Els teatres de Barcelona tanquen el 2025 amb 3.120.964 espectadors, una recaptació de 98.085.027 € i un 64.21% de mitjana d'ocupació on les sales de proximitat han augmentat en prop de 100.000 espectadors i el teatre en català representa només el 48,66% de la cartellera
Els teatres de Barcelona han tancat el 2025, per segon any consecutiu, superant els 3 milions d’espectadors, consolidant els nivells d’assistència més alts del sector i confirmant la fidelitat del públic teatral a la ciutat. En termes globals, el 2025 ha registrat 3.120.964 espectadors. L’ocupació mitjana s’ha situat en el 64,21%, lleugerament per sobre del 64,07% de l’any anterior, mentre que la recaptació total ha assolit els 98.085.027,21 €, gairebé un 6% més que el 2024. En l’àmbit de les sales de proximitat, de menys de 200 localitats, han passat de 320.209 espectadors el 2024 a 398.428 el 2025, amb un increment del 24,4%. L’evolució dels espectacles en llengua catalana, segons ADETCA, fa que el nombre d’espectadors hagi arribat als 1.518.636, un 10% més que el 2024, mentre que el percentatge d’assistència a aquestes funcions que era del 44,09% ha passat al 48,66%. Paral·lelament, el nombre de funcions programades en aquesta llengua s’ha situat en 7.483, un 4,12% més que l’any anterior, fet que representa el 56,57% del total de funcions. Pel que fa a la programació del conjunt de les sales, els espectacles més vistos del 2025 han estat «Mar i Cel», al Teatre Victòria; «El Fantasma de la Ópera», al Teatre Tívoli; «Improshow», al Teatreneu; «El Mago Pop», al Teatre Victòria; i «L’amor venia amb taxi», al Teatre Romea. En l’àmbit de les sales de menys de 200 localitats, els espectacles amb més assistència han estat «Corta el cable rojo», al Teatre Muntaner; «El principi d’Arquimedes», a l’Espai Texas; «Y no quedará ninguno», a la Sala Ars; i «Krämig» i «Ovelles», a l’Espai Texas. [Altres informacions]

El cafetó
Relliscar, més que patinar, sobre el trencadís de Gaudí.
Escolteu el pòdcast o llegiu el text.

Les figures de «Mori el Merma» de Joan Miró i La Claca del 1978 o les màscares del muntatge «Operació Ubú» d'Albert Boadella del Teatre Lliure del 1981 es poden veure dins de l'exposició «Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts» del Museu Picasso
Entre provocació, humor i lucidesa, Alfred Jarry (Laval, 1873 - París, 1907) inventa, amb «Ubu roi», una figura universal: grotesca, violenta i absurda, un mirall distorsionador del poder i de l'ésser humà. Ubú, el rei d'enlloc, anuncia la brutalitat del segle XX i encarna l'humor negre que travessa la modernitat. Poeta, dramaturg i dibuixant, amic dels pintors nabís, Jarry va viure el seu personatge fins a confondre-s'hi, transformant la literatura en una aventura vital i estètica. L'empremta de Jarry va ser decisiva per a les avantguardes. Picasso, fascinat per l'esperit subversiu d'Ubú, el va reinventar com a símbol del dictador modern a «Somni i mentida de Franco» (1937). Els surrealistes —André Breton, Michel Leiris, Max Ernst, Joan Miró— el van reconèixer com a precursor de la seva revolta poètica. El 1948, el Collège de Pataphysique va continuar el seu llegat transformant la seva ciència de les solucions imaginàries en un laboratori de llibertat. Més d'un segle després, l'univers ubuesc continua ben viu: una barreja de sàtira i fantasia on l'excés revela la veritat. Ubú, un mirall grotesc de l'home i dels seus abusos, encara riu a les entranyes de l'art contemporani. L'exposició «Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts» del Museu Picasso de Barcelona mostra fins al 6 d'abril, entre altres peces, les figures de «Mori el Merma» de Joan Miró i La Claca del 1978 o les màscares del muntatge «Operació Ubú» d'Albert Boadella del Teatre Lliure del 1981. S'hi veuen també manuscrits, fotografies, llibres, obra gràfica i dibuixos d'Alfred Jarry, al costat de peces de creadors del seu cercle, com Pierre Bonnard, Paul Gauguin, Henri Toulouse-Lautrec, Charles Filiger, George Rouault i els Nabís. També destaca l’impacte del dramaturg en els surrealistes com en els artistes del Collège de Pataphysique, com Jean Dubuffet o Enrico Baj. A més, l'exposició incorpora propostes contemporànies, com la de William Kentridge, que explora la vigència de les temàtiques que Alfred Jarry va tractar en la seva obra i els seus personatges despòtics, corruptes i totalitaris, i inclou una part final dedicada a la recepció de la seva obra a Catalunya. [Altres informacions]

Entre la màgia teatral i el miracle celestial
L'autora i directora francesa Caroline Guiela Nguyen (Poissy, Yvelines, Illa de França, 1981) ja va ser al mateix Teatre Lliure el 2019 amb l'obra «Saigon» on parlava dels exiliats vietnamites, cosa que no ha d'estranyar perquè ella mateixa té l'origen en la seva mare vietnamita immigrada a França. I és també a partir d'aquesta experiència vital viscuda per la pròpia autora que ara ha portat al teatre l'obra «Valentina», una adaptació que primer havia vist la llum com a conte en suport llibre, titulat «Valentina ou la vérité» i publicat a l'editorial Actes-Sud Papiers. L'autora i directora del Teatre Nacional d'Estrasburg torna a aprofundir, ara amb subtilesa, ironia i realisme, en clau de relat, en les dificultats de les persones exiliades, refugiades o immigrades quan es troben amb el repte de la llengua amfitriona que no coneixen i es veuen obligades a resoldre situacions tan delicades com el diagnòstic d'una malaltia greu coronària [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Valentina» és un conte literari i, en conseqüència, una adaptació teatral —només vuitanta minuts— idònia per a tots els públics, però en aquesta ocasió especialment idònia també per a espectadors des dels 10 o 12 anys en amunt —n'hi havia una colla d'aquesta franja el dia de l'estrena— perquè la seva protagonista és una nena de 9 anys, filla d'una mare romanesa, que es veu obligada, malgrat la seva edat, a fer d'intèrpret entre les paraules de la metgessa cardiòloga i la seva mare. [Altres informacions]

La polèmica finca Muñoz Ramonet que va arrossegar anys de conflicte per l'herència a l'Ajuntament de Barcelona acollirà l'Acadèmia del Cinema Català un cop s'hagi rehabilitat
La Torre Avenir, situada al carrer Avenir 26-28, al districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona i integrada dins el conjunt patrimonial de la polèmica finca Muñoz Ramonet, acollirà la nova seu de l’Acadèmia del Cinema Català. Aquesta actuació s’emmarca en el context de la col·laboració institucional entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya per a l’impuls, el desenvolupament i la projecció del cinema català, institucions que assumiran la rehabilitació de l'edifici previst amb un cost de 2,8 milions d'euros. L’Acadèmia del Cinema Català aplega actualment més de 650 professionals de totes les especialitats del sector. La nova seu ubicada a la planta superior de la Torre Avenir, amb 131 metres quadrats de superfície, permetrà a l’Acadèmia reforçar el seu rol com a motor de la indústria cinematogràfica. Les obres de rehabilitació de la Torre Avenir seran finançades de manera conjunta entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El cost previst de 2,8 milions d'euros seran finançats per l’Ajuntament que n’aportarà directament un milió i el Govern de la Generalitat, un altre milió, i la Fundació Muñoz Ramonet 800.000 euros. Les institucions volen que la Torre Avenir i els jardins no només siguin la seu administrativa de l’Acadèmia, sinó que s’obrin al conjunt de la ciutadania i es converteixi en la Casa del Cinema Català. [Altres informacions]

Més val riure que plorar
Avui potser no ploraran, com diu el títol, però la sensació que t'emportes després de veure aquesta comèdia de Nelson Valente (Buenos Aires, Argentina, 1971) amb la conxorxa de la veterana companyia T de Teatre —35 anys a les espatlles!—, és que t'han ofert un pastís de riures i cleques farcit d'ingredients diversos que voldries que es gratinessin, un a un, una mica més al forn amb ventilació inclosa. El nucli són tres germanes —que ningú no es confongui perquè no es tracta d'un Txékhov tot i que no se sap mai les influències que arrossega cada autor—, els dos cunyats, a més, i una amiga que la germana petita ha fet —ingressada un temps en un centre de rehabilitació psiquiàtrica per intent de suïcidi—, i que acaba, l'amiga, convertint-se en la protagonista accidental o, si es vol, en el pistó que encén la metxa, que cala el foc i que no té cap intenció d'apagar-lo [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Avui no ploraré» és, segons l'historial de T de Teatre, la quinzena obra que estrenen i que ofereixen als seus milers d'espectadors més fidels que esperen, i sembla que serà així, la seva nova aparició a la televisió, un camp que els és molt adaptable al seu registre escènic i que en aquesta obra de Nelson Valente no amaga tampoc la seva confluència televisiva i del gènere de la comèdia de situació, àlies “sitcom”. [Altres informacions]

Relliscar, més que patinar, sobre el trencadís de Gaudí
¿Calia que la Reial Federació Espanyola de Patinatge en col·laboració amb l'Ajuntament de Reus, la Diputació de Tarragona i el Consell Superior espanyol d’Esports fes un acte per celebrar el centenari d'Antoni Gaudí? ¿Calia que es fes un espectacle més aviat avorridot —admetent sempre la bona feina dels patinadors— en un intent de barrejar coreografia amb vestuari i la iconografia pròpia de l'arquitecte? ¿Calia que la Televisió Catalana programés la reemissió de l'espectacle al voltant de la festa de Reis, tant al canal Esport3 com a TV3 per omplir la graella? ¿Calia que l'embemàtic himne d'«El cant dels ocells» es cantés tan i tan desafinadament? ¿Calia que el guió fes parlar mitjançant la Intel·ligència Artificial en espanyol l'arquitecte Gaudí i li encolomés un presumpte viatge inspirador de l'art mudèjar a Andalusia del qual no hi ha cap constància? ¿Calia que s'hi inclogués una coreografia amb ball flamenc i olé? [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»] ¿Calia que l'Ajuntament de Reus, davant de la polèmica per la llengua espanyola utilitzada en boca de Gaudí —empresonat precisament en el seu dia, el 1924, per haver-s'hi negat a parlar a la policia després d'una manifestació— justifiqués l'opció bilingüe del guió amb l'excusa que l'espectacle potser també es representaria fora de Catalunya i —per a més inri!— que part dels patinadors i patinadores i part dels espectadors acompanyants seus —entre tots, uns 2.000— eren de fora de Catalunya? [Altres informacions]

El dramaturg Josep Julien revisa l'obra «Bonobo» estrenada fa tres anys al Teatre Nacional de Cataluna i retitulada com a «Bonobo 2.0» i amb una nova posada en escena amb el mateix intèrpret Moha Amazian la reestrena a la Sala Fènix de Barcelona
«Bonobo» és una “road movie” com ho és la novel·la mare de totes les “road movies” escrita per Jack Kerouac a mitjan segle passat i coneguda com a «On the road». El protagonista de l'obra «Bonobo», de l'actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), no és un “beat” del segle passat, però sí que és un “beat” d'aquest segle. A «Bonobo» no hi ni sexe, ni drogues ni “rock and roll”, però sí que hi ha un monòleg introspectiu com a la novel·la «On the road» i una altra mena de droga tan o més perillosa que la droga dura: la febre del terrorisme. Josep Julien, que amb aquesta obra va guanyar el premi de text Jardiel Poncela de l'SGAE i el premi Quim Masó a projectes escènics, parteix dels tràgics fets de l'agost del 2017, després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i el Port de Cambrils, quan un dels joves ripollencs, Younes Abouyaqoub, de 22 anys, conductor de la furgoneta que va deixar l'estesa de víctimes a la Rambla abans de frenar a tocar del mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró, va fugir per les porxades del Mercat de la Boqueria i, quatre dies després d'haver deixat un altre mort a la Diagonal en el robatori d'un cotxe, va ser abatut per la policia catalana en unes vinyes del terme de Subirats, a l'Alt Penedès [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per atzar, el dramaturg Josep Julien, que resideix prop d'aquell terme, en va ser indirectament testimoni per proximitat. La idea que un jove d'origen marroquí, però crescut i educat a Ripoll, fos un dels autors d'aquells fets el va portar a crear l'obra «Bonobo» que, més que un “thriller”, és una autoconfessió en veu alta del personatge, convençut per la influència religiosa de l'imam que l'espera el Paradís amb les verges promeses. [Altres informacions]

El centenari de la mort d'Antoni Gaudí recorda aquest 2026 el llegat de l'arquitecte a través dels seus edificis més emblemàtics
L’any Gaudí recorda aquest 2026 el llegat de l’arquitecte a través dels seus edificis, molts dels quals en indrets de Catalunya, sobretot, a Barcelona: la cripta de la Colònia Güell, la casa Batlló, la casa Vicens, el Palau Güell, el Park Güell, la casa Calvet, el col·legi teresià, els pavellons de la finca Güell, la torre Bellesguard, el portal de la finca Miralles, la nau Gaudí, la casa Milà o La Pedrera, el temple de la Sagrada Família o el primer misteri de glòria del rosari monumental de Montserrat. També hi ha quatre edificis fora de Catalunya com el Capricho de Comillas (Cantàbria); el palau episcopal d’Astorga, la casa Botines (Lleó), i la seva intervenció a la seu de Palma (Illes). Un dels eixos centrals del centenari de Gaudí tindrà lloc al voltant d'una exposició al Museu d’Història de Catalunya (MHC) i del Gaudí International Congress 2026. A més, de febrer a desembre, Barcelona serà la capital mundial de l’arquitectura i, a més, acollirà el congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes, del 28 de juny al 2 de juliol, amb l’assistència prevista de 10.000 professionals. Les activitats de la capital mundial de l’arquitectura es desenvoluparan en més de 75 espais, com ara museus, mercats, biblioteques, places i carrers, amb l’objectiu de reflexionar sobre la ciutat del futur. [Altres informacions]

Amb 44 milions de balises al cap
Quan tothom es pensava que la notícia estrella del nou 2026 seria la incorporació, l'1 de gener, dels 32 milions de balises lluminoses que la Direcció General de Trànsit espanyola ha decretat per a tots els vehicles que circulen per la pell de brau —una inversió popular que puja a més de mil milions d'euros amb IVA inclòs-, va i el gran showman mundial amb nom d'ànec —àlies Donald— ha trasbalsat les minivacances de Nadal dels mitjans de comunicació i els ha obligat a fer, com a TV3, una mena de segona marató de 24 hores seguides, però no parlant de salut sinó parlant del segrest del president veneçolà i la seva dona per les hosts nord-americanes en una matinada d'aquelles que es mereixen recordar el verset del poema de Lluís Serrahima i que deia, recordeu: “De matinada han trucat. Són al replà de l'escalà. La mare quan surt a obrir porta la bata posada. ¿Què volen aquesta gent, que truca de matinada?” [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Doncs, el que volen, ells, els seus infiltrats traïdors del règim populista i dictatorial veneçolà i els cent cinquanta helicòpters de les forces aèries dels Estats Units bombardejant espais estratègics de Caracas, és la multimilionària reserva de l'or negre que, com en els vells temps del Far West, ja se sap que qui perfora i aconsegueix el jet negre primer perfora més bé. [Altres informacions]

El melic no hi és només per mirar-te'l
El fil ja no és tan invisible des que aquest musical per a tots els públics, basat en l'àlbum de l'escriptora, periodista i comunicadora especialitzada en criança, Míriam Tirado (Manresa, Bages, 1976), il·lustrat per Marta Moreno, és present a la cartellera des de fa dos anys, després d'una arrencada al mateix Teatre Goya amb més de 30.000 espectadors i una temporada fora de Catalunya al Teatro Alcázar de Madrid. L'àlbum il·lustrat de Míriam Tirado és un dels multivendes catalans que van fent el seu camí sense gaire soroll, però amb una incidència que era impensable anys enrere [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A l'edició en diferents suports (paper, ebook o audiollibre...) li faltava una versió teatral i el registre del musical és el millor que li podia passar i encara més quan es va posar a l'abast creatiu de Daniel Anglès, Víctor Arbelo i Alícia Serrat, que tenen la mà trencada en espectacles sense límits fronterers, amb el suport productor de Viu el Teatre. Esclar que el fet que la cantant Beth encapçalés el repartiment des del primer dia també és un atractiu afegit que mostra els avantatges de la versatilitat escènica d'intèrprets com Beth, que ja havia treballat en un sonat «Tirant lo Blanc» de Calixto Bieito al Teatre Romea el segle passat i més endavant a «La dona que venia del futur», i que no s'ha limitat mai a quedar-se encasellada en el seu paper prou valorat en el camp de la música. [Altres informacions]

L'Any Gaudí, l'Any Pau Casals, el 45è aniversari de La Vella Dixieland i el record de Santiago Rusiñol entre les propostes de 15 espectacles en gira de la Xarxa de Teatres d'Ateneus de Catalunya durant el 2026
La Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC) prepara una programació conjunta de teare, dansa i música per al 2026 amb 148 actuacions arreu del país, entre les que destaquen 35 funcions del musical sobre Gaudí «L’arquitecte priibit», 19 representacions de «Passejant amb Santiago Rusiñol» amb l'actor Àlex Casanovas i 14 concerts de La Vella Dixieland amb «La vella als ateneus», dins dels 45 anys de l'orquestra. El programa representa la participació de 40 escenaris de 36 ateneus amb 13.500 butaques. S'hi presentaran també 12 concerts de Miquel Barceló Quartet, 10 interpretacions d'«Homenatge a Pau Casals», d'Steva Trushka, 9 representacions del còmic Txabi Franquesa amb el monòleg «Parlant amb Franquesa», 8 funcions de la comèdia «Els plans«, de Yago Alonso i 8 representacions de «Celtic», de Fletcher Anderson, amb la Delorgan Dance Company i City of Barcelona Pipe Band. L'espectacle «L'arquitecte prohibit» s'estrena el 31 de gener al Teatre de l'Ateneu Unió de la Colònia Güell, en coproducció amb La Tremenda, amb lletres de Jaume Viñas i música de Marc Sambola, dirigit per Martí Torras Mayneris. L'obra és un homenatge crític i poètic al llegat de Gaudí i retrata una Barcelona on l’art i l’arquitectura han estat esborrats per un règim autoritari, explora què passa quan la memòria s’esvaeix i com l’art pot tornar a bategar a través de les persones. «Passejant amb Santiago Rusiñol» és un viatge teatral de la mà de l’actor Àlex Casanovas que convida a redescobrir l’obra i el pensament de l'autor de «L'auca del senyor Esteve» en un viatge emocional que reflecteix l'esperit del moderisme català. [Altres informacions]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el desembre del 2025 amb 31.755.448 visitants que han fet 68.902.985 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de desembre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de desembre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.893 edicions) de 31.755.448 visitants i 68.902.985 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.302,9 visites de pàgines (11,34 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 27 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.073 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile. [Altres informacions]

Sopa de galets amb lluentons
La companyia Cor de Teatre ha estat l'estrella de la programació teatral del Festival de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Malgrat la pluja d'alguns dels vespres, el seu espectacle musical, «Nadal, un viatge inesperat», ha congregat cada dia milers d'espectadors, alguns conscients que no es podien perdre una altra de les produccions d'aquesta companyia de Banyoles que s'ha fet, en vint-i-cinc anys, un nom internacional. És imprescindible recordar el seu espectacle «Operetta» o l'espectacle més recent, «Nauta». Cor de Teatre, fidel al seu nom, no es limita a fer un concert polifònic sinó que el revesteix de teatre amb tots els ets i uts. I sovint la trama teatral acaba dominant tot l'espectacle, però sempre amb les veus a cappella de la companyia i trobant per a cada peça escollida una història que a vegades té caràcter d'esquetx i que a vegades s'acosta al conte [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En aquest cas de «Nadal, un viatge inesperat», el gènere fantàstic ha envoltat tota la trama, eminentment nadalenca, amb una barreja de peces clàssiques amb d'altres de contemporànies. Cal molta traça per fusionar Rossini amb Cole Porter, Joan Dausà o cançons tradicionals catalanes, totes adaptades, arranjades i amb lletres versionades al català amb el do afegit que, malgrat la coralitat de l'espectacle, les lletres arriben amb netedat als espectadors que, a més dels més privilegiats amb lloc a les grades, resisteixen sota la humitat dels vespres de Nadal a peu dret, com els bons fans quan es posen a primera fila de l'escenari d'un concert de rock. [Altres informacions]

Entre «El foraster» i «Bona gent»
L'actor Quim Masferrer, conegut sobretot pel programa «El foraster» de TV3, ha estat l'encarregat de portar a les pantalles (en les seves múltiples modalitats digitals) el programa especial del 2025 el «Monòleg de l'any: Edició De Lux», un espai que s'havia fet habitual els últims anys amb la intervenció i la ironia del presentador i humorista Andreu Buenafuente. Però, per una banda, el nou contracte de Buenafuente amb TVE amb el programa «Futuro imperfecto» —molt similar en contingut i equip al «Vosaltres mateixos» que havia estrenat a TV3— i, per una altra banda, la seva baixa temporal per motius de salut i d'estrès professional ha obligat, a ell i la seva parella, l'actriu Sílvia Abril, a renunciar al minut de glòria amb les campanades de TVE des de la Puerta del Sol. Els dos han estat substituïts a última hora pels catalans Estopa —tot i que va córrer la brama que seria Marc Giró—, i la cantant mallorquina Chenoa. I tot això ha propiciat que fos Quim Masferrer qui entomés el risc de fer, en clau de sàtira o ironia, el resum de l'any. I el resultat és positiu pel que fa a l'acceptació dels espectadors, tant dels que han vist el programa —enregistrat prèviament al mateix escenari de Terrassa on actualment treballa també la producció de Buenafuente— com entre els 800 espectadors que van obtenir reserva per assistir en directe a l'enregistrament [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Quim Masferrer sap connectar amb l'auditori i té una llarga trajectòria a mantenir-se, com aquell qui diu, a l'ombra per deixar que els protagonistes siguin els espectadors del teatre o els vilatans que troba pels carrers i places que visita. [Altres informacions]

Anar a més bits de la setmana

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

CaixaForum BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Guia de Museus de BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Cartellera de cinema Agenda de les sales i pel·lícules programades, calendari i horaris previstos.

Cartellera de teatre Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Nacional de Catalunya Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Lliure Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Focus Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Balañá Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Gran Teatre del Liceu Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

L'Auditori Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Palau Música Catalana Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Anar a previsió d'agenda «Bit de Cultura»

Agenda tot Catalunya Veure el programa complet per activitats i per dia.

Vídeos agenda cultural Barcelona Veure el catàleg recomanacions per activitats i per dia.

[dilluns, 12.01.26]
Les figures de «Mori el Merma» de Joan Miró i La Claca del 1978 o les màscares del muntatge «Operació Ubú» d'Albert Boadella del Teatre Lliure del 1981 es poden veure dins de l'exposició «Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts» del Museu Picasso

[diumenge, 11.01.26]
Entre la màgia teatral i el miracle celestial

[dissabte, 10.01.26]
La polèmica finca Muñoz Ramonet que va arrossegar anys de conflicte per l'herència a l'Ajuntament de Barcelona acollirà l'Acadèmia del Cinema Català un cop s'hagi rehabilitat

[divendres, 09.01.26]
Més val riure que plorar

[dijous, 08.01.26]
Relliscar, més que patinar, sobre el trencadís de Gaudí

[dimecres, 07.01.26]
El dramaturg Josep Julien revisa l'obra «Bonobo» estrenada fa tres anys al Teatre Nacional de Cataluna i retitulada com a «Bonobo 2.0» i amb una nova posada en escena amb el mateix intèrpret Moha Amazian la reestrena a la Sala Fènix de Barcelona

[dimarts, 06.01.26]
El centenari de la mort d'Antoni Gaudí recorda aquest 2026 el llegat de l'arquitecte a través dels seus edificis més emblemàtics

Anar a Bits hemeroteca

---

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |
Audiència acumulada: 31.755.448 visitants i 68.902.985 consultes de pàgines. © Copyright Bit de cultura. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.