[Carezza en W - El concert - Capítol 3 - Fragment 18]

[Anterior]



Yan-Yan Nick havia fet, doncs, un parell de reverències de cortesia als comensals del saló. Havia girat cua mentre el parell de musicastres teloners seus encara saludaven, inflats de galtes. I ell i violoncel es van perdre entre l'espessor dels cortinatges granats del teló de domàs que algun decorador amb mal gust havia penjat en un racó del saló de l'hotel amb l'absoluta seguretat que el mestre s'hi sentiria com en un auditori. ¿Havien sentit parlar alguna vegada de la complexitat de l'acústica, aquella colla d'aspirants a abonats d'audífon?, va pensar el mestre Yan-Yan.
El violoncel.lista xinès Yan-Yan Nick, aquella última nit de mil.lenni, es va oblidar per unes hores que el gran Leonard Bernstein havia estat el seu mestre. Es va oblidar que ell, només amb 26 anys, ja havia guanyat mitja dotzena de premis Grammy pels seus enregistraments de CD's. I, per oblidar-se encara més que havia hagut d'acceptar sisplau-per-força aquell concert, va pensar en el seu agent, que ja devia haver rebut la transferència de la cadena hotelera WH per l'import acordat.
Yan-Yan Nick, amb el seu violoncel, havia agafat l'ascensor per pujar a la planta 44 del WH on el mateix assessor artístic del concert li havia fet reservar la suite destinada a les grans personalitats que passaven per la cadena hotelera. No havia deixat de pensar en les ganes d'anar a fer una patinadeta en línia per l'avinguda del Parc que havia vist només arribat a l'hotel des de l'aeroport.
En el moment d'entrar a l'habitació, pel telèfon interior, el recepcionista li va dir que hi havia un periodista del News que volia parlar un moment amb ell, ni que fos per telèfon, per escriure un article de societat sobre el mestre.
Yan-Yan Nick, en aquest aspecte, era ben diferent de la majoria de músics reconeguts a tot el món, com ell. No defugia mai la canalla de la premsa. Totes les feines tenen les seves creus i aquesta n'era una que Yan-Yan portava amb dignitat. Li agradava que els seus agents, arreu del món, li concertessin entrevistes perquè es pogués esplaiar i pogués repetir sempre aquell punt de la seva biografia que recordava que, de molt petit, havia estat deixeble de Leonard Bernstein. "Oh!, el gran mestre Leonard Bernstein!", exclamava Yan-Yan Nick, en un gest teatral que tenia summament calculat, per impressionar el seu interlocutor, el qual mai --però mai, mai, mai!-- li preguntava quants deixebles més havia tingut Bernstein en tota la seva carrera.

[Continuació]

| Dalt | Índex i presentació |