[diumenge, 31.03.24]
L'antiga font gòtica de l'Àngel del segle XIV per abastir el barri de la Ribera de Barcelona localitzada amb les obres actuals de Correus i que es va tapar al segle XVIII tornarà a ser tapada un cop documentada la troballa
A finals del segle XIII, la part de Barcelona a tocar del mar no tenia gaire a veure amb la ciutat d'avui. L'actual plaça davant l'edifici de Correus era coneguda com la plaça del Vi i era un espai pràcticament buit. Al segle XIV, el Consell de Cent va aixecar la font de l'Àngel a la part oest de la plaça. Era força espectacular: feia vuit metres de diàmetre i havia d'abastir el barri de la Ribera i alguns dels vaixells que atracaven al port. Aquesta font va desaparèixer en algun moment del segle XVIII perquè ja no se'n té constància a la documentació de l'època. Ara se sap que es va tapar, però no es va destruir, perquè el Servei d'Arqueologia de Barcelona l'ha trobat pràcticament intacta en les obres de reforma de la Via Laietana. Quan es va construir la font gòtica, Barcelona vivia una època d'esplendor. La ciutat era un centre mercantil i financer mediterrani, juntament amb Venècia i Gènova, amb institucions com el Consolat de Mar i la Taula de Canvi. Hi entraven força diners i es van construir grans edificis gòtics. L’onada de prosperitat es va allargar, malgrat les crisis i les epidèmies, fins ben entrat el segle XV. El Consell de Cent havia intentat anar a buscar l'aigua a Montjuïc, però finalment va considerar que era més efectiu portar-la de la serra de Collserola i del turó de la Rovira. Construïdes les mines de captació, el govern de la ciutat va conduir l'aigua fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. La plaça ha tingut múltiples noms: plaça del Vi, plaça dels Encants, plaça de Sant Sebastià, plaça d'Antonio López i, fa dos anys, plaça d'Idrissa Diallo/Correus.

[dissabte, 30.03.24]
Un documental desvela la connexió de l'empresa municipal de transports d'Amsterdam amb el nazisme quan va col·laborar a transportar la poblaciño jueva als camps d'extermini
La població d'Amsterdam ha anunciat que col·locarà plaques commemoratives en les principals estacions de la ciutat per recordar el paper que GVB, l'empresa municipal de transports, va tenir en la deportació i la mort de desenes de milers de persones durant l'Holocaust. GVB funciona des del 1900 i gestiona el tramvia, els autobusos, el metro i els ferrocarrils d'Amsterdam. L'empresa ja existia quan va començar la Segona Guerra Mundial i els seus responsables van veure com els nazis prenien el control d'Amsterdam i com detenien i deportaven els jueus. Però des de GVB van fer alguna cosa més que observar. Ara els Països Baixos han descobert que l'operador públic de transports GVB va col·laborar activament amb els nazis i van transportar en tramvies desenes de milers de jueus cap als trens que els portaven als camps de concentració i extermini. I, és més, també van cobrar per aquests "serveis", fins i tot anys després d'acabada la guerra. El 1940 vivien a Amsterdam més de 80.000 jueus. Uns 63.000 van ser deportats. L'empresa pública de transports es va encarregar del transport fins als camps de concentració d'almenys 48.000. La resta els van transportar a peu o en autobús. L'encàrrec per transportar aquestes desenes de milers de persones fins als camps de treball o d'extermini va ser dels nazis, però el transport es va pagar amb els diners que es robava a les famílies jueves detingudes. Entre les factures, hi consta com es van enviar en tramvia, el 8 d'agost del 1944 a Anne Frank, la seva germana, els seus pares i quatre persones més des de la presó de Weteringschans fins a l'Estació Central d'Amsterdam. Des d'aquí els van enviar a Auschwitz.

[divendres, 29.03.24]
De la K de Kant a la K de Kafka
Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una obra com «L'imperatiu categòric», que és un “tête a tête” entre dos intèrprets (una esplèndida i matisada Àgata Roca i un camaleònic i murri Xavi Sáez), es converteix en una obra de primer ordre partint d'uns diàlegs esmolats —tan esmolats com ho pot ser la fulla d'un ganivet de cuina de notables dimensions— i d'una ambientació escenogràfica que Judit Colomer ha dinamitzat amb un seguit de canvis, durant l'hora i quart del muntatge, passant del loft rònec de la protagonista a un fosc i perillós replà d'escala, un despatx vell de cap de departament d'universitat, una freda consulta mèdica, un espai d'un restaurant de poques forquilles o un despatx de comissaria.

[dijous, 28.03.24]
Treure els peluixos de la foscor
Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum. La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza). [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Seria imperdonable no esmentar un tercer personatge, el de l'agressor, el pare de la petita Pruna, que en una mirada poètica dins del drama, l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978) i la companyia han atorgat a un titella gegant, impressionant i tenebrós a la vegada, obra de Carlos Gallardo i Momó Fabré, manipulat pels titellaires, ara també amb l'aportació del manipulador Joan Llobera. Hi ha una concepció metafòrica en tot l'espectacle que l'autora fa reposar en la dolçor de la pruna —la pruna fruita— en contrast amb l'agror de la història de fons.

[dimecres, 27.03.24]
L'escriptor Jon Fosse, premi Nobel de Literatura del 2023, és l'autor del Missatge del Dia Internacional del Teatre amb el lema «L'art és pau»
L'escriptor, dramaturg, poeta i assagista Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959), que l'any passat va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel conjunt de la seva obra, ha estat l'escollit aquest any per transmetre el Missatge Internacional amb motiu del Dia Munndial del Teatre, que se celebra cada 27 de març i que a Catalunya organitza l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). Sota el lema «L'art es pau», Jon Fosse diu en el seu manifest: «Cada persona és única, i alhora com qualsevol altra persona. La singularitat és l'exterior i es pot veure amb força claredat, però també hi ha alguna cosa dins de cada individu que pertany a aquesta persona. És a dir, només a aquesta persona. Podem anomenar-ho ànima o esperit, o fins i tot no necessitem descriure'l amb paraules. Deixem que només sigui. Però alhora que som diferents, també som iguals. Les persones de totes les parts del món són bàsicament les mateixes, no importa l'idioma que parlem, el color de la nostra pell o el color dels nostres cabells. Potser és una mica paradoxal que tots siguem completament iguals i diferents alhora. I potser l'ésser humà és paradoxal en la seva distància entre cos i ànima, entre el més terrenal i tangible i el que transcendeix les limitacions materials i ancorades.». Text íntegre del manifest aquí. També es pot llegir el mateix Missatge en altres llengües del món aquí. I d'altra banda, també es pot escoltar i veure el videomissatge de l'Associació de Directors Professionals de Catalunya (AADPC) que en aquesta edició ha estat a càrrec de l'actriu Maria Fontana que reinvidica els drets de la professió i el dret a exercir-la en condicions d'igualtat.

[dimarts, 26.03.24]
Els ous de l'Ustrell
Abans de Pasqua, és tradició secular i és també profecia que els ous en siguin els protagonistes, aquí i en molts llocs del món. Des de segles enrere, ja se'n té constància a l'antiga Pèrsia o a Egipte, per esmentar dues cultures allunyades. A Europa, se sap que els ous de Pasqua formen part de la tradició des d'almenys el segle XIII. Com en tants casos, d'un símbol pagà esdevingut religiós i adoptat pel cristianisme, en aquest cas per festejar la resurrecció de Crist, es passa al símbol del renaixement o la fertilitat. Fins i tot el gremi dels pastissers, fa un parell o tres d'anys van tenir la pensada de recuperar del passat les mones anomenades Cristina, que són les mones artesanals i tradicionals que molts obradors de la dolçor ja feien des de sempre: farina, sucre, llard, sal i llevat, amb una aroma de llimona i ametlla. I, per descomptat, ous durs, que acompanyen la flonjor de la massa. I res més. Així la fan, per exemple, a cal Padreny de Reus, una pastisseria que se les té amb les mones des d'almenys l'any 1815. Que aquesta antiga confiteria, coneguda tant a Reus com a París i Londres, estigui entre carrers de nom tenebrós com el de l'Hospital i el de la Presó no ha de fer pensar que és cap mal averany, són coses de la toponímia de la Catalunya Nova [comentari íntegre a la secció El cafetó»]. La mona Cristina no té res a veure amb les mones monumentals que omplen els aparadors industrials de les pastisseries modernes per Pasqua. La mona Cristina anava lligada antigament als anys dels fillols que les rebien: tants ous per tants anys com tenien, fins que fessin la primera comunió. Eren temps, esclar, en què els ous eren un tresor diví i diari als covadors del corral de l'aviram. Ni figures escultòriques de xocolata, doncs, ni torres Eiffel de crocant ni tampoc, per descomptat, plomalls de colors com si fossin el decorat d'un xou de cabaret.

[dilluns, 25.03.24]
S'exposen al MNAC les tires originals del cèlebre personatge de còmic Friday Foster creat pel dibuixant Jordi Longaron als anys setanta del segle XX i publicades amb gran èxit a la premsa nord-americana de l'època
L'exposició del Museu d'Art Nacional de Catalunya (MNAC) recorda que l’any 1970, The Chicago Tribune Syndicate va contractar el català Jordi Longaron (1933-2019) per dibuixar la seva nova sèrie de còmic setmanal amb guió de Jim Lawrence. En un país marcat pels conflictes racials i la lluita pels drets civils, el personatge de ficció Friday Foster és una fotògrafa-detectiu afroamericana valenta, independent i atrevida que transcendeix els tabús de l’època, un personatge disruptiu, que va causar polèmica i rebuig en certs sectors. Va esdevenir la primera protagonista afroamericana d’una tira de premsa sindicada. I gràcies a això es va publicar en nombrosos diaris dels estats Units, des de Los Angeles fins a Nova York. Malgrat que va ser censurada als diaris del sud quan es va descobrir la seva identitat afroamericana i en els del nord incomodava per tractar-se d’una dona que cercava l’èxit professional i la independència sentimental, va demostrar que hi havia espai per als personatges femenins més enllà dels rols que se’ls atribuïen a l’època. Cinquanta anys després segueix sent una peça clau per entendre la transformació social i cultural que va comportar el gènere “blaxploitation”. Les tires es van publicar fins el 1974 però el seu èxit inesperat va catapultar el personatge al cinema.

[diumenge, 24.03.24]
El camp de treballs forçats nazi de Plaszów a Polònia que va ser l'escenari del rodatge del film «La llista d'Schindler» es converteix en un museu
Al camp de treballs forçats nazi de Plaszów, a Polònia, situat en un suburbi de Cracòvia, es calcula que hi van morir 150.000 presoners entre els anys 1940 i 1945, la majoria jueus del gueto de Cracòvia, però també protestants, homosexuals i hongaresos deportats. Els nazis van construir més de 7.000 camps de treballs forçats, de concentració i d'extermini. Però el camp polonès de Plaszów es va fer conegut mundialment per ser l'escenari on el director Steven Spielberg va situar l'acció de la mítia pel·lícula «La llista de Schindler». Amb els edificis mig en ruïnes, aquest camp de concentració ha estat oblidat durant dècades. Ara, però, les autoritats de Polònia han obert un museu per recordar i retre homenatge als més de 6.000 presoners que van morir afusellats i les desenes de milers que hi van morir de fam o d'esgotament després de maratonianes jornades de treballs forçats. La construcció del camp, originàriament pensat com a camp de treball, va començar l'estiu del 1940. Un any més tard, es va ampliar i va esdevenir un camp de concentració, amb deportacions massives de jueus del gueto de Cracòvia a partir de l'octubre del 1942. Davant el comandament del camp hi havia Amon Göth, un oficial nazi de les SS de Viena conegut com el carnisser de Cracòvia, per ser especialment sàdic en el tractament dels presoners. El 13 de març del 1943, Göth va supervisar en persona la liquidació del gueto de Cracòvia i va forçar els habitants jueus a treballar en el camp de concentració. Els que no eren aptes per treballar van ser executats. Amon Göth dividia els grups de persones que arribaven al camp de concentració en dos grups: els que per edat i condició física podien ser útils per treballar com a esclaus i els nens, ancians o persones amb problemes de salut, que enviava directament a Auschwitz, on eren exterminats. Entre els horrors que s'expliquen d'aquest comandant de les SS, es diu que cada dia de bon matí assassinava algun presoner a l'atzar i entregava el seu cadàver als seus gossos dòberman perquè el devoressin. Spielberg va filmar algunes escenes de «La llista de Schindler» a la mansió on vivia Amon Göth. En una de les escenes, el comandant nazi, interpretat per l'actor Ralph Fiennes, dispara des del seu balcó contra els presoners del camp mentre ell fuma tranquil·lament una cigarreta. Coneguda com la "casa gris", la residència de Göth va estar tancada i a l'espera d'un comprador durant molts anys. Fins que un arquitecte de Cracòvia la va comprar i s'hi va instal·lar amb la família, enmig de les protestes d'associacions jueves i de memòria històrica que demanaven que es mantingués com a museu per preservar el record de les víctimes d'una època infame. I fins i tot els terrenys on es va instal·lar el camp de concentració han estat a punt de sucumbir a la pressió de l'especulació immobiliària. Al voltant del camp s'hi ha construït un dels més grans centres comercials de Polònia. La gent s'havia acostumat a fer passejades per l'esplanada on estan disseminades restes de làpides dels antics cementiris que hi havia al camp. Es creu que els cossos d'unes 10.000 persones estan escampats en diverses fosses comunes i no se sap on estan enterrades. Abans de l'arribada de l'exèrcit soviètic l'any 1945, el comandant del camp va ordenar enderrocar els barracons dels presoners i exhumar els cadàver i cremar-los. Quan l'exèrcit soviètic s'acostava al camp de Plaszów, el gener del 1945, en un intent d'esborrar les proves dels horrors que s'havien viscut al camp, el comandant Göth va ordenar enderrocar els barracons dels presoners, es van exhumar els cadàvers i es van cremar. Els dos milers de presoners que quedaven vius els van obligar a caminar fins al camp d'extermini d'Auschwitz, on els van executar. Göth també va ordenar cremar tota la documentació que donés testimoni de les víctimes del camp abans de l'entrada de l'Exèrcit Roig. Però això no el va salvar de pagar pels seus crims. Les tropes dels Estats Units el van detenir el maig del 1945. Acabada la guerra, el Tribunal Suprem de Polònia el va sentenciar a mort. El van penjar el 13 de setembre del 1946 a prop d'on hi havia hagut el camp de concentració de Plaszów. Abans de morir, Göth va aixecar el braç per fer la salutació nazi, en un acte final de desafiament. El seu cos va ser incinerat i les cendres es van llançar a un riu.

[dissabte, 23.03.24]
La Casa Sayrach del xamfrà entre la Diagonal i el carrer Enric Granados de Barcelona ha estat declarada pel govern català Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de monument històric
El govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat que la Casa Sayrach, edifici emblemàtic de l’avinguda Diagonal que fa cantonada amb el carrer Enric Granados, passa a ser Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de monument històric, de manera que a més es delimita així un entorn de protecció al voltant de l’edifici per garantir-ne la preservació. Aquesta catalogació constitueix la categoria superior de protecció d’una construcció. La Casa Sayrach, projectada el 1915 per l'arquitecte Manuel Sayrach i Carreras, és l‘obra més destacada de l’arquitecte santsenc, juntament amb la veïna Casa Montserrat Fatjó, que va construir per a la seva dona. L’edifici va ser un dels primers a construir-se en una Diagonal naixent, que seguia els paràmetres urbans de la trama projectada per Ildefons Cerdà. El vestíbul, l’escala, les portes i les baranes incorporen formes sinuoses molt gaudinianes, inspirades en la natura i que recreen el fons del mar. A l’interior de les plantes, les solucions arquitectòniques tenen una lectura més geomètrica i les línies són més simples i clàssiques, trets diferencials del Noucentisme, que ja en aquella època començava a imposar-se. El disseny de l’immoble també està influenciat pel moviment higienista de principis del segle XX, amb la integració de la ventilació i la il·luminació dels espais interiors i la incorporació de diverses cambres higièniques.

[divendres, 22.03.24]
Trenta anys d'«Alegria» i tots pobrets i alegrets
«Alegria» és una criatura artística creada ara fa exactament trenta anys, el 1994 al Canadà, i descoberta aquí d'una manera impactant per primera vegada el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella, encara amb la ressaca de l'eufòria olímpica. Diuen els seus pares biològics que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals. Dit d'una altra manera, el desig de l'abandó del món vell i la naixença d'un món nou i rejovenit, pensant sempre en un futur prometedor, una vella utopia que fa trenta anys es veia possible a l'horitzó, però que les circumstàncies actuals que amenacen el planeta la posen una mica en risc d'extinció. En aquesta renovada «Alegria», l'espectacle més clàssic d'entre els clàssics del Cirque du Soleil, diria que aquí pesa molt el lligam sentimental creat amb els espectadors catalans més fidels que han crescut amb la companyia [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En la trama d'«Alegria» tot esclata quan un rei curt de gambals es fa amb el poder del tron de males maneres. I com si fos una mena de Revolució Francesa, però de pista, es va a la recerca de la recuperació de la llum que il·lumini l'univers. De la decadència i la foscor del passat es fa un salt cap a la renovació i lluminositat del futur. Però la simbologia, com se sap, té moltes lectures. I el cas és que, entre la creixent fortor de crispetes, l'augment de merchandatge cirquesoleiler, les múltiples promocions d'espònsors i la fira unifamiliar de l'automòbil inclosa, no queda gaire espai per gratar en el significat dels símbols.

[dijous, 21.03.24]
Fer rodar caps a ritme de ball de dervixos
La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n'esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada. Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l'atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La jove Salomé se sent empresonada en els barrots del seu temps com a dona i per això, empesa per la maldat de la seva mare que té Joan Baptista com el corcó que li retreu que es casi amb el germà del pare de Salomé, es revenja fent ús del poder a canvi del servei sensual del ball en un banquet i demana sanguinàriament en una safata el cap de Joan Baptista, el profeta d'un temps nou, encadenat per la seva rebel·lia, una rebel·lia amb la qual Salomé s'havia emparentat i mig alliberat fins a sentir-se frustrada pel rebuig pel profeta.

[dimecres, 20.03.24]
La casa Vicens ha presentat en societat un armari raconer penjat ideat per Antoni Gaudí després d'una minuciosa restauració que ha durat mig any i que s'exposa per primera vegada en públic
L'armari data de finals del segle XIX i va ser un encàrrec a l’arquitecte per a la casa de la família Vicens que tenia a la localitat d'Alella. Des d'aleshores, l’armari ha estat propietat de quatre generacions de la família i el seu últim lloc havia estat un pis a Sarrià fins al 2023, quan va ser adquirit en una casa de subhastes per la casa Vicens per 95.000 euros. Els treballs de restauració s’han centrat a desinfectar el moble, després de trobar-hi algun forat per corc, i posteriorment es van netejar la fusta i les parts metàl·liques de l’objecte, que es van desmuntar peça per peça. Després d’analitzar-ne la fusta, també s’ha pogut comprovar que el moble està fet de noguera, en comptes de cedre, com es creia històricament. Els experts adverteixen que l'estat de conservació de l'armari raconer de Gaudí no era gaire òptim, però tampoc dolent. La proposta que han portat a terme ha consistit en recuperar els valors formals i estètics de la peça, se n'ha tret la brutícia superficial, però mai el vernís original, que s'hi ha mantingut. El moble ja es pot veure a l’exposició permanent de la segona planta de la casa Vicens de la Vila de Gràcia, per on van passar uns 200.000 persones l’any passat, segon dades d'atenció al visitant.

[dimarts, 19.03.24]
El musical «L'alegria que passa» de Dagoll Dagom guanya cinc dels nou premis als quals optava en la gala dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona que reuneixen tot el sector al Teatre Romea
La gala dels XXVI Premis de la Crítica d’Arts Escèniques de Barcelona, que des de fa uns anys organitza l'Associació Recomana i se celebra al Teatre Romea en el marc del Dia Internacional del Teatre, ha estat presentada pels periodistes televisius Jofre Font (TV3) i Laura Contreras (La Xarxa). a més de la intervenció monologada i musical de l'inici a càrrec de la drag Jèssica Pulla. Durant la gala, l’espectacle «Vudú (3318) Blixen» d’Angèlica Liddell s’ha emportat el premi Espectacle de teatre. Però el gran triomfador de l'edició ha estat el musical «L’alegria que passa» de Dagoll Dagom amb cinc guardons: Musical, Actor i Actriu de Musical (Eloi Gómez i Àngels Gonyalons), Adaptació/Dramatúrgia (Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Marc Rosich) i Música original/adaptada (Andreu Gallén). Un altre espectacle destacat ha estat «La plaça del diamant», del Teatre Nacional de Catalunya, que s’ha emportat els premis a Direcció (Carlota Subirós) i Espai Escènic (Max Glaenzel) [veure el palmarès complet a la revista digital Clip de Teatre]. Finalment, «Cavallet de mar o el peix invisible» ha guanyat el premi Novaveu i el Revelació per a Pau Coya (autor d’aquest espectacle i de «Pols de diamant»). L’altre gran favorit, «Le congrès ne marche pas», s’ha emportat reconeixement en la categoria Vestuari (Albert Pascual). Pel que fa a les interpretacions, Laia Marull («Love, love, love») i Andreu Benito («L’home de teatre») han guanyat en les categories protagonistes, mentre que Paula Malia («La nostra ciutat») i Quim Àvila («Tots eren fills meus») ho han fet en les de repartiment.

[dilluns, 18.03.24]
Primer balla, després pensa
Crítica de la pel·lícula sobre Samuel Beckett, estrenada en exclusiva a Filmin: Quan el cinema s'acosta al teatre en clau biogràfica, ho fa generalment per redescobrir les interioritats dels personatges que a través de la seva obra creativa s'han convertit en clàssics. Això és el que passa en aquesta pel·ícula del director James Marsh, a partir d'un guió de Neil Forsyth sobre els aspectes poc coneguts de la vida del dramaturg Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989), des de la seva infància, en una família rígida protestant irlandesa del barri de Foxrock, a Dublín, on va néixer el 1906, fins a la seva mort a París, tres dies abans del Nadal del 1989. Els autors del film, rodat en un noranta per cent en blanc i negre —cosa que dóna encara més relleu a l'època— no cauen en la concessió amable de retratar un Samuel Beckett intocable sinó que, ben al contrari, aprofundeixen en les contradiccions del personatge i en el sentiment de culpabilitat i de remordiment que arrossega des de molt petit [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Potser perquè el mateix Samuel Beckett no va ser gaire partidari de parlar d'ell mateix, el guió del film «Dance First» manlleva una part d'un dels aforismes més coneguts atribuïts al dramaturg quan diu: «Primer balla, després pensa», que en realitat és el que diu en un moment donat el personatge Estragó a Vladimir a «Tot esperant Godot». El film, doncs, té una clara intenció de justificar tot el guió a partir de la filosofia del mateix Samuel Beckett.

[diumenge, 17.03.24]
L'escriptor hongarès László Krasznahorkai ha estat guardonat amb el Premi Formentos de les Lletres 2024 per sostenir la potència narrativa que envolta, revela, oculta i transforma la realitat del món, segons el jurat
El jurat d'aquesta edició, reunit a Tànger, ha estat integrat per Berta Vias Mahou, Dulce María Zúñiga, José Enrique Ruiz-Domènec, Andrés Ibáñez i el seu president Basilio Baltasar. L'acta al·lega que el guardó se li atorga per sostenir la potència narrativa que envolta, revela, oculta i transforma la realitat del món, per dilatar la versió novel·lesca de l'enigmàtica existència humana, per convocar la vigorosa lectura d'una fabulació complexa i construir els laberints fascinants de la imaginació literària. L'obra de l'escriptor László Krasznahorkai (Gyula, Hongria, 1954), abasta en la seva el·líptica i demorada evocació els ombrívols, bells i malenconiosos paisatges de l'ànima, l'abrupta cartografia del sinuós pelegrinatge humà i els secrets murmuris d'una premonició tan absurda. A la trama d'unes ficcions sorprenents, els personatges de László Krasznahorkai es distingeixen per la seva lànguida, recòndita i ensortida personalitat. En el seu itinerari narratiu, consciència i peripècia, ironia i tristesa, la bogeria i allò sagrat, flueixen al compàs d'una meditada cavil·lació. Els personatges són sempre densos, imprevisibles ia tocar d'una delirant redempció. Les estructures narratives de László Krasznahorkai i el seu estil detallista, lent i dilatat, manifesten l'energia creativa d'una literatura aliena del tot a la influència industrial del divertiment. Al llarg de les dècades, la seva obra ha reunit una comunitat internacional de lectors compromesos amb la tradició artística de la novel·la europea. L'autor es va exiliar el 1967 d'Hongria, va viure a Berlín, Mongòlia, Xina, Japó i Nova York. Va publicar, entre altres novel·les, «Guerra i guerra». Actualment viu de nou a Szentlászló (Hongria).

[dissabte, 16.03.24]
El programa «Oh!Pera» del Gran Teatre del Liceu viatja a Xile en col·laboració amb el Teatre Biobío i el suport de l'Institut Ramon Llull i Òpera Latinoamérica
Des del mes d'abril fins al mes de novembre, un equip d'artistes, encapçalats per la compositora Marian Márquez, la directora escènica Alicia Serrat i la supervisió d' Àlex Ollé, mentor del projecte Oh!Pera, portaran a terme la creació i la presentació de la microòpera «Filles del món». Aquesta proposta es representarà dins del Teatre Biobío i hi participaran artistes locals: cantants, músics i equips del mateix teatre. En el procés de creació de l'escenografia i el vestuari també hi participaran estudiants universitaris de la ciutat. El projecte «Oh!pera» va néixer amb l'objectiu de ser la porta d'entrada al món de l'òpera per a creadors joves de tots els àmbits artístics: compositors, llibretistes, directors d'escena, cantants, músics, il·luminadors, alumnes d'escoles de disseny, etc. L'objectiu final és, d'una banda, generar una nova fornada de creadors i d'altra aconseguir atraure nous públics i, en especial, el públic més jove. L'objectiu d'aquesta iniciativa amb Xile implica l'acompanyament i el suport a la creació artística, posant a disposició espais i recursos que serveixin com a camp d'experimentació tenint com a base el rigor, l'exigència i la qualitat dels projectes. Els estudiants viuen així una experiència pràctica i professional, participant en un procés creatiu des del principi fins a l'estrena. Obrir el món de l'òpera a mirades noves permet renovar el llenguatge i dibuixar l'òpera del segle XXI.

[divendres, 15.03.24]
16M: Cap Butaca Buida & 8M: Cap Butaca Plena
El lema ha quallat: «Cap Butaca Buida». I la data escollida aquest 2024: un dissabte, el 16M. Segons dades d'ADETCA, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya, a quaranta-vuit hores del dia en qüestió per omplir fins a la teulada tots els teatres de Catalunya, s'havien venut anticipadament més de 40.000 localitats. Unes dades encara provisionals perquè hi falten les vendes d'última hora i també cal tenir en compte que moltes sales, sobretot les de fora de Barcelona, no han entrat en aquesta primera edició en la campanya per qüestions de programació. El cas és que, només vuit dies abans del 16M, es va commemorar el 8M i, per celebrar-ho, els dos principals equipaments públics, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure van decidir, a última hora i sense previ avís, cancel·lar les funcions d'aquell dia en nom de la vaga feminista. Conseqüència: prop de 2.000 espectadors amb un pam de nas i amb l'entrada penjada al mòbil o al paper de la butxaca. Sense menystenir els criteris, encertats o no, de fer una vaga per celebrar una commemoració, que són legítims i comprensibles tenint en compte el que s'hi reivindica, sí que l'opció triada treu a la llum alguns dubtes [comentari íntegre a la sèrie «El cafetó»]. ¿Es va pensar que, quan els espectadors compren anticipadament entrades, planifiquen abans un calendari, uns horaris i una logística a vegades familiar? Tenint en compte que tant el TNC com el Lliure comencen les funcions a les set del vespre, horari europeu, molts espectadors cal que aquell dia potser deixin la feina abans d'hora, en alguns casos necessitin un cangur i, també en alguns casos, si són de fora de Barcelona, hagin de sortir de casa dues o tres hores llargues abans, creuïn carreteres comarcals, autovies i autopistes, sense haver tingut coneixement previ de l'avís de vaga per tornar a casa amb la cua entre cames.

[dijous, 14.03.24]
La Mostra d'Igualada aprofita la iniciativa Grup Mostra Jove que integra una vintena de joves de la comarca de l'Anoia d'entre 12 i 22 anys per participar en un dels espectacles d'aquesta edició
El Grup Mostra Jove participarà de manera activa en l’espectacle «Sfumato» de la companyia Llum de Fideu i en l’activitat «L’apocalipsi de les arts en viu», que coorganitza L’última Merda Col·lectiu, en el marc de la Mostra PRO Catalan Arts. Les companyies Oriol Sauleda, Sala Flyhard, Teatre de l’Aurora, Les Maladroits, Escenapart - TeatreAkadèmia i DA.TE Danza presentaran espectacles adreçats a nois i noies a partir de dotze anys dins de la 35a Mostra Igualada. El desig i el consentiment, la transició i els codis de gènere, l’inconformisme o els drets humans són algunes de les temàtiques de la programació per a joves de la Mostra d'Igualada del 2024. Des del 2019, Mostra Igualada compta amb el Grup Mostra Jove. L'objectiu d’aquest grup és sobretot enriquir l'experiència dels joves envers el fet escènic i potenciar-ne la participació. Posar-los al centre, oferint-los eines i recursos perquè ampliïn els seus coneixements i bagatge envers les arts escèniques i alhora coneguin en profunditat la Mostra, no només com a festival o esdeveniment sinó també com a fira i plataforma professional. Pel que fa a la programació de la Mostra, el desig i el consentiment, la transició i els codis de gènere, l’inconformisme o els drets humans, són algunes de les temàtiques dels espectacles que s’exhibiran a la 35a Mostra Igualada que també inclou en la seva programació espectacles adreçats a tots els públics que poden interpel·lar als joves: «Com els pingüins» de La Bleda, que explica com algú gràcies al seu instint de supervivència, troba la manera de relacionar-se amb el món en un entorn de metges i hospitals; «Dins el cor del món» d’Engruna Teatre, on les persones amb capacitats diferents són les que poden fer el món diferent o «Esberlar» de L'atapeïda, que parla en clau d'humor sobre els límits de la societat actual.

[dimecres, 13.03.24]
La claredat de l'imitador de veus
L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo). El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar. L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard.

[dimarts, 12.03.24]
El Grup Enciclopèdia unifica en un mateix portal de consulta gratuïta més de 400.000 articles de 34 obres editades en suport paper en els últims anys
Sense ni tan sols enregistrar-se, tots els usuaris poden consultar des d'ara el contingut enciclopèdic que el Grup ha reunit amb 34 obres de diverses temàtiques i un total de més de 400.000 articles. Des de l’art, l’economia, l’esport, el folklore, la geografia, la història, la llengua, la música, la natura, la tecnologia i moltes més matèries, el portal es nodreix principalment de les obres publicades pel Grup Enciclopèdia en els seus seixanta anys d’existència, adaptades ara al suport digital i sotmeses a una actualització constant i des d'un únic punt de connexió. Des dels coneguts diccionaris, a la popular Gran Enciclopèdia Catalana, passant per obres com «Art a Catalunya», «Caixes i Bancs de Catalunya», «Catalunya romànica», «Comarques de Catalunya», «El Modernisme», «Enciclopèdia de la Medecina i Salut», «Fàbriques i empresaris», «Gran Enciclopèdia de la Música», «Història Natural dels Països Catalans» o «L'Art gòtic a Catalunya», entre moltes altres obres. Amb aquesta iniciativa, el Grup Enciclopèdia es converteix en una plataforma en accés obert que no es limiti als estudiants, acadèmics, professionals o amants del coneixement sinó a la ciutadania en general.

[dilluns, 11.03.24]
El risc de la informació
Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Des d'aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d'agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l'extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l'ambaixada londinenca de l'Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l'ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l'última oportunitat perquè l'extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d'estat.

[diumenge, 10.03.24]
Taula parada... vaixella esberlada
Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és. I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Dos germans amb les seves parelles. Es veuen i es freqüenten poc. I quan ho fan, ho fan sempre per força. El preàmbul posa en solfa les contrarietats que les dues “cunyades” tenen dels seus respectius “cunyats”. Els dos germans potser tampoc no s'avenen gaire, però la família és la família, la sang és la sang, i un sopar a l'any no fa cap mal, ni que sigui per posar-se més o menys al dia.

[dissabte, 09.03.24]
Didalets d'humor en heptasíl·labs
Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi». Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat! L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una repolida no li aniria gens malament i algunes escenes o esquetxos —segons com se'n vulgui dir— menys redundants afavoririen l'atractiu de la proposta, que el té, amb alguns moments més hilarants que altres, d'altres més irregulars que altres, com pertoca a un registre marca de la casa. De la casa dels Pedants, vull dir. El guió d'aquesta comèdia musical beu de les fonts de la tradició del teatre d'alcova, de la literatura de canya i cordill, d'Els Pastorets, de les rondalles i els contes populars, dels que fan por i dels que fan riure, del teatre en vers del que rima perquè rima, farcit d'heptasíl·labs, que és un dels versos més habituals del teatre popular i de la poètica catalana, de la poètica romàntica, i que és el registre que regula la majoria de la poesia més popular com els goigs o els romanços i, per extensió, alguns dels versos dels poetes catalans més reconeguts com J.V.Foix.

[divendres, 08.03.24]
L'altra cara de la càmera
El dramaturg, novel·lista i director Florian Zeller (París, 1979) és sobretot conegut aquí per l'obra «El pare», que l'actor Josep Maria Pou va representar al Teatre Romea, una obra que forma part d'una trilogia de caire familiar: «El pare», «La mare» i «El fill», que han festejat també amb el cinema. Al costat d'un registre més aviat dramàtic, el director Guido Torlonia n'ha escollit ara una obra de registre sublim de comèdia —tot i que ja se sap que la comèdia a vegades té cops amagats i es converteix en tragèdia. El principal recurs que utilitza l'autor Florian Zeller en aquesta obra és el de recórrer al tradicional discurs “a banda”. Expliquem-ho perquè els espectadors del segle XXI ja no hi estan gaire avesats: els intèrprets juguen en dos plans, el propi de l'escena amb els altres personatges i les reflexions o pensaments de cadascun d'ells explicats així, “a banda”, cara a cara, només als espectadors, com si els altres personatges no hi fossin o no els sentissin o ells mateixos fossin invisibles [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I és l'actor i traductor napolità establert a Catalunya, Enrico Ianello —de qui cal recordar el seu paperàs a la memorable «Filumena Marturano» de La Perla 29— el personatge que concentra tot el protagonisme de la comèdia. Enrico Ianello s'hi troba com peix a l'aigua en aquesta comèdia, neda en una manera de dir i de fer que li és espontània i aporta una pàtina de color d'origen forà que poleix amb un català adoptiu melós i correctíssim.

[dijous, 07.03.24]
S'obre el concurs per a la concessió de l'ús privatiu de domini públic d'El Molino amb l'objectiu que sigui un espai cultural i gastronòmic destinat a la música popular
L’Ajuntament de Barcelona ha obert el concurs per a la concessió de l’ús privatiu de domini públic d’El Molino. Un cop finalitzat el termini d’exposició pública sense que s’hagin presentat al·legacions, les clàusules reguladores del concurs han quedat aprovades de manera definitiva. L’objecte del contracte és la posada en marxa d’un projecte d’espai cultural amb proposta gastronòmica que pugui esdevenir, entre d’altres coses, un espai de referència per a les músiques populars de la ciutat amb especial atenció a les músiques d’arrel, la cançó d’autor, el jazz, el flamenc, la rumba catalana i, en general, totes aquelles que necessiten d’un espai càlid, amb personalitat i de petit format i de proximitat amb l’espectador, tant pel que fa a la programació com a la producció artística i cultural, sent un centre de suport al teixit musical i la creació de la ciutat. Entre els requisits de les bases que hauran de satisfer els projectes que es presentin al concurs hi ha els de proposar un model de gestió que ofereixi usos alternatius per assolir el màxim rendiment de la sala en tots els horaris. El termini de la concessió serà de quatre anys, amb la possibilitat de pròrrogues anuals fins a quatre anys més.

[dimecres, 06.03.24]
L'excepció confirma la regla
La directora Mònica Bofill ha rescatat de l'oblit una obra del dramaturg Joan Yago (vinculat íntimament a la companyia La Calòrica) que va estrenar a París i a Montreal fa uns sis o set anys i que ara, estrenada finalment aquí, ha retocat lleugerament amb algunes referències d'última hora, com per exemple que el president dels EUA sigui l'actual Joe Biden (amb el permís de l'esperpèntic Donald Trump, esclar). La direcció ha sabut esprémer al màxim el que el substrat de l'obra ja porta d'origen. I ha dissenyat un muntatge que, sense defugir el miratge nord-americà de l'autor, que justifica per la influència del reality televisiu «My strange addiction», acaba tenint un caràcter universal i eminentment global en un moment que les xarxes han eliminat fronteres [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El dramaturg Joan Yago posa cinc dones diferents a l'ull de l'huracà dels espectadors. Cinc dones que, com adverteix el títol, poden ser excepcionals, però que acaben formant part, en tot cas, de les excepcions convertides en regla que caracteritza una franja important de la societat actual amb les seves creences, els seus ideals, els seus convenciments i també les seves inseguretats davant l'objectiu ideal de la llibertat individual que consideren intocable. Fins que algú gosa tocar-la, esclar.

[dimarts, 05.03.24]
Confabulació en comunió col·lectiva
Els espectadors més granats que hagin viscut experiències, que ara també es qualificarien d'“immersives”, amb companyies com La Fura dels Baus —en els seus inicis més radicals i violents— o amb La Cubana —en el seus espectacles més interactius, atrevits i amables— no els vindrà de nou el muntatge que la companyia argentina Fuerza Bruta, refundada el 2003 a partir de la companyia De La Guarda, una companyia que no amaga que l'any 1984 va conèixer l'estil de La Fura dels Baus catalana i que des d'aleshores se'ls van obrir els ulls sobre el tipus de teatre que volien fer. Si els espectadors del Teatre Cúpula Arenas —encapsulats i confabulats en comunió col·lectiva a peu dret en aquest singular espai— fossin seguidors de Fuerza Bruta o coetanis d'ells, potser tindrien una mirada més subjectiva i crítica que no pas els que s'hi troben per primera vegada. Partim de zero, doncs, que és un avantatge [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La companyia fusiona, en un espectacle eminentment visual, un registre experimental, intentant innovar estèticament —tot i que queden poques coses per innovar— i sempre amb un desplegament escènic de dimensions considerables, com ho són les de l'espai de la Cúpula del centre les Arenas. «Fuerza Bruta Wayra» ha arribat a Barcelona després d'un llarg recorregut per 37 països i 68 de les principals ciutats del món —potser ja tocava, doncs—, amb un balanç acumulat de més de 6,5 milions d'espectadors. Només a l'Off-Broadway, s'hi han estat una tirada de 9 anys amb més de 900.000 espectadors novaiorquesos.

[dilluns, 04.03.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el febrer del 2024 amb 27.621.119 visitants que han fet 60.871.383 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 29 de febrer del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.621.119 visitants i 60.871.383 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.679,3 visites de pàgines (11,29 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 24 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.397 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 03.03.24]
El públic del cinema va créixer un 26% el 2023 per tercer any consecutiu fins arribar a la xifra de 77,8 milions d’espectadors a tot l'Estat espanyol tot i que està un 24% per sota de la xifra d'abans del tancament pel coronavirus
Aquestes són les dades que reflecteixen el dossier «Les sales de cinema: dades 2023», que ha fet públiques la Federació de Cinemes d’Espanya (FECE) i el Gremi de Cinemes de Catalunya, que va confirmar també que s'havia arribat als 504 milions d’euros en taquilla, un 31% més. A Catalunya, la recaptació va ser de 95,4 milions d’euros, un 25,7% més que el 2022, i va acollir 13,7 milions d’espectadors, un increment del 21,1%. De les dades, es destaca el fenomen «Barbenheimer», que va accelerar la taquilla d’estiu. Millor cap de setmana de l’any, del 21 al 23 de juliol, amb 11,5 milions d’euros de recaptació; el 26 de juliol, com a millor dia de l’any, amb més de 900.000 espectadors, i el segon millor estiu de l’última dècada. Tot i això, les xifres més positives no es van mantenir al llarg de l’any. Si «Barbie» va ser el títol internacional més taquiller, amb una recaptació de 33,7 milions d’euros, la comèdia «Campeonex», de Javier Fesser, va aconseguir ser la número u de les estrenes, amb 11,8 milions d’euros. Pel que fa al nombre de sales de cinema actives, l'Estat espanyol té més cinemes oberts el 2023 que abans de la pandèmia, després de passar de 723 cinemes el 2019 a 751 el 2023.

[dissabte, 02.03.24]
La intenció que el Mercat del Born expliqui a partir d'ara la història Moderna i Contemporània de la ciutat un cop s'ha integrat al Museu d'Història de Barcelona posa en guàrdia els que vetllen perquè continuï sent el testimoni de la invasió borbònica del 1714
L’edifici de l’antic mercat d’El Born es troba en transició cap a una nova etapa, la definició de la qual s’ha estat treballant al llarg dels últims mesos. Amb aquest canvi de cicle, El Born passarà a formar part de la xarxa d’espais del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que incorpora així un equipament clau per tal de completar el relat històric des de l’època Romana fins a la Contemporània. D’aquesta manera, l’equipament situat a la plaça Comercial se centrarà en explicar des de la història Moderna de la ciutat, fins a la puixança de Barcelona durant el segle XIX, que va culminar amb l’exposició Universal del 1888. L’espai d’El Born compta amb un emplaçament privilegiat, que el converteix en un equipament únic al mon. La seva estructura data del segle XIX, i va ser un dels primers edificis de ferro i vidre que hi va haver a Europa. Alhora, el seu interior alberga el jaciment arqueològic d’Època Moderna més gran del continent, amb 8.000 metres quadrats d’excavació que permeten explicar la Barcelona dels segles XVI i XVII i l’arrasament del barri de la Ribera de resultes de la Guerra de Successió i la derrota de 1714, amb vista a construir la Ciutadella, per ordre de Felip V. A més de servir com a espai museogràfic i expositiu, des de la seva obertura pública el setembre de 2013, El Born ha estat un Centre d’estudi i recerca que ha generat una gran quantitat de coneixement.

[divendres, 01.03.24]
Carme Solé Vendrell exposa a la Biblioteca Nacional d'Espanya a Madrid il·lustracions sobre obres literàries de Gabriel García Márquez, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany o Mercè Rodoreda, entre altres
Aquesta exposició acull algunes de les seves obres més destacades amb les quals il·lustra creacions literàries de Gabriel García Márquez, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda a més de col·laboracions amb altres artistes com Emma Reyes, José Luis García Sánchez o Antonia Rodenas. Actualment, Carme Solé Vendrell (Barcelona, 1944) treballa en la campanya «WHY?», un projecte en què mostra en grans teles rostres d'infants que pateixen la barbàrie de les guerres, la fam o l'explotació entre tantes injustícies en una aposta de compromís per la defensa dels drets dels infants. Carme Solé Vendrell acaba d'escriure i il·lustrar un dels seus llibres més personals, basat en la història de la infantesa: «Mitama i la cançó del mar», del qual agafa el títol de l'exposició actual a la Biblioteca Nacional d'Espanya, a Madrid, «Mitama. Ilustración y pintura. Carme Solé Vendrell», que es pot veure fins al 26 de maig i que, quan l'autora arriba als 80 anys, mostra la creativitat, la destresa tècnica, el tractament de la llum i el color aixi com les influències que ha rebut de pintors com Miró, Picasso o Kandinsky. La major part del fons, l'autora el va donar entre el 2012 i el 2015 a la Biblioteca de Catalunya. L'any 2018, el Palau Robert de Barcelona ja va dedicar una exposició a Carme Solé Vendrell per celebrar els 50 anys de professió. I pel seu llibre «La croada dels nens», basat en el poema narratiu de Bertolt Brecht, va obtenir el Premio Nacional d'Il·lustració del 2013 que atorga el ministeri de Cultura espanyol, un premi que ja havia rebut també l'any 1979. L'any 1992 la crítica francesa li va atorgar el Prix Octogone de Fonte per les seves il·lustracions de la Bíblia. A més, el 2021 va ser distingida amb la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts. Durant l'exposició de la Biblioteca Nacional d'Espanya, a Madrid, la mateixa autora realitzarà algunes recorreguts guiats amb aquells visitants que ho concertin prèviament.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |