[dimarts, 14.07.26]
Una partida de cartes no combat la solitud
Els Kulunka Teatro són com un poema amb cames, si se'm permet la llicència. I creadors i portadors d'uns capgrossos que tenen la virtut d'entendrir els espectadors com si fossin personatges de carn i os. Ho vam constatar de seguida quan els vam descobrir aquí, ja fa més de deu anys, amb el seu primer espectacle, «André & Dorine», que ara també ha format part de la trilogia que dins el Grec'26 omple el juliol del Teatre Condal, amb aquest, «Solitudes», que es veu aquí per primera vegada, i el següent, «Forever», reposició provinent d'un Grec anterior. Fa la impressió que els dramaturgs i creadors de Kulunka Teatro, provinents del País Basc, primer pensen i escriuen el guió d'una tragicomèdia i, quan la tenen, fan un “delete” que esborra tot el text del disc dur i es queden amb el gest, la impressió, la potència del mut, la mirada de tristesa, la mirada provocativa o la mirada de felicitat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El gest i qualsevol petit efecte de so, d'algun objecte que vola, d'una presència que no hi és —la d'un gos, per exemple, lligat a la llarga corretja—, el vol de la gavina que no es veu mai, el mar del fons, l'urna de les cendres... A «Solitudes», els Kulunka Teatro fan una mirada tant poètica com realista a la xacra de la solitud. Per posar-nos al dia, només a Barcelona, es calcula que, dades de padró, més de 350.000 persones més grans de 65 anys viuen soles, cosa que fa que la ciutat sigui una de les més envellides d'Europa. I d'aquestes persones, es calcula també que un 20%, com a mínim, viu sota el llindar de la pobresa.

[dilluns, 13.07.26]
Ni rastre de les terres gastades
El poeta, dramaturg i crític estatunidenc Thomas Stearns Eliot, conegut amb el nom literari de T.S. Eliot (San Luis, Misuri, 1888 - Londres, 1965), va publicar «The Waste Land» el 1923, «La terra gastada», en la versió catalana. Considerat un dels poemes emblemàtics del segle XX, Eliot hi reflecteix, després de la Primera Guerra Mundial, el desengany que es va apoderar de la societat occidental, cosa que Eliot exposa amb una reflexió sobre el sentiment de la pèrdua, el trencament i la decadència. En aquesta tesi es basa la part cantada i musical d'aquest espectacle de l'artista multidisciplinar sud-africana Ntando Cele (Durban, Sud-àfrica, 1980) que li serveix també per adoptar una part del títol que va fer cèlebre T.S. Eliot el 1923, «Wasted Land» o «Terra perduda», o «Terra gastada», si respectem la versió catalana de Joan Ferraté. Si no volem fer teatre, podem fer performances. I això és el que fa Ntando Cele, que presenta també dins el Grec'26 un altre espectacle, però de petit format, «SPAfrica», al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquí, en aquesta «Terra perduda» o «Terra gastada», la performance s'ha menjat una part davantera de la grada del Teatre Lliure com a escenari amb una estesa de piles de roba usada que farien l'alegria de les botigues d'Humana i que afavoreixen una escenografia acolorida que va ampliant el seu cromatisme gràcies a una profunda il·luminació al servei també d'un videomapatge que transporta els espectadors a un paratge erm, rogenc, cremat, apocalíptic —llàstima de no afegir-hi uns fotogrames actualíssims de les Gavarres ennegrides—, justificació de la denúncia que Ntando Cele vol fer amb la seva performance: “El món que deixem com a llegat és un munt de fems”.

[diumenge, 12.07.26]
¿Una fàbrica de títols o una pedrera de persones?
Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l'aprovat que sembla que podria tenir l'Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d'haver copiat uns treballs, el dilema d'una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident. I quan la mare de l'Izan s'entrevista amb la directora de l'institut perquè necessita un paper que justifiqui a l'avançada que el seu fill aprovarà el curs, perquè el club de futbol el pugui contractar, és quan més salta a la vista el fenomen Lamine Yamal i la síndrome, no de Newton, sinó la del barri de Rocafonda que és el paradigma de l'oportunitat de sortir de la migradesa de l'infern per tocar el cel de la riquesa.

[dissabte, 11.07.26]
Meditar amb la tortugueta i esclafar-se la closca en l'intent
Segona temporada, ara al Teatre Goya, de la comèdia «Una bufetada a temps», de Marta Buchaca, que es va estrenar a La Villarroel, amb Ramon Madaula, Montse Guallar, Sara Diego, Marc Rius i Eudald Font. En aquesta reposició l'actriu Sara Diego ha estat substituïda per l'actriu Clara de Ramon, mentre que Sara Diego ha estrenat a La Villarroel una altra comèdia relacionada també amb l'educació, «Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares, una altra aposta que augura una llarga temporada en cartellera. Pel que fa a «Una bufetada a temps»: La comèdia catalana ben feta està d'enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d'un futur que pinta negre. En un moment que els professionals de l'ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l'administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d'educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d'aire fresc [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I que es faci, a més, confrontant, per un incident puntual d'un infant de 8 anys descobert pels mestres de l'escola, per una banda l'avi i l'àvia paterns, a la ratlla dels seixanta-i-tants, i per l'altra el pare i la mare de la criatura a la ratlla dels quaranta-i-tants, no necessita gaires explicacions més perquè el ganxo penetri de seguida en el subconscient de la gran majoria dels espectadors, siguin de la generació que siguin i tant si han estat avis, pares o si estan a punt de ser-ho.

[divendres, 10.07.26]
La coincidència a classes de dibuix de Joan Miró amb Antoni Gaudí i l'admiració del pintor per l'arquitecte reviu amb una exposició a la Casa Batlló
Aquesta admiració la va manifestar el pintor Joan Miró (1893-1983) diverses vegades i la Casa Batlló l’ha recollida ara en una exposició coorganitzada amb la Fundació Joan Miró. La mostra desvela aquesta connexió a través d’obra original pictòrica i escultòrica de Miró. I amb facsímils de cartes com l’enviada a Llorens Artigas. A l’exposició hi ha un tercer personatge que s’incorpora al diàleg: el fotògraf Joaquim Gomis (1902-1991), que va retratar Miró. També en plans tancats i en detall l’obra d'Antoni Gaudí (1852-1926). D’aquí el títol de l'exposició: «Gaudí, Miró, Gomis: deconstructed». El fotògraf va reproduir el pintor, per exemple, al terrat de la casa Batlló o accedint al Park Güell. O a Mont-roig del Camp, on Miró va passar llargues temporades. La Fundació Joan Miró ja havia fet una exposició semblant l’estiu del 2019 en les seves pròpies instal·lacions. La novetat és que aquesta vegada l’exhibició a la segona planta de la casa Batlló incorpora digitalitzacions, portades a terme per l’estudi londinenc Tomorrow Bureau, de les escultures seleccionades de Miró per reproduir-les en grans pantalles. Amb l’ajuda de la IA s’ensenya al públic amb imatges animades el procés de creació de cadascuna. Miró i Gaudí no van parlar mai entre ells, malgrat que cap al 1910 assistien a classes de model al natural al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. El pintor, amb poc més de 17 anys; Gaudí, ja quasi arribant als 60. “Nosaltres érem uns nois joves i ell un senyor gran, però venia a dibuixar com un de nosaltres. Era un home modest, hi anava com un aprenent i això diu molt de la seva moral”, va explicar en un reportatge Miró. L’admiració és tal que el pintor li va dedicar una sèrie de gravats per homenatjar-lo, dels quals es poden veure uns quants a l’exposició.

[dijous, 09.07.26]
Joc de màscares analògiques
Una de les tendències més recents en certes exposicions immersives és que et convidin a calçar-te un aparell voluminós que et transporta a una realitat virtual fins al punt que acabes de perdre el món real de vista i et trobes immers en un palau de segles passats, unes termes romanes, uns animals de gènere fantàstic o envoltat de personatges històrics que, si goses tocar-los, se't fonen com un bolado. M'imagino com es diverteixen els monitors d'aquestes exposicions interactives quan veuen els moviments dels usuaris dels aparells que es mouen mig a les palpentes com si juguessin al joc de la gallineta cega. Faig aquesta comparació perquè el que proposa el reconegut director, dramaturg, il·luminador, figurinista i escenògraf italià Romeo Castellucci (Cesena, Emília-Romanya, Itàlia, 1960) és precisament l'altra cara de la realitat virtual com si, en un rampell romàntic, tornés a l'analògica amb un joc de màscares que repten els espectadors a viure allò que la mínima visibilitat dels forats dels ulls els permeten imaginar [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El Festival Grec sempre es guarda a la màniga alguna sorpresa minimalista que és com una perla amagada entre altres propostes empeltades de grandiositat i efectes espectaculars. Aquesta anomenada “performance” de Castellucci n'és una. Situada a la Sala Raval del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) —on ja s'hi va veure també en un festival anterior els Cabo San Roque amb la seva recreació sonora sobre el món de Mercè Rodoreda—, ara, durant un cap de setmana, Romeo Castellucci ha convidat en sis sessions d'uns tres quarts d'hora, grups de quaranta espectadors disposats a viure o millor, com diu el títol, a creure en les màscares.

[dimecres, 08.07.26]
Els àngels de Wilde
Hi ha obres que no serien el que són si no fos per qui les interpreta. Hi ha obres que, sense ser expressament d'encàrrec, encaixen a la perfecció amb la manera d'actuar de l'intèrpret, la manera de dir i la manera de fer sentir l'ànima de la història amb la profunditat com la que requereix extreure tot el que hi ha de rerefons en la novel·la «El retrat de Dorian Gray», que l'escriptor irlandès Oscar Wilde (Dublín, Irlanda, 1854 - París, França, 1900) va publicar el 1890 —l'única novel·la del seu catàleg de dramaturg i poeta—, primer en una revista i, un any després, revisada, retocada, autocensurada per recomanació d'assessoria i mig ampliada, en suport editorial [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tot i així, l'escàndol provocat pel contingut de la novel·la no va evitar un dels primers judicis contra la llibertat de gènere que va portar Oscar Wilde a la presó. No és aquest, però, l'únic ni el principal motiu de l'obra «El retrat de Dorian Gray» sinó el reflex d'una lluita interna del protagonista contra la inevitable fatalitat de l'envelliment que per a Dorian Gray és una tragèdia personal que l'arrossega a l'abisme i que converteix la trama en una mena d'història d'aires gòtics: mentre el quadre, el retrat vaja, de Dorian Gray pateix el llast de l'envelliment, ell —com si hagués pactat amb l'infern— té el privilegi de mantenir la seva joventut i la seva bellesa.

[dimarts, 07.07.26]
El cinema català ha obtingut xifres rècord el 2025 amb 124 llargmetratges projectats i 4,5 milions d’espectadors a les sales catalanes i espanyoles
Aquestes són les dades fetes públiques per l’Acadèmia del Cinema Català. L’informe, elaborat per l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), assenyala una tendència a l’alça a l’última dècada en la participació minoritària de productores catalanes (20%), mentre que les pel·lícules amb participació única o majoritària representen el 72% del total. La coproducció continua sent la fórmula predominant. De les 124 pel·lícules qualificades, 93 van ser coproduccions, entre les quals destaquen 47 coproduccions internacionals, un 15% més que l’any anterior. En termes de pes relatiu de la producció catalana al conjunt de l'Estat espanyol, els films de ficció representen el 34% del total, quatre punts menys que l’any anterior, i també disminueix la quota dels documentals, que passa del 21% al 19%, mentre que en animació representen el 62,5% de la producció espanyola d’aquest gènere. Pel que fa al pressupost, segons l'estudi de l'Observatori de la Producció Audiovisual, el 58% de les pel·lícules analitzades es van situar a la franja d’entre un i quatre milions d’euros, amb 32 títols, la xifra més elevada dels últims tres anys. I creixen les produccions de pressupost mitjà, especialment a la franja d’entre 0,5 i 2 milions d’euros, com també un augment dels films amb pressupostos d’entre cinc i sis milions. Les pel·lícules catalanes qualificades l’any passat i estrenades fins al 31 de maig del 2026 van superar els 4,5 milions d’espectadors, un 22% més que les produccions qualificades l’any anterior i unes xifres semblants a les del 2022, però encara lluny dels registres anteriors a la pandèmia. Aquest creixement es deu principalment al bon comportament de les coproduccions internacionals.

[dilluns, 06.07.26]
Estoc de parrussos amb talent
Quan una companyia adverteix els espectadors amb el que es poden trobar, qualsevol precaució que prengui l'auditori és inútil. Si el servei del SEM —l'ambulància del pilot lluminós i la sirena— fa guàrdia als afores d'un teatre, és que potser aniran maldades de debò. I si el programa de mà o la informació del web desvela sense embuts —o aixeca més expectatives de les que tocaria— que l’espectacle que veureu inclou “autolesions, sang, agulles, llums estroboscòpics i representacions o descripcions explícites de violència física o sexual”, n'hi ha per fugir cames ajudeu-me [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle multidisciplinar, o millor dir-ne potser la macroperformance d'«Ophelia's got talent» de la dramaturga, directora, coreògrafa i ballarina austríaca Florentina Holzinger (Viena, Àustria, 1986) és la proposta d'autos que respon a totes aquestes advertències. Espectacle nascut a Berlín fa quatre anys, amb l'aura i l'etiqueta de garantia de la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, reforçat ara amb una altra performance, la de la campana gegant de l'autora a la Biennal de Venècia en representació d'Àustria, no és estrany que sigui una o potser l'aposta més agosarada de l'anomenat teatre internacional del Festival Grec 2026 i que fos també la proposta esperada amb la mateixa il·lusió que les criatures esperen el tió i els reis mags i, al damunt, se'ls creuen, beneïts per la més ingènua i feliç de les innocències.

[diumenge, 05.07.26]
La paradoxa del vaixell de Teseu
L'actor i dramaturg argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, Argentina, 1975), format i establert a Madrid, després de perdre el seu pare el 1977, amb la dictadura del colpista militar Jorge Rafael Videla i arran de la dramàtica desaparició de fins almenys 9.000 resistents i dissidents argentins, té una sensibilitat especial per la injustícia i la immunitat del feixisme de tots els colors. El pes de la pròpia història personal de Juan Diego Botto es reflecteix, com ja ha fet en alguna de les seves altres interpretacions tant de teatre com de cinema, en aquesta mirada tocada de sensibilitat durant més de 100 minuts sobre l'assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme colpista contra el govern de la República espanyola del 1936. La història és encara tan oberta que no fa encara ni quatre anys una de les descendents de García Lorca, la seva neboda Gloria García Lorca (Nova York, 1945), repetia el que és per ara la veu oficial de la família: Intentar buscar i recuperar les restes de García Lorca on va ser afusellat, entre Viznar i Alfacar, el 18 d'agost del 1936, juntament amb el mestre republicà Dióscoro Galindo i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, per a la família, seria trencar amb la memòria del que realment va passar. Allà el van matar i allà el van enterrar. És, diu la família, un símbol de tants afusellats i víctimes del franquisme [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle «Una noche sin luna», que fa una al·legoria d'aquella nit sense lluna de l'agost del 1936 de l'afusellament, és una barreja de la veu del poeta García Lorca, a partir d'entrevistes, textos, poemes o discursos i també de l'especulació sentimental i literària que fa el mateix Juan Diego Botto, autor del text, i de la imaginació amb què imprimeix el final tràgic del poeta.

[dissabte, 04.07.26]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el juny del 2026 amb 33.558.462 visitants que han fet 71.428.296 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de juny del 2026, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de juny del 2026, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (26 anys, 8.071 edicions) de 33.558.462 visitants i 71.428.296 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.875,4 visites de pàgines (11,21 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 24 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.201 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[divendres, 03.07.26]
Es troben unes fotos inèdites de la fotògrafa Gerda Taro en un arxiu de les Brigades Internacionals de la Guerra Civil Espanyola
Les fotos s'han trobat a l'arxiu militar rus de Moscou de les Brigades Internacionals de la Guerra Civil Espanyola durant una consulta de documentació dels historiadors David Gesalí i David Íñiguez que tenen viculació amb l'Associació d'Aviadors de la República i amb la Universitat de Barcelona. Quan van trobar una foto quadrada on apareixia aparentment una miliciana, van concloure amb seguretat que es tractava de la fotògrafa Gerda Taro, que va cobrir la Guerra Civil Espanyola on va morir presuptament atropellada per un tanc republicà. Podria ser que la foto fos d'autoria del seu company, Robert Capa. Els dos investigadors catalans treballen en un estudi sobre l'aviació i els bombardejos de la guerra civil. En aquest estudi, van col·laborar amb les autoritats russes per identificar i localitzar els pilots soviètics que hi van morir. Fruit d'aquest treball, van tenir accés als arxius militars, que habitualment són molt restringits. En relació a les fotos de Gerda Taro, un brigadista explica a les seves memòries de la batalla de Brunete («The Shattered Dream», Alexander Szurek), que podria correspindre a un dinar i amb tota probabilitat podria ser Robert Capa. Per clasisficar cronològicament les fotos, el departament especialista en Gerda Taro adverteix que cal detallar els moviments de la parella Gerda Taro i Robert Capa i esbrinar amb quina càmera es van fer, identificar els militars, els indrets dels combats i tots els indicis que apareixen a les fotos que també van trobar a Moscou al fons del general Walter. Els investigadors catalans han identificat el cotxe que apareix darrere de Taro, un Madford Alsace Cabriolet del 36, el que portava el general Walter. També, el tinent Karchevski que és qui organitza l'àpat per encàrrec del general Walter, fins i tot el cotxe on anava Gerda Taro, a més d'altres caps militars i ubicacions. Algunes de les fotos trobades porten escrit al dors "Villanueva de la Cañada", la localitat on Taro va tenir l'accident que li va provocar la mort. Va ser el 25 de juliol de 1937 quan Taro es va enfilar al cotxe del general en un moviment de retirada de les tropes republicanes després d'estar fent fotos dels combats. A partir d'aquí hi ha versions diferents des de la que diu que va caure i la va atropellar un tanc o que el vehicle va bolcar. En qualsevol cas, va tenir ferides molt greus. Va ser trasllada a l'hospital d'El Escorial on va morir l'endemà amb només 26 anys. La troballa de les fotos obre la porta a trobar també els seus últims rodets que fins ara no s'han pogut localitzar.

[dijous, 02.07.26]
Tres filles i una mare, quatre dimonis per a un pare
El refranyer popular és ple de sentències ancestrals que, per molt populars que siguin, avui no passarien el filtre de la discriminació i la desigualtat. Aquesta n'és una. La que pregona com si res que tres filles i una mare no són cap altra cosa sinó quatre dimonis per a un pare. No sé si el jove dramaturg, director i actor francès Baptiste Amann (Avinyó, Provença, França, 1986) té coneixement d'aquest refrany popular català que ha fet fortuna també en francès quan diu: “Trois filles et leur mère sont quatre diablesses pour le père”. Si no el coneix, és evident que el desenllaç de la seva tragicomèdia «La truita» s'hi apunta clarament. I no dic res més perquè cal que els espectadors arribin al desenllaç pel seu compte i sense coneixement de causa [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Al cap d'un parell d'hores —que llisquen amb un ritme sempre enjogassat i ple de sorpreses—, la trama fa un tomb inesperat passant de la comèdia franco-catalana a la tragèdia universal. I tot l'auditori, que s'ha esplaiat durant més de la meitat de l'obra amb una bona dosi de rialles i somriures, manté ara l'alè suspès pels esdeveniments, els estirabots i els impromperis que tots els personatges de «La truita» es llancen com si fossin sagetes de tir amb arc —i ja sabran també els espectadors perquè parlo d'arc i de sagetes—, sagetes enverinades que alteren la vida d'aquesta família d'origen mitjà i benestant —pare i mare a la seixantena llarga amb un canvi d'urbà a rural ecològic— amb tres filles que ja campen pel seu compte, amb èxits professionals les tres, amb respectives parelles i, dues d'elles, les més grans, amb criatures de mesos, en contrast amb la més petita, nòmada, fotògrafa premiada, lesbiana, i sense ganes de portar fills al món.

[dimecres, 01.07.26]
L'avantsala al més enllà encara té un nom: senyor Alzheimer
Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, «André & Dorine», un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia encara jove, que des del 2010 passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer. Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Estructurada en brevíssimes escenes, l'obra va mostrant l'anar i venir d'una relació que es deteriora progressivament i que enganya l'espectador des d'una presumpta proposta d'humor, amb petits gags que pouen en la vida quotidiana de la parella. Però ben aviat l'humor mostra la seva doble cara i les rialles de l'auditori es van apagant lentament mentre l'alè es corglaça i l'espurneig de l'emoció de molts espectadors s'amaga en la foscor de la sala.

[dijous, 31.07.25]
El Grec treu banya i puja a la muntanya
Balanç del Festival d'Estiu de Barcelona Grec 2025: El Grec o Festival d'Estiu de Barcelona és, sobretot, un festival de muntanya. Les dades del balanç d'aquest 2025 ho tornen a constatar com ha passat una edició darrere l'altra: els espais de la corona de Montjuïc (Teatre Grec, Teatre Lliure, Mercat de les Flors) —allò que un dia l'alcalde Pasqual Maragall va somniar que podria ser la frustrada Ciutat del Teatre— són els que congreguen més espectadors i els que aconsegueixen una millor mitjana, sobre el 90%, amb algun 100% particular. En canvi, els espais de ciutat es queden amb un 68% d'ocupació [article íntegre a la revista digital Clip de Teatre]. Si be és cert que pel que fa a Montjuïc, l'amfiteatre és el que més capacitat d'espectadors té i això va pujar la mitjana, també cal no oblidar que aquesta edició, que ha limitat notablement els espectacles de teatre a l'aire lliure, ha perdut uns 11.000 espectadors en relació a l'any anterior perquè la nova direcció, en mans de Leticia Martín, ha escurçat força el nombre d'espectacles i ha donat prioritat a l'amfiteatre per a espectacles musicals o d'un sol dia, en comptes de monopolitzar l'amfiteatre per a assajos i muntatge dels espectacles teatrals. Mitja dotzena menys d'espectacles en aquest espai han fet baixar la balança perquè, si hi ha un espai que gairebé s'omple sempre al 100%, aquest és el de l'amfiteatre.

[dimecres, 30.07.25]
El dolor genera dolor
El director portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, ha tancat les estrenes teatrals del Festival Grec 2025 amb la seva obra «Hécube, pas Hécube», una aproximació al clàssic grec d'Eurípides fusionat amb una qüestió radicalment i dissortadament d'actualitat allà i aquí: el maltractament o l'abús en un centre d'acollida del govern a un infant de 12 anys, diagnosticat d'autisme. De seguida, el cas del fill d'una actriu de la companyia —la que protagonitza el paper d'Hécuba dins de la ficció que està assajant aquest clàssic— es relaciona amb el recent escàndol de l'anteriorment anomenada aquí la DGAIA catalana i l'abús a una nena acollida al centre. Són dos casos diferents, com si Tiago Rodrigues no hagués volgut anar més enllà, potser pensant que exageraria en la seva mirada si arribava a parlar d'abús sexual i s'ha limitat a l'agressió física. Per això s'ha quedat en un cas de maltractament que, atenció als matisos lingüístics al llarg de la trama, no vol dir el mateix que mal tracte. Els monitors d'infants d'acollida poden tenir i justificar, diuen, mal tracte, però no poden justificar el maltractament [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle «Hécube, pas Hécube» té la virtut de fusionar la tragèdia grega amb el que es pot anomenar també la tragèdia contemporània. Aquest pas d'un espai temporal a un altre es fa només matisat amb un gruix d'il·luminació, més blanca quan es parla del moment actual i més fosca quan es parla de l'Hécuba clàssica. Els personatges o els intèrprets són sempre els mateixos —domina el vestuari negre de tall clàssic— i contrasta l'ambientació sonora amb peces del compositor afroamericà, cantant, guitarrista i pianista rei del soul, Otis Redding, mort d'accident aeri als 26 anys (Dawson, Geòrgia, EUA, 1941 - Lake Monona (accident aeri), Madison, Wisconsin, EUA, 1967), però considerat un dels músics més importants de la música soul.

[dimarts, 29.07.25]
El Festival Grec 2025 tanca les estrenes teatrals amb la Comédie Française a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc i amb l'obra Hécube, pas Hécube» de Tiago Rodrigues director del Festival d'Avinyó
El Festival Grec 2025 arriba a la recta final amb l'última estrena teatral del certamen, l'obra «Hécube, pas Hécube», de Tiago Rodrigues, director del Festival d'Avinyó, que ha creat amb la Comédie Française i que s'ha representat dures nits a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc. És la primera col·laboració d'aquest director portuguès, conegut ja a Catalunya perquè va portar el «Ricard III» de Joan Carreras a Avinyó, amb la Comédie Française i també és el primer director no francès que s'ha posat al capdavant del veterà Festival d'Avinyó, potser perquè els temps, els culturals també, estan canviant. En aquesta ocasió, amb «Hécube, pas Hécube», Tiago Rodrigues s'adreça als espectadors i barreja la tragèdia atemporal d'una troiana amb una dona d'avui, actriu i mare, que pateix turments similars als de l'heroïna grega que interpreta. L'espectacle es va veure a Avinyó i després de Barcelona es representarà al Festival d'Epidaure de Grècia.

[dilluns, 28.07.25]
La rehabilitació de l'hotel racionalista Cala Vinya redescobreix l'arquitecte Antoni Bonet Castellana que va projectar diferents edificis al Cap de Salou
Antoni Bonet Castellana prestigiós arquitecte racionalista català, té algunes de les seves obres escampades pel cap de Salou, al costat del mar, amb edificis impregnats per la llum que va enyorar des del seu exili a Amèrica, com recorda la seva filla Victòria. Alguns dels apartaments i construccions que va idear, quan amb prou feines començava l’eclosió del turisme, semblen voler camuflar-se amb el paisatge, entre el verd dels pins i el blau del mar. A Cala Vinya (1962), Antoni Bonet Castellana (Barcelona, 1913-1989), va crear un hotel en aquell temps de 70 habitacions. L’establiment es va anar degradant sense respectar el llegat i va acabar tancant les portes el 2003. Tot va canviar el 2018, quan un empresari hoteler local, Albert Savé, va veure una oportunitat en un edifici abandonat que va comprar gairebé a preu de solar. Les obres, amb una inversió de cinc milions d’euros, van culminar aquest estiu amb la reobertura de l'Hotel Cala Vinya, amb cent habitacions, però respectant l’estructura original i inspirant-se en els preceptes bàsics de l’arquitectura de Bonet Castellana gràcies a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (URV) que ha comissionat la creació d’un espai d’interpretació, concebut com un petit museu, on es respira la seva manera de concebre l’arquitectura, senzilla, però amb una personalitat molt marcada. Coincidint amb la capitalitat cultural que té aquest any Salou, s'està pensant en fer visites guiades i una ruta pel llegat de l'arquitecte racionalista, vinculat a Salou perquè la seva dona era de la ciutat de Reus i hi estiuejaven habitualment.

[diumenge, 27.07.25]
Una intervenció artística i tecnològica transformarà el llarg i tenebrós transbord del metro de l'estació de Passeig de Gràcia entre les línies L3 i L4
Les persones usuàries del transbordament de metro a l’estació de Passeig de Gràcia aviat podran gaudir d’una experiència musical única que combina el món digital i el món analògic a través d’un sistema interactiu de creació sonora. El projecte Ars Gràcia s’aplicarà durant tres mesos a partir del mes de novembre com a prova pilot en el marc del repte llançat per TMB, a través de la Fundació Bit Hàbitat i conjuntament amb la Fundació Barcelona Music Lab. En el marc dels actes de commemoració del Centenari del metro, es va fer una nova convocatòria d’ajuts per trobar solucions innovadores i creatives, a través de la música, que milloressin l’experiència d’usuari en un dels transbordaments més representatius de la xarxa per convertir 35 dels seus 237 metres de distància en un espai més amable per les persones usuàries. La intenció és transformar un dels intercanviadors més llargs, coneguts i concorreguts del metro de Barcelona en un espai més amable, acollidor i dinàmic. El projecte guanyador es basa en el desenvolupament d’una intel·ligència artificial anomenada Ars, que crearà música i vídeo en base a la presència dels usuaris i les interaccions que generin al llarg d’un tram del transbordament. Cada persona es convertirà en una nota musical que s’integrarà en els canviants patrons sonors, visuals i batecs lumínics que recorreran l’espai interior del passadís, tot generant un ambient audiovisual amable i en constant mutació. Ars Gràcia és una proposta d’Artificia, plataforma catalana de promoció i difusió de l’ús de la intel·ligència artificial a les arts, amb el suport de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial, Kreomúsica i l’Associació de músics del carrer i del metro de Barcelona. El projecte rebrà 50.000 euros de finançament, un 80% del total, aproximadament, més un premi de 3.000 euros.

[dissabte, 26.07.25]
FiraTàrrega deixa de convocar el programa de Suport a la Creació i reforça el caràcter d'exhibició i mercat internacional de les arts escèniques de carrer
En una mena de reflexió que fa tornar als orígens, l'edició de FiraTàrrega d'aquest 2025, que tindrà lloc de l'11 al 14 de setembre, deixarà de convocar el programa de Suport a la Creació a través del qual ha coproduït més de 160 espectacles des del 2007. La fira aposta ara pel seu caràcter originari d’exhibició i mercat internacional de les arts escèniques a l’espai públic. La 45a edició té una programació de 54 espectacles estructurats en sis grans blocs: Gran format; Connectar; Carrer internacional; Noms referents; Talents emergents i Peces discursives. Entre les companyies previstes de FiraTàrrega 2025 hi ha Agrupación Señor Serrano, Campi qui Pugui, Cia. Vero Cendoya, Companyia Albert Vidal, Escarlata, Nico Baixas, Ponten Pie o Zum Zum Teatre. L’espectacle inaugural serà a càrrec de Teatres de Campanya —Marc Salicrú amb la tercera entrega de les seves interferències: «Interferència 03». Com a novetat de FiraTàrrega —tot i que no és cap novetat en el sector teatral— hi haurà una nit de monòlegs amb intervencions d'Alba Segarra, Març Llinàs, Godai Garcia, Andrés Fajngold, Oye Sherman i Marc Sarrats. El 35% dels 54 espectacles són estrena absoluta. Un 61% de les companyies hi actuaran per primera vegada. I el 72% dels espectacles són de carrer, un 24% en recintes de sala i un 4%, en espais no-convencionals.

[divendres, 25.07.25]
Una filmació inèdita en color recupera el concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona, seixanta anys després
L'enregistrament mostra dos minuts i mig del concert del 3 de juliol de 1965 que inclouen fragments de cinc cançons i imatges de l’ambient a la plaça. Es tracta del document visual més valuós que es conserva de l’actuació del grup aquí. La pel·lícula, de dos minuts i mig de durada, va ser enregistrada en 16 mm per un espectador anònim que va assistir al concert des de la pista, la zona de localitats més cara (400 pessetes, en un moment en què el salari mínim era de poc més de 2.000 pessetes). El document mostra imatges de l’ambient a la plaça abans de l’aparició dels Beatles. S’hi pot veure l’actuació d’un dels grups teloners, els Modern Jazz Dancers, que ballen i fan acrobàcies al ritme de l’Orquesta Florida, també present a la primera part de l’espectacle. En un moment clau del document es veuen John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr sortint a l’escenari al costat del presentador, el popular Torrebruno, mentre afinen els instruments. L’anàlisi de les imatges ha permès identificar cinc cançons interpretades durant el concert: Twist and Shout, She’s a Woman, Can’t Buy Me Love, Baby’s in Black i Long Tall Sally. El públic, format en gran part per joves, mostra un entusiasme desbordant. La família propietària, que vol mantenir l’anonimat, ha dipositat la filmació a la Filmoteca de Catalunya per raons de conservació.

[dijous, 24.07.25]
Primera estrena de «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda de la companyia La Veronal i Marcos Morau a la Biennal de Venècia abans que obri la temporada del Teatre Nacional de Catalunya
La companyia La Veronal, dirigida pel coreògraf Marcos Morau, estrena la seva nova producció inspirada en «La mort i la primavera», de Mercè Rodoreda, a la Biennal de Venècia. L’espectacle s'estrena els dies 1 i 2 d’agost al Teatro Malibran. Posteriorment, inaugurarà la temporada 2025-2026 del Teatre Nacional de Catalunya, a la Sala Gran, l'endemà de la Mercè, el 25 de setembre. La proposta de La Veronal s’endinsa en l’univers intens i simbòlic de la novel·la pòstuma de Rodoreda, considerada una de les seves obres més radicals i poètiques. Aquesta aliança entre dansa contemporània i literatura catalana dona forma a una experiència escènica profunda i reveladora. L’espectacle «La mort i la primavera» és una producció de La Veronal, Teatre Nacional de Catalunya, Biennale di Venezia 2025 i Centro Danza Matadero de Madrid, amb autoria de La Veronal; idea i direcció artística de Marcos Morau; coreografia del mateix Morau en col·laboració amb els intèrprets: Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal i Marina Rodríguez. Segons Marcos Morau, «La mort i la primavera» és profundament irreligiosa. No hi ha llei de vida perquè la vida té més poders que lleis. El món cruel i atemporal de la novel·la és també una al·legoria dels mals del món, dels estralls i feixismes de la modernitat: perquè presenta la Història com el resultat d'una horrible sordesa a la música secreta de tot allò viu; perquè exhibeix una humanitat opressora i oprimida, sempre abocada a fer el pitjor ús possible del potencial de generació, vida, mort i descomposició que la natura li proporciona.

[dimecres, 23.07.25]
Conte poètic per a un infanticidi cruel
Al director, cineasta i escriptor suís Milo Rau (Berna, 1977) li va la marxa, la marxa de la violència escènica, vull dir. Pel seu currículum el coneixereu: «Hate Radio», «The Civil Wars», «La Reprise. Histoire(s) du théâtre», obres vistes aquí en els últims anys. Acabat d'arribar del Palau dels Papes del Festival d'Avinyó, després del macro i singular espectacle sobre l'escabrós cas de Gisèle Pelicot, que ha sacsejat la grandeur de França —un espectacle que Milo Rau amenaça de fer també a Barcelona— ha presentat dins el Grec'25 un altre dels seus espectacles de rerefons de violència i terror: «Medea's Kinderen». Si el Festival Grec, en comptes de ser un festival eclèctic —i a vegades “avorridet” per segons quin tipus de teatre— fos el festival sanguinari de cinema de genere fantàstic de Sitges, el cineasta Milo Rau s'hi sentiria com un peix a l'aigua, o millor dit, com un tauró a l'aigua!, i els amants del gènere, esclar, també [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però, atenció!, perquè en aquest espectacle de ressò clàssic, «Medea's Kinderen», creat per donar la veu a intèrprets joves —sis infants i adolescents en dues companyies alternatives per raons de la llei que regula la feina actoral en menors— hi ha més llegenda mediàtica sobre una pretesa violència que no pas l'escenificació real de la violència escènica perquè el que fa Milo Rau, amb un enorme mestratge de la seva feina, és fusionar les seves dues disciplines, el teatre i el cinema, a partir d'una història tràgica real del 2007, ocorreguda a la ciutat belga flamenca d'Ostende, d'una mare i els seus cinc fills, a qui assassina, i que Milo Rau relaciona amb la història clàssica de Medea.

[dimarts, 22.07.25]
El nou projecte del Liceu Mar vol potenciar l’activitat educativa del Petit Liceu així com impulsar la creació contemporània amb l’establiment del Centre Internacional d’Òpera de Nova Creació
El Gran Teatre del Liceu, el Port de Barcelona i les administracions que formen part del Consorci —el Ministeri de Cultura espanyol, la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona— han fet públic el concurs d’arquitectura per a la contractació dels serveis de redacció del projecte. La missió de Liceu Mar és ser un pol creatiu i un motor de dinamització cultural, amb propostes innovadores i col·laboratives que repensin què vol dir ser un centre d’òpera en ple segle XXI. El Liceu Mar vol potenciar l’activitat educativa i del Petit Liceu, així com impulsar la creació contemporània amb l’establiment del Centre Internacional d’Òpera de Nova Creació. També preveu fixar una temporada estable de dansa i programar òperes en formats diversos, com ara barroques, de cambra o musicals. La localització de Liceu Mar es concreta en la zona de servei del Port de Barcelona, concretament al Port Vell, en un àmbit d’actuació de forma poligonal. Preveu una superfície estimada d’uns 9.000 metres quadrats, amb el detall complet de les superfícies i requeriments recollit als plecs tècnics i l’àmbit d’ordenació contempla una superfície total d’actuació d’uns 32.000 m2. S’estima que la posada en marxa de la segona seu al Port Vell sigui a l’any 2032, subjecte a l’evolució del projecte.

[dilluns, 21.07.25]
El projecte «Òh!Pera» estrena al Gran Teatre del Liceu dins el Festival Grec 2025 tres creacions de petit format de joves autors contemporanis
Dins la programació del Festival Grec 2025, torna al Gran Teatre el projecte «Òh!pera». Microòperes de nova creació amb l’estrena absoluta de tres òperes de petit format que es presenten durant la mateixa vetllada, en dos passis (18h i 19.30h), els dies 25, 26 i 27 de juliol. Les obres seleccionades en aquesta quarta edició són «La vergonya, la panerola i El Corte Inglés», amb música de Sirah Martínez i llibret de Clàudia Cedó; «Ikaria», de la compositora Ariadna Alsina i la llibretista Anna Pazos; i «Estètica i massacre», amb partitura de Carles Prat i text de Carlota Gurt. Els tres equips estaran dirigits per Mercè Vila Godoy, Berta Prieto i Oriol Pla. El projecte «Òh!Pera» fomenta l’experimentació i l'aprenentatge de joves estudiants de diferents disciplines de disseny de la ciutat, a través d’una experiència real de creació operística tot generant espais sòlids on es pugui investigar en el camp de l’òpera contemporània. Aquest any són tres les òperes de petit format —o microòperes— concebudes per ser presentades durant una mateixa vetllada, un projecte que dirigeix Àlex Ollé (artista resident del Liceu, membre fundador de La Fura dels Baus) i que és una coproducció del Liceu i de la Regidoria de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona a través del Disseny Hub Barcelona. En les seves tres temporades anteriors, «Òh!pera» ha produït 11 microòperes de 30 minuts, i hi han treballat al voltant de 160 alumnes i 65 professionals, a més dels equips tècnics i artístics del Gran Teatre del Liceu.

[diumenge, 20.07.25]
La plataforma que reivindica la protecció de la Casa Vallmanya de Fancesc Macià a Alcarràs critica que la declaració de bé cultural d'interès nacional arriba tard i quan l'edifici està gairebé en runes
La Generalitat de Catalunya ha declarat bé cultural d'interès nacional la Casa Vallmanya, l'edifici d'Alcarràs (Segrià) on el president Francesc Macià passava llargues temporades. Finalment serà considerat un lloc històric per les importants decisions polítiques que s'hi van prendre. El govern català argumenta que el valor patrimonial de la Casa Vallmanya recau en el fet de ser el lloc on es van prendre decisions polítiques transcendentals per a la història contemporània de Catalunya, com el complot de Prats de Molló o la fundació del partit Estat Català. Les seves estances, segons el govern, són el testimoni d'estades oficials de Macià com a president de la Generalitat i de reunions amb polítics, personatges rellevants i amb la premsa d'aquell moment. El 2008, l'Ajuntament d'Alcarràs ja la va declarar bé cultural d'interès local, sense que s'hi fes res, cosa que l'ha portat gairebé a un estat ruïnos. Ara, la decisió del govern català amplia aquesta protecció sense que determini tampoc què cal fer-hi. Per la plataforma que fa anys que en reclama la restauració, la decisió de la Generalitat arriba tard, perquè l'edifici està en molt mal estat, i es queda curta, perquè en deixa fora part de la finca. Finalment, reclama al govern que apuntali urgentment l'edifici i que li passi la factura de les obres al propietari. La Casa Vallmanya és una construcció cartoixana del segle XVII, un dels pocs exemples de casa pairal al Segrià. Va ser residència ocasional de la família Macià Lamarca des de finals del segle XIX, quan Agapit Lamarca, propietari de la finca i pare d'Eugènia Lamarca (dona de Francesc Macià), va dur a terme una gran reforma arquitectònica de les antigues estances cartoixanes. Després de ser incendiada durant la Guerra Civil, l'interior de la casa ha tingut diverses modificacions. En època de la Generalitat republicana, la Casa Vallmanya va esdevenir un lloc institucional, com si fos una segona residència del Palau de la Generalitat. L'anomenat Avi Macià hi va impulsar mesures pioneres en l'àmbit de l'educació, la cultura i la justícia social.

[dissabte, 19.07.25]
Lo riu és vida
La sèrie «Delta» que, malgrat que s'ha emès pel canal tradicional de TV3, es pot avançar i recuperar íntegra amb els 6 capítols de tres quarts cadascun a la plataforma 3Cat, és un cant a les Terres de l'Ebre embolcallat, esclar, per un guió de David González i Laia Foguet, ell també director de la sèrie d'intriga en clau de thriller, sense que s'hi faci massa sang i amb l'opció que, en alguns moments, es vegi venir per on aniran els trets. Però, en aquest cas, les febleses o convencions que pugui tenir el guió —que no és sinó un de tants relats del gènere negre actual— queden compensades per tres elements que acaben dominant tota la sèrie. Primer element d'interès: el càsting dels intèrprets, encapçalat per les actrius Raquel Ferri, en un perfil desconegut en ella que la consolida també cinematogràficament (una pescadora que es converteix en promotora de turisme fluvial) i l'actriu Meritxell Calvo, també amb una expressivitat molt ben aconseguida (una periodista que persegueix el cas de la desaparició d'una jove ecologista italiana), acompanyats d'altres actors i actrius prou coneguts pels espectadors, no només els televisius, sinó també els teatrals: Pep Tosar, Quimet Pla, Oriol Genís, Xavier Capdet, Maria Rodríguez Soto, Xavier Boada, Ramon Vila o les aparicions llampec de l'actriu Mercè Comes i l'actor Pablo Derqui [comentari íntegre de la sèrie El cafetó]. Segon element d'interès: pel retrat documental que fa del paisatge espectacular de les Terres de l'Ebre i, sobretot del delta, que dóna títol a la sèrie, en un estil cinematogràfic que ha agafat volada des que es pot filmar amb drons des de l'aire, tal com fan habitualment moltes sèries de gènere negre dels països nòrdics. I tercer element: l'opció linguística, absolutament respectuosa amb el dialecte de l'Ebre, no només amb una simulació occidental, com passa tantes vegades, sinó també amb una acurada construcció morfològica i amb un treball d'enriquiment de vocabulari.

[divendres, 18.07.25]
Roda el món i torna a Mare Coratge
Una de les versions vistes aquí de l'obra «La mare Coratge i els seus fills», de Bertolt Brecht (Augsburg, 1898 – Berlín Oriental, 1956) és la que Mario Gas va dirigir l'any 2001 al Teatre Nacional de Catalunya. Versionar «La mare Coratge i els seus fills» o qualsevol altra obra de Bertolt Brecht ha comportat fins ara rebre prèviament el vistiplau de la fundació familiar de l'autor. És així com, aquell 2001, a la Sala Gran del TNC, Mario Gas va canviar el típic carro de la mare Coratge per una camioneta atrotinada que traginava com un camàlic l'actriu Vicky Peña, encapçalant un repartiment extens, d'acord amb l'exigència de la nòmina de personatges de l'obra. La versió que la directora multidisciplinar Lisaboa Houbrechts (Hasselt, regió flamenca de Bèlgica, 1992) ha fet ara de «La mare Coratge i els seus fills», que ella ha deixat amb el títol reduït «Moeder Courage», en neerlandès —llengua que es combina amb l'hebreu i amb la majoritària de l'espectacle que és el francès— ha hagut de passar pel vistiplau dels hereus de Brecht [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'esfera gegantina, doncs, que protagonitza el muntatge i substitueix el vell carro, la reducció considerable d'intèrprets deixant només els que li semblen essencials —a l'original n'hi ha més de vint-i-cinc i aquí es redueixen a vuit—, la nitidesa coral dels càntics originals de Paul Dessau, escrits el 1949, l'aportació musical amb guitarra elèctrica, el bassal d'aigua per on es mouen els intèrprets i la llicència de la directora de fer que els tres fills de la mare Coratge no siguin tres fills biològics sinó d'acollida del carrer, sembla que avanci en certa manera allò que a partir de l'estiu del 2026 quedarà lliure de drets —en farà setanta de la mort de l'autor— i tothom en podrà disposar sense haver de demanar permís als hereus ni buscar el vistiplau de les adaptacions que es vulguin fer.

[dijous, 17.07.25]
La facturació global de la indústria catalana de la música en directe el 2024 ha assolit la xifra rècord de 242 milions que representa un 21% més que l'any anterior
L’Anuari de la Música 2025, coeditat per ARC i Grup Enderrock, ha presentat l’estat de la qüestió del sector musical català. Segon aquest estudi, la música en viu quadruplica la facturació en una dècada; la facturació global de la indústria catalana del directe el 2024 ha assolit la xifra rècord de 242 milions, un 21% més respecte als 200 milions del 2023; la nova xifra de rècord multiplica per quatre la facturació del 2014, ara fa deu anys, que va ser de 61 milions; la mateixa tendència es registra en la quantitat de concerts celebrats a Catalunya amb un augment del 12% fins a 23.433 bolos, més del doble del 2014; la xifra d’espectadors també ha tingut un creixement moderat del 4% finsa 19,2 milions, superant per dues vegades i mitja el públic de fa una dècada [dades completes a l'Anuari de la Música]. Però Catalunya perd el lideratge de grans concerts per darrere de Madrid. En el Top25 de grans concerts celebrats a Barcelona i Madrid, la capital espanyola ha venut més del doble de tiquets (71%) que la catalana (29%). El 2024 la Comunitat de Madrid amb 185 milions d’entrades venudes (+96%) ha fet perdre el lideratge de Catalunya amb 139 milions (-9%). Una de les causes és que l’Estadi Olímpic ocupat pel Barça i el Camp Nou en obres han impedit que s’hagin pogut celebrat grans concerts al llarg de tot l’any. La gestió directa de drets d’autor als Països Catalans s’ha mantingut com l’any anterior en 44,3 milions d’euros. Tot i això, Catalunya ha patit una davallada dels 21% del ingressos, especialment de la música popular, a diferència del creixement del País Valencià i les Balears.

[dimecres, 16.07.25]
El director d'orquestra Antoni Ros-Marbà debuta als 88 anys amb la seva primera òpera com a compositor amb dues funcions semiescenificades
L'òpera «Benjamin a Portbou» és un encàrrec del Gran Teatre del Liceu i s’estrena amb dues funcions semiescenificades (19 / 21 juliol), amb la directora d'escena Anna Ponces, dirigides pel mateix compositor, Antoni Ros-Marbà que, amb 88 anys, retorna al podi liceista. «Benjamin a Portbou» està concebuda a partir del llibret en anglès de l’actor, músic i professor de cant Anthony Carroll Madigan i s’inspira en la vida del filòsof i crític literari Walter Benjamin, que, presumptament, es va suïcidar a un hotel de Portbou on havia fugit escapant-se de la persecució nazi. Segons el compositor i director Antoni Ros-Marbà, escriure l'òpera «Benjamin a Portbou», la primera del seu catàleg ere una assignatura pendent en la seva llarga trajectòria musical. L’ampli repartiment de l'òpera està encapçalat pel tenor Peter Tantsits en el paper de Walter Benjamin, la soprano Ruth González (Stefan Benjamin), la mezzosoprano Laura Vila (Dora Pollack Benjamin), la soprano Marta Valero (Hannah Arendt), el baríton Joan Martín-Royo (Gerhard Scholem), el tenor David Alegret (Bertolt Brecht) i la soprano Serena Sáenz (The Angelus Novus).

[dimarts, 15.07.25]
La Diputació de Barcelona va encarregar dos estudis per dictaminar si la pntura trobada en una tela de Lola Anglada era una obra inèdita de l'autora
La pintura en qüestió no havia estat mai catalogada, però se li ha atorgat un títol «Dona amb llimones», després que en un procés habitual de restauració es trobés darrere de la coneguda pintura de Lola Anglada, «Noies a la vinya». Lola Anglada (Barcelona, 1892 - Tiana, 1984), a més d'escriptora de contes per a infants, és considerada l'artista catalana clau de l'art i la il·lustració del segle XX. La pintura descoberta per atzar havia estat amagada durant dècades darrere de «Noies a la vinya», en la qual feien feines de conservació a càrrec del Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. La pintura, de fet, es va descobrir el 2021, en el moment de revisar i reemmarcar l'obra «Noies a la vinya», que havia de ser cedida al Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, on s'exposa actualment, però no havia estat feta pública fins ara a l'espera del convenciment de l'autoria un cop fetes les anàlisis corresponents. La pitura descoberta mostra una dona amb cabell negre amb un vestit lila llarg i un davantal blanc, fent de fardell de les llimones, en un pati enjardinat amb llimoneres, flors rosades i testos blaus. La pintura fa la impressió de no estar acabada i sense la signatura, però els estudis encarregats remarquen que l'estil, la temàtica i la paleta cromàtica la vincula sense dubte a Lola Anglada amb semblances amb una altra seva, «Mare i nena a la vinya». Per fer aquests dos estudis s'ha optat per un d'estilístic, a càrrec de Montserrat Castillo, historiadora i crítica d'art, especialista reconeguda en l'obra d'Anglada, i un d'analític, dut a terme per Núria Guasch, restauradora del Grup de Recerca en Conservació-Restauració del Patrimoni de la Universitat de Barcelona. El fons artístic de Lola Anglada, que té més de 2.900 obres entre dibuixos, pintures i llibres il·lustrats, el custodia la Diputació de Barcelona a qui l'autora el va cedir. Algunes s'han dipositar en diversos museus com el Museu Maricel de Sitges o el Vinseum de Vilafranca del Penedès.

[dilluns, 14.07.25]
Tribut a Sarah Kane amb seqüeles de Rubens
La dramaturga, escriptora, actriu, directora i creadora multidisciplinar brasilera Carolina Bianchi (Porto Alegre, Rio Grande do Soul, Brasil, 1984), que va estrenar dins el Grec'23 el primer capítol de la seva anunciada «Trilogia Cadela Força», titulada «La Núvia i el Bona Nit Ventafocs», distingida aquest any amb el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia 2025, és actualment, amb la seva companyia Cara de Cavalo, un dels noms imprescindibles en la majoria de teatres i festivals europeus per les seves propostes sobre l'exploració de la teatralitat que s'insereixen en la radicalitat sense veure's encongida pels tabús. Si en aquell primer capítol del 2023, el reclam per als espectadors era que l'actriu es drogava en plena funció —i era veritat—, ara el reclam és menys cridaner perquè, com que l'estrena absoluta ha estat a Barcelona dins el Grec'25 abans de moure's per Europa, encara no hi ha hagut temps per expandir mediàticament que el segon capítol de la trilogia manté el clima de violència patriarcal, però sense el realisme en propi cos del primer capítol [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquí, en aquest «The Brotherhood (La germandat)» tot és més aparent, més teatral, vaja, i fora de simular una masturbació amb consolador en escena de la mateixa actriu o projectar en pantalla gran un primer pla del seu parrús, Carolina Bianchi pretén fer creure ingènuament que s'ofereix oberta de cames a un director que entrevista —subtil ironia sobre els egos i el poder de segons quins directors lloats pel gremi, la crítica i el públic—, però en una escena pretesament de porno light més falsa que “un duro sevillano”.

[diumenge, 13.07.25]
Dagoll Dagom abaixa definitivament la persiana amb l'última funció de «Mar i cel» al Teatre Victòria i la notícia d'una cessió dels drets a una nova productora i el projecte d'una versió cinematogràfica
El final no pot ser millor per a un comiat com el que fa la companyia Dagoll Dagom després de cinquanta anys de trajectòria en el teatre musical i la producció televisiva. Amb l'última funció de «Mar i cel» al Teatre Victòria, la companyia ha fet públic que aviat s'anunciarà la signatura d'una cessió dels drets a una nova productora i també el projecte d'una versió cinematogràfica del musical. Pel que fa a aquesta quarta revisió de «Mar i cel», Dagoll Dagom [crítica de l'estrena a la revista digital Clip de Teatre] ha reunit 337.000 espectadors des de la primera funció el setembre del 2024. N'ha fet 304 funcions durant 44 setmanes ininterrompudes a més de 33 funcions amb escolars que han reunit 36.949 espectadors joves més. «Mar i cel» es va estrenar el 1988 amb guió de Xavier Bru de Sala i composició d'Albert Guinovart, sota la direcció de Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Bozzo, en aquesta quarta versió s'ha mantingut només com a director fundador. Des del 1988, el musical ha fet 1.600 funcions amb 1,6 milions d'espectadors (1.556.535). Del 1988 al 1990, van veure el musical 350.000 espectadors. En la gira de Madrid, Bilbao i Saragossa (en versió espanyola) es van reunir 191.000 espectadors. La versió del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya, que va continuar el 2006 al Teatre Victòria, va obtenir 325.000 espectadors. Una nova gira a Maddrid, Valèncic i Mallorca amb 85 funcions hi va afegir 36.540 espectadors. «Mar i cel» ha estat el mirall de moltes generacions d'actors i cantants que amb els anys han anat agafant el relleu dels personatges. La primera protagonista del musical va ser l'actriu Àngels Gonyalons.

[dissabte, 12.07.25]
Viatge al·lucinogen a Grand Canyon
Diguem-ho d'entrada i amb la més bona intenció del món: fa la sensació que darrere del guió definitiu de l'obra «Grand Canyon», de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), hi ha algunes subtrames que s'han quedat al disc dur —o entre bastidors— potser esperant una nova oportunitat del que l'autor ha definit com la trilogia americana. Per exemple, segons la sinopsi del programa de mà: ¿què passa amb la idea inicial d'arrencar amb un accident mortal després d'una festa a casa d'un polític que pertany a una poderosa família de la burgesia barcelonina? Sí que en l'imaginari de personatges absents n'hi ha un de poderós, de tendència feixista, però no s'hi aprofundeix més i, a més, tot passa en un indret inconcret de la Catalunya interior o, com a mínim, de la Catalunya perifèrica. Una carretera, una taverna, la casa dels protagonistes (suggerent escenografia tripartita de Max Glaenzel). Fa calor, molta calor. Catalunya també té el seu Far West particular. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] I més interrogants: ¿què hi ha darrere del personatge de la prostituta russa de carretera, a banda de ser una mena de camell, —angelical, això sí!—, que habita sota el fanal groc en una mena de cova de peregrinació de la majoria dels altres personatges, com aquell qui va a adorar una marededéu? I posats a demanar més: ¿què ha estat de la vida de la parella protagonista, el Pere (Joan Carreras) i l'Àngela (Mireia Aixalà), a banda de la frustració de no arribar a ser, ell, un músic de rock, i ella, veure's enclaustrada en la feina d'encarregada d'un centre comercial d'autovia, amb la soga el coll que arrosseguen els dos, com dos personatges perdedors davant el món?

[divendres, 11.07.25]
Mirar Roald Dahl a través de l'espiell del gegant
No és un biopic, però ho podria ser. Sí que el personatge és l'escriptor Roald Dahl, però podria ser un altre, fins i tot anònim, i l'interès del debat de l'obra «Gegant», del jove autor anglès Mark Rosenblatt, seria el mateix perquè l'autèntic protagonista d'aquesta obra, ni que ho sembli, no és Roald Dahl sinó l'etern conflicte obert entre Israel i els seus contraris i la controvèrsia que les seves accions polítiques i militars genera als ulls del món. El muntatge, la primera versió que es fa fora del Regne Unit després de l'èxit a partir de l'estrena la tardor del 2024 amb tres premis Olivier, se situa en una tarda estiuenca de l'any 1983, enmig del conflicte de l'atac d'Israel al Líban i el ressò d'una de les seves matances. Però també aquí es podria dir que la qüestió de fons no és només intemporal sinó que, en aquests moments, s'insereix directament en el conflicte obert entre Israel i els palestins de Gaza —hi hauríem d'afegir també l'atac a l'Iran— i en els milers de morts que la seva invasió a la Franja ha provocat com a reacció, això sí, a l'atac i segrest terrorista de Hamàs del 7 d'octubre del 2023 [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Mark Rosenblatt fa una especulació literària basada en fets reals sobre un fet anecdòtic en la immensa obra literària de Roald Dahl: les reaccions a una ressenya o crítica publicada per ell sobre el relat «God Cried (Déu va plorar)», de Tony Clifton, arran del setge de Beirut oest per l'exèrcit israelià durant la guerra del Líban del 1982. Roald Dahl hi deia, entre altres declaracions: “No sóc antisemita. Estic contra Israel”. I hi rebla el clau culpant tots els jueus de les dèries bel·licistes del govern d'Israel.

[dijous, 10.07.25]
La pel·lícula «La quimera de l'or» de Charles Chaplin obté una nova vida després de la restauració que s'ha fet en la qual ha participat la Filmoteca de Catalunya
Cent anys després que s'estrenés, es poden tornar a veure a la gran pantalla les desventures d'un buscador d'or a Alaska que no té cap sort trobant el metall preciós, però que s'acaba enamorant d'una jove. «La quimera de l'or» és una de les grans pel·lícules de la història del cinema i aquesta versió restaurada va tenir la seva estrena mundial a la secció de clàssics del festival de Canes. Fa més de 20 anys que la Cineteca de la capital de l'Emília-Romanya té relació amb els hereus de Chaplin per el seu llegat fílmic. A Bolonya hi ha els grans especialistes en restauració de pel·lícules i van creure que seria un encert recuperar «La quimera de l'or» coincidint amb el centenari de la seva estrena, el 1925. És una feina molt complicada perquè la majoria de les còpies han desaparegut. D'entrada, perquè la gran majoria de les cintes d'aquella època eren de nitrat de cel·lulosa, un material molt delicat i molt inflamable. Però també perquè Charles Chaplin va fer el 1942 una versió sonora del film i ell mateix es va ocupar d'eliminar moltes de les còpies mudes anteriors. Des de Bolonya es va localitzar la còpia a Catalunya, que és en nitrat i el material és tan delicat que en cap cas pot sortir de les instal·lacions del centre de Conservació i Restauració que la Filmoteca té a Terrassa, a les instal·lacions del Parc Audiovisual de Catalunya. Primer s'ha de treure dels magatzems refrigerats a dos graus que hi ha als subterranis del centre. Després d'uns dies d'aclimatació tèrmica, els restauradors poden començar la feina. Una feina quirúrgica i molt delicada. D'aquesta còpia digitalitzada, el laboratori L'Immagine Ritrovata de Bolonya n'ha agafat un fragment. El mateix ha fet amb altres materials aportats pel MoMa, el British Film Institute i quatre filmoteques més. I amb tot plegat s'ha fet la versió que ara és als cinemes.

[dimecres, 09.07.25]
Una proposta sense fronteres dotada d'una aura internacional
L'humor musical de l'espectacle «Operetta» és inclassificable, tant pel seu gènere, com pels espectadors als quals s'adreça. Per això, els programadors del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), el 2011, el van incorporar dins del programa familiar tot i que un ja sospitava que trobaria la majoria de seguidors en una programació general. El muntatge barreja l'òpera, el teatre gestual i l'humor, amb un cor a cappella, el Cor de Teatre de Banyoles, amb vint-i-sis intèrprets. L'espectacle recorda en part un altre musical del mateix autor i director, Jordi Purtí, quan amb Toni Albà van posar en escena «Hop!Era». S'hi manté fugaçment el ressò d'alguna d'aquelles escenes. Però el nou muntatge s'ha creat comptant amb les possibilitats dels actuals membres del Cor banyolí, que sempre són a escena, o bé cantant o bé fent breus actuacions corals dramàtiques [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿I com es pot estructurar un espectacle que parodia l'òpera i que inclou una quinzena de peces musicals del gènere, però que ho fa tot sense orquestra? Doncs, abans que res, mirant el gènere operístic a una certa distància, fugint del puritanisme i pensant que els espectadors d'«Operetta» no han de ser precisament uns espectadors melòmans amb denominació d'origen sinó uns espectadors que estiguin disposats a passar-s'ho bé veient aquesta barreja de cantants, d'intèrprets, de mims o d'humoristes, un esplet d'energia interpretativa al servei de la veu, en realitat l'instrument protagonista de l'espectacle.

[dimarts, 08.07.25]
El triomf de les armilles fluorescents
Provocar el caos urbà no és un objectiu senzill. Però sí que és possible i, quan passa, pot ser fins i tot incontrolable. El caos el provoquen, per exemple, les brigades municipals o les brigades de construcció quan es proposen tancar durant tres anys el trànsit de vies tan cèntriques i freqüentades com la Via Laietana o, durant cinc o sis anys, es talla la circulació de baixada i de pujada de la Rambla o quan una vaga autoritzada o espontània de milers de taxis col·lapsa i bloqueja la Gran Via de les Corts Catalanes durant uns dies o quan en un carrer d'un barri pacífic i pacificat apareix la brigada d'una companyia de cable i rebenta l'asfalt que uns dies abans una altra brigada de companyia de fibra havia rebentat i tancat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El caos urbà és tan quotidià que quan el polifacètic escenògraf, il·luminador, performer, músic i aviat campaner, diuen, Marc Salicrú (Mataró, Maresme, 1993) posa de potes enlaire l'universal i pompós Arc de Triomf barceloní —obra de l'Exposició Universal del 1888— el que fa és estampar en menys de tres quarts d'hora davant els ulls dels ciutadans, convertits en vulnerables vianants, un espectacle de carrer inclassificable amb tot allò que els assetja dia sí i dia també,

[dilluns, 07.07.25]
Li deien Peter Brook...
La recent versió de «La tempestat», de William Shakespeare, que Oriol Broggi (Barcelona, 1971) i La Perla 29 han inclòs dins el Festival Grec'25, ha recordat a tort i a dret l'herència de la qual se sent artísticament beneficiari el director des que el 1993, encara pipioli, va descobrir el mestratge escènic de Peter Brook al Festival d'Avinyó que marcaria el seu futur. I no es pot dir que no hi hagi motius per recordar-ho perquè la posada en escena d'aquesta nova mirada a «La tempestat» no escatima algunes picades d'ullet als elements que caracteritzaven els muntatges del director londinenc Peter Brook (Londres, 1925 - París, 2022) des de la sempre recuperable sorra de la nau gòtica del Teatre La Biblioteca —malgrat els canvis dels últims espectacles—, a algunes peces del vestuari o els típics bastons o canyes —ara més que una opció artística potser en diríem “attrezzo sostenible”, que queda més fi i adequat als temps que vivim—, i també l'ambientació, el teló, la catifa, les oliveres, el rocam, el color, el so de les ones i les gavines, la densitat atmosfèrica, molt brookiana, que es fa evident sobretot en l'arrencada del naufragi de «La tempestat» i que no s'abandona al llarg de les dues hores de la representació [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El que Peter Brook no tenia, esclar, era a l'abast un actor com el nostre —amb perdó per l'apropiació indeguda—, el nostre Pròsper, Lluís Soler. Ell és aquí el principal atractiu perquè els que pensin que «La tempestat» és una obra prou coneguda no tinguin recança a tornar-la a experimentar. De fet, el resultat ha estat esclatant: tota la temporada d'estiu del Grec esgotada només començar i la confirmació d'una pròrroga després de les vacances d'agost, per arrencar la nova temporada 2025-2026 del Teatre La Biblioteca el mes de setembre.

[diumenge, 06.07.25]
Les flors de la senyora Dalloway
L'escriptor James Joyce el 1922 va convertir en universal una història tan complexa com la del seu «Ulisses» del Dublín de l'època que transcorre en només set hores. El 1999, l'escriptor i guionista nord-americà Michael Cunningham (Cincinnati, Ohio, EUA, 1952) va reunir en un dia, també dels anys vint, la vida de l'escriptora Virgina Woolf, aquell en què pretesament comença a escriure la seva novel·la potser més coneguda, «Mrs. Dalloway» o «La senyora Dalloway» [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I Michael Cunningham ho va fer contrastant les inquietuds de l'autora londinenca Virginia Woolf amb dues dones més de dues èpoques diferents del segle XX que, en alguns casos, com un clam de la recerca de la igualtat i la llibertat de la dona, podrien ser també del segle XXI: una editora del Nova York dels anys noranta, Clarissa Vaughan, i una mestressa de casa de Los Angeles del 1949, Laura Brown, envoltades d'altres personatges secundaris, com la mateixa senyora Dalloway de ficció dins la ficció; el poeta Richard, tocat per la pesta de la sida de l'últim quart de segle XX i per a qui Clarissa Vaughan compra poms de flors per portar a la festa que li han organitzat després de guanyar un premi literari; o el marit i el fill petit de Laura Brown per a qui la jove mestressa de casa prepara un pastís d'aniversari del marit.

[dissabte, 05.07.25]
El Laberint d'Horta de Barcelona recupera els seus orígens amb l'obertura del Palau del Marquès d'Alfarràs que havia estat abandonat durant dècades
Tot i que aquest espai patrimonial recuperat encara no té el seu futur decidit, de moment s'han programat visites per conèixer el que havia estat l'origen del conegut Laberint d'Horta de Barcelona, que en aquest moment s'està remodelant i renovant paisatgísticament amb els particulars xiprers retallats laberíntics. Els orígens del Palau del Marquès d'Alfarràs es remunten al segle XI quan l'edifici era només una torre de vigilància. El palau té 3.000 metres quadrats i està catalogat com a bé cultural d'interès local, tot i que la torre Sobirana té la catalogació de bé cultural d'interès nacional. Després de patir nombroses modificacions, al segle XVIII, Joan Antoni Desvalls —d'aquí ve que es conegui també amb aquest nom— , el marquès d'Alfarràs va començar a construir el palau actual i els jardins del Laberint d'Horta. El va heretar de la seva mare, de la família Llupià. La família Desvalls en va ser propietària fins al 1967 i després la finca va passar a mans de l'Ajuntament de Barcelona, que l'any 1972 la va obrir com a parc públic. A banda d'aquesta última actuació, l'anterior gran reforma es va fer entre el 1983 i el 1987, amb la rehabilitació de l'ala dreta de l'edifici. Des del 1993, una part de l'edifici ha estat utilitzada per fer cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat al Centre de Formació del Laberint. Els jardins del Laberint són un conjunt d'espais de diverses èpoques i estils, amb una extensió de més de 10 hectàrees distribuïdes en tres nivells esglaonats, al més baix és on hi ha el laberint de xiprers retallats, que justament ara està tancat perquè l'estan rehabilitant. El parc del Laberint rep cada any uns 250.000 visitants.

[divendres, 04.07.25]
Un caramel en vers per desembolicar sense fer soroll
El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Quan es va estrenar «Decadència», va coincidir a la cartellera la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia. La peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no es pot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 87 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En segon lloc, esclar, per la interpretació del duet d'aquest parell de còmics seriosos com són Míriam Alamany i Carles Martínez que enfilen el relat com els compassos d'un ball esbojarrat en una nit d'excessos de tota mena —xampany, sexe i rock and roll...!— en vers de rima “popular”, sarcàstic, satíric, demolidor i irreverent sense aturador, amb rèpliques i contrarèpliques que només interrompen uns fugaços minimonòlegs de l'un i de l'altre, enfonsats a la cadira de braços, únic element de l'attrezzo. I finalment per una elegant composició conjunta de posada en escena que arrodoneix la direcció de Glòria Balañà amb el vestuari, la il·luminació i el moviment que acompanya l'acció dels dos protagonistes amb una austera però impressionant escenografia de sostre, un quadre gegantí de marc de motllura clàssica amb projeccions de pintures tenebroses de tendència romàntica que simbolitzen cadascuna de les escenes que viuen els dos personatges.

[dijous, 03.07.25]
Apareixen restes òssies humanes de l'antic cementiri El Corralet de l'Hospital de la Santa Creu amb la remodalació dels Jardins del Doctor Fleming tocant a la Plaça de la Gardunya de Barcelona
Els treballs de remodelació dels Jardins del Doctor Fleming i de millora de la plaça de la Gardunya, al barri del Raval de Barcelona, han posat al descobert restes òssies humanes corresponents al cementiri històric de l’Hospital de la Santa Creu, conegut com el Corralet. Fins al moment, s’han localitzat 18 unitats funeràries amb un total de 25 individus (homes, dones i infants) enterrats en connexió anatòmica, és a dir, amb l’esquelet parcialment o completament articulat, cosa que indica que els cossos no van ser traslladats després de l’enterrament. Les restes, datades del segle XVIII, estaven dipositades en tombes simples o taüts de fusta, alguns dels quals contenien objectes personals com rosaris o medalles. Aquesta troballa permet confirmar que el Corralet va funcionar com a cementiri actiu durant més temps del que es creia, fins i tot després del decret de Carles III de 1775, que prohibia els enterraments dins del nucli urbà. A més d’aquestes sepultures, la intervenció ha permès localitzar una gran cisterna en l’espai que els plànols antics identifiquen com a “cuarto para las coladas” i “patio y lavaderos”. Quan aquesta estructura va quedar en desús, a mitjan segle XIX, fou reblerta amb una gran quantitat d’ossos humans, probablement procedents d’una reordenació del cementiri per reconvertir-lo en pati. En molts casos, els ossos es trobaven en semiconnexió anatòmica, la qual cosa apunta a una remoció massiva de tombes i trasllat dels cossos sense un procés individualitzat. Els treballs arqueològics confirmen, a més, la relació directa d’aquesta àrea amb les pràctiques mèdiques i anatòmiques que s’hi duien a terme.

[dimecres, 02.07.25]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el juny del 2025 amb 30.653.129 visitants que han fet 66.735.591 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de juny del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de juny del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 30.653.129 visitants i 66.735.591 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.198,5 visites de pàgines (11,21 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 21 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.897 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimarts, 01.07.25]
Una troballa arqueològica al cor de Montjuïc deixa al descobert un nou tram d’una de les pedreres més antigues de Catalunya i d’Europa, datada del segle II-I aC
Una intervenció arqueològica preventiva al districte de Sants-Montjuïc, durant les obres de construcció d’un edifici plurifamiliar, ha permès documentar un front de pedrera d’època romana datat entre els segles II i I aC, una troballa de gran rellevància atès que es tracta d’una de les pedreres més antigues de Catalunya i d’Europa. La descoberta ha tingut lloc a la finca situada entre el carrer dels Ferrocarrils Catalans, 11-19, i el carrer de Vilageliu i Gavaldà, 8-22. Els treballs, iniciats el 31 d’octubre de 2024, han permès identificar un tram de pedrera de gres blanc quarsític del Miocè, amb unes dimensions màximes de 30 metres de llargada, 5 metres d’alçada i 4,5 metres d’amplada. Aquesta explotació a cel obert mostra clares evidències de tècniques d’extracció romanes, com marques de pic, tascons i restes de ferro incrustades a la roca, que podrien correspondre a eines de percussió o estructures de suport com bastides o grues. La importància de la troballa ha motivat la conservació d’un tram de 8 metres de longitud i 3 metres d’alçada a la segona planta soterrània de l’edifici en construcció. Paral·lelament, s’han dut a terme treballs de fotogrametria per generar un model 3D del conjunt, amb finalitats didàctiques i d’investigació. La pedrera forma part del conjunt d’explotacions de la muntanya de Montjuïc, que des del període ibèric i especialment durant l’època romana, va esdevenir la principal font de pedra per al Pla de Barcelona i altres colònies com Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró).

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS | JUNY | BITS JULIOL | | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |