[dijous, 29.02.24]
La censura sobre clàssics de la literatura considerada per a tots els públics no s'atura després que el Regne Unit hagi colpejat la versió cinematogràfica de la popular «Mary Poppins» seixanta anys després de la seva estrena
Prohibit volar en paraigua! La Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules (BBFC) ha elevat la qualificació d'edat del film «Mary Poppins», seixanta anys després de la seva estrena i de la popularitat guanyada per moltes generacions des d'aleshores. Ara, segons la Junta, «Mary Poppins» ja no es considera un film apte per a tots els públics, almenys al Regne Unit, perquè la Junta al·lega que conté termes despectius i els infants no l'haurien de mirar sols. ¿I quins són aquests termes que fan que la pel·lícula passi d'apta a discriminatòria? Doncs, senzillament perquè hi apareix el qualificatiu "hotentot", un nom considerat despectiu que els colons holandesos van posar als khoikhoi, uns grups ètnics de pastors nòmades que formaven part dels primers habitants del sud d'Àfrica. «Hotentots» ha estat un terme utilitzat habitualment pels europeus que ara, a cop de decret, passa a ser racista [article íntegre de la sèrie El cafetó]. A «Mary Poppins», l'almirall Boom el fa servir dues vegades: primer quan parla d'unes persones que no es veuen a la pantalla i, després, quan es refereix als infants del film que tenen les cares enfosquides per la brutícia. Per tot això, la Junta anglesa veu preocupant que s'exposi els infants a un llenguatge que pot esdevenir racista si no hi ha una explicació adequada dels pares o tutors. No cal dir que, la censura encoberta —tan habitual en aquest primer quart de segle XXI per diverses raons— afecta una de les mainaderes més populars de l'imaginari infantil i que, la clatellada comença per la versió cinematogràfica però, de rebot, pot acabar també esquitxant, per complex editorial, les versions originals literàries.

[dimecres, 28.02.24]
El “jet” tòxic del temps de la Il·lustració
Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit. La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República, els va encimbellar de seguida al Panteó de París, separats, però més junts que mai, perquè, com els dos pols elèctrics, el positiu i el negatiu, un facilitava l'energia de l'altre [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. D'aquesta confrontació neix la mirada que hi fa amb la peça «La disputa», l'actor i dramaturg Jean-François Prévand, que amb els anys, des de la seva estrena el 1991, ha interpretat també els dos personatges. Una “disputa”, basada principalment en la correspondència entre els dos filòsofs del Segle de les Llums, que l'actor i director Josep Maria Flotats, novament en català i a Catalunya, ha adaptat amb dramatúrgia seva, després d'haver-la representat en espanyol el 2018, amb l'actor Pere Ponce, i amb la incorporació ara de l'actor Pep Planas i una traducció catalana impecable de Salvador Oliva.

[dimarts, 27.02.24]
Les despulles de les famílies de la noblesa catalana dels segles XIII i XIV, els Cervelló, els Cervera, els Queralt, els Puigvert i els Montcada donaran a conèixer quins eren els seus hàbits alimentaris i de salut després d'estar intactes en els sarcòfags trobats al Monestir de Santes Creus
Les obres de restauració del claustre gòtic del Monestir de Santes Creus, a l'Alt Camp, amagaven una sorpresa: una troballa excepcional i inesperada que ha tret a la llum un conjunt funerari insòlit. La descoberta d'unes restes funeràries intactes a l'interior dels sarcòfags de la galeria nord del claustre han desvelat que pertanyen a membres de la noblesa catalana dels segles XIII i XIV, enterrats al Reial Monestir de Santes Creus després que els reis Jaume el Just i Blanca d'Anjou decidissin convertir el monestir en panteó de la reialesa catalana. El conjunt de sis sarcòfags correspon, d'acord amb l'heràldica que apareix a la decoració frontal i a les cobertes, a les famílies Cervelló, Cervera, Queralt, Puigvert i Montcada, totes pertanyents a la noblesa mitjana-alta catalana dels segles XIII i XIV. A excepció d'un sepulcre més modern, les restes no s'havien obert des del darrer cop que s'hi va dipositar un difunt i, per tant, es conservaven intactes, sense profanacions. Això ha permès extraure mostres de teixits humans, tèxtils i restes òssies, l'anàlisi de les quals aportaran informació valuosa sobre els vuit individus enterrats. Per això, s'ha iniciat un estudi arqueontropològic que ha de permetre saber qui eren els nobles sepultats i aspectes de la seva quotidianitat com l'alimentació, les malalties i les condicions de vida i treball.

[dilluns, 26.02.24]
El Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron han posat en marxa el programa «Obrint portes» destinat a adolescents de 12 a 17 anys amb càncer
Es tracta d’una intervenció que combina el gaudi de l’art i la creació artística per ajudar als pacients a disposar d’un espai de trobada segur, on explorar la seva autoestima i creativitat, i alhora relacionar-se amb nois i noies que comparteixen les mateixes inquietuds. Seguint la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’incorporar les arts i la cultura en els sistemes sanitaris, el projecte explorar el potencial de l’art com a eina per assolir objectius de salut específics. Els destinataris del programa són 12 adolescents amb càncer del Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtriques de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron d’entre 12 i 17 anys, amb les seves famílies, tot i que fan les activitats per separat. L’equip de professionals del centre hospitalari és qui selecciona els pacients participants, que han d’estar en un tractament de baixa intensitat, en manteniment o fora de tractament, i analitza els resultats. La intervenció consta de nou sessions —quatre al novembre, una al desembre i quatre al gener—, que tenen lloc al MNAC els dimarts a la tarda. El programa «Obrint portes» gira al voltant del simbolisme de les portes i ha estat dissenyat per l’equip del MNAC. Els nois i noies treballen amb un quadern de bitàcola, que formarà part de l’avaluació qualitativa. Paral·lelament, les famílies van a les sessions Tardes d’Art, un espai per compartir la seva experiència a través de tertúlies d’art dinamitzades per una educadora. Al final, els dos grups coincidiran en una mostra pública al museu i a l’hospital on es descobriran les creacions artístiques que els nois i noies hauran fet amb les portes. Entre les obres escollides, hi ha la col·lecció de portes modernistes del MNAC, amb peces d’Antoni Gaudí, i obres pictòriques de Feliu Elies o Marià Fortuny.

[diumenge, 25.02.24]
El fons de la Fundació Institut Cambó incorporat a la Biblioteca de Catalunya entra en procés de tractament i descripció
El fons, cedit mitjançant una donació, és d’innegable interès documental i bibliogràfic, i documenta l’obra de mecenatge i patrocini de Cambó, de reconeguda autoritat, a més d’esdeveniments històrics en els quals va jugar un paper protagonista. El fons documental consisteix principalment en l’arxiu de Francesc Cambó, que conté documents personals, correspondència, memòries, discursos, fotografies en diversos suports, alguns dibuixos, documents sonors i audiovisuals, documentació de l’editorial Alpha, monografies impreses i publicacions periòdiques de temàtica política, econòmica, literària o d’història de Catalunya, sobre la seva figura i altra documentació. Destaca l’ingrés de fitxers en suport digital que contenen còpia de gran part de la documentació lliurada i la pàgina web de la Fundació, que s’ha instal·lat dins la infraestructura tècnica de la Biblioteca de Catalunya per a la seva preservació i accés. La figura de Francesc Cambó i Batlle (Verges, Empordà, 1876 - Buenos Aires, Argentina, 1947) és clau en la cultura catalana i la història de Catalunya del segle XX. Va ser un intel·lectual que va adquirir un paper fonamental en el mecenatge cultural i fruit de la seva obra es van bastir grans institucions culturals del país. En l’àmbit polític va fundar la Lliga Regionalista i va ser l’artífex de nombrosos projectes de progrés i de catalanisme polític. El seu llegat va ser gestionat per la seva filla, Helena Cambó i Mallol, juntament amb el seu marit, Ramon Guardans i Vallès. L’any 1999 van crear la Fundació Institut Cambó amb l'objectiu de difondre la seva obra i continuar duent a terme diverses iniciatives culturals promogudes pel seu antecessor.

[dissabte, 24.02.24]
El Pla d'Impuls Lingüístic del 3Cat pretén reimpulsar la llengua catalana a través d'un programa de trenta mesures que posarà en marxa en dos anys
L'objectiu és acostar el català a tota la ciutadania, fer-lo més atractiu i multiplicar-ne la presència per contribuir a revertir el retrocés en l'ús social de la llengua. Les mesures més destacades inclouen l'increment en un 34% de pel·lícules i sèries internacionals doblades al català aquest 2024 i la cessió d'un miler de doblatges i subtitulacions en català a plataformes digitals per augmentar la presència general del català al món audiovisual. També es difondran programes específics sobre la llengua a través dels diferents canals de la plataforma, ràdio i televisió. Aquests aniran adreçats tant al públic infantil, com al públic generalista, i la previsió és que aquest any s'incorporin una desena de continguts d'aquest tipus a les graelles i es creïn dos videojocs en català. Pel que fa a les xarxes socials, es generaran càpsules de llengua i s'apostarà per reconnectar el model lingüístic amb els infants i adolescents promovent una llengua modèlica i pròxima. En aquest sentit, 3Cat explica que el Pla d'Impuls Lingüístic visibilitzarà la diversitat d'accents del català, promourà la digitalització en català i treballarà per fer que la terminologia específica no pateixi interferències de l'anglès o el castellà. També reimpulsarà l'ésAdir com a portal lingüístic de referència i les delegacions de les Iles Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord. A més, se celebrarà una Setmana de la Llengua anual que amari de continguts explícitament lingüístics totes les finestres de 3Cat. El pla presentat també insta a la corresponsabilitat lingüística a tota la plantilla de 3Cat.

[divendres, 23.02.24]
La factoria Ikea i la mítica Vínçon són dues de les icones protagonistes de la nova temporada del Museu del Disseny de Barcelona (Dhub) que s'ha convertit en el punt d'encontre de les Indústries Culturals de l'Institut de Cultura
El Museu del Disseny de Barcelona, conegut popularment com La Grapadora per la forma de la seva construcció, commemmora el desè aniversari. Una de les primes exposicions és una selecció de peces dels fons del museu i de peces del segle XXI per plantejar, segons l'equip directiu, una profunda reflexió sobre l'estat actual del món des de la relació dels ciutadans amb la matèria i els materials que donen forma a cada element de la realitat. Amb més de 300 projectes sobre un centenar d'històries, la mostra estarà oberta almenys fins a la temporada 2026-2027 i formarà part de la programació cultural de la Capital Mundial de l’Arquitectura Barcelona 2026. Al llarg de l'any, el Museu del Disseny (Dhub) també acollirà les exposicions «Sustainable challenge: Moda amb perspectiva de gènere, pure gold», una exposició dels 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio, i una altra sobre La Central del Circ. L'efemèride de l'aniversari coincideix amb el nou paper del Museu del Disseny que es converteix en el pilar de les Indústries Culturals de l'Institut de Cultura de Barcelona amb la intenció que aglutini les indústries creatives de la ciutat, l'espai on es reconeguin i se sentin còmodes els creadors dels àmbits de la moda o el disseny, i un espai on es rebin propostes, que es puguin articular en forma de debat.

[dijous, 22.02.24]
L’Ajuntament de Barcelona impulsa el sector audiovisual amb una estratègia que n’incentiva la internacionalització i promou la recerca en aplicacions tecnològiques i digitals
L’Ajuntament de Barcelona impulsa el creixement del sector audiovisual a la ciutat i enfortir-lo en un context de globalització de processos productius i continguts. La mesura, consensuada amb tots els agents implicats, parteix de la voluntat de fer costat a un àmbit amb enorme potencial per la capacitat de generar talent, i de reforçar el paper de Barcelona com a pol d’atracció de la producció audiovisual internacional. El document contempla una bateria d’accions en àmbits com la formació, el foment de programes de retenció de talent, la internacionalització i el foment d’espais de diàleg entre l’administració i el conjunt d’agents del sector. Per tal de portar a terme totes aquestes accions, es preveu un increment pressupostari anual d’entre 1,5 i 2 milions d’euros cada any. Segons es recull en el text de la mesura, Barcelona concentra el 57,1% dels llocs de treball i el 61,7% de les empreses amb assalariats a l’àmbit català relacionats amb l’àmbit audiovisual. Entre les accions destacades per enfortir el sector de l'audiovisual català figuren impulsar la recerca en aplicacions tecnològiques i digitals, i la creació d’una taula especialitzada amb la representació de totes les associacions del sector que permeti treballar-ne de manera conjunta les estratègies de millora i renovació. Entre les propostes vinculades a l’impuls a la recerca hi figuren també accions com les de facilitar la generació i creació de continguts comercialitzables en l’àmbit de la realitat augmentada i l’audiovisual immersiu. Pel que fa a les iniciatives encaminades a enfortir la internacionalització, un dels punts destacats és la creació d’una triennal de les arts per fixar a Barcelona el liderat internacional en la creació i difusió de les noves creacions visuals.

[dimecres, 21.02.24]
L'adquisició del fons del fotògraf Humberto Rivas per a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona garanteix la seva conservació i difusió segons el compromís de l'Institut de Cultura de Barcelona
L'Ajuntament de Barcelona ha adquirit el fons del fotògraf Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937 - Barcelona, 2009), culminant així un procés que ha de garantir la conservació i difusió de l’obra de l’autor argentí, establert a la ciutat des de l’any 1976. Amb la compra, l'Ajuntament barceloní evidencia el reconeixement de la importància d’Humberto Rivas en el relat de la fotografia contemporània barcelonina, i es materialitza la voluntat de la família per tal que el fons continuï a la ciutat on l’autor va passar més de la meitat de la seva vida. La trajectòria creativa d'Humberto Rivas va ser reconeguda amb guardons com el Premi Nacional de Fotografia (1997), el Premi d’Arts Plàstiques de l’Ajuntament de Barcelona (1997) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic (2009); la plaça del darrere del Centre Cívic Can Basté, on donava classes, porta el seu nom. El fons adquirit comprèn un conjunt integrat per 23.193 negatius, plaques i diapositives de diferents mides, així com els contactes; 6 maquetes de fotomuntatges; 200 tiratges originals realitzats per Humberto Rivas que representen els temes que caracteritzen l’obra de l’autor (personatges de Catalunya, retrats, bodegons, façanes de comerços decadents, paisatges urbans nocturns i diürns…) i un lot de documentació textual, la major part composada per apunts preparatoris per a les classes que impartia, però també retalls d’època i d’altres documents personals, entre els quals la correspondència amb el fotògraf i dissenyador America Sánchez, també argentí, que el va engrescar a instal·lar-se a la ciutat.

[dimarts, 20.02.24]
El mico de Sant Antoni
El mico de Sant Antoni no és un lloro, ni és un moro, ni és un senyor de Puerto Rico, com aquell quartet protagonista del poema humorístic que, per error, es considera un anònim de canya i cordill del segle XIX, però que en realitat hauria de tenir el copyright d'un autor ressenyat com a Sabater i Aribau. «Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico» no és només el títol d'un dels poemes més recitats a la vora del foc durant el segle XX, quan no hi havia ni televisió ni molt menys mòbils, sinó que també va ser a la dècada dels anys vuitanta, entre el 1983 i el 1985, el títol del mític programa de nit i matinada de Catalunya Ràdio que conduïen els malaguanyats Jordi Vendrell i Ramon Barnils amb Quim Monzó, el guionista, des de La Mercantil Radiofònica [article íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Com que tots els poemes tenen vuitada, el títol m'ha vingut a la memòria arran de la denúncia que la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals —la FAADA per als amics—, portava deu anys fent sobre un mico caputxí de nom Lino, o Linito per a la seva mestressa, que durant almenys 40 anys ha viscut amb ella, la Maria, una veïna del barri que ara té 94 anys i que, arran de la recent entrada en vigor de la Llei de Protecció dels Drets i el Benestar dels Animals, que prohibeix tenir micos a casa, ha vist com finalment li han pres de la seva vida el Lino, no només un exemplar ja força vell sinó visiblement desnodrit, que ha passat a viure provisionalment a la seu de la Fundació Mona, a Riudellots de la Selva, amb la intenció que tingui un tractament de rehabilitació i després vagi a parar a un altre centre amb primats com ell perquè hi socialitzi.

[dilluns, 19.02.24]
Una entranyable reina dels bojos
Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari! [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tot això conflueix en aquesta comèdia tan amable com punyent que ell prefereix anomenar “dramèdia” —atenció afeccionats als neologismes sense entradeta als diccionaris! Paco Mir (Barcelona, 1957) parteix d'un bon material original: un relat escrit potser per atzar i convertit en un bestseller, «En attendant Bojangles», d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980), que ja havia adaptat al teatre la dramaturga Victoire Berger-Perrin (París, 1982), que ha tingut també una adaptació cinematogràfica fa tres anys dirigida per Régis Roinsard (Louviers, 1972), i que Paco Mir ha readaptat amb el seu segell personal al teatre amb una certa llibertat en relació al relat original, com per exemple canviant el fill de la parella protagonista per una filla.

[diumenge, 18.02.24]
El cor del petit Pépinot
Al director, guionista i cineasta Christophe Barratier (París, 1963) —que ha visitat Barcelona i el Teatre Tívoli amb motiu de l'estrena aquí de la versió espanyola del seu musical— la guspira esclatant de la seva pel·lícula «Les choristes», l'any 2004, l'ha portat durant vint anys a recórrer escenaris amb la versió teatral i musical que ell mateix va estrenar uns anys després de l'èxit espectacular del film de coproducció francesa i suïssa. «Les choristes» es podria posar al costat d'una altra pel·lícula mítica en el temps com és «Cinema Paradiso». Les dues tenen de fons una època i un protagonista infantil. Les dues, cadascuna en el seu camp, representen una lluita de superació per sortir del forat gris de la postguerra i créixer a través de l'art, ja sigui en el cinema o en la música [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle musical que es pot veure ara a Barcelona recorda els eixos principals de la pel·lícula, però manté un guió fet de cap i de nou on apareixen els principals personatges i s'hi recreen les principals escenes del film: l'arribada del professor substitut a l'internat, un amant de la música; el director autoritari i frustrat per la seva pròpia destinació; la mestra de matemàtiques de l'internat de nenes veí del dels nens; la mare jove i viuda d'un dels interns que aporta el plus romàntic a la trama; la colla d'interns sota el jou de la dictadura escolar amb l'amenaça permanent del càstig; el manetes i conserge de l'internat; l'intern més gran que prové d'un centre penitenciari i que altera la cohesió del grup; i el cor que aquí es representa amb una quinzena de joves intèrprets —nens i nenes—, escollits en un càsting especial previ per a aquesta temporada catalana i que formen en conjunt una coral homònima d'una vuitantena de nois i noies de diferents edats, d'entre els 6 i els 15 anys, que es van alternant en les diferents funcions, per la normativa habitual en espectacles on intervenen intèrprets infantils.

[dissabte, 17.02.24]
Foc de camp solidari
La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia. Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però el presentador encara busca més “peculiaritats” entre els espectadors: “¿Hi ha algú que tingui claustrofòbia?” “¿Hi ha algú que tingui poca paciència?” “¿Hi ha algú a qui el molesti el sorollet dels paperets de caramel?” “¿Hi ha algú que tingui por escènica?” “¿Hi ha algú que pateixa asma?” “¿Hi ha algú que s'irriti fàcilment?” “¿Hi ha algú que es consideri hiperexigent?” “¿I... hi ha algú que tingui l'hàbit de pesar figues al teatre?”.

[divendres, 16.02.24]
Pau i llibertat sota les cendres del bosc de Birnam
Els supervivents de «Macbeth» acaben de cridar el lema “Pau i llibertat!” que tanca l'obra, en conxorxa amb l'auditori de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, i a la sortida, només obrir el mòbil, les notificacions d'última hora parlen d'un tiroteig a Kansas City, d'un bombardeig més a Ucraïna i d'un altre hospital bombardejat a Gaza. Pau i llibertat, doncs. Tot i que Shakespeare, en el seu text original, en tenia prou amb un “Visca!” dedicat al rei d'Escòcia. El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) —un dels que més ha treballat al Teatre Lliure en diferents disciplines amb prop de quaranta produccions en els últims quinze anys— ha adaptat aquesta versió de «Macbeth» a una època en estat de guerra contemporània, inspirada en la Gran Guerra, la sagnant Primera Guerra Mundial, però que pels cops de taló dels militars també podria ser la Segona Guerra Mundial. Intemporal, doncs. Però sempre situada a prop del mític bosc de Birnam, amb els personatges protagonistes de la tragèdia shakesperiana, amb les tres bruixes de l'oracle llançat a Macbeth convertides aquí en monges infermeres d'un hospital de guerra, i amb un estol de militars uniformats i emmedallats —negre total de Sílvia Delagneau— a qui només els faltaria guardonar amb la creu gammada per acabar-ho de fer més rodó [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La versió de Pau Carrió ha optat per una aposta de gran format, impregnada literalment per la foscor metafòrica que arrossega la tragèdia de Shakespeare i amb una extraordinària matisació d'il·luminació (creació de Raimon Rius) i una suggerent plasticitat escenogràfica (creació de Sebastià Brosa) plantejada com si fos un disseny en 3D, amb diversos grans espais que s'obren i es tanquen aconseguint un efecte tan poètic com tenebrós i suggerent.

[dijous, 15.02.24]
La Sala Atrium ha recuperat l'obra «Una còpia» de Caryl Churchill amb Lluís Marco i Raimon Molins que Andreu Benito i David Selvas van estrenar a l'Espai Lliure de Montjuïc el 2007
Joc de clons. Era el febrer del 2007 —ha plogut molt ni que ara faci de mal dir amb la sequera actual— quan els actors Andreu Benito i David Selvas van estrenar aquí aquesta obra de la dramaturga Caryl Churchill (Londres, 1938), a l'Espai Lliure de Montjuïc. L'autora l'havia estrenada cinc anys abans a Londres. Si aleshores l'impacte ja va ser considerable, el d'ara no ho és menys. Si es vol, amb els avenços de la tecnologia, sembla menys de ficció i més realista, a més de molt visionària de cap on va el món. ¿Què s'hi ha guanyat amb aquesta recuperació disset anys després? Raimon Molins —que, a més de ser un dels intèrprets la dirigeix— ha optat novament per la bona traducció que aleshores ja va fer de l'anglès el dramaturg Jordi Prat i Coll. I l'altre guany és posar el veterà actor Lluís Marco en un espai de cambra i amb una obra que no admet el sopluig de formar part d'una gran companyia —on a ell se l'ha vist sovint durant molts anys— i que el posa cara a cara amb l'auditori [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Gairebé sol davant el perill, que supera amb escreix. Lluís Marco i Raimon Molins —dos intèrprets veterans malgrat la diferència generacional— continuen posant molt alt el llistó de Caryl Churchill. Lluís Marco fa el paper del pare vidu —perfecte per l'edat— que es va destapant, confessant i enfonsant a la vegada davant les evidències i els interrogatoris de tres dels seus presumptes fills —l'original i dos dels clonats!— amb el matís de la seva progressiva corba d'ascens de la feina ben feta fins a la caiguda amb un cert sentiment de culpabilitat.

[dimecres, 14.02.24]
París descobreix l'agulla de la catedral de Notre-Dame quan s'arriba als cinc anys de l'incendi amb la mirada posada en els Jocs Olímpics de juliol
Fa gairebé cinc anys, la catedral de Notre-Dame de París va començar a cremar i les imatges es van escampar per tot el món. L'incendi va fer caure part del sostre i l'agulla central de l'edifici, amb l'icònic gall que la coronava. La ràpida actuació dels bombers va evitar que l'estructura arquitectònica quedés afectada pel foc i també que es perdessin relíquies religioses i obres d'un valor incalculable. Des de fa dos mesos, el gall daurat dissenyat per l'arquitecte Philippe Villenueve, que substitueix l'original, malmès per les flames, llueix al capdamunt de l'agulla. I ara s'ha fet un pas més. S'han començat a retirar les bastides que cobreixen la catedral de Notre-Dame, i part de l'agulla, la creu i el gall ja són visibles des de diferents punts de la ciutat. El desmantellament de la bastida durarà uns mesos, però l'objectiu és que l'agulla sigui totalment visible quan comencin els Jocs Olímpics de París, a finals de juliol. La reobertura definitiva de la catedral està prevista per al 8 de desembre del 2024, coincidint amb la celebració de la Puríssima.

[dimarts, 13.02.24]
L'actriu Lloll Bertran i l'actor Manel Barceló reviuen el «Pigmalió» de Bernard Shaw i la versió catalana de Joan Oliver amb dramatúrgia de Marc Rosich a la Sala Versus Glòries
Els encantadors de serps de la pamela. ¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. D'aquell èxit del «Pigmalió» més recent, reapareix aquest «Tot fent Pigmalió» que té com a ànima la multifacètica actriu Lloll Bertran, que l'any 1997 va fer el paper protagonista de la Roseta, una venedora de flors de carrer, amb Dagoll Dagom —allà Bru de Sala li va canviar el nom per Rosita— i que és el personatge que fa el salt des de la part baixa de Barcelona, de l'encara anomenat barri Xino de postguerra —Joan Oliver l'adapta a la dècada dels cinquanta del segle XX— a la burgesia de l'Eixample, des del seu parlar desimbolt i sense topalls, entre xava i caló, al parlar culte i refinat, treballat a fons i amb dedicació per en Jordana, un professor de fonètica.

[dilluns, 12.02.24]
L'empremta digital de Jane Austen
Laura Wade (Bedford, Bedfordshire, Regne Unit, 1977) es va proposar amb aquesta obra, penetrar en l'univers de Jane Austen (Steventon, Hanpshire, Regne Unit, 1775 - Winchester, Regne Unit, 1817) reinterpretant què hauria volgut fer i dir la popular novel·lista anglesa amb «Els Watson». Austen la va començar a escriure el 1803, prevista en cinc capítols, i sembla que la va aparcar el 1805, arran de la mort del seu pare. Com en el rerefons de la major part de l'obra d'Austen, hi ha una crítica a la societat del seu temps i amb l'èmfasi en el paper de la dona de l'època sotmesa a les convencions socials i sense independència econòmica. De fet, a mitjan segle XIX, Catherine Hubback, neboda de Jane Austen, ja va acabar la novel·la, amb el presumpte final que sembla que Jane Austen havia confessat de paraula a la seva germana Cassandra [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La neboda d'Austen la va publicar, respectant el nom de la seva tia novel·lista, però amb el títol «The Younger Sister (La germana petita)». No sembla que la dramaturga i guionista Laura Wade n'hagi fet gaire cas perquè la seva versió és una mirada des de la contemporaneïtat amb dues parts ben diferenciades: la primera, un soporífer i prescindible bitllet de presentació dels personatges, a l'espera de la segona part, que és quan l'obra agafa la volada promesa en les expectatives.

[diumenge, 11.02.24]
Mor als 88 anys el periodista i crític teatral Joan Anton Benach considerat el degà de la crítica teatral catalana i un dels imoulsors del Mercat de les Flors
El periodista i crític Joan Anton Benach ha mort la tarda de dissabte 10 de febrer a Barcelona, després d'una malaltia que l'havia tingut retirat de la vida pública en els últims cinc anys. Joan Anton Benach ha estat un dels crítics més veterans de les arts escèniques i degà de la crítica catalana, col·lectiu del qual va formar part dels inicis fins a la renovació dels últims deu anys a partir de la plataforma Recomana. Joan Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936) va ser delegat dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 1979 i 1983, des d’on va revitalitzar els museus. En el camp de l’escena, va reactivar el Teatre Grec com a festival d’estiu de la ciutat i, va portar figures internacionals com Peter Brook, per al qual va buscar un espai no convencional i va escollir l'antic Mercat de les Flors. Va ser crític teatral d’El Correo Catalán del 1966 al 1979 i, posteriorment, des del 1985 i fins al 2015 a La Vanguardia, substituint en aquesta capçalera la trajectòria del malaguanyat Xavier Fàbregas. Benach també va participar en la programació inicial de Televisió Espanyola a Miramar amb programes com «Tot Art», entre els anys 1976 i 1979. Com a autor ha publicat una biografia sobre el pintor Hernández Pijuan, així com nombrosos articles en revistes especialitzades, com ara Assaig de Teatre i ADE, i en llibres i monografies teatrals sobre J. M. de Sagarra o Carles Santos, o sobre el repertori teatral català, com «L’hora bona de l’activisme sectorial», un guió-síntesi del teatre dels anys seixanta i setanta recollit al llibre col·lectiu «La revolució teatral dels setanta» (2010). Amb el relat «Ball de garses» va guanyar el premi Joan Santamaria de narrativa del 1980. Va fundar i dirigir la revista «Barcelona Metròpolis Mediterrània» del 1986 al 2006).

[dissabte, 10.02.24]
La companyia La Calòrica torna a recuperar l'espectacle «Fairfly» dins de la programació del nou Espai Texas de Barcelona
Un bon plat de farinetes entre la utopia i la supervivència. Crítica de l'estrena: Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que, per no trencar la sorpresa dels espectadors, un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Joan Yago (Barcelona, 1987) fa ús del seu refinat i intel·ligent humor dramatúrgic situant quatre empleats (dues parelles) d'una gran empresa en perill de patir un ERO, Expedient de Regulació d'Ocupació —ep!, no pas un ERE, Expediente de Regulación de Empleo, com diuen ells [2017]— i que es proposen fer un manifest tot i que somnien arribar més lluny i convertir-se en emprenedors, malgrat les dificultats que l'aventura empresarial comporta.

[divendres, 09.02.24]
Sant Joan de la Creu i Harry Potter
Lluís Homar, que actualment dirigeix la Compañía Nacional de Teatro Clásico, a Madrid, ha portat al Teatre Romea la seva mirada sobre Sant Joan de la Creu, amb la música de Frederic Mompou, l'actriu Adriana Ozores i el pianista Emili Brugall. Crítica de l'estrena: ¿Què hi fa l'actor Lluís Homar en posició zen en una punta de l'escenari, davant d'una reproducció del «Crist crucificat» de Velázquez? Els espectadors l'hi troben ja quan entren al teatre. I un comença a pensar que potser és una pregària, una prometença o un recolliment místic perquè els déus del teatre protegeixin els que s'hi dediquen amb tanta vocació però precàriament, i per les circumstàncies, amb una sabata i una espardenya [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per si de cas, l'actor i actual director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico va a peu descalç, tant ell com l'actriu Adriana Ozores i el pianista Emili Brugalla, que l'acompanyen en aquesta recuperació de l'obra de Sant Joan de la Creu (San Juan de la Cruz en literatura espanyola), que es proposen relacionar el poeta amb el músic català Frederic Mompou. Pot semblar una fusió impossible, però Emili Brugalla, músic coneixedor a fons de l'obra de Frederic Mompou, hi troba el punt de connexió. Diu que Mompou era un compositor a qui agradava perdre's, un compositor de poques paraules i de notes breus i potser per això acompanya la representació amb la partitura de «Música callada».

[dijous, 08.02.24]
La plataforma 3Cat explica la història i els mites de Catalunya en una sèrie humorística i divulgativa adreçada als joves a càrrec dels intèrprets del programa satíric «Polònia»
Es diu «Fuet» i consta de dotze primers capítols que ja es poden visualitzar íntegres a la plataforma 3Cat tot i que també s'emeten pel canal SX3. La producció de Minoria Absoluta es fa així hereva d'anteriors programes emesos en altres èpoques de TV3 com la sèrie d'animació «Història de Catalunya» emesa el 1988 o «La memòria dels cargols» emesa el 1999. Els dotze capítols actuals incorporen en els personatges la majoria dels intèrprets de «Polònia» que protagonitzen una sèrie d'esquetxos sobre els fets i els mites més esencials de la història de Catalunya. La sèrie [tots els episodis aquí] té com a fil conductor una família que va entrant en diferents èpoques de la història que va des de l'època romana als Jocs Olímpics del 92 [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els intèrprets Cesc Casanovas, Judit Martin, Marc Rodríguez o Alba Florejachs són només quatre dels que intervenen en cadascun dels episodis. El títol de la sèrie, «Fuet», es refereix a un gat extraterrestre que volta per l'espai-temps de Catalunya i dues extraterrestres que el busquen on poden perdut en la immensitat dels estels. Un home del temps situa en cada episodi el context històric amb voluntat didàctica per entrar després en el registre de l'humor. Malgrat el registre satíric, l'equip de guionistes ha fet un treball de documentació per mantenir el rigor imprescindible en cadascun dels episodis.

[dimecres, 07.02.24]
El drama «Un ballo in maschera» de Giuseppe Verdi omple de misteri el Gran Teatre del Liceu amb la direcció de Riccardo Frizza
Estrenada el 1859, «Un ballo in maschera» és una de les obres principals de la maduresa de Verdi, amb una integració perfecta de música i drama. Inspirada en un esdeveniment real —l’assassinat del rei Gustau III de Suècia—, aquí afloren les passions romàntiques —l’amor impossible, l’odi, el penediment—, amb el rerefons impactant d’un ball de màscares amb què Graham Vick va plantejar una producció vistosa i subversiva. Giuseppe Verdi va haver de passar dues vegades per la censura abans d’estrenar l’òpera. Així, el compositor es va veure obligat a fer adaptacions importants i a transportar la trama de Suècia al Boston de finals del segle XVII. El director d’escena Graham Vick va morir pocs mesos abans de l’estrena d’aquesta producció. Jacopo Spirei presenta la versió definitiva de la posada en escena, que compta amb la direcció de Riccardo Frizza i que trenca amb els codis tradicionals. Una escenografia construïda a partir d'una pantalla semicircular que envolta el fons, amb una premonitòria tomba que presideix l'escenari són la base per explicar el tràgic destí en què es mostren els turments dels personatges principals. «Un ballo in maschera» gira al voltant d’una conjura —un grup d’homes busca la manera més efectiva de matar-ne un altre—, i el pla es consuma en una mascarada, en què l’anonimat facilita dur a terme amb èxit l'acte criminal. Tot això funciona perquè la màscara és un símbol poderós conegut per totes les cultures: representa la capacitat temporal que té una persona o una col·lectivitat per ser algú altre durant un temps, per amagar-se i confondre, i així subvertir l’ordre social, negar-se a complir la norma i creuar una realitat alternativa. En aquest cas, el resultat és un crim espantós i injust, però se sap que per festes com el Carnestoltes o la nit de Tots Sants la disfressa també pot ser sinònim d’alegria i connexió.

[dimarts, 06.02.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2024 amb 27.485.787 visitants que han fet 60.598.491 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.485.787 visitants i 60.598.491 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.712,8 visites de pàgines (12,34 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 29 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.378 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dilluns, 05.02.24]
El poeta del tetabric de puré de patata
El teatre noruec porta la tendresa de dos personatges interns en un psiquiàtric amb «Elling» d'Ingvar Ambjorsen, amb David Verdaguer i Albert Prat de protagonistes, a més de Queralt Casasayas, Òscar Muñoz i Albert Ribalta, a La Villarroel. Crítica de l'estrena: Si l'artista Andy Warhol va inventar el disseny de les llaunes de la sopa Campbell's amb les seves pintures pop, ¿per què Elling —aquest personatge que ve del nord on, vistes les coses per les quals passen ell i el seu amic de l'ànima, ara potser ja no és tan clar que la gent sigui neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç— per què, Elling, no pot difondre també la seva poesia dins de tetabrics de puré de patata? D'aquest Elling, un personatge de ficció creat per l'autor noruec Ingvar Ambjorsen (Tonsberg, Vestfold, Noruega, 1956) se n'han fet almenys tres pel·lícules i Ingvar Ambjorsen ha estat reconegut com un dels autors més importants de la literatura noruega contemporània [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra teatral de la qual parteix el director Pau Carrió ha passat abans per sis mans: les del mateix autor, l'adaptació d'Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes, i l'autor d'una nova versió, el guionista i dramaturg Simon Bent. Sembla com si tots plegats s'haguessin conxorxat per fer una obra en la qual encaixés mil·limitrat l'actor David Verdaguer. Faran bé els espectadors del muntatge —que tot fa pensar que seran molts—, de no perdre's ni un gest, ni una ganyota, ni una mirada, ni un posat, ni un moviment, ni un impromperi, ni una sentència de les que deixa anar el seu Elling, rematat per un actor company de batalles de joventut, Albert Prat —els dos, fundadors d'una companyia de nom indignat o potser resignat: El Nacional No Ens Vol.

[diumenge, 04.02.24]
La pols de la Laika que encara volta per l'espai
La veterana companyia Xirriquiteula Teatre fa més de cinc anys que porta en gira el seu celerat espectacle familiar «Laika». Ara el reposen al Sant Andreu Teatre (SaT!) durant tot el febrer. Crítica de l'estrena: En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida. Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Laika, qui ho havia de dir, és la gossa que passa a la història de la humanitat com el primer ésser viu de la Terra que veurà casa seva des de milers de milions de quilòmetres lluny, sense tenir, com tenen ara alguns magnats, l'ambició de comprar un bitllet per anar, un dia o altre, a la Lluna. I és també la gossa que posa en boca de la humanitat l'ús i abús del regne animal i el maltractament. Només cal recordar que passarien gairebé cinquanta anys abans no es desvelés que Laika va morir al mateix interior de la càpsula de l'Spútnik unes quatre hores després que el coet s'enlairés. La causa: un probable sobreescalfament de la nau que va ser el primer coet artificial, per ambició de poder, que traspassava la barrera concedida només als avions convencionals.

[dissabte, 03.02.24]
Tres badies que s'entrellacen
A partir de la novel·la «La tresse» de Laetitia Colombani, les actrius i productores Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura i Bet Orfila es van posar a traduir i elaborar la dramatúrgia d'un dels espectacles d'èxit de l'última temporada. Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura Crespo, reposen ara l'espectacle al mateix Teatre Goya on e van estrenar. Crítica: Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol. «La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa.

[divendres, 02.02.24]
Qu'est-ce que ç'est ce merder?
Els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han estrenat al Teatre Akadèmia en col·laboració amb El Maldà, sota la direcció d'Adrià Aubert i Carla Coll, amb l'actriu Marta Pérez de T de Teatre i l'actor Arnau Puig, l'espectacle «El collar de la reina», basat en els fets reals que van envoltar la cort de Lluís XV i del seu successor Lluís XVI a més de la reina Maria Cristina, abans de la Revolució francesa. Crítica de l'estrena: Doncs, “ce merder” és la nova revolució francesa que els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han reinventat després de l'adaptació que van fer d'«El bon policia» de Santiago Rusiñol i, estirant més la corda, d'aquell Molière de «Les dones sàvies» que Ricard Farré va esculpir a quatre mans amb Enric Cambray. Els esmento perquè els dos més un fan tres espectacles similars per la concepció dramatúrgica: només dos intèrprets que fan tots els papers de l'auca d'uns quants personatges, una línia que El Maldà, que coprodueix aquest espectacle amb el Teatre Akadèmia, va experimentar també amb l'espectacle «Els secundaris», amb Laura Aubert i Bernat Cot [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquí, l'equip d'«El collar de la reina» ha eixamplat la base, que dirien aquells, i han jugat amb la parella Arnau Puig (amic d'infància de la casa) i Marta Pérez (de T de Teatre). I el resultat és com un d'aquells bombons que tenen l'origen al Piamont, un Ferrero Rocher de xocolata que es desfà a la boca i que regalima licor fins a extasiar els cinc sentits. Marta Pérez i Arnau Puig fan tots els personatges de l'auca, prop d'una dotzena, des de la reina Maria Antonieta fins als joiers Boehmer i Bassenge, el cardenal Rohan, la dama Jean de Valois Saint-Rémy comtessa de Lamotte, un parell de perdulaires de carrer, algun secretari de la cort i una actriu que imita la reina com si fos una mena de Judit Martín imitant personatges a l'«Està passant».

[dijous, 01.02.24]
Es reposa l'espectacle «Travy» de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina amb Diana Pla Solina, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina al Teatre La Bblioteca durant tot el mes de febrer
La vida és bella... És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] «Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |