[divendres, 14.08.26]
Mia Couto a Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra
La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d’una existència anterior. A bord del vaixell que em porta a l’illa de Luar-do-Chão no és sinó la mort que em va dictant les seves ordres. Per motius de defunció, abandono la ciutat i faig el viatge: vaig a l’enterrament del meu avi Dito Mariano. Travesso el riu, és gairebé de nit. Veig la posta com si fos l’extinció de l’últim sol. La veu antiga de l’avi sembla que em digui: després d’aquesta posta ja no hi haurà dia. I el gest cansat de Mariano apunta cap a l’horitzó: allà on s’enfonsa l’astre hi ha el melic celeste. La cicatriu tan llunyana d’una ferida de tan endins: l’absent permanència de qui s’ha mort. En l’avi Mariano ho confirmo: un mort estimat no s’acaba de morir mai del tot. El meu oncle Abstinêncio està repenjat a la borda, porta pantalons, armilla i americana, un negre vestit de fosca. La corbata grisa li cau sobre el seu pit enfonsat com si fos una corda que penja d’un pou. Les orenetes volen arran de coberta i li lliuren missatges secrets. Abstinêncio és el més gran dels oncles. Per això li toca a ell anunciar la mort del seu pare, Dito Mariano. [Continua...]

¿D'on és Mia Couto...? Visiteu Beira, Moçambic

[dijous, 13.08.26]
J.M.G. Le Clézio a L'africà
Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d’aquest continent és el meu cos cobert d’una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció benigna que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial, que porta el nom còmic de «borradura» —en anglès prickly heat. Sóc dins de la cabina del vaixell que voreja lentament la costa, al mar obert davant de Conakry, Freetown, Monròvia, despullat a sobre de la llitera, amb l’ull de bou obert a l’aire humit, el cos empolvorat de talc, amb la sensació de ser en un sarcòfag invisible o d’haver estat capturat com un peix dins de la nansa, enfarinat abans de ser fregit. L’Àfrica que a més de prendre’m el rostre em tornava un cos, adolorit, enfebrat, aquell cos que França m’havia ocultat dins de la suavitat afeblidora de la llar de la meva àvia, sense instint, sense llibertat. [Continua...]

¿D'on és J.M.G. Le Clézio...? Visiteu Niça, França

[dimecres, 12.08.26]
Paulo Coelho a El vencedor està sol
La Beretta px4 compacta és una mica més grossa que un mòbil, pesa 700 grams i pot disparar deu trets. És petita, lleugera i no fa cap marca visible a la butxaca on la portes. El seu petit calibre té un avantatge enorme: en lloc de travessar el cos de la víctima, la bala va petant contra els ossos i rebenta tot el que troba en la seva trajectòria. És evident que les possibilitats de sobreviure a un tret d'aquest calibre també són elevades; hi ha milers de casos en què les bales no afecten cap òrgan vital, i la víctima té temps de reaccionar i desarmar l'agressor. Però si la persona que dispara té experiència en el tema, pot elegir entre una mort ràpida —si apunta entre els ulls o el cor— o una de més lenta —si col·loca el canó de l'arma en un angle determinat al costat de les costelles i prem el gallet—. En rebre l'impacte, la víctima triga una mica a adonar-se que està ferida de mort, intenta contraatacar, fugir, demanar ajuda. Aquest és el gran avantatge: té prou temps per veure qui la mata mentre va perdent les forces lentament, fins a caure a terra, sense una gran pèrdua de sang, sense entendre per què li està passant allò. [Continua...]

¿D'on és Paulo Coelho...? Visiteu Rio de Janeiro, Brasil

[dimarts, 11.08.26]
John Connolly a Els turmentats
Era un matí de novembre ennuvolat, els brins de l’herba gebrats eren com estelles i l’hivern somreia per entre els núvols com un mal pallasso que treu el nas des de darrere el teló abans que comenci l’espectacle de veritat. La ciutat anava alentint el ritme. Aviat faria fred de valent i aquell gran animal que era Portland havia acumulat greix per als llargs mesos que vindrien. Al banc hi havia els dòlars que havien deixat els turistes; s’havia d’esperar que n’hi hagués prou perquè tothom anés tirant fins al Dia del Memorial, al final de maig. Els carrers eren més tranquils que abans. Els habitants de Portland, que coexistien de vegades amb incomoditat amb els badocs i la gent que anava de compres, ara tornaven a tenir la ciutat pràcticament per a ells sols. Reclamaven les seves taules habituals en restaurants, bars i cafeteries. Hi havia temps de sobres per xerrar amb les cambreres i els cuiners, els professionals ja no havien de córrer per satisfer les exigències d’uns clients que no sabien com es deien. En aquella època de l’any es podia sentir l’autèntic ritme d’aquella ciutat petita, el batec lent del seu cor no pertorbat pel fals estímul dels que hi arribaven de lluny. [Continua...]

¿D'on és John Connolly...? Visiteu Dublín, Irlanda

[dilluns, 10.08.26]
Amy Tan a La filla del curandero
«O sigui que, ¿què era el nou? Sempre s'organitzava el dia d'acord amb els dits de la mà. Cada dia es posava cinc o deu obligacions. No era del tot estricta, però; els afegits, els allotjava als dits dels peus, tenia espai per a deu obligacions inesperades més. Nou, nou, podia posar la trucada a Wendy al número u i fer baixar totes les altres. Però s'adonava que aquella trucada havia de ser un dit del peu, un extra, un onze. ¿Què era el nou? Normalment el nou era alguna cosa important, un número significatiu, el que la seva mare anomenava el número de la plenitud, un número que també volia dir: "No te n'oblidis, o ho pots perdre tot." ¿Potser el nou tenia alguna cosa a veure amb la seva mare? Però això no era un fet excepcional que calgués recordar. Sempre hi havia alguna cosa que tenia a veure amb la seva mare.» [Continua...]

¿D'on és Amy Tan...? Visiteu Oakland, Califòrnia, EUA

[diumenge, 09.08.26]
Leonard Michaels a Sylvia
Vaig tornar a intentar escriure. La Sylvia va començar a anar a classe a la NYU, a uns quants blocs de Washington Square Park, per acabar la llicenciatura. Em va preguntar què havia de triar com a assignatura principal. Jo li vaig dir que, si jo tornés a estudiar, faria clàssiques. No hauria d’haver dit res. Es va matricular de llatí i grec, història antiga i una classe de literatura anglesa del segle XVIII. Havia d’aprendre les complexes gramàtiques de les dues llengües, llegir poemes llargs i novel·les gruixudes, i escriure treballs, tot això mentre vivia a la misèria i es barallava amb mi cada dia. A mi em semblava un programa de bojos. Jo esperava confusió i desastre, però ella va mostrar una lucidesa poc normal i se’n va sortir prou bé. A l’apartament no teníem taula, però la Sylvia no necessitava aquella mena de comoditats, ni tan sols semblava notar-ne l’absència. Em penso que en aquell apartament miserable no es va queixar mai de res, ni tan sols dels escarabats, només de mi. Estudiava asseguda a la vora del llit, envoltada d’un garbuix de papers. [Continua...]

¿D'on era Leonard Michaels...? Visiteu Nova York, EUA

[dissabte, 08.08.26]
Frances Scott Fitzgerald a Tendra és la nit
«Pel novembre les onades s'ennegriren i anaven a esmicolar-se contra els rompents que vorejaven la carretera de la costa, la vida estiuenca que fins ara havia sobreviscut desaparegué i les platges esdevingueren malenconioses i desolades sota el mestral i la pluja. L'hotel de Gausse era tancat per reformes i ampliació, i la bastimentada del casino d'estiu, a Juan-les-Pins, s'acreixia i eixamplava i agafava un aspecte més formidable. Si mai anaven a Cannes o a Niça, Dick i Nicole coneixien gent nova: membres d'orquestres, fondistes, entusiastes de l'horticultura, naviliers --Dick havia comprat una llanxa vella-- i membres del Syndicat d'Initiave. Ara coneixien millor llurs criats i es decidien a prendre cura personalment de l'educació de la quitxalla. Pel desembre Nicole semblava trobar-se completament refeta i, quan s'escolà un mes sense cap tensió, sense llavis tibats ni somriures sense motiu, sense cap remarca punxant, es traslladaren als Alps suïssos per tal de passar-hi les vacances de Nadal.» [Continua...]

¿D'on era Frances Scott Fitzgerald ...? Visiteu Minnesota, EUA

[divendres, 07.08.26]
Frank McCourt a Les cendres d'Àngela
«Quan el pare porta a casa la primera setmanada, la mare està encantada de poder pagar a l’amable italià de la botiga de queviures, i pot tornar a caminar amb el cap dret perquè no hi ha res pitjor al món que deure i tenir obligacions amb algú. Neteja la cuina, renta les tasses i els plats, treu les molles i les miques de menjar de la taula, neteja la nevera i encarrega un bloc nou de gel a un altre italià. Compra un paper de vàter que ens podem endur a la comuna que hi ha al final del passadís i això, diu ella, és millor que els titulars del Daily News, que et deixen el cul negre. Escalfa aigua als fogons i es passa tot un dia en una gran banyera de llauna rentant-nos les camises i els mitjons, bolquers per als bessons, els dos llençols que tenim, les tres tovalloles. Ho estén tot a les cordes darrere l’edifici i podem mirar com la roba balla al vent i al sol. Diu que no vols pas que els veïns sàpiguen què tens quan ho rentes, però no hi ha res que es pugui comparar amb la dolçor de la roba eixugada al sol. » [Continua...]

¿D'on era Frank McCourt...? Visiteu Brooklyn, EUA

[dijous, 06.08.26]
Eudora Welty a La filla de l'optimista
Una infermera els va obrir la porta. El jutge McKelva va passar primer, seguit de la seva filla Laurel, i finalment de la Fay, la seva dona, i tots tres van entrar en una habitació sense finestres on el metge faria la revisió. El jutge McKelva era un home alt i corpulent de setanta-un anys que solia portar les ulleres penjades en un cordó. Ara les tenia a la mà, i seia a la cadira alta com un tron i situada a un nivell més alt que el del tamboret del metge, flanquejat per la Laurel en un costat i la Fay a l’altre. La Laurel McKelva Hand era una dona esvelta, d’aspecte reservat, d’uns quaranta-cinc anys i de cabells foscos encara. Duia un vestit jaqueta de tall i textura elegants, però una mica massa hivernal per a Nova Orleans, i una arruga li travessava la faldilla de dalt a baix. Els seus ulls blau fosc tenien l’aspecte de no haver descansat. La Fay, menuda i pàl.lida, duia un vestit de botons daurats i unes sandàlies, i donava copets a terra amb el peu.
Era el matí d’un dilluns de començament de març. Nova Orleans els quedava lluny a tots. [Continua...]

¿D'on era Eudora Welty...? Visiteu Jackson, Mississipí, EUA

[dimecres, 05.08.26]
Gustave Flaubert a L'educació sentimental
Monsieur Frédéric Moreau, batxiller recent, se’n tornava a Nogent-sur-Seine, on havia d’esllanguir-se durant dos mesos, abans d’anar a fer Dret. La seva mare, amb la suma indispensable, l’havia enviat a l’Havre a veure un oncle, de qui esperava l’herència per al seu fill; n’havia tornat el dia abans; i es rescabalava de no poder fer nit a la capital tornant a la seva província per la ruta més llarga. L’enrenou s’apaivagava; tothom havia ocupat el seu lloc; alguns, a peu dret, s’escalfaven al voltant de la màquina, i la xemeneia escopia amb una ranera lenta i rítmica el seu plomall de fum negre; gotetes de rosada lliscaven pel coure; el pont tremolava per una petita vibració interior, i les dues rodes, girant ràpidament, batien l’aigua. El riu estava vorejat per platges de sorra. S’hi trobaven combois de fusta que es posaven a ondular sota el remolí de les ones, o bé, en una barca sense veles, un home assegut pescava; després les boires errants es van fondre, va sortir el sol, el turó que seguia a la dreta el curs del Sena s’anà abaixant a poc a poc, i en va sorgir un altre, més a prop, a la riba oposada. [Continua...]

¿D'on era Gustave Flaubert...? Visiteu Rouen, França

[dimarts, 04.08.26]
Truman Capote a Música per a camaleons
És alta i esvelta, d'uns setanta anys, amb els cabells de plata, soignée, ni negra ni blanca, del color or pàl.lid del rom. És una aristòcrata de la Martínica; viu a Fort de France però també té un apartament a París. Seiem a la terrassa de casa seva, una casa superba i elegant que sembla feta de blonda de fusta: em recorda certes cases antigues de Nova Orleans. Bevem te de menta amb gel, amb un lleuger sabor d'absenta. A la terrassa, tres camaleons verds fan curses els uns amb els altres; un es detura als peus de madame, fent petar la llengua forcada, i ella comenta:
—Els camaleons. Quines criatures més excepcionals. Com canvien de color. Vermell. Groc. Llima. Rosa. Espígol. ¿Ho sabia, que són molt aficionats a la música? —Em mira amb ulls negres i preciosos—. ¿No em creu? [Continua...]

¿D'on era Truman Capote...? Visiteu Nova Orleans, EUA

[dilluns, 03.08.26]
Donna Leon a Mort a La Fenice
«L'illa de Giudecca era una part de Venècia a la qual Brunetti anava molt poques vegades. Es veia des de la Piazza San Marco; de fet, es veia des de tota la banda posterior de l'illa, en segons quins llocs a poc més de cent metres de distància, però igualment vivia en un estrany aïllament de la resta de la ciutat. Les històries horripilants que apareixien als diaris amb vergonyosa freqüència, de nens mossegats per rates o persones mortes per sobredosi, sempre semblava que passessin a Giudecca. Ni la presència d'un monarca destronat i una estrella de cinema en decadència dels anys cinquanta podia redimir-la en la consciència popular com a lloc sinistre i endarrerit on passaven coses horribles.» [Continua...]

¿D'on és Donna Leon...? Visiteu Montclair, Nova Jersey, EUA

[diumenge, 02.08.26]
Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver
«Tan bon punt vaig entrar, l’euga es va aixecar de l’estora, se’m va acostar i, després d’examinar-me les mans i la cara amb deteniment, em va dirigir una mirada despectiva. A continuació, es va adreçar al cavall i vaig sentir que repetien diverses vegades la paraula yahoo,de la qual, llavors, jo encara no en comprenia el significat, malgrat que era la primera que havia après apronunciar. Per desgràcia meva, però, aviat vaig saber què volia dir perquè el cavall, fent-me senyals amb el cap i repetint la paraula hhuun, hhuun, tal com havia fet abans a la carretera i que jo vaig interpretar com que el seguís, em va dur fins una mena de pati on hi havia una altra construcció, una mena de cort de porcs força gran situada a una certa distància de la casa. Vam entrar-hi i vaig contemplar tres bèsties abominables com les que havia vist en el moment de la meva arribada a aquell país. Menjaven arrels i carn d’altres animals que més endavant vaig saber que solia ser d’ases o gossos i, de tant en tant, d’alguna vaca morta d’accident o malaltia.» [Continua...]

¿D'on era Jonathan Swift...? Visiteu Dublín, Irlanda

[dissabte, 01.08.26]
Theodor Fontane a Irreversible
El viatge prosseguí entre alts knicks, amb el mar molt a prop, a mà esquerra; però només se sentia; una cadena de dunes baixes impedia de veure’l. Tant Arne com Schwarzkoppen tenien els peus embolicats en mantes escoceses, perquè el temps, després d’aquell dia esplèndid de moderada calor, havia refrescat tardoralment, més del que pertocava al setembre. Però la sensació de fred no feia sinó intensificar la vivor de la conversa, que, és clar, girava a l’entorn del vespre que acabaven de passar a casa dels Holk.
—La noia Petersen té una veu preciosa —digué Arne—. Tanmateix voldria que hagués escollit «La corona virginal», en comptes d’aquell lied tan melancòlic.
—Una cançó molt maca.
—Certament, i nosaltres dos podem sentir-la sense prendre mal. Però la meva germana! ¿Ha vist com agafava la partitura i se n’anava de la sala? Segur que de seguida se l’ha apresa de memòria o n’ha fet una còpia i l’ha enganxada en algun àlbum. I és que, tot i els seus trenta-set anys, en molts aspectes encara és de cap a peus la senyoreta del pensionat de Gnadenfrei, i això es veu sobretot en la manera com conviu amb la Dobschütz. [Continua...]

¿D'on és Theodor Fontane...? Visiteu Sidney, a Austràlia