CUCURUTXOS SUPLEMENT ESTIU (ANY XIX)



[divendres, 23.08.19]
Tobias Wolff a La vella escola
«Robert Frost va visitar-nos el novembre de 1960, només una setmana després de les eleccions. Diu molt del nostre institut que la perspectiva de la seva arribada despertés més interès que la lluita entre Nixon i Kennedy, que per a la majoria de nosaltres no admetia discussió. Nixon era un ensopit i un corcó. Si hagués estat un de nosaltres, li hauríem encolat les sabates a terra. Kennedy, en canvi..., aquest era un guerrer, un ironista, precís i gens histèric. Fins i tot la roba que duia, la tenia sota control. La seva dona era una garsa. I també llegia i escrivia llibres, un dels quals, Per què va dormir Anglaterra, era de lectura obligatòria al meu seminari d’història. Nosaltres reconeixíem Kennedy; encara hi podíem veure el noi que hauria estat un dels preferits al nostre institut, rebel i llegit, amb aquella despreocupació gairebé formal que representava i alhora deixava de banda la classe a la qual pertanyia. Però nosaltres no hauríem reconegut que la classe tingués res a veure en el fet que Kennedy ens agradés.»
[Continua...]

¿D'on és Tobias Wolff...? Visiteu Birmingham, Alabama, EUA

[dijous, 22.08.19]
Tami Shem-Tov a La nena dels tres noms
«El cor d'en Japp es va omplir d'esperança en recordar aquella carta, i la Lieneke va veure com la por li desapareixia dels ulls i com el rostre se li relaxava. I, en efecte, quan l'ancià senyor Dommmisse se'n va anar de casa de la seva filla, sense saber que aquells jueus estaven petrificats a l'entrada de les golfes, en Japp ja sabia el que havia de fer. No estava segur que el doctor Cooymans pogués ajudar-lo a trobar un amagatall per a les dues nenes, però no hi tenia res a perdre: no hi havia altra alternativa que arriscar-se i intentar rebre l'ajuda que se li havia ofert. L'endemà, molt d'hora, en Japp es va dirigir amb les seves dues filles al poble de Saint Oedenrode, al sud d'Holanda. Van canviar d'andanes i de trens i, a cada tren, la Lieneke i la Raquel van caminar en silenci darrere del seu pare, que buscava lloc al costat d'altres famílies.»
[Continua...]

¿D'on és Tami Shem-Tov...? Visiteu Kiryat, Ono, Israel

[dimecres, 21.08.19]
Alexander McCall a Acadèmia Kalahari de mecanografia per a homes
«No he d’oblidar mai la sort que he tingut en aquesta vida», pensava Mma Ramotswe; «n’he tingut sempre, però ara sóc especialment afortunada de poder estar aquí asseguda, al porxo de casa meva, al carrer de la Zebra, contemplant aquest cel tan alt de Botswana, aquest cel tan clar d’un blau quasi blanc.» Allà es trobava, doncs, la Precious Ramotswe, propietària de l’única agència de detectius de Botswana –la Primera Agència de Dones Detectives–, una agència que, en termes generals, havia aconseguit dur a terme l’objectiu inicial de proporcionar resultats satisfactoris als clients, tot i que cal dir que sempre n’hi havia que no quedaven contents. Així doncs, amb gairebé quaranta anys –per ella l’edat perfecta–, tenia una casa al carrer de la Zebra que un nen i una nena orfes omplien de vida i de xivarri. Amb tots aquests regals del cel, qualsevol hauria d’estar content. Algú amb totes aquestes coses es podia ben dir que no necessitava res més a la vida.
[Continua...]

¿D'on és Alexander McCall...? Visiteu Zimbabue, Àfrica

[dimarts, 20.08.19]
John Boyne a Motí al Bounty
Una vegada hi havia un cavaller, un paio alt imbuït d’un aire de superioritat, que havia adoptat l’hàbit d’anar al mercat de Portsmouth el primer diumenge de cada mes, per reproveir la seva llibreria. Jo primer m’hi vaig fixar a causa del carruatge amb el qual l’acompanyava el seu criat. Del negre més obscur que havia vist mai, era, però al capdamunt tenia una sanefa d’estrelles platejades, com si l’home sentís interès per un món més enllà del nostre. Sempre es passava bona part del matí vagarejant entre els mostradors de llibres situats davant de les botigues, o tocant amb un dit el llom dels que hi havia als prestatges de dins, i en treia alguns per fer una ullada a les paraules, i se’ls passava d’una mà a l’altra mentre n’examinava l’enquadernació. Juro que alguns llibres se’ls acostava tant a la cara que semblava que volgués ensumar la tinta de les pàgines. Alguns dies marxava amb capses de llibres tan grosses que les hi havien de lligar al sostre del carruatge amb un tros de corda de cànem perquè no caiguessin. Altres vegades, ja tenia molta sort si trobava un sol volum que li interessés.
[Continua...]

¿D'on és John Boyne...? Visiteu Dublín, Irlanda

[dilluns, 19.08.19]
Joseph Roth a La llegenda del sant bevedor
Un capvespre de primavera de l'any 1934, un senyor d’edat baixà els graons de pedra que, des d’un dels ponts que creuen el Sena, duen a les voreres del riu. Allí, com sap gairebé tothom i, tanmateix, en aquesta ocasió mereix ser evocat en la memòria dels homes, solen dormir els captaires de París, o millor dit, acampar. Un d’aquests captaires va encreuar-se, per casualitat, amb el senyor d’edat, que per cert anava molt ben vestit i feia l’efecte d’un viatger que es proposa de visitar tot allò que és digne de ser vist de les ciutats que no coneix. Tot i que el captaire anava tot esparracat i feia una fila ben llastimosa, com tots els altres amb els qui compartia la vida, va semblar que copsava l’atenció del senyor d’edat ben vestit; no sabem per què. Com hem dit, ja queia el vespre i, sota els ponts, a les voreres del riu, era més fosc que a dalt, al moll i sobre els ponts. Aquell home sense llar i ostensiblement esparracat tentinejava una mica. No semblava adonar-se de la presència del senyor gran ben vestit. Però aquest, que no tentinejava gens ni mica, sinó que dirigia els seus passos segurs directament cap al qui tentinejava, evidentment l’havia vist de lluny. El senyor d’edat barrà el pas a l’home esparracat. Es van aturar l’un enfront de l’altre.
[Continua...]

¿D'on era Joseph Roth...? Visiteu Brody, Lviv, Ucraïna

[diumenge, 18.08.19]
Jonathan Littell a Les benignes
Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m’he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres.
[Continua...]

¿D'on és Jonathan Littell...? Visiteu Nova York, Estats Units

[dissabte, 17.08.19]
Philippe Claudel a L'informe de Brodeck
Em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat. Ho vull deixar ben clar. Cal que tothom ho sàpiga. Jo no he fet res, i quan vaig saber què acabava de passar, m’hauria agradat no parlar-ne mai, fermar la meva memòria, mantenir-la ben tancada dins els seus lligams de manera que es quedés tranquil·la com una fagina dins una trampa de ferro. Però els altres m’hi van obligar:
—Tu sí que saps escriure —em van dir—, has fet estudis.
Vaig respondre que eren uns estudis insignificants, uns estudis que ni tan sols no vaig acabar, d’altra banda, i que no em van deixar un gran record. No en van voler saber res:
—Tu saps escriure, coneixes les paraules, com s’utilitzen, i també com poden dir les coses. Amb això n’hi haurà prou. Nosaltres no ho sabem fer. Ens embolicaríem, però tu, tu ho explicaràs, i llavors et creuran. I a més, tens una màquina.
[Continua...]

¿D'on és Philippe Claudel...? Visiteu Nancy, França

[divendres, 16.08.19]
Alaa Al Aswani a L’edifici Iaqubian
La distància que hi ha entre el passatge Bahlar, on viu Zaki Bek Ad-Dussuqui, i el seu despatx a l’edifici Iaqubian no passa de cent metres, però per fer-la ell hi tarda una hora cada matí, perquè ha de saludar els seus amics del carrer: els propietaris de les botigues de roba i sabates, els empleats i empleades, el personal del cinema, els clients del magatzem Cafè del Brasil... Fins i tot els porters, els netejabotes, els pidolaires i els policies de trànsit els coneix Zaki Bek pel seu nom i se saluden entre ells i es passen notícies. Zaki Bek és un dels residents més antics del carrer Suleiman Paixà. Hi va arribar a finals dels anys quaranta, després de tornar d’uns estudis a França, i des de llavors no s’ha allunyat mai del carrer. Per a la gent que hi viu és un amable personatge folklòric, vestit estiu i hivern amb un tern ample que li amaga el cos petit i magre, amb un mocador planxat amb cura que sempre li penja de la butxaca de l’americana i del mateix color que la corbata, i amb el seu famós cigar —que en els bons temps era cubà de qualitat i ara s’ha quedat en un cigar local pèssim i pudent—; de rostre vell i arrugat, amb ulleres gruixudes i dents postisses i brillants, s’arregla els escassos cabells, tenyits de negre, de l’esquerra del cap fins al màxim a la dreta per cobrir-li una calba esplèndida i deserta.
[Continua...]

¿D'on és Alaa Al Aswani...? Visiteu El Caire, Egipte

[dijous, 15.08.19]
Alberto Vigevani a Un estiu al llac
Els mesos que en Giacomo passava a Milà, tot l’any llevat de l’estiu i algun dia de tardor, li semblava que no comptaven, en la seva vida. Eren com un paisatge de boires, d’edificis grisos, destinat a recloure la seva imaginació en un sentiment d’inanitat que el feia gandul, subtilment infeliç. Vivia al quart pis d’una casa del barri dels canals. Els seus pares pertanyien a la burgesia de les professions liberals i no deixaven voltar els nois pels carrers. L’entreteniment habitual d’en Giacomo consistia a mirar des del balcó com les gavarres, carregades de feixines o de rotlles de paper per fer diaris, remuntaven el canal cap a San Marco sirgades per cavalls que, pels narius, deixaven sortir un fum que de seguida es dissipava en l’aire tallant. Sota casa seva el carrer es començava a enfilar abans del pont; allà, a l’empedrat de llambordes sovint cobertes de gebre, de vegades algun cavall relliscava i fins arribava a caure de cop. El mulater intentava fer-lo aixecar amb crits, fent espetegar el fuet a l’aire o picant-lo a les anques amb el mànec de nervi trenat, mentre una petita gentada gaudia de l’espectacle des dels minúsculs jardinets que s’abocaven com un balcó sobre l’aigua i que pertanyien a un cafè on solien anar els empleats de la prefectura.
[Continua...]

¿D'on era Alberto Vigevani...? Visiteu Milà, Itàlia

[dimecres, 14.08.19]
Mia Couto a Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra
La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d’una existència anterior. A bord del vaixell que em porta a l’illa de Luar-do-Chão no és sinó la mort que em va dictant les seves ordres. Per motius de defunció, abandono la ciutat i faig el viatge: vaig a l’enterrament del meu avi Dito Mariano. Travesso el riu, és gairebé de nit. Veig la posta com si fos l’extinció de l’últim sol. La veu antiga de l’avi sembla que em digui: després d’aquesta posta ja no hi haurà dia. I el gest cansat de Mariano apunta cap a l’horitzó: allà on s’enfonsa l’astre hi ha el melic celeste. La cicatriu tan llunyana d’una ferida de tan endins: l’absent permanència de qui s’ha mort. En l’avi Mariano ho confirmo: un mort estimat no s’acaba de morir mai del tot. El meu oncle Abstinêncio està repenjat a la borda, porta pantalons, armilla i americana, un negre vestit de fosca. La corbata grisa li cau sobre el seu pit enfonsat com si fos una corda que penja d’un pou. Les orenetes volen arran de coberta i li lliuren missatges secrets. Abstinêncio és el més gran dels oncles. Per això li toca a ell anunciar la mort del seu pare, Dito Mariano.
[Continua...]

¿D'on és Mia Couto...? Visiteu Beira, Moçambic

[dimarts, 13.08.19]
J.M.G. Le Clézio a L'africà
Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d’aquest continent és el meu cos cobert d’una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció benigna que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial, que porta el nom còmic de «borradura» —en anglès prickly heat. Sóc dins de la cabina del vaixell que voreja lentament la costa, al mar obert davant de Conakry, Freetown, Monròvia, despullat a sobre de la llitera, amb l’ull de bou obert a l’aire humit, el cos empolvorat de talc, amb la sensació de ser en un sarcòfag invisible o d’haver estat capturat com un peix dins de la nansa, enfarinat abans de ser fregit. L’Àfrica que a més de prendre’m el rostre em tornava un cos, adolorit, enfebrat, aquell cos que França m’havia ocultat dins de la suavitat afeblidora de la llar de la meva àvia, sense instint, sense llibertat.
[Continua...]

¿D'on és J.M.G. Le Clézio...? Visiteu Niça, França

[dilluns, 12.08.19]
Paulo Coelho a El vencedor està sol
La Beretta px4 compacta és una mica més grossa que un mòbil, pesa 700 grams i pot disparar deu trets. És petita, lleugera i no fa cap marca visible a la butxaca on la portes. El seu petit calibre té un avantatge enorme: en lloc de travessar el cos de la víctima, la bala va petant contra els ossos i rebenta tot el que troba en la seva trajectòria. És evident que les possibilitats de sobreviure a un tret d'aquest calibre també són elevades; hi ha milers de casos en què les bales no afecten cap òrgan vital, i la víctima té temps de reaccionar i desarmar l'agressor. Però si la persona que dispara té experiència en el tema, pot elegir entre una mort ràpida —si apunta entre els ulls o el cor— o una de més lenta —si col·loca el canó de l'arma en un angle determinat al costat de les costelles i prem el gallet—. En rebre l'impacte, la víctima triga una mica a adonar-se que està ferida de mort, intenta contraatacar, fugir, demanar ajuda. Aquest és el gran avantatge: té prou temps per veure qui la mata mentre va perdent les forces lentament, fins a caure a terra, sense una gran pèrdua de sang, sense entendre per què li està passant allò.
[Continua...]

¿D'on és Paulo Coelho...? Visiteu Rio de Janeiro, Brasil

[diumenge, 11.08.19]
John Connolly a Els turmentats
Era un matí de novembre ennuvolat, els brins de l’herba gebrats eren com estelles i l’hivern somreia per entre els núvols com un mal pallasso que treu el nas des de darrere el teló abans que comenci l’espectacle de veritat. La ciutat anava alentint el ritme. Aviat faria fred de valent i aquell gran animal que era Portland havia acumulat greix per als llargs mesos que vindrien. Al banc hi havia els dòlars que havien deixat els turistes; s’havia d’esperar que n’hi hagués prou perquè tothom anés tirant fins al Dia del Memorial, al final de maig. Els carrers eren més tranquils que abans. Els habitants de Portland, que coexistien de vegades amb incomoditat amb els badocs i la gent que anava de compres, ara tornaven a tenir la ciutat pràcticament per a ells sols. Reclamaven les seves taules habituals en restaurants, bars i cafeteries. Hi havia temps de sobres per xerrar amb les cambreres i els cuiners, els professionals ja no havien de córrer per satisfer les exigències d’uns clients que no sabien com es deien. En aquella època de l’any es podia sentir l’autèntic ritme d’aquella ciutat petita, el batec lent del seu cor no pertorbat pel fals estímul dels que hi arribaven de lluny.
[Continua...]

¿D'on és John Connolly...? Visiteu Dublín, Irlanda

[dissabte, 10.08.19]
Amy Tan a La filla del curandero
«O sigui que, ¿què era el nou? Sempre s'organitzava el dia d'acord amb els dits de la mà. Cada dia es posava cinc o deu obligacions. No era del tot estricta, però; els afegits, els allotjava als dits dels peus, tenia espai per a deu obligacions inesperades més. Nou, nou, podia posar la trucada a Wendy al número u i fer baixar totes les altres. Però s'adonava que aquella trucada havia de ser un dit del peu, un extra, un onze. ¿Què era el nou? Normalment el nou era alguna cosa important, un número significatiu, el que la seva mare anomenava el número de la plenitud, un número que també volia dir: "No te n'oblidis, o ho pots perdre tot." ¿Potser el nou tenia alguna cosa a veure amb la seva mare? Però això no era un fet excepcional que calgués recordar. Sempre hi havia alguna cosa que tenia a veure amb la seva mare.»
[Continua...]

¿D'on és Amy Tan...? Visiteu Oakland, Califòrnia, EUA

[divendres, 09.08.19]
Leonard Michaels a Sylvia
Vaig tornar a intentar escriure. La Sylvia va començar a anar a classe a la NYU, a uns quants blocs de Washington Square Park, per acabar la llicenciatura. Em va preguntar què havia de triar com a assignatura principal. Jo li vaig dir que, si jo tornés a estudiar, faria clàssiques. No hauria d’haver dit res. Es va matricular de llatí i grec, història antiga i una classe de literatura anglesa del segle XVIII. Havia d’aprendre les complexes gramàtiques de les dues llengües, llegir poemes llargs i novel·les gruixudes, i escriure treballs, tot això mentre vivia a la misèria i es barallava amb mi cada dia. A mi em semblava un programa de bojos. Jo esperava confusió i desastre, però ella va mostrar una lucidesa poc normal i se’n va sortir prou bé. A l’apartament no teníem taula, però la Sylvia no necessitava aquella mena de comoditats, ni tan sols semblava notar-ne l’absència. Em penso que en aquell apartament miserable no es va queixar mai de res, ni tan sols dels escarabats, només de mi. Estudiava asseguda a la vora del llit, envoltada d’un garbuix de papers.
[Continua...]

¿D'on era Leonard Michaels...? Visiteu Nova York, EUA

[dijous, 08.08.19]
Frances Scott Fitzgerald a Tendra és la nit
«Pel novembre les onades s'ennegriren i anaven a esmicolar-se contra els rompents que vorejaven la carretera de la costa, la vida estiuenca que fins ara havia sobreviscut desaparegué i les platges esdevingueren malenconioses i desolades sota el mestral i la pluja. L'hotel de Gausse era tancat per reformes i ampliació, i la bastimentada del casino d'estiu, a Juan-les-Pins, s'acreixia i eixamplava i agafava un aspecte més formidable. Si mai anaven a Cannes o a Niça, Dick i Nicole coneixien gent nova: membres d'orquestres, fondistes, entusiastes de l'horticultura, naviliers --Dick havia comprat una llanxa vella-- i membres del Syndicat d'Initiave. Ara coneixien millor llurs criats i es decidien a prendre cura personalment de l'educació de la quitxalla. Pel desembre Nicole semblava trobar-se completament refeta i, quan s'escolà un mes sense cap tensió, sense llavis tibats ni somriures sense motiu, sense cap remarca punxant, es traslladaren als Alps suïssos per tal de passar-hi les vacances de Nadal.»
[Continua...]

¿D'on era Frances Scott Fitzgerald ...? Visiteu Minnesota, EUA

[dimecres, 07.08.19]
Frank McCourt a Les cendres d'Àngela
«Quan el pare porta a casa la primera setmanada, la mare està encantada de poder pagar a l’amable italià de la botiga de queviures, i pot tornar a caminar amb el cap dret perquè no hi ha res pitjor al món que deure i tenir obligacions amb algú. Neteja la cuina, renta les tasses i els plats, treu les molles i les miques de menjar de la taula, neteja la nevera i encarrega un bloc nou de gel a un altre italià. Compra un paper de vàter que ens podem endur a la comuna que hi ha al final del passadís i això, diu ella, és millor que els titulars del Daily News, que et deixen el cul negre. Escalfa aigua als fogons i es passa tot un dia en una gran banyera de llauna rentant-nos les camises i els mitjons, bolquers per als bessons, els dos llençols que tenim, les tres tovalloles. Ho estén tot a les cordes darrere l’edifici i podem mirar com la roba balla al vent i al sol. Diu que no vols pas que els veïns sàpiguen què tens quan ho rentes, però no hi ha res que es pugui comparar amb la dolçor de la roba eixugada al sol. »
[Continua...]

¿D'on era Frank McCourt...? Visiteu Brooklyn, EUA

[dimarts, 06.08.19]
Eudora Welty a La filla de l'optimista
Una infermera els va obrir la porta. El jutge McKelva va passar primer, seguit de la seva filla Laurel, i finalment de la Fay, la seva dona, i tots tres van entrar en una habitació sense finestres on el metge faria la revisió. El jutge McKelva era un home alt i corpulent de setanta-un anys que solia portar les ulleres penjades en un cordó. Ara les tenia a la mà, i seia a la cadira alta com un tron i situada a un nivell més alt que el del tamboret del metge, flanquejat per la Laurel en un costat i la Fay a l’altre. La Laurel McKelva Hand era una dona esvelta, d’aspecte reservat, d’uns quaranta-cinc anys i de cabells foscos encara. Duia un vestit jaqueta de tall i textura elegants, però una mica massa hivernal per a Nova Orleans, i una arruga li travessava la faldilla de dalt a baix. Els seus ulls blau fosc tenien l’aspecte de no haver descansat. La Fay, menuda i pàl.lida, duia un vestit de botons daurats i unes sandàlies, i donava copets a terra amb el peu.
Era el matí d’un dilluns de començament de març. Nova Orleans els quedava lluny a tots.
[Continua...]

¿D'on era Eudora Welty...? Visiteu Jackson, Mississipí, EUA

[dilluns, 05.08.19]
Gustave Flaubert a L'educació sentimental
Monsieur Frédéric Moreau, batxiller recent, se’n tornava a Nogent-sur-Seine, on havia d’esllanguir-se durant dos mesos, abans d’anar a fer Dret. La seva mare, amb la suma indispensable, l’havia enviat a l’Havre a veure un oncle, de qui esperava l’herència per al seu fill; n’havia tornat el dia abans; i es rescabalava de no poder fer nit a la capital tornant a la seva província per la ruta més llarga. L’enrenou s’apaivagava; tothom havia ocupat el seu lloc; alguns, a peu dret, s’escalfaven al voltant de la màquina, i la xemeneia escopia amb una ranera lenta i rítmica el seu plomall de fum negre; gotetes de rosada lliscaven pel coure; el pont tremolava per una petita vibració interior, i les dues rodes, girant ràpidament, batien l’aigua. El riu estava vorejat per platges de sorra. S’hi trobaven combois de fusta que es posaven a ondular sota el remolí de les ones, o bé, en una barca sense veles, un home assegut pescava; després les boires errants es van fondre, va sortir el sol, el turó que seguia a la dreta el curs del Sena s’anà abaixant a poc a poc, i en va sorgir un altre, més a prop, a la riba oposada.
[Continua...]

¿D'on era Gustave Flaubert...? Visiteu Rouen, França

[diumenge, 04.08.19]
Truman Capote a Música per a camaleons
És alta i esvelta, d'uns setanta anys, amb els cabells de plata, soignée, ni negra ni blanca, del color or pàl.lid del rom. És una aristòcrata de la Martínica; viu a Fort de France però també té un apartament a París. Seiem a la terrassa de casa seva, una casa superba i elegant que sembla feta de blonda de fusta: em recorda certes cases antigues de Nova Orleans. Bevem te de menta amb gel, amb un lleuger sabor d'absenta. A la terrassa, tres camaleons verds fan curses els uns amb els altres; un es detura als peus de madame, fent petar la llengua forcada, i ella comenta:
—Els camaleons. Quines criatures més excepcionals. Com canvien de color. Vermell. Groc. Llima. Rosa. Espígol. ¿Ho sabia, que són molt aficionats a la música? —Em mira amb ulls negres i preciosos—. ¿No em creu?
[Continua...]

¿D'on era Truman Capote...? Visiteu Nova Orleans, EUA

[dissabte, 03.08.19]
Donna Leon a Mort a La Fenice
«L'illa de Giudecca era una part de Venècia a la qual Brunetti anava molt poques vegades. Es veia des de la Piazza San Marco; de fet, es veia des de tota la banda posterior de l'illa, en segons quins llocs a poc més de cent metres de distància, però igualment vivia en un estrany aïllament de la resta de la ciutat. Les històries horripilants que apareixien als diaris amb vergonyosa freqüència, de nens mossegats per rates o persones mortes per sobredosi, sempre semblava que passessin a Giudecca. Ni la presència d'un monarca destronat i una estrella de cinema en decadència dels anys cinquanta podia redimir-la en la consciència popular com a lloc sinistre i endarrerit on passaven coses horribles.»
[Continua...]

¿D'on és Donna Leon...? Visiteu Montclair, Nova Jersey, EUA

[divendres, 02.08.19]
Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver
«Tan bon punt vaig entrar, l’euga es va aixecar de l’estora, se’m va acostar i, després d’examinar-me les mans i la cara amb deteniment, em va dirigir una mirada despectiva. A continuació, es va adreçar al cavall i vaig sentir que repetien diverses vegades la paraula yahoo,de la qual, llavors, jo encara no en comprenia el significat, malgrat que era la primera que havia après apronunciar. Per desgràcia meva, però, aviat vaig saber què volia dir perquè el cavall, fent-me senyals amb el cap i repetint la paraula hhuun, hhuun, tal com havia fet abans a la carretera i que jo vaig interpretar com que el seguís, em va dur fins una mena de pati on hi havia una altra construcció, una mena de cort de porcs força gran situada a una certa distància de la casa. Vam entrar-hi i vaig contemplar tres bèsties abominables com les que havia vist en el moment de la meva arribada a aquell país. Menjaven arrels i carn d’altres animals que més endavant vaig saber que solia ser d’ases o gossos i, de tant en tant, d’alguna vaca morta d’accident o malaltia.»
[Continua...]

¿D'on era Jonathan Swift...? Visiteu Dublín, Irlanda

[dijous, 01.08.19]
Nancy Huston a Línies de falla
A dir veritat és la iaia Sadie que va escollir el meu nom. Sempre s’havia lamentat de no haver posat un nom jueu al meu pare, així doncs, a la generació següent no va voler pas perdre el tren una segona vegada i ma mare li va dir que no hi veia cap inconvenient. La meva mare és una persona molt complaent, vol que tothom s’entengui i sens dubte Sol també podia ser un nom cristià. La influència de la meva la iaia en la meva vida s’atura en aquell moment perquè per sort viu lluny de casa nostra, a Israel, i no la veig gairebé mai. Dic per sort perquè el meu pare no se l'estima gaire però al mateix temps li té por i no gosa en veritat plantar-li cara, per això hi ha força tensió cada vegada que ve a casa nostra de visita, cosa que trasbalsa la meva mare. Tan bon punt la iaia Sadie gira l'esquena, el meu pare agafa coratge de sobte i es posa a criticar-la perquè li agrada donar ordres i ficar-se on no la demanen. Una vegada va dir fins i tot que era culpa de la seva mare si Aron el seu pare estimat, que era un dramaturg fracassat, havia mort a l'edat de quaranta-nou anys; la mama va dir que era absurd, que Aron havia estat mort per les cigarretes i no per la seva esposa, però el pare va dir que hi havia una relació ben coneguda entre el càncer i la còlera inhibida, no estic gaire segur de què vol dir, inhibida.
[Continua...]

¿D'on és Nancy Houston...? Visiteu Calgary, Alberta, al Canadà




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció