[dimecres, 31.01.24]
Do re mi fa sol... si fa no fa
L'actor, dramaturg i director Jordi Oriol amb el músic i actor Carles Pedragosa han reestrenat al Teatre Lliure de Gràcia l'espectacle «Sísif fa no fa», vist per primera vegada a l'últim Festival Temporada Alta. Crítica: Hi havia un piano que ja tocava sol a l'anterior espectacle del Teatre Lliure de Gràcia, «Casares-Camus: una història d'amor», que també venia de Temporada Alta com aquest de Jordi Oriol. Hi havia una escenografia plena de records dels dos mítics protagonistes. Hi havia també Albert Camus en existencialisme. Dic “també” perquè va ser el mateix Albert Camus el que va escriure un assaig filosòfic sobre l'absurd i sobre Sísif («Le mythe de Sisyphe», Éditions Gallimard, 1942), el mateix Sísif que ara invoca l'actor i dramaturg Jordi Oriol per reblar segurament el que ja debatia Camus: l'absurditat i l'esforç inútil de l'ésser humà. ¿I a causa de la inutilitat de l'esforç, hi ha alguna alternativa al suïcidi? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Jordi Oriol, com feia Albert Camus, penetra en la mitologia grega i en el càstig que Sísif va patir per ser massa llestot, condemnat a la ceguesa pel déu Zeus i a enfilar permanentment una muntanya empenyent pendent amunt una roca gegantina que, la molt punyetera!, quan arribava a dalt, després d'una mil·lèsima de fugaç llibertat, tornava a rodolar cingle avall per tornar a forçar Sísif a recomençar la pujada eternament. Alguna cosa hi ha d'aquest pujar i tornar a pujar muntanya amunt en el muntatge «Sísif fa no fa» que Jordi Oriol ha escrit o que ha creat pensant segurament en Carles Pedragosa, un dels col·laboradors més fídels de la companyia Indi Gest, el nom de tota una metàfora que l'autor no amaga que insinua “indigestió” i que justifica perquè diu que no pretén fer espectacles que siguin de païdor fàcil sinó que remoguin els budells.

[dimarts, 30.01.24]
La il·lustradora Roser Capdevila ha estat distingida amb el Premi Trajectòria de la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya amb especial èmfasi per la creació de «Les tres bessones»
Animac, la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya, que organitza l'Ajuntament de Lleida per 28a edició, ha atorgat el Premi Trajectòria a la il·lustradora, escriptora i creadora Roser Capdevila (Barcelona, 1939) en reconeixement al llegat i la capacitat de crear obres que han penetrat a la cultura popular, com «Les Tres Bessones», que han passat del paper a la pantalla i ja formen part de l'imaginari col·lectiu de moltes generacions catalanes i de moltes altres cultures on ha estat adaptada la sèrie. La Mostra Animac ha programat la projecció de diversos capítols de «Les tres bessones» i de la pel·lícula «Les tres bessones i Gaudí». La il·lustradora Roser Capdevila, amb una llarga trajectòria dins del món cultural, de ben jove va iniciar la seva activitat professional il·lustrant estampats sobre teles i creant pintures a l'oli i aquarel·les. El 1980 va començar a escriure i a il·lustrar llibres per a infants, així com obres de divulgació i entreteniment adreçades a joves i adults. La sèrie de «Les tres bessones» ha estat emesa a 158 països i molts dels àlbums il·lustrats de l'autora han estat traduïts en més de 35 llengües. Roser Capdevila ja ha estat reconeguda amb diversos premis com el Nacional de Cinema i Audiovisual, la Creu de Sant Jordi, el Trajectòria de Gremi d'Editors de Catalunya, la Medalla d'Or de les Belles Arts del ministeri de Cultura espanyol, la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. L'any 2011, Roser Capdevila va donar el seu llegat, amb més de 3.000 peces entre dibuixos, litografies, gravats i contes, a la Biblioteca de Catalunya.

[dilluns, 29.01.24]
El barrufet rondinaire es deia Xuxo
Sobre els informes dels serveis secrets espanyols. Comentari d'actualitat de la sèrie «El cafetó»: Posats a convertir la justícia en un còmic, el més adequat és emparar-se en uns personatges que siguin ben populars. ¿I qui dubta que els Barrufets d'en Peyu —no el Peyu de les cabres, l'altre, el belga, el dels llapis de colors— no són uns dels més populars? Per això, segurament, les perspicaces investigacions dels serveis secrets espanyols, segons algunes filtracions del sumari que ha aixecat el veto, es van fixar en un tal Xuxo Rondinaire, un agent de la policia catalana, un mosso de capa i espardenya, a qui atribueixen el paper de confident del moviment que es va donar a conèixer com a Tsunami Democràtic i que, presumptament, segons la causa del jutge, pretenia boicotejar la visita del rei borbó Felip VI, el juliol de l'any 2020, quan viatgés a Catalunya amb motiu dels Premis Princesa de Girona que, com que a Girona no els volen, s'havien de celebrar fora vila, a Barcelona [text integre a la secció «El cafetó»]. El 2020, com tothom sap, els líders polítics i cívics catalans que havien intervingut d'una manera o una altra en el referèndum de l'1 d'Octubre ja tenien un catre a la presó. El tal Barrufet, ai, perdó!, el tal Xuxo Rondinaire, el mosso, estava, diu el jutge, en contacte amb els capitostos mai identificats del Tsunami Democràtic per orientar-los sobre les anades i vingudes de la Guàrdia Reial borbònica i de la ruta del monarca a la part alta de Barcelona perquè així poguessin actuar sense espifiar-la. Riu-te'n tu de l'espionatge de la Guerra Freda i del Teló d'Acer!

[diumenge, 28.01.24]
La cacofonia de les xarxes
L'obra «Cacohony» de l'autora anglesa Molly Taylor s'ha estrenat en català a la Sala Beckett. Una reflexió sobre la tirania de les xarxes. Crítica de l'estrena: L'origen de «Cacophony», de la dramaturga anglesa Molly Taylor, és una proposta que l'autora va escriure per a una companyia jove de Londres i que aquí, ja va tenir un primer tast com a lectura dramatitzada a Dau al Sec. La posada en escena que ha dirigit Anna Serrano Gatell, a partir d'una versió catalana feta a quatre mans amb Oriol Puig Grau, compta també amb una companyia que encara es pot dir que té els atributs de “jove”, tot i que el temps passa volant, i que té el repte que entre només set han d'interpretar almenys uns vint-i-cinc personatges. L'atractiu del muntatge és que, d'un pla escenogràfic on no hi ha res, la companyia crea un tot i, a més, aconsegueix que, quan tota la trama quadra, quedi molt clar el missatge que vol expandir en l'auditori: la toxicitat de segons quines xarxes socials mina tota una generació que en pateix l'addicció incontrolada. Seria una mica ingenu, però, pensar que aquesta nova malaltia social afecta només els més joves [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La mateixa toxicitat aplicada a sectors com la política és tan letal com la que assetja el sector juvenil. Denúncies falses, mentides amplificades, rumors sense cap fonament, insults i impromperis sense cap respecte proferits a cop calent, opinions de taverna però obertes al món i dits que es posen a l'ull de qui s'atreveix a expressar algun pensament fora del permès per un sector de la societat que creu que té el monopoli de mirar per damunt de l'espatlla. Tot això és a l'ordre del dia i cada vegada més mou el restringit i malmès estat d'opinió i afebleix l'autèntica llibertat d'expressió.

[dissabte, 27.01.24]
Pinyes que són perleres
La dramaturga i actriu Francesca Vadell Cubells ha recuperat la memòria de la fàbrica de perles de Manacor a través de la veu de la seva padrina. Crítica de l'estrena a El Malda de l'obra «Perla»: La Memòria, en majúscules, la que es considera Històrica, és també la de les dones obreres sovint anònimes que han treballat a les fàbriques o al camp i que s'han clonat en mestresses de casa amb una doble jornada que ningú no els ha compensat mai. Aquest espectacle, que les autores qualifiquen de documental però que acaba burxant en el cuquet sentimental de molts espectadors, és una creació de la Companyia Les Pinyes, una companyia fundada fa només cinc anys per tres actrius joves especialitzades en teatre visual de l'Institut del Teatre [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Perla» parla d'aquestes dones, que podrien ser les seves àvies, i potser encara algunes mares també, a través del testimoni recollit per la dramaturga i també actriu Francesca Vadell Cubells (Manacor, Mallorca, 1986) centrada en la popular indústria artesana de les perles artificials de Manacor, les que porten el nom de Majorica, en honor a l'illa, perquè, ja fa més de cent vint anys, l'enginyer alemany Eduard Hugo Heusch, que treballava a París en el ram de les perles artificials i després de muntar un negoci a Barcelona, va decidir fundar la seva pròpia fàbrica a Manacor, una fàbrica que va tenir alts i baixos de tota mena al llarg de la seva història, i que va mantenir l'exclusiva del nom patentat fins al 1948, moment en què van sorgir almenys mitja dotzena més d'indústries perleres de l'illa que encara s'hi dediquen.

[divendres, 26.01.24]
Josep Pons serà el director titular de la prestigiosa orquestra alemanya Deutsche Radio Philharmonie a partir de la temporada 2025-2026 i acabarà la seva titularitat des del 2012 al capdavant de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Josep Pons (Puig-reig, Berguedà, 1957) serà el director titular de la prestigiosa orquestra alemanya Deutsche Radio Philharmonie a partir de la temporada 2025-2026. El director, que va iniciar la seva carrera al Teatre Lliure amb l creació de l'Orquestra de Cambra i que ha dirigit diverses orquestres internacionals, ha estat al capdavant de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu des de l'any 2012 i en serà titular encara fins al 2026, amb una temporada final que alternarà amb l'alemanya. La Deutsche Radio Philharmonie és un dels conjunts més destacats dins del sistema d'orquestres alemanyes de ràdio. Josep Pons succeirà el director finès Pietari Inkinen i s'afegirà a la llista d'anteriors titulars com Myung-Whun Chung, Marcello Viotti i Hans Zender. Durant la seva llarga etapa al capdavant de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, des del 2012 com a titular, Josep Pons ha transformat i renovat la formació amb un increment de 19 noves places i la renovació de 34 músics. Pons continuarà exercint de director titular al Gran Teatre del Liceu fins la finalització del seu contracte, el juliol del 2026, seguint el Pla Musical previst per a l’Orquestra i focalitzant-se en l’última fase de la renovació del Cor, conjuntament amb el seu director Pablo Assante. L’última temporada del seu contracte, la temporada 25/26, alternarà la tasca amb la nova titularitat a la Deutsche Radio Philharmonie. El seu pas a l'orquestra alemanya no és una novetat perquè habitualment Josep Pons ja ha dirigit les millors orquestres europees com la Leipzig Gewandhaus Orchestra, l'Staatskapelle Dresden, la WDR de Colònia, la Rundfunk-Sinfonieorchester Berlin, la Berlin Konzerthaus Orchester, l'Orxestre de París, la NHK Symphony orxestra, la Hong Kong Philharmonic o la BBC. Pons és també director honorari de l'Orquestra Nacional d'Espanya i de l'Orquestra Ciutat de Granada.

[dijous, 25.01.24]
L'antic Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla tindrà una nova seu al Poblenou de Barcelona per acostar-se encara més als centres educatius
El Poblenou, que al segle XIX tenia la principal concentració industrial de tot el país, allotjarà una nova finestra al món rural. Es tracta de la nova seu de la Fundació Carulla, que fins ara tenia les oficines a la Via Augusta de Barcelona i que acostarà el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) als estudiants d'escoles i instituts de Barcelona. Es tracta d'un edifici de tres plantes, de més de 1.500 metres quadrats, que tindrà un espai d'exposicions i sales per fer activitats i tallers, i un nou coworking cultural amb vint taules de treball. Les exposicions aniran adreçades sobretot a estudiants, però l'edifici també s'obrirà a la ciutadania en general. El programa es posarà en marxa a partir del setembre del 2024. L’edifici, original del 1962, és obra de l’arquitecte José M. Segarra, l'autor de la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Barcelona, i feia molts anys que estava tancat. Amb l'obertura de la nova seu, la Fundació Carulla ha volgut també fer un el canvi de nom del Museu de la Vida Rural, que aquest ha passat a anomenar-se Museu Terra. Cultura Rural Sostenible, i que fa més de trenta-cinc anys que posa l'èmfasi en el coneixement rural amb més de 5.000 peces, objectes i fotografies.

[dimecres, 24.01.24]
El Programa de Residències Carlota Soldevila del Teatre Lliure tanca una primera etapa de 5 anys amb la inversió de més d'un milió d'euros amb la novetat que els espectacles d'aquesta edició s'estrenaran a l'Espai Lliure
El Programa de Residències Carlota Soldevila del Teatre Lliure tanca una primera etapa de 5 anys amb la inversió de més d'un milió d'euros (1,242) amb la novetat que els espectacles d'aquesta edició s'estrenaran a l'Espai Lliure. Es farà també la jornada ProCarlota el mes de juny per reunir tots els artistes implicats. L'edició del 2024 dóna suport a 4 artistes i 2 companyies. Els residents de la tamporada són les companyies Íntims Produccions i Monte Isla i els artistes Magda Puig Torres, Chien-Han Hung, Lucia Del Greco i Ferran Orobitg. La novetat d'aquest any és que els espectacles s'estrenaran a l'Espai Lliure. El mes de juny es farà una Jornada professional del Programa de Residències, ProCarlota 2024 que reunirà tots els implicats en aquest programa durant els 5 anys que fins ara s'han convocat. La companyia resident, Íntims Produccions, estrenarà «L'anorak», un espectacle familiar a partir de 7 anys. El muntatge és una versió de «L'abric», el conte de Nikolai V. Gógol publicat el 1842. La companyia n'ha fet una versió de teatre de titelles, físic i visual. D'altra banda, l'artista resident, Magda Puig Torres, ha creat amb Andreu Martínez, «Thauma (un poema escènic)», un espectacle per a espectadors a partir de 14 anys. La proposta és una peça visual i plàstica que explorarà el concepte “thauma”, que vol dir sorpresa o meravella, i que Aristòtil va considerar l’origen del coneixement i la filosofia. La companyia Monte Isla i l'artista Chien-Han Hung són els escollits per participar en les Residències creatives d'intercanvi, aquest any en col·laboració amb el National Theater & Concert Hall de la ciutat de Taipei, a Taiwan. Lucia Del Greco i Ferran Orobitg són dos dels artistes que integren l'edició del programa.

[dimarts, 23.01.24]
La Unió Europea pretén collar les plataformes musicals com Spotify perquè impulsin millor els artistes i estils menys coneguts i també la música en llengües minoritàres
El Parlament Europeu calcula que les plataformes de reproducció musical signifiquen el 67% dels ingressos totals del sector de la música i generen més 20.000 milions d'euros anuals a tot el món. Però hi ha molts artistes que acumulen centenars de milers de reproduccions en aquestes grans tecnològiques, com Spotify i Apple Music, que no es poden guanyar la vida amb la música o ho fan de manera molt precària. Per aquest motiu, l'Eurocambra ha votat a favor —532 vots a favor, 61 en contra i 33 abstencions— d'un informe que proposa obligar aquestes companyies a repartir més i millor els seus guanys entre els artistes i fomentar la diversitat musical i lingüística. La iniciativa demana posar fi al desequilibri en l'assignació d'ingressos d'aquestes plataformes, com Spotify (la més utilitzada), i critica que sigui un àmbit molt poc legislat a escala comunitària malgrat que ja sigui la principal via d'accés a la música. Per aquest motiu, planteja una revisió del sistema de cànons i critica el mecanisme de pagament per reproducció conegut com a “payola”, que obliga els autors a acceptar una remuneració més baixa o fins i tot nul·la a canvi de més visibilitat.

[dilluns, 22.01.24]
Mil perfums i mil colors
La jove Companyia 23 amb Albert Mora de director han reestrenat el seu espectacle musical «La cançó de sempre» amb peces clàssiques de les últimes generacions. Crítica de l'estrena: «Trobar en un únic repertori de teatre musical peces clàssiques que han configurat la memòria musical de més d'una generació i que ho faci una companyia emergent, la Companyia 23, formada principalment a l'Escola Eòlia, no és usual. Noves veus per a velles cançons. O dit d'una altra manera, com la companyia ho rebla: «La cançó de sempre». La Companyia 23, cinc actrius i cantants i un actor i cantant, a més de dos pianistes que alternen funcions, sota la direcció d'Albert Mora, dibuixa una trama que fa resseguir en la imaginació dels espectadors —oblideu-vos de cap escenografia ni utillatge que distregui la vista— tot un mapa de la Barcelona d'entresegles a través de la poètica de Joan Manuel Serrat, de Maria Aurèlia Capmany, de Mercè Rodoreda, de Federico García Lorca, de Josep Maria de Sagarra, de Núria Feliu, de la Bella Dorita o de Gato Pérez, Peret i la rumba catalana, tan defensada últimament pels seus mantenidors, els gitanos de Gràcia i de Sant Antoni [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle, dirigit per Albert Mora, arrenca, com a inspirador, de Santiago Rusiñol, d'aquell espectacle «Els Jocs Florals de Canprosa», de Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya, i d'una peça breu, «La cançó de sempre», del mateix Santiago Rusiñol, publicada el 1906 a L'Avenç, i que ara dóna també títol a l'espectacle. Allà, Rusiñol hi perfila un Pierrot encara somiador que intenta seduir Colombina. ¿I què millor per seduir que un bon grapat de cançons que transporten a la memòria de la infantesa, de l'adolescència, de la joventut i de la maduresa sense fronteres?

[diumenge, 21.01.24]
La Casa Batlló repeteix l'experiència de projectar un mapping sobre la façana de Gaudí dissenyat en aquesta edició per l'artista digital argentina Sofía Crespo
L'artista argentina Sofia Crespo ha dissenyat el mapping «Structures of Being», en exclusiva per a la Casa Batlló, on la natura, igual que en l'obra de Gaudí, es converteix en font d'inspiració. La música, creada per Robert M. Thomas, reconegut compositor generatiu, compta amb intèrprets locals com l'organista Juan de la Rubia i el quartet de corda Cosmos Quartet. El mapping compta amb el patrocini de la fira Integrated Systems Europe (ISE) i inaugura la quarta edició a Barcelona (27 i 28 gener) dins de les activitats per celebrar el 200è aniversari de Passeig de Gràcia i el Festival Llum BCN 2024. Compta amb la col·laboració del Palau de la Música Catalana i del Barcelona Supercomputing Center. Després dels mappings de Refik Anadol el 2022 i 2023, la Casa Batlló, convida de nou un reconegut artista digital a fer un mapping a la façana inspirant-se en l'univers creatiu de la Casa Batlló. L'artista argentina Sofía Crespo és pionera en explorar la vida orgànica i la seva evolució mitjançant la intel·ligència artificial. El mapping «Structures of Being» és un viatge a través del microscopi personal de Sofía, que permet contemplar l´evolució de la vida submergint els espectadors en materials, éssers i fenòmens naturals presents a Casa Batlló. L'artista utilitza xarxes neuronals artificials com a eina en el procés artístic i algorismes que extreuen patrons visuals de les dades. El procés d'entrenament i generació li permet destil·lar i centrar-se en característiques i formes visuals de formes noves. El resultat són éssers que desafien la imaginació i semblen venir d'un altre món.

[dissabte, 20.01.24]
Prendre el sol a la platja sota els avions de combat
La companyia Les Libertàries ha estrenat l'adaptació de la novel·la «La filla de l'Est» de Clara Usón. Crítica de l'estrena: «No apagueu els mòbils i traieu-los de la butxaca o de la bossa», diu insòlitament l'actor Josep Julien des de l'escenari. Convida a entrar a l'aplicació de YouTube i buscar Ratko Mladić. L'adaptació de «La filla de l'Est», de l'escriptora Clara Usón (Barcelona, 1961), entra així de ple en l'inici de la novel·la original, on també es fa referència el vídeo de la família de Ratko Mladić, el general de l'exèrcit serbi de Bòsnia acusat de genocidi pels fets de Sarajevo i la matança d'Srebrenica, que el 1995 va mostrar a tot el món una de les pitjors imatges d'Europa des de la Segona Guerra Mundial amb l'execució de prop de vuit mil bosnians d'origen musulmà, reblades després amb un vídeo dels cascos blaus en plena orgia festiva enmig de la tragèdia. La trama d'aquesta adaptació que ha fet la companyia Les Libertàries, signada per l'actriu Gemma Brió i el director Norbert Martínez, se centra en Ana Mladić, la filla del general genocida, i el personatge de ficció creat per l'autora Clara Usón, Danilo Papo, que es converteix finalment en el narrador de la història ja coneguda del suïcidi de la jove Ana, als 23 anys, el 1994, quan encara es manté la guerra dels Balcans i el símbol numantí de Sarajevo, entre els anys 1992 i 1995 [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Ana Mladić, una prometedora estudiant de medicina de Belgrad, després d'un viatge de turisme a Rússia, qui sap si frustrada per la informació contradictòria que rep de l'autèntica carnisseria del seu pare a l'exèrcit i sentint-se probablement enganyada per la creença de la presumpta raó dels serbis de Bòsnia contra la presumpta provocació dels musulmans, acaba amb la seva vida utilitzant a més el revòlver del seu pare, aquell mateix revòlver que ella ajudava a netejar quan el seu pare l'hi demanava i que era un relíquia familiar perquè el general Ratko només l'havia fet servir per celebrar quan va néixer ella.

[divendres, 19.01.24]
El Govern català i els equipaments culturals nacionals han presentat un decàleg per a la garantia de la llibertat d’expressió en la seva gestió i la seves activitats en resposta a l'amenaça de l'extrema dreta
Es tracta d'una iniciativa fruit de les sessions que es van iniciar al juliol per fer front a les amenaces contra la cultura i la llengua produïdes al País Valencià i les Illes després de les últimes eleccions municipals i arran de l'arribada de la dreta ultranacionalista i la ultradreta i els seus postulats feixistes als governs municipals i autonòmics. El text estableix una sèrie de principis que guiaran les accions i decisions en la gestió dels equipaments culturals públics a Catalunya, amb l’objectiu de preservar la integritat de la llibertat d’expressió amb aquests compromisos. El decàleg el signen les direccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MACBA, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya, el Museu d’Història de Catalunya, L’Auditori, la Biblioteca de Catalunya, el Gran Teatre del Liceu, el Teatre Nacional de Catalunya, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Palau de la Música, la Filmoteca i el Santa Mònica. Entre les declaracions del decàleg [text íntegre aquí], s'al·lega que el dret a la lliure expressió s'ha d'aplicar de manera universal; que els equipaments culturals públics han de garantir i impulsar aquest dret; han de contribuir a crear i mantenir un clima favorable a la llibertat d'expressió; han de respectar l'autonomia d'artistes, creadors, comissaris i altres professionals; han de garantir la diversitat de continguts; les úniques limitacions a la llibertat d'expressió han de ser les que determinin les legislacions vigents amb l'objectiu d'evitar la incitació a l'odi, l'hostilitat o la violència contra les persones o col·lectius; les programacions han de respondre a criteris clars i transparents; s'han destablir mecanismes per vetllar per la transparència en el finançament governamental i privat; han de garantir els drets laborals dels artistes i creadors; i no han d'atempar en cap moment contra els drets i les llibertats fonamentals proclamats en la Declaració Universal dels Drets Humans.

[dijous, 18.01.24]
Les editorials per a infants i joves de La Galera, Elastic Books, Bridge i també la resta de segells del Grup Enciclopèdia passen a mans d'Abacus i Jaume Roures amb la creació d'un nou grup editorial que assumirà també els equips tècnics
Aquesta operació salva així la situació financera que feia perillar la desaparició del Grup Enciclopèdia Catalana que fa unes setmanes també va tancar una altra operació de venda de la seu del Poblenou al grup BonPreu. Entremig, el Grup Enciclopèdia ha negociat un ERO que afecta una quinzena de treballadors. L'operació d'Abacus i Jaume Roures assumeix la resta dels equips tècnics i editorials d'Enciclopèdia Catalana. Abacus, que ja havia començat un segell editorial per a infants i joves, i el productor Jaume Roures, que ha deixat recentment l'accionariat de Mediapro, han arribat a aquest acord amb el Grup Enciclopèdia per comprar tots els seus segells editorials entre els quals es troba l'Editorial La Galera, el segell Elastic Books, el segell Bridge i el segell Kaji de manga, adreçats a infants i joves, a més de tots els altres segells d'Enciclopèdia per a adults. L'operació, ja confirmada, es tancarà en dos o tres mesos. D'aquesta manera, els projectes editorials d'Enciclopèdia Catalana s'integraran dins d'un nou grup empresarial juntament amb els segells d'Abacus (Ara Llibres, La Casa dels Clàssics, Inuk i Amsterdam). Aquest nou grup es convertirà en el segon editorial en català del país. L’acord també inclou incorporar al nou grup els equips editorials i comercials d’Enciclopèdia, integrats per una trentena de persones. El Grup Enciclopèdia es trobava en una situació de fallida, amb un deute de 15 milions d'euros, agreujada per la crisi de la distribuïdora Entredos i, recentment, la marxa de la distribuïdora Àgora del Grup62. Després d'aquesta operació, el Grup Enciclopèdia, un cop sanejat, obrirà una nova etapa que se centrarà en l'àmbit educatiu amb la continuïtat dels segells Text i En Veu Alta o l'edició d'obres singulars del segell Enciclopèdia Art, a més de mantenir l'activitat de la fundació, dedicada al foment de la llengua i la cultura catalanes.

[dimecres, 17.01.24]
Tot un doll de fantasia interminable
El musical «La historia interminable», de Michael Ende, està fent una llarga temporada al Teatre Apolo del Paral·lel. Crítica de l'estrena: Que els neofeixistes del partit d'ultradretà Germans d'Itàlia, que han aconseguit situar per votació popular la seva líder Giorgia Meloni, antiga admiradora de Mussolini, al capdamunt del govern italià, hagin batejat la seva festa anual celebrada a mitjan desembre a Roma amb el nom d'Atreiu, un dels personatges de la novel·la «La història interminable», de l'escriptor alemany Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995), i que l'hagin adoptat com el seu referent cultural és una tria que no es mereix l'obra de l'escriptor de literatura fantàstica més universal del segle XX, autor també de novel·les igualment multillegides per moltes generacions de joves com «Momo» o «Jim Botó i Lluc el maquinista» o «La poció del desig», entre moltes i moltes altres [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Què han trobat en el personatge d'Atreiu els ultres de Giorgia Meloni? ¿Quina és la seva identificació amb un jove indi de ficció, de pell verda, que rep l'encàrrec de salvar Fantasia i l'Emperadriu? Evidentment, els Germans d'Itàlia hi veuen la salvació del que consideren la seva pàtria i l'exaltació de la seva líder que tenen com una emperadriu romana. Que el jove Atreiu es vegi barrejat amb braços alçats feixistes no li faria gens de gràcia a Michael Ende i, si fos viu, segur que hauria intentat evitar aquesta manipulació.

[dimarts, 16.01.24]
Els teatres de Barcelona aconsegueixen un rècord històric durant el 2023 que si hi afegessin les dades de tot Catalunya superarien amb escreix els 3 milions d'espectadors
Segons les dades d'ADETCA, un total de 2.845.015 espectadors han assistit a les sales de Barcelona durant l'any 2023 amb un 60,43% d'ocupació i una recaptació de 86 milions d'euros. Aquestes xifres s'incrementen en un 1,02% pel que fa a espectadors i un 31,02% pel que fa a recaptació en relació a l'any 2011 quan es va batre el primer rècord ara superat. Les sales de menys de 200 espectadors també han aconseguit les millors dades de la seva història: 305.413 espectadors i gairebé 4 milions d'euros de recaptació. A Barcelona, estan actives en aquest moment 30 sales. L'any 2011 es van enregistrar 2.816.283 espectadors, es van recaptar 65.700.858 € i es va aconseguir un 54,18% d’ocupació. Totes aquestes xifres han quedat superades ara per les esmentades abans. Des d'ADETCA és considera que l’increment d’aquests indicadors demostra que amb millors pressupostos i les normatives adequades a l’activitat artística, el sector pot arriscar més i augmentar de manera quantitativa i qualitativa l’esforç de producció. La Generalitat de Catalunya afirma que ha augmentat un 180% el pressupost dedicat a les empreses teatrals privades, i ha reforçat també els grans equipaments nacionals i els teatres i auditoris d’arreu de Catalunya. ADETCA ha programat per a aquest any la iniciativa «Cap Butaca Buida» que vol aconseguir omplir totes les butques dels teatres del país el 16 de març dins de la Setmana del Dia Internacional del Teatre.

[dilluns, 15.01.24]
Els fills de Neruda
L'odissea del vaixell Winnipeg, que el poeta Pablo Neruda va noliejar per traslladar més de 2.000 refugiats de la guerra civil espanyola a Xile, s'ha recuperat en la versió teatral de Laura Martel que fa tres anys va estrenar al Teatre Akadèmia i que ara ha reposat al Teatre Poliorama. Crítica de l'estrena: A partir de la novel·la gràfica, publicada fa deu anys, «Winnipeg. El barco de Neruda», de la dramaturga i guionista Laura Martel (Valsequilla de Gran Canària, 1995), la companyia Puça Espectacles i La Jarra Azul, en coproducció amb el Festival Grec de Barcelona del 2020, van treure de l'oblit l'odissea que el poeta Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 - Santiago de Xile, 1973), amb el suport del ministre d'Exteriors xilè, Abraham Ortega, va protagonitzar el 1939 quan va noliejar un vaixell, el Winnipeg, que dóna títol a l'obra, per portar més de 2.000 refugiats republicans de la guerra civil espanyola, sembla que 2.200, fins a Valparaíso on molts van trobar l'asil xilè a l'exili. Pablo Neruda, que havia estat cònsol de Xile amb residència a Barcelona en temps de la República, entre el 1934 i el 1937, va aconseguir aquesta acció solidària des de França on va fer embarcar els refugiats amb el viatge del Winnipeg. Una travessia que va acabar el 3 de setembre del 1939 a Valparaíso i que, per raons polítiques, va rebre l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Allende, el més jove del govern xilè [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La versió teatral de la novel·la gràfica, que en la primera estrena al Teatre Akadèmia va patir les conseqüències de les restriccions arran del coronavirus, s'ha recuperat ara al Teatre Poliorama en una breu temporada, amb el mateix repartiment i amb l'avantatge de poder donar el màxim rendiment a la posada en escena de l'obra. Una reposició no només justa i necessària sinó també imprescindible perquè relata una de les moltes petites però grans històries de la Memòria que havia quedat en un cert oblit.

[diumenge, 14.01.24]
Una “Andorra” blanca com la neu
Una coproducció entre l'Escenal Nacional Andorrana i el Teatre Nacional de Catalunya porta a escena l'obra «Andorra» del suís Max Frisch. Crítica de l'estrena: L'autor suís la va titular «Andorra», però ell mateix adverteix d'entrada que no té res a veure amb l'Andorra de debò. “Se no è vero, è ben trobato”, que deia aquell. El cas és que, sigui o no Andorra, l'ambientació de la trama s'hi adiu i quan un dels personatges exclama: “Una Andorra blanca com la neu” es fa molt difícil no imaginar l'Andorra real. Així ho devien entendre a l'Escena Nacional Andorrana, coproductora de l'espectacle amb el Teatre Nacional de Catalunya, quan ja fa uns anys es van fer seu el text de Max Frisch (Zúric, Suïssa, 1911 - 1991) i a partir de la traducció de Xavier Torruella s'hi van endinsar en diferents lectures dramatitzades [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El resultat final és la versió escènica que ha dirigit Ester Nadal —andorrana pròdiga—, amb una companyia que barreja intèrprets andorrans i catalans, amb una aposta que té la voluntat d'enfortir els lligams entre el teatre dels diferents territoris de parla catalana, com ja s'ha fet anteriorment amb el País Valencià i les Illes. En un moment que ha esclatat el debat sobre el tractament de la immmigració i que ha permès novament que es qualifiquin ara de xenòfobs i supremacistes aquells a qui els ultims anys arran del Procés se'ls qualificava de nazis, amb la consegüent dosi d'oportunisme, cinisme i hipocresia social i política, cal admetre que l'obra de Max Frisch encaixa com l'anell al dit.

[dissabte, 13.01.24]
El buit que deixen els històrics cinemes Comedia al centre de Barcelona es pot recuperar amb un espai cultural perquè l'edifici té la categoria de protecció
Últim cap de setmana per als històrics cinemes Yelmo Comedia, situats al Passeig de Gràcia de Barcelona amb cantonada a la Gran Via de les Corts Catalanes. La notícia del tancament havia saltat prèviament al compte de l'antiga xarxa Twitter Sala Abierta, que recollia fonts dels treballadors i que en un altre tuit adjuntava imatges de les sales buides i revelava que alguns treballadors ja s’estaven acomiadant. «Després de diversos anys en què hem compartit grans històries del setè art, el contracte signat per Cine Yelmo per a la gestió d’aquestes sales ha arribat a la fi. Agraïm al nostre públic el suport durant tot aquest temps i subratllem el nostre compromís per oferir una alternativa de lleure diferencial», va afirmar l’empresa Yelmo que continua mantenint altres cinemes a Catalunya com a Abrera i Baricentro. De moment, no se sap el futur que ofereix l’immoble, antic Palau Marcet, però a punt del tancament les institucions com la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona han apuntat que el relleu cultural podria ser una realitat ben aviat, tenint en compte que l'edifici té la protecció corresponent. Yelmo gestionava els Comedia des de l'any 2017 quan l'espai corria el risc de desnonament per impagament del lloguer. Els Comedia, amb cinc sales, va començar l'etapa cinematogràfica els anys seixanta després que hagués estat un teatre. Amb el tancament dels Comedia ja no queda cap cinema al centre de Barcelona.

[divendres, 12.01.24]
Dos mites al límit de la passió
La carambola teatral era i és perfecta. Dos intèrprets catalans de primera fila com Rosa Renom i Jordi Boixaderas, últimament, aquest, poc procliu als escenaris. Un veterà director de llarga, solvent i sensible trajectòria escènica com Mario Gas. Un festival com Temporada Alta que aposta per la coproducció amb el Teatre Lliure. I dos mites del segle XX: l'actriu María Casares i l'escriptor Albert Camus. Conclusió: tot exhaurit. I més funcions hi hagués. La seva repesca és ara ja a les mans del nou director del Teatre Lliure, Julio Manrique. Té dos diamants en brut en cartera: La Calòrica i el seu «Le Congrès ne marche pas» i aquest «Casares - Camus: una història d'amor», les dues obres, dos èxits d'aquesta temporada al Lliure de Gràcia que deixa el director sortint, Juan Carlos Martel Bayod [Crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El projecte és un embrió personal de l'actriu Rosa Renom que va llegir en francès l'edició de les 865 cartes que entre el 1944 i el 1959 mantenen una relació d'una intensa història d'amor de quinze anys, marcada per les turbulències i les convencions socials de l'època: el manteniment de la família tradicional per part de l'escriptor Albert Camus i el paper resignat de l'actriu María Casares, l'amant a l'ombra que no renuncia a l'amor de la seva vida. Més de 1.200 pàgines epistolars resumides en noranta minuts d'una tensió intensa, exclusivament al servei de la paraula dels dos mites.

[dijous, 11.01.24]
La casa natal d'Àustria del genocida Hitler a Braunau am Inn es convertirà en una comissaria de policia per evitar el peregrinatge de faccions nazis
A l'Alta Àustria, just a la frontera amb Alemanya, s'hi troba Braunau am Inn, una població relacionada sisplau per força amb l'episodi més fosc de la història contemporània europea perquè va ser la població on va néixer el genocida Adolf Hitler l'any 1889. Braunau amb Inn ha estat sovint una de les destinacions predilectes dels nostàlgics del Tercer Reich i del feixisme en general i les autoritats locals sovint han hagut d'esforçar-se a evitar que la seva ciutat es convertís en un vesper de neonazis. L'objecte del desig de les peregrinacions dels idòlatres de Hitler ha estat sempre la seva casa natal, situada en un edifici d'estil Biedermeier, molt típic de l'arquitectura centreeuropea. Tot i que no acaba de quedar clar en quina part exacta van residir els Hitler, sí que es dóna per fet que hi va passar alguns anys de la seva vida. L'edifici natal de Hitler ha anat canviant de propietaris i també d'usos al cap dels anys. El Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP) el va comprar l'any 1938 i el va convertir en un centre cultural i una biblioteca popular, una Volskbücherei, tal com es pot llegir a la façana de l'edifici. Anys més tard s'hi va instal·lar una fonda i una destil·leria de cervesa i, posteriorment, una casa taller per a persones amb discapacitat. No va ser fins al 2016 que el govern austríac va decidir expropiar l'edifici amb la finalitat de tenir el control total del seu ús. Quatre anys més tard es va prendre la decisió de reconvertir-lo en una comissària de policia, però no ha estat fins ara que han començat unes obres que està previst que culminin el 2026. A l'edifici ja hi ha una inscripció en un bloc de granit fora de l'edifici: «Per la pau, la llibertat i la democràcia. Mai més feixisme. Milions de morts ho recorden».

[dimecres, 10.01.24]
Els 50 anys de l'emblemàtica sala Zelestre es commemora amb una exposició multimèdia al Centre Cívic Convent de Sant Agustí de Barcelona
Coincidint amb la commemoració dels 50 anys de la històrica sala de concerts Zeleste, estretament vinculada a l'evolució de l’Ona Laietana, el Centre Cívic Convent de Sant Agustí del barri de la Ribera de Barcelona acull una exposició sobre la importància del seu llegat. La mostra «50 anys de Zeleste: La sala de l'Ona Laietana» presenta en format multimèdia la història de la sala barcelonina, des de la seva creació l'any 1973, el canvi d'orientació durant la dècada dels vuitanta i el seu exili l'any 1987. La commemoració també és un homenatge als impulsors del moviment, Víctor Jou i Rafael Moll, morts el 2023. La mostra —basada en el reportatge de Ferran Riera »50 anys de l'auge i caiguda de l'Ona Laietana» publicat al número 343 d'Enderrock— inclou una vintena d’àmbits que narren la història de la sala amb fotografies de Francesc Fàbregas i Xavier Mercadé, i l’assessorament de Xavier Batllés. La instal·lació sobre els 50 anys de la sala Zeleste exhibeix material original de l'època com discos, llibres i revistes especialitzades. El visitant pot igualment escoltar una banda sonora de l’època amb la llista de cançons més punxades a la sala, així com dels discos publicats amb el segell Zeleste-Edigsa. Alguns dels artistes més representatius que es van donar a conèixer a Zeleste són Blay Tritono, Companyia Elèctrica Dharma, Esqueixada Sniff, Fusioon, Gato Pérez, Ia & Batiste, Iceberg, Jordi Sabatés, La Rondalla de la Costa, Mirasol Colores, Música Urbana, Oriol Tramvia, Orquestra Mirasol, Orquestra Plateria, Pau Riba, Secta Sònica, Sisa, Tete Montoliu i Toti Soler, entre molts altres.

[dimarts, 09.01.24]
El cineasta Ventura Pons deixa el llegat cinematogràfic català i en català més extens dels ultims quaranta anys després d'haver estat també un dels primers directors de teatre de mitjan segle XX
La mort als 78 anys del director Ventura Pons (Barcelona, 1945) ha portat a primera plana l'immens llegat en el cinema que el cineasta ha deixat en els últims quaranta anys amb mes de trenta pel·lícules, gairebé una per any, cosa que en congressos internacionals i festivals se'l considerés el Woody Allen català.. Ventura Pons és el director de cinema que té un catàleg més extens de pel·licules en català i també l'únic que s'ha aproximat a l'adaptació de diverses obres d'escriptors catalans com Quim Monzó, Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Ferran Torrent o Lluís Anton Baulenas. També ha estat el director que ha portat al cinema molts intèrprets del teatre català —un camp en el qual va començar també dirigint com a mínim una vintena de muntatges—. En les seves pel·licules, s'hi troben intèrprets com Joan Pera, Anna Lizaran, Josep Maria Pou, Rosa Maria Sardà, Núria Espert o David Selvas entre molts altres. La mort de Ventura Pons ha fet que en la pròxima gala dels Premis Gaudí s'hi faci també un homenatge. El director, que arrossegava problemes de salut arran d'un accident que va patir fa uns anys, es va mantenir actiu fins a l'últim moment. En aquests últims dies, havia assistit al funeral de la fotògrafa Colita i també havia assistit a una de les funcions de l'actor Joan Pera al Teatre Romea, amb qui l'unia no només una bona amistat sinó que era el padrí d'un dels fills de l'actor. Encara ara, Ventura Pons parlava de projectes en cartera com un film sobre la seva infantesa, i un altre sobre el doctor Trueta, el músic Pau Casals o l'actor Charles Chaplin, entre altres. Ventura Pons va recuperar també els hist`rics cinemes Texas de Barcelona enuna gestió que gairebé el va arruinar. Ara, els Texas han renascut de la mà d'un col·lectiu teatral i cinematogràfic. Premi Gaudí d'Honor, Creu de Sant Jordi, Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Cataluya i Medalla d'Or del Mèrit a les Belles Arts espanyola són alguns dels reconeixements que afortunadament havia rebut en vida.

[dilluns, 08.01.24]
A la taverna d'en Mallol...
Hi ha una cançó feta popular, amb lletra i música d'Apel·les Mestres, que va molt bé per il·lustrar una anècdota que mostra el desconcert cultural i identitari actual, sobretot quan aquest desconcert es troba en una corporació nacional d'emissores públiques com la catalana que, des de fa temps, és a l'ull de l'huracà pel que fa a referències que en una altra emissora nacional no passarien. Una de les últimes ha estat una guspira de tres segons que en un reportatge de TV3, a l'hora del TeleNotícies, definia l'obra d'Aristides Maillol com la d'un artista francès. Busquis on busquis, Aristides Maillol, escultor, pintor i gravador reconegut, va néixer a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, Catalunya Nord, cosa que li ha atribuït des de sempre la catalanitat com a segell identitari. L'anècdota no aniria més enllà si no fos que el desconcert es detecta també en la definició geogràfica que fa la mateixa corporació de mitjans de comunicació [comentari íntegre a la secció «El cafetó»]. Des d'aquells eufemismes com les “comarques tarragonines”, les “comarques lleidatanes” o les “comarques gironines´, amb excepció de les “barcelonines” que sovint s'eludeixen encolomant-los el topònim d'àrea metropolitana, s'ha passat últimament a definicions tan surrealistes com, sota la voluntat de fer saber, per exempe, les temperatures de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona —a molts encara els deu sonar la cantarella de l'escola memorística franquista— han passat a presentar-les amb l'eufemisme de "les quatre capitals", sense aclarir capitals de què.

[diumenge, 07.01.24]
Riure's del mort i de qui el vetlla
La plataforma 3Cat recupera la comèdia «Quant temps em queda?», de Marta Buchaca, amb Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri i David Vert / Xavi Ricart, que ha estat un dels èxits de les dues últimes temporades des de la seva estrena al Teatre Goya, dins el Festival Grec del 2022. Crítica de l'estrena: Al fons hi ha un cartell de la pel·lícula de Jacques Tati, «Mon oncle», un clàssic de la comèdia francesa dels anys cinquanta del segle passat. Tot un advertiment. Comèdia en estat pur. Comèdia de l'absurd. Comèdia sobre la misèria humana. Paròdia de la vida moderna i progressista. Humor i ironia sobre la societat de consum que cantava en Raimon: “Tu compres un poquet. / Jo compre un poquet. / Aquell, una miqueta de res. / D'això en diran després: / societat de consum” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Un avís subtil, doncs, per tot allò que pot ser que passi en aquest apartament de classe mitjana alta on la dramaturga, guionista i directora Marta Buchaca (Barcelona, 1979) ha posat els seus quatre personatges. I ho ha fet amb tanta gràcia —com li agradaria que es digués a Jacques Tati— que no només ha format part del Festival Grec en dues edicions sinó que ja porta dues temporades en cartell, aquí i a fora, a banda de la gira, un rodatge cinematogràfic pel camí, i que ha encetat ara la tercera temporada teatral, tot i que adverteixen que pot ser l'última. Tant d'èxit en els temps que corren només pot ser perquè riure's del mort i de qui el vetlla eixampla els pulmons, sobretot en ple estiu.

[dissabte, 06.01.24]
L'associació cultural Lo Diable Gros commemora l'Any Salvat-Papasseit amb una edició de l'obra poètica completa del poeta que ja ha superat el suport financer gestionat a través de Verkami
L'any 2024 es commemora l’Any Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894 - 1924), amb motiu del centenari de la seva mort. L’associació cultural Lo Diable Gros, amb seu a la ciutat de Tarragona, s'hi afegeix amb una nova edició de l’obra poètica completa del poeta que “guardava fusta al moll”, com molt bé recorda l'estàtua que té instal·lada al Moll de la Fusta de Barcelona. Lobra resultant és «Joan Salvat-Papasseit, Poeta amb majúscula». El volum ha estat dissenyat i maquetat per Gerard Joan i s'ha autofinançat amb una campanya a Verkami que ha sortit amb 6.000 euros i ha recollit fins ara 6.620 euros de 212 participants. L’edició ha anat a càrrec de Jordi Martí Font, que ha afegit una bona quantitat de poemes no inclosos en les anteriors obres completes de Joaquim Molas i Carme Arenas, sobretot a partir de les investigacions de Ferran Aisa i Mei Vidal recollides en el llibre «L’incendiari de mots». Martí Font i Lo Diable Gros hab inclòs en el seu llibre el pròleg que Joan Fuster va escriure el 1962 per a la primera edició de l’obra poètica completa en què reivindicava l’obra del poeta anarquista, absent en aquell moment de les primeres files de la poesia catalana. I com a tancament, el volum inclou diversos textos autobiogràfics i manifestos de Salvat-Papasseit.

[divendres, 05.01.24]
La col·lecció d'art de la Fundació La Caixa amb més d'un miler d'obres es traslladarà al magatzem de l'Hospitalet de Llobregat amb la rehabilitació del nou equipament que ha batejat amb el nom ArtStudio CaixaForum
L’ArtStudio CaixaForum aplegarà les 1.069 obres de la seva col·lecció d’art contemporani, una de les més rellevants de caràcter privat en l’àmbit europeu, i serà un espai d’investigació i un punt de trobada i intercanvi per a professionals de l’art, la cultura i el pensament a escala nacional i internacional. El projecte servirà per reconvertir i ampliar el magatzem, situat a la confluència del carrer Leonardo Da Vinci i l’avinguda Carrilet, en un espai artístic modern que aspira a convertir-se en el gran dinamitzador i un dels pols d’atracció més grans del Districte Cultural, on els últims anys s’han instal·lat nombrosos artistes i els antics complexos fabrils donen pas a les galeries i els espais creatius. La rehabilitació de la nau, partint d’un projecte arquitectònic de Pretel Arquitectura —l'estudi que ha treballat, entre altres reformes, en la de la sala annexa del Palau Sant Jordi i en la de les grades de l’Estadi Olímpic—, començarà a mitjans del 2024 i està previst que l’ArtStudio CaixaForum comenci la nova etapa el 2026. En total, ocuparà 10.000 metres quadrats i suposarà una inversió de 12 milions d’euros. Malgrat que és privada, la col·lecció d'art de la Fundació La Caixa sempre ha tingut vocació pública. Quan es va començar a reunir el fons, que avui ofereix una visió dels últims 40 anys de creació, gairebé no hi havia cap museu ni fundació ni col·lecció dedicada a l’art contemporani. Avui està repartida entre el magatzem de l’Hospitalet i el CaixaForum Barcelona, tots dos al límit de la capacitat d’emmagatzemament.

[dijous, 04.01.24]
El CosmoCaixa del Museu de la Ciència del Tibidabo i el CaixaForum de Montjuïc van rebre 4.350 milions de visitants durant el 2023 que formen part dels 8 milions de visitants de tots els centres de la Fundació La Caixa
Segons les dades facilitats per la mateixa Fundació La Caixa, el CaixaForum de Montjuïc va rebre 483.852 visitants. L’exposició «Mòmies d’Egipte» ha estat la més nombrosa, amb 94.190 visitants. El Museu de la Ciència o CosmoCaixa del Tibidabo, va registrar 4.349.926 visitants. «La ciència de Pixar», va atreure 434.789 visitants amb les detallades descripcions sobre la creació de personatges com Buzz Lightyear, Wall-E o Mike Wazowsky i Sully, protagonistes de Monstruos S.A. Un altre pol d’atracció va ser l’exposició «Dinosaures de la Patagònia», que va ser visitada per 185.228 persones. Les exposicions itinerants del Cosmo Caixa del CaixaForum de Barcelona van arribar a congregar 3.807.567 milions de persones en 73 ciutats on la Fundació La Caixa està implantada a través de les oficines de CaixaBank. En total, els visitants de tots els centres van arribar durant el 2023 a més de 8,15 milions de visitants, amb un augment del 13,19% en relació a l'any anterior. De cara al 2024, CaixaForum ha presentat una programació de 34 exposicions que es podran visitar en 80 ciutats catalanes, espanyoles i portugueses, entre les quals destaquen mostres com «Art i natura», que fins al 14 de gener es pot visitar al CaixaForum Barcelona amb obres de Picasso, Kandinski, Miró i Paul Klee.

[dimecres, 03.01.24]
A la taula i al llit, tot lliscant al primer crit!
Que el centre de Catalunya, amb el massís d'esquena del president i Avi Francesc Macià i els estols de coloms espaordits entre el brancam sigui, en caure el vespre, l'escenari, des de fa uns anys per festes de Nadal, d'una de les millors mostres de les anomenades arts de carrer és un símptoma de bona tradició i, sobretot, de retre un homenatge a aquells que fa mig segle van creure que el carrer sí que podia ser d'ells si s'hi feia teatre, dansa, performance, circ, música i xerinola. De tot una mica és el que hi ha en aquest espectacle efímer encarregat en aquesta edició a la companyia Agrupación Señor Serrano per fer una al·legoria del que hi ha en el fons de les festes nadalenques, al marge de l'especulació comercial i de consum que les converteix en l'esplendor de la hipocresia social moderna, que es diverteix tant com pot mentre molt a prop seu dues guerres genocides recorden que la humanitat no té memòria [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Una taula» dels Señor Serrano és un espectacle breu, a tot estirar 35 minuts, sense paraules, amb expressió corporal, música en directe en col·laboració amb Taller de Músics i moviment coreogràfic, a vegades gairebé acrobàtic per sortejar el pendent de la tarima, i l'ús imprescindible del vídeo en directe amb una gran pantalla de fons que permet que els espectadors de les grades de la Plaça de Catalunya de Barcelona tinguin una visió general de l'escenari i els primers plans essencials de cada moment que no pot passar per alt i que configuren una trama, si es vol dir així, nostàlgica, que difícilment fuig de la memòria personal de cadascú.

[dimarts, 02.01.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el desembre del 2023 amb 27.360.856 visitants que han fet 60.299.240 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de desembre del 2023, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de desembre del 2023, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.360.856 visitants i 60.299.240 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.675,2 visites de pàgines (11,87 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 42 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.378 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dilluns, 01.01.24]
Una cinquantena de personalitats de les arts i les lletres franceses com Carla Bruni o Charlotte Rampling han fet un manifest en defensa de Gérard Depardieu al·legant que atacar l'actor és atacar l'art francès
Una cinquantena de personalitats del món de la cultura francesa han denunciat un linxament contra l'actor Gérard Depardieu, acusat de violació des del 2020 i al centre d'un escàndol mediàtic arran d'un documental emès a France 2. El manifest, publicat al web de Le Figaro, el signen, entre altres, el director Bertrand Blier, les actrius Nathalie Baye, Carole Bouquet o Charlotte Rampling, els actors Jacques Weber, Pierre Richard o Gérard Darmon, però també els cantants Roberto Alagna, Carla Bruni, Arielle Dombasle o Jacques Dutronc. Entre altres coses afirmen que Gérard Depardieu (Châteauroux, Indre, França, 1948), que el 2013 va demanar la nacionalitat russa per proestar per la política fiscal en relació als impostos, és probablement el més gran dels actors. L'última vaca sagrada del cinema. I diuen que no podem callar davant el linxament que li cau al damunt, davant el torrent d'odi que s'aboca sobre la seva persona, sense matís, en la més completa amalgama i desafiant una presumpció d'innocència de la qual s'hauria beneficiat, com tothom, si no fos el gegant del cinema que és. Quan ataquem Gérard Depardieu d'aquesta manera, coclouen, és l'art el que s'ataca. També el president Emmanuel Macron i membres de la família de l'actor, entre ells la seva filla Julie, ja s'havien pronunciat públicament dies abans per defensar Gérard Depardieu. El cas s'ha remogut recentment arran de l'emissió d'un reportatge al programa «Complément d'investigation» del canal France 2, que ha provocat una onada de crítiques internacionals contra l'actor perquè hi deixa anar un reguitzell de comentaris misògins i insultants mentre s'adreça a les dones, fins i tot amb comentaris de caràcter sexual cap a una nena. Hi ha la sospita, però, que algunes de les declaracions podrien haver estat manipulades en la postedició. El que no s'ha fet enrere és la retirada de l'Orde Nacional del Quebec, el títol de ciutadà honorari de la comuna d'Estaimpuis, a Bèlgica, i la seva estàtua de cera del museu Grévin de París.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |