[Carezza en W - L'avaria - Capítol 1 - Fragment 4]

[Anterior]



La nova urbanització de Mare Park s'havia projectat damunt la majoria d'hectàrees del vell barri de cases barates de Botigues de Mar. El projecte de llençament va captar de seguida l'interès dels nous estadants --gairebé tots pertanyents al que aleshores es coneixia com a gent de professions liberals. ¿I ell que era autònom no tenia també una prufazió alliberal d'aquelles?, pensava sovint Potamó.
Aquella matinada, les aigües de la platja de la urbanització Mare Park només estaven envaïdes per un parell de vaixells de càrrega que no devien tenir el permís d'entrada al moll. Hi havia també un creuer de luxe de Cap d'Any ancorat al port esportiu, orfe de iots. Per l'època. I pel recent crack econòmic que Potamó no havia acabat d'entendre en què consistia. L'únic que sabia és que havia deixat alguns dels socis del port esportiu amb l'aigua al coll i sense el salvavides a punt.
Potamó va veure com les ones s'arrossegaven mandroses, sense escuma, fins a la regenerada platja de Mare Park. Va detectar un parell de patrulles de la policia local allà baix, prop del pont, però no va endevinar cap moviment especial que indiqués que s'hi havia de fer un rescat.
La platja era al final d'una zona enjardinada, conreada sobre el substrat ferruginós de les antigues fàbriques del barri. Els tècnics de jardineria municipal l'havien revestida amb plantes, arbres i arbustos autòctons --això és el que deia almenys un cartell que, cada dos per tres, Potamó veia que estava pintat de grafits: "Flora autòctona: romaní, margalló, desmais, farigoles, arboços, boixos, curatalls i pebrers"--. Segons l'explicació que Potamó donava a qui no coneixia el parc, hi havia també: llums de paraigua inútils quan plovia, jardineres de pedra picada escantellades, baranes de palet acabades perillosament en punxa, papereres d'enreixat tombades com cistelles de bàsquet, i bancs de fusta tropical impregnada amb resistent resina que la salinitat de mar ja havia malmès en quatre dies.
Al bo de l'hivern, la platja de Mare Park d'aquella urbs de tres milions i mig d'habitants semblava un desert, solcat només per estols de gavines cada vegada més grasses i cada vegada més afamades, com si el crack hagués disminuït també les seves provisions.
"¿I on rehòstia s'amagaven aquells tres milions i mig de pollosos podrits provocadors d'avaries domèstiques amb necessitat d'un servei d'urgència?", va pensar Potamó, aquella matinada.
I com si les forces de l'univers li responguessin, alguns finestrals de les cambres de la torre del WH, el Washingtònia Hotel --el més alt de tota la conurbació de la costa del sud, 5 estrelles, 44 plantes, 455 habitacions de luxe, vistes a mar i muntanya, preus de risc-- començaven a obrir els llums.
Potamó va pensar en l'avaria del TPE, el Transport Pneumàtic d'Escombraries, que li havia trepitjat el primer dia de mil.lenni. No tenia el gust de conèixer personalment els arquitectes de l'edifici, però més d'una vegada havia desitjat que un dia es punxessin amb el compàs i se'ls inflés el dit de dibuixar edificis d'alt estànding per totes les vegades que les seves espifiades l'havien tret a deshora del llit.

[Continuació]




| Dalt | Índex i presentació |