[dimarts, 30.04.24]
El Titanic continua “surant” amb rècords de subhastes d'objectes com el rellotge d'or del passatger més ric o el primer violí de l'orquestra a bord del vaixell
Més subhastes de rècord en relació al Titanic i les xifres que aconsegueixen. La més recent, la del rellotge d'or del passatger més ric del vaixell que s'ha subhastat per 1,37 milions d'euros, una quantitat sense precedents per qualsevol peça provinent del Titanic. L'objecte va pertànyer a John Jacob Astor, empresari nord-americà de 47 anys i un dels homes més rics del món en aquell moment. Abans que el Titanic s'enfonsés i morís ofegat, juntament amb 1.500 víctimes més, el magnat amassava una fortuna de 87 milions de dòlars. Avui, equivaldria a diversos milers de milions d'euros. Astor no va sobreviure aquell 15 d'abril del 1912, però la seva dona sí. I un cop van recuperar el seu cos i el que duia a sobre, el seu fill va restaurar el rellotge d'or de 14 quirats. La família, una de les més poderoses dels Estats Units durant els segles XIX i XX, el va conservar fins als anys noranta, quan la van vendre a un col·leccionista anònim. Ara, segons ha informat la casa de subhastes britànica Henry Aldridge & Son, el preu de sortida era entre 100.000 i 150.000 lliures. Finalment, un empresari dels Estats Units l'ha comprat per 1,175 milions de lliures esterlines, uns 1,37 milions d'euros. L'últim objecte procedent del Titanic que es va acostar a aquesta xifra va ser un violí venut el 2013 per 1,16 milions d'euros.

[dilluns, 29.04.24]
L'ultima restauració de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia de Barcelona recupera els colors originals de la façana posterior
Plantejar-se una restauració de qualsevol obra de l'arquitecte Antoni Gaudí fa que sempre s'hagi d'anar amb peus de plom. Això és el que ha passat ara amb la Casa Batlló durant la restauració de la façana posterior. Aquesta intervenció, que encara està en curs, ha permès deixar al descobert els colors originals, cosa que en canviarà l’aspecte cromàtic. Així, el gris fosc dels reixats i del ferro forjat dels balcons ha donat pas a un blanc de plom, i els estucs groguencs ara són gris fosc, mentre que les fustes verdes de les finestres han canviat a una tonalitat blanca. Diferents equips d’investigació han analitzat aquests mesos mostres de diferents materials per esbrinar la tonalitat exacta de cada element. Un altre descobriment ha estat més tècnic i estructural. Fa referència al sistema de bigues que sosté els balcons a través d’una estructura modular cargolada. En comptes de funcionar mitjançant el concepte mènsula, com gairebé tots, estan tibats. És una cosa molt particular i amb volta catalana. És la primera vegada que es detecta aquest sistema en l’obra de Gaudí, segons l'equip arquitectònic encarregat de la restauració. Aquesta és la primera restauració integral de la façana posterior des del 1906 de la Casa Batlló, quan Antoni Gaudí va reformar l’anterior habitatge per a la família. La intervenció té una inversió de 3,5 milions d’euros i s'acabarà la tardor del 2024. Els visitants de la Casa Batlló poden veure la restauració gràcies a una bastida transitable al terrat decorada amb una pèrfola parabòlica florida. Segons els gestors de l'edifici, patrimoni mundial per la Unesco des del 2005, el trencadís de ceràmica i vidre lateral de la part del darrere simbolitza una planta enfiladissa florida, mentre que els balcons ondulats de ferro units evocarien les branques de la planta.

[diumenge, 28.04.24]
El mite de la Terra plana
El mite sobre si la Terra és o no és plana ve de temps reculats. Des de l'Edat mitjana ha plogut molt. Que segles després, hi hagi encara qui dubti de la forma esfèrica sobre la qual viu, ni que sigui de cap per avall durant unes hores del dia, forma part de les teories populistes que gràcies a la democratització incontrolada de les xarxes han proliferat en els últims temps. Que els dramaturgs Marc Angelet (Barcelona, 1977) i Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) hagin escrit a quatre mans una comèdia que parteix d'aquesta teoria, no vol dir que els dos s'apuntin a aquesta teoria. Ben al contrari, allò que pot semblar una obra de debat científic, amb fórmules que potser serien incomprensibles, no és sinó una falsa comèdia que, com tota falsa comèdia, porta implícita una bona dosi de tragèdia [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una tragèdia personal que capgira els principis dels quatre amics de tota la vida, des que eren criatures fa més de quaranta anys, i que acaba desmuntant una altra teoria, no la que diu que la Terra és plana sinó la bombolla que aparentment protegia una pretesa amistat que semblava que estigués blindada pels quatre costats. L'actor Eduard Farelo és un popular comunicador de ràdio amb un programa molt escoltat, fins ara. L'actor David Vert és un escriptor també popular, però que no viu el seu millor moment i que arrossega l'estigma de ser gai. L'actriu Àurea Márquez és la parella d'Eduard Farelo —els dos tenen un fill que també és gai i que viu amb un amic a l'altra banda de l'Atlàntic—, i ella ha viscut últimament subjugada per un petit col·lectiu terraplanista que defensa que la Terra és plana. L'actriu Mia Esteve, separada de qui encara estima molt, és una arqueòloga antiterraplanista que defensa amb dents i ungles la rodonesa del món en què viu.

[dissabte, 27.04.24]
Viure la tragèdia a cappella
Diu Alícia Gorina, la directora d'aquesta nova versió d'«Ifigènia», que ha volgut entendre per què durant més de 2.500 anys –que ben mirat són quatre dies— s'ha mantingut el tòpic del sacrifici d'una verge pura. Per això ha volgut convertir la tragèdia d'Eurípides en una mirada més feminista que ha centrat en un cor de cinc intèrprets —més endavant en seran sis— per remarcar l'absurditat de la violència i per posar els protagonistes en el punt de mira dels fantasmes que conviuen amb la maldat dels seus actes sanguinaris. Amb una adaptació del dramaturg Albert Arribas, d'un parell d'hores sense entreacte —la segona part del muntatge, molt més lliure i onírica que la primera—, la versió es basa en dues de les obres d’Eurípides (485/481? aC - 407/405? aC): «Ifigènia a Àulida» i «Ifigènia entre els taures» per fer una reflexió sobre l'absurditat de les guerres que es mantenen sovint en el temps sense saber perquè es mantenen i que finalment entren en un remolí de destrucció simplement pel plaer de la destrucció [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La proposta de la directora Alícia Gorina (Barcelona, 1979) vol també tornar als orígens del teatre, a allò més essencial. I en aquest sentit, la posada en escena aconsegueix el seu objectiu. Són dues hores intenses de paraula sobre la paraula, protagonitzades sobretot per la potència de l'actor Pere Arquillué (que interpreta els personatges d'Agamèmnon i Orestes) i la fortalesa de l'actriu Emma Vilarasau (que interpreta Clitemnestra), acompanyats de dos actors igualment potents com Pau Vinyals (en el paper d'Aquil·les) i Albert Pérez (en el de Menelau).

[divendres, 26.04.24]
Apunt biogràfic de guant blanc
Un parell de gaiters a l'entrada del teatre, llibres de paper a la Rambla i roses “plantades” a totes les butaques del Teatre Poliorama. Un poti poti de Galícia i Catalunya en un acabament de diada de Sant Jordi que a Don Ramón María del Valle Inclán (Vilanova de Arousa, Pontevedra, 1869 - Santiago de Compostel·la, 1936), segurament, li hauria semblat el súmmum de l'esperpent ben entès i passat pel color del seu vidre. Un vidre, per cert, atribuït a Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888 - Buenos Aires, Argentina, 1963), que no té incrustat el monocle que fa servir l'actor Pedro Casablanc, home de guant blanc, com els mags, revestit a vegades del mateix Valle-Inclán i sempre, de Gómez de la Serna —digueu-li “Ramón”— l'autor d'aquests apunts biogràfics, publicats el 1944, quan ja vivia exiliat a Buenos Aires, escrits en una versió molt lliure, càustica i salpebrada d'ironia [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'actor Pedro Casablanc, acabat d'arribar del Teatro Espanyol on la nit anterior havia rebut el Premi Talía de l'Acadèmia de les Arts Escèniques d'Espanya al Millor Actor de Teatre de Text per aquest mateix espectacle, es posa en la pell d'aquests dos personatges. Un, adscrit a la Generació del 98, el senyor modernista de l'espessa barba, i l'altre, a la Generació del 1914, el senyor amb pinta de noucentista.

[dijous, 25.04.24]
Qui dia passa, anys empeny
Tocar la vellesa és sempre material sensible. Recordem per exemple aquell espectacle del l'antic Tricicle, dirigit per Paco Mir, al Teatre Poliorama, «Forever Young», amb una colla de vells rockers octogenaris convivint en una residència d'avis, però situats en el futur, a l'any 2050. De l'olla de l'humor es pot cuinar sovint la tendresa. I una cosa similar és el que passa amb aquesta obra d'Ever Blanchet, uruguià d'origen nascut a Montevideo i establert a Catalunya des del 1978 i impulsor de les sales Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona. Amb només una parella d'intèrprets, la trama avança inicialment en clau pretesament de comèdia per evolucionar progressivament cap a la realitat de la inevitable vellesa i la seva decadència física i mental [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No en direm tragèdia perquè ja se sap que mal de molts, consol de la majoria. Però sí que és una evolució que Ever Blanchet aprofita per resseguir amb un fil psicològic dels canvis que dues persones poden experimentar al llarg de la seva vida ni que, en alguns casos, siguin uns canvis com aquells del peix que es mossega la cua per tornar al mateix lloc.

[dimecres, 24.04.24]
¿Tocata i fuga o Tocata i exili?
Com passa en cada campanya electoral, ses eminències de la Junta Electoral de barri han decidit que segons quines paraulotes no han de ser pronunciades pels periodistes, comunicadors i treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que ara exerceixen la seva feina sota el paraigua públic del 3Cat. En aquesta ocasió, davant les eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, la paraula escollida ha estat “exili” i els seus derivats: “exiliat”, “exiliada”, “exiliats” o “exiliades”, sempre que es refereixin, esclar, als catalans i les catalanes que han fugit cames ajudeu-me arran de les imputacions que, a pesar de l'amnistia promesa, que de moment ni és calenta ni és a l'aigüera, els han caigut al damunt acusats de terrorisme per mor de la mobilització del Tsunami Democràtic que encara porta de corcoll els serveis d'intel·ligència —no l'artificial— la de l'estat espanyol, que és tota una altra cosa [comentari íntegre de la sèrie El cafetó]. El més curiós del cas és que, quan l'esmentat organisme electoral de barri va fer cas del recurs d'autoodi proposat pels mai prou enaltits creadors imaginatius de Ciudadanos, els que tenen ja un peu a l'altre barri i no a les urnes, va demanar —no, exigir— demanar, als professionals de TV3 i Catalunya Ràdio i els seu canals afins, que s'estiguessin de pronunciar "exili" i "exiliats" mentre duri la campanya electoral perquè fer-ho, segons el criteri de ses eminències, podria trencar el criteri d'imparcialitat.

[dimarts, 23.04.24]
Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí afusellat el 1936 a l'Arrabassada per un escamot de la FAI per la seva llibertat d'expressió
Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí (Manresa, Bages, 1907 - 1936), que va ser tràgicament afusellat a l'Arrabassada per un escamot de la FAI que no estava d'acord amb els seus articles sobre aquesta formació revolucionària. El web dedicat a l’escriptor manresà Josep Maria Planes s’enriqueix amb la publicació de aquestes tres obres: «Amor», «Un dinar fred» i «Déu el va castigar». Les dues primeres havien estat representades als anys trenta, però el text no havia vist la llum fins ara. De «Déu el va castigar» no hi ha constància que ni tan sols fos representada, i sembla que fins ara s’ignorava la seva existència. També es posa a disposició de tothom una desconeguda adaptació inèdita que Josep Maria Planes va fer de l’obra «Five Star Final», del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn. Planes la va titular «La edició del vespre» (així, sense apòstrof). Els originals de les quatre obres es conserven al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. L’obra «Déu el va castigar» s’ha conservat en la versió manuscrita; «Un dinar fred», en versió manuscrita i en versió mecanografiada; «Amor» i «La edició del vespre», en format mecanografiat. Totes les versions contenen anotacions i diverses parts ratllades per l’autor manresà. Josep Maria Planes va debutar com autor teatral amb «L’home que s’havia de morir», estrenada al Teatre Novetats el 4 d’abril de 1930, dirigida per Carles Capdevila. El 6 de desembre de 1930 Josep Maria Planes estrenava la seva segona obra, «Qui l’ha vist i qui el veu». La seva tercera obra de teatre va ser «Un dinar fred». Finalment, el 7 de gener de 1933 estrenava, «Amor», la seva quarta obra de teatre. Josep Maria Planes també va traduir i adaptar al català diverses obres de teatre: «El Faquir Bengapur», adaptació de l’obra «The Spider», original d’Eulton Cursler i Lowel Brantano, i «The Front Page», de Ben Hecht i Charles MacArthur, que va adaptar amb el títol «Reporters». Planes també va traduir i adaptar «El crit del carrer», de Raymond Massey, i «Ces dames aux chapeaux verts», de Germaine Acremant, que va titular «Quatre bones senyores».

[dilluns, 22.04.24]
Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca amb molts pocs elements escenogràfics per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi»
Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible». Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum. A una adaptació d'aquesta mena no li calen gaires sofisticacions. Per això Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca, amb molts pocs elements escenogràfics, per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi» de l'escriptor Francisco Casavella (pseudònim de Francisco García Hortelano, Barcelona, 1963 - 2008), mort molt jove, als 45 anys, d'un infart, quan ja tenia una carrera consolidada i just l'any que havia guanyat el premi Nadal de novel·la.

[diumenge, 21.04.24]
Més de 600 gegants de tot Catalunya desfilaran a Barcelona en una Trobada Nacional de Gegants per commemorar els 600 anys de tradició gegantera de la ciutat
Més de 600 gegants procedents de tot Catalunya desfilaran plegats pels carrers de Barcelona el diumenge 28 d’abril. La Trobada Nacional de Gegants és l’acte central d’un extens programa d’activitats per commemorar els 600 anys de tradició gegantera. L’efemèride està vinculada a la primera referència escrita d’un gegant a la ciutat i al món, en el «Llibre de les Solemnitats de Barcelona» on es recull una relació dels elements municipals que van concórrer a la processó del Corpus de 1424, entre els quals Lo rey David ab lo Giguant. Segons els estudiosos, es tracta de la primera referència gegantera del món, i la primera referència d’un gegant municipal, el de la Ciutat de Barcelona. La Trobada Nacional de Gegants comptarà amb 230 colles de tot Catalunya, que sortiran de quatre punts propers a l’Arc de Triomf per dirigir-se en cercavila al punt de trobada final, al passeig de Lluís Companys. Allà hi haurà una imatge històrica amb més de 600 gegants que ballaran un ball final conjunt. Els gegants de la Ciutat i les colles de Barcelona faran d’amfitrions. Com a preàmbul, les trenta colles gegantes de Barcelona s'exposen per primera vegada al Born Centre Cutural (Born CCM) tal com ho fan habitualment per la Mercè a la Casa de la Caritat (annexa al CCCB) del carrer Montalegre. Precisament per La Mercè visitaran Barcelona diversos gegants de colles europees en una Trobada Internacional de Gegants. També tindrà lloc a l'octubre al Born CCM una mostra de gegants centenaris i històrics de Catalunya.

[dissabte, 20.04.24]
Uns peus bruts pertanyen a un home net
L'espectacularitat va lligada gairebé sisplau per força a la majoria de propostes de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, però no sempre s'aconsegueix enlluernar l'auditori només obrir el teló. I això és el primer que fa aquesta versió que Jordi Prat i Coll (Girona, 1975), ha fet de l'obra «Els criminals», de Ferdinand Bruckner (pseudònim de Theodor Tagger, Sofia, Bulgària, 1891 - Berlín, Alemanya, 1958), considerat un autor avantguardista del teatre europeu. El dramaturg i director Jordi Prat i Coll (amb aromes encara d'«els Jocs Florals de Canprosa», «La Rambla de les Floristes» i «For Evita. Una astracanada musical», ha partit d'una traducció de Kàtia Pago Cabanes, llicenciada en Filologia Anglogermànica i professora d'alemany, autora també d'una tesi doctoral sobre l'obra «Els criminals (Die Verbrecher)» de Ferdinand Bruckner, que ha recuperat així una nova i actualitzada versió catalana que el 1931 ja va fer el pioner Josep Maria Millàs-Raurell, per a la companyia de Maria Vila i Pius Daví, representada aleshores al Teatre Romea, i l'original de la qual s'ha acabat donat per desaparegut [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra «Els criminals» es va estrenar a Berlín el 1928, en el temps de la República de Weimar, entre la disbauxa de la llibertat i la frustració de la caiguda del règim polític que només va durar onze anys, per donar a pas a un temps de crisi amb la florida dels populismes i l'ascens del nazisme. L'obra es va exportar a París l'any del crac, el 1929. I es va estrenar a Catalunya, com deia, al Teatre Romea, en temps de la República, el 1931, diuen que amb un repartiment insòlit de més de cinquanta intèrprets. Tres anys després, el 1934, ho faria també la mateixa companyia catalana, en espanyol, a Madrid.

[divendres, 19.04.24]
Una fràgil trencadissa de figuretes de vidre
La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella. La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre».

[dijous, 18.04.24]
El llibre digital ha experimentat un creixement del 9% i el préstec del mateix suport en biblioteques s'ha disparat un 97% segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda
El mercat del llibre digital continua en la seva línia ascendent. Tant pel que fa al mercat interior com al mercat exterior. Tot i que per ara només representa un 5% de la facturació total. Segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda, durant el 2023 el llibre en suport digital hauria crescut un 9%, excloent-hi els llibres acadèmics o de text. A tot el món, les vendes de llibres digitals han augmentat un 12%. Una de les dades més vistoses de l’informe anual de Libranda –que comercialitza 133.113 llibres editats en català, basc, espanyol i gallec és l’augment del préstec digital en biblioteques, que experimenta també un creixement del 97% respecte a l’any anterior i arriba a una quota del 8,7% del mercat. Com sempre, el pes més important del mercat recau un any més en les plataformes internacionals de venda de llibres, amb una quota del 74,8%, que es manté estable respecte a l’any anterior. Al contrari, el pes de les llibreries i plataformes en línia independents experimenta un decreixement i la seva quota es tanca amb un 8,6%. Per la seva banda, les plataformes de subscripció de llibres electrònics creixen un 3% respecte a l’any anterior i la seva quota és del 7,9%. La ficció continua sent la categoria de més pes en el mercat del llibre digital, amb un 65% de les vendes, i hi destaquen la ficció contemporània, la novel·la policíaca i la novel·la romàntica. La no-ficció se situa en el 29% i els temes més destacats en aquest àmbit són els relacionats amb l’autoajuda i el desenvolupament personal i les biografies. El preu mitjà dels llibres digitals en comparació amb el 2022 és estable, passa de 7,2 euros el 2022 a només 7 euros el 2023. L’aplicació de lectura i àudio de Libranda va registrar l’any passat un temps mitjà de lectura per usuari i mes de quatre hores.

[dimecres, 17.04.24]
La fogonada de “San Fermín”
Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda.

[dimarts, 16.04.24]
En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones
Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa. L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Això sol ja fa endevinar que l'obra promet embolics a manta i un enginyós recurs inventat pels tres protagonistes perquè cadascú actuï com si no fos el que és sense que les convidades a les cites no detectin el, diguem-ne, frau. La cosa no passaria d'aquí si les tres veïnes convidades, una infermera del Clínic, una dependenta de sabateria —atenció als que calcin un 43!— i una mossa d'esquadra sense gas pebre no amaguessin també alguna patologia que els tres amfitrions no arribaran a detectar i que elles, com si fossin un triangle matriarcal dels bonobos, acabaran dominant i portant, com l'aigua, cap al seu molí.

[dilluns, 15.04.24]
Un terrat amb vistes al món
Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món, ple de records, de nostàlgia, d'il·lusions perdudes i de frustracions guanyades on les plantes hi malviuen els estius més calorosos ni que el gota a gota s'estressi, els fils d'estendre roba es destensin, la vella màquina de rentar faci l'orni, el dipòsit d'aigua del cel serveixi perquè la mànega faci de dutxa i la moda massiva de la parabòlica, segons el Pipa, el manetes amic de la Calores, serveixi perquè el govern els espiï a tots fins i tot per saber quantes vegades fan un riu i estiren la cadena.

[diumenge, 14.04.24]
CaixaBank us ofereix aquest “espaci”
Això de tenir la seu social fora de casa acabarà passant factura a les grans empreses com les corporacions bancàries que van fugir esperitades, empeses pel xantatge estatal espanyol a perdre sucosos dipòsits institucionals si no feien un gest contra el que ja veien com un fet possible l'1-O si el procés d'independència no hagués fet botifarra als que se'l van prendre seriosament. Passar factura no vol dir que econòmicament els surti malament. El que els pot sortir malament és l'ús de la llengua. Són les vuit tocades d'un matí qualsevol [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. El canal radiofònic de Catalunya Informació —el de les 24 hores de la ràdio nacional de Catalunya, dita ara CatRàdio o 3Cat— detalla, com cada matí, els embussos que hi ha arreu. Fa la impressió que la informació sigui cada dia la mateixa, només canviant algun matís: un camió que crema, un cotxe avariat, una topada sense conseqüències... Darrere d'aquest poema d'asfalt matinal en ve un altre: el de la previsió del temps, en els últims mesos pendent sempre que la sequera digui adéu i caiguin quatre gotes en algun lloc del país, mal anomenat “territori” per complaure aquells que de tan universals com són no tenen país.

[dissabte, 13.04.24]
Els favors amb favors es paguen
Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat.

[divendres, 12.04.24]
N'hi ha per llogar-hi cadires!
Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades.

[dijous, 11.04.24]
Sota un cirerer florit...
“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys.

[dimecres, 10.04.24]
Una fundació australiana dedicada a fomentar l'estudi i la formació de joves indígenes rep l'Astrid Lindgren Memorial Award 2024, el premi considerat el Nobel del sector infantil i juvenil i el més ben dotat del món
El premi Astrid Lindgren Memorial Award 2024, considerat el Nobel de Literatura Infantil i Juvenil, s'ha atorgat a l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF), una institució creada l'any 2008 en resposta a la demanda comunitària de les famílies indígenes australianes que opten per matricular els seus fills en internats. El premi, que alterna escriptors, il·lustradors i institucions en cada edició, és el més ben dotat econòmicament de l'àmbit per a infants i joves. L'atorga la Fundació sueca que porta el nom en memòria de l'autora Astrid Lindgren i té un import de 5 milions de corones sueques (uns 540.000 €). Amb la participació del govern i el sector privat, l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF) ofereix beques de finançament per als estudiants indígenes per completar els estudis, amb suport professional per ajudar-los a fer una transició exitosa a l'ocupació. Amb el suport d'alguns dels líders empresarials, filantròpics i comunitaris més influents d'Austràlia, l'AIEF ha passat d'un estudiant becat el 2008 a donar suport a més de 1.200 joves indígenes de més de 400 comunitats de tots els estats i territoris d'Austràlia. L'AIEF és una organització apolítica i no religiosa que respecta les creences personals de cadascú. Manté una actitud apartidista en temes polítics, socials i religiosos per tal de reflectir l'amplitud i la diversitat dels grups d'interès i la pluralitat de punts de vista entre ells.

[dimarts, 09.04.24]
L'escriptor australià Heinz Janisch i l'il·lustrador canadenc Sydney Smith, guanyadors dels Premis Hans Christian Andersen 2024 que s'han atorgat coincidint amb la Fira de Bolonya
Heinz Janisch (Güssing, Burgenland, Àustria, 1960) va estudiar filologia alemanya i periodisme a la Universitat de Viena. Col·labora des de fa més de quaranta anys en programes de ràdio i televisió austríacs. La seva obra ha obtingut destacats premis austríacs. Segons el jurat dels Premis Hans Christian Andersen, que l'IBBY atorga cada dos anys, és un mestre de la història breu que deixa espai a la imaginació dels lectors. Tot i que moltes de les seves obres són humorístiques, fins i tot de vegades absurdes, té un element filosòfic en la seva escriptura que sovint fa que els seus llibres siguin profunds. Pel que fa a l'il·lustrador Sydney Smith (Nova Escòcia, Canadà, 1980), el jurat destaca del seu treball la semblança amb la narració visual o la memòria musical perquè ell mateix diu que escoltar és com aproximar-se a les històries [més informació a Cornabou]. Smith utilitza el color per introduir la natura, les olors i el drama a cada llibre. Ha estat també reconegut sovint amb distincions canadenques i internacionals per la seva obra. Tant un com l'altre tenen obra publicada aquí, Heinz Janisch amb el relat «Mejillas rojas» (Loguez Ediciones) i Sydney Smith amb l'àlbum «Perdut a la ciutat» (Libros del Zorro Rojo).

[dilluns, 08.04.24]
L'altra cara de la pista
Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El duet format pel veterà actor Jordi Banacolocha —s'acosta als setanta anys dempeus als escenaris!— i el jove Adrian Grösser [2023] —acabat de sortir de «Romeu i Julieta» amb David Selvas, Poliorama, i una de les recordades cares de la sèrie «Merlí»— ofereix, a més d'unes fugaces peces musicals acompanyat de guitarra, una de les interpretacions més sensibles d'entre les que posen cara a cara dues generacions d'actors tan distanciades en el temps i en l'experiència escènica. Però això no impedeix que els dos creïn un clímax que va “in crescendo” a manera que el xantatge del vell pallasso que no es vol sentir abandonat pressiona l'impuls del jove clown per empènyer encara més la seva fugida.

[diumenge, 07.04.24]
La por que assetja des de l'altra banda del mirall
L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció.

[dissabte, 06.04.24]
Passin, passin... que veuran l'emprovador
“El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'estrena absoluta aquí de l'espectacle «Fashion Freak Show» del mediàtic i polèmic dissenyador de vestuari i joieria Jean Paul Gaultier és un d'aquells esdeveniments artístics que fan tancar la circulació davant les columnes històriques que monopolitzen la minúscula vorera del Teatre Coliseum de Barcelona, mentre el photocall treu fum amb les figures humanes que semblen vingudes del més enllà i el jocs de ferros del monument a les víctimes del bombardeig feixista de la Gran Via s'ho mira des de les altures.

[divendres, 05.04.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2024 amb 27.767.474 visitants que han fet 61.166.062 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.767.474 visitants i 61.166.062 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.713,7 visites de pàgines (10,49 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 31 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.422 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dijous, 04.04.24]
Tornen a El Maldà «Les dones sàvies» d'Enric Cambray i Ricard Farré a la sala on van néixer després de passejar amb la mirada de Molière durant 8 anys en 5 temporades i en més de 250 funcions
Fot-li que és un Molière! Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l'admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres [any 2016], mestre de l'oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l'estil dels comentaris d'avaluació que el professorat fa sobre l'alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents.

[dimecres, 03.04.24]
L'escriptor Joan Jordi Miralles Broto i la traductora i professora Lola Badia, dos dels quinze guanyadors dels Premis Serra d'Or 2024 que distingeix les obres publicades més destacades de l'any anterior en diverses modalitats literàries
Joan Jordi Miralles Broto ha obtingut el premi Serra d'Or 2024 en la categoria de novel·la per «Triomfador», publicada Editorial Males Herbes. El premi de Poesia ha estat per a Vicenç Llorca per «La llum mirada» (Editorial Perifèric). El premi de Traducció, autora també del postfaci, ha estat per a Lola Badia per «La mort del rei Artús» (Anònim) (Editorial Cal Carré). En la categoria de Literatura Infantil, s'han distingit Ramon Besora (text) i Albert Asensio (il·lustracions) per «La lletra que tot ho canvia»; ej la juvenil, Àngel Burgas i Ignasi Blanch per «Els contes de Lesbos» (Editorial Bambú); i en coneixements, Sheddad Kaid-Salah Ferron, Guillem Anglada-Escudé, Miquel Sureda i Eduard Altarriba (il·lustracions) per «Una ciutat a Mart», Editorial Joventut. Els premis de còmic han estat per a Jorge Carrión Sagar per «El museu» (guió i vinyetes) i en la categoria de Còmic Juvenil, per a Pep Brocal per «Llibre de les bèsties» de Ramon Llull. El palmarès dels Premis Serra d'Or 2024 es completa en la categoria d'Arts Escèniques s'han premiat «Tot el que passarà a partir d'ara», de Glòria Balañà, «Celebration», de Montse Colomé, i amb la distinció de Trajectòria el duet format per Nao Albet i Marcel Borràs. En la cateogira d'assaig, s'ha premiat Fèlix Fanés per «La cinta vermella». En la categoria d'Humanitats, el gunyador ha estat Joaquim Albareda per «Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII». En la categoria de Ciències, Jordi Ruix Olmo i David Camps per «Grans mamífers de Catalunya i Andorra». I finalment, en la categoria de Catalanística, Andrew Dowling per «Catalonia: a new history».

[dimarts, 02.04.24]
La Universitat de Harvard ha hagut de retirar l'enquadernació d'un llibre del segle XIX deu anys després de saber que era de pell de la pacient morta d'un metge francès
A causa de la càrrega ètica dels orígens i la història del llibre, la Universitat de Harvard ha retirat la cobertura de pell humana —una pacient morta d'un metge francès— de l'edició del 1880 del llibre «Des destinées de l'âme« (Dels destins de l'ànima), de l'escriptor Arsène Houssaye, una meditació sobre l'ànima i la vida després de la mort, publicada per primera vegada el 1879. Fa deu anys es va confirmar que l'enquadernació era de pell humana i se'n va començar a restringir la consulta. Fa dos anys, les recomanacions publicades per la direcció de la Universitat de Harvard sobre restes humanes a les col·leccions dels museus universitaris van obligar a fer-ne la revisió. La conclusió ha portat no només a retirar la pell de l'enquadernació, sinó a retirar aquesta cobertura del catàleg de la universitat de manera que no es pot consultar ni presencial ni en línia, i se n'han retirat totes les fotografies. El metge i bibliòfil francès Ludovic Bouland (1839-1933) va ser el primer propietari del volum. Com demostra la dedicatòria que hi ha al llibre, Bouland era amic de l'autor. Una nota de Bouland a les primeres pàgines del volum confirma que va fer enquadernar el llibre amb pell humana. Després de la mort de Boulard el 1933, el volum va passar a mans de John B. Stetson, Jr., diplomàtic nordamericà, home de negocis i antic alumne de Harvard, que el va deixar en dipòsit fa 90 anys, fins que el 1954 la seva vídua, Ruby F. Stetson, en va fer donació a la Biblioteca Houghton.

[dilluns, 01.04.24]
El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa commemora 40 anys d'història difonent el coneixement i el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya
El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) celebra el seu 40è aniversari aquest 2024. Inaugurat el 12 d’abril de 1984, el MNACTEC a Terrassa (Vallès Occidental) és un dels tres museus nacionals de Catalunya i té per missió estudiar, interpretar, conservar, difondre i mostrar, de forma innovadora i participativa, la implantació i evolució dels avenços científics i tècnics, la seva aplicació industrial, i, molt especialment la seva implicació i incidència social. El MNACTEC presenta en un dels edificis més destacats del modernisme industrial català, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, diverses exposicions temàtiques que donen a conèixer el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya en àmbits com l’energia, el transport, el tèxtil, la informàtica o la química. La col·lecció del MNACTEC està formada per més de 20.000 objectes que inclouen els testimonis materials més importants de l’enginy tècnic de la humanitat, així els objectes més rellevants inventats o fabricats a Catalunya en àmbits com les tecnologies audiovisuals, la computació, les telecomunicacions, la medicina, l’energia o els sectors productius. Entre les iniciatives més recents del museu destaquen el Canal MNACTEC, una plataforma de vídeos i pòdcasts sobre ciència, tecnologia i patrimoni industrial; el MNACTEC Bus, un espai itinerant i interactiu per descobrir el passat, present i futur de la societat de forma innovadora, que visita zones rurals de Catalunya; o Museu al carrer, un projecte de participació ciutadana per inventariar elements de la societat industrial que es troben als carrers i paisatges de Catalunya, entre d’altres.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |