[dilluns, 30.09.24]
Un jutjat de l'Argentina ordena a la Reial Acadèmia Espanyola que elimini immediatament del diccionari la definició de la paraula «jueu» com a sinònim de persona avariciosa o usurera
Aquesta és una accepció etiquetada "d'ús ofensiu i discriminatori" que, per cert, també recull el diccionari de la llengua catalana de l'IEC, però adverteix: “Ús abusiu fruit d’un prejudici”. La sentència argentina va més enllà i sol·licita a l'Ens Nacional de Comunicacions argentí que bloquegi provisionalment l'accés a la definició de "jueu" fins que la web de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) acati l'ordre judicial. Per les entitats denunciants, aquesta accepció és un discurs d'odi que incita a la discriminació per motius religiosos. Fa anys que les comunitats jueves al·leguen que han intentat dialogar amb la RAE per modificar el contingut antisemita de la definició, però l'única resposta que obtenen només empitjora la situació. De fet, tal com fa el català, inclou també l'etiqueta d'us racista o discriminatori. Ara, la Reial Acadèmia Espanyola assegura que s'han assabentat de la sentència pels mitjans de comunicació i, segons EFE, només es pronunciaran quan rebin una comunicació oficial per part de la justícia argentina. Es dóna el cas que el Consell Estatal del Poble Gitano va demanar reiteradament a la Reial Acadèmia Espanyola que eliminés l'accepció que definia el terme "gitano" com a estafador. L'associació Gitanes Feministes per la Diversitat titllava els acadèmics de la llengua de racistes. L'acadèmia al·legava que la no inventa mots ni accepcions, sinó que reflecteix l'ús que els habitants fan de les paraules. Però finalment va acceptar incloure l'etiqueta "d'ús ofensiu i discriminatori", com fa el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans amb “jueu”.

[diumenge, 29.09.24]
Es descobreix una composició inèdita de Wolfgang Amadeus Mozart a l'arxiu de la Biblioteca de Música de les Biblioteques Municipals de Leipzig
La serenata en C, «Ganz kleine Nachtmusik» (Una mica de música nocturna) és una peça curta, d'uns 12 minuts de durada que consta de set moviments en miniatura per a trio de cordes que es creu que el compositor austríac hauria escrit en la seva adolescència, entre els 10 i els 13 anys, abans del seu viatge a Itàlia. Dos joves violinistes i una violoncel·lista de l'Escola de Música Johann Sebastian Bach de Leipzig han interpretat l'obra per primer cop a Alemanya, enmig d'una gran expectació, al vestíbul de l'Òpera de Leipzig, després que s'interpretés abans a Salzburg, a la presentació del nou catàleg de Köchel, que edita la Fundació Internacional Mozarteum, de la ciutat natal del músic austríac, i que es considera el directori de referència de tota l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791). La descoberta d'aquesta composició inèdita es va fer mentre es treballava en la compilació de la nova edició d'aquest catàleg a la Biblioteca Musical de les Biblioteques Municipals de Leipzig, una de les biblioteques musicals públiques més grans d'Alemanya, que guarda la col·lecció Carl Ferdinand Becker (1804-1877) entre els papers de la qual es va fer el descobriment. El manuscrit és una còpia o transcripció feta cap al 1780 i es creu que aquest trio de corda va ser escrit entre mitjan i final de la dècada de 1760. Tot i així, com a precaució, s'adverteix que és una obra de dubtosa autenticitat, malgrat l'opinió dels experts, que creuen que probablement Mozart va escriure la petita composició per a la seva germana abans del seu 13è aniversari.

[dissabte, 28.09.24]
Els set nans de la Blancaneu no són importants
¿Què és més important, el personatge de la Blancaneu o els set nans? ¿Què és més important: un dibuixant d'animació home o una dibuixant d'animació dona? Vet aquí una de les tesis d'aquest musical de creació i producció catalana cent per cent que excel·leix per la composició, el llibret, la interpretació en tots els seus registres, l'escenografia i, en general, la posada en escena. La protagonista és la Greta, una jove nord-americana dels anys trenta del segle passat, que viu en un poble no gaire gran, que conviu precàriament amb una germana amb dues criatures bessones (no hi ha pare, que se sàpiga) en una tenda de sabateria heretada dels pares de les dues ja morts (¿la caixa registradora és una mica moderna, oi, per ser dels anys trenta? I això que els veïns dels Encants del TNC en van plens de relíquies d'època!). La Greta, bona dibuixant des de sempre, vol arribar a ser dibuixant de films d'animació en un moment que el gènere endevina progrés. Però, quan fa les maletes per fugir del cau on viu i fa el salt arriscat a Los Angeles i es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula «La Blancaneu i els set nans», es veu marginada, malgrat la seva qualitat i imaginació espontània en el dibuix, pel sol fet de ser dona. No entrarem en el debat, ara aquí, sobre si la versió animada de «La Blancaneu i els set nans» va ser la primera pel·lícula en technicolor que es va fer d'aquest gènere. Afirmem, vaja, que no ho va ser [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Molt abans dels anys trenta, ja en feia uns quants que l'animació havia arribat a les pantalles de l'època. Però sí que va ser, el 1937, quatre dies abans de Nadal quan es va estrenar, la que va tenir un èxit i un ressò internacional importants i la que va obrir la portalada a tot el que la productora Walt Disney va fer i ha fet des d'aleshores —edulcurant, retallant i manipulant amb pessics més que sentimentals els originals de molts clàssics—, amb una trajectòria envoltada de polèmiques fins i tot sobre la ideologia simpatitzant nazi del mateix director i productor Walt Disney que el temps no només ha destapat sinó que s'ha encarregat també de tornar a tapar.

[divendres, 27.09.24]
Qui no canta els seus mals no espanta
L'actor Ivan Labanda i l'actriu Mireia Portas saben molt bé, per la seva brillant trajectòria en el teatre musical, que qui canta els seus mals espanta. Però aquí no canten. I es pot ben bé dir al revés, per tot el que els passa, que qui no canta els seus mals no espanta. A «Turisme rural», l'última obra del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), els ensurts no hi falten. Però «Turisme rural» és d'aquelles obres que obliguen a mossegar-te la llengua i no desvelar res o gairebé res del que els espectadors han de descobrir pel seu compte amb ganes de deixar-se sorprendre. Diguem només que no sempre és una bona idea anar un cap de setmana amb clàusula de “romàntic” a una casa rural si el que es vol fer és procrear la descendència de parella [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Hi ha res més acollidor i tranquil que la llar, oh, feliç llar!, on res de dolent acaba sortint mai a la llum perquè la catifa és prou gruixuda per guardar-s'ho a sota com la pols? «Turisme rural» és una comèdia que es pot titllar de terrorífica —ni que sigui per seguir l'ham promocional—, però per a tranquil·litat dels espectadors cal avançar que tampoc no els farà mossegar les ungles a ningú, morts de por a la butaca. No som al Sitges Film Festival on la sang sí que hi corre com si fos el Llobregat quan baixa amb aigua. Si bé Ivan Labanda i Mireia Portas, la parella urbanita ensarronada, marquen el protagonisme de la trama, per damunt seu els apareixen —i desapareixen, tot s'ha de dir!— els altres tres personatges amb els peus al fang més rural de tots els fangs rurals que es fan i desfan.

[dijous, 26.09.24]
De l'horitzó de les muntanyes afganeses a l'horitzó del mar Mediterrani
Nadia Ghulam (Kabul, 1985) s'ha convertit, en deu anys, en una afganesa catalana d'adopció que no només domina la llengua, sinó que s'ha fet escriptora i també, malgrat que no ho sembli, s'ha llençat a fer d'actriu. Coincidint amb la reestrena d'aquest document testimonial —no sé si és prou correcte dir-ne espectacle— de la companyia La Conquesta del Pol Sud, Nadia Ghulam, acaba de publicar el seu segon llibre, aquesta vegada, en col·laboració amb l'escriptor Joan Soler i Amigó, un recull de relats («Contes que em van curar», Editorial Columna) que la seva mare li explicava des de petita i fins que tenia 21 anys quan, al llarg de catorze intervencions quirúrgiques, convalescent a l'hospital de Kabul, es refeia de les ferides causades per l'explosió d'una bomba. Fa cinc anys, Nadia Ghulam, a quatre mans amb Agnès Rotger, ja havia publicat la novel·la basada en la seva pròpia història, «El secret del meu turbant» (Edicions 62), que el 2010 havia obtingut el Premi Prudenci Bertrana [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El salt al teatre ja el va fer l'any 2014, dins el programa del Festival Grec, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb la mateixa proposta que ha representat ara al Teatre Nacional de Catalunya i on, amb Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, els tres es confessen "no-actors", malgrat que la seva entrevista, diàleg, monòleg, documental o testimoni teatralizat —digueu-ne com vulgueu— requereix una disciplina actoral, sobretot en el cas de la protagonista que acaba fent un monòleg colpidor del que va ser la seva infància i la seva adolescència a Kabul, fent-se passar per un noi, treballant de sol a sol, fent d'emprenedor adaptat al medi, portant pràcticament endavant una família, abans que a través d'una oenagé volés fins a Barcelona on encara va ser tractada de les seqüeles que li havia deixat l'explosió i on la va acollir una família de Badalona, ciutat on encara resideix.

[dimecres, 25.09.24]
El Gran Teatre del Liceu aixeca el teló de la temporada operística amb la versió de «Lady Macbeth de Mtsensk» dirigida per Àlex Ollé
Aquesta és la segona i última òpera de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), que només s'havia representat al Gran Teatre del Liceu el 2002. En aquesta recuperació, es faran vuit representacions, amb Josep Pons al capdavant de l'orquestra i amb un element que ha aixecat expectació: l'aigua. Un escenari com una bassa que ha estat dissenyada per l'escenògraf Alfons Flores i que vol simbolitzar l'estat anímic de la Katerina, la protagonista, que és com una claveguera, un forat negre. Aquest bassal té 10.000 litres d'aigua que provenen del reaprofitament de les aigües freàtiques del mateix Gran Teatre del Liceu, reciclades per un procés de tractament i desinfecció i que habitualment circula per un circuit intern per evitar el consum. La soprano nord-americana Sara Jakubiak debuta al Liceu i també en el paper de Katerina. El tenor txec Pavel Černoch debuta també al teatre del Liceu i interpreta el paper de Serguei que ja ha fet en altres produccions. La companyia compta amb una vintena de solistes més una vuitantena del cor. Joan Ollé ha ambientat l'acció del segle XIX al segle XX. L'òpera està basada en la novel·la curta homònima de Nikolai Leskov (1831-1895), publicada el 1865. S'ambienta en una zona rural durant l'època tsarista i se centra en la tràgica història de Katerina Ismailova, un personatge de la Rússia prèvia a la revolució.

[dimarts, 24.09.24]
Vestir la selva de Rudyard Kipling amb peces de luxe
L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual? La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari. A més, l'adaptació, necessàriament breu, que un altre veterà de la casa, Macià G. Olivella, fa del clàssic de Rudyard Kipling fuig dels estereotips endolcits que han fomentat el cinema disneyià i les sèries animades i aprofundeix en el discurs original, extraient-ne la síntesi de la història de Mowgli, amb un rerefons de respecte per la llibertat dels pobles i el dret a decidir a quina comunitat vol formar part quan Mowgli es troba foragitat a la vegada per la tribu dels llops i la tribu dels humans.

[dilluns, 23.09.24]
Les tisores invisibles del «Polònia»
Arran de la polèmica que es va crear amb la defenestració del guionista de la primera etapa del programa «Zona Franca» de TV3, es va desvelar públicament el que ja s'intuïa: que alguns programes compromesos d'humor, com el veterà «Polònia», passen per una revisió de la jerarquia directiva i el vistiplau corresponent, poques hores abans de ser emesos. Els espectadors, esclar, no sabran mai si un esquetx, un gag o una paròdia, ha estat retocada, subtilment censurada o simplement retirada del programa de la setmana per la pressió servil que fomenta l'autocensura [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Si el «Polònia» sempre ha estat a l'ull de l'huracà de la comissió de control del Parlament de Catalunya, que fiscalitza la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, sobretot per part dels representants dels partits que més practiquen l'autoodi sobre la televisió catalana, que la voldrien veure morta i enterrada, de segur que la llarga nòmina de gags qüestionats o retocats donaria per fer una mena de Museu dels Gags Prohibits semblant al Museu de l'Art Prohibit que ha creat l'activista Tatxo Benet a la Casa Garriga Nogués, antiga seu d'Enciclopèdia Catalana, primer, i de la Fundació Mapfre, més tard. Una mostra de les tisores invisibles, que sempre hi ha amagades i a punt en un calaix d'un ens públic com TV3, s'ha pogut comprovar precisament amb la represa de la nova temporada del «Polònia» que ha començat a parodiar, esclar, el nou president de la Generalitat de Catalunya.

[diumenge, 22.09.24]
L'exposició sobre els 50 anys de Dagoll Dagom i també el mític vaixell de «Mar i Cel» es poden visitar lliurement el dia de La Mercè al Teatre Victòria que s'afegeix així a un matí de portes obertes
Durant el matí del 24 de setembre, diada de La Mercè, de les deu a les dues, el Teatre Victòria obre les portes de forma gratuïta perquè tothom qui ho vulgui pugui veure l’exposició dels 50 anys de la companyia que s'ha instal·lat al segon pis del teatre i veure el vaixell de «Mar i Cel» des de la platea. L’exposició dels 50 anys de Dagoll Dagom és un viatge històric a través d’una vuitantena de vestits originals, figurins, maquetes, recreacions d'escena, material gràfic i documents dels espectacles. L'exposició és una activitat paral·lela de la qual poden gaudir els espectadors que assisteixen a alguna de les funcions del musical. Excepcionalment, però, amb motiu de La Mercè, ho podran fer tots els ciutadans que vulguin, al marge que hagin estat, siguin o pensin ser espectadors d'aquesta quarta versió del musical que s'ha estrenat amb més de 170.000 entrades venudes i amb una ampliació constant de calendari que ara ja arriba a primers de març. L'exposició dels 50 anys de Dagoll Dagom fa un viatge en el temps en format de recorregut, dissenyat per Montse Amenós, Jordi i Josep Castells, i Miquel Llach, que recupera una vuitantena de vestits originals, figurins, maquetes, material gràfic, documents, curiositats, dibuixos dels projectes i recreacions dels diferents espectacles, com el camerino original de «Flor de nit» o, fins i tot, la Isetta original de la «Nit de Sant Joan». L'actual temporada de «Mar i Cel», que és el comiat definitiu de Dagoll Dagom, aplega 46 persones cada funció, entre intèrprets, músics i tècnics. En aquesta producció han treballat 112 persones durant un any.

[dissabte, 21.09.24]
Com un cavall desbocat... pel Paral·lel!
«Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs. Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai. El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034 [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions. De moment, el dia de l'estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga?.

[divendres, 20.09.24]
Catequesi musical
Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen. Doncs, qui no vulgui “revival” que no vagi a veure un musical. D'un temps ençà, els espectadors de teatre s'han hagut d'avesar a retrobar-se amb la recuperació de musicals cèlebres, made in Broadway o Londres, revisitats amb el convenciment que la seva tesi o moralitat continua sent la mateixa que fa més de cinquanta anys, com aquest «Godspell», estrenat el 1971 a Broadway, un any després d'un altre musical tan celebrat com «Jesus Christ Superstar». «Godspell» es va adaptar aquí per primera vegada el 1974, i ara s'ha enlairat, des de fa dos anys, de la mà d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga, productors que confessen que «Godspell» va ser un dels primers musicals que ells van veure quan eren criatures. Emilio Aragón (L'Havana, Cuba, 1959), director escènic i musical d'aquesta proposta, s'esforça a fer entendre que el seu «Godspell» fuig de la base dramatúrgica a partir de l'«Evangeli segons Mateu» i que allò que es podria considerar una proposta de rerefons religiós s'ha adaptat al moment actual i una societat que lluita per aconseguir un món més just i més lliure on es torni a fer més l'amor que no pas la guerra [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El propòsit és respectable, però el contingut de «Godspell» no es pot despendre del llast religiós que arrossega i les paràboles de Mateu vessen per tots els costats amb la presència de Jesús, o Judes / Joan Baptista (2x1), que tinten el muntatge de catequesi musical a cops d'esquetxos que no són res més sinó passatges del «Nou Testament» —alguns sonaran i tot als més granats— que, davant l'absència de cultura cristiana de les noves generacions, a molts espectadors joves —l'espectacle és eminentment juvenil— els deu semblar propi d'un autor d'aventures, un tal Mateu, potser.

[dijous, 19.09.24]
De la cigonya a Amazon
Molt bé. Primer va ser la cigonya. Després, va ser París. Però els temps, en època de globalitat, han canviat. Les cigonyes van escasses. Sobretot des que se socarrimen quan topen amb les línies de molt alta tensió. I tot el que ve de París és molt car. Aleshores, no és estrany que qui finalment decideix tenir fills —o un fill, que la caixa no està per gaires alegries!— s'avingui a aquest nou mètode “sociofilialcapitalista” que sota el nom comercial de «Bialogical» ofereix el lloguer, mitjançant el rènting, un contracte de lloguer que si bé s'ha popularitzat en l'ús de vehicles, tot just està a les beceroles pel que fa a l'ús de nadons. I aquesta és la “boutade” que l'autora Sílvia Navarro Perramon (Barcelona, 1982) es permet amb aquesta família matriarcal que integren una mare que frisa per ser àvia i dues germanes que són com el blanc i el negre —tot i que destaquin per la seva estètica vermellosa tirant a rosa, que és on l'amor diuen que més s'hi posa. La germana petita ha triomfat en la seva branca professional [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Potser no tant, en l'amor, i per tant no pot completar aquell triangle tan carrincló que ho resolia tot, quan encara no hi havia psicòlegs: salut, diners i amors. La germana gran, no ha tingut tant d'èxit. I, a més, ha trencat el seu matrimoni. I viu amb la germana petita perquè no té ni un ral. La mare les va criar en solitari, model perfecte del que s'anomenava en veu baixa el segle passat “mare soltera” i que ara té un nom més tècnico-burocràtic: monoparental.

[dimecres, 18.09.24]
Desvelen les llicències argumentals preses en la recreació cinematogràfica de la història del conductor d'«El 47» en relació a l'adscripció política del protagonista
El 7 de maig de 1978, el conductor d'autobús de Barcelona que ara s'ha fet popular per la seva gesta de segrest d'el 47 en reivindicació perquè arribés al barri, no va actuar sol, segons desvela un article d'El País, signar per Marc Andreu, sinó que va ser fruit d'una acció col·lectiva i organitzada. Manel Vital, el conductor en qüestió, va ser processat l'any 1969 juntament amb altres companys i un sacerdot de l'època, sense antecedents penals i bona conducta, per formar part d'una cèl·lula de Comissions Obreres que escampaven la seva llavor pels barris obrers de Torre Baró, Trinitat i Verdú de la rodalia de Barcelona. La cèl·lula es dedicava a difondre fulls de ciclostil on es criticaven les mesures de seguretat que el govern de la Dictadura havia adoptat davant la celebració de l'1 de Maig i es feia una crida a la lluita de classes. Una causa suficient per ser persegit pel règim. A Manel Vital, aquell fet li va costar mig any i un dia de presó per propaganda il·legal. Però resulta que aquest Manel Vital no era el protagonista d'«El 47» sinó que era el seu fill, orfe de mare i futur pare d'una nena que la versió cinematogràfica ha canviat per la filla en comptes de la néta del conductor. Manel Vital, de 50 anys, nascut a València d'Alcántara ( Càceres), veí de Barcelona, viudo, xofer, insolvent i en llibertat provisional també va ser processat pel TOP (Tribunal d'Ordre Públic feixista), cinc anys després, amb altres dos companys, tot i que van ser absolts. Se'ls acusava d'haver posat una bandera vermella amb el martell i la falç al Castell de Torre Baró l'1 de Maig del 1974, una bandera que les forces policials i els bombers van intentar treure. Pare i fill Vital, doncs, van estar compromesos amb accions reivindicatives, militants del PSUC i CCOO i el pare va ser el fundador i president de l'Associació de Veïns de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, adscripcions que el film no té en compte. La pel·lícula també adapta una llicència argumental quan posa Pasqual Maragall en un viatge d'«El 47». En realitat, Pasqual Maragall, ja en el càrrec d'alcalde, va estar uns dies a casa de Vital a Torre Baró. El segrest de l'autobús 47 ja havia tingut un precedent al barri de Roquetes el 1974 i al barri de Prosperitat el 1977. Manel Vital va actuar en tot moment en complicitat amb el sindicat i el partit polític al qual pertanyia.

[dimarts, 17.09.24]
El Molino reneix aquesta temporada després de deu anys tancat amb una nova gestió de programació musical i el Teatre Arnau torna a rebre una promesa d'obertura després que la seva rehabilitació estigui prevista a partir del primer trimestre del 2025
La programació del nou Molino incorporarà propostes locals i internacionals de jazz, soul, blues i cançó d'autor. Inspirats en l'ambient dels cèlebres Blue Note de Nova York o en el Ronnie Scott's de Londres, l'oferta es completarà amb un servei gastronòmic de qualitat que permetrà sopar i beure durant els concerts. Un cop acabin els concerts, diferents discjockeys també faran les seves sessions. A partir del 27 d'octubre El Molino es convertirà en un escenari musical estable, doncs, de la mà dels mateixos promotors del festival Cruïlla, guanyadors del concurs de gestió convocat per l'Ajuntament de Barcelona, propietari d'aquest espai escènic mític, que, des de la seva última gran reforma arquitectònica el 2010, havia viscut en la incertesa de la seva continuïtat. El nou Molino també recuperarà l'humor en la programació, amb sessions de monòlegs. El Molino va iniciar la seva activitat el 1898. Durant molts anys va ser un punt de trobada entre la classe benestant de Barcelona, la classe treballadora i els veïns del mateix barri del Poble Sec. Coincidint amb l'obertura d'El Molino, s'ha anunciat també un nou compromís per començar les obres de rehabilitació del Teatre Arnau el primer trimestre del 2025. L'antic teatre del Paral·lel es troba en estat ruïnós i té aprovat un projecte de l'Estudi H Arquitectes.

[dilluns, 16.09.24]
La pel·licula «Polvo serán» del director barceloní Carlos Marquès-Marcet amb Alfredo Castro i Ángela Molina, música de Maria Arnal i coreografies de La Veronal, guanya la secció Platform del Festival Internacional de Cinema de Toronto
Aquesta secció és l'única en la qual es pot competir i és també la primera vegada que una pel·lícula catalana guanya el premi. El jurat del guardó ha premiat les interpretacions que qualifica de “commovedores” dels intèrprets Alfredo Castro i Ángela Molina, així com la capacitat del film de barrejar diversitat de moments amb humor de forma “convincent”. També han aplaudit que es tracta d'una història carregada d'emocions explicada amb un gran “atreviment formal, sentit visual i amb humanitat”. El director Carles Marqués-Marcet ha explicat que el film mostra com s'afronta el final de la vida i com es vol fer el que sigui en aquell moment i que per ser més fidel a la qüestió va comptar durant el rodatge amb el suport d'associacions sobre la dignitat del dret a morir. «Polvo serán» té un guió del mateix Carles Marqués-Marcet amb Clara Roquet i Coral Cruz. «Polvo serán» també compta amb la música de Maria Arnal i les coreografies de la companyia La Veronal. La coproducció compta amb la participació de Suïssa i Itàlia. La trama explica la història de la Clàudia, que, després de ser diagnosticada amb una malaltia terminal, decideix iniciar un últim viatge a Suïssa. Allà podrà decidir com i quan acaba la seva vida gràcies a l'ajuda d'una associació de suïcidi assistit. En Flavio, que no s'ha separat d'ella en més de quaranta anys, decideix acompanyar-la en aquest viatge sense retorn. La Violeta es converteix en una mediadora involuntària entre els seus pares i tot el que deixen enrere, al mateix temps que intenta trobar el seu lloc en aquesta història.

[diumenge, 15.09.24]
El dilema d'Amic i Amat
No se li pot demanar a Homer, autor de la «Ilíada» —entre altres coses perquè fa malves des del segle VIII abans de Crist—, que aclareixi d'una vegada la relació entre els personatges d'Aquil·les i Pàtrocle del seu poema èpic. Davant de la incògnita deixada com a llegat pels temps dels temps a múltiples interpretacions, de la qual ni els grecs antics en van treure l'aigua clara, cal donar per bona aquella que qualsevol altre autor, des de Plató a Sòcrates fins arribar al dramaturg Alberto Conejero (Vilches, Jaén, 1978), aporti com a conclusió de la seva mirada. I així és com l'etern dilema d'«Amic e Amat» es fa present en aquesta recreació lliure, interpretada, i prou reconeguda des de la seva estrena fa dos anys, per l'actor Rubén de Eguía, sobre el personatge de Pàtrocle, un dels que té més joc dins de la «Ilíada» i la guerra de Troia [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'anomenat Pàtrocle o «glòria del pare» de nom de fonts, amb un currículum de sang i fetge considerable, es presenta aquí mostrant el seu costat més noble i amb l'idealisme, gairebé ingenu, que li fa pensar en el fons que el pitjor de la guerra és que ningú en surt ben parat i que, amb pau i amor i allà glòria —fent honor al seu nom—, és possible un altre món on no imperin ni l'horror ni la venjança en nom d'una bandera esfilagarsada o una pàtria esqueixada. La clau del discurs d'Alberto Conejero és que, partint de l'antiga Grècia, parla també de l'avui mateix i, per extensió, de molt a prop d'aquí mateix. On hi havia rocs i sagetes —el cinema ha fet molt de mal en l'imaginari del clàssic troià!— ara hi ha míssils de llarg abast esperant en reserva al magatzem bèl·lic per quan a Zelenskins, Putins, Netanyahus o els seus successors els agafi la dèria de pitjar el botó vermell.

[dissabte, 14.09.24]
La sequera fa aparèixer les restes d'uns vaixells nazis de la Segona Guerra Mundial a la llera del riu Danubi
Segons la documentació dels historiadors, els vaixells els van enfonsar els mateixos alemanys nazis en la retirada davant de l'avenç de l'exèrcit soviètic el 1944. La falta de pluges dels mesos d'estiu ha reduït molt considerablement el cabal del riu Danubi en el seu curs per Hongria i Sèrbia. A causa d'aquesta llarga sequera s'ha produït l'aflorament d'aquests vaixells nazis de la Segona Guerra Mundial, amb l'afegit que encara estaven carregats d'explosius, a Prahovo, al municipi de Negotin, a l'est de Sèrbia. També a consqüència de la sequera han emergit quatre vaixells construïts abans del 1950 al parc nacional de Drava, prop de Mohacs, a Hongria, on el nivell d'aigua del Danubi era de només un metre i mig. Els vaixells que es poden contemplar a Prahovo formen part d'una flota enfonsada pel Tercer Reich al mar Negre, i a banda i banda de la llera del riu, encara es poden veure els principals elements dels vaixells de guerra. El nivell d'aigua del riu Danubi a la capital hongaresa, Budapest, era només d'1,17 metres, quan pot arribar fins a 6 metres en cas d'inundació. Com a la resta del continent europeu fins ara, l'augment de la temperatura i la falta de pluges han deixat moltes mostres de sequera, que contrasta ara amb l'episodi de tempestes i inundacions

[divendres, 13.09.24]
El mirall impossible d'un somni
Que un auditori es posi dempeus aplaudint unànimament després d'una representació, per aquests verals no és gaire habitual. Però aquest reconeixement dempeus és el que passa en cadascuna de les funcions —segona temporada gairebé exhaurida— en el cas de l'obra «Tots ocells», de Wajdi Mouawad, versionada magníficament al català per l'actriu i traductora Cristina Genebat i dirigida amb guants de seda, com aquell qui acarona incunables, per Oriol Broggi, al Teatre La Biblioteca. Sota aquests tres puntals de l'obra: el discurs, la traducció i la direcció, hi ha una companyia que regalima esplèndidament i absolutament acoblada els uns amb els altres al servei d'una història que arrenca com si volgués ser un tractat científic, històric o filosòfic, però que de seguida evoluciona en un progrés imparable cap a l'explosió d'una tragèdia familiar que és també el reflex d'una tragèdia col·lectiva, com diu un dels personatges en un moment donat, la soldat israeliana de l'obra: “el mirall impossible d'un somni”. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El dramaturg, actor i director d'origen libanès Wajdi Mouawad, format al Canadà i França (Dayr al-Kamar, Líban, 1968), actualment al capdavant del Théâtre National La Colline, de París, i un dels noms estrangers present sovint a la cartellera catalana gràcies a les adaptacions que n'ha fet La Perla 29 i Oriol Broggi, ho posa tan difícil com atractiu perquè els espectadors vagin elaborant el trencaclosques d'una família que viu immersa en el xoc de cultures d'orient i occident.

[dijous, 12.09.24]
El risc de la informació
El Teatre Gaudí Barcelona recupera l'espectacle «Assange. El poder de la informació», dirigit per Mireia Ros, després que aquest popular personatge hagi obtingut finalment la llibertat. Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Des d'aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d'agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l'extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l'ambaixada londinenca de l'Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l'ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l'última oportunitat perquè l'extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d'estat.

[dimecres, 11.09.24]
El Festival Temporada Alta arrenca l'edició més ambiciosa de la seva història després d'haver afegit deu nous espectacles i consolidat les subseus escèniques
Fins al 8 de desembre, el Festival Temporada Alta es posa en el centre del teatre internacional que visita Catalunya. En una edició que es considera la més ambiciosa de la seva ja llarga història —aquesta és la 33a edició— el certamen preveu entre altres, l'estrena a Catalunya, concretament a la subeu de Barcelona del Mercat de les Flors, d'«Age of Content», un espectacular muntatge de la companyia (La)Horde que, des del 2019, lidera el Ballet National de Marseille. El festival estrena una nova posada en escena d’«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, que es va estrenar al Teatre Lliure l’any 2005 amb Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Marta Marco. En aquesta ocasió, el nou muntatge repeteix director, Josep Maria Mestres, atorgant a Vilarasau el paper que llavors va fer Lizaran, a Marco el paper que llavors va fer Vilarasau i incorporant a Emma Arquillué per interpretar el personatge més jove. Aquesta comèdia nord-americana escrita el 1999 recrea l’ironia victoriana d’Oscar Wilde, per parlar de la relació entre dues dones que no necessiten el suport de cap home per a subsistir. També es fa una reformulació de l’espectacle familiar «Madame Lumière», de La Menuda, estrenat en el mateix festival l'any passat, ara amb la incorporació del Cor Geriona. Es tracta d’un espectacle pluridisciplinar per a la primera infància sobre la llum, la nit i el poder de la música. La 33a edició del Festival Temporada Alta té noms com Andreu Buenafuente («La ràdio que em va parir»), Sopa de Cabra, Josep Maria Flotats («La disputa»), La Calòrica («Le congrés ne marche pas») o «Altsasu», «El favor» o «Operetta» són alguns dels destacats dels últims que s'han incorporat al programa. El projecte audiovisual La Caverna i el pòdcast «Això no és un càsting», de Temporada Alta amb Ràdio Primavera Sound, ha estat renovats per una segona temporada. A més de Barcelona, Temporada Alta té altres subseus escèniques per tot Catalunya com Banyoles, Bescanó, Celrà, Figueres, Palafrugell, Sant Gregori i Torroella de Montgrí.

[dimarts, 10.09.24]
El teatre no té edat... ni hauria de tenir fronteres
La fita de fa molt anys era arribar als 3 milions i finalment s'ha superat. La temporada 2023-2024 del teatre català ha tancat amb 3.020.710 espectadors que han assistit a algun dels 1.235 espectacles que s'han programat durant tota la temporada. Són dades d'ADETCA, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya, de qui es podria dir que ara sí que totes li ponen perquè a partir d'aquest salt de perxa més amunt dels 3 milions, pretén elevar el llistó. ¿Quines són les claus d'aquest rècord no aconseguit mai fins ara en el teatre català? Són diverses. Hi tenen molt a veure els espectacles d'El mago Pop, al seu Teatre Victòria, el musical de Nostromo Live, «The Producers», al Teatre Tívoli, i la seqüela d'«Escape Room 2», al Teatre Condal. Entre els tres, s'emporten prop de 400.000 espectadors. Però encara en queden molts més, repartits entre les 13.035 funcions que han fet una mitjana del 61,6% d'ocupació, algunes, esclar, amb el 100% i les entrades esgotades. La recaptació absoluta del sector és també astronòmica: 92.205.443 euros. És a dir, la cultura remou l'esperit, però també les finances, les ofertes de treball i la professionalitat, tot i que el seu rendiment, esclar, estigui molt i molt repartit, cosa que en general fa la impressió, sempre que se'n parla, que els que hi treballen només se n'emporten les engrunes [article íntegre de la sèrie “En fila índia» a Clip de Teatre”]. L'assistència als teatres de la temporada que es tanca no ha estat només per als grans espais sinó que les sales mitjanes i petites també han arribat a batre els seus propis rècords. Per exemple, un espai de nova creació com l'Espai Texas ha tingut èxits sonats amb la recuperació d'espectacles de reestrena com «Fairflay», amb prop de 17.000 espectadors, o «Austràlia», amb prop de 8.000 espectadors. No cal dir que un altre dels packs que en surt ben parat és el grup Focus, amb un bon resultat dels seus quatre teatres, el Romea, el Goya, el Condal i La Villarroel, en total, 471.000 espectadors.

[dilluns, 09.09.24]
L'escultora i artista multidisciplinar Rebecca Horn, autora de l'obra «L'estel ferit» de la Barceloneta des del 1992, ha mort als 80 anys a Alemanya
L'artista multidisciplinar alemanya Rebecca Horn ha mort aquest dissabte als 80 anys. Nascuda a Michelstadt (Alemanya) el 24 de març de 1944, Rebecca Horn va ser pionera de l'art performatiu. Durant la seva carrera artística va ser pintora, escultora, poeta i directora de cinema, entre altres disciplines. Es va formar a Hamburg i a Londres i, a causa d'una malaltia pulmonar, va canviar els materials escultòrics pesants per altres més lleugers, com les plomes d'estruç i i les teles. Incorpora així les escultures corporals a les seves performances, utilitzant els materials com a extensió del seu propi cos. Entre els seus treballs més reconeguts, hi ha «Einhorn» (Unicorn), una performance crítica amb la superficialitat burgesa, en què Horn portava un vestit acabat amb una gran banya vertical. Rebecca Horn també va crear instal·lacions pensades per a espais específics, com «L'estel ferit», una de les escultures del 1992, situada a la platja de Sant Miquel de la Barceloneta. Es tracta d'una escultura formada per quatre cubs, un homenatge a les antigues guinguetes del passeig marítim que el pla urbanístic dels Jocs del 1992 van fer desaparèixer. La seva obra forma part de la col·lecció de museus com el Solomon R. Guggenheim de Nova York, l'Irish Museum Modern Art de Dublín o el Tate Modern de Londres.

[diumenge, 08.09.24]
El Grup Focus continua l'ascens d'assistència i s'encamina cap al mig milió d'espectadors repartits entre els teatres Romea, Goya, Condal i La Villarroel amb una inversió de 14 milions d'euros en produccions
La productora teatral catalana ha batut el seu propi rècord durant la temporada que s'acaba de tancar amb 471.000 espectadors i 10,3 milions d'euros de recaptació, cosa que suposa un increment sobre la temporada anterior de l’11%. S’han presentat 74 espectacles, s'hann fet 1.457 funcions amb una mitjana de 364 funcions per teatre, a més de 336 funcions en gira i 3 espectacles programats en temporada a Madrid. A través del programa educatiu Cooltiva't, que porta quatre anys en funcionament, s'ha arribat a 18.000 joves que han assistit a 13 espectacles en 43 funcions exclusives i, amb Àfora, s’han cobert els objectius amb escreix, trobant i posant en pràctica noves línies de participació socio-cultural. Amb aquestes dades, el Grup Focus aconsegueix ell sol els assistents que tenen tots junts els tres equipaments públics catalans: el TNC, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. La nova temporada 2024-2025 preveu 14 produccions pròpies i 9 coproduccions entre les quals figuren «Un matrimoni de Boston», de David Mamet, «Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas, amb Joan Pera o «Un déu salvatge», de Yasmina Reza, amb Pere Arquillué, al Teatre Goya, i «Mort d'un comediant» de Guillem Clua, amb Jordi Bosch, al Teatre Romea.

[dissabte, 07.09.24]
L'aclamada obra «Les mans» de Llàtzer Garcia amb Raquel Ferri i Ernest Villegas, dirigida per Sílvia Munt, reprén les representacions a La Villarroel durant tot el setembre
«Bergman a la catalana». A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols». Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment.

[divendres, 06.09.24]
Les coses només són ombres
Al filòsof i dramaturg Juan Mayorga (Madrid, 1965) l'ús de la metàfora i el simbolisme ja li va bé. Però a vegades, si aquest ús no té un descodificador que el descodifiqui, es pot fer difícil que l'auditori el rebi i l'interpreti amb la mateixa intenció amb la qual el va dotar l'autor. A «La colección», una obra que Juan Mayorga va estrenar al Teatro de la Abadía de Madrid —d'on és també responsable artístic—, l'alè filosòfic, tot i que expressat amb la màxima senzillesa possible i fins i tot amb algun moment lúdic i sempre amb el rigor interpretatiu inqüestionable dels quatre personatges, es respira des del primer moment. I precisament això exigeix als espectadors seguir fil per randa cadascuna de les diatribes, les ironies, les moralitats o les segones intencions sense que se'n perdi cap perquè, quan menys se n'adonin, la cosa va cap al fosc, després d'una hora tres quarts aproximadament, i podria ser que es quedessin en blanc esperant trobar-hi encara el moll de l'os [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «La colección» té dos grans atractius: la interpretació, que ja he esmentat, encapçalada per aquesta parella de veterans que són l'actor José Sacristán —en farà 87 a l'escenari del Teatre Romea dos dies abans d'acabar les representacions— i l'actriu Ana Marzoa. Representen un matrimoni d'edat avançada, però amb el cap encara ben moblat, que porta mig segle reunint peces d'art de tot el món i que, en absència de fills o altres hereus, busca algú a qui deixar el seu hipotètic llegat. La parella més jove, l'actriu Zaira Montes i l'actor Ignacio Jiménez, són respectivament l'hereva escollida i un presumpte ajudant dels col·leccionistes, tot i que aquest paper queda una mica en la incògnita fins al punt que podria ser només un observador de la fi de tota una vida.

[dijous, 05.09.24]
L'edifici del Mercat de les Flors s'acosta al centenari amb un projecte de reforma en marxa per al 2025 que preveu una inversió superior als quatre milions d'euros
De l'Exposició Universal del 1929 a Barcelona, l'any del crac per cert, ha plogut molt. Però, malgrat la crisi que es va desencadenar, va representar per a Barcelona una de les modernitzacions que van deixar com a llegat. Una d'aquestes inversions va ser l'edifici que actualment la seu teatral del Mercat de les Flors de Montjuïc i que el 1929 va ser un dels que va formar part del conjunt d'edificis expositius del Palau de l'Agricultura. Ara fa quaranta anys, el 1923, amb Pasqual Maragall d'alcalde i Maria Aurèlia Capmany de regidora de cultura, l'Ajuntament va reconvertir aquell edifici en un teatre municipal que el 1985 va batejar el director britànic Peter Brook amb l'obra «Mahabarata». Ara, camí del centenari, el Mercat de les Flors té en marxa un projecte de reforma que es portarà a terme durant l'any 2025 i que té un pressupost inicial que supera els quatre milions d'euros. Es rehabilitaran les faanes, respectant el Mural de les Olles, de Frederic Amat, al passadís posterior fronterer amb l'Institut del Teatre, es faran treballa de fusteria exerior, als elements escultòrics i decoratius i a les cobertes, inclosa la restitució de la cúpula central. També entren en el projecte les oficines, els camerinos, el vestíbul i les instal·lacions annexes, a més d'un nou bar i cuina al vestíbul, uns nous lavabos i un jardí d'instal·lacions a la cinquena planta. El Mercat de les Flors s'ha consolidat en els últis anys com a la casa de la dansa.

[dimecres, 04.09.24]
La Sala Muntaner es prepara per tornar a aixecar el teló aquesta tardor després de sis anys de tancament amb una programació que combinarà teatre i espectacles
El nou projecte està liderat per la productora Sandra Reyes i l’actor Toni Cano, que exercirà de director, dos barcelonins que en els últims anys han treballat majoritàriament a l’escena madrilenya (Corta el cable rojo). Són els administradors solidaris, juntament amb José Carlos Ramos Alija, de La Muntaner Teatre SL, societat de recent creació que serà l’encarregada de gestionar aquesta sala barcelonina, veïna de la Plaça Goya, al número 4 del carrer Muntaner. Fonts dels responsables del projecte confirmen que ja han començat les obres de rehabilitació de l’espai, tancat des de fa sis anys, i que es manté la previsió d'aixecar el teló el mes d'octubre. La nova direcció vol apostar pel teatre de qualitat, sobretot per l’alternatiu, però també per l’espectacle en general. La Sala Muntaner va tancar el 2018, després de 24 anys de funcioament, per problemes econòmics, sobretot l'impacte de l'IVA del 21% d'aquell moent i la baixada d'espectadors, tot i que tenia sovint bones crítiques de la seva programació. El propietari de l'edifici és el mateix de la sala de ball La Paloma al carrer del Tigre del Raval. Els nous gestors de la Sala Muntaner han col·laborat últimament al Teatre Apolo del Paral·lel. El nou director, Toni Cano, nascut al barri del Bo Pastor de Barcelona, és actor, xouman, monologuista, humorista i reporter, una varietat que dóna idea de quina pot ser la nova programació. El número 4 del carrer Muntaner és un local amb prop d’un segle d’història. Durant dècades, va acollir la Sala Emporium (1927-1979), una mítica sala de festes en la qual s’hi programaven concerts en directe i espectacles de varietats. Hi van actuar Josephine Baker, Charles Aznavour, Tete Montoliu, l’orquestra de Xavier Cugat, Luis Aguilé, Los tres Sudamericanos... o Pedro Ruiz en els seus inicis de monologuista. Després de l’incendi de la sala Scala, els seus propietaris, els germans Riba, es van instal·lar en aquest local, que van anomenar Muntaner 4 (1979-1985). Funcionava com a discoteca a les tardes i oferia espectacles humorístics i de varietats a les nits. Després va acollir les discoteques Shadows i, més endavant, Metrópolis abans que, el 1994, es transformés en la Sala Muntaner, dedicada ja al teatre.

[dimarts, 03.09.24]
Còctel de fruites en crisi
¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama. I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara.

[dilluns, 02.09.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'agost del 2024 amb 28.673.526 visitants que han fet 62.863.809 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'agost del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'agost del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.673.526 visitants i 62.863.809 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 13.246,8 visites de pàgines (11,33 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.589 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 01.09.24]
El sottogoverno de la pizza
La llengua és poderosa, que deia aquell. L'estiu polític ha posat en ús popular i mediàtic un italianisme que fa gràcia: “sottogoverno”. El seu impacte fonètic i vocàlic —les dues tes i la cacofonia de les os— ha caigut tan bé que no hi ha tertúlia, informació, crònica o article d'opinió on no aparegui en un moment o altre. La cosa ha vingut a tomb, esclar, a partir de la consolidació de l'entrada en minoria a la Generalitat de Catalunya de la facció espanyolista del PSC amb la conxorxa de la meitat més un dels militants amb quota pagada d'Esquerra Republicana [article íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Els contraris a aquest favor enverinat dels esquerrans catalans al PSOE català van córrer de seguida a posar el dit a la nafra i van acusar els negociadors d'Esquerra Republicana de vendre's per un plat de llenties o, el que és el mateix, per una picossada de càrrecs en plantilla al “sottogoverno”. Tret d'alguna excepció, el cas és que el relleu de més de cinc-cents alts càrrecs del govern català no ha fet concessions i la majoria de nomenats a dit són, per llei natural i biològica, afiliats al partit dels socialistes, sobretot càrrecs provinents de diputacions, institucions o ajuntaments governats pel PSC i assessors de confiança del partit. ¿Però això dóna dret a titllar-los alegrement de “sottogoverno”, a la italiana, com aquell qui demana una pizza? El cas és que les paraules tenen ànima, color, música i, en alguns casos, segona i mala intenció. I quan en català s'ha començat a parlar de “sottogoverno”, s'ha fet ironitzant subtilment allò que el diccionari italià defineix: “una activitat il·legal d'acaparament de càrrecs burocràtics i de l'administració pública o d'empreses cotrolades per l'estat per part de persones membres dels partits governants, amb la finalitat d'obtenir guanys per a ells i per als seus electors”. A la vista d'aquesta definició, els que van començar a parlar de “sottogoverno” per referir-se el nou executiu català tenien una segona intenció —o mala intenció, si voleu— prou evident. Per això és banal i mal manllevat normalitzar ”sottogoverno” per qualificar sense jutificació l'estol d'alts càrrecs que hi ha, hi ha hagut i hi haurà sota qualsevol govern. Una altra cosa és que, tenint en compte la mitjana de retribucions d'aquests alts càrrecs, la majoria entre 85.000 i 95.000 euros bruts anuals, se'n vulgui dir —com a consol i com a vàlvula de desfogament— colla de vividors, colla de mamellaires o colla d'escanyapobres. Però això, “sottogoverno” a banda i no oblidant mai que mal de molts, consol de ximples, ja seria tota una altra pizza.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |