[divendres, 31.05.24]
L'amnistia com balla
Que la llei d'amnistia s'hagi aprovat la diada de Corpus, el mateix dia que les fonts antigues de moltes poblacions catalanes s'omplen de l'ou com balla, és una fatalitat més del destí. Entre les moltes creences i llegendes que s'atribueixen a aquesta celebració popular hi ha la que diu que si l'ou com balla cau, tindrem un any dolent; però si l'ou com balla s'aguanta durant tot Corpus, tindrem un bon any. Davant la incredulitat i la falta de confiança que ens envolta, no sé si la mateixa creença es podria aplicar a l'amnistia. Si l'amnistia com balla cau, tindrem un mal any; si l'amnistia com balla s'aguanta, tindrem un bon any. Esclar que l'ou o l'amnistia s'aguantin damunt el raig del brollador o que caiguin no depèn d'ells sinó de múltiples factors que poden enterbolir el miratge. Depèn de com bufi el vent, de si hi ha més humitat o menys, de si fa més o menys calor, de si hi ha més o menys aigua... [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»] Tot i que no se sap ben bé d'on procedeix i quan va arrencar el costum de l'ou com balla, la història deixarà ben clar d'on procedeix, quan, com, qui i per què s'ha aprovat l'amnistia com balla. I tot i que l'ou com balla és un d'aquells experiments científics que tanta gràcia fan a la canalla, el seu secret consisteix en col·locar un ou buit, amb un punt de cera per tapar el forat pel qual s'ha buidat, sobre el raig d'aigua d'un brollador d'una font de manera que giravolti sense caure. Està científicament comprovat que l'aigua l'estira en totes direccions abans de caure per l'acció de la gravetat i això és el que fa que el mantingui en equilibri.

[dijous, 30.05.24]
El Teatre Nacional de Catalunya aposta per a la temporada 2024-2025 pel macroespectacle «Vudú (3318) Blixen» d'Angélica Liddell que es va estrenar al Festival Temporada Alta i va obtenir el Premi de la Crítica com a espectacle de l'any
La temporada del Teatre Nacional de Catalunya que es tanca ha estat la de la recuperació amb un rècord històric de 5.701 abonats i prop d'un 84% d'ocupació mitjana amb un total de 126.500 espectadors. Això fa que la temporada 2024-2025 s'encari amb un objectiu renovat i ambiciós a banda d'apostar pel que la directora Carme Portaceli anomena ‘“la marginalitat”, és a dir, allò que queda fora del model establert com a desitjable o com a normal. Les persones a les quals la societat posa al marge, ja sigui perquè venen d'una altra cultura, perquè són velles, pobres o dones, ens poden ajudar a veure altres mons i obrir la nostra ment. La programació arrenca a la Sala Tallers amb la recuperació de la proposta doble «Hamlet.01» i «Hamlet.02», que dirigeix Sergi Belbel i que protagonitza l'actor Enric Cambray. Els dos han demanat un espai despullat, el taller de pintura de la Sala Tallers, després que els últims anys han representat el primer d'aquests espectacles en altres espais. La Sala Gran obrirà amb «Ànima», una idea en clau de musical d'Oriol Burés, que comptarà amb 24 joves intèrprets, proposta que lliga amb la nova política del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya de donar suport al teatre musical en català, com passarà també en l'àmbit privat amb el nou musical de Nostromo Live, «El dia de la marmota», d'Àngel Llàcer i Manu Guix, o la nova versió de «Mar i cel», de Dagoll Dagom, ue representarà el final de la companyia. Després de rebre el Premi de la Crítica, el macroespectacle «Vudú (3318) Blixen» d'Angélica Liddell serà a la Sala Gran el mes de març en un cap de setmana i en sessions des de les 4 de la tarda fins a les 10 de la nit llargues. Un altre nom de la temporada 2024-2025 serà «Anna Karènina», de Lleó Tolstoi, en una adaptació d'Anna Maria Ricart, que dirigirà la mateixa Carme Portaceli, i que tindrà com a protagonista l'actriu Ariadna Gil, amb la intenció que aquest serà l'espectacle que farà una gira internacional a Brussel·les, Zagreg, París, Porto i Amsterdam. El dramaturg Jordi Prat i Coll adaptarà una obra poc coneguda d'Àngel Guimerà, «L'aranya», que ambientarà a l'any 1968 i que també es veurà segurament a Tenerife, dins de l'Any Guimerà en català. La dramaturga Victoria Szpunberg estrenarà a la Sala Gran l'obra «La tercera fuga», una història familiar sobre els exilis.

[dimecres, 29.05.24]
Madame monstre, ¿c'est moi?
No sé si la creadora multidisciplinar Carla Rovira Pitarch (Girona, 1982) va xuclar el títol d'aquest espectacle-instal·lació del film catalogat com a fals documental de Banksy, que el 2010 va representar el debut del popular grafiter en l'art cinematogràfic. Si allà, amb «Exit Through the gift shop», Banksy fa servir un personatge encaputxat a la recerca d'obres d'artistes de carrer, en una mena de road movie urbana, aquí, Carla Rovira també fa una mena de road movie, però més domèstica, per diversos espais que li fan d'escenari mòbil i que en l'estrena de fa dos anys a la Fira de Tàrrega, a les entranyes del Museu Comarcal de l'Urgell, de segur que, per la iconografia pròpia de l'espai, s'acostava més a la filosofia de Banksy, que no pas en altres espais on s'ha representat després, menys sofisticats [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En tot cas, no ho oblidin: passin, passin, que veuran el piset i, com diu el títol, quan tot s'acabi, vagin sortint per la botiga de regals. Com que la imaginació teatral fa miracles, Carla Rovira supleix, quan cal, el marc ambiental amb la pròpia iconografia del seu espectacle-instal·lació, amb un suggerent espai sonor i musical, amb una atractiva i fantasiosa il·luminació i amb un cert acostament al teatre d'objectes i al teatre visual, tot i que la protagonista no sigui precisament un objecte sinó ella mateixa i la seva experiència personal, després d'un embaràs no gens plaent.

[dimarts, 28.05.24]
Una exposició sobre el món geganter amb motiu dels 600 anys de gegants a Barcelona es podrà veure durant tot un any al Museu Etnològic i de Cultures del Món
L’exposició està organitzada en tretze àmbits que aprofundeixen en la història i tradició gegantera L’exposició compta amb materials i peces nacionals i internacionals tant pròpies, de la col·lecció del Museu Etnològic i de Cultures del Món com cedides, per les colles geganteres de la ciutat i altres museus de Barcelona. L’exposició «Barcelona ciutat gegant. 600 anys de festa i tradició» vol aprofundir en el coneixement del món dels gegants i de les persones que en tenen cura, i descobrir anècdotes i curiositats al voltant de les grans figures festives de la ciutat, contextualitzant-ho al llarg de la història. També vol ser un dels eixos vertebradors dels sis-cents anys de gegants a Barcelona, on es pugui tenir una perspectiva sobre la història, la tradició, el present i el futur del món geganter com a element emblemàtic de les festes populars de la ciutat. L’efemèride dels 600 anys està vinculada a la primera referència escrita d’un gegant a la ciutat i al món, al «Llibre de les Solemnitats de Barcelona». S’hi recull una relació dels elements municipals que van concórrer a la processó del Corpus de 1424, entre els quals “Lo rey David ab lo Giguant”. Segons els estudiosos, es tracta de la primera referència gegantera del món, i la primera referència d’un gegant municipal, el de la Ciutat de Barcelona.

[dilluns, 27.05.24]
Es publica un diagnòstic de la situació i els reptes del català entre els joves a la Catalunya contemporània a partir de diferents fonts de dades tant qualitatives com quantitatives
Aquest estudi té l’origen en un informe elaborat l’any 2018 per a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i té una finalitat doble. El primer objectiu és oferir un diagnòstic de la situació i els reptes del català entre els joves a la Catalunya contemporània a partir de diferents fonts de dades, tant qualitatives com quantitatives, amb especial deteniment en els resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2018. El segon objectiu és proporcionar uns principis d’actuació, sobretot en l’àmbit discursiu, que siguin útils per promoure l’ús de la llengua catalana en aquesta franja de població. L’objectiu de l'estudi és que sigui adaptable a diferents situacions i destinataris, de tal manera que els diferents arguments es puguin seleccionar (o descartar) i modificar d’acord amb els requeriments de cada context. Tenint en compte aquesta diversitat, l’estudi es tanca amb un recull de propostes i recursos perquè les persones que volen utilitzar més el català, amb diferents interlocutors i en diferents contextos, ho puguin fer.

[diumenge, 26.05.24]
La normativa de la nova Llei europea d'Intel·ligència Artificial que estableix una protecció limitada per als drets de propietat intel·lectual arrenca sota mínims després de tres anys de negociació
El Consell de la Unió Europea ha aprovat la primera regulació del món sobre intel·ligència artificial (IA), coneguda com a «AI Act». Aquesta normativa, que estableix una protecció limitada per als drets de propietat intel·lectual, entrarà en vigor després de tres anys de negociació. Impulsada per la Comissió Europea, neix amb l'objectiu de promoure el desenvolupament d'eines d'IA segures, fiables i que assegurin el compliment dels drets fonamentals. Per fer-ho, categoritza els diferents sistemes basats en IA en funció del seu risc (limitat, moderat, alt o fins i tot inacceptable i, per tant, prohibit a la UE) i aplica normes més estrictes a aquells sistemes que puguin suposar un perill més gran per als ciutadans europeus. Pel que fa als drets de propietat intel·lectual, la nova llei preveu una protecció mínima. Exigeix que els models, és a dir, els algorismes que s'entrenen de manera automàtica a partir de materials protegits, compleixin certs requisits de transparència i que assegurin el respecte a la legislació europea en aquesta matèria. Els proveïdors de models d'IA hauran de publicar resums detallats amb el contingut que han utilitzat per entrenar els seus models –per exemple, llibres, publicacions o textos protegits– i respectar les reserves de drets imposades pels titulars afectats.

[dissabte, 25.05.24]
El col·lectiu Pere Quart demana al professorat que continuï fent llegir literatura catalana a les aules arran de la decisió del departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya de no examinar-ne el coneixement a les Proves d'Aaccés a la Universitat (PAU) del 2025
En contrapartida, el departament diu que la lectura continuarà essent obligatòria, però deixa en mans de cada centre la llibertat de decidir com ho farà. Però el col·lectiu Pere Quart no afluixa quan insisteix que el professorat de batxillerat faci objecció de consciència o insubmissió contra les directrius rebudes i treballi la literatura catalana amb cara i ulls i sentit i responsabilitat. La polèmica s'ha estès arran de l’anunci de la desaparició de les lectures obligatòries a les proves d’accés a la universitat (PAU) del 2025, una mesura que feia temps que se sospitava que s’aplicaria, però que ara s’ha concretat. No ha servit de res un manifest amb gairebé vuit-centes adhesions, la majoria de les quals de docents en actiu, impulsat pel col·lectiu Pere Quart. Ni tampoc els crits d’alerta fets per associacions d’escriptors, editors i llibreters. Ni les protestes dels departaments de filologia catalana d’algunes universitats. Ni els nefastos resultats dels informes PISA. Ni tan sols les reunions sectorials que va fer el departament amb professionals del sector educatiu i que van advertir que aquesta proposta era un error. Des del departament d’Educació s'al·lega que fins ara, l’alumnat de batxillerat havia de fer unes lectures obligatòries concretes a les assignatures comunes de llengua catalana i espanyola. Com es va anunciar l’any passat, les PAU del 2024 seran les últimes que avaluaran aquest model, després d’una pròrroga. Ara, amb el nou currículum competencial, cada centre treballarà l’educació literària amb les lectures que consideri millor.

[divendres, 24.05.24]
L’artista canadenc Jeff Wall presenta l'exposició fotogràfica més completa que s'ha fet mai d'ell aquí en un recorregut ple de sorpreses per les sales de La Virreina Centre de la Imatge
«Contes possibles» és la retrospectiva de l’obra de Jeff Wall (Vancouver, Canadà, 1946) més completa feta mai a l’Estat espanyol. Des dels anys 80, el treball de l’artista Jeff Wall ha contribuït de manera molt important a definir o redefinir la fotografia com una part integrant de l’art contemporani. La seva pràctica del tableau o quadre fotogràfic hereta de la història de la pintura el seu tret més fonamental: la composició. La mostra «Contes possibles», comissariada per Jean-François Chevrier, recull 35 tableaux fotogràfics del període 1980-2022. Aquest conjunt, creat peça a peça, és dens i divers, travessat de recursos i encreuaments temàtics, on predomina un fort sentit de l’enigma. Són peces entre la descripció documental i la ficció, tan emblemàtiques que formen part dels imaginaris col·lectius, i que situen l’obra del fotògraf canadenc entre la descripció documental i la ficció, o els contes possibles. Jeff Wall ha estat considerat una figura clau en l'escena artística del Canadà. L'any 2002 va rebre el Premi Hasselblad. Format en belles arts i en història de l'art a la University of British Columbia (Vancouver), i doctor en història de l'art al Courtald Institute de Londres, el 1977 va començar a fer fotografies en transparències Cibachrome. Des de llavors, la seva obra ha ajudat a definir el fotoconceptualisme i l'anomenada nova objectivitat fotogràfica. Wall tracta les seves fotografies com si fossin escenes d'una pel·lícula. Li interessa la violència urbana, el racisme, la pobresa i els conflictes de gènere i classe. El drama narratiu de les seves fotografies evoca les convencions del cinema alhora que fa referència al llenguatge de la pintura.

[dijous, 23.05.24]
L’Institut d’Estudis Catalans i el Museu Nacional d’Art de Catalunya presenten el Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears
Aquest projecte és fruit d’un conveni entre l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i suposa un pas important en la tasca de recopilar i transmetre el coneixement del nostre patrimoni artístic. Aquests tipus de diccionari, que existeixen en altres entorns culturals, permeten fixar el coneixement i actuen com a referències en el món de l’art. Aquest és el primer diccionari d’artistes d’àmbit català que es fa des de la publicació del que va dirigir Josep Francesc Ràfols entre 1951 i 1953. És innovador, a més, perquè el de Ràfols va fer-se en espanyol, a diferència d’aquest que és en català, i l’abast actual és molt més ampli, ja que arriba a tots els territoris de parla catalana. Inclou, a més, tota mena d’especialitats: pintura, escultura, orfebreria i fotografia, entre d’altres. El fet que sigui en suport digital d'accés lliure permet la seva actualització d’una manera regular, en consonància amb les noves recerques i troballes que es vagin fent. La llargada dels articles és més gran a la de diccionaris anteriors: s’hi detallen exposicions i altres aspectes de la vida artística, a més d’una extensa bibliografia. És un treball en procés i, avui dia, hi han participat més de cent autors i autores de tesis doctorals i treballs de fi de màster dedicats a artistes, així com autors d’articles monogràfics o comissariats d’exposicions. Alhora que s’hi van sumant entrades, s’està treballant en una nova versió del projecte de digitalització que l’ha de fer més navegable i accessible. S’ha començat alternant artistes menys coneguts, el llegat dels quals s’ha aprofundit amb aquest projecte, amb noms prou rellevants com Isidre Nonell, Dionís Baixeras, Lluís Rigalt, Joaquim Sorolla, Mela Muter, Hermenegild Anglada-Camarasa, Josep Llimona, Santiago Rusiñol, Adolf Mas, Joan Busquets, Joaquín Torres-García o Lluïsa Vidal. De moment, no hi ha autors vius.

[dimecres, 22.05.24]
Una exposició interactiva commemora els 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio a La Grapadora, el Museu del Disseny de les Glòries de Barcelona que s'ha rebatejat com a DHub
L'exposició fa un recorregut que proposa celebrar i reviure quatre dècades de televisió i de ràdio públiques en català, al mateix temps que pretén oferir una mirada de futur, amb el que ha suposat la posada en marxa de 3Cat. Aquest 2024 es compleixen 40 anys de l'emissió regular de TV3, que va començar el 16 de gener del 1984. Catalunya Ràdio havia engegat una mica abans, el 20 de juny del 1983. Amb motiu d'aquest aniversari 3Cat, en col·laboració amb el Museu del Disseny Hub, conegut com popularment La Grapadora, ubicat a les Glòries de Barcelona, ha plantejat un recorregut que proposa celebrar i reviure aquestes quatre dècades en un exercici estètic i plàstic i algunes sorpreses per als visitants. A través dels 900 m² de l'exposició «Connectem: 40 anys de Catalunya Ràdio i TV3», que estarà oberta fins al 25 d'agost, el visitant pot fer un recorregut per quatre grans espais marcats: la informació a "Connectem l'actualitat", la ficció a "Connectem històries", l'entreteniment a "Connectem somriures" i el servei i la participació a "Connectem amb tu". També reuneix els espais per aprofundir, contextualitzar i debatre, a través dels documentals i el periodisme d'investigació. Un espai on són protagonistes els telenotícies i on els visitatns es poden sentir per uns moments com uns presentadors dels informatius de TV3. Després del passeig pel passat i pel present, el visitant es troba amb un "Epíleg. Imaginar el futur". ¿Com podria ser 3Cat d'aquí a 40 anys, el 2064? Estudiants dels graus de Comunicació Audiovisual, Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en col·laboració amb professionals de 3Cat, han imaginat quatre possibles escenaris de futur de la plataforma a partir de quatre hipòtesis fictícies que, tot i ser juganeres i atrevides, tenen una relació rellevant amb els reptes del present.

[dimarts, 21.05.24]
L'artista Antoni Miralda ven a l'Arxiu Lafuente la col·lecció d'objectes culinaris que tenia emmagatzemats al Poblenou esperant una resposta institucional catalana
El fons que finalment anirà a parar a Santander és una selecció de vuit mil dels més de vint mil objectes i materials gràfics relacionats amb la cultura alimentària que Antoni Miralda (Terrassa, 1942) i la seva dona i col·laboradora Montse Guillén (Barcelona, 1964) han anat col·leccionant al llarg de la seva vida en viatges arreu del món. Es tracta de peces molt diverses, de naturalesa quotidiana i popular, des d’utensilis de cuina a menús. Part de l’arxiu Food Cultura de la parella ha estat adquirit per l’empresari i col·leccionista José María Lafuente per a un futur projecte que vol obrir a Santander vinculat a arxius d’artistes. Tot i que la venda és voluntària, Antoni Miralda no s'està de denunciar que les institucions catalanes no s'han interessat per retenir aquest fons. Antoni Miralda havia intentat crear un espai propi a Barcelona, a l'antic edifici de Montjuïc que havia servit per acollir els periodistes amb l'Exposició Universal del 1888, també cobejat per al Museu de l'Institut del Teatre, i que encara avui no té clara la seva destinació definitiva. La nau industrial del Poblenou que té Antoni Miralda, al carrer Joan d'Àustria del Poblenou, s'ha fet petita i aquest mes de maig s'hi farà una performance culinària de comiat. L’Arxiu Lafuente, creat per José María Lafuente el 2002, va incorporar fa temps altres llegats d’autors catalans, per exemple d’alguns dels puntals de l’underground dels anys setanta, com Nazario i la revista Ajoblanco. L’Estat va adquirir les seves col·leccions el 2022 per trenta milions d’euros, amb destí al museu Reina Sofía.

[dilluns, 20.05.24]
La Generalitat de Catalunya aprova el decret del règim lingüístic del sistema educatiu per enfortir l'escola catalana i donar seguretat jurídica als directors i els professorat dels centres
Tot i que el govern català està en funcions, ha aprovat el Decret del règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, que pretén enfortir el model d’escola catalana i dota la comunitat educativa d’un marc normatiu que desenvolupa els principis de la Llei d’educació de Catalunya, que fins ara no havia estat objecte d’un desplegament reglamentari. Un dels principals punts del decret és que precisa com elaborar, aprovar, avaluar i revisar els projectes lingüístics de centre (PLC). El projecte lingüístic de centre inclou diversos aspectes, com ara: els indicadors d’avaluació de les llengües; el procés d’ensenyament i aprenentatge de cada llengua; les mesures d’atenció lingüística per a l’alumnat nouvingut; els criteris de coherència lingüística que cal seguir en els serveis com sortides o el menjador escolar; o la formació del professorat en la millora de la competència lingüística, entre d’altres. El decret estableix que el català és la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu, d’acord amb criteris simplement pedagògics, i en l’acollida de l’alumnat nouvingut, i l’aranès per als centres de l’Aran. També ho és en les activitats educatives, incloses les complementàries, les extraescolars i els serveis educatius, les comunicacions internes del centre i en les de projecció externa i de relació amb la resta de la comunitat educativa. A més, cal destacar que garanteix la competència oral i escrita en les llengües oficials i una llengua estrangera de tot l’alumnat, i preveu que s’adoptin les mesures organitzatives, pedagògiques i metodològiques adequades per assolir aquest objectiu.

[diumenge, 19.05.24]
La branca immobiliària de la casa de subhastes Sotheby's és qui posa a la venda el terreny de l'illa de Menorca per 950.000 euros que inclou un poblat talaiòtic protegit
La propietat es troba a Binissafullet, a Sant Lluís, que, a part de la bellesa, conté un poblat talaiòtic de riquesa prehistòrica. Tot plegat implica que l'espai estigui declarat bé d'interès cultural, ja que 6.000 dels 16.000 metres quadrats que ocupa corresponen a un recinte excavat el 1990. El jaciment està protegit, però no s'inclou entre els monuments de la Menorca Talaiòtica, catalogats com a patrimoni de la humanitat per part de la Unesco. L'anunci immobiliari de Sotheby's anuncia que és una oportunitat irrepetible per a un col·leccionista particular que vulgui adquirir no només una joia arquitectònica molt representativa de Menorca sinó també un recinte excepcional per organitzar esdeveniments culturals privats. El fet és que el 85% dels béns del patrimoni històric de l'illa són de propietat privada i per tant es poden comprar i vendre sense que els espais quedin desprotegits. El propietari de qualsevol bé d'interès cultural està obligat a garantir-ne la conservació, facilitar-ne la inspecció i permetre la visita pública durant, almenys, quatre dies al mes. De fet, els actuals propietaris de Binissafullet tenen un acord amb el Consell de l'illa: l'administració, a canvi del manteniment del poblat, té dret a fer-hi visites diàriament i no només quatre dies al mes com diu la llei. Si finalment l'espai canvia de mans, el Consell haurà de negociar un acord similar amb el nou propietari. Diferents col·lectius han demanat al govern balear que aturi immediatament el procés de compravenda del poblat i l'adquireixi amb fons de l'impost de turisme sostenible, ja que el jaciment conté una de les set úniques taules que continuen dempeus a l'illa. La llei de patrimoni històric de les Balears de 1998 atorga al govern i als consells la possibilitat d'exercir el dret de tempteig davant la venda de qualsevol bé d'interès cultural.

[dissabte, 18.05.24]
Combat de nit
L'any 1959, el malaguanyat escriptor i articulista Josep Maria Espinàs va escriure i publicar una novel·la, «Combat de nit», que encara ressona avui com a moderna, sobre els camioners i els viatges per carretera d'anada i tornada. La va dedicar a un personatge no de carn i ossos però absolutament present: “Al meu amic T-7440”. La contrassenya d'un camió, esclar. No sé si el Col·lectiu VVAA —sisplau, pronunciïs “af”, segons indicacions de la companyia— vol dedicar també el seu espectacle «Baby no more» al tràiler que presideix tot el muntatge i que ha obligat a desmuntar la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, per convertir-la en una pista oberta on sembla que el conductor del camió en qüestió estigui examinant-se en un circuit tancat per obtenir el carnet superior de classe C [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No han de passar ànsia els espectadors d'aquest muntatge per por de ser atropellats —els déus del teatre no ho vulguin!—, tot i que potser sí que s'hauran de moure en algun moment, aixecar els pompis i malucs entumits per haver de seure a terra sisplau per força, amb el consol per a alguns de trobar lloc en alguna de les escalinates de les grades desmuntades de la sala, tot i que els ossos també els maldiguin i, quan tot sembla que anirà de mal borràs, llençar-se a obtenir miraculosament una de les cadires de tisora plegables, d'aquelles de festa major d'estiu, que la companyia reparteix un cop plantejat l'espectacle, convidant-los a un acte de comunió que vol ser, aparentment, el comiat oficial del Col·lectiu VVAA, que va començar jove i que ara se sent tan postadolescent que fins i tot mira al futur incert que els espera.

[divendres, 17.05.24]
Les velles monarquies no moren mai
¿Què hi fa un enginyer valencià tècnic de telecomunicacions i llicenciat per la Universitat Politècnica de València en la pell del mític cantant Michael Jackson, anomenat el Rei del Pop? Doncs, el que fan molts altres imitadors del cantant —que són incalculables—, però aquest amb un caràcter artístic professional, considerat l'imitador número u per aquests verals, i amb una companyia força nombrosa que volta per la Seca i la Meca escampant el llegat musical que va deixar l'autèntic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), el que va començar com un nen prodigi i que va acabar captivant tot el món amb les performances musicals i la seva singularitat escènica. El cantant, ballarí i imitador Ximo Fillol o Ximo Jackson (ànima de la Jackson Dance Company) és d'aquests fans que als quatre o cinc anys diu que ja imitava el cantant d'Indiana amb el barret, alguna de les seves jaquetes i amb els moviments de cos, cames i braços [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No és estrany de creure. Sense anar tan lluny, aquesta dèria infantil continua ben viva perquè el dia de l'estrena d'aquest espectacle al Teatre Poliorama, un parell de petits fans de primera fila no s'estaven —amb el barret i les jaquetes de rigor— d'imitar també els balls dels imitadors. No cal dir que una encaixada del protagonista Ximo Jackson des de l'escenari al parell de petits, a l'hora dels aplaudiments, val més que un regal sorpresa de la nit de Reis i és una escalfor que es conserva per a tota la vida.

[dijous, 16.05.24]
L'ampliació del MACBA, la construcció del CAP Raval Nord a la capella de la Misericòrdia i la renovació de la Plaça dels Àngels de Barcelona té un calendari previst de més de dos anys si les impugnacions veïnals no ho bloquegen de nou
La Comissió de Govern de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment el projecte perquè el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) creixi en un nou edifici annex al Convent dels Àngels. Ara s'obre un període de trenta dies fins a l'aprovació definitiva. En concret, la Comissió de Govern del consistori barceloní ha aprovat inicialment el projecte d’ampliació, que preveu una inversió de gairebé 13,9 M € per construir l’espai addicional, amb una superfície de 2.110 m² que es dedicaran a noves sales d’exposicions, una galeria, magatzems i altres instal·lacions. Amb l’ampliació del MACBA (que sacrificarà una part de la plaça dels Àngels a la part de mar, el Raval de Barcelona guanyarà un mirador elevat de 349 m². Estarà ubicat al capdamunt de la nova construcció i serà d’accés lliure i públic. Quan acabi el període de trenta dies d'exposició pública, es farà l’aprovació definitiva del projecte d'ampliació i, segons l’Ajuntament, ja es podrien començar les obres el novembre d’aquest 2024. La previsió de calendari és que acabin el gener del 2027. L’ampliació del MACBA no ha estat exempta de polèmica per part del veïnat i forma part d’una transformació total que viurà l’entorn de la plaça dels Àngels els pròxims anys. Per una banda, el MACBA creixerà; per una altra, es construirà el nou CAP Raval Nord a la capella de la Misericòrdia; i la tercera peça que es renovarà serà la plaça, pròpiament dita, una cosa que ha alertat les comunitat d'skaters que hi actua habitualment.

[dimecres, 15.05.24]
L’hort medieval del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha estat escollit com un dels millors en les pràctiques en patrimoni cultural per l'European Heritage Hub
L’hort medieval del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha estat seleccionat com una de les deu millors pràctiques en patrimoni cultural a escala europea per l’European Heritage Hub, un projecte pilot finançat per la Unió Europea nascut per impulsar la transició cap a una societat sostenible, digital i integradora. La Unió Europea selecciona iniciatives exemplars en el camp del patrimoni cultural que contribueixen a la transformació verda, digital i social de les ciutats. Així, la selecció dels deu projectes té com a objectiu promoure el patrimoni cultural arreu d’Europa. Els projectes seleccionats destaquen per ser propostes innovadores per fer front als reptes locals i presentar alternatives als desafiaments globals, així com pel seu potencial d’influir en les solucions polítiques. L’organització posa especial èmfasi en aquelles pràctiques que promouen la transició verda i que col·laboren amb entitats de caràcter social. Les iniciatives seleccionades s’exposaran en una sèrie de deu articles de l’European Heritage Hub en els pròxims mesos. L’Hort Petit del Monestir, tal com l’anomenen les religioses, és un recinte emmurallat de gairebé 3.000 metres quadrats de cultiu, que se situa a la façana sud, a l’espai on es guardava la collita. L’any 2017, el Museu del Monestir va iniciar un projecte per recuperar l’ús original d’aquest espai, amb l’objectiu de reconstruir un hort de quatre parcel·les tal com podia haver estat durant l’edat mitjana. El projecte de l’hort medieval és considerat històric perquè té com a objectiu conrear espècies pròpies de l’Europa Medieval.

[dimarts, 14.05.24]
L'antic cinema Comèdia clausurat aquest any es podria convertir en un museu per exposar part de la col·lecció de Carmen Thyssen que comptaria amb el suport d'Stoneweg Experience, promotora del frustrat Hermitage de Barcelona
L'edifici del cinema Comèdia és propietat de les famílies Pla i Planàs i el projecte de Carmen Thyssen és una de les nombroses propostes, sembla que una dotzena, que han rebut per donar un nou ús a l'edifici, que va tancar com a cinema al gener. Abans d'aquest projecte s'havia plantejat que l'equipament continués com a cinema, vinculat a festivals, o com a sala de concerts. Però recentment ha aparegut el projecte de convertir-se en museu amb una selecció de les obres de la col·lecció Carmen Thyssen, que d'altra banda està immersa en el desenvolupament del futur Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, que té com a assessor l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell de cara a a aconseguir finançament privat, les obres del qual estan previstes per a la tardor. L'anunci del nou projecte al cinema Comèdia de Barcelona es produeix un any després que Carmen Thyssen arribés a un acord amb el ministeri de Cultura segons el qual ella i el seu fill Borja lloguen la seva col·lecció de 330 obres, 179 de les quals ja estan exposades, per 6,5 milions d'euros anuals durant quinze anys. Així mateix, té un museu amb el seu nom a Màlaga, on es pot veure pintura espanyola del segle XIX, i un altre a Andorra. Carmen Thyssen també té dipositat un conjunt d'obres al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), però fonts dels museu asseguren no tenen coneixement del projecte del Comèdia. Pel que fa a les activitats de caràcter cultural d'Stoneweg Experience, en paral·lel al Comèdia tenen en curs la creació d'un centre expositiu a l'antiga fàbrica Godó i Trias de l'Hospitalet de Llobregat i són els promotors del frustrat Hermitage que havia d'intal·lar-se al Port Vell de Barcelona, però que va ser rebutjat per l'Ajuntament, aleshores sota el mandat d'Ada Colau. Les condicions del Cinema Comèdia, per al projecte del Museu Thyssen, la promotora faria una inversió d'uns 30 milions d'euros i un arrendament de l'edifici per vint-i-cinc anys.

[dilluns, 13.05.24]
Si veus una «Barba-rossa» avarar posa la teva a remullar
A Maó, a l'illa de Menorca, el segle XVI, van saber molt bé quin pa s'hi donava amb les incursions del pirata turc Barba-rossa, que ja havia assolat mig Mediterrani de costa a costa amb assassinats i saquejos sense compassió. L'escriptor menorquí Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) va publicar la novel·la «Barba-rossa» l'any 2006, recuperada el 2021 a Moll Nova Editorial. L'adaptació teatral d'aquesta novel·la recrea els fets viscuts a Maó el 1535, quan el temut pirata Barba-rossa, malnom de Khair ed-Din Paixà, fill de pare turc i mare grega i germà petit d'un altre pirata que ja portava el malnom heretat per ell, va destruir completament la ciutat menorquina, en revenja de la derrota que havia patit anteriorment quan pretenia conquerir Còrsega, Sardenya i Sicília [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Barba-rossa va ser atacat a Tunis per la flota del rei, conegut doblement amb els noms de Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, engreixada amb hosts de sicaris àrabs i, diuen, uns quatre mil presoners cristians fugits de les garjoles turques. Les Illes, sobretot Menorca, van ser la torna d'aquella derrota contra el corsari. La ciutat de Maó va ser una víctima que ara, en llenguatge bèl·lic, s'anomenaria col·lateral, una ciutat indefensa entre dos focs, sense gaires diferències de les malvestats provocades pels uns i pels altres.

[diumenge, 12.05.24]
De mare, només n'hi ha una
Àngels Gonyalons diu que es regenera com a actriu treballant amb intèrprets de noves generacions, com li ha passat recentment amb el celebrat musical «L'alegria que passa». El fet és que, si continua així, donant-los tres voltes amb la seva energia cada vegada que comparteix escenari amb ells, potser aviat no en quedaran gaires, de joves vull dir, perquè els acabarà esgotant un darrere l'altre. Tot aquest doll a raig d'energia que desprèn sempre l'actriu es repeteix sense restriccions de cap mena en aquest espectacle de petit format però de gran ambició argumental creat per l'AKA, una de les companyies emergents que no ha parat de despuntar des del seu espectacle «Also Known As», capitanejada pel tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusellas [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els protagonistes de l'obra són només tres: una mare executiva i benestant que es planteja fer un gir radical a la seva vida; un fill a la vintena, gai, consentit i criat en la desmesura; i un amic amb pretensions d'amistançat de cap de setmana, també gai, a la ratlla dels trenta-cinc, que topa amb la relació irada, d'amor i odi, i eixelebrada de la mare i el fill que acaba de conèixer. I fins aquí puc parlar. Perquè «El llegat» fa un salt des de la festa esbojarrada —que arrenca amb Àngels Gonyalons traient a la pista tres o quatre espectadors de primera fila— a propinar un cop de puny a l'estómac, tan inesperat com eficaç dramàticament. I, com deia, s'imposa el mutis per respecte als futurs espectadors.

[dissabte, 11.05.24]
La frustració de la tuba
La tuba és un instrument musical de notables dimensions. Per això la fantasia dels espectadors es dispara quan s'imaginen el personatge de la Griselda —no li digueu Gris!—, la germana gran d'aquesta nova família creada pel dramaturg argentí Nelson Valente, carregant, a la seva edat, la tuba a coll. És aquesta —una frustració de joventut de la Griselda— una de les picades d'ullet que Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) aporta a la trama de l'obra «Amnèsia», una història que té com a base de fons el drama familiar, dissortadament tan habitual, de la demència senil o l'Alzheimer, i que el dramaturg i la companyia converteixen en una aparent comèdia agredolça. Nelson Valente és un mestre a reflectir el realisme quotidià de moltes nissagues familiars. És capaç de començar amb un somriure que s'encomana a l'auditori, en un ambient ple de presumpta felicitat, i acabar fent caure cairats de punta i amb els personatges a cops [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No direm del tot el que hi passa, en aquesta masia o casa amb jardí d'algun lloc inconcret de la Catalunya interior —versió adaptada de l'actor tronaire Joan Negrié— per no desvelar més del compte la sorpresa que han d'anar descobrint els espectadors. Sí, però, que cal advertir que «Amnèsia» fuig de voler ser terapèutica sobre la patologia de molta gent gran i que més aviat pretén ser terapèutica sobre l'impacte d'aquesta mateixa patologia en tots els familiars que envolten la persona que la pateix.

[divendres, 10.05.24]
No diguis burro a ningú que no ho sigui més que tu
És ben cert que ningú no està exempt de tenir una equivocació a la vida, o més d'una. Per això, abans de tractar algú de burro, caldria pensar sobre si un mateix no ha topat alguna vegada en la mateixa pedra. Tots els textos clàssics en els quals es basa aquest espectacle —tots amb el burro, l'ase, el ruc o un èquid del gènere—, tenen com a rerefons de reflexió alertar els humans del mirall que sovint els ofereix el comportament de les bèsties. Però quan es parla del burro, del ruc, de l'ase, del cavall, del poni o de l'euga, hi ha una sensació de familiaritat que supera la que l'èsser humà pugui tenir amb altres animals [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I això passa perquè qualsevol gènere dels èquids ha estat al costat de l'ésser humà des dels inicis de la civilització i li ha fet d'ase dels cops, de ruquet de càrrega, de llaurador, d'utensili de passejant, de distracció infantil, de cos de guàrdia, de suport de les forces de repressió, de transport de guerra, de còmplice i a vegades víctima de la tortura animal a les places de toros sota el picador, i fins i tot de llegenda escenogràfica si un recorda, per exemple, el mític i gegantí cavall de fusta, l'anomenat Cavall de Troia.

[dijous, 09.05.24]
Una notte a Napoli
A l'actor Oriol Genís (Badalona, 1950), se'l pot trobar en un gran espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle del Teatre Lliure o en una proposta privada d'un director agosarat, ja sigui interpretant un clàssic de text o un musical. I sempre hi té un paper que, ni que a vegades potser sembli secundari, sedueix els espectadors per la seva empremta. Ell, però, com alguns intèrprets de la seva generació, que ja s'acosten o trepitgen els setanta, ha descobert últimament un punt de fuita amb el teatre intimista, de cambra, com per exemple ha fet recentment amb les entranyables «Cadires» de Mont Plans, reposades fa poc a l'Espai Texas. Es una opció, a l'estil d'altres opcions similars, com la de l'actriu Imma Colomer a «Amb la claredat arriba el fred», sobre Thomas Bernhard, al Teatre Romea; l'actor Andreu Benito a «L'home de teatre», també de Bernhard, o «Lluna plena», d'Aki Shimazaki, a la nova sala Heartbreak Hotel d'Àlex Rigola; o l'actor Lluís Marco a «Una còpia», de Caryl Churchil, a la mateixa Sala Àtrium; o ara també l'actriu Àngels Gonyalons a «Llegat», de Daniel J. Meyer, al Teatre Akadèmia, entre molts altres [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Són, totes aquestes, unes apostes personals preses, després de llargues trajectòries escèniques indiscutibles, que enyoren i recuperen una tornada als orígens, al teatre en el sentit més pur, al teatre de ressò atenenc, el que Pier Paolo Pasolini, en el seu manifest, anomena teatre de “ritu polític”, el que es basa en la ideologia d’un teatre primitiu en contraposició al que el mateix Pasolini qualifica de “ritu social”, és a dir, aquell altre teatre que acontenta la burgesia des de la Commedia dell'Arte a l'Elisabetià, el del Segle d'Or i el més contemporani, titllat de realista, comèdia, populista o d'evasió, però que, per ell, no passa de ser això: un “ritu teatral”.

[dimecres, 08.05.24]
L'antiga Foneria Reial de Canons de la Rambla de Barcelona comença la rehabilitació amb un rentat de cara coincidint amb la pròxima Copa Amèrica
S'han iniciat els treballs de restauració de les façanes i la coberta de l'immoble de l'antiga Foneria Reial de Canons. Està previst que aquesta primera fase de rehabilitació acabi el gener del 2025, amb un termini d’execució de trenta-sis setmanes, i un cost d’1,8 M€. El que s'ha de convertir en el nou centre de cultura digital de la Generalitat de Catalunya, que es preveu que obri les portes l’any 2027 després de més de 20 anys en desús, serà la porta d’entrada de la ciutadania, segons els seus responsables, al gran projecte del Catalunya Media City. L’edifici de l’antiga Foneria Reial dels Canons, al número 2 de la Rambla de Barcelona, de cara al mar, es va construir a finals del segle XVII com a ampliació d’una foneria de canons. L’any 1844 va ser convertida en seu del Banc de Barcelona, fet que va comportar una adaptació de l’edifici per part de l’arquitecte Josep Oriol Mestres. L'any 1990, amb motiu dels Jocs Olímpics, ja se’n va restaurar la façana, com ara amb la Copa Amèrica. Les característiques constructives i materials de l’immoble són els propis del segle XIX. Les façanes de l'Antiga Foneria Reial de Canons estan tractades amb pedra de Montjuïc i paraments d’estuc i incorporen baranes de pedra, pilastres decoratives i grups escultòrics del mateix material, així com grans reixats de ferro forjat. De planta rectangular, l’edifici té una superfície de 3.380 m2 construïts dividits en cinc plantes. El futur programa de la Foneria s’inspira en les línies de treball d’equipaments com la Gaîté Lyrique (París), Meet (Milà), ZKM (Karlsruhe), V2 (Rotterdam) i l’Ars Electronica de Linz. Amb un pressupost de 13 milions d’euros, les obres de reforma de l’edifici es dividiran en dues fases: la reforma de la façana, que ja ha començat i s’allargarà durant tot l’any, i la reforma de l’interior, que es preveu que comenci el 2025. L'edifici, propietat de la Generalitat de Catalunya, està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) segons el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona.

[dimarts, 07.05.24]
La Viquipèdia en català ha aconseguit l'objectiu de ressenyar més de 40.000 biografies de dones en només un mes
Després de quatre setmanes de l'inici del projecte, es va tancar amb un total de 40.013 biografies de dones, el 21,06% del total. Això suposa haver afegit prop de 530 noves entrades referides a dones en aquest període. Entre les que ara ja tenen entrada pròpia a la Viquipèdia hi ha la política brasilera Manuela d'Ávila, la viròloga nord-americana Bernice Eddy, l'arquitecta i dissenyadora italiana Cini Boeri, o Nancy Astor, la primera dona que va obtenir una acta de diputada a la Cambra dels Comuns britànica. En aquest projecte han participat més de trenta viquipedistes, cosa que asseguren que demostra la implicació de la comunitat amb la idea de disminuir el biaix de gènere existent a la Viquipèdia. El projecte ha estat impulsat per Viquidones i Amical Wikimedia, una organització independent sense ànim de lucre amb un centenar de socis voluntaris. Tots promouen l'enciclopèdia lliure en català escrita de manera col·laborativa. Expliquen que el seu objectiu és que la suma de tot el coneixement humà estigui disponible lliurement en català, i que tot el coneixement sobre la cultura catalana estigui disponible per a tothom en qualsevol llengua.

[dilluns, 06.05.24]
Berlín cedeix a qui la vulgui mantenir la immensa mansió i casa de camp del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels en els terrenys que la ciutat li va regalar el 1936 pel seu aniversari
Abandonada des de fa vint anys, l'enorme casa de camp que va pertànyer al ministre de la propaganda de Hitler costa milions d'euros cada any a la ciutat de Berlín. Per això, l'estat federal de Berlín la cedeix a qui se'n vulgui fer càrrec. La Vil·la Bogensee, o Vil·la Goobbels tal com és coneguda, és una luxosa edificació que s'erigeix en un terreny de disset hectàrees en plena natura, davant del llac Bogensee i a només uns quaranta quilòmetres de Berlín. Un cop rebut el terreny com a regal, Joseph Goebbels hi va construir la luxosa mansió en forma de U, amb fons de la productora cinematogràfica Universum Film AG, l'estudi de cinema més important a Alemanya durant la República de Weimar i el Tercer Reich. Dins l'edifici Goebbels hi havia un gran cinema privat i amplis salons amb vista al llac Bogensee, on el ministre nazi entretenia estrelles del cinema i famosos, i portava les seves amants a passar els caps de setmana. Al costat de la residència de Goebbels, després de la Segona Guerra Mundial, els dirigents de la República Democràtica Alemanya (RDA) hi van construir un conjunt d'edificis d'estil estalinista que acollien el centre de formació dels dirigents de les joventuts del partit comunista alemany. El fet que l'administració se'n vulgui desfer és perquè els costos anuals de seguretat i manteniment pugen a milions. Tot i que en alguna ocasió s'ha intentat vendre, l'operació no s'ha acabat de fer per por que acabés com a lloc de peregrinació de neonazis. Segons la immobiliària que ara administra la propietat, calen 350 milions d'euros per rehabilitar-la. Si no es troba el voluntari, el pla B é demolir l'edifici i vendre els terrenys. La demolició, però també es calcula en uns 45 milions d'euros que hauria de satisfer l'estat berlinès.

[diumenge, 05.05.24]
Doneu una oportunitat a la pau
Les recents protestes als campus universitaris dels Estats Units, que ja s'han escampat per altres ciutats del món, entre les quals hi ha, per descomptat, Barcelona, han recordat a alguns nostàlgics els moviments dels estudiants i col·lectius pacifistes revoltats dels anys seixanta, d'influència posthippy, contra la guerra del Vietnam. Però la causa actual —el genocidi de la franja de Gaza per part del govern ultraisraelià presidit per Netanyahu— no té res a veure amb la guerra del Vietnam. En primer lloc perquè aleshores els joves i pacifistes revoltats clamaven per posar fi a la guerra i a l'enviament a morir de soldats nord-americans a la selva vietnamita, acció que els EUA va mantenir des del 1964, i a pesar de la pressió pacifista de carrer, fins al març del 1973 [comentari íntegre a la sèrie «El cafetó»]. I després perquè, en aquell moment del segle XX, les protestes dels EUA tenien un signe unitari, no com ara que, davant la protesta que es fa a favor del poble palestí, sorgeix la contraprotesta dels joves jueus escampats arreu del món, i als EUA especialment, que reclamen ser reconeguts com a víctimes de l'atemptat de Hamas, l'octubre del 2023, i la presa d'ostatges isrealians, molts dels quals encara no han estat rescatats i d'altres han mort a mans del terrorisme de Hamas. Una revolta juvenil o pacifista es pot enfrontar amb la policia —als EUA s'han fet més de dues mil detencions que poden acabar passant comptes al president i de nou candidat Biden encarat al populista Trump— perquè els governs de torn necessiten sempre aparentar que són els guardians de l'ordre.

[dissabte, 04.05.24]
Toni Gomila repesca per setena vegada a Barcelona després de l'estrena de fa dotze anys el seu espectacle «Acorar» a l'Espai Texas
Salvar la llengua com si fos la sobrassada. I un dia va arribar «Acorar». Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca. «Acorar» és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble. Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila faci un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic.

[divendres, 03.05.24]
El Bulevard Rosa reobre després de sis anys les emblemàtiques galeries del Passeig de Gràcia convertides ara en el Museu White Rabbit que mostra la singularitat cultural de la ciutat de Barcelona
Després de gairebé sis anys de tancament, l’activitat torna al Bulevard Rosa. Les emblemàtiques galeries del Passeig de Gràcia reobren com a museu, tot i que serà un museu poc convencional. El nou espai cultural té el nom ara de «White Rabbit» i preveu mostrar la singularitat cultural de Barcelona, però a través de l’experiència immersiva. Per això, els responsables del projecte asseguren que no cal respectar algunes de les normes clàssiques d’un equipament cultural, com fer la visita en silenci o no tocar les obres. Presenten el museu White Rabbit com un espai “per divertir-se coneixent la cultura catalana”. L’espai proposarà un recorregut per una desena d'instal·lacions que mostren la singularitat cultural de Barcelona des de diferents perspectives amb artistes vinculats a la ciutat. Entre aquests hi ha Tvboy, La Fura dels Baus, Mina Hamada i Carles Piera. Les diferents sales proposen endinsar-se a Barcelona a través de projeccions per crear una experiència immersiva. Per exemple, el públic pot reviure els Jocs Olímpics del 92, posar el cap dins d'un capgròs, tocar un caganer gegant o ballar com si estigués a la pista de la sala Razzmatazz. L'entrada no és precisament accesible i continuant amb la tendència recent a Barcelona, de cara al turisme, té un cost de 25 euros.

[dijous, 02.05.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'abril del 2024 amb 27.928.536 visitants que han fet 61.477.174 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 d'abril del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'abril del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.928.536 visitants i 61.477.174 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.956,3 visites de pàgines (11,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 47 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.457 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimecres, 01.05.24]
Amb la mort de l'escriptor nord-americà Paul Auster, la literatura universal perd un dels seus autors més importants sense que s'hagi vist reconegut amb el Premi Nobel malgrat les diverses candidatures
Mor als 77 anys l'escriptor Paul Auster (Newark, Nova Jersey, Estats Units, 1947 - Brooklyn, Estats Units, 2024), arran del càncer de pulmó que li van diagnosticar fa un any. L'autor de «Trilogia de Nova York», entre molts altres títols, ha mort a la casa de Brooklyn on residia amb la seva parella, la també escriptora Siri Hustvedt. Paul Auster havia estat en les llistes de l'última diada de Sant Jordi amb la novel·la «Baumgartner» —on explica els records d'enyorança d'un professor de filosofia viudo a punt de jubilar-se—, ha estat un dels més venuts d'aquest Sant Jordi.escrita durant aquest últim any de lluita i tractament contra el càncer. La notícia de la seva mort ha estat anunciada pel New York Times, a través d'una família de l'amiga, la matinada de l'1 de maig. Paul Auster és considerat un dels grans de la literatura nord-americana, tot i que ell era molt crítica amb la cultura dels EUA ja que deia que no “estimava” els seus escriptors, probablement perquè se sentia més reconegut a fora, com passava a Catalunya on va venir diverses vegades, tant públicament com privadament. L'estil literari de Paul Auster que aparentava senzillesa amagava sovint arguments profunds al voltant del desarrelament i la identitat. Les seves novel·les, traduïdes a tot el món, han cnquerit milions de lectors de diverses generacions des la dècada dels anys vuitanta del segle XX quan va començar a fer-se conegut sobretot a partir de «Trilogia de Nova York» com, després, per les adaptacions cinematogràfiques com a guionista i director («Smoke», «La vida interna de Martin Frost»). Títols com «Bogeries de Brooklyn», «Leviatan», «Invisible», «El llibre de les il·lusions» o «4,3,2,1!», la que es consiera l'obra més ambiciosa. Casat amb la també escriptora Siri Hustvedt, són pares de l'actriu i cantant Sophie Auster, que deia que era una de les seves muses. Havia perdut un fill i un nét del seu matrimoni anterior.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |