BITS MES FEBRER

[dissabte, 29.02.20]
La Generalitat de Catalunya compra una taula del pintor Lluís Borrassà per un import de 75.000 euros després que tècnics del Museu Nacional d’Art de Catalunya en dictaminessin el caràcter inèdit
La taula, que representa la Professió de Sant Pere Màrtir i prové del Retaule de Santa Marta, Sant Domènec i Sant Pere Màrtir de la capella de Santa Marta de la Catedral de Barcelona, ha estat adquirida a través de subhasta, exercint el dret de tempteig, a la Sala de Ventas de Barcelona. L'estat de la pintura, la seva notable qualitat artística, i el fet que provingui de la catedral de Barcelona i s’atribueixi a un dels pintors més destacats del gòtic català, han estat arguments determinants per adquirir-la. Així, la peça passa a formar part de la Col·lecció Nacional de la Generalitat de Catalunya, i serà dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on actualment hi ha poca representació d’aquest artista gironí. Un cop s’hagin realitzat els tràmits del tempteig i la peça es pugui recollir, s’hi exposarà immediatament. L’estil pictòric ha conduït a atribuir la taula a
Lluís Borrassà (doc. 1380; m. 1424/1425), un dels millors representants de l'estil internacional gòtic a Catalunya i regent del taller més potent de la Barcelona d'inicis del Quatre-cents. Segons la historiografia, el retaule catedralici va ser bastit a instàncies del canonge Guillem Despujol que el 1414, va estipular, en testament, la realització del retaule. Per tant, la datació de l’obra se situaria entre aquest any i la data de la mort del pintor, entre 1424-1425, a falta de més documentació. Malgrat l'impacte que el pas del temps i les intervencions han tingut sobre la taula, aquesta conserva totes les característiques pròpies del procediment pictòric de la pintura catalana de l'època: incisions a l'arquitectura i als plecs de la indumentària fosca, colrat, punxonat, textura pictòrica pròpia de la pintura al tremp i veladures.

[divendres, 28.02.20]
El musical «A Chorus Line» que s'ha instal·lat al Teatre Tívoli de Barcelona arrossega el llast de l'envelliment del seu contingut sense cap lectura reactualitzada
Els musicals de gran volada que provenen de la seva creació de fa gairebé cinquanta anys com «A Chorus Line», que es va estrenar a Broadway el 1975, tenen l'avantatge que arrosseguen el pes de la popularitat que han adquirit al llarg del temps, però arrosseguen el llast del perill de l'envelliment del seu contingut que es representa una i una altra vegada sense cap lectura reactualitzada. A «A Chorus Line» —com a «West Side Story» o «La botiga dels horrors», per esmentar dos dels grans musicals que s'han vist recentment en els teatres de Barcelona—, li passa això. Els conflictes, les ambicions i els desitjos personals que arrosseguen els diversos personatges, tots molt joves, d'«A Chorus Line», i que el director artístic de ficció, en Zach, obliga gairebé en formació «manu militari» que expliquin en veu alta en el càsting que ha convocat, tenen la flaire d'un altre temps —l'homosexualitat, per exemple, ja no s'està sisplau per força tancada a l'armari— i d'una altra manera d'entendre les relacions entre productors, directors i artistes
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Es possible imaginar el tracte d'en Zach avui, a l'era digital, quan amb un parell de tuits o un comentari malintencionat a Facebook d'un o una dels aspirants ressentits acusant-lo de tracte poc respectuós, podria acabar representant el seu desprestigi o la seva dimissió? Em sembla que no. No sé de què em sona, que no. Allò, als setanta del segle passat, anava com anava i, si avui anés així, en Zach hauria de deixar el seu to de capità manaies que, els autors del llibret d'«A Chorus Line» situen durant bona part de la representació en off, com si, més que un director artístic d'un cor de ball, en Zach fos un Déu fent i desfent des de les altures.

[dijous, 27.02.20]
L'antic cine Imax acabarà enderrocat tal com desitjaven alguns sectors polítics conservadors en el moment que es va aixecar al mig del Port de Barcelona
El Port de Barcelona enderrocarà les actuals instal·lacions del cinema Imax arran de la falta d'activitat i de la situació d'abandonament en què es troben, i considera necessari recuperar aquesta superfície i, posteriorment, estudiar el futur de l'espai. El consell d'administració del Port de Barcelona ha aprovat delegar en la presidència la declaració de caducitat de la concessió del Teatre Imax Barcelona, de la qual és titular i que està ubicada al Moll d'Espanya, una vegada finalitzi l'expedient administratiu de caducitat i sense prejudici de les al·legacions que es puguin formular durant aquest tràmit. La concessió del Teatre Imax Barcelona, que venç el 24 de març del 2024, estava destinada a l'explotació d'un cinema
en format Imax i una terrassa. La falta d'activitat de la concessió i la situació d'abandonament de les instal·lacions han fet que el Port de Barcelona consideri necessari recuperar la possessió de les superfícies que es van atorgar en concessió per garantir la seguretat del domini públic portuari. D'altra banda, el consell d'administració de l'autoritat portuària també ha aprovat la inversió necessària, uns 19,6 milions d'euros, per construir el nou edifici Asta, situat a la ronda del Port, per millorar el complex Asta, que inclou tant l'edifici principal com l'annex destinat a la Policia Portuària. Amb aquesta intervenció també es podrà destinar una zona de l'edifici principal al lloguer d'espais per part d'altres empreses, concessionàries del port. La licitació preveu que les obres tinguin una durada de 42 mesos i inclou la reforma integral del complex, tant des del punt de vista funcional com estructural. La inversió serà d'uns 19,6 milions d'euros i el complex acollirà, entre d'altres, els servidors del port, el parc mòbil, tallers, instal·lacions per a la policia portuària, conservació i arxiu.

[dimecres, 26.02.20]
Una exposició no autoritzada per l'autor reprodueix a la nova sala Espai Trafalgar de Barcelona els grafits més emblemàtics de Bansky a escala real
Les creacions del grafiter Bansky d'identitat desconeguda no tenen copyright, tal com explica Hazis Vardar, el comissari de la mostra «The world of Banksy. The immersive experience», que es pot visitar al nou Espai Trafalgar de Barcelona. La mostra no està autoritzada per l'artista, però ja es va presentar al gener a l'Espace Lafayette-Drouot de París. Inclou més d'un centenar de reproduccions a escala real d'obres de Banksy fetes per artistes de carrer anònims. Una dotzena d'artistes han recreat a les parets de l'Espai Trafalgar les obres de Banksy, de manera que no cal fer la volta al món per veure les peces més icòniques de l'artista. Organitzada geogràficament, l'exposició traça un recorregut que permet llegir la narrativa de Banksy i veure com ha anat evolucionant tant el seu art com les seves reivindicacions. El petó entre dos policies britànics («Kissing coppers (Bòfies petonejant-se«) dóna la benvinguda a la mostra, que ressegueix les primeres creacions de l'artista amb obres com «Peeing guard (Guàrdia fent pipí)» i la constantment reproduïda «Girl and balloon (Noia i globus)», en què es veu una nena estirant el braç cap a un globus en forma de cor i la frase “No hi ha esperança”. La mostra del nou
Espai Tafalgar de Barcelona (iniciativa privada amb entrades de 12 €) culmina amb les reproduccions de les obres de Banksy a Palestina, on també hi ha «The Walled Off Hotel», que l'artista va decorar i del qual se'n pot veure una habitació reproduïda amb la imatge d'un israelià i un palestí fent una guerra de coixins. El pacifisme i l'antimilitarisme són els grans protagonistes dels grafits de l'artista a Jerusalem i a Betlem, on hi ha «Flower thrower (Llançador de flors)», «Girl frisking soldier (Nena escorcollant el soldat)» i «Armored dove of peace (Colom de la pau armat)». A l'Espai Trafalgar, aquestes obres ocupen una paret llarga i grisa imitant el mur que Israel va construir a Cisjordània.

[dimarts, 25.02.20]
El col·leccionista Rafael Tous que va ser el promotor de Metrònom dóna al MACBA la seva col·lecció d'art conceptual amb un miler de peces que passaran a formar part del fons del museu
Aquesta és la donació més gran que ha rebut mai el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i la més important que s'ha fet mai a l'Estat espanyol, entre altres coses perquè és una donació irrevocable i sense condicions. El miler de peces del col·leccionista Rafael Tous, que va ser el promotor de la coneguda sala Metrònom, aniran entrant al MACBA de manera progressiva i completaran els fons del museu. Es tracta d'una col·lecció reunida per Rafael Tous durant més de cinquanta anys, amb obres d'artistes com Antoni Llena, Antoni Miralda, Jordi Pablo, Àngel Jové o Eulàlia Grau fins a una trentena d'artistes catalans i espanyols actius durant els anys 70 i 80. Per consolidar aquesta donació, es farà una gran exposició al MACBA a finals d'any amb totes les obres que té d'una selecció dels artistes. Rafael Tous ha dit que dóna la col·lecció perquè es vegi i perquè no acabi tancada a casa seva on no la veu ningú. Rafael Tous és un empresari del món del tèxtil i de la moda, i al llarg de la seva vida s'ha dedicat també al col·leccionisme d'art. Va ser impulsor i propietari de la
sala d'exposicions Metrònom, i la seva col·lecció està considerada la més important d'art conceptual que hi ha a l'Estat espanyol. Amb aquesta donació ha confessat que el 2004 va intentar vendre la col·lecció per poder continuar mantenint Metrònom, però no ho va aconseguir i per això ha optar per donar-la al MACBA. També té altres col·leccions: una de fotografies d'artistes contemporànies, una d'art africà i una de còmics, amb milers de dibuixos originals. A més, tot el que continuï comprant d'art conceptual anirà directament al MACBA.

[dilluns, 24.02.20]
La Perla 29 sota la direcció d'Oriol Broggi posa cinc actors davant dels espectadors en una obra d'intèrprets que es considera autobiogràfica de l'autor francès Jean-Luc Lagarce davant la seva pròpia mort
És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys.

[diumenge, 23.02.20]
El Museu del Louvre de París obre de nit excepcionalment el cap de setmana per donar cabuda a l'expectació de visitants que ha aixecat l'exposició sobre Leonardo da Vinci abans de la seva clausura
El Museu del Louvre obre les portes a la nit durant l'últim cap de setmana de l'exposició de l'artista renaixentista Leonardo da Vinci. És l'última oportunitat que tenen els visitants de París i els turistes per veure l'obra que està exposada des de la tardor passada. L'exposició ha estat tot un èxit i la demanda ha estat superior a les entrades disponibles. Tant que el Museu del Louvre ha emès 30.000 tiquets nous i ha decidit obrir a la nit. Jean-Luc Martinez, director del Museu del Louvre, explica que la mesura es deu a les nombroses reserves que reben. Els visitants també poden veure les pintures de Leonardo da Vinci durant el matí, l'horari habitual del Museu del Louvre.
L'exposició de l'artista renaixentista porta quatre mesos al museu parisenc, un cas excepcional tant per la durada com per la popularitat. L'exposició s'ha fet per commemorar els 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci i recull la col·lecció més gran de pintures de l'artista i una vintena dels seus esbossos. Entre les obres més destacades es troben «La verge de les roques», «Santa Anna», «Sant Joan Baptista» o «La belle ferronière». Però la més buscada, la «Mona Lisa» és a la seva sala habitual, fora de l'exposició que culmina deu anys de treball d'examinadors científics i conservadors que han ajudat a mantenir l'estil pictòric de Leonardo da Vinci.

[dissabte, 22.02.20]
El dramaturg Guillem Clua fa amb l'obra «Justícia» al Teatre Nacional de Catalunya una mirada de fals costumisme local que eleva a universal
És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés. Els que, a més, hi pensin veure algun perfil dels parents més pròxims de la família Pujol, necessitaran ulleres d'alta graduació
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tan sols entre les diverses efemèrides, en la del 1984, es deixa anar d'esquitllèbit el cas Banca Catalana i es recorda la rua popular —preludi de les múltiples manifestacions actuals— des del Parlament de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume, i la sortida al balcó del Palau de la Generalitat de la parella matrimonial aleshores al capdavant del govern català —“això sí que era una dona”, pensen encara alguns— per salvar la pàtria de la persecució judicial de l'època —amb querella desestimada finalment el 1986 per l'Audiència de Barcelona després d'una complexa investigació i coincidint amb la majoria absoluta al govern espanyol del PSOE del president Felipe González de qui es diu que hi va tenir alguna cosa a veure—. Només aleshores alguns espectadors i espectadores de la vella escola i la vella urna es pessiguen en silenci com si pensessin en la foscor de la sala: «Ara, ara ve quan ens punxen!».

[divendres, 21.02.20]
El MNAC prepara la commemoració del centenari del primer arrencament de pintures del romànic català amb un espectacle teatral de la companyia Comediants
La companyia de teatre Comediants ja ha començat a realitzar els assajos per a la representació de l’obra de teatre «Mur, guspira del MNAC», que tindrà lloc els dies 1 i 2 de maig a la Col·legiata de Santa Maria de Mur. L’obra reviu l’arrencament i venda de les pintures de l’absis de l’església l’any 1919, uns fets que van ser determinants per a la preservació i protecció de l’art a Catalunya. L'espectacle «Mur, guspira del MNAC» ha estat creada especialment per Comediants amb motiu de la celebració del centenari dels fets. L’acció s’emmarca dins del programa d’activitats «Mur: 1919-2019, cent anys del primer arrencament de pintures del romànic català». L’espectacle posarà en escena a 34 figurants, entre actors professionals, amateurs i músics. Alguns d’ells son actors del Pallars Jussà que participen voluntàriament en la representació.
L’espectacle «Mur: 1919-2019» es divideix en tres escenaris diferents, dos a l’exterior de la col·legiata i un a dins l’església, i el públic s’haurà de desplaçar d’un a l’altre. L’estiu del 1919, el marxant d’art nord-americà Ignasi Pollak va comprar les pintures de l’absis de la Canònica de Santa Maria de Mur al responsable de la parròquia. Les pintures van ser arrencades per tres tècnics italians amb de la tècnica de l’strappo, utilitzada per primera vegada a Catalunya. Traslladades a Barcelona, el col·leccionista Lluís Plandiura les va adquirir. Josep Puig i Cadafach (president de la Mancomunitat), Jaume Bofill i Mates (president de la Comissió d’Art Medieval i Modern de la Junta de Museus) i Joaquim Folch i Torres (director de la secció d’Art Medieval i Modern del Museu d’Art i Arqueologia) van intentar evitar l’exportació de les pintures de Mur, i fins i tot aturar-ne la venda, però no disposaven dels mecanismes legals necessaris. Dos anys més tard, Plandiura va enviar les pintures a Nova York i l’abril de 1921 van ser venudes al Museum of Fine Arts de Boston, on encara són avui. Aquella venda va posar en alerta la Junta de Museus i la Mancomunitat de Catalunya, que van engegar la campanya de salvament de les pintures murals romàniques que avui es conserven al MNAC. L’arrencament de les pintures de Mur, ara fa cent anys, va suposar un punt d’inflexió en la preservació i la protecció de l’art a Catalunya.

[dijous, 20.02.20]
La Berlinale 2020 obre una nova etapa que aposta pel cinema d'autor i les sèries a més de pretendre desvincular-se del peatge que imposa la indústria de Hollywood
Les pel·lícules de Hollywood gairebé són invisibles en la programació de la Berlinale, el Festival de Cinema de Berlín d'aquesta edició que incorpora cineastes com el francès Philippe Garrel, el nord-americà Abel Ferrara, el coreà Hong Sang-soo (celebrat per la seva última pel·lícula, «Paràsits», guanyadora de la Palma d'Or de Canes i de l'Oscar a la millor pel·lìcula) i el taiwanès Tsai Ming Liang, entre altres. També s'hi trobaran Kelly Reichardt, amb el western «First cow» i una nova meditació sobre el genocidi cambotjà del documentalista Rithy Panh («Irradiated») i la projecció «Dau», d'Ilya Khrzhanovskiy. Sí que hi haurà estrelles del cinema nord-americà com Johnny Depp, que presenta fora de competició un biòpic del fotògraf Eugene Smith; Tilda Swinton, l ’opera prima pòstuma del compositor Jóhann Jóhannsson; i Javier Bardem i Elle Fanning, el drama familiar de Sally Potter «The roads not taken». Sigourney Weaver és la cara més coneguda del film inaugural «My Salinger year», sobre la dona de l’agència literària de J.D. Salinger que s’encarregava de contestar les cartes dirigides a l’autor d’«El vigilant al camp de sègol». Pel que fa a la nova aposta de
la Berlinale per les sèries, hi ha títols com «The Eddy», la sèrie de Netflix ambientada en un club de jazz de París i dirigida pel Damien Chazelle de La La Land, o la sèrie australiana creada per Cate Blanchett, «Stateless». I pel que fa a la participació catalana, es pot remarcar «Las niñas», opera prima de Pilar Palomero que s'ambienta a la Saragossa del 1992 per explicar com unes preadolescents comencen a qüestionar l'educació religiosa que reben a l'escola.

[dimecres, 19.02.20]
La Capella Sixtina llueix durant una setmana mb motiu dels 500 anys de la mort de Rafael els deu grans tapissos basats en les seves pintures que rivalitzen amb els frescos de Miquel Àngel
Entre els genis renaixentistes Miquel Àngel i Rafael hi havia competència i sembla que no gaire simpatia. Els dos competeixen a la Capella Sixtina durant una setmana. Amb motiu dels 500 anys de la mort de Rafael, la capella llueix els deu grans tapissos basats en les seves pintures que rivalitzen amb els frescos de Miquel Àngel. El mateix Rafael no va poder veure així la Capella Sixtina perquè va morir quan només se n'havien pogut exposar set. Normalment, els deu tapissos s'exposen als Museus Vaticans, a la sala de Rafael, i només es van mostrar a la
Capella Sixtina fa 37 anys, quan es va commemorar el naixement del pintor. S'explica que la gelosia de Miquel Àngel, que no volia la competència dels tapissos, i les posteriors decisions papals, els van relegar fins i tot als soterranis del Vaticà. Els papes Sixt IV i Juli II van ser els que van encarregar a Miquel Àngel decorar les parets i la volta de la capella pontifícia. Després, Lleó X va voler fer la seva contribució i va cridar el jove Rafael perquè fes uns dissenys amb les històries dels apòstols per fer-ne després una sèrie de tapissos destinats a cobrir la part inferior de les parets, que estan pintades com cortines falses. Els deu tapissos, de cinc metres de llarg i tres d'ample, estan fets amb fil de seda, llana, or i plata a partir dels dibuixos en paper de Rafael i es van confeccionar en un famós taller de Brussel·les, el de Pieter van Aelst. Es diu que van costar fins a cinc vegades més del que finalment es va pagar a Miquel Àngel per decorar tota la Sixtina. Desmuntar i muntar els tapissos ha representat tretze hores de feina, en una operació delicada en què han intervingut més d'un centenar de persones.

[dimarts, 18.02.20]
Dos dibuixos d’Antoni Gaudí ingressen al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC),adquirits per la Generalitat de Catalunya amb el finançament de La Caixa
El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha ingressat a la seva col·lecció dos dibuixos d’Antoni Gaudí datats al voltant de 1908 i 1910. Aquests dibuixos representen l’exterior i l’interior de l’església de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, i han estat adquirits per la Generalitat de Catalunya amb el suport financer de La Caixa, que ha sufragat el 75% del cost de l'adquisició. Per poder fer front a l'adquisició ha estat necessària una inversió total de 320.000 euros, dels quals "la Caixa" ha aportat 240.000 euros. La inversió per part de la fundació s'ha dut a terme en el marc del conveni de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya en matèria d’obra social, cultural, de ciència i recerca. Es tracta de
dues obres d’extraordinària importància i singularitat tenint en compte l’escàs material documental que es conserva de les obres més emblemàtiques de Gaudí i, en particular, de l’encàrrec que Eusebi Güell li va fer per construir una església a la colònia tèxtil obrera de la seva propietat. Gaudí va realitzar un seguit d’estudis i maquetes per projectar l’estructura d’aquesta església, de la qual es va construir únicament la cripta. Part d’aquest material va ser destruït durant la Guerra Civil i els dos dibuixos que ara s’incorporen a les col·leccions del MNAC van estar amagats fins al 1967 a la carbonera d’una masia de la Colònia Güell fins la seva descoberta.

[dilluns, 17.02.20]
Una exposició de la Pia Almoina il·lustra amb fotografies i esbossos de projectes arquitectònics com es va aixecar l’actual façana de la catedral de Barcelona
La façana principal de la catedral de Barcelona es va construir al tombant dels segles XIX-XX seguint un projecte arquitectònic seleccionat després d’un concurs polèmic —en què fins i tot va participar Antoni Gaudí— i inspirant-se en un disseny, una traça, que havia deixat el mestre d’obres Charles Galters de Rouen, conegut com a mestre Carlí, el 1408, per construir l’entrada al temple. Aquests són alguns dels fets històrics que s’expliquen a «Vallmitjana i la façana de la catedral. Històries singulars al voltant de l’escultura», una exposició que es pot veure fins al 12 d’abril a la casa de la Pia Almoina. Organitzada per la Catedral de Barcelona i el Museu Diocesà de l’Arquebisbat, la mostra té lloc en el marc de
l’Any Vallmitjana, coorganitzat per la Universitat de Barcelona (UB) i el Seminari Conciliar de Barcelona, i s’hi explica com l’escultor Agapit Vallmitjana i Barbany (1832-1905) va realitzar les figures de Crist i els apòstols, els elements centrals de la façana que podem veure actualment. L’exposició il·lustra amb fotografies, documents d’època i esbossos de projectes arquitectònics com es va aixecar l’actual façana de la catedral de Barcelona. Així, s’explica que el 1882 es va convocar el concurs per a la façana i s’hi van presentar, entre d’altres, els projectes de Joan Martorell i Montells (1833-1906), que apostava per una catedral elevada amb molt d’èmfasi en els elements ornamentals, i el de Manuel Girona i Agrafel (1817-1905), més horitzontal i sobri. El projecte de Martorell, delineat per Antoni Gaudí, tenia el suport popular i de part de la premsa, però va guanyar el de Girona. Finalment, en l’execució del projecte guanyador s’hi van incorporar elements del projecte de Martorell, fet que va ser criticat perquè es va veure com una apropiació de les idees del contrincant.

[diumenge, 16.02.20]
L'incivisme d'uns vàndals malmet la desena d'obres d'art de l'il·lustrador Ignasi Blanch situades al peus de la Suda de Tortosa
Ratllades fetes amb algun element punxant, pintades i fins i tot el rastre d'alguna puntada de peu han malmès diverses de les obres d'art que conformen el Passeig de les Cultures situat a la Suda de Tortosa. Les imatges, creades per l'il·lustrador Ignasi Blanch (Roquetes, Baix Ebre, 1964) se centren en un seguit de personatges de la història de Tortosa que permeten fer un viatge al llarg dels més de 2.000 anys de la ciutat. La Policia Local investiga aquests actes vandàlics que han afectat, amb major o menor mesura, la desena de conjunts escultòrics instal·lats al passeig de Ronda,
al peu de la Suda, i que suposen un atac al patrimoni artístic de la ciutat. Els fets han tingut especial afectació al dibuix que evoca la figura de Menahem Ben Saruq, redactor del primer diccionari de gramàtica hebrea, al segle X. Els fets ja s'han posat en coneixement de l'autor de les obres, que s'ha mostrat profundament molest per la manca de sensibilitat dels brètols que han provocat els desperfectes. En este sentit, cal recordar que es tracta de peces úniques, fetes a mà directament per l'autor, i que, per tant, suposen un atac a obra artística original. A hores d'ara, s'estudia com es podrà recuperar la integritat de les peces, així com les mesures que eviten que no es torni a produir un cas com aquest.

[dissabte, 15.02.20]
Una enquesta d'hàbits culturals desvela que dos de cada tres ciutadans consumeix diferents ofertes culturals però que hi ha diferències per barris segons el nivell mitjà de renda
L'enquesta, feta en l'àmbit de la urbs de Barcelona, indica que dos de cada tres ciutadans acostumen a visitar exposicions, anar al cinema o al teatre, però hi ha diferències molt importants, de fins a 22 punts, entre els veïns dels barris més rics i els que tenen les rendes més baixes. Són dades de la primera enquesta sobre l'accés i participació cultural que ha fet l'Ajuntament de Barcelona. L'enquesta constata que mentre als barris de renda alta hi ha un 72% de persones que va habitualment al cinema, concerts o teatre o que llegeixen llibres, als barris de renda baixa el percentatge està 22 punts per sota. Si es posa el focus en la participació cultural, qui fa teatre, qui escriu o qui fa fotografia, el percentatge dels que practiquen alguna activitat d'aquest tipus és d'un 40% i les diferències entre barris de renda baixa i els de renda alta és de 13 punts. Paradoxalment, les persones de renda més baixa manifesten més interès per fer activitats culturals que les de classe mitjana o alta. Així, passa que les persones que fan menys activitats són les que més necessitat de fer-ne expressen.
L'enquesta també dóna un cop d'ull a activitats que normalment no posaríem al paquet de les culturals com ara anar a discoteques, fires o passejar per la natura. De totes aquestes la que té més adeptes és la de passejar per la ciutat, cosa que fa habitualment el 70% dels ciutadans sobre una enquesta de 1.600 entrevistes presencials de 21 barris dividits en rendes alta, baixa i mitjana. En el segon lloc del rànquing hi ha l'hàbit d'anar a restaurants i a bars.

[divendres, 14.02.20]
Un grup investigador de la Universitat de Múrcia ha confirmat la presència de dues noves espècies de papallones no vistes mai abans a Catalunya
La troballa l’han fet al Parc Natural de l’Alt Pirineu, i l’han publicat a la revista científica Butlletí de la Societat Catalana de Lepidopterologia. Concretament, es tracta de Metendothenia atropunctana i Scoparia gallica, dues espècies de papallones de mida inferior a 2 centímetres, que se sumen a les altres 19 espècies de macrolepidòpters detectades i catalogades per aquest grup de recerca en les últimes prospeccions fetes l’any 2019 i que són continuació de les iniciades en l’any 2007. Les papallones es van localitzar a les localitats de Planell del Roi ( Llavorsí), a 1.580 m d’altitud; Pleta de la Creu (Rialp), a 1.920 m; Serra de Llus (Rialp), a 1.330 m, i Serrat de Colinos (Rialp) a 800 m. La majoria de les prospeccions es van fer utilitzant paranys de llum negra i actínica de 6 W i 15 W, encara que també es van fer algunes captures diürnes. D'altra banda, els naturalistes Jordi Faus i Martí Franch, durant prospeccions realitzades l’estiu passat per l’entorn de la vall de Bonabé, van detectar fins a 61 espècies diürnes en un temps de 3-4 hores de prospecció. Dades insòlites que indiquen
la gran biodiversitat d’espècies presents a la zona. De les 61 espècies trobades cal destacar-ne dues: la formiguera gran (Phengaris arion), una espècie fortament amenaçada a Europa i inclosa a l'Annex IV de la Directiva Hàbitats i la blanqueta de la pedrosa (Pieris ergane), molt escassa a Catalunya, les poblacions conegudes de la qual al Pallars són a Gerri de la Sal, principalment. D’aquestes 61, 6 són de nova troballa al Parc, i entre aquestes de nova citació hi ha la Pieris ergane. La Phengaris arion ja havia estat trobada al parc altres anys.

[dijous, 13.02.20]
Bruno Oro i Clara Segura rememoren la seva sèrie d'esquetxos «Vinagre» emesa a TV3 fa deu anys amb l'espectacle «Cobertura» al Teatre Romea
Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció.

[dimecres, 12.02.20]
La peça «Decadència» d'Steven Berkoff que es representa a l'Esceniari Joan Brossa és com un caramel per a moltes parelles d'intèrprets amb un catàleg d'impromperis antològic en boca de Míriam Alamany i Carles Martínez
El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Aquest mateix any se n'ha vist la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia. En aquesta ocasió, la peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no es pot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 82 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En segon lloc, esclar, per la interpretació del duet d'aquest parell de còmics seriosos com són Míriam Alamany i Carles Martínez que enfilen el relat com els compassos d'un ball esbojarrat en una nit d'excessos de tota mena —xampany, sexe i rock and roll...!— en vers de rima “popular”, sarcàstic, satíric, demolidor i irreverent sense aturador, amb rèpliques i contrarèpliques que només interrompen uns fugaços minimonòlegs de l'un i de l'altre, enfonsats a la cadira de braços, únic element de l'attrezzo. I finalment per una elegant composició conjunta de posada en escena que arrodoneix la direcció de Glòria Balañà amb el vestuari, la il·luminació i el moviment que acompanya l'acció dels dos protagonistes amb una austera però impressionant escenografia de sostre, un quadre gegantí de marc de motllura clàssica amb projeccions de pintures tenebroses de tendència romàntica que simbolitzen cadascuna de les escenes que viuen els dos personatges.

[dimarts, 11.02.20]
Josep Carner i Joan Perucho entre les efemèrides literàries més remarcables del 2020 amb dos «Anys» dedicats a la seves respectives obres
S'acaba de presentar l'Any Perucho, que reivindica l'escriptor com un dels pioners de la literatura fantàstica en català. El programa d'actes dedicats a l'escriptor es faran en diferents de les poblacions on
Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003) va estar vinculat. L'autor, de qui es commemorarà el centernari del seu naixement, va posar a l'univers literari la població de Pratdip (Baix Camp) amb la seva novel·la «Històries naturals» sobre els dips, una llegenda encara viva avui que promou visites, rutes turístiques i activitats educatives. Un altre Any serà el dedicat a Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, Bèlgica, 1970) que tindrà com a lema «Dir molt en un mig dir». L'any Carner commorarà el cinquantè aniversari de la seva mort. El programa d'actes pivotarà sobre les diferents facetes de Carnet, a més de la poètica, la de polític, diplomàtic i prosista. L'Any Carner s'obrirà al Palau de la Generalitat de Catalunya i una de les activitats més destacades és el Congrés Internacional Carner, que se celebrarà del 9 a l'11 de febrer del 2021, organitzat per dotze universitats del domini català. També es vol crear una Càtedra Josep Carner a la Universitat de Barcelona (UB). Josep Carner va tenir una vida marcada per l'exili forçat a partir del 1939. Va viure primer a Mèxic i després a Brussel·les, ciutat nadiua de la seva segona dona. Josep Carner va trepitjar Catalunya dos mesos abans de morir. Els dos Anys, el de Joan Perucho i el de Josep Carner tenen un pressupost provisional d'uns 75.000 euros cadascun.

[dilluns, 10.02.20]
El Centre d'Arts Escèniques El Canal de Salt preveu recuperar la programació a finals d'aquest any gràcies a un conveni en el qual estan treballant diferents administracions públiques
En concret, les dues que gestionen l'equipament, l'Ajuntament de Salt i el de Girona. Abans, però, caldrà que el ple del consistori liderat per Marta Madrenas faci el que ja ha fet Salt i aprovi la dissolució del consorci actual, un fet que es produirà dilluns en el ple ordinari. El nou conveni també permetrà incrementar el pressupost d'El Canal fins als 360.000 euros. En bona part gràcies a l'aportació extra que farà la diputació, que serà de 200.000 euros. La resta vindrà dels dos ajuntaments: Salt hi posarà 100.000 euros i Girona 60.000. Un dels problemes que han fet reduir la programació d'El Canal ha estat l'estructura costosa que té el teatre com a conseqüència del consorci actual que el gestiona. La seva dissolució i la posterior signatura del conveni permetrà dotar de més independència els dos ajuntaments a l'hora de prendre decisions sobre processos administratius.
El Centre d'Arts Escèniques El Canal va néixer l'any 2007 amb l'objectiu de ser un centre de referència a Catalunya en producció i creació escènica. La gestió de l'espai va anar a càrrec de Bitó Produccions, l'empresa del director del Temporada Alta, Salvador Sunyer. Després van ser els ajuntaments de Salt i Girona, juntament amb la Diputació de Girona, els que van decidir assumir la gestió, però amb una estructura costosa que ha frenat la programació.

[diumenge, 09.02.20]
El primer santuari paleolític de Catalunya amb més de 15.000 anys havia passat pràcticament desapercebut fins ara a la Cova de la Font Major de l'Espluga de Francolí
La cova té més de 3,5 quilòmetres de galeries i en el passat va ser un lloc de lleure dels ciutadans locals, amb la qual cosa la galeria detectada amb restes rupestres ha vist passar, es calcula, unes 200.000 persones. Les figures que s'hi han detectat van ser gravades fa uns 15.000 anys. Les més reconeixibles són d’animals, entre els quals destaquen les cérvoles: una té el cap en una esquerda, de manera que sembla que begui d’un riu. La galeria té uns vint metres, però sediments de fa uns 4.000 anys la van dividir en tres trams i van crear passos molt estrets entre si, la qual cosa la inhabilita per a la visita del públic. Tot plegat representa una troballa arqueològica que es qualifica d'excepcional i que farà que es declari com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) la Cova de la Font Major de l'Espluga de Francolí. El santuari paleolític està integrat per més d'un centenar de gravats de fa uns 15.000 anys, els més antics descoberts fins ara a Catalunya. La troballa es va fer pocs dies després dels tràgics aiguats de l'octubre passat i va ser totalment inesperada. El santuari s'ha documentat amb 3D per tal d'estudiar-lo i complementar l'oferta museística del recinte, ja que no és visitable. El conjunt descobert a les parets correspon exclusivament a gravats, una quarantena dels quals són representacions d'animals —com ara cérvols, cavalls i bous—, i la resta signes i símbols abstractes. Els experts els atribueixen al Paleolític Superior, concretament al període Magdalenià, tot i que n'hi ha que poden ser una mica més antics i d'altres que es relacionen amb el neolític i etapes més recents.
La Cova de la Font Major va ser descoberta el 1853 i és considerada una de les coves més llargues del món formades en conglomerats. Les investigacions i les troballes arqueològiques que s'hi ha fet des d'aleshores han constatat que l'home l'ha utilitzat al llarg de totes les èpoques. La Cova de la Font Major, juntament amb una altra cavitat, Cova de la Vila, integra el que es coneix com les Coves de l'Espluga, en origen una única i extensa cavitat que transcorre pel subsòl de l'actual nucli urbà del municipi de l'Espluga de Francolí.

[dissabte, 08.02.20]
El TERMCAT ha incorporat al Lèxic de fàrmacs en línia les noves denominacions comunes internacionals amb la voluntat d’oferir repertoris de terminologia permanentment actualitzats
L'adequació s'adapta als termes de principis actius farmacèutics aprovades per l’Organització Mundial de la Salut durant l’any 2019. S’hi poden consultar els noms oficials, no comercials, de principis actius farmacèutics com ara fremanezumab, macimorelina, pegvaliasa i talazoparib, entre d’altres. El Lèxic de fàrmacs conté més de tres mil termes, amb la denominació catalana i la categoria lèxica; els equivalents en castellà, francès i anglès; les accions terapèutiques o els mecanismes d'acció més habituals de cada principi actiu (antibiòtic, immunomodulador, antivíric, etc.), i el número CAS, una identificació numèrica, única per a cada compost químic, que atorga el Servei de Resums Químics (Chemical Abstracts Service, CAS), la divisió d’informació de la Societat Americana de Química. Aquest lèxic va ser editat en paper el 2008 pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, i s’actualitza anualment en línia amb les denominacions de nous fàrmacs que es van aprovant. Les denominacions del
TERMCAT s’hi poden consultar a partir del català, el castellà, el francès i l’anglès, i també a partir de les accions terapèutiques. Així mateix, s’hi poden consultar separadament en l'apartat Noves incorporacions les noves denominacions de fàrmacs aprovades durant el 2019. El recull forma part de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix actualment més de 150 títols dedicats a diversos camps d’especialitat.

[divendres, 07.02.20]
Neix la Fundació Privada Montserrat Caballé amb la intenció de mantenir viu el record de la vida i obra de la soprano i ajudar els joves talents de la lírica
El somni de Montserrat Caballé els últims anys va ser poder crear una fundació i mantenir viu el seu Concurs Internacional de Cant com a trampolí per a noves generacions de joves talents. Malauradament aquest camí es va veure interromput per la seva desaparició l'octubre del 2018. Amb la finalitat d’assolir els seus desitjos, la família Caballé ha decidit crear la Fundació Privada Montserrat Caballé, que té com a objectiu mantenir viu el record de la seva vida i obra, promovent al mateix temps tota la tasca docent que va desenvolupar.
La Fundació Privada Montserrat Caballé neix amb quatre objectius principals: Ajudar joves talents mitjançant beques i estudis impartits per persones vinculades a la trajectòria artística de la soprano, així com ajudar a desenvolupar les seves carreres professionals. Reprendre a partir de la XVI edició el Concurs Internacional de Cant Montserrat Caballé de manera itinerant, comptant amb jurats de reconegut prestigi internacional i dotacions econòmiques als guanyadors. Organitzar sessions audiovisuals i exposicions itinerants per mantenir viu el record i la trajectòria artística de Montserrat Caballé i, crear també un espai per dedicar-li un Museu. Organitzar esdeveniments i concerts per promoure la Fundació i la recaptació de fons per aquesta. Es mantindrà també el Concurs Internacional de Cant que ja pora quinze anys i que té dotacions econòmiques d'un total de 24.000 euros. La Fundació Privada Montserrat Caballé vol afegir també el compromís amb teatres d’òpera i festivals de premiar els guanyadors amb actuacions dintre de les seves programacions anuals.

[dijous, 06.02.20]
L’última òpera de Wolfgang Amadeus Mozart, «La clemenza di Tito», s'instal·la a l’escenari del Gran Teatre del Liceu amb una producció teatral i monumental del reconegut director David McVicar
Philippe Auguin dirigirà tres repartiments que juntament amb l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu s’alternaran en dus franges de funcions. Diverses veus mozartianes es posen en la pell de Tito Vespasiano (Paolo Fanale i Dovlet Nurgeldiyev), Vitellia (Myrtò Papatanasiu, Vanessa Goikoetxea i Carmela Remigio), Servilia (Anne-Catherine Gillet i Sara Blanch) i Sesto (Stéphanie d’Oustrac i Maite Beaumont) entre d’altres. El 1791, i en plena composició de «La flauta màgica», Mozart va rebre l’encàrrec d’escriure una òpera que festegés la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. Estrenada a Praga, l’última òpera del catàleg mozartià se situa en el context d’un drama ambientat a la Roma del segle I dC.
«La clemenza di Tito» explica la conjura de Vitellia, filla de Vespasià, i del seu amant Sesto per assassinar i enderrocar Tito, el nou emperador, el qual, coneguda la traïció, prefereix mostrar clemència i perdonar abans que passar a la història com un monarca sanguinari. «La clemenza di Tito» és una opera en dos actes amb música de Wolfgang Amadeus Mozart i llibret de Pietro Metastasio i Caterino Mazzolà. Es va estrenar per primer cop el 6 de setembre de 1791 al Teatre Nacional de Praga. Al Gran Teatre del Liceu es va estrenar gairebé dos segles més tard, el 14 de desembre de 1963, on es va representar per última vegada el 19 d’octubre de 2006.

[dimecres, 05.02.20]
La cultura dels videojocs arriba als Centres Cívics i Biblioteques de Barcelona amb el cicle d’activitats de l’exposició «Gameplay» que es pot veure al CCCB
La Xarxa de Centres Cívics de Barcelona i Biblioteques de Barcelona organitzen un cicle d’activitats gratuïtes per aprendre, gaudir i reflexionar, des de diferents vessants, sobre el món dels videojocs i la seva influència en la societat. Fins al 29 d’abril, amb motiu de l’exposició «Gameplay», que es mantindrà oberta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 3 de maig, dues biblioteques (Ignasi Iglésias - Can Fabra i Zona Nord) i cinc centres cívics (Can Clariana, El Carmel, El Coll - La Bruguera, La Sagrera “La Barraca” i Zona Nord) impulsen un seguit d’activitats per analitzar diferents aspectes sobre els videojocs i sobre la manera en què la societat els rep i els gaudeix. El programa d’activitats impulsat per biblioteques i centres cívics de la ciutat integra 25 activitats gratuïtes adreçades a públics molt diversos. Així no només inclou visites guiades a
l’exposició «Gameplay» del CCCB, sinó també la realització de tallers en els diferents equipaments sobre diverses disciplines vinculades (narrativa digital, desenvolupament de videojocs o videojocs i reflexió, en són algunes), xerrades sobre com la pràctica d’aquest joc pot afectar joves i infants, projeccions audiovisuals o concerts que recuperaran les bandes sonores d’alguns videojocs. El programa també inclou fires de jocs retro (a la Biblioteca Zona Nord i Can Clariana), una jornada de videojocs al Centre Cívic La Sagrera o un mercat ambulant d’artesanies i objectes fets amb els videojocs a la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra. «Gameplay», l’exposició que va obrir les portes al CCCB el 19 de desembre i que està pensada com a espai lúdic i de joc però també de reflexió, no només viatja fins als orígens dels videojocs sinó que també n’analitza el llenguatge i reivindica l’impacte que han tingut tant en la cultura popular digital com en l’art i en la societat.

[dimarts, 04.02.20]
L'obra «La casa de les aranyes» de Paco Zarzoso al Teatre Nacional de Catalunya beu de les fonts de la nostàlgia i la pèrdua que provoca la sepultura d'un pantà
Quan un poble queda sepultat per un pantà, sota seu s'amaguen records, vivències i secrets que només reviuen en la memòria enyoradissa dels que han perdut una part de les seves arrels. L'obra «La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso (Port de Sagunt, País Valencià, 1966) s'alimenta d'aquests records. I l'arrencada de l'obra fa pensar de seguida en aquella Mequinensa de l'escriptor Jesús Moncada i en la seva gent. Però Paco Zarzoso s'allunya aviat del que podria ser un retrat només costumista, després de la trobada al porxo entre la filla de “la casa de les dàlies” i l'enigmàtic personatge que ha tornat a “la casa de les aranyes” per preguntar als nous veïns de quin color voldria que repintés la façana que ells veuen des d'on s'asseuen abstrets en el paisatge
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'autor penetra en l'interior de cadascun dels personatges amb una trama entre misteriosa i fosca que desvela a poc a poc els secrets dels uns i dels altres en una subtil mirada endavant i endarrere que obliga els espectadors a pitjar el botó de play sovint per enregistrar i descobrir el que hi passa i rebobinar constantment per acabar de fer que el trencaclosques de fotogrames tingui sentit.

[dilluns, 03.02.20]
Les crítiques han fet eliminar les referències al filòsof jueu Walter Benjamin del guió de l'«escape twon» que té lloc a Portbou en un joc històric que fa viure als que hi participen com és una fugida dels nazis
La nit del 25 al 26 de setembre del 1940, en una habitació de l’Hotel de Francia de Portbou (Alt Empordà), el filòsof jueu i pensador alemany Walter Benjamin es va presumptament suïcidar a causa del destí que tenia clar que li esperava. Si no ho feia, la policia espanyola el deportaria a un camp de concentració francès, és a dir, a les portes d’una més que probable mort. Però els últims instants de vida de Walter Benjamin són encara un misteri, amb més preguntes que respostes i un últim manuscrit que portava en una maleta aquella nit i que es va destruir. Unes circumstàncies plenes d’enigmes que els organitzadors de l’escape town de «Portbou 1940» van aprofitar com a ganxo lúdic: “Salveu Walter Benjamin. És la vostra missió”, deia el vídeo promocional. Arran de les crítiques rebudes, aquesta referència ha estat ara eliminada.
L’activitat continua proposant una experiència de 24 hores en què els participants han de superar proves i reptes per sortir del Portbou del 1940, en plena Segona Guerra Mundal envoltat de nazis i franquistes. El responsable de l'activitat, Francesc Ribera “Titot”, exmembre de Brams, que ha llogat l'Hostal Portbou per fer-hi l'activitat, ha expressat la seva comprensió amb qui s'hagués pogut sentir ofès. El fet és que el guió de l'escapa twon va rebre també crítiques d'estudiosos de Walter Benjamin per raons ètiques i morals i també per falta de rigor històric de la recreació. Ara s'ofereixen visites guiades sobre la figura de Walter Benjamin amb experts. La polèmica s'afegeix a la banalització que es fa de l'Holocaust, des de selfies als monuments memorialístics alemanys fins a la prohibició de jugar a Pokémon Go al camp d’extermini d’Auschwitz.

[diumenge, 02.02.20]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2020 amb 20.415.961 visitants que han fet 43.070.492 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2020, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2020, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 20.415.961 visitants i 43.070.492 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 11.321,8 visites de pàgines (12,6 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 39 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 16.058 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dissabte, 01.02.20]
El Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona i la Fundació Joan Miró s'incorporen a l'edició d'In Museu que mostra als visitants espais i procediments de treball inèdits
Enguany, a banda dels museus municipals i els consorciats, com a novetat destacada, s’incorporen a la jornada In Museu tres centres més: el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona i la Fundació Joan Miró. Per quart any consecutiu, In Museu permet visitar les reserves, tallers de restauració, laboratoris o arxius d’aquests centres i descobrir així indrets i processos que durant la resta de l’any resten exclosos del circuit de visites. En total, s’ofereixen 150 visites [exclusivament 1 febrer] repartides en 14 centres o museus. Hi participen unes 4.000 persones que, per primera vegada, paguen una entrada simbòlica de 2 euros a causa de la demanda que hi ha hagut. L’In Museu permet l’intercanvi d’experiències i visions in situ i, a banda de presentar els museus com a centres de divulgació de coneixement i de treball científic, en mostra el vessant d’espais de participació ciutadana. De fet, permet incorporar la programació d’activitats especials com una dimensió més de la tasca divulgadora i cultural dels museus, fomentant l’interès de la ciutadania pels centres patrimonials i fidelitzant el públic. A més,
el projecte In Museu repercuteix en les mateixes institucions, atès que motiva el personal dels centres a mostrar el valor social de la seva feina i afavoreix el seu reconeixement. Els millors acompanyants per explorar aquestes dependències i procediments són els especialistes que habitualment en tenen cura i desenvolupen les tasques necessàries per al funcionament òptim dels museus: restauradors, conservadors, documentalistes i altres tècnics qualificats s’encarreguen de mostrar la feina que fan a les entranyes dels centres, zones d’accés restringit.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció