[diumenge, 30.06.24]
El Galway català
Tot el que passa a l'obra «Malamort» podria passar en un paratge del mític Galway irlandès del dramaturg Martin McDonagh. Però passa en un punt imaginari de l'alta muntanya del prelitoral català, avui mateix, mitificat també per la dramaturga penedesenca Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973), basat en records, pors i pressions morals propis d'hàbitats reduïts, record conservats des de la seva infància i adolescència. «Malamort» neix impulsada pel motor de la pèrdua d'un ésser estimat, el pare de l'autora. La pèrdua porta sovint els records que semblaven oblidats o deixats en repòs. D'aquí i d'aquest moment de pèrdua es nodreix «Malamort». I també d'una tendència de l'autora a relacionar en algunes de les seves obres fets de vida amb fets de bestiar. A «Malamort», el convidat és el gat. Però de gats, com de persones, n'hi ha de moltes menes: el gat domèstic i mansoi que romanceja empresonat i mandrós per casa i el gat salvatge i feréstec que rastreja el territori impetuós i lliurement [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra «Malamort» és un thriller d'ambientació neorural —la literatura de gènere negre nòrdica en sap un pou d'això—, un thiller fosc i tèrbol, misteriós i inquietant a la vegada. Els quatre personatges de «Malamort» amaguen, cadascú a la seva manera, un misteri inescrutable que el registre críptic de Daniela Feixas fa que els espectadors el descobreixin a poc a poc, un a un, sotrac a sotrac.

[dissabte, 29.06.24]
La veritable història d'Espanya amb crits i flaire de masclisme
M'imagino la simpàtica i sempre emmurriada gent de les ultradretanes formacions de Vox i el PP, hereus, un cop difunts, dels seus esperpèntics col·legues de C's —“tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”— asseguts a la platea del teatre, empassant-se amb el cor en un puny les invectives, ni que siguin fetes en clau d'ironia, de l'actor, dramaturg i director Alberto San Juan sobre la relació del masclisme amb els segles de l'atzarosa i mai prou glorificada història d'Espanya. No cal dir que arran de l'estrena i les representacions a Madrid i les Espanyes, sota el paraigua de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, alguns mitjans afins als vetlladors de la pàtria van titllar de pamflet i maniqueu aquest espectacle d'Alberto San Juan en què l'actor combina el discurs performàtic amb la música i fins i tot la dansa, acompanyat com està de la seva potent banda, formada per quatre destacats músics, i una ballarina de moviment refinat contemporani (no figura el nom de l'artista) que simbolitza l'objectiu de les diatribes exposades pel protagonista, a tall de confessió per l'herència del masclisme rebuda generació rere generació [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Alberto San Juan té una espina clavada: no ser ja a temps de fer el paper de Don Juan, sí, el popular Tenorio, que els que van néixer en temps de la televisió en blanc i negre admetran que va ser una de les millors escoles a distància per fomentar el masclisme tal com s'entén avui en dia. Alberto San Juan confessa que ja en porta cinquanta-cinc a l'esquena. I admet que ara potser només podria aspirar a fer, a tot estirar, de Comendador.

[divendres, 28.06.24]
¿Cremem el Lliure de Gràcia?
La troupe de José y sus Hermanas comença fort. Un teatre, per ser un teatre com cal, cal que almenys una vegada a la vida pateixi un incendi. Només cal recordar, diuen, els grans teatres que han tingut incendis cèlebres, sense anar més lluny, el Gran Teatre del Liceu. Per això, l'arrencada d'aquesta nova proposta de la companyia passa per proposar que es cremi el Lliure de Gràcia i així acabi obtenint els honors que es mereix. És el cinquè espectacle de José y sus Hermanas. El més breu. El més, diria, encara en estat de gestació. Una hora clavada és una voluntat de síntesi que s'agraeix, però també és una evidència que la cosa es queda curta i que els fans de la companyia de segur que en voldrien més, tot i que ja se sap que en el pot petit sovint és on hi ha la confitura més bona [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb aquest «Morir lo hace todo el mundo», la companyia vol parlar de les aparences i de les mentides. I en això es basen els tres grans quadres que configuren l'espectacle. Tots tres amb un esquema similar de planteig, nus i desenllaç. Tots tres amb una voluntat estètica que compensa el gruix de text que aquesta vegada hi ha en la dramatúrgia del muntatge. Amb un inici de pel·lícula de terror, amb la llanterna inclosa per explorar el fosc, una de les intèrprets posa la por al cos dels espectadors quan insinua allò de l'incendi: les portes d'emergència són estretes i estan pensades perquè només hi passi una persona; els de la primera fila se salvaran perquè sortiran primer; els de més amunt... irremeiablement moriran.

[dijous, 27.06.24]
Tot, menys estàtic. Però sempre, no només sol
L'actor Sergi López té una trajectòria cinematogràfica de primera línia i és un dels actors més apreciats pels seguidors del cinema francès i, de rebot, del català. L'hi deu, sobretot, al director Manuel Poirier, que el va fer debutar a la dècada dels noranta amb els films «Le petite amie d'Antonio», «A la campagne», «Marion i Western». Però va ser amb Dominik Moll, amb qui va guanyar l'any 2000, un César al millor actor protagonista per la pel·lícula «Harry, un ami qui vous veut du bien» (Harry, un amic que us estima), i la distinció de millor intèrpret masculí europeu. L'actor ha treballat també, entre altres, amb Stephen Frears, Alain Corneau, Ventura Pons, Samuel Benchetrit i Isabel Coixet, en el film «Mapa dels sons de Tòquio». Ni aquesta estrena ni el teatre van impedir que ja estigués embrancat en un nou rodatge, amb Agustí Villaronga, sobre la versió cinematogràfica de la novel·la «Pa negre», d'Emili Teixidor, en el paper de l'Alcalde [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La de Sergi López és una trajectòria professional que no l'ha portat a París per casualitat perquè és també allà on va fer un dels primers aprenentatges en teatre, juntament amb el popular actor còmic, Toni Albà, amb qui —vilanovins els dos—, van fer parella a la dècada dels vuitanta, en un espectacle d'humor d'agradable memòria, «Brams o la kumèdia dels herrors». Allà, a París, a l'escola teatral de Jacques Lecoq, és on va conèixer el valencià Jorge Picó, amb qui uns anys després crearien l'actual «Non Solum».

[dimecres, 26.06.24]
Sílvia Pérez Cruz inaugura el Festival Grec 2024 que en aquesta edició que tanca el període del director Francesc Casadesús té com a lema l'amistat
La cantant de Palafrugell té encomanats tres concerts a l'amfiteatre Grec de Montjuïc en els quals no estarà sola perquè compta amb la participació de diferents músics com el contrabaixista Javier Colina, a més d'altres artises convidats com per exemple Raül Refree. En l'any d'acabament de direcció de vuit festivals del Grec de Francesc Casadesús, abans que l'1 de setembre s'incorpori com a director adjunt del Teatre Lliure, el lema escollit ha estat el de l'amistat, amb una programació que vol reflexionar sobre les conexions creades amb artistes locals i de fora. Amb 2.100 localitats exhaurides per a cadascuna de les tres funcions, Sílvia Pérez Cruz ha assumit la inauguració a través d'una empresa productora pròpia i amb un pressupost de 217.800 euros, que inclou la seva actuació i les dels artistes convidats, incloses les despeses de manutenció, dietes i honoraris, transports o impostos, entre altres despeses de gestió com assegurances, permisos, decorats o vestuari. Es pot dir que el Festival Grec ha traspassat la responsabilitat absoluta de la inauguració, doncs, a la productora Elpezcruz, que és la que gestiona l'activitat artística de la cantant. Música, dansa, teatre, circ i una important representació de teatre internacional de primera fila caracteritzen aquesta edició del Festival Grec que té també un important nombre d'obres catalanes en estrena absluta i en col·laboració amb companyies i teatres privats.

[dimarts, 25.06.24]
Neix la revista trimestral en paper i diaria digital «Cultura B» com a plataforma de tendències culturals metropolitanes impulsada pels diaris Línia i el Grup Comunicació 21
Difondre la cultura que no té el ressò mediàtic convencional i propiciar que el gran públic de l’àrea metropolitana de Barcelona l’arribi a consumir i la sàpiga valorar és el principal objectiu de «Cultura B», la plataforma de tendències culturals metropolitanes que el pròxim 25 de juny posen en marxa els diaris Línia i el Grup Comunicació 21. Una nova aposta singular que es materialitza en una revista trimestral en paper i un portal digital d’actualització diària. «Cultura B» neix amb la voluntat de trencar dues grans barreres: la poca visibilitat de moltes propostes culturals interessants, d’una banda, i la mirada reduccionista del territori barceloní, de l’altra. Per trencar la primera, «Cultura B» posarà el focus en el substrat cultural que sembla que no existeix perquè no se’n parla gaire. I pel que fa al segon repte, sortirà dels marcs establerts, amb mirada àmplia també territorialment, perquè la pista de joc, en aquest cas, també ha de ser metropolitana. Aquest esperit impregna el primer número en paper de la revista trimestral, protagonitzat per una entrevista a Álvaro Esteve, el jove talent del piano de Ciutat Meridiana que amb només 14 anys ja ambiciona ser director d’orquestra. Pel que fa a la resta de continguts, l’estrena de «Cultura B» arriba amb un gran reportatge sobre la cultura no covencional i les conseqüències de viure al soterrani del periodisme, així com amb un altre reportatge sobre la xarxa de Fàbriques de Creació de Barcelona. Per la seva banda, el portal digital de «Cultura B», inclourà la mateixa manera de fer que la de la revista, amb entrevistes, reportatges i articles d’opinió, però la complementarà amb l’aposta per nous formats, com ara l’audiovisual.

[dilluns, 24.06.24]
Més de 4.000 instruments musicals de 31 museus catalans s'apleguen en un catàleg col·lectiu en línia projectat pel Museu de la Música de L'Auditori de Barcelona
El projecte «Caticat» és un catàleg col·lectiu en línia dels instruments musicals presents als museus i col·leccions públiques de Catalunya. Es tracta d’una finestra al patrimoni musical català que ofereix un punt d’accés únic a uns 4.000 instruments de 31 museus catalans. El projecte es va iniciar el 2001, liderat pel Museu de la Música, amb l’objectiu de localitzar, inventariar i documentar totes les col·leccions públiques d’instruments musicals del país. En aquesta primera fase es van documentar més de 1.500 instruments provinents de col·leccions de 17 institucions. Els resultats d’aquestes primeres campanyes de recerca van donar forma a una primera base de dades, amb una vintena de camps que descriuen el nom de l’objecte, les dimensions, l’autoria, el lloc, les inscripcions i la classificació organològica entre altres aspectes. Durant les dues dècades següents la digitalització del «Caticat» s’ha imposat, fent possible així l’accés massiu i gairebé il·limitat a la informació sobre col·leccions, obres d’art i patrimoni en general arreu del món. A més, les institucions patrimonials han desenvolupat estàndards i pautes normalitzades per a la catalogació d’obres d’art i per a les imatges digitals que les identifiquen. El 2020, el Centre Robert Gerhard va reprendre per completar i ampliar la informació recollida en la primera etapa i publicar-la en un web específic que permetés consultar tots els instruments existents a Catalunya des de qualsevol lloc del món. Pròximament s’incorporarà el fons d’instruments musicals del Museu Etnològic i Cultures del Món de Barcelona, amb prop de 800 instruments.

[diumenge, 23.06.24]
Els sis metres gegants del «The Inflatable Refugee» del grup artístic Schellekens & Peleman s'està uns dies al bell mig del Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu després de tombar per mig món
Coincidint amb la crisi migratòria actual, el grup artístic Schellekens & Peleman creen «The Inflatable Refugee», una gran figura inflable de 6 metres d’alçada que vol simbolitzar la deshumanització dels refugiats i la crisi migratòria actual arreu del món. La instal·lació es pot veure a Saló dels Miralls del 14 al 30 de juny, coincidint amb els dies de funció. La proposta posa en contrast dues realitats: un espai d'art com és el teatre d’òpera en comparació amb la situació dels refugiats. El resultat d'aquesta confrontació és contrast, renúncia i reflexió, convertint l'art en un vehicle per a la consciència social i el diàleg profund. «The Inflatable Refugee» ha estat exhibida a diverses ciutats del món, incloent Venècia (Itàlia), Uppsala (Suècia), Copenhaguen (Dinamarca), Malines (Bèlgica), Ostende (Bèlgica), Melbourne (Austràlia), Breda (Països Baixos), abans d'arribar a Barcelona. Els artistes Schellekens & Peleman han ampliat proporcionalment l'«Inflatable Refugee» per reflectir les reaccions provocades per la seva arribada al món occidental. La figura inflable està creada amb el mateix material que s'utilitza per construir les barques dels traficants de persones per creuar el Mar Mediterrani, un material massa fràgil per resistir les onades, deixant els passatgers d'aquestes barques extremadament vulnerables. Els artistes visuals belgues Schellekens i Peleman estan interessats en els éssers individuals i com actuen en la vida quotidiana. Amb les seves obres d'art plantegen preguntes sobre la impermanència, la fragilitat i altres qüestions socials. Per això utilitzen un llenguatge visual poètic i surrealista.

[dissabte, 22.06.24]
Els museus de Barcelona milloraran l'accessibilitat física, comunicativa i cognitiva amb un pla sectorial d'inclusivitat i una dotació de més de 500.000 euros
La creació d’un nou Pla sectorial d’accessibilitat arribarà als 31 espais museístics de l’Ajuntament de Barcelona amb vigència fins al 2030 i amb un pressupost de més de 500.000 euros. El Pla vol garantir la màxima inclusivitat de l’oferta cultural dels museus i la participació de tots els públics, posant atenció en l’accessibilitat física, comunicativa i cognitiva. Taulells adaptats, instal·lació de bucles magnètics, materials impresos accessibles, o millores en els lavabos adaptats són algunes de les actuacions que contempla el Pla. El nou Pla d’Accessibilitat de Museus, emmarcat dins del Pla d’Accessibilitat Universal de Barcelona (2016-2026) i del Pla de drets culturals de Barcelona, s’ha treballat conjuntament entre l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i l’ICUB, i s’ha articulat a través de la diagnosi realitzada durant els anys 2019 i 2020. El Pla d’actuacions s’articula amb l’objectiu d’assolir els estàndards requerits per la normativa vigent i en el nou Codi d’accessibilitat de Catalunya, per garantir les condicions necessàries de l’accessibilitat universal als centres museístics de titularitat i/o gestió municipal. Per últim, en relació amb la gestió dels museus, cada equipament haurà de preparar el seu pla d’accessibilitat específic i formar al seu personal en l’atenció a les persones amb discapacitat. Tot acompanyat d’un servei d’assessorament tècnic permanent que garanteixi aquesta accessibilitat universal.

[divendres, 21.06.24]
Polifonia teatral i cor orgànic
Aquest «Paradise» del polifacètic Kae Tempest, que ha arranjat dramatúrgicament i ha dirigit Moreno Bernardi, podria ser una peça convidada d'un dels festivals musicals contemporanis que juguen amb la veu i el so i que omplen els espais de Barcelona abans de l'estiu. L'espectacle «Paradise» és un luxe teatral poc habitual als escenaris catalans, segurament perquè el tabú de la taquilla passa per davant de l'essència escènica. Que l'estrena de «Paradise» hagi coincidit, en el dia i l'hora, amb l'aberració del presumpte espectacle de fum, decibels i quitrà de la Fórmula 1 en ple Passeig de Gràcia, és com una mena de declaració subtil de principis. Contra el brogit banal, la calidesa de la paraula coral [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No n'hi ha prou a parlar, en el cas de «Paradise», d'escena híbrida perquè el registre va molt més enllà, des de l'aparent senzillesa escenogràfica de quatre pedres i mitja dotzena de grans branques esqueixades —forques que serveixen d'arma quan convé—, en el més pur registre del llegendari Peter Brook, fins a la fusió de la veu com un instrument musical imprescindible i l'amorosiment suau d'acompanyament del violí (que interpreta David Flores), a més de la polifonia teatral i la força d'un cor orgànic. Tot i que el gruix de la composició musical és original del mateix Moreno Bernardi i del violinista David Flores, hi ha també inclosa en el seu interior l'adaptació de l'emblemàtic «Adagio» d'Albinoni.

[dijous, 20.06.24]
La gestora del Festival Cruïlla assumeix la nova etapa d'El Molino que es vol convertir aran en la casa de la música des del flamenc i la rumba a la cançó d'autor i el jazz
El Molino, l’emblemàtic teatre del Paral·lel que l’Ajuntament de Barcelona va adquirir el 2021 per 6,2 milions d’euros, ja té qui el gestioni. Barcelona Events Musicals, l’empresa organitzadora del Festival Cruïlla, s’encarregarà de l’equipament durant quatre anys. La productora compta amb la complicitat de diversos agents musicals, des del Dorado, Carabutsi i l’Associació de Músics de Jazz fins a Barnasants, passant per les escoles de música de la ciutat, com ara el Taller de Músics, el Conservatori del Liceu, l’Esmuc i Jam Session, entre d’altres. La concessió d'El Molino serà d’ús privatiu de domini públic i tindrà la possibilitat de pròrrogues anuals fins a quatre anys més. La idea és convertir l’espai en la nova casa de les músiques minoritàries, amb especial preferència per les músiques d’arrel, la cançó d’autor, el jazz, el flamenc i la rumba catalana, però també oberta a altres disciplines artístiques i expressions culturals. Més enllà de tornar a convertir-se en un dels eixos de la creativitat musical de la ciutat, el teatre aspira a tenir una dimensió pedagògica, ja que oferirà també visites escolars, tallers de formació i classes mestres, per a les quals es faran servir els diferents espais secundaris del teatre. El projecte també destaca el paper d’una cocteleria d’autor, que disposarà de begudes inspirades en la història del local i dels locals que han passat per allà al llarg de la seva història.

[dimecres, 19.06.24]
L'agència Magnum Photos reconeguda amb el Premi de la Concòrdia 2024 per la seva exigent feina en el camp del fotoperiodisme durant gairebé vuitanta anys
Magnum Photos és considerada l’agència fotogràfica més prestigiosa del món i fundada el 1947 pels pares de la fotografia documental, Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, David Seymour i George Rodger. La seva trajectòria ha estat distingida amb el Premi de la Concòrdia 2024, dins dels Premis Princesa d'Astúries de la casa reial espanyola. El jurat del premi remarca la icònica i exigent tasca de fotoperiodisme estesa al llarg de gairebé vuit dècades i enalteix l’agència com un exemple de llibertat de premsa i assumpció de riscos, que, a més, ha contribuït a elevar la consciència de la humanitat. Els fotògrafs de Magnum han documentat la majoria dels esdeveniments més importants del segle XX, com per exemple el desembarcament de Normandia, les revoltes a París el Maig del 68, els moviments a favor dels drets civils i els atemptats de l’11-S, a més d’haver retratat personalitats de tots els àmbits. L’agència Magnum Photos té oficines a Nova York, Londres i París, des d’on distribueix material als mitjans de comunicació, cases editorials, organitzacions benèfiques, marques i institucions culturals. També va fer història perquè, per primera vegada, els fotògrafs conservaven els drets sobre les imatges, ja que, fins aleshores, les empreses que compraven les fotografies les podien fer servir sempre que ho volguessin sense pagar més els autors. Als arxius de Magnum Photos, amb més d’un milió d’instantànies, hi ha les úniques que existeixen del desembarcament de Normandia, obra de Robert Capa; fotografies dels discursos de Malcolm X, captades per Eve Arnold, i imatges de l’entrada de Fidel Castro a l’Havana el 1959, preses per Burt Glinn.

[dimarts, 18.06.24]
Una escultura de l'artista Lluís Lleó commemora els 200 anys del Passeig de Gràcia en un moment que la ciutat s'ha vist immersa en la polèmica per la Fórmula 1 que envaeix el passeig
El projecte de l'escultura va arrencar fa dos anys. Lluís Lleó (Barcelna, 1961) va tenir clara la idea des del primer moment, però trobar el finançament ha sigut un procés més llarg. Està previst que l'escultura «Pink Barcino» estigui davant del Palau Robert fins al gener del 2025, però a Lluís Lleó li agradaria que s'hi quedés. En el cas de «Pink Barcino», la localització no estava clara perquè era complicat per temes de circulació i trànsit, però al mateix temps és la cantonada més àmplia del Passeig de Gràcia. Lluís Lleó havia fet servir el rosa abans, però a «Pink Barcino» aquest color adquireix moltes connotacions, i per a l'artista evoca l'alta moda, l'alta pastisseria, l'estil i el glamur. També vol ser un homenatge al desaparegut Saló Rosa, que va ser un dels establiments més elegants de Barcelona i que era al solar del centre Boulevard Rosa, que ara es converteix en museu. Lluís Lleó ja va instal·lar sis monòlits davant del Palau de Pedralbes el 2018. Les seves escultures evoquen un passat remot, el present més vibrant i el futur. Lleó sovint ha relacionat les seves esteles amb la vocació introspectiva de romànic i les ha descrit com pintures monumentals sobre pedra.

[dilluns, 17.06.24]
La reforma urgent de la Biblioteca García Márquez distingida com la millor del món té un cost de prop de mig milió d'euros que assumirà l'Ajuntament de Barcelona
Fa dos anys que es va inaugurar la nova biblioteca a Barcelona García Márquez, la 40a de la ciutat de Barcelona, al districte de Sant Martí. Va obrir enmig d'una gran expectació pel seu disseny innovador, obra de Suma Arquitectes: fusta, vidre, hamaques i catifes endiumenjaven un espai diàfan, fet de fusta i vidre. En la presentació van confirmar que havia costat més de 12 milions d'euros. L'agost del 2023 va ser escollida com la millor biblioteca del món per la Federació Internacional d'Associacions i Institucions Bibliotecàries i a l'octubre es va emportar el premi FAD. L'abril del 2024 encara va arribar a guanyar el premi Mies van der Rohe d'arquitectura. Aquest estiu la biblioteca García Márquez haurà de viure de nou unes obres, que l'obligaran a tancar de moment la primera meitat del mes d'agost, que constaran d'uns reforços estructurals al voladís de la façana, una mena de visera. L'edifici ha registrat alguns moviments que han comportat patologies en alguns dels acabats. Ho han descobert perquè els grans finestrals de vidre de la façana s'han esquerdat i ja han tancat un espai com la terrassa. Segons l'equip d'arquitectura de la Biblioteca García Márquez, es tracta de moviments habituals els primers anys de vida d'un edifici i més en un edifici que és complex i fins i tot pioner en molts aspectes. Per això la reforma serà estructural, i inclou un nou mur de formigó. També hi va haver unes goteres a l'escala central. Les obres costaran 478.092 euros. L'oposició exigeix que les pagui la constructora i no el municipi. Una altra biblioteca icònica que està en reformes és la Joan Oliver, dels arquitectes del Pritzker, els olotins RCR, situada al barri de Sant Antoni. En aquest cas, l'obra es va inaugurar fa disset anys i durant tot un curs s'hi ha estat fent una intervenció integral que hauria d'acabar aquest estiu, amb un cost de 2,8 milions d'euros.

[diumenge, 16.06.24]
Padam, padam, padam...
Deia el malaguanyat escriptor Paul Auster en una de les seves novel·les més conegudes, «Trilogia de Nova York»: “El cel de París té les seves pròpies lleis, i funcionen independentment de la ciutat que hi ha a sota. Si els edificis semblen sòlids, ancorats a la terra, indestructibles, el cel és vast i amorf, subjecte a constants agitacions.” Una d'aquestes agitacions populars va ser l'atzarosa vida i la curta —perquè va morir als 46 anys—, però intensa aportació artística de la cantant, actriu i compositora Édith Piaf, el nom de guerra d'Édith Giovanna Gassion (París, 1915 - Grassa, 1963), de qui les múltiples biografies, les versions musicals i el cinema n'ha divulgat més enllà dels miracles tot el que se'n podia saber i el que se'n podia inventar com passa amb els mites. L'espectacle «Piaf! The show» és un d'aquests homenatges permanents a qui va ser probablement la cantant francesa més valorada i estimada del segle XX. L'espectacle fa més de quinze anys que volta pel món amb un milió d'espectadors a la butxaca, passant per més de cinquanta països i actuant, entre altres espais, al Carnegie Hall de Nova York o tornant als orígens, a l'Olympia de París, teatre que la mateixa Édith Piaf, dos anys abans de morir, i quan la seva salut ja estava molt dèbil, va ajudar a salvar de la ruïna amb una tanda de concerts [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Ara és la cantatriu —per dir-ho en català afrancessat— Nathalie Lermitte la que es posa en la pell d'Édith Piaf amb un espectacle d'unes dues hores que segueix un guió teatralitzat, amb un respecte absolut per l'homenatjada, fent un repàs sobre el que va ser la seva vida i sense abusar en cap moment de l'aura del mite sinó donant valor, sobretot, al repertori escollit de les cançons d'entre el seu immens catàleg.

[dissabte, 15.06.24]
El Teatre Lliure tanca la temporada amb 87.758 espectadors i un 81% d'ocupació i obre la nova etapa sota la direcció de Julio Manrique que ha anunciat la baixa del director adjunt Ivan Benet substituït per qui serà exdirector del Grec Francesc Casadesús
De cara a la Temporada 2024/2025 hi ha un primer canvi en l'equip de direcció del Teatre Lliure. A partir de l'1 de setembre, Cesc Casadesús, futur exdirector del Festival Grec, s'incorporarà com a adjunt a la direcció del teatre agafant el relleu de l'actor Ivan Benet, que ha treballat els primers mesos amb Julio Manrique gairebé sense que hagués estat presentat. Segons algunes fonts, pressions internes des del Patronat del Lliure han forçat aquest canvi, que ha sorprès el sector i que s'afegeix a la cancel·lació que es va fer de la roda de premsa ja anunciada per presentar el projecte artístic que havia convocat Julio Manrique fa tres mesos. La temporada actual del Teatre Lliure es tanca amb 87.758 espectadors que representen un 81% d'ocupació. La nova temporada del Teatre Lliure, qualificada de contemporània i compromesa, estarà formada per 24 espectacles, entre els quals hi ha 7 produccions pròpies, 8 coproduccions i 9 espectacles convidats. Hi treballaran com a directors Anna Agulló, Ivan Benet, Clàudia Cedó, Alícia Gorina, Andrea Jiménez i Úrsula Martínez, Josep Julien, Julio Manrique, Josep Maria Mestres, Sergio Peris-Mencheta, Tiago Rodrigues, David Selvas, Carlota Subirós i Victoria Szpunberg. Les companyies La Calòrica, Les Impuxibles, La Veronal i La Bella Otero estrenaran espectacles de nova creació. Hi haurà propostes internacionals del letó Łukasz Twarkowski, l’argentina Marina Otero, la Comedia Nacional de Montevideo amb Marta Pazos i la companyia peruana Teatro La Plaza amb Chela de Ferrari. La temporada s'obrirà amb una versió de «La gavina», de Txékhov, a la sala Fabià Puigserver, dirigida pel mateix Julio Manrique, i amb dramatúrgia compartida del director amb Cristina Genebat i Marc Artigau.

[divendres, 14.06.24]
Mor als 77 anys l'actor Fermí Reixach després d'una intensa trajectòria en teatre, cinema i televisió, a més de ser un dels fundadors de Comediants i del Teatre Lliure
L'actor Fermí Reixach (Lloret de Mar, la Selva, 1946) ha mort als 77 anys. Fermí Reixach va tenir una trajectòria prolífica i versàtil com a actor de teatre, cinema i televisió. Va ser un dels membres fundadors de la companyia Comediants (1972) i del col·lectiu Teatre Lliure (1976), on va actuar en produccions com «Camí de nit», «La cacatua verda», «Titus Andrònic», «Abraham i Samuel» i «L'hort dels cirerers». El 2022 va ser nomenat membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català. Aquests últims anys va participar en sèries de TV3 com «Polseres vermelles», «Olor de colònia» i «La Riera», en què interpretava el personatge de Guillem Almeda. Després de formar-se al centre Estudis Nous de Teatre i l'Institut del Teatre de Barcelona, Reixach va ampliar els estudis a l'Stella Adler Institute de Nova York. En tornar a Catalunya, Fermí Reixach va presentar l'obra de teatre «Diari d'un boig», de Nikolai Gógol, que va ser una de les interpretacions més aplaudides de la seva carrera. També va participar en produccions com «Mel salvatge» (1986), «Absències» (1988), «El pare» (1996), «L'oncle Vània» (1995-2002), «Veinte poemas de amor y una canción desesperada» (2001-2005), «El mestre i Margarita» (2012) i «Pàtria» (2012),de Jordi Casanovas. En cinema va destacar a «Macià contra Companys» (2010), de Manuel Huerga, on interpretava el paper del president Francesc Macià; «El Cafè de la Marina» (2014), de Sílvia Munt, i «Estiu 1993» (2017), de Carla Simón, on feia el paper d'avi de la nena interpretada per Laia Artigas. Tot i que Fermí Reixach ha treballat tant a Europa com a Amèrica, sempre ha estat molt arrelat a la seva ciutat natal, Lloret de Mar, que el 2014 li va atorgar el premi honorífic Sa Gavina.

[dijous, 13.06.24]
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta l’exposició «Família, amics i fotografia. Entorn de l’espai fotogràfic de la llar» amb una mostra del fons i donacions particulars
A partir dels fons conservats a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i d’alguns préstecs puntuals, aquesta exposició vol posar en valor el sistema significatiu de la fotografia familiar al llarg del temps, confirmant el seu paper simbòlic en el lloc d’origen i el documental en el de l’arxiu, dos espais consecutius en el temps, però radicalment diferents en la seva naturalesa. La primera part de l’exposició assaja l’esbós d’un territori fotogràfic que encara està per narrar en tota la seva complexitat, no tant amb l’objectiu de pensar una taxonomia impossible com sí, en canvi, el d’entendre la importància d’aquesta tipologia fotogràfica que va emergir en el segle XIX de la interacció entre la cultura, la tecnologia i l’economia de mercat. La segona part de l'exposició «Família, amics i fotografia. Entorn de l’espai fotogràfic de la llar» mostra com Jacques Léonard, Lluís Casals, Christian Maury, Marta Povo, Lluís Bover, Tatiana Donoso, Jordi Guillumet, Mònica Roselló i Salvador López, tots fotògrafs professionals, han encarat aquesta modalitat fotogràfica, sigui per la simple pràctica en família o en el context d’un projecte creatiu. L’exposició està integrada per unes dues centes fotografies entre originals d’època i autor i tiratges moderns, i deu àlbums de diferents èpoques. També s’exposen en vitrines instruments de laboratori i fulletons de productes fotogràfics dels anys trenta, una selecció de càmeres econòmiques Kodak Brownie, Kodak Instamatic i Werlisa d’una cronologia que va de 1919 a 1987, i una petita selecció bibliogràfica sobre fotografia familiar.

[dimecres, 12.06.24]
Els artistes còmics denunciats per la companyia teatral Planeta Impro guanyen la batalla judicial emparats per la llibertat d'expressió pels comentaris sobre ls condicions laborals del grup
Un jutjat de Barcelona ha desestimat la demanda que va interposar la companyia de teatre Planeta Impro contra l'actriu i humorista Judit Martín i set còmics més en considerar que havien vulnerat el dret a l'honor i a la pròpia imatge, arran d'uns comentaris a xarxes socials en què criticaven les condicions laborals de l'empresa. El jutjat considera que tots els comentaris queden emparats pel dret a la llibertat d'expressió i d'informació, i que no atempten contra l'honor, la imatge o la intimitat de la companyia, que reclamava una indemnització de 150.000 euros. Una de les actrius demandades per Planeta Impro era Judit Martín, coneguda sobretot per les seves intervencions en els programes «Polònia» i «està passant» de TV3. El litigi judicial es va obrir el març de l'any passat arran d'uns comentaris a les xarxes socials en resposta a una piulada d'un compte anònim anomenat "Torrezna" que denunciava la precarietat laboral de Planeta Impro. Els actors demandats van donar suport al tuit, amb comentaris o amb algun “m'agrada”. Planeta Impro va emprendria mesures legals i desmentia el contingut del tuit que qualificaven de tenir un objectiu malintencionat i asseguraven que la remuneració era conforme al conveni del sector. L'empresa ofereix espectacles de teatre improvisat a la sala Teatreneu, al districte de Gràcia de Barcelona.

[dimarts, 11.06.24]
Coaching recargolat com una trompa
“T'odio, amor meu”, va fer dir Dagoll Dagom, ja fa trenta anys, a Dorothy Parker. “T'odio, amor meu”, fa dir ara també l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) a la fotògrafa o fotoperiodista substituta que interpreta l'actriu Mercè Martínez, i que protagonitza aquest duel de parella amb l'actor David Olivares, un personatge exmúsic d'instrument de trompa que ha deixat de formar part de l'OBC, les sigles de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per dedicar-se amb èxit mediàtic a les sessions com a coach o entrenador de desenvolupament personal. La nova comèdia de Ramon Madaula —que de fet ja fa un any que ha girat per diferents escenaris abans d'entrar a Barcelona— explora aquesta vegada la recerca de la felicitat, si és que la felicitat existeix perquè l'obra ho posa en dubte. I ho fa amb un parell de personatges que mantenen un intens combat dialèctic, empresonats en les pròpies xacres personals i les pròpies contradiccions [crítica íntegre a la revista digital Clip de Teatre] «El tigre» —una metàfora de l'amenaça interior que en qualsevol moment se't pot cruspir— és una peça de durada breu, uns vuitanta minuts, que manté en el seu rerefons una estructura molt de registre literari, amb pròleg i epíleg inclosos, i que conté en el seu interior un plantejament, un nus i un desenllaç que, com passa amb els relats de l'esmentada Dorothy Parker, aquest també podria ser un relat curt on tot s'hi exposa a través del diàleg entre els dos protagonistes.

[dilluns, 10.06.24]
L'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb l'Escola Superior de Música de Catalunya organitzen la segona edició de la Nit de la Música en una vesprada oberta i gratuïta
La Universitat de Barcelona (UB) i l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) tornen a unir forces per organitzar la segona edició de la Nit de la Música, un esdeveniment únic (dijous 13 de juny, de les 18:00 a les 24:00h). La vesprada és un viatge musical, amb una programació que inclou des de la polifonia antiga fins al jazz i la composició electrònica, passant per la música clàssica i el lied. Els concerts tenen lloc en diversos espais icònics de l’Edifici Històric de la UB, com el Paranimf, l’Aula Magna, l’Escala d’Honor del Rectorat, el vestíbul principal, el jardí Ferran Soldevila i el pati Montserrat Roig. A més es fan visites guiades a la Torre del Rellotge, amb inscripcions a partir de les 18:00 i fins a les 20:40 al Pati de Lletres. La Nit de la Música fa valer dos conceptes clau per a la Universitat de Barcelona: el patrimoni històric i artístic i la música. Aquesta segona edició de la Nit de la Música compta amb la participació de l’Escola de Música Jam Session, que s’uneix a les formacions ja presents a la primera edició. A més dels conjunts propis de la UB, com l’Orquestra Universitat de Barcelona (OUB), la Schola Cantorum Universitaria Barcinonensis, el Cor UB i la Coral de la Facultat de Filologia i Comunicació, també hi participen grups de l’ESMUC, la Fundació Conservatori Liceu, el Taller de Músics i la Fundació Victòria dels Ángels.

[diumenge, 09.06.24]
Jutjar a cop d'ull com si fos amor a primera vista
L'actriu Victoria Luengo (Palma, 1990) viu el seu moment d'esplendor, un moment que s'ha guanyat a pols. Primer, picant pedra als escenaris i amb les oportunitats cinematogràfiques i televisives que el destí de l'ofici li ha posat a les mans. Amb «Prima facie», nominada als Premis Max per mèrits propis com a millor actriu i també com a millor espectacle, ha impactat a tot arreu on ha representat aquest text de la dramaturga, llibretista, guionista i també advocada australianobritànica Suzie Miller, un relat que cal dir que no està exempt d'alguns tòpics prou explotats en els últims temps, però que no per això deixa de ser encara necessari que continuïn escoltant-se [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Prima facie», una locució jurídica llatina que ve a dir “a primer cop d'ull”, és un “tour de fource” per a l'actriu que es posa a la pell d'aquesta advocada, que s'ha fet a ella mateixa des d'uns orígens humils i que ha aconseguit l'èxit professional amb multitud de casos guanyats, i que defensa agressors sexuals amb la fredor que el codi ètic de les lleis li atorga, però que fa un gir en la seva manera d'entendre allò que defensa quan ella mateixa és víctima d'una agressió per part d'un col·lega del seu bufet.

[dissabte, 08.06.24]
Les avellanes del Miró
Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) deia que Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) era el pintor dels poetes. Per això, segurament, en aquesta obra, considerada la primera peça de caràcter teatral de Joan Brossa —inèdita als escenaris fins a avui, tot i que escrita o acabada probablement el 1944 i no publicada fins al 2019 per Arola Editors—, el pintor fill adoptiu de Mont-roig del Camp hi apareix subtilment, com un homenatge d'amic, amb una de les accions que juga amb les avellanes i planteja amb aquest fruit sec un d'aquells problemes senzills de matemàtiques d'escola del segle passat per exercitar el càlcul memorístic dels aprenents. ¿Si n'hi ha tantes i en cauen tantes, quantes en queden? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] L'amistat de Joan Brossa amb Joan Miró és de les poques que es va mantenir inalterable des dels anys quaranta i es troba reflectida en nombroses col·laboracions de l'un i l'altre, ja sigui amb il·lustracions de llibres de Joan Brossa per part de Joan Miró o de textos o poemes de Joan Brossa per a pintures o dibuixos de Joan Miró o fins i tot Miró portant Brossa a París arran d'una exposició a la mítica Galeria Maeght. Una relació que entroncava també amb la manera d'entendre l'art dels dos personatges.

[divendres, 07.06.24]
Visca la vulva!
No és que m'hagi agafat un rampell feminista amb aquest títol. «Visca la vulva!» és un dels lemes que presideix el muntatge «S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts), de la companyia belga Peeping Tom. Visca la vulva!, doncs i el que calgui que pengi i que s'hi assembli, posats a no discriminar. Els espectadors que vegin l'espectacle entendran per què. Els Peeping Tom continuen amb les seves coordenades artístiques, aquesta vegada més que mai perquè el titol de l'espectacle són precisament les coordenades on es troba la que anomenen l'illa de la Decepció, a l'Antàrtida, on ha quedat embarrancat en el gel el vaixell de la companyia. Sense menjar, sense comunicació, confiant que el desglaç els alliberi. He dit “el vaixell de la companyia” perquè en realitat tota la trama és una introspecció cap al seu interior, en una metàfora freda i distòpica d'un moment de l'ésser humà sense un futur gaire prometedor. Una metàfora, a més, que la companyia Peeping Tom fa extensiva a la situació degradada de les relacions personals [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els Peeping Tom tenen el do de crear un espectacle clarament híbrid a partir del que seria el registre de la dansa, però aquesta vegada molt més híbrid que no pas en el seu últim espectacle «Triptych», vist també al TNC fa dos anys, on el vaixell ja hi era, però en la seva decoració estil Titànic de les cabines i els salons interiors. Ara, en aquest nou espectacle, hi ha una bona part considerable de text —sempre sobretitulat, esclar—, cosa que reforça el seu caràcter dramatúrgic sense deixar de banda el registre d'influència cinematogràfica.

[dijous, 06.06.24]
Abans de parlar, pensa
La companyia Fac-òF el que fa és entrar en la quotidianitat dels estereotips i les pressions socials sobre l'estètica que al llarg dels temps han rebut i continuen rebent les dones —des que són nenes i cada vegada més— a la recerca d'una bellesa virtual revisada i augmentada actualment per la influència de les desbocades xarxes socials. Bona part dels gags, accions i reivindicacions que es fan en la trama de «Divina de la mort» parteixen, diuen les seves autores, d'experiències reals i viscudes en pròpia pell. L'humor, però, és una bona fórmula per marcar una certa distància amb l'agror de segons quina experiència viscuda. I això és el que fa la companyia: emparar-se en l'humor sense deixar de partir de la tradició teatral amb escenes totalment d'aire brossià, però amb menys silencis i més paraules i adaptades als nous temps [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En clau de cabaret, doncs —i sense estalviar el tradicional pit i cuixa dels temps més picants d'El Molino a ras de platea— els espectadors assisteixen a les trifulgues d'atabalades noies de casa en barnús o bata de fer feines intentant seguir fil per randa alguns dels consells més estrambòtics per mantenir el cutis fi o conservar la bellesa de l'eterna joventut. És especialment remarcable el gag de l'home-nino, congelat com un robot i capaç de respondre amb frases de manual quan se li prem el botó de l'altaveu, objecte de valor que s'emporten a casa les noies que l'envolten com si fos un exemplar de nines de Casa Malé, de les Drim, de les Nancys, de les Reborn, de les Barbies o una cotitzada Peppa Pig, més ben dit, en aquest cas, “Peppo” Pig.

[dimecres, 05.06.24]
Un treball en curs a favor de la memòria
El dramaturg, traductor i director Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981) fa una mena de treball en curs, un work in progress permanent, amb el seu monòleg «Retrat de l'artista mort», a manera que va adaptant-lo a cada país on el representa i a manera que va gratant en la seva història sobre la memòria i el feixisme en genèric, sempre en relació i comparació a la dictadura de Videla i la repressió genocida argentina del 1978. A Alemanya, on el muntatge es va estrenar l'any 2018, el va confrontar amb el genocidi nazi; a França, amb el mariscal col·laboracionista Pétain i el règim de Vichy; a Itàlia, amb el feixisme de Mussolini; i en aquesta versió catalana estrenada aquí, amb el feixisme de la Dictadura franquista, un cop acabada la guerra civil espanyola [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per situar cadascuna d'aquestes adaptacions, el dramaturg Davide Carnevali subtitula la seva obra amb l'aparença del resultat d'una competició esportiva internacional: Alemanya '41 - Argentina '78; França '41 - Argentina '78; Itàlia '41 - Argentina '78; i, aquí, Espanya '39 - Argentina '78. No són gols, són anys que han quedat en la memòria. L'obra és un fals documental que acaba creant en els espectadors la certesa que potser no és tan fals. ¿Què hi ha de veritat i de ficció en el relat del protagonista?.

[dimarts, 04.06.24]
El nou Centre Martorell Exposicions reobert fa mig any després de tretze anys tancat al passeig Picasso de Barcelona tocant a la Ciutadella rehabilitarà ara la façana amb un pressupost de 560.000 euros
El Museu Martorell, inaugurat el desembre del 2023 ha rebut en mig anys més de 10.000 visitants. Ara veurà com es rehabilita la façana després que la comissió de govern de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat el pressupost calculat en 560.000 euros. Es netejaran i recuperaran les façanes, els paraments de pedra i els elements ornamentals considerats Bé d’Interès Local. Amb aquesta intervenció, que finalment ha tingut un cost més elevat del que s’havia previst al projecte executiu per l’actualització de preus, es completarà la rehabilitació d'aquest antic edifici històric situat al Parc de la Ciutadella. Aquesta tercera fase d’obres se suma a les que han permès rehabilitar tot l’interior de l’edifici i es completarà el projecte de rehabilitació integral del complex. També s’ha fet accessible per la banda del Parc de la Ciutadella, amb una plataforma per acollir rampes, respectant el podi original de columnes dòriques i la col·lecció. Alhora, també s'ha obert el nou semàfor i pas de vianants que connecta l’equipament amb el Born i el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. El nou pas situat al passeig de Picasso, entre el carrer de la Fusina i el Centre Martorell d’Exposicions, també permet millorar l’accés al Parc de la Ciutadella. Aquest espai és el primer edifici construït com a museu públic a Barcelona i Catalunya, inaugurat com a Museu Martorell l’any 1882 i reconvertit en Museu de Geologia el 1924, fins que el 2010 va tancar portes. Les exposicions actuals s'integraran en el marc de la Festa de la Ciència.

[dilluns, 03.06.24]
El rovell del passat
Xavier Buxeda i Marcet (Matadepera, Vallès Occidental, 1985) va debutar el 2021 al Teatre Tantarantana amb l'obra «Si mai has baixat», sobre el racisme. El 2022 va continuar a la Sala Trono i l'Off La Villarroel amb aquesta segona obra, «Qui estigui lliure», ara sobre la violència, després d'una primera lectura dramatizada dos anys abans a l'Obrador de la Sala Beckett, la mateixa sala on ara s'ha recuperat en un clima social que, especialment adreçat als joves, la fa lamentablement més necessària i actual que quatre anys enrere. L'amistat d'infància i adolescència sempre sembla que és una amistat que no es perdrà mai [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però els viaranys de la vida tenen molts corriols plens d'obstacles i sovint també de conseqüències impensables que poguessin aparèixer quan es vivia immers en els temps presumptament feliços. Els tres amics de «Qui estigui lliure» es retroben en aquell espai idealitzat de l'adolescència quan un d'ells, l'Àlex (l'actor Pau Escobar) surt de la presó. Entre ell i el Pol (l'actor Nil Cardoner) hi és ella, la Carla (l'actriu Paula Jornet en l'estrena i ara amb l'actriu Maria Vilapuig), la que fa encara de baula d'unió d'aquella ferma i jove amistat que va ser i que, a prova de foc i de tancar els ulls al fet que es va desencadenar, es vol refer sense que s'esqueixi.

[diumenge, 02.06.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el maig del 2024 amb 28.162.323 visitants que han fet 61.888.476 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de maig del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de maig del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.162.323 visitants i 61.888.476 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.731,8 visites de pàgines (10,43 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 33 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.529 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dissabte, 01.06.24]
El documental guanyador dels premis Gaudí i Goya «Mentre siguis tu» protagonitzat per l'actriu Carme Elias i dirigit per Claudia Pinto sobre l'alzheimer que pateix l'actriu disponible ara en línia i en exclusiva a la plataforma FILMIN
Dirigit per Claudia Pinto, el documental acompanya durant quatre anys l'actriu Carme Elias, a qui li van diagnosticar Alzheimer, un procés en què l'artista afronta amb fermesa la seva progressiva pèrdua de memòria. Després de la seva estrena al Festival de Sant Sebastià, el documental va rebre els premis Gaudí i Goya. Quan l'actriu Carme Elias (Barcelona, 1951) va rebre la notícia de la seva malaltia, va decidir compartir-la només amb el seu entorn de més confiança, entre el qual hi havia la seva amiga i directora Claudia Pinto, amb qui havia treballat anteriorment a «La distancia más larga» (2013) i a «Las consecuencias» (2021). Precisament sobre el rodatge de «Las consecuencias», la directora relata que va ser allà on es van adonar que a l'actriu li estava passant alguna una cosa estranya. Mentre esperaven la bona presa que no acabava de quallar, ella sentia per primera vegada el pànic davant una força desconeguda que li feia perdre la consciència. Allò que podia haver estat una senzilla amnèsia global transitòria es va descobrir més endavant que era el terrible alzheimer. El documental «Mentre siguis tu», de Claudia Pinto, ara en exclusiva a Filmin, comença quan la càmera va enregistrar aquell moment sense que ni la directora ni l'equip es poguessin imaginar que marcaria un abans i un després a la carrera de Carme Elias i en la seva vida. Al llarg de quatre anys, la càmera ha acompanyat l'actriu en el procés més difícil de la seva vida; des de la seva reacció entre bastidors després de rebre el Gaudí d'Honor fins al seu sentit profund i reflexions a l'habitació de l'hotel després de presentar una pel·lícula al Festival de Màlaga, quan cap dels seus companys era coneixedor de la seva malaltia. D'aquesta manera, una pel·lícula que va néixer com un projecte íntim, secret i sense pretensions s'ha convertit de manera natural en una invitació contundent a viure el present. El documental és també, en veu de la mateixa actriu, un clam sobre el dret a una mort digna.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |