[dimecres, 31.07.24]
L’incompliment de la quota del 25% de música en català a les ràdios ha provocat que músics, autors i segells deixin d’ingressar 200 milions d’euros segons l'Anuari de la Música coeditat per ARC i Enderrock
Tot i la major producció mainstream en català dels darrers sis anys, la presència de cançons en català només ha pujat del 5,8% al 7,6% a les emissores musicals. La programació d’artistes emergents en els principals festivals catalans ha augmentat 5 punts en els darrers quatre anys del 28% al 33%. El 34% dels cartells dels grans festivals d’estiu dels Països Catalans del 2024 han incorporat músics novells amb un o dos discos publicats. El 75% de les 20 cançons en català més reproduïdes del 2023 s’ha concentrat en quatre artistes emergents: The Tyets, Figa Flawas, Julieta i Mushka. La facturació global de la indústria catalana del directe del 2023 ha assolit la xifra rècord de 200 milions d’euros, un 7% més que l’exercici anterior. El sector, segons l'Anuari de la Música del 2024, ha superat amb escreix els danys de la pandèmia amb un gran augment d’espectadors (+23%) i menys en concerts (+3%). Els grans festivals dels Països Catalans han mantingut el públic (-2%) repartit entre grans esdeveniments de pop-rock i festes majors. La presència de dones als festivals s’ha equiparat al 45% del 2022 i s’han programat més artistes catalans (33%) i en català (18%). Les sales augmenten públic (+16%) i ofereixen un increment en la programació de concerts (+8%). Auditoris i teatres recuperen públic (+30%) i concerts (+6%), mentre que els circuits també creixen però no amb la mateixa dimensió. Un 45% de catalans ha anat a concerts el 2023, gairebé al mateix nivell del 2019, 39% dels quals ha anat a festivals i sobretot macrofestivals. L'escolta de música ha assolit la xifra més alta de la darrera dècada amb un 86% de catalans que escolten música de manera habitual. Les músiques urbanes s’han consolidat com el tercer estil més escoltat darrere del pop-rock i la cançó d’autor i melòdica. L’escolta de música en català ha crescut més de tres punts i per contra l’assistència a concerts en català ha reculat en una magnitud similar. Els segells catalans han mantingut la línia de creixement dels darrers anys (+5%) gràcies al repunt del format físic i la prevalença del mercat digital. La producció de discos de música en català ha caigut un 11%, però es manté per damunt del miler de títols publicats de la darrera dècada. Els discos del 2023 més escoltats a Spotify d’artistes dels Països Catalans han estat Morad (Reinsertado), Aitana (Alpha) i Rels B (Afrolova’23). Els discos del 2023 més escoltats en llengua catalana a Spotify han estat de The Tyets, Figa Flawas, Mushka, Julieta i 31FAM. Les cançons del 2023 més escoltades en català a Spotify han estat “Coti x coti” i “Olívia” de The Tyets i “La platja” d’Stay Homas + The Tyets. La inversió pública en música als Països Catalans el 2023 ha estat de 48 milions d’euros amb una crescuda del 22%. Després de la retallada de l’any 2022, la inversió de la Generalitat de Catalunya s’ha reactivat el 2023 amb un notable increment del 18%.

[dimarts, 30.07.24]
La plaga del coronavirus va impulsar la lectura i compra de llibres en un 17% segons l'últim estudi de la Federació de Gremis d'Editors que assegura que el sector ha crescut un 30% en 10 anys
Les vendes de llibres en l’última dècada, sobretot des del coronavirus, han crescut un 30%. No només pugen les vendes totals, sinó que, segons l'últim informe de la Federació de Gremis d'Editors, si a començaments dels anys noranta semblava que el llibre en paper agonitzava, avui també té una salut immillorable: dels 2.856 milions de facturació total, 2.700 són per llibres en paper —un creixement del 5,1%— i 144 milions són per llibres digitals, un suport que, a més, s’ha estabilitzat i ha crescut un 3,5%. En canvi, els audiollibres són el nou fenomen i han doblat la facturació, fins als 6,70 milions, però que els editors consideren encara testimonials. El mateix informe de la Federació de Gremis d'Editors desvela també que ampoc no han mort, malgrat els mals auguris, les llibreries, que, de fet, els va molt bé, amb vendes per sobre del creixement del sector. El 37,8% dels llibres es venen en llibreries, que han augmentat un 6,5% la facturació, i un 20,3% es venen en cadenes de llibreries, que han guanyat un 7,4% més. Baixa la venda en hipermercats, que representen un 8,6% del total, quioscos (un 2,9%) i clubs del llibre, que ja només representen un 1,4% i cauen un 9,4%. En total, s’han editat a l'Estat espanyol 85.077 títols el 2023, un augment del 2,4%, dels quals 59.528 són en paper —pugen un 4,2%— i 25.549 són en digital, que cauen un 1,6%. Per idiomes, el 76% dels títols editats són en espanyol (64.622); el 13,9%, en català (11.842); el 2,3%, en eusquera (1.927), i el 2,3%, en gallec (1.937). Per matèries, els llibres infantils i juvenils prossegueixen l’ascens meteòric i creixen un 5,9%, fins als 497 milions d’euros, un 36% d’augment des del 2020, el títol que creix més. Com a curiositat, pel que fa a les novel·les de ficció per a adults, que facturen 622 milions, el gènere que ha crescut més aquest any ha estat el romàntic, un 9,8%, fins als 44 milions d’euros. En canvi, aquest any els còmics i les novel·les gràfiques perden un 3,1% de facturació, de manera que es queden en 66,87 milions d’euros i creixen amb prou feines un 4% des del 2020.

[dilluns, 29.07.24]
El Parc de la Ciutadella es renovarà amb un pressupost de prop de 12 milions d'euros que inclou l'Umbracle que està catalogat com a edifici de Bé Cultural d'Interès Local
L’Ajuntament de Barcelona ha començat la renovació del Parc de la Ciutadella, un dels espais verds més importants de la ciutat (catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional) i que rep cada any més de set milions de visitants. Les obres, que ja han començat, s’allargaran fins al 2025. Se centraran a millorar el drenatge del parc, solucionar els problemes de circulació de l’aigua, fer més permeable tota la superfície i també s’actuarà en les vorades dels parterres i escocells. A banda del Parc de la Ciutadella, es rehabilitaran les façanes, les fonts i l’edifici de l’Umbracle. Tot plegat suposarà un cost de 8,9 milions d’euros. L’Ajuntament aportarà 4,5 milions i, la resta, prové dels fons europeus Next Generation. S’actuarà en 11 de les 14 hectàrees de verd del parc i serà la primera renovació després de quinze anys. També s’està treballant en l’estudi d‘un accés al parc pel carrer de Wellington, tot i que és un projecte que encara no està tancat i que es presentarà durant aquest mandat, després del debat amb les entitats veïnals. Totes aquestes actuacions s'emmarquen en l’estratègia de la Ciutadella del Coneixement, que convertirà el parc en un node de ciència i innovació els propers anys.

[diumenge, 28.07.24]
Digue'm qui som i potser et diré qui sóc i on som
Una companyia de pedigrí internacional es fa així, com s'ha fet Baró d'evel en els últims vint anys, des de la base, des de la carpa —xuclada des de petits amb la nissaga Tortell Poltrona—, des de la relació amb el gènere del bestiari (cavall, ocellots...), des de la mirada ambiciosa cap allò que es fa a fora, des de la renúncia a renunciar als orígens. Baró d'evel, la companyia multidisciplinar amb carnet de circ de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye ha estat una altra de les apostes catalanes —en aquest cas, catalanofrancesa— que ha format part aquest any de la programació oficial del Festival d'Avinyó. I ha estat també la que ha tancat amb tots els honors l'exitosa programació de Montjuïc del Festival Grec, una edició que ha tancat també l'etapa de vuit anys del director Francesc Casadesús a qui, els Baró d'evel han agraït la confiança que havia dipositat en ells i la disposició dels diversos escenaris de Montjuïc en les últimes edicions [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Qui som?» és el primer espectacle d'una trilogia que la companyia té en cartera, si l'extensa gira que li espera des d'ara, li permet posar-s'hi a treballar, esclar. Després d'aquest esclatant i esplèndid «Qui som?», vindrà «Qui sóc?», i finalment, «On som?». Tres espectacles amb tres interrogants davant la incertesa del món contemporani. En certa manera, com si es preguntessin allò tan típic i tan feblement humà: “¿D'on venim i on anem?”.

[dissabte, 27.07.24]
El Taller Masriera a l’Eixample de Barcelona serà un equipament sociocultural que acollirà la nova Biblioteca Sofia Barat i conservarà el Teatre Studium
El concurs per a la rehabilitació d’aquest edifici històric ja ha sortit a licitació i està previst conèixer el projecte definitiu el primer semestre del 2025. El Taller Masriera està situat al carrer de Bailèn, 70-72 de Barcelona, en ple Eixample. L’Ajuntament de Barcelona va comprar aquest conjunt el 2020. El concurs d’idees posarà sobre el plànol la distribució i definició dels espais i es redactarà durant aquest mandat. Posteriorment es farà la rehabilitació. El Taller Masriera va ser pioner de les galeries d’art a Catalunya. L’edifici tindrà tres programes diferenciats que funcionaran com una unitat i tindran espais compartits. La Biblioteca Sofia Barat duplicarà les dimensions en la nova seu i les triplicarà si es tenen en compte les zones compartides. Aquest equipament de l'antic Taller Masriera, que dona servei a una àrea d’influència de 44.000 habitants, tindrà uns 1.500 m² hàbils. La configuració de l’antic Studium és un model únic del teatre tríptic a Barcelona. Des de la Plataforma Masriera destaquen també la preservació del Teatre Studium que han reivindicat des de les entitats veïnals i culturals del barri de l'Eixample per preservar la memòria de mig segle d’activitat escènica. Finalment, la Nau Martorell serà la zona dedicada a l’activitat comunitària i veïnal, amb espais polivalents i versàtils i gestió independent en una part de l’horari. El plec recull que l’antiga sala Studium mantindrà l’ús com a teatre, amb activitat d’arts escèniques, i també serà la sala d’actes de la biblioteca. S’intentarà preservar l’estructura original amb escenari, platea i amfiteatre. Es preveu una edificació de planta baixa i quatre pisos, tot i que la Nau Martorell es mantindrà amb el mateix sostre i volum.

[divendres, 26.07.24]
El Consell Gaudí format pels gestors dels edificis de Gaudí tant públics com privats impulsen l’Any Gaudí 2026 per commemorar el centenari de la mort de l'arquitecte
El Consell per al Foment i la Difusió de l’obra de Gaudí, Consell Gaudí, creat l’any 2014, és un òrgan consultiu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Format pels gestors del patrimoni de Gaudí, tant públics com privats, té com a objectiu vetllar per la conservació, l’estudi i el reconeixement del patrimoni gaudinià. El Consell té per objectiu difondre la figura de l’artista i vetllar per la protecció de la imatge i obra de Gaudí, tot potenciant-ne el seu coneixement i la recerca rigorosa. Per a la efemèride de la commemoració del centenari de la mort d'Antoni Gaudí i Cornet (Reus, 1852 - Barcelona, 1926) s’està treballant amb els següents objectius, que busquen allunyar la figura de l’artista d’una visió merament comercial i treballar des d’una proposta institucional, de rigor, i compromesa: Difondre la figura i obra d’Antoni Gaudí, des d’un punt de vista artístic, científic, acadèmic i innovador; donar a conèixer les diferents obres d’Antoni Gaudí, interconnectant-les entre si, tot donant una visió global del procés creatiu i evolutiu de l’artista; divulgar i promoure els treballs de recerca sobre l’obra de l’artista, i fer possible un Congrés Científic sobre Gaudí; apropar l’arquitectura de Gaudí al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors artístics, tècnics i científics de la seva obra, totalment vàlids en l’actualitat, allunyant la percepció dels seus edificis com a objecte turístic.

[dijous, 25.07.24]
Hamlet en clau de culebrot
La directora brasilera Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) no és debutant a Catalunya ja que ha passat pel Festival Temporada Alta, la porta actual del teatre en gira internacional, en altres ocasions. Però sí que debuta a Barcelona i ho ha fet dins del Festival Grec amb la seva controvertida versió de «Hamlet», de William Shakespeare, utilitzant, com és habitual en els seus muntatges, les tècniques del cinema foses amb el teatre de tall més contemporani. Després d'adaptar altres clàssics amb aquest registre com «Macbeth» de Shakespeare, «Les tres germanes» de Txékhov o «La senyoreta Júlia» d'August Strindberg, a més de «La triolgia de l'horror» o el díptic sobre «L'Odissea», s'enfronta ara a aquest «Hamlet» amb un canvi de gènere del protagonista, que és l'eix central i gairebé l'únic objectiu de la seva proposta i amb una imprescindible calavera que aquí no hi és i només s'insinua gestualment [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb una Hamlet dona, que no vol dir pas interpretat per una actriu sinó convertida en dona després dels segles, l'autora brasilera, associada a l'Odéon - Théâtre de l'Europe, dóna un joc diferent a les relacions d'aquest jove personatge turmentat de Shakespeare. I el canvi de gènere és tan radical que es podria dir que la directora el que fa és signar el guió d'un culebrot —salvant totes les distàncies del gènere televisiu— però amb l'avantatge que la base de la bíblia argumental té part del solatge hamletià i fuig, esclar, de la feblesa discursiva pròpia del culebrot del cafè, copa i puro.

[dimecres, 24.07.24]
La dibuixant Pilarín Bayés ha il·lustrat un mural efímer d'art urbà de NN Wallery de 60 metres de llargada en un mur d'un solar del barri de Sant Gervasi de Barcelona que acollirà d'aquí a dos anys una residència de gent gran
Pilarín Bayés ha presentat la seva obra de carrer que és la primera que fa amb caràcter efímer. Ha transformat els 60 metres de llargada del mur de protecció d'un solar en edificació en una gran obra d'art urbà a l'aire lliure. Ubicada al carrer dels Madrazo, núm. 79 de Barcelona, l’obra pertany al projecte NN Wallery, iniciativa pionera d'art urbà de la promotora de construcció Núñez i Navarro. En els 200 metres quadrats que ocupa el mural, Pilarín Bayés ha dibuixat escenes quotidianes on els avis i àvies interactuen, ressaltant el protagonisme de la gent gran en la vida de les famílies, interrelacionada amb els avis i els infants. La veterana dibuixant fa així un homenatge a les persones grans. La seva obra queda exposada en un vinil sobre el mur de protecció del solar. NNWallery és la trentena obra de carrer que fa amb aquesta proposta de Pilarín Bayés que ha assumit el nou repte de fer una obra de grans dimensions que, un cop acabada la residència, desapareixerà. NN Wallery compta amb la participació d'artistes urbans, grafiters, historietistes i grans il·lustradors del món del còmic, que transformen els murs d'obra en galeries d'art a l'aire lliure, on projecten la seva interpretació de Barcelona amb total llibertat. Aquest projecte es divideix, d'una banda, en murs de construccions, on l'art és efímer, ja que es retiren un cop acabades les obres de la promoció en qüestió. D'altra banda, els shutters, obres plasmades en persianes de locals o aparcaments, no tenen data de caducitat i estan pensades per a romandre en el temps. Aquestes obres distribuïdes per tota la ciutat han tingut un impacte notable en la renovació dels espais veïnals. Transformen zones en construcció en vibrants llenços que mostren la interpretació de Barcelona a través dels ulls de diversos artistes. Les intervencions de NN Wallery, tant temporals com permanents, estreten la relació entre els veïns i el seu entorn. La iniciativa va començar el 2018 amb el mural de Pez Barcelona al mur de l'antiga fàbrica de Metalarte, a Sant Joan Despí. Des d'aleshores, hi han participat artistes com DXTR, Maria Llovet, Laia López, Pep Brocal, Brosmind, Marina Capdevila, SOEM, Joan Tarragó, Daniel Torres o Txemy, a més de Pilarín Bayés, entre altres.

[dimarts, 23.07.24]
L'actual Casa de Cantàbria al barri de Pedralbes va ser el refugi i búnquer del president de la Segona República espanyola Juan Negrín abans de l'exili
La finca on hi ha el palauet havia estat cedida a l'expresident republicà per la família Roviralta, unes de les grans sagues burgeses de Catalunya, segons documentació històrica, per amagar els alts mandataris del govern en cas que les tropes franquistes entressin a Barcelona. Aquest refugi i búnquer va ser un secret molt ben guardat fins al 2001 quan unes obres i excavacions al recinte van destapar el cau que comptava amb nombrosos passadissos secrets que escapaven cap a l'avinguda de Pedralbes pel clavegueram. El president Juan Negrín (Las Palmas de Gran Canària, 1892 - París, 1956) havia escollit aquesta finca per la seva proximitat amb el Palau de Pedralbes, seu aleshores del govern de la República de Negrín i Azaña durant els foscos anys de la guerra. El palauet és actualment de la Casa de Cantàbria, però amb l'entrada dels franquistes a Catalunya va quedar en l'oblit fins que la Gran Penya Esportiva Bolística de Cantàbria el van comprar i s'hi va contruir un restaurant, un saló social, una biblioteca i una bolera. Amb la crisi i una pujada considerable dels impostos municipals la Penya ho a haver de deixar i així hi va entrar aleshores el govern de Cantàbria. La Casa de Cantàbria hi manté el restaurant. El fet és que se sap molt poca cosa del pas de Juan Negrín per aquest palauet, només uns papers que té la Casa de Cantàbria ho testimonien i els descendents de Negrín, que viuen tots a l'exili on va marxar el seu avi no ho han confirmat mai i es neguen a entrar a Espanya mentre no sigui una República.

[dilluns, 22.07.24]
La mort encara té un preu
El director Sergio Leone va fer en cinema la trilogia del dòlar i amb el film «Per qualche dollaro in più», que aquí als anys seixanta es va donar a conèixer amb el macarrònic títol de «La muerte tenia un precio», es va coronar per haver deixat una de les obres clàssiques de l'anomenat “spaghetti western”. Una de les característiques d'aquell film és que les trifulgues que passen els protagonistes s'allargassen volgudament amb la intenció que els espectadors de la pel·lícula les puguin assaborir lentament. El guió del film, de Luciano Vinzenconi, malgrat l'“spaguetti i el western”, té un registre culte i acaba seduint els cinèfils. Una cosa semblant passa amb la trilogia sobre la mort de l'actriu, directora, poeta i dramaturga catalana Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966), nom artístic de Catalina Angélica González Cano, que va decidir acostar-se amb el pseudònim actual —n'ha fet servir d'altres de similars— a l'obra de Lewis Carroll manllevant-ne “Liddell”, el cognom del personatge d'«Alícia al País de les Meravelles». No tothom pot dir que ha estat batejat a la mateixa pila que ho va ser Salvador Dalí. Hi ha aigües beneites que deuen tenir una poció especial. O potser és la tramuntana, que també ha propiciat l'expansió de l'art en majúscules genials. Angélica Liddell porta 35 anys al peu de l'escenari. Des del primer moment, sempre amb una aposta provocadora [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I és ara, quan s'acosta als seus 60 anys, que ha fet una mirada al mite de la mort, primer amb el macroespectacle de sis hores «Vudú (3318) Blixen», una mena d'autofuneral, estrenat a Temporada Alta del 2023 i previst per a la temporada 2024-2025 del Teatre Nacional de Catalunya, i ara amb l'espectacle «Dämon. El funeral de Bergman», estrenat al Palau dels Papes d'Avinyó, dins el festival d'aquest any, i dins el Grec 2024, al Teatre Lliure de Montjuïc. Angélica Liddell promet acabar la trilogia amb l'espectacle «Eón», encara sense data, però que té totes les possibilitats que es vegi també a Barcelona i on, contràriament a l'actual «Dämon...», sembla que la Liddell vol jugar amb la provocació del silenci. Un espectacle de dues hores llargues sense dir ni piu i on regni el silenci absolut, si arriba, pot ser com una vacuna contra el virus dels mòbils i els estossecs a les platees.

[diumenge, 21.07.24]
La Rotonda de l'Avinguda del Tibidabo es pot salvar de l'enderrocament si s'accepta la solució municipal per esquivar els requeriments exigits per la justícia
La Comissió d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona ha decidit donar compliment, per iniciativa municipal, als requeriments que feia la justícia per poder esquivar un enderroc massiu, després que la constructora Núñez i Navarro, la propietària de l'edifici i promotora de l'ampliació, no ho hagi fet. Davant d'aquesta inacció i tenint en compte l’interès públic de l’edifici, l’Ajuntament assumeix la iniciativa pública per impulsar el pla i evitar d'aquesta manera l’enderroc de l'edifici. Amb el pla especial integral que ha aprovat la Comissió d’Urbanisme, es regularitzarà un 95% de l’ampliació que va fer Núñez i Navarro i que el Tribunal Superior Espanyol de Justícia a Catalunya havia considerat il·legal pel tipus de llicència urbanística que el consistori havia concedit l’any 2008 per construir oficines enganxades a l’edifici patrimonial. La justícia es va pronunciar després d’anys estudiant la denúncia de l’entitat veïnal Salvem la Rotonda, contrària a la volumetria de l’edifici d’oficines. El 2018, el jutge va ordenar enderrocar l’ampliació de La Rotonda que va fer Núñez i Navarro. L’Ajuntament avisen que tirar a terra el nou edifici implicaria enderrocar-ne també la part protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. És per això que el nou pla especial integral regularitza el 95% de la construcció i, en canvi, manté afectat el 5% restant, corresponent a l’interior d’illa: aquesta peça es podria enderrocar sense que perilli La Rotonda clàssica. A més, amb aquest pla, si l'aprova la justícia, s'estalviarien les indemnitzacions per enderrocament que podrien ser de 45 M€ a Núñez i Navarro i que amb el nou pla, es rebaixarien fins a 2 M€. L'edifici de La Rotonda és una de les icones de l'Avinguda del Tibidabo, junst en el punt on la ciutadania reclama que torni a posar-se en marxa l'arribada i la sortida del mític Tramvia Blau.

[dissabte, 20.07.24]
Una exposició a CaixaForum reuneix 300 objectes i documents de l'arxiu personal i íntim del cineasta Luis García Berlanga inèdits fins ara
L'exposició «Interior Berlanga. Cinema, vida i humor» es podrà visitar fins al 20 d’abril del 2025 i reuneix 300 peces de l’arxiu particular i íntim del cineasta, distribuïts en nou àmbits. De les 70 capss de cartró on Berlanga guardava tota mena de documents n’han sorgit des de correspondència amb René Clair i Charles Chaplin fins a un dietari personal, passant per dibuixos, fotografies familiars, story-boards i àlbums de localitzacions de rodatge. La mostra, segons l'organització de CaixaForum, intenta que el que s’exposa representi la manera de pensar del cineasta, de com estar en el món, no només per filmar. Els nou àmbits de l’exposició han estat dissenyats per l’escenògraf Carles Berga amb una posada en escena cinematogràfica. Un reconstrueix l’estudi del cineasta; un altre, una escola com les que apareixen a la pel·lícula «Bienvenido, Míster Marshall» o «Calabuch»… Un dels àmbits més singulars de l'exposició «Interior Berlanga. Cinema, vida i humor» és el dedicat a les seves obsessions, com l’erotisme i la por a la mort. Hi ha també una sala interactiva, en què el visitant pot simular amb una càmera el tràveling i el pla seqüència, recurs molt emprat per Luis Garcia Berlanga a partir de «Plácido». En aquesta línia, hi ha un audiovisual que analitza un pla seqüència de set minuts de «Patrimonio nacional». El fill del cineasta, José Luis García Berlanga, s’ha encarregat de tots els audiovisuals de l’exposició, que posa l’accent també, en aspectes rellevants de la filmografia berlanguiana, com la ironia mordaç a l’hora de tractar temes socials i polítics.

[divendres, 19.07.24]
Bergman a la catalana
A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols». Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment.

[dijous, 18.07.24]
Un caramel de mel i malsons
Crítica literària del conte de Carles Sala i Vila (Girona, 1974), «Els caramels de l'illa de la Mel». amb il·lustracions de Marta Montañá, publicat a la col·lecció Ala Delta de l'Editorial Baula, recomanat per a lectors a partir de 6 anys: «A vegades, els caramels poden jugar males passades. Sobretot si es consumeixen massa ensucrats i tots alhora. A l'escriptor Carles Sala i Vila (Girona, 1974) això de la dolçor sembla que li ve de lluny. O almenys és el que cal deduir d'una confessió biogràfica seva on desvela que, de petit, es va escapar a la pastisseria de la família que tenia sota casa i va remenar tots els pots de caramels fins que se'n va posar un bon grapat a la boca. La veritat és que això sol ja seria la trama d'un altre conte. Però el que ara ha publicat fuig de les temptacions humanes i humanitza poc o molt una espècie tan imprescindible per a l'equilibri de la natura com, a vegades perillosa per les seves picades: les abelles. En la història, situada a l'illa de la Mel —no cal que la busqueu en cap Atles geogràfic i molt menys al Google Maps— l'autor crea una comunitat de petites persones que, de tan petites com són, podrien ser com les abelles [crítica íntegra en PDF a la revista digital Cornabou]. I és que, en aquesta illa on la glucosa deu està disparada, quan es fan mitja dotzena d'anys, la criatura passa de petita a mitjana. No cal dir que el fet que la protagonista es digui Bresca —no sé si els funcionaris del Registre Civil l'acabarien acceptant com a nom de fonts— o un altre personatge es digui Brunzit, porta de seguida a pensar en el pa de cera que les abelles fabriquen dins els seus ruscos. Hi ha doncs, en el conte —que és per a primers lectors i que per això té una edició gairebé en cuixé, lletra grossa i moltes làmines il·lustrades per Marta Montañá (Badalona, 1967) amb un aire de tira d'animació a tot color— una doble voluntat d'entretenir amb una trama de fantasia i d'intriga a la vegada, però també amb la intenció subtil d'anar més enllà després de l'entreteniment de la lectura i entrar en el riquíssim món de les abelles. Mai més ben dit, parlant d'abelles: gràcies a la literatura, picar la curiositat per saber-ne més.

[dimecres, 17.07.24]
Les plataformes de diverses institucions com el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, L'Aditori, el CaixaFòrum, el CCCB, el MNAC o la Filmoteca s'afegeixen a 3Cat amb els seus continguts
En conjunt, són 17 per ara les institucions que han acceptat participar amb l'aportació dels seus continguts a la plataforma 3Cat. En principi, ja s'hi han entrar 270 peces audiovisuals sobre cultura, música, patrimoni, divulgació, llengua, prospectiva, drets humans, solidaritat o humor i en diversos formats: documentals, noves creacions, concerts, conferències, poesia visual, pòdcast, ficció, llargmetratges i curtmetratges, i òperes, entre altres. L'acord no implica que les plataformes originals d'aquestes institucions es cancel·lin sinó que estaran disponibles tant a 3Cat com en cadascuna d'elles. La plataforma 3Cat vol ser així un altaveu de la cultura catalana a través de les seves institucions. Les incorporacions que s'han anunciat inicialment són el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, L'Auditori, el CaixaFòrum+, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, la Filmoteca de Catalunya, l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, el Festival Cruïlla i la Universitat Oberta de Catalunya. De fet, ja hi aportaven contingut també altres plataformes com Filmin, Docs-Barcelona, FIC-CAT (Festival Internacional de Cinema en Català), Suncine, Òmnium Cultural a través del seu festival de curtmetratges VOC o la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya o La Xarxa. La plataforma 3Cat ha desvelat que té un milió d'usuaris registrats i que ha superat la xifra dels 100 milions de reproduccions en sis mesos des de la seva obertura. Mensualment s'hi consumeixen més de 4 milions d'hores de continguts.

[dimarts, 16.07.24]
El Festival Grec 2024 arriba a l'equador amb un primer balanç satisfactori tant per la qualitat com pels espectacles que han exhaurit localitats a l'avançada
El Festival Grec 2024 ha arribat a l'equador amb un balanç satisfactori tant pel que fa a la qualitats com pel nombre d'espetacles que han exhaurit localitats a l'avançada. Entre els espectacles més destacats d'aquesta primera meitat de festival, figuren «La gran nit de Dagoll Dagom», en commemoració dels 50 anys de la companyia Dagoll Dagom que ha ofert tres funcions úniques al Teatre Grec, totes exhaurides, i que ha reunit intèrprets veterans i joves que han passat per algun dels 34 espectacles en catàleg, a més de la presentació al complet de la jove companyia que prepara la reposició de «Mar i cel» al Teatre Victòria i que també ha venut anticipadament totes les localitats fins pràcticamet a Nadal i Reis, cosa que ja ha obligat a prorrogar fins a mig febrer les representacions. Altres espectacles d'aquesta primera meitat del Festival Grec són també el doblet de la Needcompany amb la reposició de «Billy's violence» i l'estrena de »Billy's Joy». També ha impactat la proposta de 24 hores ininterrompudes que ha protagonitzat l'actriu María Hervás amb l'espectacle «Second woman». També la versió de «Tirant lo Blanc» al Teatre Romea o els espectacles «Sis hectàrees d'oliveres» d'Aina Tur, a la sala Heartbreak Hotel i «L'últim dia», de Lluïsa Cunillé al Teatre Akadèmia han obtingut una bona nota de la crítica i el públic [recull de crítiques d'aquests espectacles a Clip de Teatre]. Queda encara una segona part de festival que té, entre altres, l'estrena de l'últim espectacle d'Angélica Liddell sobre Ingmar Bergman, que s'ha presentat també al Festival d'Avinyó i que no només no ha deixat indiferent ningú sinó que ha provocat una nova polèmica relacionada amb un crítica francès per una al·lusió que hi fa la dramaturga.

[dilluns, 15.07.24]
La màgia de l'arlequí
El tòpic diu que la nit és màgica. Però a vegades el tòpic queda superat per la realitat i el tòpic es desfà com un bolado. Per si algú no hi creu, la companyia Dagoll Dagom ha omplert de màgia l'equador del Festival Grec amb la commemoració —una de les seves commemoracions programades— del 50è aniversari de la companyia, el preàmbul de la nova reposició, clarament rejovenida, de «Mar i cel», a partir del setembre al Teatre Victòria, el mateix teatre que va veure néixer del seu ventre el mític vaixell. I ho ha fet amb un espectacle únic, irrepetible, amb un esplet d'artistes de totes les generacions —intèrprets i convidats— i una formació orquestral extraordinària que és en conjunt la millor mostra del llegat que deixa Dagoll Dagom després de mig segle de picar pedra [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Nostàlgia...? Poca. La que cadascú vulgui, si ho desitja, però no és aquesta la intenció, em sembla, de la companyia. La mà del director Daniel Anglès i l'adjunt David Pintó —¿i encara diuen que no hi ha relleu?— ha convertit aquest passeig per l'auca de musicals de la companyia en un muntatge autònom de cap i de nou on totes les peces encaixen a la perfecció com si el guió hagués estat escrit de molt abans, esperant el moment just d'esclatar, i la fusió d'«Antaviana» amb «El Mikado», «Poe», «Els pirates», «Boscos endins», «Nit de Sant Joan», «T'odio amor meu», «Bye Bye monstre», «Cop de rock», «Glups», «Cacao», «Aloma», «Maremar», «Scaramouch», «T'estimo si he begut», «Mar i cel» o «L'alegria que passa»... no fos fruit d'una il·lustrativa dramatúrgia sinó simplement una predestinació d'una trajectòria que ha reciclat la vella nostàlgia per convertir-la en història patrimonial.

[diumenge, 14.07.24]
Dietari de família sense mascareta
El personatge de Leopold Bloom, trenta-vuit anys, travessa tot Dublín en un sol dia i l'escriptor James Joyce (Rathgar, Dublín, Irlanda, 1882 - Zúric, Suïssa, 1941) ho aprofita per escriure «Ulisses», una de les novel·les que marquen una fita del gènere literari universal. L'escriptora Clara Queraltó (El Pla del Penedès, Alt Penedès, 1988) travessa tot un estiu d'una jove protagonista bibliotecària sisplau per força a temps parcial en un poble semirural, un estiu ple d'amor i desamor a «Com un batec en un micròfon», l'última novel·la guanyadora del Premi Anagrama, que entra a fons en una generació que es troba entre la vintena i la trentena [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Esmento aquestes dues novel·les, tan separades en el temps, perquè la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) fa també que el seu protagonista, un jove d'uns vint-i-cinc anys, travessi la ciutat en una sola jornada, de punta a punta, de primera hora, a la piscina, a la nit en un polígon industrial, i s'insereixi en els seus pensaments i la visió del món que l'envolta en una mena de dietari familiar que Lluïsa Cunillé situa en temps de pandèmia i que titula «L'últim dia», els espectadors ja sabran per què al cap d'una hora d'un relat que alterna majoritàriament la primera persona i que, després d'un breu intermedi musical que fa de rerefons de la paraula amb l'últim «Andante sostenuto de la Sonata DV960» de Shubert, passi a la tercera persona, un salt dins el registre poètic que l'autora ja ha practicat en alguna altra de les seves obres com «Après moi le déluge».

[dissabte, 13.07.24]
Un tram de la muralla medieval de Barcelona i un dels portals d'entrada es descobreixen arran de les obres de reurbanització de la Rambla
Durant les obres de reurbanització de La Rambla, s’han descobert restes arqueològiques significatives de la muralla medieval que protegia la ciutat. Els treballs de control arqueològic, previstos en el projecte, han identificat un tram de muralla i un portal d’entrada a l’actual Plaça del Teatre, davant del Teatre Principal. Aquestes restes corresponen al tancament original de La Rambla, construït entre finals del segle XIII i mitjans del segle XIV. Els treballs en curs han permès documentar un tram de la muralla medieval de mitjan segle XIV, i s’està treballant per documentar un dels portals d’entrada a la ciutat, específicament el Portal de Trentaclaus o dels Ollers, situat a l’actual Carrer dels Escudellers, que creua la Plaça del Teatre. Per motius de viabilitat, com l’arbrat i el trànsit de vehicles, aquestes feines es realitzaran en diversos trams. Les excavacions encara estan en marxa, per tant, no s’han descobert totes les restes. També s’ha trobat un altre tram de muralla a l’extrem nord de La Rambla, a prop de Plaça de Catalunya. Tot i que es tracta d’un tram petit i poc visible, la muralla conserva fins a tres metres d’alçada. La muralla procedeix d'una situació històrica de l’any 1285. Durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran va ordenar la fortificació urgent de Barcelona amb murs de tàpia i torres de fusta, excepte per la part de mar. Finalitzat el conflicte, el Consell de Cent va assumir la tasca de fortificar degudament la ciutat, convertint-se en la primera gran obra pública a càrrec d’aquesta institució. El nou llenç defensiu va incloure portals ja existents com Boqueria, Portaferrissa o Jonqueres, i va afegir-ne de nous, com el Portal Nou l’any 1295. La Rambla formava part d’aquest perímetre emmurallat de principis del segle XIV, que incloïa zones com Plaça Catalunya, Plaça Urquinaona, Passeig de Sant Joan, Carrer Trafalgar, Arc de Triomf i Parc de la Ciutadella. Amb motiu d’un altre conflicte bèl·lic, aquest cop amb Castella l’any 1357, el Consell de Cent va decidir millorar les muralles de finals del segle XIII, incloent l’adquisició de tres pedreres a la muntanya de Montjuïc i el reforçament del perímetre de la ciutat vella, exceptuant el Raval. Els treballs constructius a la Rambla foren especialment complexos, incloent el trasllat de la riera.

[divendres, 12.07.24]
El Gran Teatre del Liceu i els seus col·lectius musicals arriben a un acord per a la renovació dels drets audiovisuals que desbloqueja la paràlisi de la plataforma audiovisual entre altres iniciatives
El Patronat del Gran Teatre del Liceu ha aprovat l'acord per a la renovació dels drets audiovisuals de l’Orquestra i el Cor del Liceu, els col·lectius musicals estables del Teatre. Aquest acord, resultat de la determinació de totes les parts implicades, reflecteix la voluntat comuna d'establir uns acords a llarg termini que permetin enfocar el futur de la institució de manera ambiciosa en l’àmbit audiovisual, així com d’accessibilitat de tots els públics. L'acord significa que els col·lectius artístics cedeixen al Gran Teatre del Liceu —de manera conjunta i exclusiva— tots els seus drets d'explotació (reproducció, distribució, comunicació pública i posada a disposició interactiva) per qualsevol mitjà i modalitat, incloent internet. Aquesta cessió de drets té una vigència de deu anys, amb pròrrogues de cinc anys, i abasta l’àmbit territorial universal i per tot el temps de protecció dels drets fins a la seva entrada en el domini públic. Aquesta entesa dóna llum verda a reprendre tota l’activitat audiovisual del Liceu, així com la difusió del concert “Clàssica a la platja”, a la platja de Sant Sebastià, i que es retransmet a través de Betevé, Canal 33 i Catalunya Música. Aquest acord també obre la porta a la reactivació de la programació de Liceu+Live. A partir de la temporada que ve, també es reprenen les retransmissions radiofòniques. En termes econòmics, l'acord consta d'una part fixa, que va en la línia dels acords dels últims deu anys, i s’hi incorpora una part variable depenent dels ingressos generats per la plataforma audiovisual. El contracte establert s'ajusta al marc normatiu i pressupostari vigent, respectant el principi de prudència financera de la institució i la legislació comunitària de propietat intel·lectual.

[dijous, 11.07.24]
Soroll shakesperià sota els til·lers del Nord
La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys de la seva iniciativa popular d'oferir cada juliol una versió d'alguna de les moltes obres de William Shakespeare, a l'aire lliure, de manera gratuïta —s'accepten wallets voluntaris al datafon de la companyia i cash en efectiu a la maleta—, amb els espectadors al voltant de la rotonda de minúscules grades, cobertes per l'ombra del bosc de til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona. En aquesta ocasió d'aniversari li toca el torn a «Molt soroll per res», que la companyia ja va adaptar en una versió d'Israel Solà l'any 2014. Deu anys després, doncs, i amb quinze d'història a les espatlles, doblet d'aniversari, però amb una versió renovada, ara a càrrec de Jaume Viñas, tot i que a partir de la mateixa traducció de Salvador Oliva. La companyia s'ha inspirat en la sèrie nord-americana «The White Lotus», de Mike White, ambientada en un hotel de vacances amb conflictes i trifulgues entre hostes i empleats [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però, tot i que l'adaptació es permet anacronismes amb referències d'artilugis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del mateix Shakespeare, encara que amb una mirada contemporània i un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte i que fa les delícies dels espectadors, atenció!, de totes les edats. Els veterans, perquè veuen el que hi ha en la lletra petita de cadascun dels personatges. I els més petits, perquè la rotonda i les accions a vegades esbojarrades dels intèrprets els transporta a un espectacle de carrer amb aires de clowns.

[dimecres, 10.07.24]
Un escorxador amb parets de vidre
Qui avisa no és traïdor. I el director i dramaturg polonès Krzysztof Warlikowski (Szczecin, Polònia, 1962), fundador del Nowy Teatr de Varsòvia, —que debuta a Catalunya amb aquesta obra— posa els espectadors en guàrdia des del primer moment en aquesta adaptació de l'obra de l'escriptor australià d'origen sud-africà, John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) quan desvela que la tal Elizabeth Costello, una escriptora de gran prestigi i reconeixement internacional de qui sentiran parlar molt durant tota la representació i que dóna part del títol a l'espectacle, no és un personatge real sinó que és un personatge de ficció inventat per l'autor, Premi Nobel del 2003, de qui les obres en les quals es basa aquest muntatge teatral es troben traduïdes al català, així com la major part dels seus altres títols [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Només això fa que l'adaptació polonesa tingui una certa familiaritat amb aquells espectadors que hagin passat alguna vegada com a lectors per la literatura de John Maxwell Coetzee. I si alguns han llegit concretament les obres que integren l'adaptació escènica, doncs més que millor perquè cal advertir que el muntatge no fa cap concessió ni una, ni en contingut ni en extensió, amb una primera part llarga, molt llarga, de gairebé dues hores i mitja, i una segona part molt més accessible d'una hora i deu minuts.

[dimarts, 09.07.24]
El cinema català va perdre durant el 2023 un 45% d'espectadors amb 2.216.912 espectadors en relació a l'any anterior que n'havia congregat més de 4 milions
Durant el 2023, el cinema català va congregar 2.216.912 espectadors davant els més de quatre milions que va aconseguir reunir el 2022, cosa que representa un 45% menys d’entrades venudes. Cal tenir en compte que el 2022 hi va haver un èxit que va acaparar pràcticament una sola pel·lícula, l’animada «Tadeu Jones 3: La taula maragda», que va acumular gairebé 2 milions d’espectadors i més d’onze milions d’euros. El 2023, segons el balanç presentat ahir per l’Acadèmia del Cinema Català, no es va donar el cas de cap pel·lícula que arribés a congregar molt de públic, sobretot familiar. La pel·lícula més taquillera, segons l'Acadèmia de Cinema Català va ser »El mestre que va prometre el mar», dirigida per Patrícia Font i amb Enric Auquer en el paper del mestre republicà Antoni Benaiges, assassinat per milicians falangistes al començament de la guerra civil espanyola, una efemèride que precisament aquests dies s'ha tancat a Montroig del Camp amb el viatge dels infants de l'Associació Benaiges vinguts des de Madrid i Granada per veure el mar. Aquesta pel·lícula va tenir prop de 300.000 espectadors i va recaptar 1,7 milions d'euros. Va ser nominat a 5 premis Goya i va guanya el premi del públic dels Premis Gaudí. L'any 2023 es van estrenar a les sales 55 títols catalans, 9 menys que l'any anterior en què hi havia també una bona representació de documentals.

[dilluns, 08.07.24]
Buscant l'home perfecte o tastant el gust de l'amor
La perfecció no existeix. Però després de 100 intents ininterromputs per trobar l'home perfecte durant 24 hores, el personatge de Virgínia potser no podrà dir mai més el mateix. O potser sí. Qui sap si al cap de les cent trobades s'haurà convençut que la perfecció portada al límit és una utopia. L'actriu María Hervàs (Madrid, 1987) s'ha posat en la pell de Virgínia i ha acceptat el risc de mantenir-se en escena durant 24 hores, 1.440 minuts seguits —només amb breus descansos d'un quart d'hora cada 120 minuts—, per rebre en un cubicle de color roig encès la visita de 100 homes diferents que, durant una escena que acostuma a no sobrepassar els 8 o 9 minuts va repetint el mateix esquema, que no vol dir el mateix guió perquè la improvisació forma part del joc en relació a la personalitat, les intencions, l'empatia i la connexió que s'estableix entre ella i els candidats [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Es tracta d'una experiència teatral singular i arriscada, que es barreja també amb la cinematografia amb dues càmeres mòbils que projecten primers plans i una càmera fixa que enquadra l'espai escènic.

[diumenge, 07.07.24]
Anem tirant d'estètica
Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”. El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Lluny queden les adaptacions que a la dècada dels anys setanta, entre el 1971 i el 1976, va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya. Tota una altra seqüència de mirades al cavaller de Joanot Martorell.

[dissabte, 06.07.24]
Refregit de mongetes tendres
Han passat deu anys des de la seva estrena i la posterior versió cinematogràfica. Deu temporades seguides amb el teatre ple a Madrid i una intensa gira per diversos escenaris. No ho pot dir tothom. Parlen de 2 milions d'espectadors fins ara amb el musical «La llamada». Ja han passat per Barcelona en dues ocasions i hi tornen per tercera vegada. L'eufòria de l'auditori no s'ha esgotat. Els Javis, com es coneixen els autors i guionistes Javier Ambrossi (Madrid, 1984) i Javier Calvo (Madrid, 1991) —parella a la vida real— tenen una flaca per la mirada mística. Recentment han tornat a tocar el tema diví amb la sèrie «El Mesías» (Movistar+) on un enigmàtic Albert Pla feia cara d'espantar les criatures. Hi ha fenòmens difícils de qualificar. Aquest n'és un. «La llamada», en teatre el 2013 i en cinema el 2017, fa una mirada al passat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Quan es despenja el quadre amb el retrat del papa polonès Joan Pau II (un dels papes amb el pontificat més llarg: 27 anys a la trona des del 1978 al 2005, quan va morir) un pensa que ha plogut molt des d'aleshores. I en el camp de la religió, de com s'entén l'amor romàntic i del feminisme, encara ha plogut més. Més aviat es podria dir que ha diluviat. Però «La llamada» té un paraigua gegant ben estès i es mulla poc, potser com tocaria fer-ho a un quart llarg del segle XXI. Però els Javis més aviat fan com si sentissin ploure. Sota l'embolcall de Déu, parlen del primer amor i de l'encegament i la submissió per aquest amor de l'adolescència encara ingènua. I juguen amb la feblesa de dues adolescents en un campament regentat per monges prop de Segovia que busquen la llibertat, s'escapen de nit, beuen més del compte amb vodka inclòs, esnifen una mica, tenen mòbil amb poques megues, tiren d'Spotify i aspiren a fer un duet musical que, paciència per als espectadors, esclatarà com cal al final del xou, gairebé amb un embolcall de cabaret.

[divendres, 05.07.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el juny del 2024 amb 28.341.416 visitants que han fet 62.229.262 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de juny del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de maig del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.341.416 visitants i 62.229.262 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.678,4 visites de pàgines (11,21 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 19 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.549 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dijous, 04.07.24]
La Biblioteca de Catalunya digitalitza la col·lecció Joan Salvat-Papasseit amb motiu del centenari del poeta disponible a la Memòria Digital de Catalunya
La Biblioteca de Catalunya ha digitalitzat la documentació de la col·lecció Salvat-Papasseit que conserva en el seus fons i que es pot consultar en línia a la plataforma Memòria Digital de Catalunya. Els documents que formen la col·lecció Salvat-Papasseit són de procedència diversa, familiar o d’altres fons de la Biblioteca de Catalunya, i de diferent tipologia, com ara fotografies, correspondència o primeres edicions. Es destaca sobretot un conjunt de postals que el poeta va adreçar a les seves filles Salomé i Núria des dels sanatoris on va estar ingressat per la tuberculosi que li va causar la mort. L’Any Joan Salvat-Papasseit, impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a través de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), commemora el centenari de la mort de l’escriptor amb la voluntat de difondre la seva obra, tant en prosa com en vers, però també de donar a conèixer la dimensió humana de l’artista, el seu entusiasme vital, el seu pensament i compromís social i la seva tasca d’articulista. Durant tot el 2024 s'han programat diversos recitals poètics i espectacles, a més de presentacions de novetats bibliogràfiques, exposicions, actes acadèmics, conferències i activitats diverses en festivals, biblioteques, centres culturals, ateneus, llibreries i centres educatius.

[dimecres, 03.07.24]
Escalivada de fades cuinada amb herbes de bosc
Per als que no van veure el muntatge «Billy's Violence», dins el Festival Grec'21, però aleshores al Teatre Nacional de Catalunya, la Needcompany del director Jan Lauwers —trenta anys d'història— ha servit una sessió contínua en un únic dia amb aquest primer espectacle i el segon, «Billy's Joy», la cara i la creu d'una mateixa manera d'entendre el teatre i també una oportunitat per als espectadors del Grec'24 per passar en quatre hores —amb entreacte inclòs— d'un menú agre a un menú dolç. Si «Billy's Violence» estava carregat de sang i fetge —sempre sota els auspicis de William Shakespeare—, el nou muntatge, «Billy's Joy» ve endolcit de comèdia. I la comèdia —que sempre amaga un fons de tragèdia— admet tota mena de recursos: des de les màscares als titelles —un magnífic cap d'ase amb morro i llengua mòbil inclosos— i del vestuari de gènere fantàstic i la corriola de pista a la disfressa gegantina d'ós, un ós que no és com aquell vell ós de la Vall Ferrera, que buscaven els excursionistes pirinencs de l'últim quart de segle XX i que no trobaven mai —avui ja no és tan difícil topar amb un ós al Pirineu!— sinó un ós que es permet saltar a la platea i ofegar amb una angoixant abraçada algun espectador com si fóssim en una festa de citypark o d'aniversari d'alguna criatura d'escola bressol [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Sort en tenim, en aquesta segona part amb «Billy's Joy», de la sempre agraïda presència del polifacètic músic, compositor i actor Maarten Seghers, que fa de mestre de cerimònies d'aquest conte de fades, inspirat, sobretot en les fades d'«El somni d'una nit d'estiu» —d'aquí ve el cap de titella gegant d'ase— i la resta de fades tant d'altres peces de Shakespeare com de la creació lliure de la companyia belga Needcompany.

[dimarts, 02.07.24]
Un crític de teatre francès denuncia l'actriu i dramaturga catalana Angélica Liddell per injúries contra ell en una de les escenes de l'espectacle «DÄMON. El funeral de Bergman»
El periodista i crític teatral francès Stéphane Capron ha denunciat la dramaturga i actriu catalana Angélica Liddell (Figueres, 1966) per injúries públiques emeses en la seva última obra «DÄMON. El funeral de Bergman', que ha obert el Festival d'Avinyó i que es veurà dins el Grec 2024 al Teatre Lliure del 19 al 21 de juliol. Stéphane Capron, que treballa a la ràdio pública France Inter i és fundador del mitjà especialitzat en les arts escèniques Sceneweb, és esmentat i citat per Liddell en un fragment en què carrega de manera furibunda contra diversos crítics detractors, un ofici que en general l'escriptora i actriu catalana considera cruel, banal i innecessari. Liddell s'alinea així amb el que pensava el difunt director suec Ingmar Bergman, de qui Liddell és admiradora i que homenatja en aquesta nova producció, fidel al seu estil transgressor. Al crític francès Stéohane Capron li dedica algunes floretes com “cabró” i “merda”, qualificatius que han portat el periodista a presentar una denúncia, segons ha informat el diari Libération, en què reclama a més que les injúries siguin retirades de l'obra. El Sindicat Professional de la Crítica Dramàtica de França també ha emès un comunicat per remarcar que, igual que es dóna suport a la llibertat de creació, la crítica és lliure d'escriure i expressar els seus punts de vista d'acord amb la llibertat de premsa. Consideren que en adreçar-se directament a un d'ells, Angélica Liddell atempta contra la integritat moral de l'afectat. Posteriorment, Angélica Liddell, en un col·loqui amb el públic, es va refermar en la seva opinió i va dir que li encataria donar uco de puny a algun crític. Liddell pensa que la crítica és perjudicial per a la creació perquè moltes vegades s'uneix, segons ella, al criteri més ranci de pensament per penalitzar certs discursos estètics. Precisament, Angélica Liddell va ser distingida amb el Premi de la Crítica Catalana pel seu anterior espectacle.

[dilluns, 01.07.24]
El mirador de la Torre de Collserola de Norman Foster inaugurada el juny del 1992 es torna a obrir al públic després d'haver tancat arran de les restriccions de la crisi del coronavirus
El mirador públic de la Torre de Collserola torna a ser accessible als visitants des del 3 de juliol. Les visites tenen lloc de dimecres a diumenge, amb un preu de 5,60€ per a l'entrada general, amb algunes bonificacions. La torre de telecomunicacions Norman Foster, considerada una de les creacions més icòniques de l'arquitecte, estava tancada al públic des de la crisi del coronavirus. Coneguda popularment com la Foster, està ubicada al turó de la Vilana de la serra de Collserola, de 288 metres d’alçària des de la base, 20 dels quals excavats i és l’estructura més alta de la ciutat. La vista panoràmica és excepcional. El mirador de la Torre de Collserola se situa a la desena planta, a 115 metres de la base i a 560 metres del nivell del mar. Amb una superfície d’uns 200 m2 i unes vistes de 360 graus, des de la talaia es pot veure tot Barcelona i rodalies fins a una distància de 70 quilòmetres en bones condicions climatològiques. S’hi accedeix mitjançant un elevador panoràmic vidrat, acabat de renovar, en un ascens d’uns dos minuts. Les visites són gestionades pel parc d'atraccions del Tibidabo des del 2007, després de la concessió que el 1989 va fer l'Ajuntament de Barcelona d'ús dels terrenys per 50 anys a la companyia propietària de la torre, constituïda el 1987 i participada per la Generalitat –a través del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI)–, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Cellnex i Telefónica. Les visites es poden fer sense reserva prèvia coincidint amb l'hora d'obertura del parc. Per al projecte de la torre, s'hi van presentar Norman Foster, Santiago Calatrava, Ricardo Bofill i el duet Carles Buxadé&Joan Margarit, tal com es pot veure ara en una exposició de tots ells al vestíbul. La Torre Foster va ser una de les icones dels Jocs Olímpics de Barcelona i es va inaugurar un mes abans d'aquest eseveniment després de construir-se en un temps rècord de dos anys.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS | JUNY | BITS JULIOL | | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |