Missa doble amb teieres de moresc torrat
A la companyia Agrupación Señor Serrano els agrada experimentar sempre nous camps, tot i que ho facin sempre mantenint la línia que els ha caracteritzat: la interacció entre la interpretació humana i la manipulació digital de la imatge en directe. En aquest espectacle no hi falten cap de les dues disciplines al servei d'una mirada distòpica que ells enllacen, en clau d'òpera o, si voleu, de concert de música antiga del segle XVII, amb l'explotació inicial de l'Amazones el segle XVI pel conqueridor de l'imperi Inca i primer navegador amazònic, Francisco de Orellana, el del casc i l'armadura, i l'explotació moderna del subsòl en diferents parts del planeta —el Brasil i l'Amazònia també— per extreure'n el mineral del coltan, la cobejada matèria primera per fabricar els aparells mòbils, les tauletes o els ordinadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tot això, la companyia Agrupación Señor Serrano ho embolcalla amb dues peces de la composició catalana antiga, la «Missa pro Defunctis» i la «Missa de Batalla», obres del músic, compositor i monjo benedictí Joan Cererols (Martorell, 1618 - Abadia de Montserrat, 1680), interpretades per un cor amb una dotzena de cantants (sopranos, tenors, contralts i baixos) i tres músics en directe. Tot un cor Cererols que, irònicament, segueix la lletra de les partitures de les dues misses amb una tauleta a les mans cadascú, potser per contrastar amb la denúncia que s'hi fa de l'esmentada explotació del coltan. [Altres informacions]

El cafetó
Quina barra amb la birra!
Article d'opinió d'Andreu Sotorra.
Escolteu el pòdcast o llegiu el text.

Somnis creuats a la Casa Blanca
La recreació del concert que el músic Pau Casals va fer a la Casa Blanca l'any 1961 i també la recepció que el president John Fitzgerald Kennedy li va oferir a la seva residència són vivències prou suggerents per recrear una ficció basada en fets reals sobre què van parlar les dues personalitats. Un des de la seva òptica politica, l'altre des de la seva òptica d'intel·lectual. Són la cara i la creu d'un mateix somni que els dos intenten aconseguir ni que sigui per vies diferents. El dramaturg, periodista i productor audiovisual Jordi Roigé (Barcelona, 1964) ho aprofita per fer un document teatralitzat i històric sobre un període que, per variar, era tan convuls com tants altres períodes passats i presents de les relacions internacionals. Un període tràgic, en aquest cas, que acaba amb l'assassinat l'any 1963 a Dallas del jove president dels Estats Units, un crim encara avui sense aclarir mentre que els que en podrien saber alguna cosa, com per exemple el centenari Henry Kissinger, mort recentment, s'emporten el secret a la tomba. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] L'obra «Un concert a la Casa Blanca» ha fet una extensa gira dins del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i l'acaba ara en una limitada temporada convencional al Teatre Gaudí Barcelona, en un moment en què tot just coincideixen diferents efemèrides: la del cinquantenari de la mort de Pau Casals, el 22 d'octubre del 1973; la de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 22 de novembre del 1963; i, com a anècdota afegida, la descoberta d'una pel·lícula d'afeccionat, inèdita fins ara, que mostra imatges del trasllat i l'enterrament de les despulles de Pau Casals al Vendrell, el 9 de novembre del 1979. [Altres informacions]

¿De quin color és el cavall blanc de Falaise?
Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'arts gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella francocatalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”. Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui [critica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament o, com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa. Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla. [Altres informacions]

Cinema amb crispetes i paràbola de Tarantino
Allò que diuen de si una imatge val més que mil paraules, es podria aplicar aquí, però amb un retoc: un silenci val més que mil paraules. La dramaturga nord-americana Annie Baker (Cambridge, Massachussets, EUA, 1981), guanyadora del premi Pulitzer del 2013 per aquesta obra, titulada originalment «The Flick» (La pel·lícula), és conscient que vol incidir sobre la importància del silenci, del temps pausat, del temps aturat. ¿I quin espai millor per aturar el temps i per explotar el silenci que una sala de cinema? La sala de cinema d'Annie Baker és una sala especial, romàntica, nostàlgica, enyorada segurament pels més cinèfils que han vist com desapareixia a poc a poc tot un món de ficció materialitzat pel recanvi dels projectors de 35 mm i les velles bobines i els carbonets per millorar la il·luminació per suports digitals accionats simplement amb un play... i, si cal, per WiFi a través del mòbil [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El muntatge que ha dirigit respectuosament amb la decisió de l'autora, la també dramaturga Marilia Samper, amb una excel·lent i rigorosa traducció de l'anglès al català de Neus Bonilla, compta amb un suggerent espai escènic d'una cinquantena de velles butaques de cinema vermelles encarades als espectadors. Al fons, una antiga estructura de sala envellida pel temps analògic —és en un lloc qualsevol de Massachussets, però podria ser en qualsevol lloc de Catalunya— i, damunt, la cabina de projecció, d'aquelles cabines que va mitificar com un llegat el film «Cinema Paradiso». La gran pantalla són els espectadors. I quan comença la projecció, són ells els que reflecteixen les imatges dels fotogrames ni que sigui a la cua dels títols de crèdit. Els tres protagonistes d'«El cine» —hi ha un quart personatge que fa d'extra—, es miren en el mirall dels espectadors perquè el que ells tres senten, el que ells tres viuen, el que ells tres pateixen, podria ser també el que senten, el que viuen i el que pateixen molts dels qui fan el paper d'espectadors. [Altres informacions]

La cultura dels creuers es posa en qüestió amb la presumpta estafa als navegants que havien contractat una volta al món de tres anys amb la companyia Miray Cruises
Molts aspirants a fer la volta al món en creuer durant tres anys han vist frustrat el seu somni després que havien contractat el que consideraven el viatge de la seva vida. L'empresa que els va vendre el producte, Miray Cruises, ha acabat admetent que no té ni el vaixell i que el viatge s'ha cancel·lat. El cas és que tots els que havien contractat el viatge ja havien fet el pagament de paga i senyal, uns 114.00 euros i després calia que paguessin uns 75.000 euros per any i persona. Segons la CNN, alguns dels viatgers havien venut els seus negocis o les seves cases per poder realitzar el vaitge de tres anys. Ara veuen com probablement hauran perdut els estalvis i la il·lusió de fer la volta al món en creuer, tot i que tenen l'esperança de recuperar part de la fiança que havien pagat. L'oferta del viatge de Miray Cruises consistia en 130.000 milles nàutiques, equivalents a 240.000 quilòmetres, en una travessia que incloïa 140 països i 7 continents, amb escales en 382 ports i accés a 13 llocs declarats meravelles del món. Entre les escales, hi havia, per descomptat, Barcelona, i també Miami, Rio de Janeiro, l'Antàrtida o Seül. El preu contractat incloïa la manutenció i les activitats d'entreteniment i es prometien opcions de poder treballar a bord, així com l'oportunitat de col·laborar en voluntariats i activitats filantròpiques. Quan les alarmes d'estafa han saltat, la pàgina web de la companyia encara anunciava la possibilitat de comprar un forfait i continuava havent-hi un compte enrere pel temps que faltava per a la sortida del vaixell que ni tan sols existeix. Malgrat l'excepcionalitat d'estar tres anys viatjant arreu del món, la companyia havia rebut 1.300 sol·licituds en només 24 hores i tenia reservades 111 cabines. El creuer havia de salpar d'Istanbul l'1 de novembre, però es va posposar la data de sortida fins a l'11 de novembre. Una data que tampoc no es va poder complir. L'últim dia fixat per a la sortida va ser el 30 de novembre des d'Amsterdam, però la companyia ha informat finalment als passatgers, majoritàriament nordamericans, que s'havia cancel·lat el creuer perquè l'antic vaixell AiDAaura s'havia venut a una altra companyia, Celestyal Cruises. Sembla que la companyia s'ha compromès a tornar els diners pagats en quotes mensuals, tot i que legalment també s'ha de fer càrrec de l'allotjament i dels vols de tornada a casa —si és que no se l'han venuda— de tots aquells que s'havien desplaçat a Istambul per a la sortida. [Altres informacions]

Quina barra amb la birra!
Com és sabut, la llengua és, en català, un esport nacional. Només cal veure què passa quan l'Institut d'Estudis Catalans anuncia, com ha fet aquests dies, la incorporació de noves paraules al seu diccionari. L'expectació és tan gran que sembla com si es presentés una descoberta científica capaç de revolucionar la humanitat sencera. Doncs vet aquí que, tocant a la setmana del Black Friday, de la mateixa manera que s'obre la Fira de Santa Llúcia, s'encenen els llums de Nadal i es munten arbres de plàstic plens de Leds, també s'anuncien noves incorporacions de paraules al diccionari català que passen de ser clandestines i d'ús habitual des de fa temps a la categoria de legals. Alguna de les afortunades d'aquest any sorprenen pel seu pes ancestral però sospitosament veïnal, com per exemple “betlem” per anomenar el popular “pessebre”. D'altres, pel seu atreviment, ara que tot està tan sensible, com per exemple “tarat”, que es podrà aplicar sense que ningú s'ofengui a una persona que pateix un transtorn psíquic. I alguna de sorprenent, prefabricada en nom de la igualtat, com per exemple “donassa”, fent parella a la que ja existia d'“homenot” per qualificar persones que toquen l'excel·lència en el seu camp [comentari íntegre a la sèrie «El cafetó»]. El més sorprenent d'aquesta collita del 2023, però, ha estat que s'ha presentat en societat la paraula “birra”, com si acabés d'arribar al món de les lletres quan, de fet, “birra” va ser escollida ja fa un any com a neologisme del 2022 mitjançant una votació popular on van participar prop de 14.000 lingüístes de carrer i, en conseqüència, ja havia estat incorporada al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, amb uns exemples, per cert, que forcen l'ús del llenguatge quan el DIEC i el DEIEC la defineixen amb una frase dient: “Aquest estiu hem après a fer birra artesana.” [Altres informacions]

Alguns dels projectes més innovadors de l'arquitectura del paisatge de tot el món en la 12a edició de la Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona
La ciutat de Barcelona acull la 12a edició d'una de les cites més destacades per als arquitectes del paisatge de tot el món, amb alguns dels projectes més innovadors. A la Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona s'hi han presentat 225 projectes dels cinc continents, entre els quals hi ha els 11 finalistes al prestigiós Premi Rosa Barba de paisatge, que són exemples de transformació d'espais i zones urbanes degradades en paisatges que milloren el benestar i la qualitat de vida dels ciutadans. La reutilització i transformació d'espais és una de les estratègies del paisatgisme. Fàbriques abandonades, aeroports en desús, pedreres que van deixar una profunda marca en el territori es converteixen en parcs i defineixen uns paisatges per al futur. L'ecologia també juga un paper clau en l'edició de la 12a Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona. Els nous parcs urbans es converteixen en sistemes integrats en la xarxa natural que serveixen per reduir els impactes negatius del canvi climàtic com sequeres i aiguats, amb l'aplicació de conceptes com els de la ciutat esponja o la ciutat porosa, que repensen la relació del món urbà amb el món natural com dues parts d'un tot, anant a favor de la natura i no en contra d'ella. [Altres informacions]

La gènesi d'un temps de foscor
Que la ideologia, la política o la religió integristes han volgut i volen encara tutelar la ciència és un fet evident al llarg de la història. La més recent, el negacionisme de la pandèmia moderna del coronavirus o el negacionisme dels efectes perversos del canvi climàtic. Si en un temps en què la informació, la divulgació i el coneixement han trobat el punt màxim d'excel·lència també broten aquests col·lectius manipuladors i populistes amb el suport sempre d'unes veus que consideren autoritzades per a les seves tesis, no ha d'estranyar que en plena postguerra civil espanyola i postguerra mundial, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, aquesta tendència negacionista trobés el terra adobat per la ferum que escampava la dictadura franquista heretada del nazisme [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Va ser precisament el doctor Antonio Vallejo-Nájera, cap dels serveis psiquiàtrics del règim franquista —un dels personatges que apareix en la trama d'aquesta adaptació de l'obra «La madre de Frankenstein» de la malaguanyada escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021)— el que va intentar implantar la seva teoria eugenèsica, format com estava en els inicis del nazisme a Alemanya, aplicada als col·lectius anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals, com els nazis havien portat a la pràctica durant la Segona Guerra Mundial en els països europeus que van aconseguir envair abans de ser derrotats pels aliats. [Altres informacions]

Una cadira on seia Elvis Presley durant unes vacances secretes del 1959 al llac Gederner de l'estat de Hesse mentre feia el servei militar a Alemanya surt ara a subhasta signada pel rei del rock
L'estiu del 1959, Elvis Presley feia el servei militar a Alemanya i va fer unes vacances al llac Gederner, a l'estat de Hesse, on buscava calma, allunyat dels mitjans de comunicació. Durant dues setmanes, Elvis va freqüentar un biergarten, una cerveseria l'aire lliure, a tocar del llac. Allà va conèixer una família alemanya i es va fer amic de la filla, Rosemarie Prass, que aleshores tenia divuit anys i amb qui sortia en bicicleta al voltant del llac o feia petits viatges en cotxe. Elvis, que encara no havia conegut Priscilla Ann Beaulieu, anava sovint amb Rosemarie en aquest biergarten i el cantant s'asseia sempre a la mateixa cadira de jardí. Al final d'aquestes breus vacances, Elvis va deixar la seva firma a la cadira. Aquesta peça que ara surt a subhasta se la va quedar Rosemarie Pratt, que la va tenir durant molts anys. Més tard, va passar a mans d'un veí i amic de Pratt. Ara, amb la signatura d'Elvis difuminada pel pas dels anys, surt a subhasta amb un preu inicial de 5.000 dòlars (uns 4.600 euros). La cadira de jardí no és l'únic objecte del rei del rock que se subhasta a la casa Kruse GWS simultàniament a Los Angeles i Orlando. Hi ha també peces de vestuari, dibuixos, fotografies signades o un anell de diamant, entre d'altres. Més enllà d'Elvis, també hi ha tresors d'estrelles de la música actuals, com un vestit de Beyoncé, una jaqueta d'Ed Sheeran o un guant encarregat pel raper Offset que recrea els guants de Michael Jackson. Amb més de 400 articles, serà la subhasta de records de celebritats més gran que haurà acollit mai Kruse GWS. [Altres informacions]

Lo mal mamat (Història apòcrifa del rei Jaume I)
Les estadístiques més recents revelen que a Catalunya hi ha més criatures que es diuen Muhàmmad que Arnau. Si el rei Jaume I aixequés de debò el cap, li cauria la corona per terra. A qui no li cau la corona per terrra és a l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) que persevera en la seva línia creadora de comèdia teatral casolana, tan fumejant com ho és l'escudella i la carn d'olla. Ramon Madaula s'ha posat en la pell del rei Jaume I el Conqueridor i ho ha fet amb una trama que beu de les fonts de la cinematografia per fascicles, és a dir, de la sèrie televisiva, en un plató de rodatge sobre la vida i miracles del rei, mal anomenat, diu ell mateix, per raons maternes que no vénen a tomb, “lo mal mamat”. La comèdia és d'aquelles que va pujant de to a manera que avança [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I sembla com si Ramon Madaula no s'hagués deixat res al disc dur de l'ordinador a l'hora de tancar el guió: hi ha la directora, hi ha la regidora, hi ha el productor, hi ha la netejadora, hi ha un assistent de plató d'origen marroquí i hi ha els intèrprets dels papers més importants de la sèrie. Però que ningú es pensi que els faran un curs intensiu en noranta minuts de la vida i miracles del rei Jaume I. Ben al contrari. El rei Jaume I fuig d'academicismes i és, ni més ni menys, que un esperit que torna del regne del Purgatori. Un Purgatori, per cert, on reposen, per mèrits propis, tots els espectadors de cada funció. [Altres informacions]

El suport dels artistes nord-americans a favor del poble palestí els passa factura perdent contractes i representació
L'actriu Susan Sarandon s'ha quedat sense representant i l'actriu Melissa Barrera s'ha trobat fora del repartiment del film «Scream VII». Les dues són exemples clars de la repressió social després de significar-se públicament en les crítiques al govern d'Israel i a favor del poble palestí, concretament els de la Franja de Gaza. United Talent, UTA, l'agència que representava fins ara l'actriu nord-americana Susan Sarandon, ha deixat de fer-ho després que Sarandon participés en una manifestació a Nova York a favor dels palestins. L'actriu va fer un parlament durant la manifestació i va dir que no calia ser palestí per preocupar-se pel que està passant a Gaza. I encara va afegir: «Hi ha moltes persones que tenen por de ser jueves en aquest moment i estan començant a provar el que se sent pel fet de ser musulmà en aquest país.» Resulta que el director executiu de l'agència que la representava és jueu així com altres membres de l'agència i es van sentir ofesos per aquest comentari. Susan Sarandon ja havia firmat una carta de suport a l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, després que el govern municipal d'aquell moment trenqués relacions amb Israel. Per la seva banda, a l'actriu i cantant mexicana Melissa Barrera l'han treta del repartiment de la pel·lícula de terror «Scream VII», sèrie de la qual és una de les principals protagonistes, també per criticar el l'ofensiva que Israel està fent sobre els palestins de Gaza. En aquest cas, la productora Spyglass l'ha acusada d'haver publicat a les xarxes socials que els atacs d'Israel a Gaza eren un genocidi i una neteja ètnica, unes opinions que, a manera que avança el conflicte, se senten cada vegada en més veus. Com passa en aquests casos, les dues actrius han rebut multituds de suports a través de les xarxes. [Altres informacions]

El procés de creació i la posada en escena de vuit microòperes de joves compositors es mostren en una exposició del Disseny Hub Barcelona
L'exposició «Òh!pera» ensenya el procés de creació i la posada en escena de vuit microòperes concebudes per talent jove i que han estat representades durant les dues últimes temporades al Gran Teatre del Liceu en el marc del projecte «Òh!pera, microòperes de nova creació». Aquest projecte, impulsat pel Disseny Hub Barcelona (DHub) i el Liceu, té com a objectiu completar la formació, facilitar l’aprenentatge i fomentar l’experimentació de joves estudiants de diferents disciplines del disseny a través d’una experiència real de creació operística. Hi participen alumnes de les escoles BAU, Centre Universitari d’Arts i Disseny; EINA, Centre Universitari de Disseny i Art; ELISAVA, Facultat de Disseny i Enginyeria; Escola Massana, Centre d’Art i Disseny; ESDAPC, Escola Superior de Disseny i d'Arts Plàstiques de Catalunya; ESDI, Escola Superior de Disseny; IED Barcelona i LCI Barcelona. Amb una direcció artística liderada per Àlex Ollé (La Fura dels Baus), artista resident del Liceu, en les dues edicions del projecte «Òh!pera, microòperes de nova creació» s’han estrenat vuit òperes de petit format ideades pels compositors Carlos de Castellarnau, Andreu Gallén, Núria Giménez-Comas, Marian Márquez, Marc Migó, José Río-Pareja, Fabià Santcovsky i Itziar Viloria. En la direcció escènica hi han intervingut Nao Albet, Cristina Cubells, Marc Chornet, Silvia Delagneau, Bàrbara Mestanza, Jordi Oriol, Alícia Serrat i Israel Solà. La mostra està dividida en tres espais. Al primer, situat al vestíbul, s’hi pot veure una instal·lació corpòria a partir d’elements de les escenografies de les obres. El segon, al passadís, il·lustra el procés de creació d’una òpera des del llibret fins a l’estrena a través de fotografies, textos, vídeos, maquetes, vestits, màscares o l'atrezzo. Per últim, la mostra inclou un espai de vídeo on es poden veure fragments de les diferents òperes. [Altres informacions]

El fons del fotògraf Francesc Català-Roca es queda finalment a Catalunya després que els hereus i la Generalitat de Catalunya hagin arribat a un acord per a la seva adquisició per 2 milions d'euros
Tot i que ja s'havia anunciat que el fons es quedaria a Catalunya, no s'havien fets públics els detalls de l'adquisició per part del govern del fons d'un dels fotògrafs catalans cabdals del segle XX. Els últims anys, el fons de Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) ha estat custodiat pel Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC). El fill del fotògraf, Andreu Català, ha destacat que l'arxiu del seu pare reuneix el la feina de molts anys de dedicació, fites, investigacions i innovacions i informació rellevant. L'adquisició s'emmarca en la celebració dels últims mesos de l'Any Francesc Català-Roca i l'objectiu és que el fons del fotògraf es preservi en la seva integritat, com a conjunt singular d'alt valor cultural i històric i sigui accessible a nivell nacional i internacional. El fons adquirit de Francesc Català-Roca està format per quatre blocs de documents: 167.701 negatius en blanc i negre i color, 3.109 diapositives en color, prop de 14.000 fulls de contacte i 2.000 còpies d'època d'autor. També s'hi inclouen algunes còpies d'exposició, triades pel mateix autor com a representatives de la seva obra, que són en mans dels hereus, i 16 documentals cinematogràfics que els conserva la Filmoteca de Catalunya. El fons traspassat es dipositarà a l'Arxiu Nacional de Catalunya (la part principal) i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (les còpies d'època d'autor), institució que programarà pròximament una exposició antològica del fotògraf. Francesc Català-Roca és considerat un veritable referent de la fotografia urbana i documental i el creador d'algunes imatges icòniques que han esdevingut un autèntic referent en l'imaginari de la història de Catalunya. També va ser un innovador en el camp del color, un dels pocs mestres de la fotografia que va fer la transició del blanc i negre al color, a principis dels anys setanta del segle XX. [Altres informacions]

El programa «Escena 25» evoluciona fins als 30 anys i des dels 18 amb un extens catàleg d'espectacles d'arts escèniques, música i festivals, tant en espais públics com privats amb el nou programa «Cultura Jove»
Amb el nou programa «Cultura Jove« les ofertes tindran preus que van des dels 5€ als 20€, que representen un 50% del preu de taquilla. La iniciativa, que és hereva d’Escena 25, amplia la franja d’edat del jovent que hi pot accedir: des dels 18 fins els 30 anys. L’objectiu del programa és facilitar que els joves puguin gaudir d’una gran quantitat de propostes culturals amb condicions especials durant tot l’any. «Cultura Jove» neix de l’aliança entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i els promotors culturals, teatres, sales i festivals de música i d’arts escèniques de Catalunya, i anirà obrint-se a altres sectors culturals de manera progressiva. L’increment d’edat fins als 30 anys, s'ha adoptat per arribar a la mateixa edat a la que arriben la resta de polítiques de joventut de la Generalitat de Catalunya com el Carnet Jove o la T-Jove del transport públic. Una altra novetat de «Cultura Jove» és que incrementa les propostes culturals a les quals poden accedir els joves. Es mantenen els espectacles d’arts escèniques i els concerts, tant d’equipaments públics i ara també de privats, i s’hi afegeixes noves opcions: els festivals de música, els equipaments escenomusicals municipals i les sales de proximitat. A més, el programa tindrà validesa tot l'any. A Catalunya hi ha actualment 1.100.000 joves que integren la franja d'edat del programa. [Altres informacions]

Anar a més bits de la setmana

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

CaixaForum BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Guia de Museus de BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Cartellera de cinema Agenda de les sales i pel·lícules programades, calendari i horaris previstos.

Cartellera de teatre Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Nacional de Catalunya Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Lliure Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Focus Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Balañá Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Gran Teatre del Liceu Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

L'Auditori Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Palau Música Catalana Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Anar a previsió d'agenda «Bit de Cultura»

Agenda tot Catalunya Veure el programa complet per activitats i per dia.

Vídeos agenda cultural Barcelona Veure el catàleg recomanacions per activitats i per dia.

[dissabte, 02.12.23]
Somnis creuats a la Casa Blanca

[divendres, 01.12.23]
¿De quin color és el cavall blanc de Falaise?

[dijous, 30.11.23]
Cinema amb crispetes i paràbola de Tarantino

[dimecres, 29.11.23]
La cultura dels creuers es posa en qüestió amb la presumpta estafa als navegants que havien contractat una volta al món de tres anys amb la companyia Miray Cruises

[dimarts, 28.11.23]
Quina barra amb la birra!

[dilluns, 27.11.23]
Alguns dels projectes més innovadors de l'arquitectura del paisatge de tot el món en la 12a edició de la Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona

[diumenge, 26.11.23]
La gènesi d'un temps de foscor

Anar a Bits hemeroteca

---

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |
Audiència acumulada: 27.081.284 visitants i 59.718.416 consultes de pàgines. © Copyright Bit de cultura. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.