El Museu Nacional d'Art de Catalunya incorpora una de les pintures més emblemàtiques del segle XIX de Pere Borrell que ha adquirit per 130.000 euros
El nen que surt del quadre passarà a integrar la Col·lecció Nacional de la Generalitat de Catalunya. El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) incorpora així una de les obres considerada més emblemàtiques de la pintura catalana del segle XIX: «Fugint de la crítica II», de Pere Borrell del Caso. L'ha adquirit per 130.000 euros. L'obra data del 1876 i és la segona versió coneguda de la composició «Fugint de la crítica», una de les creacions més conegudes de Borrell. És un dels exemples més destacats en la pintura catalana del segle XIX de l'ús del trompe-l'œil, un recurs basat en la creació d'il·lusions òptiques que qüestionen els límits entre la pintura i la realitat. L'obra representa un nen que sembla sortir físicament del quadre i es repenja sobre el marc de la composició. Pere Borrell del Caso crea aquest efecte il·lusionista mitjançant la combinació d'un marc representat dins la pintura i el marc real de l'obra, de manera que els límits entre l'espai pictòric i l'espai de l'espectador es difuminen. Format a l'Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona, Pere Borrell va desenvolupar una trajectòria vinculada principalment a la pintura realista, amb una producció que inclou retrats, pintura religiosa, paisatges, escenes costumistes i natures mortes. També va tenir una important activitat docent. L'any 1868 va fundar una acadèmia privada de dibuix a Barcelona, que va exercir una influència notable sobre diverses generacions d'artistes catalans. [Altres informacions]

El cafetó
¿Racisme caducifoli?.
Escolteu el pòdcast o llegiu el text.

Fer esclatar la rebel·lia com un aglà
“Què farem amb tot el que passa aquí...? ¿I amb el que passa allà...? ¿Tu saps allò de quan tens por, però no saps per què...?”. Aquestes són algunes de les preguntes sense resposta que es fan els dos personatges de «Júlia - 15 anys més tard (2011-2026)», una revisió de l'obra «Julia» de la dramaturga, cineasta i directora brasilera Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, Brasil, 1968), que va estrenar el 2011 i que va presentar al Festival Temporada Alta dos anys més tard. La revisió actual, que també s'ha estrenat a Temporada Alta en coproducció amb el Teatre Lliure dins del seu cinquantenari, ha canviat els dos intèrprets originals (Julia Bernat i Rodrigo de Odé) pels catalans Júlia Genís i Moha Amazian [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els temps, els revolts socials i les circumstàncies canvien. I això és el que experimenta Christiane Jatahy en aquest espectacle que barreja cinema i teatre amb un joc interactiu entre un registre i l'altre, amanit encara pel teatre dins el teatre i, es podria dir, el cinema dins el cinema, amb escenes del rodatge en directe (amb la intervenció del càmera Robert Molist Rossell) i amb entrades i sortides de la ficció a la realitat, amb l'espaterrant escena fora de l'escenari filmada per les escales del Lliure de Gràcia emmarcades amb les llàgrimes de Frederic Amat com a marc de fons, amb una fugida pel carrer Montseny en directe, amb la sorpresa dels pocs vianants que s'hi troben sense saber què hi passa. Tot plegat, com si el drama del segle XIX de la senyoreta Júlia d'Strindberg fos també un altre mena de drama dels dos intèrprets del segle XXI a la vida real. [Altres informacions]

Un pont penjant des de Sicília a Brooklyn
L'atzar ha volgut que cada deu anys els espectadors catalans, nous o veterans, puguin tornar al moll de l'os de l'obra del dramaturg nord-americà Arthur Miller (Harlem, Nova York, EUA, 1915 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2005) per constatar que, contràriament al que es diu, sovint sí que el temps passa en va. Les dues últimes versions vistes aquí de «Panorama des del pont» daten, la primera, del 2006, al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Rafel Duran; i la segona, del 2016, al Teatre Romea, dirigida per Georges Lavaudant. Els actors Toni Sevilla i Eduard Fernàndez en van ser els respectius protagonistes, en el paper d'Eddie Carbone, l'immigrant d'origen sicilià del temps de l'èxode de la postguerra mundial amb el miratge dels EUA, estibador al port, a preu fet, oncle i gairebé pare adoptiu, amb la seva dona, Beatrice, de la jove neboda Catherine, òrfena de pares [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una família senzilla, en un barri humil, de treballadors immigrants, el de Brooklyn, en un moment de la llei nord-americana a la recerca i expulsió dels immigrants anomenats il·legals, com els dos cosins de Beatrice, que arriben sota el pont per trobar feina i mantenir, un, la dona i els tres fills que ha deixat a Itàlia; i l'altre, per fer-se americà i complir el seu somni. Per sobre de tots ells, hi ha l'advocat i narrador —que podria ser molt bé la veu del mateix Arthur Miller perquè va viure de jove l'ambient dels barris modestos i treballadors dels anys vint i trenta de Nova York— i de rerefons, hi ha el drama de la cursa contra les adversitats, les penúries i les injustícies de la immigració. [Altres informacions]

Els taurons arriben al CosmoCaixa amb el mite sanguinari i reivindicant el seu paper vital per als oceans
L'exposició «Taurons, els guardians de l'oceà» que es pot veure fins al setembre del 2027 al CosmoCaixa de Barcelona, pretèn desmuntar els mites i posar el focus sobre el paper vital d'aquesta espècie que es defineixen en alguns casos com «els enginyers dels oceans» perquè mantenen a ratlla les espècies de les quals s'alimenta i es garanteix l'equilibri de l'ecosistema. A l'exposició, creada per l'Australian Museum —dedicat a les ciències naturals i la cultura— s'apleguen reproduccions a mida real de deu espècies diferents, algunes de més de quatre metres de llargada, com la del tauró blanc de la famosa pel·lícula d'Steven Spielberg («Tauró«, 1975). En aquesta exposició —per a visitants de l'exposició «Taurons, els guardians de l'oceà» que no siguin propensos al terror— es pot recórrer l'interior dels cossos dels taurons, es pot veure el mar a través dels seus ulls i es poden tocar reproduccions de la seva pell o dels seus terribles queixals. L'espècie dels taurons són als oceans des de fa 450 milions d'anys i han superat cinc extincions. Tenen set sentits, ja que a més de l'olfacte, la vista, l'oïda, el gust i el tacte, també tenen la línia lateral, que detecta vibracions i canvis de pressió fins a 100 m de distància, i electroreceptors, que perceben els petits camps elèctrics dels animals que els envolten. Malgrat la seva capacitat de resistència, però, els taurons són una espècie amenaçada tot i que es considera que hi ha unes 500 espècies diferents a tot el món, cinquanta de les quals són al Mediterrani. Segons unes últimes dades, es pesquen 100 milions de taurons cada any i cal lamentar també que anualment hi ha entre vui i deu víctimes humanes per les seves agressives mossegades. El mite continua. [Altres informacions]

El festival «48h Open House BCN 2026» arriba a la dissetena edició amb les portes obertes de 63 espais mai vistos i més de 200 edificis de Barcelona i cinc poblacions més
La 17a edició del festival «48h Open House BCN» proclama que l'arquitectura són els edificis i els espais que habitem, que ens relacionen amb els altres i que donen forma a la manera com es viu la ciutat. Amb aquest esperit, el cap de setmana del 24 i 25 d'octubre s'obren les portes de 217 edificis de Barcelona i cinc municipis més. Un 28% de la programació és novetat, ja que es podran visitar 63 espais mai vistos, com l'edifici gòtic de la Llotja de Mar o el d'estil high-tech de l'Hotel Arts a Barcelona, o bé la Torre de la Creu a Sant Joan Despí, una joia del modernisme. El festival proposa als participants 224 activitats i set itineraris. A més, una cinquantena d'edificis permeten fer una visita Open Pro amb la participació directa dels professionals que han dissenyat o desenvolupat el projecte arquitectònic. L'accés als espais és gratuït del Festival «48h Open House BCN 2026». Hi pot haver visites guiades per voluntaris, per l'arquitecte o dissenyador del projecte (Open Pro), a través d'un àudio explicatiu o bé lliures. El temps d'espera a cada edifici varia en funció de les dimensions i la quantitat de persones que hi vulguin entrar. Per saber les cues en temps real, s'ofereix informació actualitzada en un mapa i a les xarxes socials del festival. [Altres informacions]

¿Racisme caducifoli?
Li diuen “ginkgo”, o “Ginkgo biloba”, en clau científica. És una espècie d'arbre procedent de la Xina, de fulla caduca, que a la tardor té un fugaç esclat d'esplendor quan s'imprimeix de to daurat encès. Per això en alguns indrets se l'anomena “albercoc daurat”, pel reflex acolorit de les fulles i per la forma del seu fruit que, com tants fruits d'arbres que pateixen la dictadura ecològica mal entesa de conviure en l'àmbit urbà, acaben caient a terra on s'esclafen i provoquen enganxina sucosa. D'aquí ve que moltes taronges amargues dels arbres que hi ha en moltes poblacions catalanes han començat a ser objecte de collita amb finalitats solidàries per fer melmelada, una iniciativa que en algun indret fora d'aquí és més que tradicional, com per exemple, a Sevilla, on la plantació de tarongers amargs o bords és una espècie molt estesa i la collita entre gener i febrer és tan espectacular que s'arriba a 5 o 6 milions de quilos, segons la climatologia de la temporada [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tornem al “ginkgo” o al “Ginkgo biloba”, un arbre que des de fa més de deu anys va ser introduït al barri de les Corts de Barcelona, concretament al carrer Comandant Benítez, nom d'un reducte de la dictadura de Primo de Rivera que el va incloure en el nomenclàtor barceloní el 1928 per homenatjar aquest militar malagueny que va morir amb les botes posades el 1921 a la campanya del Marroc, a la guarnició assetjada de Melilla. [Altres informacions]

La futura Reserva Nacional dels Museus de Catalunya a Sant Fruitós de Bages acollirà més de 140.000 peces dels 122 equipaments del país
La població de Sant Fruitós de Bages serà la seu de la futura Reserva Nacional dels Museus de Catalunya. La implantació d’aquesta infraestructura en un únic dipòsit representa un projecte de gran abast per al conjunt de Catalunya, amb una inversió prevista de 73,1 milions d’euros per part de la Generalitat de Catalunya i que té per objectiu millorar les condicions de conservació, emmagatzematge i gestió de les col·leccions dels museus catalans. La Reserva Nacional està concebuda com un espai compartit que complementarà els magatzems i les reserves pròpies dels museus i que permetrà custodiar béns patrimonials en condicions adequades de seguretat i conservació. L’equipament donarà servei als 122 museus registrats a Catalunya i tindrà capacitat per acollir aproximadament 140.000 peces. Entre els fons que es podran conservar a la futura Reserva Nacional dels Museus de Catalunya hi haurà col·leccions artístiques, arqueològiques i històriques, així com béns patrimonials que requereixin una custòdia especial. El projecte respon a una necessitat del sistema museístic català ja que molts museus no disposen de prou espai per emmagatzemar les seves col·leccions o no tenen instal·lacions amb les condicions ambientals i de conservació necessàries. L’edifici disposa de 33.488 metres quadrats de superfície construïda en una parcel·la de 65.800 metres quadrats al polígon de la carretera de Berga del municipi. El projecte preveu una organització funcional dels espais per donar resposta a les diferents necessitats de conservació de les col·leccions. La distribució inclourà zones de dipòsit, espais de gestió, oficines, tallers i laboratoris de restauració, així com instal·lacions específiques per garantir unes condicions òptimes de temperatura, humitat i conservació. Es preveu que pugui entrar en funcionament entre finals de 2029 i principis de 2030. [Altres informacions]

El consol amorosit i desitjat de la mort
¿Pot una malaltia com el càncer trastocar les relacions de tota una família? ¿Pot canviar alguna cosa la pèrdua d'un ésser estimat i la petja que ha deixat com a consigna testamental? El dramaturg i director navarrès Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972) ha partit, explica, d'una experiència viscuda per una amiga seva per confegir una història d'històries que tenen com a eix central la mort d'una germana diagnosticada de càncer terminal, la seva relació amb el seu germà i, paral·lelament, la relació que la cunyada ha mantingut excessivament distanciada amb un germà seu, a més de la relació dels dos fills seus. Hi ha, doncs, en aquesta obra de l'autor —de qui es recordarà l'obra «El bar que se tragó a todos los españoles» vista al Teatre Lliure fa cinc anys— una mirada que es podria dir, en certs moments, costumista, però que de seguida agafa un to de realisme cru que el mateix Sanzol mira d'alleugerir durant les dues hores i mitja sense entreacte, amb un cert humor, sarcàstic, fins i tot grotesc, que és una de les flaques dramatúrgiques que caracteritzen les seves obres [crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. Cal remarcar d'entrada que l'obra té un pilar bàsic en la interpretació que és la de la protagonista, Nagore, un personatge que eleva, amb una gran efectivitat i sensibilitat a la vegada, l'actriu madrilenya Nuria Mencía i que elabora una progressiva degradació física tan veraç que glaça l'auditori ja des del primer moment quan, a tall de pròleg, es presenta quan és difunta per no enganyar en cap moment i advertir els espectadors que el que s'explicarà és com i per què ha arribat a traspassar el llindar cap a l'altre món. [Altres informacions]

Mirar el sol del matí a vol de dron
No sé què passaria si d'aquesta obra del dramaturg anglès Simon Stephens (Stockport, Regne Unit, 1955) se'n fes una adaptació ambientada, per exemple, a la metròpoli de Barcelona. ¿Imaginem, posem per cas, que en comptes de l'efemèride de l'atemptat de les Torres Bessones del 2001, que s'hi esmenta de passada, s'hi parlés de l'atemptat de la Rambla del 2017 amb el mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró? O que, en comptes de partir com a font d'inspiració del quadre d'Edward Hopper, del 1952, titulat «Morning sun», que Stephens adapta com a títol, es partís d'una de les peces del mateix Miró que també s'enlluernava amb el sol, la lluna i els estels? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Sóc conscient que fer això seria caure en una profanació de la creativitat i l'esperit de l'obra de Simon Stephens —autor que, per cert, va ser un dels signants del manifest internacional del 2021 a favor de l'amnistia dels presos polítics i el dret a l'autodeterminació de Catalunya— i cal admetre que, ser fidel a l'original, que fa una mirada a vol de dron sobre Nova York de la mà de tres generacions matriarcals —àvia, mare i filla—, amb algunes efemèrides històriques que reconeix tothom, com per exemple els alts i baixos d'Andy Warhol o l'assassinat de John Lennon, li dóna un aire de profecia universal. [Altres informacions]

In vitro de quatre barres
Qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència, diuen al cinema. Però en aquesta paròdia pitarresca de la nova companyia Al cel Cia es podria dir que qualsevol coincidència que s'hi detecti és simplement el reflex de la realitat. La reina del mambo es diu Sílvia Obiols —posseu-hi dues erres i ja ho teniu— i l'artista convidada de ressò internacional l'han batejada com a Lady Romesco, per deixar clar l'origen del sud on hi ha nuclears, indústria química i un succedani de parc Disney. «Lo de Jaume I» és un espectacle musical de petit format que no té por a l'estripada, la pitarrada, com he dit abans, la farsa i la sàtira, tot i que, pel meu gust, aquest últim aspecte, el de la sàtira, es queda curt i un mica massa prudent, sense acabar de mossegar de debò i sense clavar dentellada ben amunt, que és sempre cap on cal apuntar si es vol despullar la realitat i els poderosos que la remenen [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si bé és suggerent que hi hagi una dona com a presidenta de la Generalitat de Catalunya —encara no n'hi ha hagut mai cap i sembla que ni hi és ni se l'espera per ara— i que aquesta honorable senyora vulgui netejar el país de “moros” i “indesitjables” —estic ressenyant el que el personatge diu, no és cosa meva— i que tingui en veneració el rei Jaume I, que fa malves des del 1276 i del qual fins i tot han trobat un enorme fal·lus —escultura de guix que potser posaria de nou contra les cordes, com va passar amb aquella escultura del rei Joan Carles en posició compromesa, el nou director del MACBA si l'exposés en una peanya— fa la impressió que el contingut musical de l'espectacle —d'excel·lent composició— passa per damunt de la queixalada satírica que s'esperaria del discurs. [Altres informacions]

Les arts en viu fan caure les dades d'assistència de les sales de cinema superant les pitjors enregistrades després del coronarivus
En general, l'anàlisi de consum, assistència i recaptació que diagnostica l'Anuari SGAE 2026 desprèn xifres negatives per al cinema a sales, que anota mínims històrics en espectadors i freqüència d'assistència i les pitjors dades en recaptació des de la pandèmia. Aquesta situació contrasta amb la de la música popular, que gairebé duplica els seus ingressos respecte al 2019 i assoleix màxims històrics als tres indicadors. Per la seva banda, la música clàssica també experimenta un procés de recuperació positiu quant al nombre de concerts i de recaptació. Tot i que l'assistència es manté dos punts per sota que el 2019 quan va batre tots els rècords. També la música gravada supera tot el seu històric de consum, disparant el format de streaming com a opció preferida tant per a la música, els videojocs o l'audiovisual. Finalment, el camp de les Arts Escèniques manté el camí de la recuperació, però encara és lluny de recuperar els espectadors i la recaptació prepandèmica. Tampoc aconsegueixen remuntar els canals tradicionals de ràdio i televisió el consum diari dels quals per persona i dia rebaixa els mínims de totes les sèries. L'anuari d'aquest any s'ha elaborat subdividit en vuit apartats arran dels canvis provocats per la irrupció tecnològica: arts escèniques (teatre, dansa i gènere líric), música clàssica (simfònica, de cambra i solistes, coral i de bandes i rondalles), música populars gravada (mercats físic i digital), televisió i vídeo (en un únic apartat, ja que les fronteres entre tots dos es van diluint a l'entorn digital, desglossant dades de streaming i plataformes de pagament), ràdio (inclosa la informació de pòdcast) i digitalització i societat (hàbits de consum en els diferents dispositius tecnològics, IA i el mercat). En conjunt, segons l'Anuari SGAE 2026, les sales de cinema de l'Estat espanyol van registrar 67,68 milions d'espectadors, fet que suposa una caiguda del 8,1% respecte a l'any anterior i 35,5% menys que el 2019 (abans de la pandèmia). Les taquilles van recaptar 465,4 milions d'euros, reflectint una disminució del 4,7% en un any. Es van registrar 3,36 milions de sessions, una reducció de l'1,2% interanual i un 12,7% per sota de la prepandèmia. La freqüència mitjana d'assistència va caure a tot just 1,37 pel·lícules per habitant a l'any, malgrat que el preu mitjà de l'entrada va pujar fins als 6,88 euros. [Altres informacions]

El teatre i la seva funció social centra el debat del Simposi Internacional Teatre Lliure 50 anys que organitzen la Universitat Autònoma de Barceloa, l'Institut del Teatre i el Teatre Lliure
La commemoració del 50è aniversari del Teatre Lliure impulsa diverses activitats acadèmiques i de reflexió que revisiten el llegat de la institució i obren un debat sobre el paper de les arts escèniques en la societat contemporània. L'activitat central és el simposi «Teatre Lliure, 50 anys: passat, present i futur», organitzat conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona i l'Institut del Teatre. S''afegeix al debat «El teatre en la lluita democràtica» en el marc de la Biennal de Pensament i la trobada anual de la xarxa de teatres europeus. La programació acadèmica del Simposi Internacional del 50è aniversari (entre el 17 i el 24 d’octubre) té lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb accés lliure, en una taula rodona que vol reinvindicar les arts escèniques com a espais de pensament crític, diàleg col·lectiu i imaginació política davant dels reptes actuals. Una altra taula de debat és amb representants de teatres públics europeus de Düsseldorf, Estocolm, Amsterdam, Torí, Cracòvia, Anvers, Budapest, Salzburg o Helsinki. El Simposi inclou una exposició a la Universitat Autònoma dedicada al fotògraf Josep Ros Ribas, que va ser també un dels fundadors del Teatre Lliure. [Altres informacions]

El Tibidabo celebra 125 anys de la història un parc d'atraccions creat pel doctor Andreu que ha crescut amb la ciutat i que continua sent un espai de lleure i de referència per a molts catalans i turistes
La història del parc d'atraccions del Tibidabo comença el febrer del 1899, quan es va fundar la societat. L'impulsor va ser l'empresari farmacèutic Salvador Andreu i Grau, conegut per les seves famoses pastilles del doctor Andreu per al mal de coll. El seu besnét, Salvador Andreu Solà-Sert, que conserva molts documents fundacionals de la societat, actes de les juntes d'accionistes, fotografies i molts altres documents, parla del seu besavi com un home emprenedor, un home humil, un home somiador, treballador, molt treballador, diu. Segons els seus descendents, el doctor Andreu tenia la il·lusió de fer realitat el somni d'acostar la muntanya a la ciutat i gaudir d'una meravella que Barcelona tenia a l'esquena. Volia fer-la accessible i aconseguir que la gent se la sentís seva. La construcció del funicular del Parc del Tibidabo, inaugurat el 1901, així com el reclamat ara Tramvia Blau, va ser la clau perquè l'èxit del parc anés en augment. Després van venir el Ferrocarril Aeri, el 1915, o la Talaia, el 1921 o l'Avió, el 1928, la que ha marcat la icona del parc. També els autòmats, el més antic del qual data del 1880 fins als anys cinquanta, són una de les atraccions més celebrades. L'any de l'aniversari es preveu inaugurar un avió que tindrà totes les característiques dels que fan vols regulars, que girarà al final d'una palanca de longitud considerable, el seu mecanisme s'espera que produeixi el mateix resultat favorable de les grans atraccions amb què es compta actualment. [Altres informacions]

Anar a més bits de la setmana

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

CaixaForum BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Guia de Museus de BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Cartellera de cinema Agenda de les sales i pel·lícules programades, calendari i horaris previstos.

Cartellera de teatre Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Nacional de Catalunya Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Lliure Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Focus Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Balañá Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Gran Teatre del Liceu Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

L'Auditori Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Palau Música Catalana Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Anar a previsió d'agenda «Bit de Cultura»

Agenda tot Catalunya Veure el programa complet per activitats i per dia.

Vídeos agenda cultural Barcelona Veure el catàleg recomanacions per activitats i per dia.

[diumenge, 25.10.26]
Fer esclatar la rebel·lia com un aglà

[dissabte, 24.10.26]
Un pont penjant des de Sicília a Brooklyn

[divendres, 23.10.26]
Els taurons arriben al CosmoCaixa amb el mite sanguinari i reivindicant el seu paper vital per als oceans

[dijous, 22.10.26]
El festival «48h Open House BCN 2026» arriba a la dissetena edició amb les portes obertes de 63 espais mai vistos i més de 200 edificis de Barcelona i cinc poblacions més

[dimecres, 21.10.26]
¿Racisme caducifoli?

[dimarts, 20.10.26]
La futura Reserva Nacional dels Museus de Catalunya a Sant Fruitós de Bages acollirà més de 140.000 peces dels 122 equipaments del país

[dilluns, 19.10.26]
El consol amorosit i desitjat de la mort

Anar a Bits hemeroteca

---

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |
Audiència acumulada 26 anys: 19.076.192 visitants únics amb 35.860.240 pàgines i 73.784.621 consultes. © Copyright Bit de cultura. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.