Torrefiel és una companyia que, malgrat haver picat pedra en sales alternatives catalanes, després del seu salt internacional, coneixen molt més a fora que aquí, a pesar que va néixer a l'Institut del Teatre de Barcelona el 2010 amb un estil multidisciplinar que van crear, de fet, amb una altra companyia que també té més festejadors a fora que a casa, La Veronal [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Teatrals i filòsofs, els dos creadors d'El Conde Torrefiel, Pablo Gisbert i Tanya Beyeler, van obtenir reconeixements com el Premi de la Crítica Serra d'Or i van convèncer els festivals internacionals a partir d'espectacles com KULTUR, estrenat a Àustria i on no s'estaven de mostrar sexe esplícit. La companyia s'empara en les seves creacions tant de la literatura com de les arts plàstiques i també inevitablement dels mitjans que posen a l'abast els artilugis digitals. [Altres informacions]

L'històric Museu Martorell del Parc de la Ciutadella obrirà el mes de maig amb una exposició temporal després de la rehabilitació que s'està fent en el que és l'equipament expositiu més antic de Barcelona
La rehabilitació del primer museu públic de Barcelona, l’històric Museu Martorell del Parc de la Ciutadella, inaugurat el 1882, es prepara per reobrir el mes de maig. Paral·lelament amb la reforma de l’edifici, es treballa en la producció d’una proposta museogràfica innovadora. La planta principal es divideix en dues sales, on s’ubicaran els espais expositius. L’immoble mantindrà l’essència arquitectònica original, tot i que el contingut s'adaptarà amb l’última tecnologia, amb maquetes tàctils, instal·lacions interactives, recursos audiovisuals i una il·luminació dinàmica al costat de les peces patrimonials dels fons del museu. La primera serà una exposició de llarga durada sobre la relació de l’ésser humà i la naturalesa, des dels gabinets de curiositats fins a la creació dels museus de ciències naturals i la seva evolució fins a l’actualitat. A la sala també hi haurà un espai d’interpretació del Museu Martorell i el Parc de la Ciutadella. També es podrà veure la maqueta original que es va fer servir com a model per al mamut que hi ha al recinte, la primera escultura de formigó armat a Barcelona. Una de les peces més destacades serà el gran esquelet de l’elefant batejat com a Avi, una de les primeres estrelles del zoo veí abans del Floquet de Neu i l’orca Ulisses. A la resta de l’edifici, la primera planta tindrà una sala polivalent per acollir activitats, amb una capacitat màxima per a 50 persones, sigui per a grups escolars o visites guiades. La segona planta acollirà espais de treball per a l’ús intern i una sala de reunions que es podrà cedir a entitats naturalistes i de ciència ciutadana. [Altres informacions]

T'odio, amor meu!
Aquest espectacle-performance «Domestic Violence» de l'artista visual Markus Öhrn (Suècia, 1972), fa cinc anys que es va estrenar al Festival de Viena quan la violència de gènere, que ja existia amagada des de temps ancestrals, encara no havia sortit a la llum des de tots els angles, polítics, socials i mediàtics, com passa ara. Entrar al Teatre Lliure de Montjuïc venint del carrer amb les notícies gairebé diàries d'assasinats de dones en l'àmbit domèstic no fa res més sinó entrar en un bucle de continuïtat del que hauria de ser l'espectacle: una denúncia preventiva i, en canvi, és un reflex de la realitat més cruel. El suec Markus Öhrn ha estat inclòs en el cicle “Katharsis” del Teatre Lliure que explora per quart any les disciplines més radicals i que tenen la caracerística que s'allunyen del teatre convencional [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Domestic Violence» és un muntatge de “només” 5 hores, cinc, que aviat és dit, i que posa a prova els espectadors i els facilita que entrin i surtin de la sala, si volen, mentre a l'escena es desenvolupa una trama monotemàtica: la violència de l'home contra la dona. Dos intèrprets i un pianista (també ell amb 5 hores a les tecles posant-hi la banda sonora que marca els alts i baixos de la violència que s'hi retrata). [Altres informacions]

Com un punyal poètic a l'esquena
Pablo Rosal (Barcelona, 1983) és un d'aquests creadors multidisciplinars que es podrien qualificar d'home-orquestra. Poeta, dramaturg, actor, director i, en una certa etapa, també professor d'institut, format en Humanitats i en Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre, ha col·laborat amb Agrupación Señor Serrano (que ja vol dir alguna cosa) i fins i tot s'ha llençat a la piscina cinematogràfica amb una pel·lícula produïda, pensada i cuinada per ell mateix que va visitar diferents festivals internacionals. Fa deu anys, Pablo Rosal ja va estrenar a la Sala Beckett «Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional)» i en els últims quatre anys, resident a Madrid, ha participat en espectacles de companyies tan poc sospitoses de no tenir èxit com Teatro del Barrio i el Teatro de la Abadía [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La seva col·laboració amb Ferran Dordal i Lalueza, que ara li dirigeix aquest relat unipersonal «Asesinato de un fotógrafo» a la Sala Beckett, és habitual i l'espectacle demostra la capacitat que té Pablo Rosal per involucrar en un projecte com aquest diferents disciplines com és el cas de la fotografia, segon protagonista del muntatge i que ha dirigit Maria Alejandre. [Altres informacions]

La Rosa de Foc del Manelic
No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”. Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És així com el crim passional del Manelic contra l'amo Sebastià esdevé un crim de caràcter social embolcallat per la febre de l'anarquisme que va caracteritzar Europa i també la Barcelona i la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX. Els espectadors que no n'estiguin al cas se sorprendran només començar quan comprovin que, en aquesta versió, l'assassinat de l'amo Sebastià a mans del Manelic i el mític crit «He mort el llop!» es produeix a la primera escena. A partir d'aquí, com en una mena de “travelling”, la història tràgica del triangle de la Marta, el Manelic i el Sebastià plana sobre l'escenari com un trencaclosques amb les peces que cal anar posant al seu lloc. [Altres informacions]

Ull per ull, dent per dent
Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman. Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà [crítica íntegra a la revista digital Cip de Teatre]. L'actor Christian Paretas és la Fúria i l'actriu Anna Mestre és una psiquiatra jove que treballa amb els últims avenços de teràpia amb malalts mentals com el seu pacient. Hi ha un tercer personatge absent, la germana de la psiquiatra, que primer sembla que sigui una relació convencional per alleugerir el discurs, però més endavant agafa des de l'absència el pistó del protagonisme per fer un gir en l'acció i, sobretot, en l'actitud dels dos protagonistes. [Altres informacions]

Delictes a la carta o en streaming
L'esperpent dels diferents estaments judicials espanyols sobre com sortir de safari per caçar el president Puigdemont és digne de la barba de Ramón María del Valle-Inclán. Mentre el principal redactor de les euroordres es contradiu ell mateix i es treu de la màniga de la toga el delicte de malversació agreujant, els fiscals que van protagonitzar la popular sèrie «Yo me lo como, yo me lo guiso», en el judici del Segle d'Or de l'era moderna, volen que el cap del president Puigdemont s'obtingui no només per malversació agreujant sinó també per desordres públics agreujants. I quan tot semblava que aquesta opció no seria atesa pel jutge del Tribunal Suprem espanyol, que s'ha fet un llustrós nom a Europa amb les seves contradictòries euroordres, mai ateses, per cert, s'hi afegeix l'anomenada advocacia de l'Estat que també vol la seva part del botí per malversació agreujant i desordres públics agreujants. L'esperpent nostàlgic del medieval delicte de sedició no té límits [text íntegre de la sèrie «El cafetó»]. I fins i tot des de les poltrones acomplexades del govern nacionalista espanyol, teòricament d'esquerra socialista i progressista, insten el Tribunal Suprem perquè no els faci més la guitza, que les enquestes van cares, i no s'emporti el trofeu del safari fent que els jutges de toga vermella de Brussel·les cedeixin a l'euroordre acceptant la demanda per malversació, cosa que els faria quedar molt bé amb la bancada ultranacionalista espanyola però que els deixaria com un moc amb la bancada catalana d'esquerra que els dóna pa, sal i aigua i que, amb la dèria d'eixamplar la base ni que no se sàpiga per què, se li han vist les costures i l'embastat. [Altres informacions]

Els “aventis” a l'ombra de Buffalo Bill
Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat.Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una excepció lúdica agosarada, doncs, enmig del panorama reclòs de l'escola en temps de la Dictadura. Aquell Buffalo Bill de la meva infància —el tal Buffalo existia, doncs!— va ser l'aparició en carn i os dels “indius” i “mericans” de plom que feien de minúsculs titelles del fortí de joguina “comprat” a la fira de Reis i que era la reproducció dels westerns en blanc i negre de l'època. Veure aparèixer de nou Buffalo Bill, doncs, aquesta vegada a l'escenari, amb una caricatura múrria i polsosa, interpretada per l'actor i autor Ramon Madaula, després d'una llarga cavalcada que diu que ha fet des de l'Amèrica profunda fins a Barcelona amb el cavall “aparcat” a la zona blava del carrer Joaquín Costa, paral·lel al Teatre Goya, m'ha causat una impressió semblat a la d'aquella tarda d'infància d'escola. Cadascú té, com deia l'escriptor Juan Marsé, els seus "aventis" particulars. [Altres informacions]

Els museus de Barcelona es reinventen de cara a l'any 2023 amb propostes expositives noves, celebració de congressos i altres iniciatives
El Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) es renova completament amb motiu del seu 80è aniversari, de museu de la ciutat a museu de la ciutadania i inaugurarà 9 seus patrimonials durant el 2023. El Museu de Ciències Naturals obrirà les portes del Museu Martorell al voltant del mes de maig amb noves exposicions temporals, i a la seu del Fòrum retrà homenatge a les dones treballadores de museus amb «Les senyoretes del Museu». El Museu Picasso oferirà dues exposicions en el marc de la celebració del 50è aniversari de la mort de l’artista, a més de l’exposició «Carmen Calvo. Diàleg amb Picasso». S’estrenarà una nova sala immersiva i interactiva per visitar la restauració dels murals de la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes. L’art digital, l’art urbà, la ceràmica de Picasso i les dones dissenyadores centren la proposta expositiva del Museu del Disseny [imatges dels museus de Barcelona]. El Castell de Montjuïc organitzarà dues exposicions, «Memòries de la pandèmia» i «Destierro», i quatre festivals amb diferents formats. El Museu Etnològic i de Cultures del Món presenta una resignificació i relectura de les col·leccions del museu a partir de la mirada de diversos creadors de Barcelona, Filipines, Algèria i Veneçuela a l’exposició «Rituals de futur». L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona acollirà una mostra del centenari de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i de fotografies de Català-Roca i de Lluís Pellicer. L’Arxiu Històric serà protagonista la col·lecció de cartells municipals i documentació sobre l’abastiment d’aigua de la ciutat i sobre la sala de lectura per infants durant la guerra civil. El Museu Frederic Marès oferirà visites comentades de l’exposició «Confluències. Escultura contemporània de la col·lecció Bassat» i un nou itinerari en clau de gènere de la col·lecció d’escultura de l’exposició permanent del Museu. Les instal·lacions sonores i audiovisuals de diversos artistes seran les protagonistes del Museu de la Música, entre les quals hi ha l’exposició dedicada a la compositora convidada a L’Auditori la temporada 2022-23, Sofia Gubaidulina. [Altres informacions]

Entre bruixes i mussols
Suplement núm. 26. Sumari: Entre bruixes i mussols. Fes-me un pòdcast i et diré què escolto. A la corda fluixa. Hi havia una vegada... Biblioteques escolars... qui us ha vist i qui us veu! Novetats literàries. L'aparador. Els suplements de Cornabou. «El temps recent ha deixat un rastre d'incertesa que plana no només sobre la societat del segle XXI sinó també sobre la creació artística de totes les disciplines. I la literària no n'està al marge. Vivim entre bruixes i bruixots i molts mussols. Al calaixó de les bruixes i els bruixots s'hi poden posar els virus invisibles i traïdors o les guerres sempre injustes i cruels que recorden algunes de les caselles històriques més fosques [descàrrega del Suplement Cornabou núm. 26 en PDF]. Els mussols són els que vetllen les bruixes i els bruixots i els esperonen amb els seus esgarips tenebrosos. Però contra bruixes i mussols hi ha sempre la força de la paraula que ens arriba cada vegada per canals més nous. La bruixeria només sent els esgarips dels mussols. L'esperança d'un temps millor té sempre el play a punt per escoltar la netedat de la paraula.» [Altres informacions]

La incògnita de la síndrome de resignació
El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor. Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Deia que Daniel J. Meyer i l'equip de la companyia AKA han coincidit amb Xicu Masó. Els espectadors tastaaplatees recordaran l'encara recent obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia, amb dramatúrgia de Mohamad Bitaru i Clàudia Cedó, representada entre març i abril del 2022, i que tenia com a rerefons aquesta patologia encara avui considerada misteriosa pels qui l'estudien i molt més tenint en compte que només s'ha detectat fins ara a Suècia des dels anys noranta del segle passat. Entre les dades més recents, només a Suècia, se'n van detectar prop de 200 casos. [Altres informacions]

Anar a més bits de la setmana mes



Bits d'agenda

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

CaixaForum BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Guia de Museus de BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Cartellera de cinema Agenda de les sales i pel·lícules programades, calendari i horaris previstos.

Cartellera de teatre Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Nacional de Catalunya Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Lliure Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Focus Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Balañá Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Gran Teatre del Liceu Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

L'Auditori Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Palau Música Catalana Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Anar a previsió d'agenda «Bit de Cultura» mes

Agenda tot Catalunya Veure el programa complet per activitats i per dia.

Vídeos agenda cultural Barcelona Veure el catàleg recomanacions per activitats i per dia.



Bits de la setmana

[divendres, 27.01.23]
Un arbre vestit de neu

[dijous, 26.01.23]
Prohibit encendre foc al bosc

[dimecres, 25.01.23]
Mirar i callar sense deixar de pensar

[dimarts, 24.01.23]
L'històric Museu Martorell del Parc de la Ciutadella obrirà el mes de maig amb una exposició temporal després de la rehabilitació que s'està fent en el que és l'equipament expositiu més antic de Barcelona

[dilluns, 23.01.23]
T'odio, amor meu!

[diumenge, 22.01.23]
Com un punyal poètic a l'esquena

[dissabte, 21.01.23]
La Rosa de Foc del Manelic

Anar a Bits hemeroteca mes



Bits convidats

Cornabou
El programa «Lletres a les Aules» de la Institució de les Lletres Catalanes obrirà el cus 2023-2024 una nova modalitat de trasmissió oral de l'obra d'autors patrimonials adreçada a cicles educatius d'infantil i primària.

Els Quatre Gats
Els comissaris polítics de la Viquipèdia catalana

Clip de teatre
Crítiques de les estrenes recents i les obres en cartellera.

El llengüet
El millor cul català. Sobre la votació popular de Hollywood.

Vinyeta literària
Visió de la literatura clàssica i contemporània sobre un fons de 10.000 volums.

Estiraboli
Consultori metaliterari de la senyoreta Lletraferida, humor gràfic i altres seccions.

Escac
Recull de novetats sobre la Propietat Intel·lectual i altres temes legals.


El temps a Barcelona

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 25.694.179 visitants i 56.287.006 consultes de pàgines.
© Copyright Bit de cultura. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.






Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

teatre
Clip de teatre

Estiraboli
Estiraboli

garriganogues
Fundació Mapfre - Casa Garriga Nogués

museublau
Museu de Cièncis Naturals

pedralbes
Reial Monestir de Pedralbes

musmusica
Museu de la Música

macba
Museu Art Contemporani BCN (Macba)

pedrera
La Pedrera de Gaudí

cccb
Centre de Cultura Contemporània de BCN (CCCB)

mnacromanic
El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)

dali
Museu Dalí de Figueres

batllo
Museu Picasso de BCN

mushistciutat
Museu d'Història de BCN

born
Born Centre Cultural

maritim
Museu Marítim de BCN

batllo
Casa Batlló de Gaudí

miro
Fundació Miró de BCN

casapunxes
Casa de les Punxes

sagfamilia
Sagrada Família de BCN

museomodernisme
Museu Modernisme BCN

montserrat
Museu de Montserrat

museuxocolata
Museu de la Xocolata BCN

museu mares
Museu Marès de BCN

caixaforum
CaixaForum BCN

artssantamonica
Arts Santa Mònica BCN

grapadora
Museu del Disseny BCN

miro
Fundació Tàpies de BCN

museuculturesmon
Museu Cultures del Món de BCN

cosmocaixa
CosmoCaixa BCN

torreagbar
Torre Glòries de BCN