[dissabte, 28.12.24]
El Pla Nacional del Llibre i la Lectura preveu reutilitzar els quioscos tancats i els dels antics ocellaires de la Rambla per ubicar-hi biblioteques públiques de carrer
Tot i que el Pla Nacional del Llibre i la Lectura fa un any, després de la seva aprovació, que fa la migdiada, hi ha algunes inciatives que poden veure la llum només començar el 2025. Una d'aquestes és la reutilització dels quioscos de premsa que estan tancats en diferents barris de Barcelona —a excepció dels que s'han convertit en venedors de caramels, xiclets i cafetons— i també reaprifitar els quioscos dels antics ocellaires de la Rambla que finalment han estat desallotjats per l'Ajuntament. La intenció és que el cos de professionals de les biblioteques passi per un remodelatge de personal per destinar-los a fer-se càrrec de cadascun d'aquests quioscos reciclats i oferir el que s'anomenaria els serveis d'una biblioteca pública de carrer, un servei que enllaçaria. en certa manera, amb les biblioteques mòbils que circulen per algunes poblacions rurals i que tenen el seu precedent en els bibliobusos de la guerra civil que van portar al front diverses bibliotecàries. El projecte, que serà el primer que es posarà en marxa dins el Pla Nacional del Llibre i la Lectura té el calendari previst per a després de Reis i, en el cas de la Rambla, alternara els espais lliures d'obres actuals amb els que estiguin en ple remodelatge urbanístic. Les associacions de bibliotecaris no veuen amb gaires bons ulls aquest pla, sobretot perquè estan acostumats a terballar en espais tancats, refugis climàtics a l'hiven i a l'estiu, privilegi qu es perdria pels que siguin destinats al carrer [Dia dels Sants Innocents].
[divendres, 27.12.24]
Una nova escola de música per a infants, joves i professionals veurà la llum el 2027 a l'eix cultural del Raval Nord de Barcelona davant del centre Dr. Saye
El districte de Ciutat Vella rehabilitarà finalment l’edifici del passatge Sant Bernat, al número 9, de Barcelona, en l'eix cultural del Raval Nord que integren el Macba, el CCCB i la Universitat Ramon Llull, per ubicar-hi una nova escola de música per a infants i professionals. El projecte executiu de rehabilitació de l’edifici ha estat dotat amb un pressupost de més de quatre milions d’euros. L'Ajuntament de Barcelona preveu licitar les obres i començar a principis del 2025 per encetar una actuació de rehabilitació total de l’edifici, amb una durada de les obres de prop de catorze mesos. L’edifici, que antigament havia estat una Escola de Segona Oportunitat, té una superfície de 1.035,5 metres quadrats, distribuïda en planta baixa i quatre plantes de propietat. Actualment es troba en desús i en molt males condicions. La intervenció aprovada consisteix a enderrocar selectivament algunes parts de l’edifici, la rehabilitació de la resta i la inserció d’un nou sistema estructural i de compartimentació per desenvolupar l’activitat d’ensenyaments musicals. El projecte manté les tres façanes i algunes parts de l’estructura de l’edifici actual, especialment als extrems, i maximitza les obertures al carrer de la planta baixa per facilitar la permeabilitat de l’activitat cap a l’espai públic. La rehabilitació també preveu deixar preparat l’edifici per incloure-hi una galeria i una sala de lectura com a espais socials, i que alhora actuïn com a espai bioclimàtic per fer l’edifici sostenible sense necessitat de recórrer a sistemes de calefacció. A més es disposa de les peces de paviment hidràulic que es trobaven en millor estat i que es van dur a un magatzem en el moment de l’adquisició de l’edifici per part de l’Ajuntament.
[dijous, 26.12.24]
Atrapats en el fil matiner del Phil
Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975). Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer. Dic que al cineasta frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar [crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família.
[dimecres, 25.12.24]
El sector del llibre reclama al govern català la implantació del Pla Nacional del Llibre i la Lectura i que compleixi el compromís a potenciar les Biblioteques Escolars
El sector del llibre, arran de la recent Nit de l'Edició, ha reclamat al govern català la implementació del Pla de Biblioteques d’Aula que preveu el Pla Nacional del Llibre i la Lectura i que ja porta un any de retard respecte al calendari que va aprovar el Parlament. Ha reclamat també que en els propers pressupostos de la Generalitat de Catalunya s’arribi definitivament a destinar el 2% de la despesa al Departament de Cultura tal i com es van comprometre també la majoria de partits polítics amb representació parlamentària. També ha subratllat la necessitat de seguir apostant pel suport a la internacionalització del sector editorial de Catalunya i en l’obertura de nous mercats. L’any 2024 ha estat, segons el Gremi d'Editors de Catalunya, el millor de la història del sector impulsat per la incorporació dels joves a la lectura i per la consolidació del llibre com una de les opcions favorites dels ciutadans dins de la diversitat d’oferta de l’entreteniment cultural. Aquesta tendència ha portat al sector editorial, excloent els llibres de text, a un creixement de les vendes del 35% des del 2019 que en el cas de la literatura juvenil és de l’ordre del 45% en aquests últims cinc anys. El Gremi d’Editors de Catalunya estima que a aquest fenomen de la literatura juvenil, que ha continuat amb força durant el 2024 amb un increment de l’ordre del 16%, s’hi han d’afegir també els increments d’un 10% de les vendes dels llibres de ficció i de no ficció, que representen un 70% del mercat del llibre d’interès general, l’impuls de vendes del llibre de butxaca, gràcies al comerç electrònic i que el còmic i el manga aquest any han tornat a recuperar-se de la correcció tècnica dels dos últims anys. Pel que fa al llibre digital, representa el 8% del mercat amb un creixement cada cop més important de l’audiollibre que ja ocupa un terç de les vendes de llibres digitals.Tot això fa que l'any hagi batut el rècord de vendes del llibre amb més de 1.200 milions d'euros de facturació, amb un creixement de més del 10%. El sector del llibre dóna feina a Catalunya a 35.000 persones, situant-se com a primera indústria cultural.
[dimarts, 24.12.24]
Doncs, això: que us bombin a tots!
M'imagino l'aspirant a alcadessa que protagonitza aquesta comèdia del dramaturg i guionista Xavi Morató (Barcelona, 1983) a les escales del Parlament de Catalunya, abans de Nadal, a l'hora de cantar nadales —un costum que s'havia desterrat i que ha tornat després de divuit anys— amb la resta de col·legues d'escó, i ella, davant de tots, en un arravatament de lucidesa, passant-se per un lloc que sé i em callo, els draps de les dues banderes —la catalana i l'espanyola— com les dues que pengen escenogràficament en aquesta obra i que serveixen per generar un dels moments més irreverents —no apte per a patriotes— de la comèdia «Ni en broma». [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Parlo de comèdia, però «Ni en broma» és en realitat una sàtira molt seriosa carregada de reflexió explosiva sobre els tòpics, els prejudicis, els tics i les conveniències morals que dominen la política d'aquest primer quart de segle XXI —tot i que potser l'han dominada sempre— i que porten sovint a enfarfegar el llenguatge per mor del gènere o evitar i censurar segons quines expressions per mor d'un codi establert de correcció que canvia de barem segons el vent que bufa.
[dilluns, 23.12.24]
Paneroles estressades a la cuina
Del dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 - Brighton, Regne Unit, 2016) es deia que pertanyia a la generació dels joves irats, el “Angry Young Man”. Però ell no va acceptar mai aquest qualificatiu. El fet és que, irats o no, amb altres autors com Harold Pinter o John Osborne, van marcar una etapa del teatre anglès eminentment social dels anys cinquanta del segle XX, amb una mirada cap a la classe obrera i crítica amb les classes altes i mitjanes del país. Centrant-nos en l'obra «La cuina (The Kitchen)», cal recordar que va ser la primera obra de l'autor, escrita el 1957 i estrenada dos anys després, i la més representada del seu catàleg a tot el món [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A més, sense deixar de trepitjar el teatre, l'obra ha passat pel cinema amb dues adaptacions, una del 1961, dirigida per James Hill, i una altra, la més recent, aquest mateix any, estrenada a La Berlinale, dirigida per Alonso Ruizpalacios. «La cuina», en aquesta ocasió una peça inspirada en l'original d'Arnold Wesker i adaptada al teatre per l'actriu Laura Aubert i la companyia Els Pirates Teatre, podria tenir, si es volgués, fins a una trentena d'intèrprets en escena per la varietat de personatges que hi podrien aparèixer. Però Els Pirates Teatre en tenen prou amb cinc intèrprets, tots coneguts de la casa “made in Maldà”, immersos en el seu habitual exercici de fregolisme, multiplicant-se cadascun d'ells en tres personatges, entrant i sortint constantment del que és el seu personatge principal.
[diumenge, 22.12.24]
Amb l'arribada del Nadal es calcula que 70 grups de Pastorets en 55 municipis catalans faran 265 representacions que mobilitzen 6.600 intèrprets d'aquest clàssic popular
L'any passat van assistir a les funcions dels Pastorets de tot Catalunya un total de 62.984 espectadors, gairebé tot l'aforament que aquest any és també de 63.000 espectadors. La representació dels Pastorets, genuïna de la cultura catalana, combina la música, la dansa, el teatre, la història i la cultura popular, convertint-la en una experiència única que apel·la a la nostàlgia de la infància i l'adolescència a més de l'àmbit familiar. Amb una gran diversitat de textos i formats, totes les representacions dels grups teatrals que formen part de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya destaquen per la gran qualitat i la intensa tasca d’organització i execució que aplega a persones de moltes edats diferents, fet que les converteix en un moviment intergeneracional únic i singular. Dels 70 grups teatrals coordinats, 36 són de Barcelona, 15 de la Catalunya Central, 6 de Girona, 5 del Penedès, 5 del Camp de Tarragona, 2 de Ponent i 1 de les Terres de l'Ebre. Des de fa quatre anys, la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, amb la col·laboració de l'Institut Ramon Muntaner, de Figueres, convoca un premi d'ajut a la investigació de Pastorets de Catalunya, tant des del punt de vista històric com antropològic o social. La Coordinadora de Pastorets de Catalunya es va fundar l’any 2006 per aglutinar els grups que representen Pastorets arreu dels escenaris catalans. És una federació d’entitats que té com a objectiu establir un espai de relació i intercanvi entre els diferents grups responsables de les representacions, donar difusió als Pastorets com a element patrimonial de la cultura catalana, potenciar la formació i estudiar i fomentar la recerca del teatre de Pastorets.
[dissabte, 21.12.24]
S'exposen al Teatro Fernando de Rojas de Madrid els telons gegants que Salvador Dalí va estrenar el 1939 al Metropolitan Opera House de Nova York
La faceta de Salvador Dalí com a escenògraf, si bé és coneguda, no és tan popular com les seves pintures. L'any 1939, Salvador Dalí va escriure el llibret i va dissenyar els decorats i el vestuari d'un ballet «Bacanal», que es va estrenar amb 35 intèrprets i unes hores de durada al Metropolitan Opera House de Nova York. Va ser un èxit i va estar en cartell durant dos anys. Tots els telons pintats per Salvador Dalí per decorar l'escenari d'aquell ballet es poden veure a Madrid amb l'exposició «El Dalí més gran del món». Tots els telons plegats ocupen 180 metres quadrats. L'obra relatava l'arribada del rei Lluís II de Baviera al mont de Venus, un mont de Venus que s'especula que podria ser el de la seva adorada Emperadriu Sissí. Tot plegat, amb la música del «Tannhäuser» de Richard Wagner. Anys després de «Bacanal» a Nova York, l'espectacle es va representar a Mònaco el 1967. Els telons de Dalí havien estat sempre als Estats Units a la universitat d'Indianapolis fins al 2019 que van sortir a subhasta i els va comprar el galerista madrileny Jorge Alcolea. Ja s'havien exposat parcialment fa un any, però en aquesta nova exposició del Teatro Fernando de Rojas de Madrid es poden veure tots.
[divendres, 20.12.24]
Poseu un dofí a la vostra vida
Després de tot el que han patit els dofins artistes dels parcs aquàtics, vetats a continuar exercint la seva feina ni que paguin quota d'autonom, amics i vetlladors com són de l'ésser humà, de segur que veurien amb molts bons ulls —i bona cua— que un govern xatxiprogressista aprovés per decret una llei per legalitzar-los com a mascotes —no els tractem d'animals—, mascotes de companyia. Quantes banyeres desaprofitades no tornarien de mort a vida amb un dofí a dins traient el cap com un nadó esperant el xampú! La colla de Duo Fàcil ha complert deu anys des del seu primer espectacle [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els vam descobrir entre el 2018 i el 2019 a la sala més petita de l'antic Espai Brossa, l'anomenada aleshores Palau i Fabre —abans que l'Espai es convertís en Centre de les Arts Lliures i Fundació Joan Brossa— amb un espectacle de ressonàncies interètniques com «Bollywood, Bombay, Barcelona». Des d'aleshores, l'actual «Observin aquests fills de puta» —nen, no diguis paraulotes!— és el quart espectacle de la companyia. Posats a enfilar la sàtira de traç gruixut, la companyia ha ampliat nòmina pel que fa a intèrprets i s'ha ajuntat amb el dramaturg madrileny Adrián Perea, autor del text i també codirector amb la companyia al ple.
[dijous, 19.12.24]
Una peça d'orfebreria carregada de fragilitat
A saber si, coincidint com coincideix aquesta recuperació de la peça teatral «Una casa en la montaña», d'Albert Boronat (Coma-ruga, Baix Penedès, 1977), amb les taulades de Nadal, Cap d'Any i Reis, la taula que el dramaturg i els dos actors que intervenen en la posada en escena d'aquesta obra tan excepcional com singular, ara novament a la sala Heartbreak Hotel de Sant(s) Rigola, on ja va ser fugaçment en un parell de diumenges, a principis d'any, no se'ls haurà acudit de preparar algun plat d'escudella, sopa de galets amb pilota, pollastre, torrons i xampany. Si no és així, els reduïts espectadors de cada funció —una vintena a tot estirar— s'hauran de continuar conformant amb els embotits, els tacs de formatge, el traguitxol de vi i la ració de truita de patates [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Cap retret. Com deia Joan Salvat-Papasseit en el poema «Nadal», de «L'irradiador del port i les gavines», “Demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som.” Els personatges d'Albert Boronat —de fet, ell n'és un més— potser són pobres de butxaca, però rics de paraula perquè el text d'«Una casa en la montaña» podria ser un text narratiu, fins i tot novel·lat, d'aquells que enganxen els lectors —o els espectadors, en aquest cas— pel misteri que desprenen i l'enjòlit que amaguen.
[dimecres, 18.12.24]
Tornar a la closca adolescent
El personatge del Ramon, protagonista i títol d'aquesta història de ressò autobiogràfic, que ja fa més de cinc anys es van treure de la màniga a quatre mans la dramaturga Mar Monegal i l'actor Francesc Ferrer, arrossega una motxilla difícil de descarregar: ser el petit de tres germans, haver estat una mica malcriat, arribar a la frontera dels quaranta, trencar amb la parella perquè ella vol ser mare i ell no vol tenir descendència, patir els alts i baixos de la professió teatral, ser una de les moltes víctimes de la precarietat laboral i no tenir accés a un habitatge digne i, en conseqüència, haver de tornar a casa i, per acabar-ho d'arrodonir, a la mateixa cambra on ell i els seus germans van passar els anys de fetitxisme per segons quines figures, amb els cartells mítics penjats a les parets i els utensilis d'adolescència com una bicicleta o una guitarra [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Dit així, els qui no hagin vist «Ramon» poden pensar que és una història tòpica que les sèries televisives o les pel·lícules de caire “indie” han servit sovint per encaterinar un public determinat. Però en el cas de «Ramon», de Mar Monegal (Barcelona 1980), la sinopsi no fa res més sinó enganyar afectuosament els espectadors perquè del presumpte tòpic se salta a la sensibilitat, de l'aparent comèdia se salta al dramatisme que esclata com un meteorit en qualsevol família quan els visita, com diu l'actriu Carme Elias, el senyor Alzheimer.
[dimarts, 17.12.24]
Teràpia centrifugada amb escuma de rentadora
La dramaturga i directora Lucia Calamaro (Roma, 1969) no abandona el joc de relació familiar que ja ha tractat aquesta mateixa temporada al Teatre Tantarantana amb l'obra «La vida suspesa» i que reprèn ara el Teatre Akadèmia amb l'obra «L'origen del món», amb l'afegit deL subtítol: «Retrat d'un interior». Es podria dir que l'estrena d'aquesta segona peça té una aura internacional, o com a mínim europea, perquè l'autora l'acaba d'estrenar també, el mes de novembre, al Piccolo Teatro di Milano, on a més l'ha dirigit, amb les actrius Concita De Gregorio, Carolina Rosi i Mariangeles Torres. Aquí, ha cedit la direcció a Guido Torlonia, director artístic de l'Akadèmia, en una versió catalana de Carles Fernández Giua. Allà, al Piccolo, el muntatge —unes dues hores— es va representar amb entreacte. Aquí, amb els espectadors catalans més avesats últimament a l'extensió escènica, s'ha optat per no fer entreacte. L'obra, de dues hores, doncs, que té tres actes, transcorre en un fil de continuïtat que, de fet, no admet pauses ni distraccions [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Es pot parlar a la vegada de la plaga de la malaltia de la depressió i de comèdia o tragicomèdia? Sí, si tenim en compte que ni Lucia Calamaro ni la direcció de l'obra pretenen caure en la banalitat sinó més aviat endolcir un tema que pot ser prou dolorós per a segons quins espectadors que el toquin de prop, sense escatimar les pujades eufòriques i les baixades a l'infern, les hores lluminoses i les hores fosques, les conseqüències de la malaltia i les ramificacions que provoca dins d'un nucli familiar.
[dilluns, 16.12.24]
La companyia De Lo Nostro estrena al Convent de les Arts d'Alcover una obra basada en l'alarma social que va causar l'atemptat d'ETA el 1987 a la refineria d'Enpetrol
«Petro, una història d'amor» és l'obra de teatre documental estrenada al Convent de les Arts d'Alcover (Alt Camp). A partir d'un programa de ràdio la nit de l'atemptat d'Enpetrol, el 12 de juny de 1987, el text reflexiona sobre el pes de la petroquímica en l'imaginari i el paisatge del Camp de Tarragona. Els intèrprets Maria Alejandre, Pau Ferran i Bàrbara Roig i la directora Judith Pujol han creat una ficció que té com a punt de partida testimonis reals. Quan passava mitja hora de les dotze de la nit, una forta explosió va despertar el Camp de Tarragona. ETA va fer esclatar dues bombes col·locades al 'rack' d’Enpetrol, ara Repsol. La ciutadania va començar a fugir col·lapsant carreteres i autovies, i els informatius especials radiofònics van ser un refugi per a tota una població trasbalsada pel pànic [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El procés de creació s'ha allargat més de tres anys. Aquesta setmana han estat en residència al Convent de les Arts d'Alcover (Alt Camp) fent els últims retocs, però el treball de recerca ve de lluny. Han recuperat veus que van sonar per l'antena aquella nit, i han recollit nous testimonis. La peça evoluciona des que explota el 'rack' fins a primera hora del matí amb diversos programes de ràdio com a fil conductor, nodrit d'una polifonia de veus reals i d'altres ficcionades. Volen incidir en el pes que té el complex petroquímic més gran del sud d'Europa en la societat i la idiosincràsia de la demarcació.
[diumenge, 15.12.24]
L'Arxiu Nacional de Catalunya rep la Col·lecció Verdaguer Panadès amb documentació extraordinària per al coneixement del poeta Jacint Verdaguer
La Col·lecció Verdaguer Panadès ha estat donada a la Generalitat de Catalunya per a la seva integració a l’Arxiu Nacional. Es tracta d’un conjunt extraordinari format especialment per cartes, heretades del poeta Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902), figura clau de la història de la literatura catalana contemporània. La Col·lecció Verdaguer Panadès ocupa sis capses de format estàndard i aplega 720 documents, dels quals 676 corresponen a cartes rebudes pel poeta durant el període 1879-1892, el del seu servei com a capellà dels marquesos de Comillas a Barcelona, residint en bona part al Palau Moja, seu actual de la Direcció General del Patrimoni Cultural, on s’integra justament l’Arxiu Nacional de Catalunya. La Col·lecció permet aprofundir en el coneixement de la vida i l’obra del poeta Jacint Verdaguer en aspectes com la seva activitat quotidiana, els seus cercles més íntims, la relació amb escriptors, intel·lectuals i artistes catalans, i les seves relacions literàries fora del nostre país, potser la part més rica i interessant d’aquest epistolari extraordinari.
[dissabte, 14.12.24]
La banda sonora dels futurs consumidors de Spotify
Cal estar preparats des de ben petits per quan arribin les festes majors, els envelats, els concerts en estadis i auditoris com el Palau Sant Jordi i perdre la por a encendre els mòbils, picar de mans o bellugar l'esquelet. Per això la Companyia La Petita Malumaluga ha creat aquest espectacle basat exclusivament en peces musicals dels The Beatles per crear una atmosfera en la qual els primeríssims espectadors sàpiguen ben d'hora el que els espera si surten de gresca quan siguin grans. En una pista blanca, sota un envelat també blanc els més petits de tots són convidats a entrar i sortir de la pista si se senten atrets per la música que interpreten —també vestits de blanc— els quatre músics i la ballarina i mestra de cerimònies que dóna les instruccions, als que ja passen de l'edat i, sobretot, als que ja són pares o avis [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Sota l'efluvi d'una banda sonora que és la de la vida de la gran majoria, van sonant en clau simfònica —violí, violoncel, clarinet, saxo i percussió— fragments de les peces més conegudes del grup de Liverpool i no cal dir que la cosa acaba amb la majoria dels més petits enrolats en la proposta, tot i que els oficiants no obliden els altres espectadors i els faciliten diferents oportunitats per prendre-hi part: picar de mans, de dits, percussió amb barrets de plàstic o voleiar de mocadors.
[divendres, 13.12.24]
L'Acadèmia de Cinema espanyola passa per una crisi davant la renúncia a apartar de la comissió de guió l'autor Luis María Ferrández acusat presumptament d'assetjament
L'Acadèmia de Cinema espanyola ha anunciat que revisarà les seves normes després que almenys sis guionistes i acadèmics hagin decidit renunciar com a mostra de rebuig per la presència del cineasta Luis María Ferrández a la comissió de guió de l'Acadèmia. Segons diverses informacions periodístiques, Ferrández va ser assenyalat el 2021 per diverses dones d'haver-les presumptament assetjat sexualment, aprofitant-se de la seva condició de cineasta i professor. L'Acadèmia de Cinema espanyola ha expressat el seu suport a les víctimes i ha explicat que la junta directiva no està habilitada ni té competències per apartar o expulsar cap acadèmic, però obre un procés de revisió dels seus estatuts i el seu reglament per respondre a les demandes d‟un sector i una societat en evolució. D'altra banda, el sindicat de guionistes ALMA ha donat suport a la mitja dotzena dels seus afiliats que havien dimitit de la comissió de l'especialitat de guió de l'Acadèmia i també, en alguns casos, com a membres de la Junta Directiva. El comunicat mostra demana contundència davant dels fets i recorda que l'Acadèmia no havia apartat Ferrández de les seves responsabilitats, encara que s'havia posat en coneixement de la Junta Directiva la situació priduïda. Luis María Ferrández (Madrid, 1977) és director i productor de cinema i ha fet classes a la Universitat Francisco de Vitoria i a l'Escola d'Arts TAI de Madrid. És autor de llargmetratges com «La noche en que una becaria encontró a Emiliano Revilla», i ha dirigit la pel·lícula «Rabios@». L'acadèmic ha atacat en les seves últimes obres tant els governs com diverses institucions.
[dijous, 12.12.24]
El bressol de les refugiades
Quinze anys de trajectòria per a un espectacle íntim que no caduca. «La maternitat d'Elna» es reposa al Teatre Eòlia, amb la interpretació de Rosa Galindo. Crítica de la primera estrena en pòdcast: ¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població d'Elna, a la Catalunya Nord del Rosselló, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar.
[dimecres, 11.12.24]
Es troba una obra teatral inèdita de Terenci Moix que va presentar el 1970 als Premis de Teatre del Centre de Lectura de Reus i va quedar finalista darrere de la del guanyador Jaume Melendres
El Centre de Lectura de Reus ha trobat entre els documents de l'arxiu històric de l'entitat una obra de teatre inèdita de Terenci Moix (Barcelona, 1942 - 2003) que fou presentada als premis Reus de Teatre organitzats per la mateixa entitat l'any 1970. Aquesta peça teatral, titulada «El vici y [sic] la virtut o Ensopegada i caiguda de l'Imperi Romà per a ús de nacions atrotinades que encara passen la maroma» va ser finalista en la categoria del Premi Josep Aladern. El guanyador de l'edició va ser Jaume Melendres (Martorell, 1941 - Manresa, 2009) amb l'obra «Meridians i paral·lels», que el mateix Centre de Lectura va publicar com a fascicle dins de la seva revista. La localització d'aquest document se suma a la recuperació de l'obra inèdita «No es pot servir a dos senyors», de Ramon Folch i Camarasa, i a la recuperació de les obres originals manuscrites que va utilitzar la Sección Dramática de l'entitat per a la seva representació al Teatre Principal i al Teatre del Centre de Lectura a finals del segle XIX i principis del XX, respectivament.
[dimarts, 10.12.24]
Les sabates robades que va portar l'actriu Judy Garland el 1939 en el personatge de la Dorothy del film «El màgic d'Oz» es venen ara per 28 milions de dòlars
Les sabates de robí que l'actriu Judy Garland va portar en el personatge de la Dorothy de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la «El màgic d’Oz» (1939) són un dels fetitxes de l'època de Hollywood. Les populars sabates que tenien la força d’enviar la Dorothy a casa amb tres cops de taló van ser robades fa prop de vint anys i l’FBI les va trobar el 2018. Ara s'han subhastat per 28 milions de dòlars. La subhasta ha coincidit amb l’estrena mundial de «Wicked», la preqüela del clàssic musical de fantasia. Heritage Auctions havia estimat que les sabates arribarien als tres milions de dòlars, però ja en la licitació ràpida van superar amb escreix aquesta quantitat. Incloent-hi els honoraris de la casa de subhastes amb seu a Dallas, el comprador desconegut finalment pagarà 32,5 milions de dòlars i convertirà les sabates en el fetitxe cinematogràfic més valuós del món. El cas és que el parell de sabates que s’ha venut va ser un dels diversos que va fer servir Judy Garland durant el rodatge d'«El màgic d'Oz». Sembla que se'n va preservar quatre. Aquest exemplar s’exhibia al MuseuJudy Garland, a la seva ciutat natal de Grand Rapids (Minnesota), quan Terry Jon Martin, el 2005, amb un martell, va rebentar el vidre de la porta i la vitrina. Terry es va declarar culpable el 2018, quan l'FBI el va recuperar. En la mateixa subhasta també es van vendre el barret que portava l'actriu Margaret Hamilton en el paper de la Malvada Bruixa de l'Oest per 2,93 milions de dòlars.
[dilluns, 09.12.24]
Les estrenes teatrals més recents de cara al Nadal, Cap d'Any i Reis es mouen entre el cartell d'“exaurit” o el del “90% d'ocupació” afegint-se així al bon moment que viu en general el teatre català
Les bones dades de la temporada passada es continuen confirmant durant el primer quadrimestre de la temporada 2024-2025. Al costat de l'esclatant acceptació del musical «Mar i cel», de Dagoll Dagom, al Teatre Victòria, que ja té venda anticipada oberta pràcticament fins a final de temporada, hi ha el ritme de les estrenes més recents que s'han incorporat a la cartellera de cara a les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis. Molt d'aquests espectacles tenen les entrades exhaurides o pràcticament exhaurides amb un 90% de mitjana d'ocupació. Es troben en aquesta casella [recull de crítiques a la revista digital Clip de Teatre[ les últimes estrenes de les versions de l'obra «Anna Karènina», de Lleó Tolstoi, protagonitzada per l'actriu Ariadna Gil i dirigida per Carme Portaceli, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, o l'espectacle de clown «Gola», de Pau matas i Oriol Pla, a la Sala Petita del mateix complex de les Glòries. També la versió d'«El misantrop», de la companyia La Brutal, amb Pol López i Mireia Aixalà de protagonistes, dirigida per David Selvas o, en el camp de la comèdia, l'obra «Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas, protagonitzada per Joan Pera, al Teatre Goya. Aquests són només quatre dels espectacles que han arrencat amb empenta i que encapçalen una cartellera diversificada, a l'espera de l'estrena del musical «El dia de la marmota», de Nostromo Live, al Teatre Coliseum, i que reflecteix el bon moment que viu el teatre català.
[diumenge, 08.12.24]
La plataforma TikTok podria tenir les hores comptades als Estats Units després que un tribunal avala prohibir-la donant suport a la llei del Congrés que al·lega que és una amenaça per a la seguretat nacional
La plataforma TikTok podria deixar de funcionar als Estats Units a partir del 19 de gener. El Tribunal Federal dels Estats Units rebutja l'apel·lació presentada per TikTok i ratifica el projecte de llei del Congrés per prohibir la xarxa social xinesa. La Cambra de Representants va aprovar a l'abril la llei que suposa el tancament de facto de la xarxa social al·legant que és una amenaça per a la seguretat nacional i una plataforma per a l'espionatge. Per tant, si el 19 de gener aquesta controvertida xarxa social continua en mans de la matriu xinesa ByteDance, el govern dels Estats Units tindria competències per bloquejar l'accés de TikTok a tot el país. Però queda oberta la possibilitat que es concedeixin 90 dies addicionals de marge a la companyia xinesa si fan passos rellevants per a la venda, una operació que podria promoure la nova Administració Trump. És significatiu que la data límit que dona la justícia nord-americana per tancar l'accés a TikTok és just el dia previ al canvi d'administració a la Casa Blanca. El dilluns 20 de gener es farà l'acte de relleu a la presidència dels Estats Units i la cerimònia de jurament de Donald Trump com a nou president.
[dissabte, 07.12.24]
Coaching recargolat com una trompa
“T'odio, amor meu”, va fer dir Dagoll Dagom, ja fa trenta anys, a Dorothy Parker. “T'odio, amor meu”, fa dir ara també l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) a la fotògrafa o fotoperiodista substituta que interpreta l'actriu Mercè Martínez, i que protagonitza aquest duel de parella amb l'actor David Olivares, un personatge exmúsic d'instrument de trompa que ha deixat de formar part de l'OBC, les sigles de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per dedicar-se amb èxit mediàtic a les sessions com a coach o entrenador de desenvolupament personal. La nova comèdia de Ramon Madaula —que de fet ja fa un any que ha girat per diferents escenaris abans d'entrar a Barcelona— explora aquesta vegada la recerca de la felicitat, si és que la felicitat existeix perquè l'obra ho posa en dubte. I ho fa amb un parell de personatges que mantenen un intens combat dialèctic, empresonats en les pròpies xacres personals i les pròpies contradiccions [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «El tigre» —una metàfora de l'amenaça interior que en qualsevol moment se't pot cruspir— és una peça de durada breu, uns vuitanta minuts, que manté en el seu rerefons una estructura molt de registre literari, amb pròleg i epíleg inclosos, i que conté en el seu interior un plantejament, un nus i un desenllaç que, com passa amb els relats de l'esmentada Dorothy Parker, aquest també podria ser un relat curt on tot s'hi exposa a través del diàleg entre els dos protagonistes.
[divendres, 06.12.24]
Ennuegar-se... i no pas amb els dotze grans de raïm!
L'actriu i dramaturga Eu Manzanares s'autodefineix com a colomenca i de classe obrera i humil. Renega de la classe mitjana perquè creu que és un engany. Si bé néixer a Santa Coloma de Gramenet és tan normal com fer-ho a Berga, posem per cas, a Eu Manzanares el seu origen li serveix d'estímul per retratar una família que li és pròxima —la família de ficció de «Lo nuestro» es defineix com a “pobra”—, que ha tingut una trajectòria treballadora i que, amb l'esforç familiar ha tirat els fills endavant, una “parelleta” que ja són crescudets i que ja els veuen poc per casa... tret de la nit de Cap d'Any, que és tradició, almenys fins a l'hora de les campanades i el raïm, comprat gra a gra dels més cars, sense pinyol i amb la pell fina perquè no s'ennuegui. Però això d'ennuegar-se no depèn del preu ni de la qualitat del raïm perquè la comèdia «Lo nuestro» —¿o hauríem de dir tragicomèdia?— d'Eu Manzanares té un desenllaç amb un ennuegament metafòric que un es guardarà prou de desvelar perquè és l'as a la màniga que es guarda l'autora per sorprendre el personal [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Lo nuestro» és una comèdia de costums, de bulevard fins i tot, que retrata una tipologia familiar com moltes de les famílies que, com deia aquell, viuen i treballen a Catalunya. Una d'aquelles famílies que fins i tot es va sentir identificada amb la història del país i les seves reivindicacions quan el president Tarradellas, des del balcó —per no dir des del “plató” de Pere Portabella— de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, va dir allò de: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!».
[dijous, 05.12.24]
Le Misanthrope c'est moi!
Si a algun dels espectadors d'aquesta desvergonyida i suggerent versió de la companyia La Brutal li sembla veure entre les arcades de la Sala Fabià Puigserver el fantasma de Molière cridant com un posseït: “Le misanthrope c'est moi!”, que no s'estranyi. El pobre Jean-Baptiste Poquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière per als amics —no pas embogit per la caiguda en la incertesa del govern francès de la República de Macron, ocorreguda la mateixa nit d'estrena del Lliure—, sinó que, per amor a l'art, de segur que sortiria de la tomba on va anar a parar amb només 51 anys per una fatal tuberculosi, si pogués veure com ha evolucionat la seva obra més esgarrinxadora amb ell mateix i, de rebot, amb la humanitat sencera, engolida, segons ell —i també segons La Brutal—, per la hipocresia i el fals joc de viure de parar la gorra, amb dues cares alhora i sota el lema de qui dia passa any empeny [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si reculem un moment enrere, una de les escenes clau de l'original de Molière en relació a l'honestedad personal amb la qual batalla el personatge d'Alceste, el mateix Misantrop, en conversa amb el seu amic Philinte, quan reben la visita d'Oronte i els demana que li donin el seu parer sobre uns versets que aquest ha escrit, rau en l'hàbil resposta del Misantrop: tot un manual per a crítics que no saben com sortir-se'n, de la crítica d'un llibre o d'una obra de teatre, d'un que té la barra de declarar-se'ls amic fidel. Ja sabem que qui diu les veritats perd les amistats. I això és el que li passa al Misantrop, personatge de caràcter impulsiu, coherent, sincer i, sobre totes les coses, un fora de joc.
[dimecres, 04.12.24]
El Departament de Cultura té el propòsit d'arribar al reclamat 2% del pressupost cultural i política lingüística del 2025 sempre que els pressupostos generals s'aprovin i no es prorroguin
El Departament de Cultura assegura que té previst arribar al reclamat 2% del pressupost per a Cultura el 2025, si s'aproven, esclar, els pressuposts generals i no es prorroguen, com podria passar si els acords entre els diferents partits no arriben a bon port. Arribar a aquest reclamat 2% és un del punts del pacte entre Esquerra Republicana (ERC) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Fins ara, el Departament de Cultura havia assolit l'1,5% del pressupost, inclosa la política lingüística, que en aquesta legislatura compta amb conselleria pròpia. Tot i així, el 2% es vol que sigui també per a política lingüística. Dos dels projectes remarcables del Departament de Cultura heretats de l'anterior govern són, amb l'horitzó del 2027, l'obertura de l'antiga Foneria de la Rambla en un centre digital i la Casa de les Lletres a Ciutat Vella, amb la rehabilitació del Palau Requesens, on ja hi ha l'Acadèmia de les Bones Lletres, a més del Pacte Nacional per la Cultura. El paraigua de la legislatura serà, segons el departament, la llei dels Drets Culturals, que s’aprovarà el 2025. En l'aire hi ha també la idea de “repensar” el CoNCA, sense que se sàpiga ben bé quin és l'abast d'aquest “repensar”.
[dimarts, 03.12.24]
La plataforma inversora Stoneweg compra l'antic Cinema Comèdia de la Gran Via i el Passeig de Gràcia de Barcelona per obrir el nou Museu Carmen Thyssen amb obres que aquesta fundació cedirà en qualitat de lloguer
L’antic cinema Comèdia es convertirà en la nova seu expositiva de més de 400 obres que la Fundació Carmen Thyssen cedirà en qualitat de lloguer al que es coneixerà com el nou Museu Carmen Thyssen a Barcelona. La plataforma inversora no és nova a Barcelona ja que en els últims anys ha mantingut el contenciós frustrat de crear al Port Vell una rèplica del Museu de l'Hermitage. La propietat del Cinema Comèdia ja havia avançat que optaven per una cessió, lloguer o venda, a un projecte que aportes una nova iniciativa cultura d'alt nivell. Inicialment, Stoneweg i la baronessa Carmen Cervera ja havien arribat a un preacord de lloguer que finalment s'ha convertit en una compravenda. El Cinema Comèdia va tancar el 14 de gener del 2024 després de més de 60 anys d’activitat. Des d'aleshores ha estat tancat i barrat i fins i tot amb les portes segellades amb un mur de totxanes. La notícia d'aquesta nova inversió cultural coincideix amb l'acord entre l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya per portar a terme les inversions a les ampliacions del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), a més de convertir en museu nacional el de Ciències Naturals anb seu a l'edifici Blau del Fòrum.
[dilluns, 02.12.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2024 amb 29.194.302 visitants que han fet 63.855.281 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de novembre del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.194.302 visitants i 63.885.281 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.791,3 visites de pàgines (10,42 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.729 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.
[diumenge, 01.12.24]
Un quart de segle després que ho dictaminés la llei de política lingüística sense posar-se mai a la pràctica es reprèn l'intent de l'obligatorietat d'emetre un mínim del 25% de música catalana a les radiofòrmula
El segle passat, concretament l'any 1998, la llei de política lingüística va dictaminar que les emissores de ràdio havien d'oferir un mínim del 25% de les seves cançons cantades en català. Aquesta protecció contra les tendències del mercat mai va acabar de resultar efectiva, perquè les diferents empreses aconseguien negociar amb el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) adaptacions a la carta que els permetien mantenir percentatges molt per sota d'aquest 25%, argüint que l'oferta de música del seu estil no permetia complir-lo. Ara el regulador audiovisual vol trencar amb la permissivitat dels equips anteriors i s'ha conjurat per fer complir el percentatge sobre la música catalana. L'acord pres per unanimitat del ple fixa un període d'adaptació d'un any abans que sigui obligatori radiar un de cada quatre temes en català, a partir de l'1 de gener del 2026. El CAC al·lega: «El creixement de la producció de música cantada en català, professionalitzada i diversificada en estils i gèneres ha de garantir una presència adequada de cançons produïdes per artistes catalans en la programació de música cantada dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual i que, com a mínim, el 25% siguin interpretades en llengua catalana o en aranès».
TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA
| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |
