[dissabte, 30.11.24]
La gestora de drets CEDRO que compta amb més de 30.000 associats destina una fons de 250.000 euros per a les editorials i els autors afectats pels aiguats del País Valencià
La Junta Directiva de CEDRO, conscient de la difícil situació que travessen escriptors, traductors, periodistes i editors de llibres, diaris, revistes i partitures afectats pels recents aiguts del País Valencià, ha decidit crear un fons especial de 250.000 euros. Aquesta dotació està destinada a proporcionar ajut econòmic immediat als autors i editors socis de l'Entitat que han patit danys a causa d'aquest fenomen meteorològic a diverses localitats. L'objectiu principal de CEDRO és oferir assistència econòmica directa, mitjançant recursos propis de l'Entitat, per a la reparació d'habitatges, l'adquisició d'aliments, els medicaments, la roba i altres productes de primera necessitat o per desenvolupar la seva feina, en el cas dels autors. Així mateix, es destinarà part de la dotació a alleujar les pèrdues econòmiques patides pels editors. CEDRO està treballant des del principi de molt a prop amb les associacions professionals d'autors i editors de les comunitats afectades, per tal de conèixer la realitat de les necessitats dels socis.

[divendres, 29.11.24]
A la recerca del dònut perdut
Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista. Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquí, l'Oriol clown engega demanant perdó a gairebé tothom, començant pel seu pare (vol ser millor que ell), a la seva mare (de qui n'està orgullós), a la gent de l'Institut del Teatre (que no saben els que els espera), a la gent de dansa (l'hongaresa també), a la gent de circ (pobra gent), a la gent de veu i música, tothom... Perquè mentre duri «Gola» —i cal dir que dura, perquè amb bisos inclosos se'n va a gairebé les dues hores i una lleugera retallada de pròleg i epíleg no li faria cap mal— Oriol Pla Solina executarà una mica de tot això plegat, passat sempre pel seu filtre singular i espectacular a la vegada, de gran pista, de teatre-circ d'escenaris d'alta volada.

[dijous, 28.11.24]
Bola de drac al vent
L'any 2027 farà cinquanta anys que el cantant Raimon va fer, aquell llunyà 1977, una gira per més d'una vintena de ciutats japoneses. En aquells temps, Raimon va ser rebut al Japó amb una pancarta que deia en català: “Benvingut Raimon!” i també per una coral que va interpretar l'emblemàtica cançó «Al vent» en japonès. Uns anys més tard, ara en fa més de trenta, el 1993, la coral Warabi-za va acompanyar també Raimon en el concert de commemoració de la cançó «Al vent» al Palau de Sant Jordi de Barcelona, també en la seva versió en japonès. Coincideix la dècada dels anys noranta del segle passat amb el boom que va tenir en els infants d'aleshores —avui tenen trenta anys llargs— la sèrie «Bola de drac». L'antic Súper 3 estava en el seu màxim moment [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. I «Bola de drac» va contribuir no només a una normalització de la llengua entre infants de famílies catalanoparlants i de famílies principalment castellanoparlants sinó a enganxar-los sobretot per les cançons i la lletra de la sèrie que, en el doblatge original, es van versionar també en català. Ara ha tornat «Bola de drac», tant a la televisió tradicional com a la plataforma 3Cat. El doblatge dels diàlegs i la narració són en català, lògicament, però per imperatiu legal de la productora Toei Animation, la banda sonora, la lletra de les cançons, la llengua que amb la música entra, en aquesta recuperació, és en l'original japonès.

[dimecres, 27.11.24]
Tota pedra fa paret
Hauria pogut durar quatre hores, però el gremi sap que el temps, en les arts escèniques és un factor important. Tot i així, la Gala Amunt el Teló per València, ha arribat a més de dues hores i mitja que han transcorregut entre l'emoció, el record i la solidaritat. El guió de Jaume Viñas i la direcció de Joan Arqué han muntat en molt poc temps un espectacle on la paraula, el cos i la música s'han conjugat en un únic objectiu: dir des de les arts escèniques del Principat que s'estava amb les arts escèniques del País Valencià. L'actor i presentador Santi Millán ha fet de mestre de cerimònies de tota la Gala, amb breus intervencions, mesurades totes, anant per feina [crítica íntegra a la revisa digital Clip de Teatre]. Tota la Gala ha respirat, sobretot, Vicent Andrés Estellés, i quin Andrés Estellés! A vegades, semblava com si el crit del poeta hagués sorgit des d'ahir mateix, damunt del fang que ha assotat el poble valencià. Ha obert el foc l'actriu Emma Vilarasau amb un fragment de «Coral romput», acompanyada per la introducció de la «Moixiganga», amb la Girona Jazz Orquestra que ha estat present durant tota la Gala acompanyant altres intervencions. La coreògrafa Sol Picó ha enllaçat amb Emma Vilarasau amb un solo tenebrós, com un aguilot que planés sobre la tragèdia.

[dimarts, 26.11.24]
Les restes de l'antiga foneria de canons, la muralla medieval i la xarxa de col·lectors d'aigua del segle XVIII apareixen amb l'aixecament del paviment arran de les obres de la Rambla de Barcelona
Darrere les tanques que han tancat la circulació per un dels carrils de la Rambla de Barcelona i han modificat la direcció de l'altra, amb el consegüent desgavell que això comporta per a la vida quotidiana, apareixen les restes arqueològiques de l'antiga ciutat que han estat enterrades durant segles i que són degudament explorades pels equips arqueològics. Al tram superior, a prop de la Plaça de Catalunya, s'han trobat restes de l’Estudi General de Barcelona, el precedent de la Universitat de Barcelona. Aquesta construcció es va començar a edificar el 1536, adossada a la part interior de la muralla medieval de la ciutat, i va arribar a ocupar tot l’espai superior de la Rambla. A principis del segle XVIII, es van convertir en casernes militars i es van fer caure el 1843 per construir la porta d’Isabel II. En aquest espai també s’ha descobert un tram inicial de la muralla del Raval, que es va començar a aixecar a la segona meitat del segle XIV i es va estendre fins a les Drassanes. Una altra de les descobertes de les obres de la Rambla de Barcelona han estat els sis pilars relacionats amb la Reial Fundació d’Artilleria de Bronze de Barcelona, antiga foneria de metall de canons, impulsada pel Consell de Cent a finals del segle XVI per defensar la ciutat. Aquest edifici, entre els carrers Portaferrissa i Boqueria, es va desmuntar a finals del segle XVIII i es va traslladar a la part final de la Rambla, mirant a mar. També s'han trobat a tocar del carrer Cardenal Casañas, cinc col·lectors fets en pedra per canalitzar l’aigua. Aquestes estructures serien del segle XVIII, just durant el procés de la urbanització de la Rambla. Finalment, a la plaça del Teatre, ha aparegut part de la muralla medieval de pedra de mitjans del segle XIV, un testimoni clau del passat de la Rambla com a riera.

[dilluns, 25.11.24]
La celebració del centenari d'una casa de barrets no es fa cada dia
Els germans Obach són la quarta generació de la barreteria Obach, que han celebrat el centenari d'aquesta botiga situada al bell mig del barri Gòtic de Barcelona amb una gran festa. Germà i germana van créixer a la botiga i ara el Pol n’és el propietari, i la Judith li dona un cop de mà. Aquest establiment va obrir el 1924 amb Josep Obach, el seu besavi, que va llogar una barreteria de dones regentada per dues senyores grans i la va convertir en un local especialitzat en complements per a homes. Després de l’època daurada del barret, aquest complement va deixar d’estar de moda als anys cinquanta i la majoria de barreteries de la ciutat es van veure obligades a abaixar la persiana. Els Obach, per contra, han aguantat totes les crisis i amb la segona generació al capdavant ja van crear la icònica caixa de fusta per posar barrets que encara es fa servir a l’establiment. Un segle després els clients han anat canviant, també les modes, però hi continua anant compradors de tot arreu. Per als clients més clàssics, hi ha boines o barrets de copa, i per als joves, gorres estil dockers, que tornen a ser tendència. Més enllà dels barrets, l’especialitat dels Obach és l’assessorament.

[diumenge, 24.11.24]
L’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme presenta a la Model la mostra «Generacions TOP» coincidint amb l'aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco
El Centre Cultural la Model fa un viatge al passat amb una mostra sobre els últims anys del franquisme i l’estructura repressiva del règim. L’exposició «Generacions TOP» està organitzada per l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme i recorda el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) creat fa seixanta anys per la Dictadura franquista amb l’objectiu de perseguir qualsevol tipus de dissidència, juntament amb la Brigada Político Social. La mostra coincideix amb l’aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i es pot veure fins al 31 de gener. Comissariada pels historiadors de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Carlota Visal i Gerard Rodríguez, l’exposició comença al panòptic de la Model amb una imatge d’una manifestació. Una mostra de la dissidència quotidiana contra la dictadura dels anys 60 i 70 que va contribuir a construir una alternativa democràtica. El recorregut continua amb altres escenes destacades dels últims anys de franquisme i finalitza amb una escultura de Franco en una cel·la, feta per l’artista madrileny Eugenio Merino. L'organització remarca que l'exposició és un homenatge a tots aquells ciutadans que van defensar la llibertat i van exercir la resistència per aconseguir la democràcia.

[dissabte, 23.11.24]
AK segle XXI: una tragèdia sense fi
¿Es pot penetrar en el subconscient d'Anna Karènina, aquest personatge femení universal de Lleó Tolstoi? Doncs, sí. La directora Carme Portaceli juntament amb la dramaturga Anna Maria Ricart ho han demostrat i ho han fet transcendint el límit marcat per l'autor rus de «Guerra i pau», l'altra gran novel·la que fa tàndem amb «Anna Karènina», en una mena d'anàlisi psicològica que és també una anàlisi psicològica de la societat i sobretot de la condició de la dona, destinada a ser esposa i mare, tant al segle XIX, l'època de l'escriptor Lleó Tolstoi (Iàsnaia Poliana, Rússia, 1828 - 1910) com al llarg del segle XX i encara, tot i les falses aparences, el segle XXI [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La directora Carme Portaceli (València, 1967) ha fet, em sembla, el seu espectacle de vocació més internacional. Si algun dels anteriors, com per exemple «Jane Eyre», de Charlotte Brönte, ja tenien aquesta intenció, és amb aquesta electritzant versió d'«Anna Karènina» que assoleix la millor fita. I no només perquè el muntatge viatjarà durant tot l'any 2025, sense retocs i en versió original catalana, a Croàcia, Portugal, els Països Baixos, Hongria, França, Bèlgica i Romania, trepitjant els teatres d'Amsterdam, París o Brussel·les, que compartiran aquesta punyent mirada sobre l'Anna Karènina de Lleó Tolstoi, sinó també, amb vocació internacional per la concepció escènica, per la mirada universal amb què l'han repolida i pel repartiment estel·lar que reforça aquest caràcter interfronterer.

[divendres, 22.11.24]
Un fons de gairebé 3.000 fragments papiracis procedents d'Egipte i que abasten prop de 25 segles d'història entre a la Universitat Pompeu Fabra cedits per la Companyia de Jesús
La Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha incorporat al seu fons gairebé 3.000 fragments papiracis procedents d'Egipte, que abasten prop de 25 segles d'història. N'hi ha en diferents llengües i sistemes d'escriptura, però en destaca especialment un evangeli en copte sahídic, el més antic que es conserva. Data del segle V i manté la seva enquadernació original. Entre els fragments destaca també un rotlle escrit en hieràtic amb un text funerari i restes carbonitzades d’un arxiu administratiu grecoromà de l’Egipte. Tota aquesta col·lecció de papirs la va adquirir el papiròleg, professor i biblista Josep O’Callaghan, membre de la Companyia de Jesús, a Egipte entre els anys 1964 i 1970. Recentment ha estat cedida per la Companyia de Jesús a la UPF a través d’un contracte de comodat signat l’abril del 2024 i d’una durada de vint anys prorrogables. El fons de la col·lecció papirològica Palau-Ribes, que es conserva en una sala lateral de l’edifici del Dipòsit de les Aigües de la UPF, està inventariat i és accessible en versió digital, gairebé completament, en el portal web de la plataforma DVCTVS, juntament amb la col·lecció papiràcia de l'Abadia de Montserrat i la de la Fundació Pastor a Madrid.

[dijous, 21.11.24]
L'espectacle de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona anirà a carrec de la companyia Animal Religion amb «Natal» que té la direcció musical de Joan Cots i la dramatúrgia d'Irene Vicente amb mitja dotzena d'artistes de circ, cantants i altres intèrprets
Ja s'ha convertit en una tradició que durant les festes de Nadal, en aquest cas entre el 20 i el 30 de desembre, la Plaça de Catalunya sigui el centre de les arts escèniques més diverses. Així, l'espectacle central d'aquest any anirà a càrrec de la companyia Animal Religion que presentaran »Natal», amb artistes de cirs, cantants i altres disciplines amb la direcció musical de Joan Cots i la dramatúrgia d'Irene Vicente. L’espectacle de l’encesa de les llums de Nadal, titulat «Solvern», tindrà lloc al Passeig de Gràcia [28 novembre, 18:00h], amb una proposta d’arts de carrer que fusiona dansa urbana, rap i efectes audiovisuals per transmetre un missatge d’esperança i cohesió. A la Plaça de Catalunya, a més de l'espectacle «Natal», durant diferents hores del dia s'hi programaran 25 espectacles més d'arts escèniques i de música. A més, l'any 2024 s'acomiadarà amb un espectacle innovador a Montjuïc, on música, pirotècnia, drons i escenografia monumental, dirigits per Groupe F, donaran la benvinguda al 2025. També s'oferiran 8 concerts als carrers i mercats i l'Orfeó Català en farà un d'extraordinari a la Plaça de la Catedral, lloc on tradicionalment s'instal·la la Fira de Santa Llúcia.

[dimecres, 20.11.24]
L'Inevitable de Salt guanya el premi Lluís Carulla 2024 Festival d’Arts Comunitàries dotat amb 60.000 euros per impulsar l'art comunitari i les pràctiques artístiques locals
L’Inevitable, el Festival d’Arts Comunitàries de Salt, ha guanyat el premi Lluís Carulla 2024 al millor projecte en la nit de la Cultura Transformadora celebrada a l’Ideal Centre de les Arts Digitals de Barcelona. L’Inevitable rep 60.000 euros per desenvolupar un projecte que promou l’art comunitari i dóna visibilitat a les pràctiques artístiques locals. El premi de la Fundació Lluís Carulla a la millor idea transformadora, dotat amb 25.000 euros, ha estat per a Mila, una factoria osonenca de talent narratiu per a joves que té com a objectiu fomentar la creació narrativa en català en joves d’entre 18 i 25 anys de perfils socioculturals diversos. L’Inevitable i Mila són dos exemples clars, segons el jurat, de com la cultura pot transformar i generar un impacte real. El Premi Lluís Carulla reconeix iniciatives culturals que no només enriqueixen la societat sinó que també aporten solucions als grans reptes que s'afronten com la cohesió social, l'ús del català i la participació cultural.

[dimarts, 19.11.24]
Arrenquen els actes del 150è aniversari de Marià Fortuny, considerat el pintor català més important i més internacional del segle XIX i que va morir a Roma el 1874
La celebració de l'Any Fortuny s'inscriu en el conjunt de commemoracions de la Generalitat de Catalunya per l'any 2024 i s’impulsa des de l’Ajuntament de Reus amb la col·laboració del Departament de Cultura, la Diputació de Tarragona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). L'Any Fortuny commemora el 150è aniversari de la mort de Marià Fortuny Marsal (Reus, 11 juny 1838 - Roma, 21 novembre 1874) i es vol aprofitar per retre homenatge i revisar l’obra de qui va ser considerat el millor pintor català del segle XIX i el més internacional de tot el període. La commemoració comença aquesta tardor, coincidint amb la data de la seva mort, i s’allargarà fins al 2025 amb un ampli calendari d’actes, exposicions i debats entorn de la figura i l’obra d’aquest pintor i gravador excepcional. La commemoració de l’Any Fortuny tindrà la ciutat de Reus com a epicentre de la celebració amb una programació de conferències, cicles, taules rodones, exposicions i altres accions. A més, també hi ha activitats previstes arreu de Catalunya i altres poblacions vinculades a la vida professional de Marià Fortuny com Madrid, Roma, Tetuan o Nàpols. Entre les activitats programades destaquen dues exposicions al Museu de Reus: «Marià Fortuny. Una biografia sobre paper» i «Fortuny, l’observació de la natura». A més de diverses conferències sobre l'autor i la seva obra, hi ha previstes les Jornades Fortuny, a l'estudi fotogràfic de la Casa Amatller. El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) té un paper important en l'Any Fortuny on es conserven les obres més destacades del pintor.

[dilluns, 18.11.24]
El quadre «Nena sobre l'herba» de Camille Pissarro es quedarà a la Galeria d'Art de Bremen per explicar la tràgica història d'una família jueva
A la Galeria d'Art de Bremen (Alemanya) hi ha el quadre «Nena sobre l'herba» que Camille Pissarro va pintar el 1882. Es tracta d'una obra que Jaap van den Bergh va malvendre el 1940 quan els nazis van envair els Països Baixos, per poder amagar les seves dues filles, que finalment van acabar morint al camp de concentració d'Auschwitz. El mateix Jaap van den Bergh va reclamar el quadre de Camille Pissarro sense èxit. Finalment, els seus hereus han acceptat que continuï a la Galeria d'Art de Bremen, el museu alemany on ha estat fins ara, però a canvi s'ha publicat el llibre «La nena sobre l'herba: El tràgic destí de la família Van den Bergh i la recerca de la pintura», que explica la història d'aquesta família i la seva tragèdia, com la d'altres milers de famílies com la seva, pel genocidi nazi impulsat per Adolf Hitler i els seus còmplices.

[diumenge, 17.11.24]
Un bust de l'escultor francès del segle XVIII Edmé Bouchardon ha estat 60 anys en un magatzem escocès fent de topall d'una porta comprat per 6 euros i que ara es podria suhastar per més de 3 milions d'euros
L'escultura ha estat oblidada durant dècades, però l'Ajuntament de la ciutat escocesa d'Invergordon va descobrir fa 25 anys que el bust era una obra d'art de 300 anys d'antiguitat molt més valuosa que les cinc lliures (uns 6 euros) que en va pagar. No ha estat fins fa uns mesos que el consistori ha rebut la proposta d'un comprador privat i anònim, que n'ha ofert 2,5 milions de lliures —uns 3 milions d'euros— a través de Sotheby's. El Fons del Bé Comú de Invergordon, que custodia l'obra, ha demanat el permís judicial per iniciar el procés, ja que la llei de tresors nacionals prohibeix exportar-los a l'estranger. Finalment, aquesta setmana passada el tribunal escocès de Tail hi ha donat el vistiplau. De moment no s'ha decidit si el bust serà subhastat o no, però la decisió és vendre'l i que els beneficis vagin a parar al Fons del Bé Comú d'aquesta petita ciutat de la costa escocesa, situada a 300 quilòmetres al nord d'Edimburg. Aquest bust de marbre, que va aguantar una porta durant 60 anys, és obra d'Edmé Bouchardon (1698-1762), famós escultor francès del segle XVIII, conegut per ser l'autor de nombroses escultures dels jardins de Versalles. Bouchardon va ser escultor de Lluís XV i creador de l'estàtua de cinc metres del rei francès que presidia la Place de la Concorde a París abans que fos destruïda durant la Revolució Francesa. Sembla que el bust s'havia salvat d'un incendi en un castell del segle XIX i va ser comprat el 1930 per l'Ajuntament, perquè es deia que era del fundador del poble, el polític i terratinent John Gordon. Aquest era el valor que se li va atribuir i la raó per la qual el van voler comprar.

[dissabte, 16.11.24]
Pastís Michelin de garrofa
Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A «Un sogre de lloguer», una comèdia que va més enllà del carisma còmic i singular de l'actor Joan Pera, el que hi passa també és, com deia Mondrian, superior a la realitat i, a la vegada, no té cap relació directa amb la realitat. O potser sí. Depèn de com es miri i depèn també de l'efecte que fa en un personatge afectat per la narcolèpsia, l'impuls sobtat de caure rendit de son, escoltar la paraula “emblemàtic” i, en contraposició, escoltar “Ramon”, per desvetllar-se a l'acte.

[divendres, 15.11.24]
Màster en FP de deconstrucció d'amor
És, si més no, curiós que un relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d'un Nobel, tot i que d'una altra època i d'una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l'autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la. Annie Ernaux, al final de la seva extensa trajectòria, profusament premiada, és una autora no exempta de polèmica. Ja se sap que, quan es té el premi dels lectors a més del Nobel, sempre hi ha qui es mossega els punys mentre remuga que moltes de les seves dissertacions tendeixen a la sensibleria o a un despullament pornogràfic.

[dijous, 14.11.24]
El banc del si no fos
A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No és la primera vegada que Víctor Català entra a la Sala Atrium. Ja ho va fer amb la versió musical de la peça «La infanticida», un espectacle que encara de tant en tant reapareix per altres escenaris. També ho havien fet anys enrere, el 2009, Emma Vilarasau (amb la mateixa peça) i Àngels Gonyalons (amb «Germana Pau») al Teatre Romea. I fa tres anys, Víctor Català va omplir la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge «La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart, dirigit per Carme Portaceli. A més, des de fa sis anys, Club Editor i Maria Bohigas han fet una feina majúscula amb la recuperació del recull de tots els contes de l'autora distribuïts en tres volums. Els espectadors i lectors “victorcatalanescos” doncs, ja saben el pa que s'hi dóna.

[dimecres, 13.11.24]
Una investigació d'un grup d'arqueòlegs amb un sistema de mapeig amb làser des de Google descoreix una ciutat maia perduda a Mèxic
La sorprenent troballa de la ciutat anomenada Valeriana va tenir lloc durant una investigació amb un grup d'arqueòlegs, quan un dels estudiants va topar amb un sistema de mapeig amb làser. La troballa s'ha ubicat a Campeche, al sud-est de Mèxic, gràcies a una cerca a Google i aprofitant dades ja existents d'una recerca completament diferent. Per rastrejar la zona es va fer servir la tècnica LIDAR (Light Detection and Ranging), un sistema de teledetecció que permet mesurar distàncies mitjançant rajos làser. Permet definir estructures que hi ha sota terra, cobertes per vegetació densa, i generar models en 3D d'àrees específiques, en funció del temps que triga a tornar el senyal làser. Amb la tècnica LIDAR, els arqueòlegs van poder mapar detalladament una zona d'uns 122 kilòmetres quadrats. Van inspeccionar tres llocs diferents de la jungla i hi van identificar 6.764 edificis prehispànics. Valeriana, la gran ciutat maia, que abasta uns 16,6 kilòmetres quadrats, ocupa el segon lloc en densitat d'edificis, darrere de Calakmul, considerat el centre urbà maia més gran de l'antiga Amèrica Llatina. Valeriana compta amb les característiques principals d'una ciutat capital: tenia temples piramidals, places, calçades que connecten diferents sectors, una pista on els habitants haurien jugat a pilota i estructures per a la gestió de l'aigua. Es calcula que aquesta gran ciutat podria haver estat la llar d'entre 30.000 i 50.000 persones entre el 750 i el 850 dC. Segons els investigadors, és més població de la que viu ara a la zona.

[dimarts, 12.11.24]
Es descobreixen frescos eròtics i pintures mitològiques en una petita casa de Pompeia decorada amb tot luxe que aporta una nova visió de l'evolució dels habitatges de l'època
Durant les excavacions de l'anomenada Ínsula dels Amants Castos a Pompeia s'ha fet la troballa d'uns frescos molt ben conservats. No són els primers que es troben en bones condicions a la ciutat sepultada per les cendres de l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC, però han sorprès els arqueòlegs. Aquestes pintures murals decoren un habitatge de petites dimensions, sense atri, com és l'estil de les cases de l'època, que, tanmateix, està ricament decorat. Els arqueòlegs anomenen aquest habitatge com la Casa de Fedra per un dels frescos relacionat amb el mite de la princesa cretenca Fedra i el seu tràgic enamorament del seu fillastre Hipòlit. A les dues sales situades al fons de l'habitatge en les que s'està treballant també hi ha altres escenes que decoren esplèndidament les parets inspirades en l'ampli imaginari greco-romà, detalla l'article. Una finestra al costat del quadre d'Hipòlit i Fedra obre espai a un petit pati on es feien obres en el moment de l'erupció, i s'hi va trobar el que sembla un petit forn, però que és un larari o altar familiar decorat amb rics motius vegetals i animals de fons blanc. La part superior està decorada amb una au rapinyaire volant, probablement una àguila, que sosté entre les urpes una branca de palmera. A la part inferior es veuen dues serps enfrontades al voltant d'un pilar amb ofrenes com una pinya, un ou, i el que sembla ser una figa i un dàtil. El fons està decorat amb branques d'arbust amb fulles lanceolades i baies grogues i vermelles sobre els quals es mouen tres pardals.

[dilluns, 11.11.24]
La caiguda del Mur a TV3
Gràcies, senyor director. Per fi, TV3 (àlies 3Cat) ha fet el que tants catalans esperàvem des de feia quaranta anys. Que el dia del 51è aniversari de la senyora Belén Esteban Menéndez, nascuda a Madrid el 9 de novembre del 1973, es convidés l'abans anomenada Princesa del Poble (del poble espanyol, s'entén) i que en un magazine, a l'hora de les bruixes, fins i tot se li fessin bufar les espelmes amb la conxorxa del públic, admirables conillets d'Índies que es van passar l'entrevista fent mambelletes quan el regidor del programa aixecava el cartell amb la indicació d'“aplaudir”. Gràcies, senyor director, per aquest 35è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, també un llunyà 9 de novembre, però del 1989 [comentari íntegre a la sèrie «El cafetó»]. És un detall que 35 anys després, la televisió que vostè dirigeix amb tant de zel hagi decidit fer caure també el mur de la catalanitat i el ridícul tarannà pagesívol de l'audiència de la televisió catalana per fer debutar dins el magazine «Col·lapse», sota la conducció de Ricard Ustrell, la senyora Belén Esteban Menéndez a qui l'esmentat presentador i director, no tenint-ne prou i conscient del lleig que TV3 havia fet a la senyora Belén Esteban, perquè mai havia trepitjat Sant Joan Despí, l'acomiadés amb la invitació que hi podia tornar un altre dia.

[diumenge, 10.11.24]
El somriure del més enllà
L'actriu Mont Plans es vesteix de negre. De dol. Un rosari a les mans. Un cabell blanquinós i el maquillatge blanquinós del més enllà. I apareix sobre un teló vermell davant d'un fons blanc lluminós que recorda el folre d'un taüt. El personatge està a punt d'aprovar el qüestionari per obtenir el passi a entrar a l'altre món. I perquè tothom tingui clar el que també els espera, fa que els espectadors siguin ja com ànimes en pena que han superat la mateixa prova de fa temps. Aquest és el recurs teatral que utilitzen tant ella com Òscar Constanti —una autoria, i diria també que una direcció, a quatre mans—, per explicar la història corrent i humana d'un personatge que ha viscut un segle, des del 1914, i que creix envoltada de la presència de la mort, després de néixer en una antiga funerària dels pares, i que acaba tocada deu anys per l'Alzheimer en una residència. Però es fa el miracle [crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. Perquè es veu que els miracles només són possibles en un altre món. I aquella memòria perduda que s'havia fos es recupera sobtadament quan és al llindar de la porta del més enllà. Aquesta dualitat entre la mort i la vida permet que l'actriu enganyi els espectadors amb un presumpte relat que ella sap tintar molt bé amb picossades d'humor, però sempre amb la naturalitat i la senzillesa amb què resol els seus personatges, que l'han fet inevitablement deutora de la seva llarga etapa amb La Cubana, i en altres ocasions amb Dagoll Dagom, però que això no hauria d'amagar el seu vessant dramàtic després de treballar també amb muntatges de directors com Xavier Albertí, Lourdes Barba, Sergi Belbel, Calixto Bieito o Paco Mir, entre altres.

[dissabte, 09.11.24]
Diversos col·lectius de pallassos catalans organitzen una gala en col·laboració amb l'associació Clown me in a favor d'una expedició solidària al Líban
La gala «Somriures per al Líban» té lloc al SaT! Sant Andreu Teatre (dimarts, 12, 19:30 h) a càrrec de l'associació Contaminando Sonrisas en col·laboració amb l'associació libanesa Clown me in i el suport de Pallassos sense fronteres. La gala solidària és una resposta als atacs d'Israel contra el Líban i pretén recollir fons de cara a una expedició solidària al Líban. Amb la complicitat de Pallassos sense fronteres, presenten un espectacle de circ que compta amb la participació desinteressada de nombrosos artistes del sector. Els organitzadors es veuen moguts per les notícies que parlen que els atacs de l'exèrcit d'Israel al Líban ja han provocat que es desplacin més d'un milió de persones en els últims mesos. Arran dels constants bombardejos, la població es veu obligada a viure en condicions extremadament precàries. En resposta a aquests atacs, l’associació libanesa de pallassos Clown Me In ha començat una gira d’ajuda d’emergència per portar l’alegria a les comunitats desplaçades. La gala «Somriures per al Líban» compta amb les actuacions de pallassos com Tortell Poltrona, Pau Palaus, Jimena Cavalletti, Mabsutins i Roi Borrallas; la cantant Celeste Alias, l’artista plàstic Txema Rico, el mag Pau Segalés, l’artista de suspensió capil·lar Amanda Wilson i Yldor Llach, especialista en bicicleta artística.

[divendres, 08.11.24]
Un piano bar amb caramel
Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tot un autèntic “caramel” de debò per anar desembolicant sense fer gaire soroll, a poc a poc, per portar-lo a la boca delicadament i paladejar-ne les sensacions que desprèn, sensorials sempre, més enllà del que vol ser la dansa a l'ús, per entrar en un domini del cos en moviment des que aquest moviment encara es controla fins que és el moviment el que controla i anul·la els personatges.

[dijous, 07.11.24]
Els Buenafuente fan una francesilla
S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente. És imprescindible que una francesilla com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura. A partir d'aquí, ja tenim mitja feina feta [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però l'altra mitja no pot ser d'anar per casa ni enllestir-la amb una sabata i una espardenya. I vet aquí com hi destaquen també, en diferents papers, l'actor David Olivares (Ciutti per una banda i Don Gonzalo, per l'altra), l'actor Roger Julià (fent de Tornera i de Luis Mejías, esplendorós quan el deixen actuar) i l'actriu Anna Bertran, que ha demanat una excedència de La Selva de cal Grasset (aquí fent seriosament d'Abadessa i alguns altres papers secundaris còmics al cent per cent com el de Doña Ana de Pantoja i Don Diego el cec, i el de Brígida, esplèndid personatge per a tots els públics que sembla sortit d'un conte fantàstic).

[dimecres, 06.11.24]
La novel·la «Mecanoscrit del segon origen» de Manuel de Pedrolo commemora els 50 anys de la seva publicació i l'exposició «El meu mecanoscrit» dins del Festival 42 explora la seva aportació a la literatura catalana
Amb motiu de la commemoració dels 50 anys de la publicació de la novel·la «Mecanoscrit del segon origen» i amb l’objectiu de revitalitzar el coneixement de l’autor Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, els Plans de Sió, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) l’IBBYcat ha preparat una exposició que mostra les aportacions literàries i formals més rellevants que l’obra ha aportat a la literatura catalana. L'exposició «El meu manuscrit» forma part del Festival 42 de Gèneres Fantàstics (Fabra i Coats, del 6 al 10 de novenbre) i s’estructura en diferents capes pensant en diferents perfils de visitants, des dels lectors de gènere fins a lectors poc habituals del gènere de la fantasia. El fil conductor de l’exposició, per continuar amb la màxima coherència entre el contenidor i el contingut, és la reconstrucció, el refer, el reparar. Així com els protagonistes de la novel·la reconstrueixen un nou món, el visitant pot participar en la construcció de l’exposició, donant prioritat a les idees i paraules del text que més li ressonin o l’interpel·lin. Més endavant, els visitants es troben amb una exposició desconstruïda. I de la mateixa manera que la novel·la «Mecanoscrit del segon origen» s’inicia amb les runes d’un planeta destruït que l’Alba i el Dídac han d’aixecar de nou, els visitants poden anar bastint i modificant l’exposició tot manipulant i buscant en quin dels cinc quaderns que presideixen l’espai volen vincular les desenes de fragments del llibre que s’acumulen en una gran muntanya al centre de la sala, impresos en peces de fusta quadrades. També hi ha una petita col·lecció d’objectes i elements simbòlics repartits en l’espai entre els quaderns que conviden el visitant a la reflexió i la presa de decisions estretament lligades amb l’estratègia de supervivència que l’Alba i en Dídac es veuen abocats a seguir, i amb la perspectiva des de la qual ens posicionem a l’hora de reimaginar i reconstruir el món.

[dimarts, 05.11.24]
Una enquesta de la CEO constata que el 43% dels catalans que utilitzen les xarxes socials consumeixen vídeos virals i continguts d'influenciadors en espanyol
El retrocés de la llengua catalana no és ja un fenomen exclusiu del carrer —només cal comprovar aquests dies quina és la llengua vehicular quan parlen molts dels testimonis de la tragèdia del País Valencià— sinó que també és una constant a les xarxes socials on, precisament per ser en molts casos llengua escrita, podria semblar que no calgués utilitzar tant l'espanyol i fer-ho en català, sobretot després de mes de trenta anys d'ensenyament català a l'escola. El cas és que un estudi constata que només el 9% d'usuaris de les xarxes socials ho fa en català com a primera llengua. El 43% dels catalans, segons el mateix estudi, quan utilitzen xarxes socials, consumeixen vídeos virals, mems i continguts d'influenciadors, ho fan en espanyol. Un 29% opta tant en català com en espanyol i el restant 9% utilitza el català, que representen la meitat dels que ho fan en altres llengües (17%), segons l'última enquesta del CEO. El retrocés té a més, les batzegades judicials com la denunciada per Plataforma per la Llengua. En la mateixa enquesta del CEO, el 64% dels catalans estan d’acord que botiguers i cambrers hagin de tenir un nivell suficient de català per atendre als comerços. El mateix percentatge està d'acord que els treballadors públics hagin d'acreditar el català. Ho opinen 9 de cada 10 dels simpatitzants de partits com Junts, CUP i ERC, i 6 de cada 10 simpatitzants del PSC. El 60% creu que el català hauria de ser oficial a la Unió Europea i que el govern espanyol no ho ha fet tot per aconseguir-ho.

[dilluns, 04.11.24]
La companyia Roseland Musical commemora 40 anys amb la reposició de «Pinocchio», estrenat el 2011 i vist en diversos països des d'aleshores
La companyia Roseland Musical commemora el 40è aniversari de la seva fundació amb la recuperació d'aquest espectacle que durant gairebé 15 anys s'ha representat en molts escenaris d'aquí i de fora com el Canadà, Noruega, Romania, Mèxic, Colòmbia o Croàcia, entre altres. Crítica: Pinotxo, sí, el de sempre, el del nas llarg. Però teatralment sorprenent, suggerent i innovador. Els recursos digitals s'estan imposant per damunt de les posades en escena tradicionals. Si fins ara es mantenien discretament a les consoles de control, ara ja han saltat a l'escenari. L'aplicació dels tuls i la tècnica de les projeccions simultànies combinades amb els intèrprets estan donant resultats dinàmics, amb un acostament als efectes cinematogràfics i als videojocs que, com passa en tants altres àmbits, està fent els primers experiments en el teatre adreçat als més joves. Precisament per aquesta profusió tècnica, un espectacle d'aparent tall clàssic com «Pinocchio» traspassa fronteres d'edat i no es limita als primers espectadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. També els preadolescents, els adolescents i els adults hi troben cadascú el seu atractiu per constatar les possibilitats de les noves tecnologies aplicades a l'escenari. En aquest espectacle, considerat de dansa, només dos intèrprets hi fan els papers principals: Pinotxo i Gepetto. Però el llenguatge corporal contemporani s'acosta al registre que les noves generacions coneixen molt bé. Així, Pinotxo es construeix a partir de material aprofitat d'una sèrie d'objectes abandonats en un sac de runa que arrossega Gepetto. I, des del moment que Pinotxo pren vida, tota l'acció s'empara d'una mena de simulacre de tècnica en 3D —ep!, però sense ulleres especials— amb un tul frontal i un altre al fons de l'escenari que permeten reproduir espais i moviments en imatges que, mitjançant l'escenografia clàssica, seria impossible de reproduir.

[diumenge, 03.11.24]
¿“Borbonear” fins a enterrar-los al fons del mar?
Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat. Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta.

[dissabte, 02.11.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'octubre del 2024 amb 29.022.776 visitants que han fet 63.555.451 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'octubre del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'octubre del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.022.776 visitants i 63.555.451 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.498,8 visites de pàgines (11,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.648 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[divendres, 01.11.24]
Prop de la meitat de les pel·lícules que opten com a candidates als Premis Gaudí s'han rodat en català arribant així a una xifra rècord pel que fa a la llengua de la versió original
Els Premis Gaudí han batut, amb un 47%, el seu rècord històric de cinema rodat en català en les seves candidatures —el 2023 van ser un 40% i el 2022 un 32%— en una 17a edició que es mantindrà oberta fins al dia 29 de novembre i que compta amb un total de 75 produccions, 65 de catalanes i 10 d’europees. De les produccions catalanes que opten als >Premis Gaudí, 34 són llargmetratges de ficció, 12 documentals, 4 films d’animació i 15 curtmetratges. L’Acadèmia del Cinema Català ha fet oúblics els candidats en una festa a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona i enmig del sotrac de la notícia que assenyala el realitzador Eduard Cortès, membre de l'Acadèmia, com a denunciat per assetjament sexual a aspirants joves a actrius. Eduard Cortès ha treballat sovint a TV3 amb sèries tan conegudes com «Merlí». El pressupost mitjà dels llargmetratges de ficció en català puja un 27%, mentre que el cinema dirigit per dones cau del 47% al 34% el 2024. Els pressupostos de les cintes tampoc no deixen dades positives per a les directores: la mitjana dels pressupostos de cintes firmades per dones és d’1,9 milions d’euros, mentre que en el cas dels homes assoleix els 2,47 milions. Onze títols opten a la nominació a millor pel·lícula, entre els quals les exitoses «Casa en flames» i «El 47». La proclamació de les nominacions es farà el 5 de desembre a l’Auditori de La Pedrera i la gala del lliurament de premis se celebrarà el 18 de gener del 2025 a l’Auditori del Fòrum.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |