[Carezza en W - L'avaria - Capítol 1 - Fragment 5]

[Anterior]



Corrien temps de precarietat laboral. Potamó ja ho sabia. Però ho sabia més bé des que ho havia sentit a dir a un líder del sindicat en un debat informatiu que el gremi de manteniment va fer per als autònoms com ell. "¿Era just desitjar cap mal als arquitectes que indirectament havien fet que ell tingués feina més o menys estable, en un temps com aquell, ni que fos d'autònom i amb un nus escorredor lligat als cuions i amb la corda ben agafada i tensada per la mà de la Stéphanie Einahpets, la rosseta malparida que el feia anar de corcoll i que remenava les cireres dels subcontractes de Carezza, des del departament de producció i manteniment d'aquella xarxa de serveis d'urgència que Potamó estava segur que era una xarxa xuclapolles de penjats com ell?".
A Potamó, li va semblar que el seu edifici es despertava lentament després d'una nit llarga i desenfrenada. I amb un cert deix de tendresa, va pensar en el cotxe de luxe que la ràdio havia dit que s'havia enfonsat al port de l'Estació Marítima.
"¿Qui devia ser el pobre mort?"
Després, amb un rampell de maldat espontània --ell mateix sabia que no feia cap mal a ningú per pensar-ho--, va desitjar que l'ofegat fos el veí malparit que havia provocat el col.lapse al Transport Pneumàtic d'Escombraries tot just en aquella nit de Cap de Mil.leni.
"¿Quin dels més de 600 residents d'algun dels 276 apartaments de l'edifici, devia haver estat el graciós?".
Potamó es va aixecar el coll del tabard. Amb el fred de la matinada, l'alè li desprenia un baf d'escalfor que formava un nuvolet damunt del nas i finalment se li difuminava al davant dels ulls.
"¿Un Lexus de luxe, havien dit a la ràdio?".
Potamó no hi entenia gaire en cotxes, però reconeixeria d'una hora lluny qualsevol dels models que hi havia al pàrking del seu edifici. Recordava un Lexus. Un GS 300. ¿Era el d'aquella vegada que...? Però tampoc no ho podria assegurar perquè, en aquell edifici, podia aparèixer, de Nadal a Sant Esteve, un Lexus amb rodes de recanvi i tot, sense que es notés la seva presència enmig de les altres diligències últim model.
El dia que li venia a la memòria el Lexus aquell havia plogut a bots i barrals. Ell era al talleret. Va sentir entrar un cotxe al pàrking. Va sentir la portella que s'obria i es tancava. Va escoltar el trepig d'uns talons que s'acostaven cap al recambró del soterrani. Es va eixugar les mans amb un drapot. La fortor de gasolina del pàrking l'emborratxava i el feia sentir com a flipat quan era allà sota.
--Hola! Hi ha algú? --va sentir que cridaven, prop de la porteta del recambró.
Devia ser una de les podrides polloses que de tant en tant el venien a veure per qualsevol fotesa del seu apartament. A aquella pàmfila no la coneixia de res. Portava un cadell de gos d'atura que remenava la cua com si estigués tan flipat com ell amb la fortor de gasolina.
--Com plou! --va anunciar ella.
I tant si plovia! La pollosa portava un minipull negre amb detalls quadrats verdosos i uns pantalons elàstics també negres. Anava empapada com una esponja. Els cabells foscos li queien premsats damunt la cara. Se'ls va eixugar una mica amb una tovallola neta que Potamó li va deixar. Es va treure les sabates de taló i es va quedar amb el peu nu i les sabates a la mà.

[Continuació]

| Dalt | Índex i presentació |