[Carezza en W - L'avaria - Capítol 1 - Fragment 1]

[Anterior - Fragment inicial]



El TPE era el Transport Pneumàtic d'Escombraries d'un edifici d'apartaments d'alt estànding que reunia 276 propietaris --ell en deia 276 podrits adinerats!--. Potamó s'encarregava del manteniment d'aquella mena de torre de màsters des de feia tres anys. De més jove, havia estat promotor d'habitatges d'un grup immobiliari que va fer fallida. S'hi va trobar enganxat per casualitat. Un amic de la primera nòvia que va tenir li va dir que hi havia una plaça de promotor i que no exigien gaire cosa més que bona presència i do de gents. Potamó havia deixat els cursos nocturns de Formació Professional abans d'hora. Tenia quatre nocions de tot. Tenia bon tracte. Als de la immobiliària els va fer el pes i li van donar la plaça.
Però la fallida el va deixar abatut. No resistia haver-se convertit, d'un dia per l'altre, en un expromotor de pisos. A més, el que li dolia a Potamó era que havia perdut la primera nena per la merda de la immobiliària perquè el mateix amic que li havia parlat de la feina no va ni esperar que ell cobrés les primeres comissions, que ja li havia raspallat la nòvia.
Sort que la Corine, l'amiga d'una altra nòvia que es va lligar de seguida, li va dir que potser podria fer feinetes de manteniment, si entenia en edificis i tot això. I així va ser com Potamó va entrar a formar part de la xarxa de la companyia de manteniment d'urgències de Carezza en W.
Potamó era un autèntic exemplar de la nova espècie de treballadors autònoms que el vell mil.lenni havia deixat d'herència com un llast laboral. Estava adscrit a una ETT, una Empresa Temporal de Treball que, a la vegada, estava estretament lligada a aquella altra xarxa de serveis per subcontractació que, com a única garantia, posava un eslògan a disposició i benefici de tots els seus autònoms associats:
¿Una urgència? Visqui tranquil 24 hores al dia i confiï en l'eficàcia dels serveis de manteniment de Carezza en W.
Cap dels treballadors autònoms com ell que hi estava inscrit no havia arribat a aclarir què volia dir aquella W de la xarxa de serveis. Potamó havia sentit a dir que el fundador era un encarregat de neteja, d'origen italià, que havia començat des de molt avall. Però també havia sentit parlar del pioner de Carezza en W com un antic escuraxemeneies especialitzat a desembussar tasses de wàter dels propietaris dels apartaments que hi havien confiat. Deien que s'havia enriquit provocant-ne els embussaments amb un sofisticat producte químic, el dissolvent del qual només coneixia ell. Potamó havia arribat a convence's que aquella W era un senyal d'identitat de la xarxa de manteniment. Per això la W era l'únic logo que hi havia a les furgonetes de servei d'urgències de la xarxa.
--¿Què passa amoret...? --va dir, doncs, la Corine, ensonyada i sobresaltada també pel senyal del busca.
Ah!, Corine, Corine! Ella sí que era com un àngel quan es posava a dormir! La Corine de Potamó era l'amiga que havia dit a la seva segona nòvia que potser hi hauria una plaça de manteniment per a ell a Carezza en W, mitjançant l'ETT.
Potamó i Corine vivien plegats des d'aleshores. Potamó ja feia temps que havia intuït que Corine, l'amiga de la seva nòvia, estava bogeta per ell. I sabia que una dona bogeta per un home el primer que fa és buscar-li feina quan ell no en té. Després, tota la resta ve rodada. Ni que elles hagin de fer un lleig a la seva millor amiga.
Aquella última nit de mil.lenni, l'àngel de Corine havia caigut rendida, després de la gresca, i per això no va fer gaire cas dels renecs de Potamó amb el busca i la central.
--El podrit edifici dels cuions! La mare que el va parrir! --va renegar Potamó amb el seu parlar característic perquè, quan era l'hora, no el van poder portar al gabinet psicopedagògic per vés a saber quina punyeta de la llengua.
Potamó, l'encarregat de manteniment de Carezza, era encara jove. Ell remarcava sempre l'encara. Tenia un rostre angulat. Les espatlles pujades com un jugador de rugbi. I el pit apilotat i fort. No havia fet 32 anys. Es trobava en forma perquè havia procurat no deixar de practicar el futbol. I va estar abonat a un gimnàs fins als 29. Ho va deixar quan es va posar a viure amb la Corine. Ella aleshores n'havia acabat de fer 22. I aquell any, el seu angelet, en faria 25.
A pesar que ell ja ho considerava un miracle, després de tres anys i mig de compartir sostre, la Corine sempre deia que ell havia estat el primer. I Potamó jugava a creure-se-la perquè trobava que feia bonic que una dona digués això tres anys i mig seguits, convençuda que no enganyava ningú. Corine, Corine!, mentidera i seductora a la vegada!
Potamó i Corine no tenien fills. Ell creia que això els havia mantingut units aquells tres anys llargs. Molts dels seus amics que havien fet el pas com ells dos ja havien fracassat en l'intent i, al damunt, havien deixat rastre pel camí. Potamó se'n sentia satisfet, d'aquell rècord batut de parella estable, entre el rosari de frustrades unions dels col.legues que tenien tant ell com Corine.
Per això, Potamó i Corine es permetien el capritx de viure moltes nits de divendres de cap de setmana, i sobretot les nits de Cap d'Any, com si encara fossin dos adolescents enamorats, sense lligams, sense pensar en el futur, disposats a veure sortir el sol, estesos a la sorra de la recuperada platja de Botigues de Mar, veïns de frontera com eren de la nova urbanització de Mare Park. Però aquella nit, Potamó, l'encarregat de manteniment de Carezza, s'havia sentit més cansat que altres nits de Cap d'Any. Ell va dir que se sentia baldat. Com si hagués jugat un partit de futbol i hagués anat una setmana seguida al gimnàs, després de tres anys i mig sense haver tocat pilota ni haver calçat les esportives. Vivien en una de les cases barates que havien quedat en peu de Botigues de Mar i que havien pogut llogar per un preu raonable --unes 85 al mes--. Les seves possibilitats d'ingressos, els de Potamó, i els que es treia la Corine ajudant al súper de les galeries els dissabtes, no donaven per gaire més.
Després de la disbauxa de la nit, Potamó i Corine van decidir que, amb el mal temps que feia, el sol del nou mil.lenni sortiria igual ni que ells dos no hi fossin. I per primera vegada en tres anys no van anar a la platja per fondre's en una abraçada d'amor encès, esperant el sol de cara.

[Continuació]

| Dalt | Índex i presentació |