[dijous, 08.10.26]
Un llibre de Salvador Dalí amb coberta de bronze que li va editar un fan de l'art francès i considerat el de més pes del món ha estat robat d'un centre d'art contemporani d'una localitat mitjana del centre de França
Un llibre que pesa 210 quilos és un senyor llibre. Bona part d'aquest pes correspon a la coberta de bronze esculpida per Salvador Dalí. Una coberta que, a més, està decorada amb inscrustacions d'or, pedres precioses i petxines i, marca de la casa Dalí!, també unes forquilles i uns ganivets. Sembla que el pintor Salvador Dalí va fer amistar amb l'editor Joseph Forêt, un venedor de formatges de la regió de l'Auvèrnia que es va acabar convertint en un reconegut editor d'art. Durant els anys cinquanta del segle XX es va mudar a París i allà va ser on va conèixer tota mena d'artistes i escriptors avantguardistes. A partir d'aquestes coneixences se li va acudir editar «L'Apocalipsi de Sant Joan». Per complir el seu desig, va encarregar textos inspirats en el llibre sagrat als escriptors Jean Cocteau, Jean Giono i Emil Cioran i a Salvador Dalí, la coberta. Hi van col·laborar diferents artistes amb il·lustracions i els textos es van imprimir en pergamins amb lletres d'or. Però ara el llibre ha estat robat de matinada del Centre d'Art Contemporani C. Karoutzos, de la localitat d'Issoire, a la regió d'Auvèrnia, que té uns 15.000 habitants. El llibre hi era exposat després que el va adquirir el propietari del museu, Christian Karoutzos, a un grup de japonesos que el volien subhastar per peces. La peça, d'un valor incalculable, por havet estar robat per dues causes, segons la germanderia francesa, per la dèria d'un col·leccionista d'art o per fondre el bronze i treure'n el que espaga en pes.

[dimecres, 07.10.26]
El dramaturg Josep Maria Miró representa en anglès a l'Off-Broadway 122 CC de Nova York, amb capacitat per a un centenar d'espectadors, «El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc» amb versió de Sharon Feldman i direcció de Mein Ann Teo i interpretació de l'actriu Rachel Crowl
L'obra es representa a l'Off-Broadway de Nova York a la sala 122CC de l'Est Village durant un mes, en versió anglesa de Sharon Feldman que ha traduït Mein Ann Teo i que interpreta l'actriu Rachel Crowl. El dramaturg Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) va estrenar «El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc» [crítica íntegra de l'estrena a la revista digital Clip de Teatre] al Teatre Romea amb l'actor Pere Arquillué, drigit per Xavier Albertí, al Teatre Romea, però l'obra tant pot ser representada per un home comper una dona o un adolescent. En el cas de Nova Yor, doncs, és una actriu. El projecte e Nova York és a càrrec de la productora de teatre PlayCo, amb la qual el 2023, Josep Maria Miró va fer una residència d’un mes a Nova York amb el suport de l’Institut Ramon Llull.

[dimarts, 06.10.26]
La marató dels quatre concerts de comiat a l'Estadi Olímpic de Montjuïc del grup osonenc Oques Grasses arrenca amb el canvi de dia a causa de l'alerta metereològica
El grup Oques Grasses ha ajornat fins al dijous, dia 8 d'octubre, el concert que tenia previst el dilluns, 5 d'octubre, a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Era la primera de les quatre actuacions previstes per acomiadar-se dels seus seguidors que, com s'ha constatat amb el rècord per a un conjunt català de quatre concerts a l'Estadi Lluís Companys, són molts i més dels que potser ells mateixos es pensaven. Amb el canvi de dia del primer concert, Oques Grasses vol garantir que els milers de seguidors que s'han de desplaçar fins a Montjuïc, molts de fora de Barcelona i tenint en compte les restriccions del transport públic, puguin accedir-hi amb facilitat, a més de garantir també que treballadors, artistes i equips implicats en el concert no es vegin blocats per les pluges. El grup que lidera el music Josep Montero va programar progressivament els quatre concerts de comiat, a manera que s'eshaurien immediatament totes les localitats. Amb el canvi anunciat aquest dilluns —sempre que no hi hagi més incidències— els concerts es mantenen finalment els dies 7, 8, 9 i 10 d'octubre.

[dilluns, 05.10.26]
Un joc escènic místic de tres x tres
L'actor i director Lluís Homar, amb els músics Emili Brugalla i Besko Stambolov, fan compartir l'autoria original de la qual parteix aquesta proposta entre l'escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) i els compositors Johann Sebastian Bach i Olivier Messiaen. Pot sorprendre aquest trio com a autors però té tota la justificació perquè la part musical, a la qual encara cal afegir el fragment d'una peça del compositor riudomenc Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 - Barcelona, 2019), té un notable pes dins de la part textual. De la mateixa manera que en són també cointèrprets i codirectors tant el mateix actor Lluís Homar com els dos pianistes que l'acompanyen [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Es podria dir, doncs, que «El gran inquisidor» és un joc escènic místic de tres x tres: tres intèrprets x tres músics. Homar, Brugalla i Stambolov parteixen del capítol cinquè de la novel·la «Els germans Karamàzov» que Dostoievski va publicar entre el 1879 i el 1880, primer en fulletó de revista i després en suport llibre. En català, la va publicar el 1961 l'editor, escriptor i traductor Joan Sales tot i que a partir no del rus sinó principalment del francès, amb consultes de l'anglès i l'espanyol. La mateixa editorial la va recuperar el 2014, ara sí, amb una versió revisada i directa del rus d'Arnau Barios. La versió dramatúrgica de Lluís Homar, però, respecta la primera traducció de Joan Sales, autor sobretot d'una obra cèlebre com «Incerta glòria».

[diumenge, 04.10.26]
L'espectacle físic «Has Been» dels artistes europeus Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann obre el 35è Festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona
La 35a edició de Temporada Alta aixeca el teló amb «Has Been», la primera creació conjunta de Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann, dos noms destacats de l’escena contemporània europea. En aquesta nova peça, estrena absoluta a l'Estat espanyol, de Cherkaoui i Zimmermann comparteixen autoria, direcció, coreografia i escenari per abordar la por de quedar fora de joc, de convertir-se en algú que ja ha estat. Sense text i amb música en directe, «Has Been» construeix una tragicomèdia sobre el pas del temps, l’envelliment dels cossos i les façanes que intenten dissimular-ne el deteriorament. Tots dos creadors, ja entrats en la cinquantena, parteixen també de la seva pròpia trajectòria per reflexionar amb humor i sensibilitat sobre la fugacitat de l’èxit i l’envelliment artístic. Després d’haver-se retirat de l’escena en creacions anteriors, tornen ara al Festival Temporada Alta com a intèrprets en un duet que converteix aquesta consciència del pas del temps en matèria escènica. A «Has Been», Sidi Larbi Cherkaoui encarna una diva envellida, a mig camí entre patriarca, vedet i xaman, mentre que Martin Zimmermann interpreta el seu servent, una figura ambigua que pot ser alhora l’últim admirador, el conserge o fins i tot la personificació de la mort. A partir d’aquesta relació, els dos creadors construeixen un univers en què el surrealisme belga i el dadaisme suís es troben en un joc escènic estrany, poètic i expressiu. La relació entre tots dos personatges permet explorar també el poder, la dependència i la fragilitat de les jerarquies. Mentre el servent intenta capgirar la relació de forces a través de l’astúcia, l’autoritat de la diva es va desintegrant al mateix ritme que el món que l’envolta. La peça qüestiona així la vanitat i la caiguda i deconstrueix amb ironia el mite de la celebritat vinguda a menys. La trobada entre els dos creadors posa en diàleg llenguatges escènics diferents. Cherkaoui, coreògraf i director artístic del Ballet du Grand Théâtre de Genève i de la companyia Eastman, ha desenvolupat una trajectòria marcada per l’encreuament de disciplines i tradicions. Zimmermann, per la seva banda, fa més de vint-i-cinc anys que treballa en un teatre visual i físic sense paraules que fusiona circ contemporani, dansa, teatre i instal·lació escenogràfica. A escena els acompanyen Alexandre Dai Castaing, responsable també de la composició musical, Kaspy N’dia i Kazutomi “Tsuki” Kozuki. La dramatúrgia és de Sabine Geistlich i l’escenografia de Martin Zimmermann.

[dissabte, 03.10.26]
Balandrau pandèmic
Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales.

[divendres, 02.10.26]
Els fantasmes de les terres mortes
En els últims cinquanta anys, els Països Catalans s'han convertit en un terreny mediterrani de terres mortes. El que queda de les antigues masies és pràcticament anecdòtic. Un rastre de runes. Les terres treballades per la pagesia, el conreu o el pasturatge s'han convertit en paisatges de terres boscoses, improductives, estèrils, ermes, abandonades i, en el pitjor dels casos, engolides per la plaga dels incendis. Davant d'aquest canvi geogràfic, biològic i de desequilibri de la fauna autòctona només queda la memòria. I és en el pou de la memòria on el dramaturg vigatà Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) ha rebuscat els secrets, els misteris, les enveges, els odis, els amors, les mitges mentides i les mitges veritats d'una nissaga rural de classe pagesa sense riqueses, al llarg de gairebé un segle, centrat en el paper del que ell anomena una història de “les tietes” o, dit d'una altra manera, del cos matriarcal que, sempre a l'ombra, ha aguantat el pes i les regnes del mas, de les terres i de la família [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «El Cadell» és una obra intensa, amb un text dens, però punyent, de gran força literària, d'un registre dramatúrgic impecable, d'una gran riquesa narrativa, lingüísticament fort i net, amb concessions molt mesurades a un llenguatge rural, gens arcaic, sinó propi de la parla popular, que encara té ressò avui mateix sense que faci cap mal a l'oïda.

[dijous, 01.10.26]
L'auge del pòdcast en català destaca que diàriament es pengen a la xarxa una vintena d'episodis nous segons l'Anuari elaborat per Espai Sonor
Actualmet s'ha documentat que hi ha 50.791 episodis corresponents a 832 programes diferents.Són dades del primer Anuari del Pòdcast en català, publicat per Espai Sonor amb dades de la dècada 2016-2025. L'estudi s'ha fet públic arran de la celebració del dia internacional dedicat a aquest suport digital. Segons les xifres, cada dia es pugen a la xarxa una vintena d'episodis nous, cosa que demostra la consolidació i un cert estancamet també d’aquest sector, després d’una dècada expansiva. De fet, el rècord absolut es va assolir el 2024, quan 479 pòdcasts diferents van aportar 8.906 episodis. I aquell 26 de febrer es va superar la fita de capítols en una sola jornada, amb 60. L’any passat, en canvi, s’apreciava un lleuger descens, del 12%. L’anuari es fixa també amb el perfil del pòdcast en català típic. Evidentment, n’hi ha de tots colors, però la tendència dominant és la d’una proposta de l’àmbit social o cultural, amb 23 episodis per any, que s’estrena a l’hivern i es puja sobretot dimecres o dijous a Spotify i una segona plataforma. Entre aquestes xifres, hi ha els pòdcasts vinculats a Bit de Cultura com «Andreu Sotorra», «Clip de Teatre», «El cafetó» o «Retalls», que es troben en diferents portals des d'Spotify a Ivoox, els de més audiència, fins a Apple o YouTube. Tots aquests ppodcasts tenen una durada d'una mitjana de 10 minuts, però pel que fa a la durada de la mitjana general, és de 53 minuts i 35 segons, tot i que la tendència ha estat desigual al llarg del decenni. Dels 54 minuts i 28 segons del 2016 es va arribar dos anys més tard a l’hora i un minut. Però després ha anat baixant fins a marcar el 2021 la xifra més baixa de tota la sèrie, amb 48 minuts i 26 segons. D’aleshores ençà, els capítols han guanyat gruix i l’any passat la durada mitjana s’establia en 51 minuts i 41 segons. Per plataformes, Spotify és dominant, amb 342 títols, però seguida de prop pels 340 que publiquen a Ivoox. A més distància hi ha els 231 pòdcasts d’Apple, els 164 de YouTube o els 14 de Twitch. I també es poden segmentar per territoris: Catalunya en suma 247, al País Valencià n’hi ha 40, a les Illes Balears 6, a Andorra 2 i a la Catalunya Nord, 1. El sector està també a l'expectativa del que pot passar amb la irrupció de la intel·ligència artificial i hi ha qui vaticina fins i tot que es podrien trobar aviat pòdcasts fets amb aquest algoritme sense la intervenció personal.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |