[Carezza en W - El concert - Capítol 3 - Fragment 16]
Yan-Yan Nick va agafar el seu violoncel i es va retirar
del saló del Washingtònia Hotel entre els aplaudiments discrets
dels comensals.
Des que havia començat el concert, el famós
violoncel.lista xinès es moria de ganes de posar-se els patins en
línia i anar a fer una carrera d'envol per l'avinguda del port
marítim, en plena nit de Cap d'Any.
Els assistents a aquella festa de fi de mil.lenni
--clients selectes de l'hotel més car de la conurbació--,
l'havien escoltat respectuosament, una mica distrets per les
converses que tenien a cau d'orella, i sense gaire interès per la
seva interpretació.
A Yan-Yan Nick, li va fer l'efecte que els comensals que
havien pagat la seva actuació, inclosa al preu del menú del sopar
de Cap d'Any --unes 125.000 per parella-- estaven més interessats
pel concert de carrilló que vindria més tard amb les campanades
que per les seves sonates de Bernstein, Prokovief, Beethoven i
Gershwin.
Yan-Yan Nick n'havia tocat sis i s'havia deixat
acompanyar resignadament per un pianista desconegut del
violoncel.lista, que els promotors del concert li havien imposat
en la clàusula del contracte perquè eren els mateixos que
produïen un parell de musicals a l'any, als quals posava música
aquella eminència de deu dits desbocats que li havia provocat més
d'un garranyec! a les cordes del seu violoncel. Garranyecs, és
clar, que havien passat del tot per alt els selectes melòmans que
li havia tocat tenir per tancar el mil.lenni.
Mentre tocava, fent veure que tot ell, dits, arquet i
cordes eren la Xina sencera per la seva expressió de trànsit, va
reüllar els comensals del saló. Anaven tots d'etiqueta.
Uniformats fins a l'extrem que, a Yan-Yan Nick, li va costar
de distingir els cambrers dels comensals. Portaven esmòquing
negre, llacet i pitrera blanca --ells--. Lluïen vestits de nit
negres, plens de lluentons --elles--.
Entre sonata i sonata, Yan-Yan va provar d'endevinar
quants models exclusius de Briefing, Arlanda, Jodhpur, Priscille
Ermenegildo Zegna o Lloyd's hi devia haver aquella nit al saló
del WH, sense entrar en detalls de roba interior d'Hugo Boos,
Cacharel, Calvin Klein o Boxer, i sense mirar la sabateria de
pell amb cuir treballat de tafilet de Zampiere o Rafalino, a més
de la joieria de Loewe que la majoria de dames --d'una mitjana
dels trenta totes i de somriures excitants-- exposaven en forma
d'anells, braçalets i collarets d'or pur, als aparadors ambulants
de les pitreres, els dits anulars i els canells. A Yan-Yan, que
reconeixia que també era un fanàtic de l'orfebreria com elles,
li havien dit que Loewe era la principal firma proveïdora de les
ja aleshores decadents cases reials de la vella conurbació
europea--. Yan-Yan Nick, mentre afinava les cordes del seu
violoncel per adaptar-se a les condicions ambientals del saló del
WH, va pensar fugaçment en les participacions financeres que
tenia invertides --per vocació i filantropia-- en alguns
d'aquells holdings de productes de moda que, entre el vell i el
nou mil.lenni, eren a la capçalera de les llistes preferides per
les millors famílies de la majoria de capitals civilitzades de
tot el món.
[Continuació]
| Dalt
| Índex i presentació |