[diumenge, 31.12.23]
El Museu Picasso amb més d'1 milió de visitants se situa al capdavant de tots els museus i centres d'exposicions de l'Ajuntament de Barcelona que han rebut en conjunt 4,4 milions de visitants
Les visites als espais expositius municipals han augmentat l’any 2023, arribant a xifres prepandèmiques. A l’espera de dades definitives, les dades indiquen que 4.400.000 persones han visitat els museus i centres d’exposicions municipals gestionats per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i els museus amb aportació municipal amb col·leccions municipals. Aquesta xifra suma gairebé 1 milió més de visitants respecte l’any 2022, amb 3,6 milions, i s’apropa molt a les dades recollides abans de la pandèmia, amb uns 4,8 milions de visitants al 2019, doblant de llarg la xifra de 2021, d’uns 2 milions de visitants. Per espais, segons les dades del centre d'estadístiques municipal, l'espai que concentra un major nombre de visitants és el Museu Picasso, amb 1.032.400, tornant a superar el milió de visitants, cosa que no passava des de 2019; en segon lloc se situa el Born Centre de Cultura i Memòria, amb 888.800 visitants, i el Museu d’Història de Barcelona MUHBA, amb 860.000 visitants en les seves diferents seus. El Castell de Montjuïc va atreure 757.700 visitants, mentre que pels espais pertanyents al Museu de Ciències Naturals hi van passar 350.500 visitants. Els centres d’exposicions més visitats han estat La Virreina Centre de la Imatge, amb 126.000 visitants, i La Capella, amb 73.600 visitants.

[dissabte, 30.12.23]
El Museu Martorell del Parc de la Ciutadella es converteix en el Centre Martorell Exposicions després d'una rehabilitació i d'haver estat tancat tretze anys
L’edifici es reobre després de dos anys d’obres i una rehabilitació integral tant de l’interior, com de la façana i de l’accessibilitat. La reforma ha permès recuperar el museu públic més antic de Barcelona, i l’embrió del Museu de Ciències Naturals, del qual ara n’és una de les subseus. A partir d'ara, el Centre Martorell Exposicions programarà exposicions científiques relacionades amb la crisi climàtica i la biodiversitat. La reinaguració compta amb dues exposicions temporals. La primera és «Wow. Animals de museu: ciència, tècnica i art», que recorda l’afició dels naturalistes pel dibuix i la feina dels taxidermistes. Aquí s’hi podran veure sis escenes naturalitzades d’animals mediterranis i africans, com un grup de 15 cabres salvatges saltant en estampida, dues zebres en lluita o una lleona caçant nyus. La segona exposició és «Natura o Cultura? Una visió des del museu de ciències naturals», un recorregut per la història dels museus de ciències naturals que perme veure l’esquelet de l’anomenat Avi, el mític elefant del zoo de Barcelona i que s’havia exposat al Museu de Zoologia (actualment tancat), i un diorama amb els dos últims falcons que van viure al campanar de Santa Maria del Pi. L’edifici neoclàssic que allotja el nou Museu Martorell es va inaugurar l’any 1882 per acollir les col·leccions de ciències naturals i arqueològiques que havia donat en herència a la ciutat el naturalista Francesc Martorell i Peña. Uns anys més tard, el 1924, va passar a ser el Museu de Geologia fins que el 2010 va tancar les portes al públic. No va ser fins a 11 anys més tard, el 2021, que van començar les obres de reforma de l’espai. La rehabilitació ha volgut preservar al màxim la configuració original de l’edifici, catalogat com a Bé d’Interès Local.

[divendres, 29.12.23]
El professorat d'una escola francesa prop de París es declara en vaga després que una mestra fos acusada de racista i islamòfoba per ensenyar el quadre «Diana i Acteó» de Giuseppe Cesari on es veuen cinc muses nues
Els fets van passar quan la mestra va ensenyar a classe la reproducció d'aquest quadre, una pintura de l'època renaixentista en què apareixen cinc muses despullades amb el pit al descobert. En aquell moment, diversos estudiants de sisè de primària, d'11 i 12 anys, es van sentir incòmodes. Segons el sindicat d'ensenyament Snes-FSU, els estudiants van mirar cap a una altra banda, es van sentir ofesos, van dir que estaven commocionats. A partir de llavors van començar a circular una sèrie de rumors que atribuïen comentaris racistes i islamòfobs a la mestra, fins al punt que diversos pares es van presentar a l'escola per demanar explicacions. El professorat de l'escola considera que les acusacions són falses i, de fet, la mestra ha presentat una denúncia per difamació arran del tractament que va fer del quadre «Diana i Acteó» de Giuseppe Cesari. El professorat assegura que aquests rumors poden suposar un risc per a la seva integritat, tal com va passar el 2020 amb l'assassinat del professor Samuel Paty. I és que pel fa a aquella agressió, les autoritats franceses creuen que els rumors falsos escampats van contribuir a incitar que un refugiat txetxè radicalitzat l'assassinés. L'escola del conflicte del quadre polèmic està situat en una zona residencial que fins ara era tranquil i no presentava problemes, però des d'aquest curs un grup de famílies reduït dels alumnes de sisè han trencat amb aquesta tendència, mentre qüestionen les pràctiques educatives amb greus acusacions cal al professorat. El ministeri d'Educació ha decidit sancionar els alumnes responsables de la rumorologia i reforçar l'equip docent del centre.

[dijous, 28.12.23]
La plataforma «3Cat» obrirà un canal d'Intel·ligència Artificial que utilitzarà com a proveïdor de contiguts el coneixement de base dels seus presentadors, guionistes i programadors
És evident que l'any 2023 ha estat l'any de l'eclosió més espectacular —sense comptar que els primers indicis daten de mitjan segle XX— de l'anomenada Intel·ligència Artificial (IA) que és una branca de la informàtica que desenvolupa algoritmes mitjançant una màquina computadora que li permet prendre decisions intel·ligents o, si més no, comportar-se com si tingués una intel·ligència semblant a la humana. Fa quatre anys, la Comissió Mundial d’Ètica del Coneixement Científic i la Tecnologia (COMEST) de la UNESCO descrivia la IA com un camp que implica màquines capaces d’imitar determinades funcionalitats de la intel·ligència humana, incloses característiques com la percepció, l’aprenentatge, el raonament, la resolució de problemes, la interacció lingüística i fins i tot la producció de treballs creatius. Els resultats s'han vist i es veuen cada dia amb imitacions de presentadors, veus conegudes, continguts enciclopèdics o imatges photoshopades sense cap control humà. Davant d'això, la nova plataforma «3Cat» (que agrupa els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), obrirà pròximament un canal d'Intel·ligència Artificial que utilitzarà com a proveïdor de contiguts el coneixement de base dels seus presentadors, guionistes i programadors. La notícia ha causat sorpresa i estupor entre la plantilla dels mitjans del «3Cat» que temen que es poden veure vulnerats els seus drets. Tot i així, alguns també hi veuen avantatges, com per exemple, evitar tenir suplents o substituts quan causen baixa o quan gaudeixen de dies de repòs o vacances. Els resultats de prova del nou canal d'Intel·ligència Artificial del «3Cat» es començaran a veure a partir de la primavera, que és quan la plantilla fa canvis de programació i comença a executar el calendari de baixes o dies de vacances per hores extres treballades. Tothom frisa per veure i escoltar aviat l'algoritme de Toni Cruanyes, Helena Garcia Melero, Xavier Coral, Ramon Pellicer o Ricard Ustrell, entre molts altres noms als quals afecta la nova iniciativa de la cadena catalana.

[dimecres, 27.12.23]
A bodes em convides!
Es reposa l'espectacle «Un segundo bajo la arena» del Col·lectiu Desasogiego a El Maldà amb Carla Coll, Camille Latron, Pol Toro i Gaspar Corts (músic). Crítica de l'estrena: El Maldà no és el Mas Colom de Tàrrega, on el setembre del 2022, dins de la Fira de Tàrrega, es va estrenar «Un segundo bajo la arena», distingit amb el Premi Moritz de Carrer i el premi Nova Veu de la Crítica, però la imaginació fa miracles. Tot i que el Col·lectiu Desasosiego té plantejat el seu espectacle per representar-lo en un espai a l'aire lliure, el risc d'encapsular-lo en una sala petita també ha donat bon resultat. El cel estelat d'estiu ha estat substituït per un ramell de bombetes d'envelat, canviants d'intensitat atenent a les pujades i baixades de la tensió de la trama. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] El parament de les taules del banquet —escenografia de bellesa plàstica de Camille Latron— mostra, com en un museu en miniatura, les restes d'un casament: estovalles blanques tacades, copes mig plenes, restes de menjar als plats, mistos escampats, espelmes mig consumides, restes de postres... Imatges de la disbauxa del que ha estat el banquet, del que és i del que potser no es vol que sigui. Tot comença aquí amb la recepció que un dels protagonistes (l'actor olotí Pol Toro) fa als espectadors que s'esperen a l'escala de cal Baró de Maldà. La seva sorpresa per tanta gent que ha arribat al convit és com la d'una criatura amb les sabates noves. Se'l veu tan feliç que es diria que el que ha viscut abans al banquet li ha deixat una amargor difícil de pair.

[dimarts, 26.12.23]
Xoriç amb patates a Vitòria
L'actor i dramaturg Ramon Madaula ha estrenat l'obra «Els Buonaparte» al Teatre Akadèmia amb la direcció de Sílvia Munt i els actors Pau Roca, David Bagés i Oriol Guinart. Crítica: Es podria dir que Napoleó Bonaparte —o millor dit, Buonaparte perquè la nissaga eren de Còrsega— està de moda. Com si fos una mena d'influencer vingut del segle XIX, per atzar, han coincidit a la cartellera una versió cinematogràfica èpica de Ridley Scott protagonitzada per Joaquin Phoenix, una biografia de Maria Antonieta d'Àustria en la qual s'especula sobre si Napoleó va ser present quan la guillotina li va tallar el coll reial, i encara més calent, la polèmica de la retirada d'una subhasta de Sotheby's a Nova York d'un quadre de Diego de Velázquez amb un retrat d'Isabel de Borbó, esposa de Felip IV, que va desaparèixer d'Espanya amb la fugida de Josep I, germà de Napoleó, i que va estar exposat al Museu del Louvre fins a la caiguda de Napoleó per passar després a mans privades de venda en venda [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A tot això, sense proposar-s'ho, el dramaturg i actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha estrenat l'obra «Els Buonaparte», una especulació de ficció literària sobre la trobada que Napoleó Bonaparte i el monarca Josep I tenen en una masia pairal de Vitòria quan l'any 1808, el rei napoleònic Josep I, anomenat de renom “Pepe Botella”, germà de Napoleó Bonaparte, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn, fuig de la cort de Madrid amb la cua entre cames amb la por al cos de ser abatut pels contraris al poder invasor de l'imperi de l'època aconseguit amb la Guerra del Francès, una guerra a partir de la qual Catalunya passa temporalment a ser de domini francès per art i gràcia del mateix Napoleó i, paradoxes de la història, sense fer cap referèndum.

[dilluns, 25.12.23]
Com el Vallès no hi ha res!
La plataforma digital 3Cat recupera la comèdia «Adossats» de Ramon Madaula que es va estrenar al Teatre Romea el desembre del 2017 amb Jordi Bosch, Guillem Balart, Carles Canut, el mateix Ramon Madaula, Rosa Renom i Marieta Sánchez. Crítica de l'estrena: Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí [critica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A la casa adossada que retrata l'ara ja dramaturg consolidat Ramon Madaula (Sabadell, 1962) —que això no vol dir que hagi penjat el hàbits de bon actor— no hi ha tallagespa ni motocultor, però hi ha una caseta del gos, de la gossa més aviat, una gossa que els espectadors escoltaran bordar algunes vegades, però que no veuran mai, i que pels indicis evidents des del primer moment, només sap escampar la quisca per tota la gespa. Aquest element escatològic està present en gairebé totes i cadascuna de les escenes de l'obra «Adossats».

[diumenge, 24.12.23]
El manuscrit dels 61 volums del «Calaix de sastre» del baró de Maldà que reflecteix la Barcelona de finals del segle XVIII i principi del segle XIX entra a la Biblioteca de Catalunya que els ha adquirit al seu hereu Alfonso de Vilallonga
La Biblioteca de Catalunya ha comprat els 61 volums originals del «Calaix de sastre» de Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, que recorre mig segle de la història barcelonina —va ser escrit entre 1769 i 1819— i que fins ara només s'ha pogut llegir parcialment. L'obra era propietat de l'actual hereu del baró, el músic i compositor Alfonso de Vilallonga. Abans d'aquesta adquisició, la Biblioteca de Catalunya ja tenia vuit toms corresponents a cinc obres o sèries del «Calaix de sastre»: quatre toms corresponents a assentaments dietarístics relacionats amb les guerres, un tom d'una versió en castellà del període 1770-1782, un altre referent al període 1779-1783, un setè dedicat a Viles i ciutats de Catalunya, i un últim dedicat a viatges o excursions i festes majors. A l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona hi ha cinc manuscrits més del baró de Maldà: s'hi van quedar el 1940 quan, acabada la Guerra Civil, es va retornar al propietari el «Calaix de sastre». Va ser l'historiador i arxiver Agustí Duran i Sanpere qui va fer copiar el dietari, i aquest és el text que es conserva a la Casa de l'Ardiaca. És la còpia de 1940 la que va utilitzar l'editor Ramon Boixareu per fer una edició extractada, que va ser publicada per Curial en onze volums (1987-2005) i que des de fa anys està descatalogada. El baró de Maldà va reescriure els dietaris de joventut. La versió que ha comprat ara la Biblioteca de Catalunya és la revisada i definitiva.

[dissabte, 23.12.23]
Escapada amb pell de banana
Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”. Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] «Escape Room 2» és la continuïtat d'aquell «Escape Room» que ja fa més de cinc anys va congregar espectadors a manta, va repetir temporades i fins i tot va arribar a convertir-se en una versió cinematogràfica. Els personatges són els mateixos, l'Edu, la Marina, el Rai i la Vicky —tot i que dos d'ells els representin ara intèrprets diferents— i, a més, en aquesta nova aposta, hi ha doble repartiment, com a les millors companyies: Joel Joan alterna algunes funcions amb Xavi Mira; Paula Vives n'alterna d'altres amb Marta Codina; Borja Espinosa n'alterna amb Roger Batalla; Agnès Busquets, amb Mònica Pérez; i Irene Jódar, també amb Marta Codina. Una opció variada i democràtica que demostra que el guió, la trama i l'aventura d'«Escape Room» no té perquè identificar-se amb uns intèrprets determinats sinó que s'adapta a aquells que s'hi incorporin.

[divendres, 22.12.23]
Una Yerma orgànica que remou els sentits
Es reposa l'obra «Yerma», de Federico García Lorca, l'última direcció de Juan Carlos Martel com a director artístic del Teatre Lliure abans de passar el relleu a Julio Manrique. Crítica de l'estrena: Aviat farà 90 anys de la primera estrena del poema tràgic «Yerma» de Federico García Lorca. Era el desembre del 1934, en plena eufòria del període republicà i un any i mig abans que el feixisme acabés amb la vida del poeta. «Yerma» forma part de l'anomenada “trilogia lorquiana” amb «La casa de Bernarda Alba» i «Bodas de sangre», i és, per la proximitat amb la seva mort tràgica, una mena de testament de l'autor avançat en el temps. ¿Drama rural? Sí, en el seu origen, esclar. Però plenament universal i encara intemporal i sense etiquetes en el seu contingut [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La jove casada Yerma es troba atrapada en l'estigma social de l'espai del temps —llar, marit i fills—, un estigma que, ben mirat i en el fons, no ha canviat tant en cent anys. Yerma vol tenir un fill, però el marit sembla que no en vol saber res —¿esterilitat, poca vocació de pare, alter ego de l'autor?—, i es reclou en la feina de la pastura i la muntanya. Al costat de Yerma hi ha l'amic d'infància que és per a Yerma el que seria l'home ideal per a la seva maternitat cobejada. Però l'estigma social i la xafarderia de bugadera encén una altra vegada les enraonies i el conflicte de parella entre les parets de la masia.

[dijous, 21.12.23]
La cordada de “la frase maleïda”
Es reposa l'obra «FitzRoy» de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel, amb la incorporació de l'actriu Mima Riera que substitueix Natalia Sánchez. Crítica de l'estrena: No sé per què l'autor Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no ha titulat aquesta nova comèdia senzillament «La frase maleïda», joc ancestral de criatures i postadolescents de l'era del benestar frustrat amb la qual ocupa una considerable part del discurs de les quatre protagonistes, quatre escaladores d'upa. En comptes d'això, Galceran ha preferit traslladar l'imaginari a la Patagònia del sud amb el cim FitzRoy d'amulet, una massa de granit d'especials dificultats per als escaladors entre Xile i l'Argentina que fa més de 3.400 metres i de la qual l'escenografia de l'obra en reprodueix la part baixa, a tocar del cim, arran dels 3.000 metres, dins un marc que aparenta la projecció d'un fals documental o una reproducció de la gesta en 3D. Que el FitzRoy patagònic no l'hagi aconseguit mai una cordada femenina és el que dóna “corda” a Jordi Galceran per situar les seves quatre heroïnes en la frontera de superar allò que cap altra dona havia superat fins aleshores. Una lectura tan subtil que pot ser que se'ls escapi als espectadors tenint en compte que estan immersos, progressivament, en una comèdia on no falta el riure a cor què vols [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Però es pot fer riure durant una hora i mitja a 3.000 metres en estat d'espera que el temps amaini i permeti l'escalada de les que diuen que són quatre de les escaladores més expertes i ben valorades del món? I aquí és on apareix el recurs de “la frase maleïda”, un joc que les quatre comencen per passar el temps, carregat de doble sentit i picaresca, i que acaba posant sota la capa gelada del FitzRoy la feblesa de l'amistat cega i la ingenuïtat de l'engany entre amigues que han de dependre l'una de l'altra sota la seguretat de les cordes, els grampons, l'arnés, el casc, les cintes exprés, el mosquetó o el cap d'anclatge.

[dimecres, 20.12.23]
Més de 1.200 objectes personals de les víctimes exhumades en 15 fosses comunes de la Guerra Civil s'incorporaran en un cens digital de consulta pública a partir de l'any vinent
La Generalitat de Catalunya crearà un cens digital amb els objectes trobats a les fosses comunes de la Guerra Civil que hi ha a Catalunya. Aquest any s'han fet excavacions en 15 fosses que han permès exhumar 124 cossos i identificar-ne set, que ja s'han entregat a les famílies. També s'han recuperat 1.200 objectes personals i mèdics relacionats amb les víctimes que hi havia enterrades. Són objectes que aporten informació sobre les circumstàncies de la mort de la persona exhumada i la seva vida quotidiana, i que a més són valuosos i útils per avançar en el coneixement científic. Aquest banc digital d'objectes recuperats de les fosses comunes, que es posarà en marxa l'any vinent, estarà a l'abast de la ciutadania perquè pugui consultar i conèixer la història de cadascuna de les troballes, que tenen un incalculable valor històric. A més, també s'han tornat a inhumar un total de 180 cossos no identificats trobats en anys anteriors i s'han documentat més de 700 brigadistes internacionals i combatents desapareguts durant la Guerra Civil a Catalunya, gràcies a un total de vuit treballs tècnics que la Direcció General de Memòria Democràtica ha presentat o encarregat aquest any. L'any 2024 s'excavaran com a mínim una desena de fosses comunes de la Guerra Civil més a Bovera, la Palma d'Ebre, Montmajor, Móra la Nova, Almatret, les Garrigues, Artesa de Segre i Isona i Conca Dellà.

[dimarts, 19.12.23]
Qui PISA passa, SALUT empeny!
Hi ha dos pilars bàsics de l'estat del benestar i de la lluita contra la desigualtat social: l'EDUCACIÓ i la SALUT. Precisament l'any 2023 s'ha acabat amb aquests dos pilars esquerdats i tocats per la tramuntana, no la que ve a ventades sinó la que de cop i volta rep els embats de tota mena d'opinadors o no opinadors, la gran majoria dels quals no han trepitjat mai una escola ni s'han posat mai una bata blanca. Aquest pim, pam pum ha posat sobre la taula una dinàmica que ja comença a ser habitual en l'airada social. Desqualificar els professionals, en aquest cas, desqualificar el professorat que hi posa les banyes i desqualificar la professió sanitària, que hi posa més que les banyes, és un risc per l'equilibri d'autoestima de qualsevol societat o qualsevol país que es vulgui autoestimar i fer valdre davant els altres. Arran de la crisi de l'informe PISA i de la Marató sobre la salut sexual i reproductiva s'han llegit i escoltat declaracions, per exemple, que en comptes d'analitzar què hi ha de real o no en l'informe PISA, s'han dedicat a esbandir les seves files i fòbies contra l'escola dels seus fills, els mestres o les mestresses dels seus fills o els mètodes d'ensenyament de les aules dels seus fills. S'han llegit i escoltat opinions, per exemple, que en comptes d'analitzar què hi ha de real o no en segons quins diagnòstics de segons quines consultes mèdiques de SALUT, s'han dedicat a amenaçar i menystenir els professionals de la medecina o fins i tot a establir una desafortunada comparació —i en mans d'una consellera del Govern encara més greu— entre la sanitat pública i la sanitat privada [comentari íntegre de la secció «El cafetço»]. Va ser la consellera d'Igualtat i Feminismes la que va dir en una entrevista que considerava una deshumanització el que ella en persona havia patit en una consulta privada sobre reproducció on va acudir precisament a causa del llarg temps d'espera de la medecina pública. Si el peix encara tingués cua, se la mossegaria! ¿No és tan inhumà un presumpte tracte no encertat de la sanitat privada com també ho és que un pacient que acudeix a urgències de la sanitat pública hagi d'esperar tres, quatre i fins i tot més hores perquè l'atenguin, si és que no acaba estès en una llitera en un passadís, o que hagi d'esperar més de quinze dies per tenir cita al seu CAP, o que hagi d'esperar mesos i mesos per fer-se una prova?

[dilluns, 18.12.23]
El fris de Josep Maria Subirachs que va presidir amb la paraula «Barcelona» l‘entrada a l’estació de Sants durant un quart de segle llarg tornarà a aquest equipament després que es diposités al Museu del Ferrocarril de Vilanova per les obres del TGV
Tant l'Associació de Veïns del barri de Sants com l’Espai Subirachs, presidit per la historiadora de l’art i filla de l’artista, Judit Subirachs, fa anys que en demanaven el retorn. Ara ho han confirmar RCR Arquitectes a Betevé. RCR és l'equip d'arquitectura responsable de tota la remodelació de l’estació de Sants. L’obra d’art de Josep Maria Subirachs tornarà al seu lloc, però no en aquesta primera fase de treballs inicials i després caldrà decidir també on es resitua. Quan el fris es va haver de retirar, va ser el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú el que va oferir les seves instal·lacions perquè hi quedés exposat durant el temps que havia de ser fora de Sants. Han passat disset anys des que es va retiar el 2006 i, com a mínim, ha pogut ser recordat pels visitants del museu. La filla de l'artista ha explicat que aquest fris de formigó és una de les obres monumentals lligades a l’espai públic de Barcelona més emblemàtiques de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927 - 2014), que en va fer més d'una setantena a la ciutat. Va ser un encàrrec per presidir l'estació de Sants i ho demostra el fet que en baix relleu hi figuren rodes de trens i la paraula «Sants» amb una estructura molt geomètirica, que és una de les característiques de l'obra que va treballar durant un temps en l'inici de l'aacabament de les obres de la Sagrada Família i no sense que fos qüestionat per un col·lectiu d'altres personalitats que no hi estaven d'acord.

[diumenge, 17.12.23]
Per amor a l'art
Han passat quinze anys des que Julio Manrique portés aquesta obra de Neil LaBute al Teatre Lliure —amb una imponent escultura blanca a l'entrada de l'Espai Lliure—, i l'actual versió que ha traduït i dirigit Marc Rosich. Però, pel que hi exposa el dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, Michigan, EUA, 1963) sembla que el temps no hagi passat. Neil LaBute l'havia estrenada el 2001 i, dos anys després, ell mateix en va fer el guió i la direcció de la versió cinematogràfica que aquí es va dir «Per amor a l'art». A la Sala Versus Glòries no hi ha la imponent escultura blanca que hi havia al Teatre Lliure. Però sí que tot l'utillatge escènic és blanc. Amb la intenció de crear un espai minimalista on l'invisible art exposat, més que veure'l, s'ha d'imaginar [crítica íntegre a la revista digital Clip de Teatre]. El quartet d'intèrprets —dues parelles— mantenen el perfil que l'autor els imprimeix d'entrada. I el director Marc Rosich no s'ha deixat temptar pel salt del temps i no ha inclòs, per exemple, mòbils, entre altres coses perquè el guió no li permetria desenvolupar segons quina de les escenes. Dic això perquè Neil LaBute va estrenar «La forma de les coses» quan el mòbil just existia com el coneixem ara —artefacte sagrat en qualsevol trama actual!— i, en canvi, ell ja en prescindeix, probablement per una opció o una mirada més aviat romàntica, clàssica, sense artilugis que la sofistiquin, al voltant de la relació de parella, o de parelles, vaja.

[dissabte, 16.12.23]
Francesc Torres instal·la a El Born «La maldat benvinguda», una obra amb què l’artista reflexiona sobre la crueltat de la guerra
L’obra és una proposta ideada específicament per a El Born amb què l’artista reflexiona sobre la guerra a través del llenguatge simbòlic de l’art. La peça escenifica les tensions pròpies dels conflictes bèl·lics i vol interpel·lar el visitant i forçar-lo a raonar sobre la prevalença històrica de la guerra. «La maldat benvinguda», que està instal·lada en el vestíbul principal d’El Born, sorprèn el visitant de seguida que accedeix al centre patrimonial. A primer cop d’ull, es veu una ambulància militar de la segona meitat del segle XX aparcada contra un mur de formigó. Cal atansar-se molt per veure que, entre tots dos elements, hi ha un ou que se sosté per la pressió exercida entre el vehicle i la paret. En la seva fragilitat, l’ou esdevé el centre de la instal·lació. Tant si l’ambulància avança com si recula, l’ou es trencarà. L’ambigüitat i el doble sentit són radicals. N’és un exemple la fotografia que ocupa una de les de les cares del mur de formigó, que inspira tendresa i horror a la vegada. En la imatge, presa per Eugene Smith l’any 1944 durant la Guerra del Pacífic, es pot veure un soldat que sosté un nadó amb les mans. La mateixa persona que minuts abans potser havia estat capaç de matar desenes de persones, ara sentia empatia per un infant moribund, a qui rescatava després de trobar-lo amagat sota unes roques. La instal·lació «La maldat benvinguda» està formada també per un audiovisual i una imatge de gran format que donen un caràcter immersiu a la instal·lació. En accedir al centre, el visitant camina sobre la fotografia d’un civil ucraïnès mort que va caure abatut mentre anava en bicicleta. I quan s’apropa a l’ambulància veu que dins es reprodueix un vídeo que alterna imatges bèl·liques de gran duresa amb escenes d’una mare que alleta el seu fill.

[divendres, 15.12.23]
Els fantasmes de Picasso
La fanfara dels Rhum treu a ventilar els fantasmes de Picasso. I la troupe dels Rhum&Cia fan el salt des del clown pur a la dramatúrgia clàssica textual, però sense prescindir mai del joc de la pista amb els instruments musicals de rigor, el nas vermell quan convé i les patacades imprescindibles, aquesta vegada patacades de caire tràgic, però tot al voltant de la vida i miracles del pintor malagueny que, en aquest muntatge, tant festiu com revisionista i crític del personatge, interpreta l'actor Jordi Martínez, sortit d'un bagul que vol ser un sarcòfag perquè, en el fons, la cosa va de treure la pols al vell geni del cinquantenari i a les velles glòries que l'envolten com l'escriptor i cronista de circ Ramón Gómez de la Serna o les diverses dones de la vida de Picasso: Jacqueline (Roque), Marie-Thérèse (Walter), Dora (Maar), Françoise (Gilot)... i Tal i Tal Altra, o el pintor Juan Gris o el poeta Guillaume Apollinaire [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I sempre, això sí, a l'ombra de Montmartre i per damunt del París mític de la revolta de les lletres i les arts. L'espectacle és un seguit de retaules que van i vénen per les imatges icòniques que es poden tenir a la memòria del pintor: l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el laberint del minotaure.

[dijous, 14.12.23]
La roba bruta es neteja a casa
Es reposa al Teatre Gaudí Barcelona la comèdia «E joc de la veritat» de Miquel Murga. Crítica de l'estrena: El director, radiofonista i dramaturg Miquel Murga ja fa temps que ha enfilat la vena de la comèdia de parelles. Els embolics són un estímul creatiu i, en aquest cas, l'autor no amaga que es repenja en l'estil dramàtic del dramaturg francès Florian Zeller, autor d'«El pare», que aquí s'ha vist en dues versions, la protagonitzada per Héctor Alterio i la protagonitzada recentment per Josep Maria Pou, les dues al Teatre Romea. Miquel Murga s'hi basa per la força que Florian Zeller dóna a la paraula, que la fa substituta de les tradicionals portes i finestres de la comèdia de bulevard, un registre que sí que va fer popular en canvi un altre autor de referència del gènere francès, el suís Marc Camoletti, amb peces com «Boeing Boeing» o «No et vesteixis per sopar», que són també conegudes aquí [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La comèdia «El joc de la veritat» de Miquel Murga es podria titular també «El joc dels disbarats», aquell joc que a cau d'orella i en focs de camp embolica la troca fins a límits insospitats. Aquí el foc de camp és un catre d'hotel per partida doble, una consulta de psicòloga i una cadira de braços i orelleres de la casa d'una de les dues parelles de l'obra. I, esclar, unes trobades i unes escapades furtives, fins i tot amb una tieta absent que rebla el clau... i no se'm malinterpreti això del “clau”.

[dimecres, 13.12.23]
El musical «L'alegria que passa» tanca la gira i la temporada al Teatre Poliorama on es va estrenar amb Àngels Gonyalons de protagonista
Que entrin els clowns! Crítica teatral de l'estrena: La companyia Dagoll Dagom tanca mig segle amb un gran espectacle musical que fa honor al Modernisme que va intentar establir Santiago Rusiñol. I ho fa amb aquella “alegria”, la que “passa” i potser no tornarà, però que haurà deixat una enorme empremta al llarg dels cinquanta anys d'història, sempre amb el vaixell de «Mar i cel» a punt a les drassanes per embarcar-se ni que sigui per última vegada horitzó enllà. «L'alegria que passa» és un espectacle musical cent per cent que captiva des del primer moment fins a la nota final. El ritme no té aturador. La banda sonora marca tots els passos, els anar i venir i els girs de guió que el text i la dramatúrgia col·lectiva han fet a partir de la peça breu de Santiago Rusiñol. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Si en molts musicals, el discurs hi té un gruix considerable, aquí s'ha deixat la paraula al mínim imprescindible per fer que siguin les peces musicals, tant les corals com les interpretades en solitari, allò que mani la trama. I s'ha fet amb una diversitat d'estils, des del més electrònic i raper al més melòdic o acústic. Es podria dir que el musical «L'alegria que passa» és un gran ventall que s'obre per explicar una història que conté dosis d'intriga, d'odi, de gelosia, d'amor, de conformisme, de somni, de repressió, d'obrerisme, de caciquisme, de llibertat i de feminisme. «L'alegria que passa» fa, a més, una mena de picada d'ullet a la història del musical, a la més pròxima també perquè, quan tot està a punt, que passin els clowns!

[dimarts, 12.12.23]
Un estudi revela que més del 90% dels centres educatius d’ensenyaments obligatoris visiten un museu, una biblioteca, un teatre o un auditori al llarg del curs escolar
La interacció amb els equipaments culturals, prenent com a base d'estudi Barcelona, forma part de les activitats regulars dels centres d’ensenyaments obligatoris. Un estudi de l'Institut de Cultura de Barcelona revela que un 91,2% dels centres va visitar un museu, biblioteca, teatre o auditori al llarg del curs 2021-2022. En termes absoluts, 174.176 alumnes van visitar algun equipament cultural. Els resultats mostren que la interacció entre equipaments i centres educatius es distribueix de manera homogènia pel territori: en tots els districtes, alumnes de més del 85% dels centres van anar a algun equipament cultural durant el temps analitzat. De mitjana, al llarg del curs cada centre va realitzar 13 visites a 4,33 equipaments culturals per curs. L’anàlisi del curs 2021-2022 contempla 62 equipaments culturals de la ciutat de Barcelona, agrupats en grans tipologies (museus, teatres, auditoris i biblioteques), i 442 centres educatius que imparteixen ensenyaments obligatoris o de provisió universal des de segon cicle d’educació infantil, primària i ESO. Els resultats mostren que els centres educatius públics visiten més els equipaments culturals, l’educació primària és la més activa pel que fa a nombre de visites, i s’observa una gran fidelitat a la biblioteca del districte i en canvi els museus, teatres i auditoris majoritàriament atrauen visites de districtes diferents als seus.

[dilluns, 11.12.23]
La Vilarasau es despentina
Sergi Belbel torna al Teatre Romea amb l'obra «Lali Symon» que protagonitzen Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch. És una de les reposicions de final d'any. Crítica de l'estrena: Si algú havia d'aconseguir que la veterana actriu Emma Vilarasau, la Vilarasau, vaja, es presentés als espectadors, els de sempre i els novells, amb un paper poc habitual en ella era, sens dubte, el dramaturg i director Sergi Belbel. La Vilarasau es despentina fent de Lali Symon, una monologuista mordaç i sense pèls a la llengua que té un espai fix en una televisió i que brilla amb els seus vestits de lluentons i una caracterització kitsch sota un neó lluminós que pregona el seu nom artístic i que presideix l'escenari del Teatre Romea. Però darrere del personatge de Lali Symon hi ha la Joana, filla de l'Aurora, amb una filla a la ratlla dels vint, Violeta. Tres dones, tres generacions: àvia, mare, néta [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tres maneres de viure i veure el món i la vida, però les tres arrossegant a les seves motxilles alguns dels conflictes que no tenen data de caducitat: amors frustrats, una relació inestable entre mare i filla, la Joana i l'Aurora, que es repeteix cíclicament entre la Violeta i la Joana, i la lluita per mantenir la cuirassa de l'aparença pública sense que es desveli l'ànima íntima. Deixem per als espectadors els intríngulis de cadascuna d'elles i les petites sorpreses que el guió amaga.

[diumenge, 10.12.23]
Les representacions de la nova temporada de Pastorets de Catalunya ha començat a Ulldecona i s'escampa fins Nadal i Reis per una cinquantena de poblacions
Els Pastorets són una cita clau al calendari nadalenc d’arreu de Catalunya amb una forta tradició de component familiar. La representació dels Pastorets, genuïna de la cultura catalana, combina la música, la dansa, el teatre, la història i la cultura popular, convertint-la en una experiència única. La temporada de Pastorets 2023-2024 compta amb més de 250 funcions repartides per 52 municipis del territori català de la mà de 63 grups associats a la Coordinadora de Pastorets de Catalunya. Es preveu que hi hagi entre 6.000 i 7.000 persones involucrades en les representacions i entre 60.000 i 65.000 espectadors, xifra que espera superar les 58.500 persones de públic de la temporada passada. Enguany la Coordinadora de Pastorets de Catalunya celebra la reincorporació dels Pastorets de Girona, que, després d'un any sense representacions, tornen amb una proposta renovada. Una de les notícies destacades de la temporada és l’aniversari dels Pastorets de Ripoll, que compleixen 125 anys, dels Pastorets de Figueres i els Pastorets de l’Orfeó Martinenc, que celebren el seu centenari, i dels Pastorets de Balsareny, que arriben als 75 anys de trajectòria. Una altra novetat és l’estrena de la dramatúrgia que fa el grup de Pastorets de Pals. Aquesta població del Baix Empordà estrena «Els pastorets de casa nostra», de Roc Esquius, actor, director i dramaturg. És un guió de Pastorets del segle XXI, que beu de la tradició, però que actualitza els valors, el context i l’acció. Vol ésser un signe evident de l’evolució d’una tradició, des d’una òptica ample, oberta i actual.

[dissabte, 09.12.23]
Un dibuix original d'una portada d'un còmic d'Astèrix se subhasta a Brussel·les amb l'oposició de la filla d'Albert Uderzo que ho considera un robatori
La casa de subhastes Millon, amb seu a Brussel·les, ha anunciat que mantindria la venda d'un dibuix original d'Albert Uderzo malgrat que la filla del dibuixant s'havia oposat a la subhasta perquè considera que les condicions en què el venedor va adquirir el dibuix són questionables. Uns dies abans, Sylvie Uderzo va presentar una denúncia per abús de confiança o robatori, posant en dubte que el particular que diu que ha tingut aquesta obra durant més de cinquanta anys l'obtingués realment durant la sobretaula d'un sopar amb el seu pare. El dibuix en qüestió data del 1963 i és l'original de la portada d'«Astèrix i Cleòpatra», un guaix de 32x17 cm que es calcula que té un valor d'entre 400.000 i 500.000 euros. Segons la filla d'Albert Uderzo, totes les obres que donava el seu pare estaven dedicades i aquesta no ho està. Els representants de la casa de subhastes Milton al·leguen que tenen proves que hi ha moltes altres obres sense dedicar i afirma que el pare de l'actual venedor era un amic del dibuixant. Per acabar-ho de corroborar, van mostrar a Sylvine Uderzo una fotografia on, segons ells, es veuen junts el dibuixant Uderzo i el pare del venedor de la portada i afegeixen que la foto seria d'entre els anys seixanta i setanta i en un dinar d'amics a casa d'Uderzo. En la portada del còmic d'«Astèrix i Cleòpatra» es parodia el cartell de la superproducció de Hollywood «Cleòpatra», del 1963, que aleshores va ser la pel·lícula més cara de l'època.

[divendres, 08.12.23]
Posar el dit de colom a l'ull
Es reposa l'obra «Amèrica» de Sergi Pompermayer, que dirigeix Julio Manrique a La Vllarroel, amb Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny. L'any 1492, Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX. Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És tan censurable fer els ulls clucs al passat esclavista d'una part de la burgesia industrial catalana —la que un segle després combregaria amb el franquisme— com fer els ulls clucs davant d'edificis monumentals envaïts per les cues de turistes i el metralleig de selfies. Admetre que no hi hauria Gaudí sense la burgesia esclavista seria un bon començament. Això no ho diuen els guies turístics i no figura en cap guia oficial de Barcelona. I tampoc no es denuncia només enderrocant simbòlicament estàtues com les del Marquès de Comillas, a qui se'l redueix al nom ras d'Antonio López perquè sembli més negrer i menys involucrat en segons quines obres monumentals que la ciutat de Barcelona ha heretat.

[dijous, 07.12.23]
L'exposició «Harry Potter: The Exhibiton» que es pot veure a la Marina del Port Vell de Barcelona fa un recorregut per la saga literària de J. K. Rowling, però sobretot per les pel·lícules que se n'han fet
Els visitants passen per diversos espais que recreen les escenes o els capítols més icònics, els personatges i les criatures fantàstiques amb la particularitat que cadascú pot descobrir els objectes que desitgi i el vestuari original de les pel·lícules mentra fa un viatge pels entorns màgics d'una manera immersiva i una tecnologia espectacular. A més, a mesura que els visitants exploren cada sala, es registren les seves interaccions mitjançant pulsacions per oferir-los experiències úniques vinculades al seu perfil de visitant. La mostra «Harry Potter: The Exhibition» es va inaugurar a Filadèlfia fa més d'un any i va tenir més d'un milió i mig de visitants. La mostra està creada i produïda per Imagine Exhibitons amb la col·laboració de Warner Bros, Discovery Global Themed Entertainment i EMC Presents. Entre els muntatges escenogràfics de l'exposició hi ha la primera edició de «Harry Potter i la pedra filosofal» o una experiència multimèdia d'alguns dels personatges més icònics de la sèrie. La sèrie de Harry Potter ha estat un dels èxits literaris d'entresegles. I no només les novel·les sinó cadascuna de les vuit pel·lícules que se n'han fet. La productora Imagine Exhibitions té la seva seu a Atlant i és líder mundial en el disseny teatral immersiu, la narració d'històries i les experiències immersives. Actualment té quaranta exposicions en museus, centres científics, aquaris o altres institucions.

[dimecres, 06.12.23]
El projecte «La càpsula del temps» congelarà durant vint-i-cinc anys a la Biblioteca de Catalunya textos inèdits encarregats pel PEN Català a diversos autors
L’abril del 2023 coincidint amb la cloenda dels actes per commemorar el centenari del PEN Català, l’entitat va fer un encàrrec a dos socis de generacions diferents: el poeta i traductor Antoni Clapés i l’escriptora Alba Dalmau. Fruit d’aquell encàrrec va néixer el projecte de «La càpsula del temps». Un projecte que comença el dimarts i acabarà el 2047, amb la celebració del 125è aniversari del PEN. Cada any, el PEN Català escollirà un autor o autora i li encarregarà un text inèdit que es dipositarà a la Biblioteca de Catalunya i al qual ningú tindrà accés fins a l'any 2047. A més d’aquest encàrrec, l’autor o autora escollits esdevindran durant aquell any portaveu literàri del PEN. Una mena d’ambaixador amb la missió de promoure i donar a conèixer els valors que defensa el PEN. L’objectiu del projecte és establir un diàleg entre present i futur des de la literatura. Reflexionar sobre els reptes de la societat actual i les expectatives i els desitjos que projectem sobre el futur. El primer autor escollit ha estat Lluís Solà, poeta i dramaturg. L’autor escollit per a «La càpsula del temps» pot triar lliurement el gènere (poesia, carta, conte, assaig o el que prefereixi l'autor) i la temàtica, així com el missatge que vulgui transmetre. El contingut del text serà lliure, sempre que contingui alguna referència a la idea de "diàleg", "llengua" o "llibertat d'expressió". Aquests escrits es guardaran a la Biblioteca de Catalunya en un artefacte creat per Perejaume. L’autor participarà en quatre o cinc actes arreu dels Països Catalans. Els actes se centraran en l’obra de l’autor i en la difusió del PEN i dels seus principis, així com en l’experiència d’escriure un text adreçat a lectors del futur i el debat sobre quina societat es voldria tenir d’aquí a un quart de segle.

[dimarts, 05.12.23]
Els sis grans equipaments culturals públics de Barcelona incorporen l'accés gratuït per als acompanyants de les persones amb discapacitat
Els equipaments culturals que han acordat aquesta mesua són L’Auditori, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de les Flors, el Palau de la Música Catalana, el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya. A banda de la gratuïtat per a l'acompanyant, els sis equipaments ofereixen també descomptes entre el 25% i el 50% per a la persona amb discapacitat, sempre que la seva necessitat estigui acreditada a la targeta corresponent. Aquesta mesura ja es va presentar en l’acte anual del programa Apropa Cultura i serà plenament efectiva a partir de l’1 de gener del 2024. Els sis equipaments implicats ja participen d’Apropa Cultura oferint a preu simbòlic localitats dels espectacles de les seves programacions a les entitats socials i de la salut inscrites al programa per tal que persones en situació de vulnerabilitat puguin beneficiar-se de la cultura. Un estudi del 2019 realitzat per l’Institut Municipal de persones amb Discapacitat reconeix el greuge econòmic patit per les persones amb discapacitat respecte a les que no en tenen, motiu pel qual la mesura ha estat molt ben rebuda pels col·lectius implicats.

[dilluns, 04.12.23]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2023 amb 27.228.756 visitants que han fet 60.032.129 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2023, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de novembre del 2023, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.228.756 visitants i 60.032.129 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.613,4 visites de pàgines (12,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 42 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.312 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 03.12.23]
Missa doble amb teieres de moresc torrat
A la companyia Agrupación Señor Serrano els agrada experimentar sempre nous camps, tot i que ho facin sempre mantenint la línia que els ha caracteritzat: la interacció entre la interpretació humana i la manipulació digital de la imatge en directe. En aquest espectacle no hi falten cap de les dues disciplines al servei d'una mirada distòpica que ells enllacen, en clau d'òpera o, si voleu, de concert de música antiga del segle XVII, amb l'explotació inicial de l'Amazones el segle XVI pel conqueridor de l'imperi Inca i primer navegador amazònic, Francisco de Orellana, el del casc i l'armadura, i l'explotació moderna del subsòl en diferents parts del planeta —el Brasil i l'Amazònia també— per extreure'n el mineral del coltan, la cobejada matèria primera per fabricar els aparells mòbils, les tauletes o els ordinadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tot això, la companyia Agrupación Señor Serrano ho embolcalla amb dues peces de la composició catalana antiga, la «Missa pro Defunctis» i la «Missa de Batalla», obres del músic, compositor i monjo benedictí Joan Cererols (Martorell, 1618 - Abadia de Montserrat, 1680), interpretades per un cor amb una dotzena de cantants (sopranos, tenors, contralts i baixos) i tres músics en directe. Tot un cor Cererols que, irònicament, segueix la lletra de les partitures de les dues misses amb una tauleta a les mans cadascú, potser per contrastar amb la denúncia que s'hi fa de l'esmentada explotació del coltan.

[dissabte, 02.12.23]
Somnis creuats a la Casa Blanca
La recreació del concert que el músic Pau Casals va fer a la Casa Blanca l'any 1961 i també la recepció que el president John Fitzgerald Kennedy li va oferir a la seva residència són vivències prou suggerents per recrear una ficció basada en fets reals sobre què van parlar les dues personalitats. Un des de la seva òptica politica, l'altre des de la seva òptica d'intel·lectual. Són la cara i la creu d'un mateix somni que els dos intenten aconseguir ni que sigui per vies diferents. El dramaturg, periodista i productor audiovisual Jordi Roigé (Barcelona, 1964) ho aprofita per fer un document teatralitzat i històric sobre un període que, per variar, era tan convuls com tants altres períodes passats i presents de les relacions internacionals. Un període tràgic, en aquest cas, que acaba amb l'assassinat l'any 1963 a Dallas del jove president dels Estats Units, un crim encara avui sense aclarir mentre que els que en podrien saber alguna cosa, com per exemple el centenari Henry Kissinger, mort recentment, s'emporten el secret a la tomba. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] L'obra «Un concert a la Casa Blanca» ha fet una extensa gira dins del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i l'acaba ara en una limitada temporada convencional al Teatre Gaudí Barcelona, en un moment en què tot just coincideixen diferents efemèrides: la del cinquantenari de la mort de Pau Casals, el 22 d'octubre del 1973; la de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 22 de novembre del 1963; i, com a anècdota afegida, la descoberta d'una pel·lícula d'afeccionat, inèdita fins ara, que mostra imatges del trasllat i l'enterrament de les despulles de Pau Casals al Vendrell, el 9 de novembre del 1979.

[divendres, 01.12.23]
¿De quin color és el cavall blanc de Falaise?
Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'arts gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella francocatalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”. Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui [critica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament o, com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa. Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |