El risc de la informació
El Teatre Gaudí Barcelona recupera l'espectacle «Assange. El poder de la informació», dirigit per Mireia Ros, després que aquest popular personatge hagi obtingut finalment la llibertat. Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Des d'aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d'agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l'extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l'ambaixada londinenca de l'Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l'ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l'última oportunitat perquè l'extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d'estat. [Altres informacions]

El cafetó
El sottogoverno de la pizza
Article d'opinió d'Andreu Sotorra.
Escolteu el pòdcast o llegiu el text.

El Festival Temporada Alta arrenca l'edició més ambiciosa de la seva història després d'haver afegit deu nous espectacles i consolidat les subseus escèniques
Fins al 8 de desembre, el Festival Temporada Alta es posa en el centre del teatre internacional que visita Catalunya. En una edició que es considera la més ambiciosa de la seva ja llarga història —aquesta és la 33a edició— el certamen preveu entre altres, l'estrena a Catalunya, concretament a la subeu de Barcelona del Mercat de les Flors, d'«Age of Content», un espectacular muntatge de la companyia (La)Horde que, des del 2019, lidera el Ballet National de Marseille. El festival estrena una nova posada en escena d’«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, que es va estrenar al Teatre Lliure l’any 2005 amb Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Marta Marco. En aquesta ocasió, el nou muntatge repeteix director, Josep Maria Mestres, atorgant a Vilarasau el paper que llavors va fer Lizaran, a Marco el paper que llavors va fer Vilarasau i incorporant a Emma Arquillué per interpretar el personatge més jove. Aquesta comèdia nord-americana escrita el 1999 recrea l’ironia victoriana d’Oscar Wilde, per parlar de la relació entre dues dones que no necessiten el suport de cap home per a subsistir. També es fa una reformulació de l’espectacle familiar «Madame Lumière», de La Menuda, estrenat en el mateix festival l'any passat, ara amb la incorporació del Cor Geriona. Es tracta d’un espectacle pluridisciplinar per a la primera infància sobre la llum, la nit i el poder de la música. La 33a edició del Festival Temporada Alta té noms com Andreu Buenafuente («La ràdio que em va parir»), Sopa de Cabra, Josep Maria Flotats («La disputa»), La Calòrica («Le congrés ne marche pas») o «Altsasu», «El favor» o «Operetta» són alguns dels destacats dels últims que s'han incorporat al programa. El projecte audiovisual La Caverna i el pòdcast «Això no és un càsting», de Temporada Alta amb Ràdio Primavera Sound, ha estat renovats per una segona temporada. A més de Barcelona, Temporada Alta té altres subseus escèniques per tot Catalunya com Banyoles, Bescanó, Celrà, Figueres, Palafrugell, Sant Gregori i Torroella de Montgrí. [Altres informacions]

El teatre no té edat... ni hauria de tenir fronteres
La fita de fa molt anys era arribar als 3 milions i finalment s'ha superat. La temporada 2023-2024 del teatre català ha tancat amb 3.020.710 espectadors que han assistit a algun dels 1.235 espectacles que s'han programat durant tota la temporada. Són dades d'ADETCA, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya, de qui es podria dir que ara sí que totes li ponen perquè a partir d'aquest salt de perxa més amunt dels 3 milions, pretén elevar el llistó. ¿Quines són les claus d'aquest rècord no aconseguit mai fins ara en el teatre català? Són diverses. Hi tenen molt a veure els espectacles d'El mago Pop, al seu Teatre Victòria, el musical de Nostromo Live, «The Producers», al Teatre Tívoli, i la seqüela d'«Escape Room 2», al Teatre Condal. Entre els tres, s'emporten prop de 400.000 espectadors. Però encara en queden molts més, repartits entre les 13.035 funcions que han fet una mitjana del 61,6% d'ocupació, algunes, esclar, amb el 100% i les entrades esgotades. La recaptació absoluta del sector és també astronòmica: 92.205.443 euros. És a dir, la cultura remou l'esperit, però també les finances, les ofertes de treball i la professionalitat, tot i que el seu rendiment, esclar, estigui molt i molt repartit, cosa que en general fa la impressió, sempre que se'n parla, que els que hi treballen només se n'emporten les engrunes [article íntegre de la sèrie “En fila índia» a Clip de Teatre”]. L'assistència als teatres de la temporada que es tanca no ha estat només per als grans espais sinó que les sales mitjanes i petites també han arribat a batre els seus propis rècords. Per exemple, un espai de nova creació com l'Espai Texas ha tingut èxits sonats amb la recuperació d'espectacles de reestrena com «Fairflay», amb prop de 17.000 espectadors, o «Austràlia», amb prop de 8.000 espectadors. No cal dir que un altre dels packs que en surt ben parat és el grup Focus, amb un bon resultat dels seus quatre teatres, el Romea, el Goya, el Condal i La Villarroel, en total, 471.000 espectadors. [Altres informacions]

L'escultora i artista multidisciplinar Rebecca Horn, autora de l'obra «L'estel ferit» de la Barceloneta des del 1992, ha mort als 80 anys a Alemanya
L'artista multidisciplinar alemanya Rebecca Horn ha mort aquest dissabte als 80 anys. Nascuda a Michelstadt (Alemanya) el 24 de març de 1944, Rebecca Horn va ser pionera de l'art performatiu. Durant la seva carrera artística va ser pintora, escultora, poeta i directora de cinema, entre altres disciplines. Es va formar a Hamburg i a Londres i, a causa d'una malaltia pulmonar, va canviar els materials escultòrics pesants per altres més lleugers, com les plomes d'estruç i i les teles. Incorpora així les escultures corporals a les seves performances, utilitzant els materials com a extensió del seu propi cos. Entre els seus treballs més reconeguts, hi ha «Einhorn» (Unicorn), una performance crítica amb la superficialitat burgesa, en què Horn portava un vestit acabat amb una gran banya vertical. Rebecca Horn també va crear instal·lacions pensades per a espais específics, com «L'estel ferit», una de les escultures del 1992, situada a la platja de Sant Miquel de la Barceloneta. Es tracta d'una escultura formada per quatre cubs, un homenatge a les antigues guinguetes del passeig marítim que el pla urbanístic dels Jocs del 1992 van fer desaparèixer. La seva obra forma part de la col·lecció de museus com el Solomon R. Guggenheim de Nova York, l'Irish Museum Modern Art de Dublín o el Tate Modern de Londres. [Altres informacions]

El Grup Focus continua l'ascens d'assistència i s'encamina cap al mig milió d'espectadors repartits entre els teatres Romea, Goya, Condal i La Villarroel amb una inversió de 14 milions d'euros en produccions
La productora teatral catalana ha batut el seu propi rècord durant la temporada que s'acaba de tancar amb 471.000 espectadors i 10,3 milions d'euros de recaptació, cosa que suposa un increment sobre la temporada anterior de l’11%. S’han presentat 74 espectacles, s'hann fet 1.457 funcions amb una mitjana de 364 funcions per teatre, a més de 336 funcions en gira i 3 espectacles programats en temporada a Madrid. A través del programa educatiu Cooltiva't, que porta quatre anys en funcionament, s'ha arribat a 18.000 joves que han assistit a 13 espectacles en 43 funcions exclusives i, amb Àfora, s’han cobert els objectius amb escreix, trobant i posant en pràctica noves línies de participació socio-cultural. Amb aquestes dades, el Grup Focus aconsegueix ell sol els assistents que tenen tots junts els tres equipaments públics catalans: el TNC, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. La nova temporada 2024-2025 preveu 14 produccions pròpies i 9 coproduccions entre les quals figuren «Un matrimoni de Boston», de David Mamet, «Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas, amb Joan Pera o «Un déu salvatge», de Yasmina Reza, amb Pere Arquillué, al Teatre Goya, i «Mort d'un comediant» de Guillem Clua, amb Jordi Bosch, al Teatre Romea. [Altres informacions]

L'aclamada obra «Les mans» de Llàtzer Garcia amb Raquel Ferri i Ernest Villegas, dirigida per Sílvia Munt, reprén les representacions a La Villarroel durant tot el setembre
«Bergman a la catalana». A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols». Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment. [Altres informacions]

Les coses només són ombres
Al filòsof i dramaturg Juan Mayorga (Madrid, 1965) l'ús de la metàfora i el simbolisme ja li va bé. Però a vegades, si aquest ús no té un descodificador que el descodifiqui, es pot fer difícil que l'auditori el rebi i l'interpreti amb la mateixa intenció amb la qual el va dotar l'autor. A «La colección», una obra que Juan Mayorga va estrenar al Teatro de la Abadía de Madrid —d'on és també responsable artístic—, l'alè filosòfic, tot i que expressat amb la màxima senzillesa possible i fins i tot amb algun moment lúdic i sempre amb el rigor interpretatiu inqüestionable dels quatre personatges, es respira des del primer moment. I precisament això exigeix als espectadors seguir fil per randa cadascuna de les diatribes, les ironies, les moralitats o les segones intencions sense que se'n perdi cap perquè, quan menys se n'adonin, la cosa va cap al fosc, després d'una hora tres quarts aproximadament, i podria ser que es quedessin en blanc esperant trobar-hi encara el moll de l'os [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «La colección» té dos grans atractius: la interpretació, que ja he esmentat, encapçalada per aquesta parella de veterans que són l'actor José Sacristán —en farà 87 a l'escenari del Teatre Romea dos dies abans d'acabar les representacions— i l'actriu Ana Marzoa. Representen un matrimoni d'edat avançada, però amb el cap encara ben moblat, que porta mig segle reunint peces d'art de tot el món i que, en absència de fills o altres hereus, busca algú a qui deixar el seu hipotètic llegat. La parella més jove, l'actriu Zaira Montes i l'actor Ignacio Jiménez, són respectivament l'hereva escollida i un presumpte ajudant dels col·leccionistes, tot i que aquest paper queda una mica en la incògnita fins al punt que podria ser només un observador de la fi de tota una vida. [Altres informacions]

L'edifici del Mercat de les Flors s'acosta al centenari amb un projecte de reforma en marxa per al 2025 que preveu una inversió superior als quatre milions d'euros
De l'Exposició Universal del 1929 a Barcelona, l'any del crac per cert, ha plogut molt. Però, malgrat la crisi que es va desencadenar, va representar per a Barcelona una de les modernitzacions que van deixar com a llegat. Una d'aquestes inversions va ser l'edifici que actualment la seu teatral del Mercat de les Flors de Montjuïc i que el 1929 va ser un dels que va formar part del conjunt d'edificis expositius del Palau de l'Agricultura. Ara fa quaranta anys, el 1923, amb Pasqual Maragall d'alcalde i Maria Aurèlia Capmany de regidora de cultura, l'Ajuntament va reconvertir aquell edifici en un teatre municipal que el 1985 va batejar el director britànic Peter Brook amb l'obra «Mahabarata». Ara, camí del centenari, el Mercat de les Flors té en marxa un projecte de reforma que es portarà a terme durant l'any 2025 i que té un pressupost inicial que supera els quatre milions d'euros. Es rehabilitaran les faanes, respectant el Mural de les Olles, de Frederic Amat, al passadís posterior fronterer amb l'Institut del Teatre, es faran treballa de fusteria exerior, als elements escultòrics i decoratius i a les cobertes, inclosa la restitució de la cúpula central. També entren en el projecte les oficines, els camerinos, el vestíbul i les instal·lacions annexes, a més d'un nou bar i cuina al vestíbul, uns nous lavabos i un jardí d'instal·lacions a la cinquena planta. El Mercat de les Flors s'ha consolidat en els últis anys com a la casa de la dansa. [Altres informacions]

La Sala Muntaner es prepara per tornar a aixecar el teló aquesta tardor després de sis anys de tancament amb una programació que combinarà teatre i espectacles
El nou projecte està liderat per la productora Sandra Reyes i l’actor Toni Cano, que exercirà de director, dos barcelonins que en els últims anys han treballat majoritàriament a l’escena madrilenya (Corta el cable rojo). Són els administradors solidaris, juntament amb José Carlos Ramos Alija, de La Muntaner Teatre SL, societat de recent creació que serà l’encarregada de gestionar aquesta sala barcelonina, veïna de la Plaça Goya, al número 4 del carrer Muntaner. Fonts dels responsables del projecte confirmen que ja han començat les obres de rehabilitació de l’espai, tancat des de fa sis anys, i que es manté la previsió d'aixecar el teló el mes d'octubre. La nova direcció vol apostar pel teatre de qualitat, sobretot per l’alternatiu, però també per l’espectacle en general. La Sala Muntaner va tancar el 2018, després de 24 anys de funcioament, per problemes econòmics, sobretot l'impacte de l'IVA del 21% d'aquell moent i la baixada d'espectadors, tot i que tenia sovint bones crítiques de la seva programació. El propietari de l'edifici és el mateix de la sala de ball La Paloma al carrer del Tigre del Raval. Els nous gestors de la Sala Muntaner han col·laborat últimament al Teatre Apolo del Paral·lel. El nou director, Toni Cano, nascut al barri del Bo Pastor de Barcelona, és actor, xouman, monologuista, humorista i reporter, una varietat que dóna idea de quina pot ser la nova programació. El número 4 del carrer Muntaner és un local amb prop d’un segle d’història. Durant dècades, va acollir la Sala Emporium (1927-1979), una mítica sala de festes en la qual s’hi programaven concerts en directe i espectacles de varietats. Hi van actuar Josephine Baker, Charles Aznavour, Tete Montoliu, l’orquestra de Xavier Cugat, Luis Aguilé, Los tres Sudamericanos... o Pedro Ruiz en els seus inicis de monologuista. Després de l’incendi de la sala Scala, els seus propietaris, els germans Riba, es van instal·lar en aquest local, que van anomenar Muntaner 4 (1979-1985). Funcionava com a discoteca a les tardes i oferia espectacles humorístics i de varietats a les nits. Després va acollir les discoteques Shadows i, més endavant, Metrópolis abans que, el 1994, es transformés en la Sala Muntaner, dedicada ja al teatre. [Altres informacions]

Còctel de fruites en crisi
¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama. I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara. [Altres informacions]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'agost del 2024 amb 28.673.526 visitants que han fet 62.863.809 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'agost del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'agost del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.673.526 visitants i 62.863.809 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 13.246,8 visites de pàgines (11,33 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.589 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile. [Altres informacions]

El sottogoverno de la pizza
La llengua és poderosa, que deia aquell. L'estiu polític ha posat en ús popular i mediàtic un italianisme que fa gràcia: “sottogoverno”. El seu impacte fonètic i vocàlic —les dues tes i la cacofonia de les os— ha caigut tan bé que no hi ha tertúlia, informació, crònica o article d'opinió on no aparegui en un moment o altre. La cosa ha vingut a tomb, esclar, a partir de la consolidació de l'entrada en minoria a la Generalitat de Catalunya de la facció espanyolista del PSC amb la conxorxa de la meitat més un dels militants amb quota pagada d'Esquerra Republicana [article íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Els contraris a aquest favor enverinat dels esquerrans catalans al PSOE català van córrer de seguida a posar el dit a la nafra i van acusar els negociadors d'Esquerra Republicana de vendre's per un plat de llenties o, el que és el mateix, per una picossada de càrrecs en plantilla al “sottogoverno”. Tret d'alguna excepció, el cas és que el relleu de més de cinc-cents alts càrrecs del govern català no ha fet concessions i la majoria de nomenats a dit són, per llei natural i biològica, afiliats al partit dels socialistes, sobretot càrrecs provinents de diputacions, institucions o ajuntaments governats pel PSC i assessors de confiança del partit. ¿Però això dóna dret a titllar-los alegrement de “sottogoverno”, a la italiana, com aquell qui demana una pizza? El cas és que les paraules tenen ànima, color, música i, en alguns casos, segona i mala intenció. I quan en català s'ha començat a parlar de “sottogoverno”, s'ha fet ironitzant subtilment allò que el diccionari italià defineix: “una activitat il·legal d'acaparament de càrrecs burocràtics i de l'administració pública o d'empreses cotrolades per l'estat per part de persones membres dels partits governants, amb la finalitat d'obtenir guanys per a ells i per als seus electors”. A la vista d'aquesta definició, els que van començar a parlar de “sottogoverno” per referir-se el nou executiu català tenien una segona intenció —o mala intenció, si voleu— prou evident. Per això és banal i mal manllevat normalitzar ”sottogoverno” per qualificar sense jutificació l'estol d'alts càrrecs que hi ha, hi ha hagut i hi haurà sota qualsevol govern. Una altra cosa és que, tenint en compte la mitjana de retribucions d'aquests alts càrrecs, la majoria entre 85.000 i 95.000 euros bruts anuals, se'n vulgui dir —com a consol i com a vàlvula de desfogament— colla de vividors, colla de mamellaires o colla d'escanyapobres. Però això, “sottogoverno” a banda i no oblidant mai que mal de molts, consol de ximples, ja seria tota una altra pizza. [Altres informacions]

Anar a més bits de la setmana

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

CaixaForum BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Guia de Museus de BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Cartellera de cinema Agenda de les sales i pel·lícules programades, calendari i horaris previstos.

Cartellera de teatre Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Nacional de Catalunya Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Lliure Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Focus Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Balañá Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Gran Teatre del Liceu Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

L'Auditori Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Palau Música Catalana Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Anar a previsió d'agenda «Bit de Cultura»

Agenda tot Catalunya Veure el programa complet per activitats i per dia.

Vídeos agenda cultural Barcelona Veure el catàleg recomanacions per activitats i per dia.

[dimecres, 11.09.24]
El Festival Temporada Alta arrenca l'edició més ambiciosa de la seva història després d'haver afegit deu nous espectacles i consolidat les subseus escèniques

[dimarts, 10.09.24]
El teatre no té edat... ni hauria de tenir fronteres

[dilluns, 09.09.24]
L'escultora i artista multidisciplinar Rebecca Horn, autora de l'obra «L'estel ferit» de la Barceloneta des del 1992, ha mort als 80 anys a Alemanya

[diumenge, 08.09.24]
El Grup Focus continua l'ascens d'assistència i s'encamina cap al mig milió d'espectadors repartits entre els teatres Romea, Goya, Condal i La Villarroel amb una inversió de 14 milions d'euros en produccions

[dissabte, 07.09.24]
L'aclamada obra «Les mans» de Llàtzer Garcia amb Raquel Ferri i Ernest Villegas, dirigida per Sílvia Munt, reprén les representacions a La Villarroel durant tot el setembre

[divendres, 06.09.24]
Les coses només són ombres

[dijous, 05.09.24]
L'edifici del Mercat de les Flors s'acosta al centenari amb un projecte de reforma en marxa per al 2025 que preveu una inversió superior als quatre milions d'euros

Anar a Bits hemeroteca

---

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |
Audiència acumulada: 28.673.526 visitants i 62.863.809 consultes de pàgines. © Copyright Bit de cultura. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.