[Carezza en W - La columna - Capítol 2 - Fragment 10]
L'Aufidi havia arribat al capdamunt. Sabia que la
remaleïda professió de periodista no tenia límits. I ara estava
segur que havia tocat un dels sostres des que escrivia cada dia
al News. Un sostre que només l'atzar servia en safata als que,
com ell, havien anat a parar accidentalment en aquell remaleït
gremi d'arreplegats que presumia de tenir la mitjana de nota
universitària més baixa de totes les mitjanes de llicenciatura.
L'Aufidi era un columnista que s'havia col.legiat per la
via dels mèrits. "Si l'enveja tributés a la declaració de renda,
el dèficit d'Hisenda baixaria en picat!". Ho havia escrit ell
mateix, aquell últim dia de mil.lenni, a la columna del suplement
d'economia del News, el diari que s'havia situat, en menys d'un
any, en una posició líder de vendes.
L'Aufidi ullava aquell dia la seva columna en diagonal, a
la pantalla d'Internet, sobretot per detectar si els quatre
ineptes de la secció d'edició del News s'havien saltat algun
paràgraf essencial que espatllés la claredat expositiva del seu
argument. Necessitava recarregar bateries d'autosatisfacció
professional. I el millor remei era delectar-se amb el seu estil
de redacció. Com n'era, de capaç, de tractar qualsevol tema per
delicat que fos! Com el de la columna d'aquell divendres, que era
la contraresposta a la remaleïda contraresposta d'un article de
la premsa de la competència, firmat per un tal Joost Tsooj.
L'apartament de l'Aufidi encara era en la penombra de
l'alba perquè només eren les vuit del matí. L'Aufidi va obrir els
cortinatges de la vidriera de la terrassa --vidres de to neutre,
aïllants de soroll, doble gruix--. El seu dúplex era a la quarta
planta d'un edifici d'alt estànding a primera línia de mar.
Aquell matí de divendres d'hivern de l'últim dia del mil.lenni,
el mar del columnista Aufidi tenia color de plom. Un color
amenaçant i antipàtic.
¿Què hi feia l'Aufidi llevat tan d'hora, un matí gris com
aquell, si només eren les vuit, en un barri d'alt estànding on ni els
quioscos de premsa havien encara aixecat les persianes?
El ràdio-rellotge! Una veu de gallet de l'emissora de
ràdio 24 FM, amb to acadèmicament uniformat, amb dring de tenor capat, i amb la cantarella periodística de la promoció dels 90 li havia llegit
les notícies amb l'alegria de qui fa les primeres suplències
laborals per Nadal i Cap d'Any. ¿Era un altre becari cedit per la
Facultat de Periodisme, en pràctiques i sense remuneració, a
canvi de crèdits del curs? El ràdio-rellotge l'havia despertat
amb la nota d'internacional d'un «últim atemptat
d'última hora» que hi havia hagut a Argèlia --collons!, és
Algèria i no Argèlia, nano!; ¿que fan vaga els llepafils d'assesorament lingüístic que es passegen tot el dia fent cara de llapis del dos?--. La mitjana habitual era d'un atemptat per setmana des de feia anys. Aquell últim havia fet
uns trenta morts. "Un dia engegaran un tro al gaseoducte que
travessa l'estret i ens pelarem de fred aquí dalt!". Va ser la
primera reacció de l'Aufidi aquell matí. Va constatar que els
tubs del radiador de la calefacció connectada a la xarxa de gas
natural continuaven funcionant. Es va asseure a l'espona del
llit, un catre de disseny i mida italians, com tot el mobiliari
de l'apartament --Massimo Vignelli, Milà, 1989--, per compartir
la nit tant en la més plàcida solitud com amb la parella més
pulcra i exigent.
El noi del butlletí del trànsit s'havia estranyat que la
ciutat estigués caraterissada par'um tràfig fluid. La noia del
butlletí meteorològic havia anunciat, amb la joia de Nadal
inculcada per l'escola privada i la catequesi de parròquia, que
pubablement nevaria a cottez mooolt baixez aquell Cap d'Any. "I a
mi com si neva a l'ampit del teu codony, nena!", havia remaleït
l'Aufidi, fent un salt del llit milanès, convençut que aquella
colla de guies escoltes de la ràdio, amb la seva tirolesa cançoneta matinera del minyonet el cap ben dret, li havien escardassat
l'últim dia del mil.lenni.
[Continuació]
| Dalt
| Índex i presentació |